tag:blogger.com,1999:blog-18497316131793098782024-03-13T00:06:33.480-07:00Des de les PilesDes de les Pileshttp://www.blogger.com/profile/16729208798399817285noreply@blogger.comBlogger58125tag:blogger.com,1999:blog-1849731613179309878.post-42724896003623700272020-08-30T08:17:00.001-07:002020-08-30T08:29:07.079-07:00 ELS ROCA, UNA FAMÍLIA DE CAMPANERS DE LES PILES (fragment)<br />
<br />
Cap a la meitat del segle XVI, hi havia a les Piles una família de campaners que havien fixat la seva residència al nostre poble. Ara no us penseu que eren uns tocacampanes (1), no. Ells eren fabricants de campanes, que també en deien fonedor de campanes, buidador de campanes, mestre campaner, senyer o mestre senyer. El cognom d'aquesta família era Roca, encara que sovint el trobem escrit com a Rocqa i Rocha. El primer membre que trobem d'aquesta família als registres parroquials és el Joan Roca. Aquests Joan, el 1550 ja s'havia instal·lat a les Piles i ens consta que feia de mestre courer, perquè a més de fer campanes també feia estris de cuina. En aquesta data també sabem que feia de pagès, i que era productor de safrà. En el fogatge de 1553 ens surt Joan Rocha com a cap de casa.<br />
A Rocafort de Queralt el mateix 1553,també hi havia una casa el cap de casa de la qual era Pere Rocha, que també era campaner, i que potser era el germà o el pare del Joan de les Piles (als llibres parroquials de les Piles ens consta que eren parents).<br />
Fins el 1589 encara trobem membres d'aquesta nissaga habitant al poble, però desprès en els registres parroquials ja no ens consta cap Roca.<br />
L'any 1617, mor a Santa Coloma de Queralt Joana Roca vídua, però la venen a enterrar a les Piles. Devia haver estat casada amb algun Roca espilenc. El rector anota.."no feu testament per no tenir res".<br />
Tenim notícia d'algunes campanes que feren aquestes dues famílies: els Roca de les Piles i els de Rocafort.<br />
L'any 1791 el Josep Roca, va fondre una campana de petites dimensions per a San Gil Abad de Saragossa. Aquesta campana encara existeix actualment.<br />
El Pere Roca que habitava a Rocafort, es veu que era procedent de Castelló de Farfanya. L'any 1786 buidà una campana per a la parròquia de Sant Joan de Valls, i una altra per al monestir de Nostra Senyora del Carme, també de la mateixa ciutat.<br />
I aquest mateix any, també feren una altra campana per a la Prioral de Sant Pere de Reus.<br />
És possible que aquestes dues famílies treballéssin conjuntament, no ho sabem, però no m'estranyaria que ho féssin, si l'encàrrec era important.<br />
Bé, ara no entrarem en les incidències familiars dels Roca (ho farem en una altra ocasió). El que sí direm, però, els que els fills del Joan continuaren l'ofici familiar. Sí, sí, almenys dos d'ells consten com a campaners.<br />
<br />
ELS ROCA DE BARCELONA<br />
El primer membre que coneixem d'aquesta nissaga de fonedors, el trobem a la ciutat de Barcelona. És el Pere Roca, i ens consta que l'any 1512 fon la campana dita "Marlessa" per a la Seu de Lleida i l'any 1533 en fon una altra per a la parròquia de l'Espluga de Francolí.<br />
<br />
L'OFICI DE CAMPANER<br />
Els campaners que vivien en zones rurals es desplaçaven pel territori per tal d'exercir el seu ofici. Era doncs, un ofici ambulant. I era ben lògic, doncs posem per cas que als nostres campaners espilencs els hi encomanessin una gran campana que haguessin de col·locar... diguem al campanar de Santa Maria de Montblac! (2) Haurien de fer la campana al poble i desprès traslladar-la fins a la vila ducal ! I si la campana en qüestió fos de grans dimensions, doncs tot plegat seria molt costós.<br />
<br />
COM ES FEIA UNA CAMPANA<br />
<div style="text-align: justify;">
El metall que s'usava habitualment per fer una campana, era el bronze. Aquest metall ja era emprat en temps prehistòrics i s'obté aliant coure i estany. El percentatge de cada element pot variar molt. De l'estany n'hi pot haver d'entre un 8 a un 40%. Però el bronze per a fabricar campanes havia de ser especial,generalment era compost per un 80 % de coure i un 20 % d'estany. (també podia ser d'un 78% de coure i 22% d'estany). D'estany se n'havia posat fins a un 30%. També s'hi posaven en petites proporcions d'altres metalls, com podien ser plata, plom, ferro, zenc, antimoni i bismut. El percentatge de tots aquests metalls afectava la sonoritat de l'instrument, és clar. Si es volien tons més greus i profuns, o més aguts o més cristal·lins, era el mestre campaner qui ho determinava i qui transmetia el seu mestratge als seus fills.Per això els fonedors de campanes eren petites empreses familiars que només passaven els secrets de l'ofici als seus fills.</div>
.........<br />
<br />
<br />
Josep Ballabriga Clarasó<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
(1) Persona que parla sense solta ni volta.<br />
<br />
(2) L'any 1793 el mestre campaner Adjutori Mestres de Calaf, fon el "seny" o "sant gros" per a Santa Maria de Montblanc. Aquesta campana era la més gran de l'arxidiòcesi de Tarragona. Pesava més de quatre mil quilos, i el seu ressò arribava a tota la Conca, fins i tot al Coll de Deugràcies.Des de les Pileshttp://www.blogger.com/profile/16729208798399817285noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1849731613179309878.post-77271156120254274562020-08-07T12:31:00.078-07:002020-08-08T05:22:40.801-07:00El farro, un menjar bo i oblidat. <p> </p><p><span style="font-size: x-large;"><br /></span></p><p><span style="font-size: x-large;">Poca gent se'n recorda del farro, doncs era el menjar de cada de dia de la gent humil. Gent més aviat pobra que no tenia gaire cosa per fer bullir l'olla. El farro, era una mena d'escudella, on hi cabia qualsevol producte que es tingués a l'abast. Shi posava gairebé de tot... cereals, llegums, verdures... i si es podia, també s'hi posava algun tall de carn... el més corrent, era posar-hi un os de pernil salat. També s'hi acostumava posar algunes pilotes, però eren "pilotes de pobre", doncs es feien amb llard barrejat amb farina. Per acompanyar aquest brou, hi podien posar fideus (d'aquells gruixuts), arròs, o fins hi tot sopes de pa.</span></p><p><span style="font-size: x-large;">El farro tarragoní, es feia a les comarques meridionals de Catalunya, i la recepta podriem dir que era més o menys així:</span></p><p><span style="font-size: x-large;">Preneu els següents ingredients...</span></p><p><span style="font-size: x-large;">100 g de mongetes seques, ja remullades. 100 g de pèsols. 100 g de faves. 100 g de fideus gruixuts. 2 patates. Mitja col d'hivern. 1 os de pernil, i sagí treballat amb farina. Sal i aigua.</span></p><p><span style="font-size: x-large;">Primer es feia bullir l'os de pernil i les mongetes en una olla amb aigua. Mitja hora desprès, s'hi posen les verdures i llegums i ho deixeu bullir.</span></p><p><span style="font-size: x-large;">I ja per acabar, s'hi afegeixen els fideus i les pilotes fetes amb sagí i farina.</span></p><p><span style="font-size: x-large;"> </span><span style="font-size: x-large;">A les taules de la gent benestants, no en feien mai de farro, doncs tenia mala fama,allí sempre hi feien una bona escudella i carn d'olla.</span></p><p><span style="font-size: x-large;">Fins aquí, hem parlat del farro del sud de Catalunya, però també hi havia el farro que es feia cap el nord del país, concretament a les comarques gironines.</span></p><p><span style="font-size: x-large;">La recepta del farro "gironí", és com segueix:</span></p><p><span style="font-size: x-large;">Preneu 200 g de farina de blat de moro i sagí, i ho feu bullir durant uns 20 minuts amb aigua bullent... i no pareu de remenar.</span></p><p><span style="font-size: x-large;">Un cop cuit, hi podeu afegir 2 talls de cansalada fregida i uns quants daus de pa fregit. Hi tireu un raig d'oli, i ja ho podeu servir.</span></p><p><span style="font-size: x-large;">UNA MICA D'HISTÒRIA</span></p><p><span style="font-size: x-large;">Els brous, són els primers plats que l'home primitiu "inventà", desprès de descobrir el poder que ejercia el foc sobre els aliments. Al coure els aliments, aquests es feien més digeribles i se'n aprofitaven millor les seves propietats nutritives. L'home prehistòric hagué de processar alguns d'aquests aliments, com els llegums i cereals, que hagué d'esbocinar, moldre, o fins hi tot torrar.</span></p><p><span style="font-size: x-large;">I UNA MICA D'ETIMOLOGIA</span></p><p><span style="font-size: x-large;">La paraula farro, té la mateixa arrel que farina. La paraula farina ve del llatí, far o farina. Però sembla ser que el llatí la prengué d'una antiga paraula indoeuropea "bhares-" que significa ordi.</span></p><p><span style="font-size: x-large;">Farragós també comparteix el mateix origen etimològic que farina, i una de les seves accepcions, ens indica de que parlem de quelcom pesat o feixuc.</span></p><p><span style="font-size: x-large;">Una altra paraula derivada de farro la trobem en el món romà. Es tracta d'un curiós matrimoni celebrat entre patricis romans i oficiat per un sacerdot de Júpiter. Es tracta de la "confarreatio" que era una cerimònia amb un complex ritual... en el transcurs de la qual es sacrificava una ovella que era espolvorejada amb farro (farina) i els contraients compartien un pa o pastisset d'espelta com a símbol de la seva futura vida en comú.</span></p><p><span style="font-size: x-large;">Quan la confarreatio es volia dissoldre, calia fer una altra cerimònia que anomenaven "diffarreatio" que acompanyaven altre cop per un nou sacrifici.</span></p><p><span style="font-size: x-large;"><br /></span></p><p><span style="font-size: x-large;"><br /></span></p><p><span style="font-size: x-large;">Josep Ballabriga Clarasó</span></p><p><span style="font-size: x-large;"><br /></span></p><p><br /></p><p><br /></p><p><span style="font-size: x-large;"><br /></span></p>Des de les Pileshttp://www.blogger.com/profile/16729208798399817285noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1849731613179309878.post-22442445455995249642020-07-09T02:33:00.002-07:002020-08-05T10:31:15.627-07:00El camí dels sagraments<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"> EL CAMÍ DEL SAGRAMENTS</span></div>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">A la parròquia de Figuerola hi havia diversos camins que la gent anomenava camins dels sagraments. Tots ells confluïen a l'església de Figuerola de Santes Creus (que era sufragània de Santa Coloma de Queralt), doncs era allí on s'hi enterraven tots els veïns del poblet al·ludit, a més dels de Guimons (1), els de Sant Gallard i algunes masies que també depenien d'aquesta parròquia.</span><br />
<span style="font-size: large;">Quan algun parroquià, es posava molt malalt fins el punt que li era impossible assistir a missa... o jeia al llit per estar molt greu o moribund, la família del malalt avisava el rector perquè li administres la comunió o extremunció. És per això que d'aquests camins en deien dels sagraments o també de combregar.</span><br />
<span style="font-size: large;">A les Piles, també hi havia un camí que en podriem dir dels sagraments, doncs en certa manera acomplia aquesta funció. Era el "Camí de Turlanda"(2), Aquest poblet pertanyia a la parròquia de les Piles, i molts dels que allí morien eren enterrats o bé a les Piles o a Conesa que era molt més a prop. En ocasions, també hi hagué qui s'havia enterrat a Rocafort de Queralt i a Turlanda mateix.Els veïns d'aquest poble,també venien en ocasions a les Piles, a complir amb dos sagraments més: el del bateig, i el del matrimoni. </span><br />
<span style="font-size: large;">Amb tot però, crec que quan s'havia d'administrar el viàtic a un malalt greu, els de Turlanda devien anar a buscar el rector de Conesa, que era més pròxim.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">PORTAR EL VIÀTIC ALS MALALTS</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Quan algú estava molt malalt, calia administrar-li la comunió el més aviat possible, i per aquest motiu el rector del poble avisat per la família, es desplaçava a la casa del malalt acompanyat per alguns escolanets. En viles grans, el rector era assistit per tres escolans: l'un portava la creu alçada, l'altre aguantava una ombrel·la sota la qual anava el capellà, i el tercer feia sonar la campaneta de combregar. (però en els pobles petits, segurament que només hi anava el rector i un o dos escolanets, tot depenia possiblement de la importància de la família que calia visitar).</span><br />
<span style="font-size: large;">Portar el viàtic a un malalt, produïa molt de respecte i consternació, i quan algú es trobava amb aquesta comitiva fúnebre s'ajenollava i es descobria el cap en senyal de respecte. Al seu pas s'encenien ciris i espelmes i es guardava un gran silenci. </span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">EXTREMUNCIAR</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Actualment la paraula extremunciar, ja no es fa servir, doncs abans extremunciar era donar la comunió "in extremis", quan el malalt ja era a les portes de la mort. Ara d'aquest sagrament se'n diu "Unció de Malalts" i es pot efectuar diverses vegades. Aquest ritual consisteix en aplicar l'oli sagrat al front del malalt tot i fent-hi tres creus i a cadascuna de les mans fent-hi tres creus més.</span><br />
<span style="font-size: large;">Antigament a cada casa hi havia "la tovallola de combregar", que consistia en una peça de roba de lli o cotó brodada amb motius religiosos i envoltada per una punta que es posava damunt del llit del malalt alhora d'administrar-li l'extremunció. Aquestes tovalloles les feien les noies quan anaven a estudi, i era la classe on es complementava la seva formació aprenent a cosir, brodar, fer mitja, ganxet, etc; en realitat, era la classe de costura.</span><br />
<span style="font-size: large;">Ja ho veieu, avui parlem de camins que ja boi no en queda ni el rastre, i també de costums i rituals que ja quasi ningú recorda... el temps gairebé ho esborra tot, només queden unes poques engrunes que he volgut recollir per fer-ne memòria.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Josep Ballabriga Clarasó</span></div>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">(1) En aquest poble, només hi havia una família que no s'enterrava a Figuerola,eren els Gassol, que havien aconseguit el dret a soterrar-se a l'interior de l'ésglésia.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">(2) Un cop l'any, els pobles i masies dels termes de les Piles, Conesa, Biure i Rocafort de Queralt acudien a Turlanda a celebrar Santa Llúcia co-patrona del lloc. </span><br />
<span style="font-size: large;">Antigament hi anaven per Sant Andreu que n'era el patró, però amb el temps, Santa Llúcia aclaparà tot el protagonisme.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>Des de les Pileshttp://www.blogger.com/profile/16729208798399817285noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1849731613179309878.post-25137894470890917662020-05-27T14:23:00.001-07:002020-08-07T09:02:31.955-07:00Les Piles terra de Molins. <div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"> LES PILES, TERRA DE MOLINS</span></div>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Sembla ser que al municipi de Les Piles hi han de posar molts molins de vent, altraments dits aerogeneradors (A). Ahir mateix (26-05-2020),l'alcalde municipal mitjançant un video informava a tots els veïns i veïnes sobre l'estat de la qüestió. </span><br />
<span style="font-size: large;">Pels qui no heu vist el video, crec que és important detallar-vos l'exposició que fa l'alcalde que representa el parer de l'equip de l'ajuntament.</span><br />
<span style="font-size: large;">Ens explica molt sintèticament i de forma esquemàtica els passos i acords que han fet per tal d'implantar parcs eòlics (PE) a Les Piles. </span><br />
<span style="font-size: large;">Se'ns informa que des de primers de febrer, hi ha diverses empreses que estan interessades en instal·lar uns quants (PE) al municipi, amb un nombre indeterminat de (A).</span><br />
<span style="font-size: large;">Es veu que volien informar als veïns a finals de març, però que degut a la pandèmia del coronavirus, no es pogué fer.</span><span style="font-size: large;"> </span><br />
<span style="font-size: large;">Però amb tot i això, l'ajuntament ja autoritzà o informà favorablement sobre un dels (PE). Pel que sabem, es deu tractar del (PE) Pla Seré que fa molt poc s'hi ha instal·lat una torre que mesurarà el vent que fa a la zona.</span><br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">L'alcalde conclou el video dient que l'energia eòlica pot ser beneficiosa pel municipi... i que amb la seva implantació aconseguiran millorar no se sap ben bé què.</span></div>
<span style="font-size: large;">Jo, últimament he estat aplegant molta informació sobre l'energia eòlica (EE) i sobre els parcs eòlics (PE) que volen instal·lar a la nostra comarca i a comarques veïnes.</span><br />
<span style="font-size: large;">La informació que jo tinc, és que a Les Piles hi ha sol·licitats tres (PE), que són Pla Seré amb 6 (A), Pla del Codony amb 3 (A) i Puig de Gaig amb 4 (A). I només parlo dels (A) que van al nostre terme municipal, donat que aquests tres parcs estan a cavall entre els termes veïns de Conesa, Santa Coloma de Queralt i Sarral.</span><br />
<span style="font-size: large;">Però en el video que hem comentat, l'alcalde ens parla de més (PE)... quins són aquests (PE), quants (A) representa que ens volen entaforar al municipi? Quantes empreses poden actuar simultàniament al nostre terme municipal? A quina, o a quines escolliran? A la que hi vulgui posar més (A)?.</span><br />
<span style="font-size: large;">Certament la informació que ens donen, és força vaga i ens deixa força preocupats.</span><br />
<span style="font-size: large;">Una segona qüestió que aborda l'alcalde, és el de la subestació (SET) que s'ha de construir al terme de Les Piles. Aquesta (SET) (ara som nosaltres els que donem la informació) es pretèn construir a la partida Capelles, i tindrà una extensió aproximada de 60X50 metres que representen uns 5000 metres quadrats.</span><br />
<span style="font-size: large;">La (SET) Capelles aplegarà i canalitzarà tota l'energia produida en aquests tres (PE), a més dels (PE) d'Esteve, Trilla, Ondara, Portella, Plans d'Almenara, Gilets, Millar, Suró, Els Ferriols... i qui sap si encara n'hi ha més de solicitats i/o programats.</span><br />
<span style="font-size: large;">La tercera qüestió, és que des de la (SET) Capelles es transportarà l'energia a través d'una línia aèria d'alta tensió que travessarà el municipi mitjançant una quantitat indeterminada de grans torres metàliques que engalanaran el nostre paisatge.</span><br />
<span style="font-size: large;">Aquesta (SET) canalitzarà i desguassarà tota l'energia produida en aquests "miniparcs eòlics", (en realitat estem parlant d'un gran polígon indústrial (PI) al qual hauriem d'afegir tots els (PE) de la Segarra i l'Anoia, la Catalunya Central, vaja).Aquest (PI), cada vegada és més gran i més massificat d'(A) i s'està extenent com a taca d'oli per les comarques veïnes, l'Urgell, la Conca de Barberà, l'Alt Camp... Però, segur que queda millor dir-ne parc eòlic, oi?</span><br />
<span style="font-size: large;">Doncs, com dèiem, aquesta xarxa d'evaqüació passarà per Les Piles, Sarral, Barbarà de la Conca, Cabra del Camp, Pla de Santa Maria, Alió i Puigpelat, aquí enllaçaria amb la Red Eléctrica de España REE. La llargària total d'aquesta línia d'alta tensió és de 30.480 m.</span><br />
<span style="font-size: large;">Un tema que l'alcalde no aclareix, perqué en realitat no en parla, és el de l'alçada d'aquests (A). I, crec que realment cal destacar-ho! Ens en fareu una mica més la idea, si us diem que arriben gairebé als 200 metres! Són realment monstruosos!. </span><br />
<span style="font-size: large;">Fins aquí, hi ha tota la informació de què disposem actualment, però de segur que n'hi ha molta més de la qual no en sabem res.</span><br />
<span style="font-size: large;">El representant municipal també ens diu que fan algunes al·legacions o pressions als promotors eòlics. Quines?. Seria interessant que ens informessin més a fons del tema.</span><br />
<span style="font-size: large;">La visió que tenim fins ara sobre aquests tres (PE) i sobre aquests 13 (A) no és gens falaguera, doncs ens preguntem: Estem parlant d'una primera fase? En vindrà una segona... i una tercera? I encara! De quants parcs eòlics estem parlant? Doncs sembla intuïr-se que n'hi ha uns quants més.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">QUÈ PASSARÀ AMB EL NOSTRE TERRITORI?</span><br />
<span style="font-size: large;">Sí, nois, cal que ens preguntem com serà la nostra vida, si arriben a bon port aquests (PE)? No m'agrada imaginar-m'ho!</span><br />
<span style="font-size: large;">Hauriem, o haurem de conviure en un territori totalment transformat... regirat, trinxat! Desmunts, explanacions... Sorolls... ultrasons... Contaminació lumínica i sonora... I el paisatge... el paisatge ja no el reconeixerem, doncs ens l'hauran canviat per un altre totalment nou! </span><br />
<span style="font-size: large;">Els humans ens hem acostumat a conviure amb el nostre entorn, ens hem fet nostre el paisatge, el reconeixem... sabem d'aquell turó, d'aquella rasa, d'aquella font, d'aquell bosc... La nostra identitat va lligada al paisatge, o reconeguem o no.</span><br />
<span style="font-size: large;">I la fauna? Àguiles perdigueres, àguiles daurades, rat penats, espècies greument amenassades... diferents ocells en perill d'extinció, com la calàndria, o diferents rèptils i herpetofauna es veuran obligats a refugiar-se qui sap a on? La Societat Catalana d'Herpetologia ha denunciat aquesta massificació eòlica. </span><br />
<span style="font-size: large;">Amb tot, la fauna més amenassada és l'aèria... ocells confiats passen entre les aspes dels molins de vent i cauen fulminats! Els (A) són veritables aniquiladors d'aus i no és d'estranyar, doncs a la punta de les hèlixs s'aconsegueix una velocitat d'almenys 300 quilòmetres per hora!</span><br />
<span style="font-size: large;">I acabo! Els que són partidaris d'aquesta energia massificada, no pensen en el futur! No se'n adonen que estan hipotecant el futur del nostre territori i el de les pròximes generacions!</span><br />
<span style="font-size: large;">I tot plegat per un grapat de diners! Que el benefici d'uns quants sigui el perjudici del futur de la comarca. Ja ho diuen: Pa per avui, misèria per demà!</span><br />
<span style="font-size: large;">Al cap i a la fi, qui realment hi guanya de tot plegat, són les grans multinacionals, els promotors d'aquests (PE), que acollint-se a les primes, o subvencions que ofereix el Govern implanten aquesta energia, que recordem-ho, no restarà al territori, no, se'n anirà, ves a saber on?</span><br />
<span style="font-size: large;">És trist pensar que aquestes super-empreses hagin de beneficiar-se de les subvencions de diners públics per poguer engrandir el seu capital! Una veritable vergonya! Us penseu que si no hi hagués subvencions, aquestes empreses instal·larien els seus molins al nostre petit país?</span><br />
<span style="font-size: large;">I, és clar, com que som comarques deprimides, despoblades i dividides, doncs així ho tenen força fàcil, i se'n poden ben bé aprofitar.</span><br />
<span style="font-size: large;">Abans d'acabar aquest article, us volem oferir un apunt final, doncs resulta molt sospitós que la única comunitat peninsular que no té aerogeneradors és la comunitat de Madrid, tot i que moltes de les seus de les empreses eòliques estan en aquesta ciutat.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Josep Ballabriga Clarasó</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span><br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
Des de les Pileshttp://www.blogger.com/profile/16729208798399817285noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1849731613179309878.post-2048713094511472882020-03-19T09:55:00.001-07:002020-08-06T02:07:15.458-07:00La indústria de les armes de foc a Santa Coloma de Queralt. <div style="text-align: justify;">
LA INDÚSTRIA DE LES ARMES DE FOC A SANTA COLOMA DE QUERALT</div>
<div>
<br /></div>
<div>
<span style="font-size: large;">A Santa Coloma al segle XVII hi hagué unes quantes famílies que es dedicaven a fabricar pedrenyals. Aquests artesans armers eren anomenats pedrenyalers o pedrinyalers.</span></div>
<div>
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-size: large;">En aquest mateix segle també hi havia a la vila colomina, els polvorers que es dedicaven a produïr pòlvora en uns molins especials, que molien els tres ingredients imprescindibles per fer la pòlvora. Eren, és clar, els molins polvorers.</span></div>
<div>
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-size: large;">Al llarg d'aquest article, doncs, us explicarem sobre aquestes dos oficis: els pedrenyalers i els polvorers. I també dels encepadors, que com veurem tenen molt a veure amb els pedrenyalers. És clar que hauriem de parlar només en singular, doncs tan sols hem trobat a una única persona que es dedicava a aquest ofici.</span></div>
<div>
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-size: large;">I una altra cosa que us explicarem, serà sobre les famílies que es dedicaven a aquests oficis.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Però per començar potser seria bo d'explicar-vos sobre les característiques dels pedrenyals.</span><br />
<span style="font-size: large;">Aquesta arma de foc, era com una pistola llarga (la seva llargada, era d'entre 2 i 3 pams i mig de canó), és per això que depenent de la mida, en deien pedrenyals curts i llargs.</span><br />
<span style="font-size: large;">Prenien el nom de la pedrenyera, que era com també s'anomenava a la pedra foguera que era la que produïa la guspira per mitjà d'un pany especial (hem de dir que aquest pany era de disseny autòcton, una invenció catalana, vaja) (1) que encenia la pòlvora i propulsava els projectils.</span><br />
<span style="font-size: large;">Els projectils que disparava el pedrenyal, eren boles de pedra o de metall,(podien ser de plom o d'estany) més coneguts com a pilotes. Al disparar l'arma, sortien tres,quatre o més pilotes de cop.(2)</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">LA FABRICACIÓ DE PEDRENYALS</span><br />
<span style="font-size: large;">Tots els pedrenyalers que trobem a Santa Coloma se suposa que feien l'arma ells mateixos. Però als llocs grans, els pedrenyalers es dividien en tres especialitats separades: Els canoners, els encepadors i els panyetaires. Els primers es dedicaven a fer el canó de l'arma, l'encepador treballava la part de la fusta i feia la caixa o encep que era on encabien el mecanisme per disparar l'arma) i els panyetaires, que eren els mestres que feien els panys.</span><br />
<span style="font-size: large;">Els pedrenyalers colomins devien fer l'arma amb l'ajuda d'altres artesans que hi havia a la vila, com ferrers, manyans, serrallers i fusters. Però, això només és una suposició personal.</span><br />
<span style="font-size: large;">Els que volien exercir l'ofici de pedrenyaler els calia passar per tres etapes, la primera era la de l'aprenentatge, desprès venia l'etapa d'oficial i finalment la de mestre pedrenyaler.</span><br />
<span style="font-size: medium;"><br /></span>
<span style="font-size: medium;"><br /></span><span style="font-size: large;">ELS PEDRENYALERS COLOMINS</span><br />
<span style="font-size: large;">El primer que trobem en els llibres parroquials tot i seguint l'orde cronològic, és el Joan Mota, que el trobem en dues ocasions; l'any 1628 i el 1635.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">1633 Martí Crossa del Regne de França, era resident a la vila i s'havia casat amb la Coloma Vidal, que era filla d'uns pagesos de Tous.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">1640 Joseph Gloria aleshores vivia a Sta. Coloma però procedia de Manresa. La professió de pedrenyaler segurament li pervingué perquè es casà amb la vídua del francès Martí Crossa que hem citat anteriorment.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">1666 Joseph Icoria és l'últim pedrenyaler que trobem. Aquest any li nasqué un fill.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">ENCEPADORS</span><br />
<span style="font-size: large;">Ja ho hem dit anteriorment. Només hem trobat un encepador als registres parroquials. Es tracta del Josep Gloria que sembla ser que era el fill del pedrenyaler homònim citat abans. El trobem l'any 1653.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">QUANT VALIA UN PEDRENYAL ?</span><br />
<span style="font-size: large;">L'any 1578, Joan Maymó que és un pagès de Sta. Perpètua compra un pedrenyal a un francès, en Bernat de Padern per 3 lliures i 19 diners.(3) Hem d'observar però, que no sabem si el pedrenyal és nou o usat o si el Bernat necessitava urgentment aquells diners. Per tan, no podem saber si en realitat era un preu ajustat, doncs ens caldria poder-ho confrontar amb altres compravendres de pedrenyals.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">L'ARMA PREFERIDA DELS BANDOLERS</span><br />
<span style="font-size: large;">Els bandolers portaven xarpes, que eren com una ampla faixa de cuir que els creuava el pit en bandolera i que anava d'esquerra a dreta. Aquestes xarpes anaven equipades amb ganxos on hi penjaven els pedrenyals (hi havia bandolers que en portaven fins a tres) i els flascons de pòlvora. També duien una bossa plena de pilotes, que com ja hem dit, era la munició de l'arma.</span><br />
<span style="font-size: large;">Els bandolers portaven a més, unes àmplies capes de pastor o gascones que els permetia de moure's amb llibertat i alhora poder amagar les armes al dessota.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">LA INDÚSTRIA POLVORERA A SANTA COLOMA</span><br />
<span style="font-size: large;">Per poder impulsar els projectils que disparaven les armes de foc, es necessita de la pòlvora, que és una substància altament explosiva.</span><br />
<span style="font-size: large;">Fins els inicis del segle XVII, la pòlvora es fabricava manualment polvoritzant i barrejant els ingredients principals en un morter, però ja al primer quart d'aquest segle comencen a proliferar els molins polvorers.</span><br />
<span style="font-size: large;">A l'Alt Gaià, i a molts llocs de Catalunya s'adabtaren els antics molins fariners com a polvorers, donat que no era gaire complicat fer-ho.</span><br />
<span style="font-size: large;">En aquests molins es triturava per separat el components de la pòlvora, ens referim al sofre, al salnitre i al carbó. (la proporció més habitual era de 9 parts de salitre, 1,5 de sofre i 2 de carbó preferentment el de salze).Un cop ben triturats els ingredients es posaven en tines de fusta , i s'humitejaven per evitar que reaccionessin i es produís una explosió.(4)</span><br />
<span style="font-size: large;">Aquests tres elements havien de quedar ben barrejats i havien d'agafar una determinada consistència i densitat.</span><br />
<span style="font-size: large;">Acabat tot el procés, la pòlvora s'assecava, i ja estava a punt per ser usada.</span><br />
<span style="font-size: large;">No sabem quants molins polvorers hi havia a la capçalera del Gaià, nosaltres només en coneixem dos. Un era a Seguer i l'altre a Santa Perpètua. Aquest darrer en deien el "Molí del Polvorer" i està situat no gaire lluny del poble. Recollia l'aigua del Gorg del Barberà. Encara en queden unes poques restes, doncs l'any 1874 va ser arrasat per l'aiguat de Santa Tecla.</span><br />
<span style="font-size: large;">Aquests dos molins eren habitats (no sabem si en tenien la propietat) per la família Prats que eren de cal Polvorer de St. Perpètua.</span><br />
<span style="font-size: large;">Els Prats eren d'origen francès i el 1582 ja els trobem a Seguer fent de moliners.</span><br />
<span style="font-size: large;">El 1702, el Jaume Prats, casat amb Paula, encara feia de polvorer al molí de Seguer, i aquest any ejercia de batlle.(5)</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">ELS POLVORERS COLOMINS</span><br />
<span style="font-size: large;">1641 Joseph Arnavat. L'any 1651 fou el de la seva mort, i encara constava com a polvorer.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">1642 Pau Fabregat. Tot i habitar a St. Coloma era descendent de Cervera. El Pau el tornem a trobar l'any 1645, que fou l'any del seu casament. Casà amb Hierònima "Gassuna" del cognom Gassio, filla d'uns pagesos de Sta. Coloma.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">1679 Joan Prats. Aquest any es casà amb Raphela Miquel, filla d'un teixidor de llana colomí.</span><br />
<span style="font-size: large;">El 1681 el Joan que encara fa de polvorer i la Raphela viuen en un molí de St. Perpètua. (deu ser el molí del polvorer). Aquest any, era el batlle del poble.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">1738 Sabem que aquest any, un tal Pau Prats i la seva esposa Rosa viuen al molí de Pontils. (però desconeixem si aquest molí era fariner o polvorer).</span></div>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Josep Ballabriga Clarasó</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span><span style="font-size: large;">(1) No tots els pedrenyals que hi havia a Catalunya eren autòctons, doncs en un document de l'arxiu parroquia de Santa Coloma de Queralt se'ns parla de "Un pedrenyal ab lo pany francès usat, doc. a. 1574". Diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll.</span><br />
<span style="font-size: medium;"><br /></span><span style="font-size: large;">(2) Hi havia l'ofici de fabricant de pilotes. Ara no sé si en déien piloters o pilotaires.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">(3) Aquesta informació me l'ha facilitat Montserrat Rumbau.</span><br />
<span style="font-size: medium;"><br /></span><span style="font-size: large;">(4) Tenim notícia que a Catalunya explotaren diversos molins polvorers, donat l'alt risc que suposava la manipulació d'aquesta substància tan explosiva, calia vigilar molt alhora de produïr-l</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">(5) Molta informació sobre la família Prats, l'he tret de la Montse Rumbau. En podreu trobar més informació a "Armejach, Orga, Pontnou i Prats: Occitans a Sta. Perpètua. Tribus de la Segarra.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
Des de les Pileshttp://www.blogger.com/profile/16729208798399817285noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1849731613179309878.post-18840585103685261352020-03-05T06:06:00.003-08:002020-08-05T10:32:54.913-07:00Una biografia de quiteria tarragó casellas<span style="font-size: large;"> UNA BIOGRAFIA DE QUITÈRIA TARRAGÓ CASELLAS</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">El 23 de juny de 1896 naixia a Sant Gallard Quitèria Tarragó Casellas. Era filla d'Antoni Tarragó Tudó de Sant Gallard i de Paula Casellas Balsells de Bellprat. </span><br />
<span style="font-size: large;">Era la més petita de cinc germans anomenats Rosa, Maria, Josep i Antoni. </span><br />
<span style="font-size: large;">La família del pare de la Quitèria procedia de Montbrió de la Marca, i estava emparentada amb els Cornet, que com és sabut és el cognom matern d'Anton Gaudí. La nissaga materna del famós arquitecte procedeix d'aquest poble que actualment forma part del municipi de les Piles.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">La família Tarragó-Casellas degué viure una colla d'anys a Sant Gallard fins que se'n anaren a viure a Sabadell. En aquesta ciutat, la Quitèria treballava en una indústria dedicada al tèxtil, mentre que alhora, estudiava per ser llevadora.</span><br />
<span style="font-size: large;">Cap el 1925, traslladaren la seva residència a Terrassa. Aquí ejercia de llevadora i a més, va ser presidenta de la secció de Comadronas el mateix any 1925.</span><br />
<span style="font-size: large;">Va treballar a l'Hospital Maternal de Terrassa i també va ser membre de la junta del seu col·legi professional. </span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Va ser membre de l'UGT, i va tenir una intensa activitat en conferències i mítings a Barcelona i Terrassa. També era militant del PSUC i membre d'ERC.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">El juliol de 1937, l'alcalde Samuel Morera l'anomenava regidora de Cultura i Acció Social de l'ajuntament de Terrassa. Però el seu càrrec a l'ajuntament terrassenc va ser molt curt, donat que l'octubre d'aquell mateix any, un decret de la Generalitat va fer sortir els representants d'UGT dels ajuntaments.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">El 1940 va ser denunciada per la seva activitat sindical, política i professional, i va ser condemnada a 12 anys de presó. Encara que quatre anys més tard en va sortir amb la condició que marxés de Terrassa.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Morí a Vilafranca del Penedès l'any 1980.</span><br />
<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Josep Ballabriga Clarasó</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Nota: Com podeu comprovar, en aquesta biografia hi ha moltes llacunes, que jo no he sabut omplir. Jo em pregunto pels últims anys de la seva vida... des que sortí de la presó l'any 1944 fins el 1980 data de la seva mort, que va ser de la Quitèria? Continuà la seva activitat político-social? Es casà? Tingué fills?. No n'he sabut treure l'entrellat.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>Des de les Pileshttp://www.blogger.com/profile/16729208798399817285noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1849731613179309878.post-18167732794171100312020-01-24T08:58:00.002-08:002020-08-07T09:04:54.961-07:00Una qüestió de pell<span style="font-size: large;"> UNA QÜESTIÓ DE PELL</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">La pell, és aquests tegument resistent i flexible que cobreix el nostre cos i </span><span style="font-size: large;">que actúa com a barrera protectora que ens aïlla del medi que ens envolta.</span><br />
<span style="font-size: large;">I tantes coses més podriem dir de la pell, donat que és l'òrgan més extens i un dels més importants del cos humà. Ens comunica amb l'entorn i és també un dels principals òrgans sensorials ja que conté moltes terminacions nervioses que actúen com a receptors del tacte, pressió, dolor, temperatura...</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Aquest mot, és força usat en locucions i frases fetes, i és ben comprensible donada la importància que té la pell per mantenir la vida humana. Llevar la pell a algú, equival a matar-lo. Per tan, frases com poden ser PELAR a algú, DEIXAR-HI LA PELL o FER-SE'N LA PELL, són sinònimes de matar a algú o morir. I el mateix significat té ESPELLAR o ESCORXAR algú.</span><br />
<span style="font-size: large;">A l'edad mitjana, FER PELL volia dir copular; amb el temps aquesta locució va variar una mica i es convertí en FER UN PELL A PELL, que té el mateix sentit.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">El mètode PELL A PELL, consisteix en posar en contacte continuat al nounat amb la mare immediatament després de néixer, almenys durant dues hores abans de ser rentat, vestit i mesurat. Més endavant també pot ser el pare el que segueixi el mètode.</span><br />
<span style="font-size: large;">Amb aquest pell a pell, s'estableixen els primers vincles afectius amb el nadó i se n'estimula la maduració neurològica i millora en el creixement i desenvolupament, i a més, afavoreix la lactància. </span><br />
<span style="font-size: large;">El contacte del nounat amb la mare és la norma biològica de l'espècie humana en la majoria de cultures des de temps immemorials. Les mares prenien els seus fills en pic neixien, i se'ls posaven en contacte amb el seu cos i els oferien protecció, caliu, estimulació social i aliment. </span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">LA PELL ANIMAL</span><br />
<span style="font-size: large;">Tots els animals vertebrats estan coberts per aquest teixit que els protegeig el cos i els aïlla de les inclemències del temps. Aquesta pell animal sovint està coberta de pèl o llana, factor que aprofità l'home primitiu per cobrir-se de cap a peus amb aquestes pells en temps gèlids. I sort en tingué d'aquest element imprescindible, ja que quan l'home prehistòric capturava un animal, tan important era l'ús de la seva carn com aliment, com la seva pell per abric.</span><br />
<span style="font-size: large;">No se sap ben bé com i quan començà el procés per adobar pells, però degué ser molt aviat, doncs les pells sense tractar es deterioren ràpidament, es podreixen i produeixen males olors i fins i tot poden produïr infeccions. </span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">LA TRANSFORMACIÓ DE LA PELL EN CUIR</span><br />
<span style="font-size: large;">El procés per adobar la pell consisteix en transformar la pell crua en cuir. L'adobatge fa que manipulant la pell, aquesta sigui inputrescible, la fa elàstica i resistent a la calor, a l'aigua i a l'atac dels microbis.</span><br />
<span style="font-size: large;">La tècnica o ofici d'adobar pells, es considera una de les indústries més antigues de la Humanitat.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">OFICIS RELACIONATS AMB LES PELLETERIES</span><br />
<span style="font-size: large;">Deu n'hi do l'abundància d'oficis que trobem relacionats amb el món de l'adoberia.</span><br />
<span style="font-size: large;">Els primers artesans que trobem, tot i seguint el procés de preparació de les pells, són els pellaires o pelleters; aquests recorrien les cases de pagès que tenien conills o ramats de bens i compraven les pells a un preu ben baix, per cert.(1)</span><br />
<span style="font-size: large;">A casa, ja fa molts anys, quan la meva mare matava un conill, i desprès l'escorxarva és clar, llençava la seva pell girada del revès contra una pared, i allí quedava enganxada durant uns mesos perquè s'assequés. Quan passaven els pellaires, que acostumaven ser de rassa gitana, escollia les més seques i les venia.</span><br />
<span style="font-size: large;">Els pelleters venien les pells als blanquers, i aquests les netejaven i en retiraven les substàncies inútils com pèls, restes de carn, terra, etc. fins deixar-les "en blanc", i és d'aquí d'on ve el nom d'aquest ofici.</span><br />
<span style="font-size: large;">Les pells netes dels blanquers eren venudes als assaonadors que desprès de diversos processos i al llarg d'uns quants mesos, les transformaven en cuir. Per cert, assaonador ve d'asseuar o assaonar, que era ja l'última operació que suportava la pell en el procés d'adobar-la, consistia en saginar amb greix les pells per fer-les més flexibles.</span><br />
<span style="font-size: large;">A Santa Coloma de Queralt al segle XVI hi devia haver alguna adoberia a la riba del Gaià, doncs en els llibres parroquials colomins surten alguns blanquers i assaonadors que vivien a la vila.</span><br />
<span style="font-size: large;">Però potser que continuem amb els oficis relacionats amb la pelleteria. Tenim els cuirers, també dits odrers o boters. Els aluders, basters, corretgers, tireters, guanters, garbellers, pergaminers, albadiners, camussers, entrunyelladors, guadamassilers, repujadors, etc. Cadascun d'ells manipulava d'una determinada forma el cuir, però ara mateix no crec que sigui un bon moment per comentar-ho,doncs seria massa llarg.</span><br />
<span style="font-size: large;">Ah, uns artesans que m'he deixat relacionada amb el cuir, són els sabaters que era una de les professions que més abundava a Santa Coloma.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">ELS CUIRACERS DE LES PILES</span><br />
<span style="font-size: large;">Cap a finals del segle XVI, a les Piles hi havia un ofici que té molt a veure amb la pell adobada, eren els cuiracers,uns artesans molt poc freqüents en aquestes contrades, doncs ni tan sols a Santa Coloma n'he trobat cap. Aquests cuiracers espilencs portaven el cognom Farré, i el seu ofici consistia en fer cuirasses, que eren usades pels soldats per protegir-se el tors.</span><br />
<span style="font-size: large;">La primera matèria que es feu servir per fer les cuirasses va ser el cuir, encara que amb el temps es feren servir metalls, per tal de fer-les més resistents i sofertes i poder protegir el cos amb més eficàcia. </span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">ELS ESCORÇAIRES DE LA SEGARRA BAIXA</span><br />
<span style="font-size: large;">Entre els mesos de desembre i abril, els escorçaires recorrien els boscos segarrencs per extreure l'escorça d'alguns arbres, principalment dels pins. L'eina imprescindible dels escorçaires, era l'aixol, que era una mena d'aixa petita. A les Piles, hi havia tres o quatre famílies que es dedicaven a aquest ofici més aviat temporal.</span><br />
<span style="font-size: large;">Crec que molts escorçaires eren jornalers que treballaven per algún </span><br />
<span style="font-size: large;">majorista. Tota l'escorça que s'aplegava era portada a les adoberies d'Igualada en carros.</span><br />
<span style="font-size: large;">A més dels pins, també s'aprofitava la del roure, d'alzina, del castanyer... i arbustos com el roldor i el sumac.</span><br />
<span style="font-size: large;">Aquestes escorces i plantes contenen molts tanins que són les substàncies responsables de reaccionar amb les proteines del colàgen present a la pell dels animals unint-les entre elles; d'aquesta manera augmentava la resistència de la pell a la calor, a la putrefacció per culpa de l'aigua i a l'atac dels microbis.</span><br />
<span style="font-size: large;">Eren els assaonadors els responsables de trinxar en un molinet les plantes i escorces i posar-les en remull en aigua on s'hi submergien les pells durant un temps determinat... desprès les assecaven i les saginaven.</span><br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">L'activitat dels escorçaires s'acabà cap a mitjans del segle XX o a tot estirar fins els anys seixanta del mateix segle; la causa de la desaparició d'aquesta activitat, en fou la indústria química, que substituí els tanins d'origen vegetal per agents químics, que produïen més o menys els mateixos efectes sobre les pells i que a més o (possiblement), eren més econòmics.</span></div>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Josep Ballabriga Clarasó</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">(1) A més d'aquests pellaires ambulants que recorrien el territori comprant pells, el negoci dels quals era ben esquifit, hi havia grans negociants en el món pelleter, que avuidia qualificariem de grans empresaris, doncs compraven pells salades de procedència espanyola i pells seques africanes, asiàtiques o americanes. Aquests comerciants eren els que obtenien més beneficis en el món de la pelleteria, i eren el resultat de la unió de tres oficis: els pelleters, els blanquers i els mercaders.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>Des de les Pileshttp://www.blogger.com/profile/16729208798399817285noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1849731613179309878.post-33163461022312692322019-12-23T13:55:00.003-08:002020-08-07T13:16:13.916-07:00Safranades. <span style="font-size: large;"> SAFRANADES</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Fer una safranada, anar al safrà o fer safrà, són locucions més o menys sinònimes o equiparables segons el dir dels lingüistes a "fer campana", "fer piles", "fer fotja" etc.</span><br />
<span style="font-size: large;">Fer safrà, vol dir doncs: Fer una curta escapada de casa teva, o simplement faltar a l'escola. </span><br />
<span style="font-size: large;">Hi ha una accepció de safraner que ens remet a una persona que marxa voluntàriament de casa per anar a voltar món, sense avisar i una mica d'amagatotis.</span><br />
<span style="font-size: large;">Tots aquests significats més aviat ignocents es complementen amb d'altres amb un sentit més lúdic. Per una banda, anar al safrà també vol dir: Fer una escapada per divertir-se... o com diu Coromines, la locució pogué significar primitivament "anar a divertir-se amb dones". I ho justifica dient que "com el safrà es va usar a l'Edat Mitjana, més encara que com a condiment, en qualitat de perfum femení"... doncs en treu aquesta conclusió. (1)</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">ELS SAFRANERS AMBULANTS</span><br />
<span style="font-size: large;">Als pobles safraners de Rocafort de Queralt i les Piles, hi havia uns safraners ambulants que periòdicaments feien recorreguts més o menys circulars pel territori tot i passant per pobles i masies oferint el seu preuat producte. Ho feien de molts anys enrere i els seus clients els coneixien "de sempre", doncs aquesta venda ambulant passava de pares a fills. </span><br />
<span style="font-size: large;">Cada safraner tenia els seus itineraris establerts, i no cal dir que entre ells no es feien gaire la competència.</span><br />
<span style="font-size: large;">Aquests safraners es desplaçaven a peu, i portaven el seu producte a l'interior d'una caixa que portava una corretja que servia per ser penjada a l'espatlla o en bandolera. Aquesta caixa estava dividida en diversos compartiments on hi encabien els brins de safrà a granel, i també disposat en petits sobrets ja pesats... ah, i tampoc no hi podien faltar unes petites balances o romanes per pesar-ne quantitats més grans.</span><br />
<span style="font-size: large;">Hi havia unes caixes que es portaven dins d'unes senalles que es podien portar penjardes a l'esquena.</span><br />
<span style="font-size: large;">Una altra forma de transportar el safrà, era amb senatxos (2), que podien ser d'espart, palma o cuiro, que es portaven penjats a l'esquena.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Crec que val la pena transcriure el que en diu Joan Amades dels safraners rocafortins.</span><br />
<span style="font-size: large;">"En iniciar-se la primavera, començaven a passar els safranaires de Rocafort de Queralt, que portaven safrà de la Manxa, per poder ensafranar, segons deien, els bons dinars de les festes majors, que s'iniciaven amb el bon temps primaveral. Els safranaires eren tinguts com la flor dels marxants ambulants, per raó del poc espai que ocupava la seva mercaderia, del bon preu a què venien i de la seva bona qualitat. Deia la càustica popular que, en tornar a casa, portaven un paquet del tot igual al que duien quan en sortiren, però que aleshores era de safrà i ara era d'unces d'or. Els safranaires de Rocafort, en mercadatge ambulant, arribaven fins al migdia de la França, el nord d'Itàlia i àdhuc n'hi havia que havien arribat fins a Constantinoble. Pel camí tenien agents receptors, als quals enviaven el safrà en dipòsit, que ells recollien, en passar-hi, per detallar-lo en mercadatge ambulant i rodamón.</span><br />
<span style="font-size: large;">Els safraners anunciaven llur pas amb un crit especial que es limitava a dir simplement: 'Safraner!' " A continuació transcriu les notes musicals que cridaven en to alegret 'Sa-fra- ner.' (3)</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Hi ha un altre paràgraf en el Costumari de Joan Amades que us volem comentar... "La collita del safrà per la regió dels Comalats havia estat tan important que el comte de Santa Coloma (de Queralt) hi posà un impost i fou una de les gabelles que van donar més rendiment. S'havien celebrat mercats i fires només de safrà; s'havia emprat a més el pagament de tributs de safrà, acceptat com a tipus monetari. Com que de la flor només se n'aprofiten els tres brinets, les fulles i la resta, mancades de valor i d'aplicació, constituïen un rebuig que es llençava i que donà lloc al dictat de diferents disposicions precisant on s'havien de llençar per tal que no dificultés el curs dels rius i rieres i no constituís un perill per a la salut pública. Els safraners, sobretot els de Rocafort de Queralt i de les Piles, havien practicat un comerç ambulant de safrà pels pobles de la Mediterrània i a la darreria del segle passat (es refereix al segle XX) encara arribaven fins a Constantinoble. (Costumari Català. El curs de l'any. vol. IV, pàg.1046).</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">L'ÚLTIM SAFRANER ESPILENC</span><br />
<span style="font-size: large;">Cap el 1900, a les Piles encara hi havia un safraner ambulant que es desplaçava pel territori per vendre el seu producte. En aquesta ocasió s'encaminà cap a la comarca de l'Anoia recorrent com ja era habitual el mateix camí de cada any.</span><br />
<span style="font-size: large;">Però aquesta vegada les coses es van torçar, tan per al nostre safraner com per a la seva família. Què va passar, us preguntareu! Doncs que aquest marxant ambulant no acabava d'arribar... passaven els dies i ja hauria d'haver arribat, però no feia cap a casa. La seva dona estava molt amoïnada i ja pensava el pitjor... potser l'havien assaltat... és clar, seria això! Portant un producte tan valuós al damunt, i la bossa ja plena, era una víctima fàcil pels malfactors que estaven a l'aguait a peu de camí.</span><br />
<span style="font-size: large;">Però sí, sí, a la fi va arribar tot brut i estripallat i més prim... i més pelat que un jonc! La seva dona el va rebre amb els braços oberts... pobret meu, li deia! Pensava que no et veuria mai més! I plorava d'alegria! Ell li va explicar que l'havien assaltat uns lladregots, i que li havien pres tots els diners! Això rai, deia ella, la sort és que encara estiguis viu!.</span><br />
<span style="font-size: large;">Però les males llengües deien que la versió del marit era falsa, i que el que havia passat en realitat era que s'ho havia jugat tot a les cartes... així de sezill! </span><br />
<span style="font-size: large;">Però, vaja, tot plegat va quedar en rumors que el temps s'encarregà d'esborrar.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Abans de la guerra civil, passava per les Piles el safraner de Rocafort. Creiem que era de la família Corbella, i sabem que feia diferents itineraris pel territori català. Veiem el que ens explica en Josep Insa Montava en el seu llibre "La vida tradicional a les muntanyes de Prades".</span><br />
<span style="font-size: large;">"Per tots els poblets de la contrada, així com a Rojals, pujava el safraner de Rocafort de Queralt, que es deia Corbella...; aquest home pujava a peu i portava la mercaderia posada en capces de llauna (d'aquelles de les galetes), dins d'un mocador de fer farcells. (4) Anava casa per casa a vendre safrà, canyella, pebre roig i negre i d'altres classes o varietats d'espècies. En aquell temps (es refereix entre 1920 i 1936), les dones compraven per un import de 10 o 20 cèntims, d'aquests gèneres".</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">LA IMPORTÀNCIA DEL SAFRÀ</span><br />
<span style="font-size: large;">El comerç del safrà enriquí a moltes famílies de la comarca, i gràcies a l'or vermell engrandiren les seves hisendes. Però els safraners no eren rucs de quatre dies, i el que feren molts d'ells, fou reservar una part dels seus diners amagant-los en algun lloc secret que només coneixien una o dues persones. A vegades, només era el cap de casa el que coneixia l'amagatall, doncs ni tan sols ho dèien a la seva dona... potser amb el temps ho diría a l'hereu, però a vegades no s'hi era a temps. Així tenien un petit tresor a casa, per si hi hagués qualsevol necessitat imprevista.</span><br />
<span style="font-size: large;">A les Piles, que sapiguem, hi hagué dues famílies safraneres que feren això que diem. A cal Prous (els del carrer Major), sempre s'ha dit que hi havia (o hi ha) una engerra plena de monedes amagada en algun lloc de la casa. Segur que no sabrem mai si algú ja l'ha trobat o si encara l'han de trobar.</span><br />
<span style="font-size: large;">Deu fer una vintena d'anys que un pagès espilenc, fent un paviment en una pallissa dels afores del poble, alhora d'anivellar el terra trobà un tupí força gran que estava enterrat, ple de monedes de plata. Aquestes monedes de diferents mides eren, la majoria del segle XVIII, i bo i omplien les tres quartes parts d'una galleda. Aquesta pallissa havia estat propietat de cal Janillo (de cognom Janer), que també havien estat safraners.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">A vegades hi havia pagesos que esperaven haver fet la collita del safrà, per pagar algun deute. És el cas d'en Jaume Clarasó de Pontils que el 1578 comprà una mula i acordà pagar-la en tres terminis. El segon termini s'esqueia per la festa de la Immaculada, (el 8 de desembre), i compta pagar el que pertoca.. "a la Concepció, ço és, la collita del safrà". El safrà es collia ben bé un mes abans, però segur que el Jaume en aquesta data ja comptava que ja l'hauria venut tot,o almenys una part, i n'hauria fet els diners suficients per pagar el dit termini. (Documents notarials - Testaments de Pontils).</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Tenir safrà a casa, era com tenir diners guardats que et garantien el poder afrontar qualsevol deute. És el que feu en Janot Querol que era aposentador al santuari de Sant Magí. El 1615 feu constar en el seu testament que " Té a la seva caixa 6 o 7 lliures de safrà que li costaren 13 lliures i mitja. Estan en dues olletes. (Llibre notarial de testaments de Sant Magí).</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">I en podriem dir moltes més coses sobre el safrà i la seva vàlua, però ens allunyariem massa del tema que us parlava al començament de l'article. Reprenem doncs el que us comentava sobre el significat de les locucions següents: FER SAFRÀ, SER UN SAFRANER, ANAR AL SAFRÀ o FER UNA SAFRANADA.</span><br />
<span style="font-size: large;">Totes aquestes frases tenen un sentit d'engany o d'estafa. De fer certes coses prohibides o malvistes, com fer el salt a la muller o en el cas de la dona, de posar les banyes al marit.</span><br />
<span style="font-size: large;">Deixeu-m'he que us ho expliqui. El safrà sempre ha estat una espècia molt valuosa, perquè necessita de molts esforços per aconseguir-ne només petites quantitats (es calcula que una hectàrea pot donar de 8 a 12 kg de brins ja dessecats), és per això que des de la meitat del segle XIII, que fou quan començà a conrear-se aquesta espècie a Catalunya, ja es "carregava", vull dir que s'adulterava afegint-hi moltes substàncies que n'augmentaven el seu pes.</span><br />
<span style="font-size: large;">És per aquest motiu que els safraners no eren gaire apreciats, doncs se'ls tenia per manipuladors i falsaris.</span><br />
<span style="font-size: large;">L'altra explicació us la dic tot seguit: La collita del safrà dura uns vint dies, més o menys. Són dies de treball molt intens! De bon matí, quan clareja el dia es comencen a collir les flors fins el migdia, i desprès ve l'esbrinat, que dura fins a la nit (és clar que això depèn molt de l'extensió, que cada família té plantada). Tothom era bo per collir el safrà... la canalla de 7 o 8 anys ja els feien anar al tros... les cases fortes llogaven jornalers i jornaleres de fora... i algunes famílies recorrien als familiars si els convenia. Aquests grups de gent passaven moltes hores frec a frec, primer collint i desprès esbrinant. (en aquesta darrera operació, hem de dir que no intervenia la canalla). </span><br />
<span style="font-size: large;">Mentre es treien els tres brinets a les flors, les dones i els homes per entretenir-se cantaven, feien bromes, deien acudits, i explicaven les últimes notícies i xafarderies... I es creava un caliu humà i un ambient distès. No era estrany que alguns joves comencessin el festeig mentre esbrinaven, o que algunes vídues trobéssin un nou company, o que algun casat o casada s'entenguéssin, qui ho sap?</span><br />
<span style="font-size: large;">Potser em direu mal pensat, però és així com jo interpreto el significat de les expressions que us he comentat més amunt.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Josep Ballabriga Clarasó</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span><br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">(1) Coromines cita al poeta i escriptor valencià Pere Marc. "Viuda que port color blanc ne saffrà" relacionant el safrà amb la cosmètica femenina per embellir la cara i les dents, i que era un ingredient que servia per netejar el cutis i per treure la vermellor dels ulls i alhora refrescar-los.</span></div>
<br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">(2) Els senatxos eren una mena de senalles que es tancaven per sobre amb una tapadora, i l'interior estava compartimentat. Segurament que el safrà en bri estava protegit dins d'aludes o bosses de roba.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">(4) Costumari Català. El curs de l'any. J. Amades. vol. III, pàg. 232.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">(3) Us volem comentar que molts safraners transportaven i servien a les botigues els brins de safrà en boniques capces metàliques totes decorades amb motius al·legòric, i on hi figurava el nom comercial del safraner.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>Des de les Pileshttp://www.blogger.com/profile/16729208798399817285noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1849731613179309878.post-90881933505956938082019-10-09T13:42:00.001-07:002020-08-07T13:17:42.841-07:00Pere Màrtir Veciana i Civit. 1 <span style="font-size: large;">PERE MÀRTIR VECIANA I CIVIT. 1</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Nasqué a les Piles l'any 1705, i era fill de Pere Anton Veciana i Rabassa de Sarral i Maria Tecla Civit i Llobera de Rocafort de Queralt. Tot just feia un any que els havia casat al mateix poble el seu oncle Pere Anton Veciana i Moles que aleshores era el rector de les Piles.</span><br />
<span style="font-size: large;">L'any 1708 nasqué un altre fill del que seria el primer comandant dels Mossos d'Esquadra, (en aquest cas seria una filla) i li posaren de nom Maria Eugènia, i l'any següent nasqué la Teresa que morí, sembla el mateix any.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Els tres primers fills doncs van ser espilencs, però ja aquest mateix any de 1709, tota la família se'n anà a viure a Valls en una casa del carrer del Carme que havia adquirid en pública subhasta. Aquesta casa amb el temps l'engrandiren, doncs compraren alguns immobles veïns. </span></div>
<br />
<span style="font-size: large;">A partir de l'any 1783, els Veciana abandonàren la casa familiar i s'instal·laren en una l'antiga casa situada al carrer de Sant Antoni que havia estat d'una família benestant vallenca: els Dosset.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">En Pere Màrtir, doncs no feu gaire estada a les Piles, segurament que més endavant i desprès de la mort del seu pare degué venir en algunes ocasions al poble per administrar el seu patrimoni familiar. </span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">LA INFANTESA</span><br />
<span style="font-size: large;">Per tal d'explicaros aquest període de la vida del Pere Màrtir en deixarem guiar pel que exposa la Núria Sales en el seu llibre "Història dels Mossos d'Esquadra".</span><br />
<span style="font-size: large;">Els primer records d'infància "devien ser els de la guerra: les persecucions de què foren víctimes ells i altres botiflers, com els saquejaren la casa i calaren foc als sembrats i a l'establia amb les mules vives a dins..." </span><br />
<span style="font-size: large;">"les confiscacions que se succeïen, els soldats alemanys que queien morts d'inanició en ple dia... el pa podrit que tot i la gana era a vegades llençat al riu tumultuosament, les peripècies que ell mateix hagué de sortejar per dur el pa pastat a casa seva a coure al forn comunal i tornar-lo un cop cuit, entre la gent famolenca que intentava prendre les fogasses".</span><br />
<span style="font-size: large;">El Pere Màrtir anà a l'escola. "Les hores de classe eren de vuit a onze del matí, de dues a cinc de la tarda. Dissabte a la tarda feien doctrina en ple carrer. De primeres lletres aprengué de llegir i escriure, aritmètica fins a la regla de tres, doctrina i cinc maneres diferents d'ajudar a missa"...</span><br />
<span style="font-size: large;">"Formava part de l'educació escolar l'assistència a totes les execucions i càstigs públics: el mestre de minyons duia totes les criatures a veure els esquarteraments i a seguir pels carrers els lladres a qui passejaven nus de pèl a pèl i coberts de quitrà, amb les coses robades penjades al coll, muntats en un ase.</span><br />
<span style="font-size: large;">L'any 1719 era encara un dels 50 alumnes de gramàtica vallencs que pagaven cinc pessetes annuals al professor..."</span><br />
<span style="font-size: large;">Aquest mateix any es distigí en el setge de Valls al costat del seu pare, contra el Carrasclet. Només tenia catorze anys i durant l'encontre fou malferit en un braç; d'una de les ferides que va rebre, se'n ressentí tota la vida.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">L'any 1725, va quedar vacant la plaça d'administrador de la Taula del General de la Bolla de Valls, i va ser sol·licitada per Pere Anton per al seu fill Pere Màrtir i li fou concedida el 18 d'agost de 1727.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">El 13 de juny de 1728, el nostre protagonista es casà amb Francesca Dosset i Gassol que era la filla única del més ric botiguer i gentilhome de Valls; era d'una família de ciutadans honrats i apotecaris que posseïen a més a més sis cases de primera classe, botiga de teixits, censals i finques. Pagaven més de mil rals anuals de cadastre, estaven exemptes de tota càrrega i de tot servei militar i ocupaven tradicionalment un o altre càrrec municipal.</span><br />
<span style="font-size: large;">A la boda hi assistiren "150 convidats prengueren "xacolata, ayguas garrapinyadas, melindros y dulces". El convit costà 700 rals de plata, que les dues famílies pagaren a mitges. La núvia aportava un dot de 18.000 rals i el nuvi un dot de 60.000, com esqueia a un noi que es casava en una classe més alta".</span><br />
<span style="font-size: large;">"Els tres primers fills moriren poc desprès de nats. Desprès nasqueren en Felip, futur tercer comandant de les esquadres, la Tecla i la Maria".</span><br />
<span style="font-size: large;">"La primera muller d'en Veciana morí al setè part, i el seu vidu es tornà a casar un parell de vegades més..."</span><br />
<span style="font-size: large;">Hem de dir però, que del segon i tercer matrimoni no tingué descendència.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Molt aviat en Per Màrtir anà acumulant càrrecs públics: administrador de la taula arquebisbal, administrador d'hisenda, duaner, inspector del fisc i estanquer. També perseguia el mercat negre "de drogas, lienzos y otros géneros de Andorre"... de les requises de tabac de contraban , de Virgínia o de Brasil, ell en fumava sense miraments sempre que en tenia ocasió.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">El 20 de desembre de 1735, Pere Anton demanà al capità general de Catalunya, la plaça de comandant de les Esquadres pel seu fill Per Màrtir, i efectivament li fou concedida el 12 de gener de 1736. Pere Anton també volia traspassar al seu hereu el càrrec d'agutzir reial de l'Audiència de Barcelona, però no pogué ser doncs morí a Valls el 30 de gener de 1736.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Als 31 anys, el segon comandant de la policia catalana es trobà amb seixanta mossos a les seves ordres, repartits "entre les esquadres de Valls, de Riudoms, de la Llacuna, de Piera, de l'Arboç, de Solsona, d'Amer i de Santa Coloma de Queralt. En el seu temps s'augmentaren les esquadres a un centenar de mossos, i es crearen esquadres noves a Falset, a Torres de Segre i a Figueres".</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Continuarà...</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Josep Ballabriga Clarasó</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<br />
<br />Des de les Pileshttp://www.blogger.com/profile/16729208798399817285noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1849731613179309878.post-22930685775987660372019-08-19T10:10:00.001-07:002020-08-07T13:18:49.552-07:00Un estrany ritual funerari. <span style="font-size: large;">UN ESTRANY RITUAL FUNERARI</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">A l'edat mitjana quan un personatge moria lluny del seu país d'origen i el seu desig era de ser enterrat a la seva terra, només hi havia una solució, aplicar el "mos teutonicum", que traduït vol dir: "a la manera dels teutons". En què consistia aquest métode?, Doncs molt senzill, per tal d'evitar la putrefacció i facilitar el trasllat del cadàver, aquest era primer esquarterat i eviscerat, (sovint el cor era guardat a part)i desprès bullit en grans calderes plenes d'aigua salada o vi aromatitzat durant unes quantes hores fins que la carn, els cartílags, els tendons etc, quedéssin tan tous que es poguéssin separar fàcilment dels ossos.</span><br />
<span style="font-size: large;">Els ossos havien de quedar ben nets, de tal forma que eren rentats amb vi i espècies. Un cop s'arribava a aquest punt, l'esquelet, ja es podia "empaquetar" i enviar al seu país d'orígen. L'enviament ara era imperible i no emetia cap mala olor i a més, era fàcilment transportable. </span><br />
<span style="font-size: large;">El mos teutonicum, va ser encunyat el segle XII per Boncompagno de Signa, que l'anomenà així perquè els cavallers germànics de bones famílies, l'usaren sovint durant les Croades.</span><br />
<span style="font-size: large;">Aquest métode es feu servir amb les restes de Federic I Barbarroja, que morí el 1190. La seva carn va ser sepultada a San Pere d'Antioquia, les entranyes a Tarsos i els ossos a la catedral de Tir.</span><br />
<span style="font-size: large;">Sant Lluís de França que morí de pesta a Tunis el 1270, també se li aplicà aquest procediment.</span><br />
<span style="font-size: large;">Aquesta pràctica estava autoritzada pel papa, és clar, però l'any 1299 van canviar les tornes, doncs el Papa Bonifaci VIII va publicar la bula "De Sepulturis" prohibint, sota pena d'excomunió d'esquarterar i bullir els cossos per a separar la carn dels ossos.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">GUARDAR EL COR</span><br />
<span style="font-size: large;">Molts cavallers croats que moriren a Terra Santa, volien que el seu cor fos conservat i enviat a la casa familiar per a ser enterrat degudament. Aquest era un métode molt més econòmic i igualment representatiu del difunt, doncs com es ben sabut, aquest múscul tenia una important connotació simbòlica,doncs era el centre de la força vital, del poder i de les emocions del coratge i la pietat. Vaja, que degut a la seva petita mida, el cor es convertí en la víscera predilecta per a conservar. (1)</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">UN MÉTODE ANCESTRAL</span><br />
<span style="font-size: large;">Hauriem de recular fins a la Prehistòria per trobar l'inici d'aquest procediment consistent en fer bullir el cadàver amb l'únic objectiu de conservar els ossos. I de fet, se'n troben evidències en diferents parts del món.</span><br />
<span style="font-size: large;">A Patlaia (Tailàndia), el cos del cadàver era bullit per així facilitar l'escarnació; desprès els familiars guardaven els ossos nets en ossaris.</span><br />
<span style="font-size: large;">A Bolívia el 2015, es va descobrir un antic dipòsit de cadàvers d'uns 2000 anys d'antiguitat, on es constatà que els cossos havien estat primer bullits, descarnats i netejats.</span><br />
<span style="font-size: large;">Pràctiques similars es descobriren en un poblat neolític de Turquia i en un jaciment de l'Edat de Pedra a Itàlia d'uns 7.500 anys d'antiguitat i també en un enterrament d'uns 9000 anys d'antiguitat a les Filipines.</span><br />
<span style="font-size: large;">A la península ibèrica també es seguí el procediment de cocció a la cova de Monedero a València, que està datada en el trànsit entre el Neolític i el Calcolític. </span><span style="font-size: large;">Al dolmen neolític d'Alberite a Villamartín (Cadis) i a la necròpolis de Loma del Puerco a Chiclana de la Frontera (Cadis) que és un jaciment de l'edat del Bronze.</span><br />
<span style="font-size: large;">Quan es volia conservar l'esquelet del difunt, aquest era tractat amb força respecte i cura. De primer el cos era desmembrat, desprès bullit i finalment raspat i netejat de totes les restes de carn. Sovint el crani desprès d'haver sofert el procés d'ebullició, era netejat i adabtat com a copa, potser per a ús cerimonial.</span><br />
<span style="font-size: large;">Segurament que tot aquest procés, formava part d'algún ritual funerari que ara desconeixem.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">DE LA COCCIÓ DE CADÀVERS A L'ANTROPOFÀGIA</span><br />
<span style="font-size: large;">Des de finals del 3000 al 2500 a. C. el canibalisme era molt comú a tota la conca mediterrànea europea i fins i tot Finlàndia. La carn dels difuns es prenia desprès d'haver-los bullit durant unes tres o quatre hores. Però, com saben els arqueòlegs i/o antropòlegs si un cos ha estat bullit per a conservar-ne els ossos, o bé ho ha estat bullit (potser hauriem de dir cuinat) per a la alimentació humana?</span><br />
<span style="font-size: large;">Ho saben per la forma en que han estat manipulats els cossos. Un cos que ha format part de la dieta humana, ha estat tractat com el de qualsevol animal, doncs els seus ossos presenten marques dels ganivets amb els que tallaren la carn i marques també deixades per les dents humanes.</span><br />
<span style="font-size: large;">Es troben senyals de les mossegades humanes en diferents parts dels seu cos, com en costelles, estèrnum, els dits de les mans... i evidències d'escarnament, desarticulació, mastegament, trituració dels ossos espojosos i de trencament de diversos ossos per extreuren la medul·la. La base del crani generalment era esclafada per a extreuren el cervell.Un cop el cadàver era consumit, es llençava sense cap mirament com si fos una deixalla barrejat amb els ossos d'altres animals que formaven part de la dieta habitual.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Josep Ballabriga Clarasó</span></div>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">(1) Els membres de la Casa d'Àustria, s'enterren des de 1654 amb el cor separat del seu cos. La majoria dels cors d'aquesta família es conserven en una càmera funerària de la capella del Loreto a l'Església dels Caputxins, que està situada al Palau Imperial de Hofburg a Viena. </span><br />
<span style="font-size: large;">Actualment hi ha 54 cors, l'últim dels quals pertany a Otto de Hahsburg que morí l'any 2011.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<br />
<br />
<br />
<br />Des de les Pileshttp://www.blogger.com/profile/16729208798399817285noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1849731613179309878.post-57520181645733688302019-07-31T09:13:00.001-07:002020-08-07T09:06:01.400-07:00La verdadera història del xipella. <br />
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;"><span style="mso-spacerun: yes;"> </span>LA
VERDADERA HISTÒRIA DEL XIPELLA </span><br />
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;"> <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiaX8uK6k9dLFzw9diLtepQsLKoftSH6ngU1h0s_2T5y5nnbXE-XHl257RRZylQNDLGg2vF2ojSGq8TLtfaBbscGyE8Gr2I6oUOdQdxG_FAwp1mlozoGmRjbp77SI6EcY273zFOXL1nqlg/s1600/Xipell.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="825" data-original-width="913" height="360" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiaX8uK6k9dLFzw9diLtepQsLKoftSH6ngU1h0s_2T5y5nnbXE-XHl257RRZylQNDLGg2vF2ojSGq8TLtfaBbscGyE8Gr2I6oUOdQdxG_FAwp1mlozoGmRjbp77SI6EcY273zFOXL1nqlg/s400/Xipell.JPG" width="400" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">La paraula xipella es recollí molt tardanament als diccionaris (1), i hi
entrà amb dues accepcions de significats ben diferents. Per una banda, xipella
al·ludeix a un parlar peculiar, la característica principal del qual és la
pronúncia en i de la e àtona final. Els que parlen xipella, a tot arreu hi
posen alguna i, doncs sembla ser que és la seva vocal preferida. Fan els
plurals, els articles, els verbs acabats en i. Per exemple: lis nenis (les
nenes), l’homi (l’home), en plural seria els homis o homins. Formatgi
(formatge), ginoll (genoll), mixó (moixó), aubi (àlber). A l’hora de comptar,
desprès del deu, fan onzi, dotzi, tretzi, catorzi, quinzi, setsi… però avui no
us parlarem d’aquesta modalitat lingüística, sinó que us volem parlar de l’altra
accepció del mot xipella, que fa referència a un calçat molt primitiu que
consistia en unes senzilles soles de fusta que protegien les plantes dels peus
i que anaven lligades al turmell o a la cama amb unes corretges o bencills. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">I ara potser us preguntareu… què té a veure aquest parlar amb aquest tipus
de calçat? Té relació?, És el que intentarem explicar al llarg d’aquest article,
i per fer-ho entenedor cal que comencem el nostre relat fent una breu
introducció en la història del calçat.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgzqI7JLqxPcmycTAMdxkX8l_67iQWC47V4DpvOTxOGc_C32CsLnzwZel28uPOTKcDwPrw_0yCNL-a7MGIj4YtNMxc4_sN4XXCurRe-YFSStoiBZZOv8jDlH3uy92IxK-Es3PUNmKD9r2o/s1600/Xipelles.+Dibuix+de+Joan+Ballabriga...jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="1220" data-original-width="1600" height="243" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgzqI7JLqxPcmycTAMdxkX8l_67iQWC47V4DpvOTxOGc_C32CsLnzwZel28uPOTKcDwPrw_0yCNL-a7MGIj4YtNMxc4_sN4XXCurRe-YFSStoiBZZOv8jDlH3uy92IxK-Es3PUNmKD9r2o/s320/Xipelles.+Dibuix+de+Joan+Ballabriga...jpg" width="320" /></a></div>
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;"><span style="mso-spacerun: yes;"> </span>Els historiadors i els antropòlegs
no es posen d’acord pel que fa a l’antiguitat del calçat. Com i quan va ser
que<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>l’home primitiu veié la necessitat
de protegir-se els peus de les inclemències del temps, del terra pedregós o
fangós, de les punxes… L’home prehistòric, de primer era caçador i recol·lector
i cada dia havia de caminar força per proveir-se de les seves necessitats
bàsiques. Les dones prenyades amb nadons a coll i els caçadors- recol·lectors
que sovint havien de córrer per a defensar-se a ells mateixos i a la resta del
grup dels depredadors, tot plegat va obligar a aquells primitius a protegir-se
les plantes dels peus amb fibres vegetals trenades o amb trossos de fusta que
es lligaven als turmells.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">Fa uns 40.000 anys que els humans començaren a protegir-se els peus
cobrint-los amb pells d’animals que els aïllaven del fred intens. I s’ha arribat
a aquesta conclusió, perquè aproximadament en aquesta data l’os del dit gros
dels peus es comencen a reduïr segurament per la pressió que li era exercida
per algún tipus de calçat.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">No sabrem mai quin va ser el calçat més primitiu: Van ser la sandàlies (2)
o van ser les botes? Jo em decanto per les botes perquè protegixen molt més del
fred. No m’imagino a <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>l’home prehistòric
caminant descals sobre el glaç. Recordem que l’última glaciació va ser molt
llarga, doncs començà fa uns 110.000 anys i acabà cap el 10.000 a. C.<o:p></o:p></span><br />
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjpgknStpBi8Kp4GSI56Bi3BNox88Y4xmpvs67Ol-0G5Rf1ovznjkPWXmoRL3PYBQIImLTR0DvIuMFhj7CqEqZ98ErrsAoINS0Ymu3eXA6qwnj2S6yVOkmo2O4fd7ytDRVIWAfGnFVFm4o/s1600/Sand%25C3%25A0lies+d%2527espart.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="453" data-original-width="743" height="241" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjpgknStpBi8Kp4GSI56Bi3BNox88Y4xmpvs67Ol-0G5Rf1ovznjkPWXmoRL3PYBQIImLTR0DvIuMFhj7CqEqZ98ErrsAoINS0Ymu3eXA6qwnj2S6yVOkmo2O4fd7ytDRVIWAfGnFVFm4o/s400/Sand%25C3%25A0lies+d%2527espart.jpg" width="400" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">EL XIPELLA I LES XIPELLES<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">Abans no ho hem dit, però quan parlem del xipella en singular ens referim a
la parla, que és una paraula masculina, però quan parlem de xipelles en plural
i en femení, ens referim al calçat.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">LES XIPELLES<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">Aquest mot s’originà perquè la sola d’aquesta mena de sandàlia <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>primitiva estava feta amb fusta de xipell. Aquesta
sola de fusta estava foradada en diferents punts; generalment hi havia de 3 a 6
forats per on s’hi lligaven <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>cordills de
fibra vegetal, o estretes tires de cuiro que es subjectaven al peu o al
turmell.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">El xipell, és un arbust mediterrani que té una gran quantitat de noms
populars, d’entre els quals el més conegut és el de bruc o bruguera. També se
n’hi diu xiprell ( perquè les seves rames joves cobertes de fulles petites i
curtes, recorden a les del xiprer), ciprell, cipell, cepell, sap, sapell… Del
mot sap, s’originà sabata (3), perquè encara que aquesta prenda ja era força
diferent a la xipella, la sola continuava fent-se de xipell.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">Ell cipelló o cepelló, és la gran soca que el xipell té a sota terra, i era
justament d’aquesta soca d’on s’aprofitava la fusta per fer les xipelles, doncs
és una fusta molt dura i alhora molt porosa i càlida, no es clivella i repel·leix
l’aigua.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhlMj_ig09MMFywgcQBU-xNt3VLbXvDy11xGW_PfVMmV7aS3UEWSV4Dg17ycYuQhkPLaTQiJy8AgL8wkZr6TrhHtEMGF1S2wuw1K-NvVaYxsAmA_kuSlzXr9mYINyC4Ran6Hl-ZLoSAc2E/s1600/Xipelles.+Dibuix+de+Joan+Ballabriga..jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="1419" data-original-width="1182" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhlMj_ig09MMFywgcQBU-xNt3VLbXvDy11xGW_PfVMmV7aS3UEWSV4Dg17ycYuQhkPLaTQiJy8AgL8wkZr6TrhHtEMGF1S2wuw1K-NvVaYxsAmA_kuSlzXr9mYINyC4Ran6Hl-ZLoSAc2E/s320/Xipelles.+Dibuix+de+Joan+Ballabriga..jpg" width="266" /></a></div>
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">TOT VA COMENÇAR AMB UN XIP!<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">Quan<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>les xipelles trepitjaven
l’aigua o el fang… feien un soroll, (en xipella en diem siroll) com un xip! o xipolleig,
que donà nom al xipella, tan al calçat, com a la parla.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;"><span style="mso-spacerun: yes;"> </span>Aquests so (aquest xip), els
lingüistes en diuen una onomatopeia, i podria ser que aquests sons o sorolls
que imitaven els sons naturals esdevingués amb el temps el primer llenguatge <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>que l’home primitiu parlà, almenys això és el
que defensen alguns antropòlegs.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">EL XIPELLA, UN PARLAR DE TRANSICIÓ<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">Entre el català oriental i el català occidental s’estén una franja vertical
que baixa des de l’Alt Urgell, passant per la Segarra i arribant fins a la
Conca de Barberà. En aquesta franja o aiguabarreig lingüístic, era on es
parlava el xipella, i bo i ho hem de dir en passat, perquè aquesta modalitat
lingüística està en perill d’extinció. Cada vegada són menys els que parlen xipella.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">LA DESAPARICIÓ DEL XIPELLA<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">Al domini del xipella, la gent xampollejava, xampurrava o xampurrejava i
parlaven molt amb la i. Xocava la seva forma de parlar i de vestir, i anaven
calçats amb una mena de sandàlies molt primitives i rudimentàries. El seu
aspecte i la seva parla van generar desconfiances, burles i desprecis entre els
seus veïns. Els xipelles es van sentir menystinguts, i es van avergonyir de la
seva parla i de la seva vestimenta,<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>i
mica a mica van anar arraconant aquella estranya manera de parlar i de vestir.<o:p></o:p></span><br />
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjC-bDm_iAuOgwqMHYvf3JFLtwit5Gct8jK6LR2IANPi0OEYSrm2A_4hqp_CQE_drqb9wqk422wDvOfqN7p4oA8zF7NqUgBx5BgPyBJtBVYamPVmmPT5svwiUQWFwN6xdZnvCrdv8nb1fM/s1600/Sanda%25C3%25A0lies+de+cuiro.JPG" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="505" data-original-width="647" height="249" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjC-bDm_iAuOgwqMHYvf3JFLtwit5Gct8jK6LR2IANPi0OEYSrm2A_4hqp_CQE_drqb9wqk422wDvOfqN7p4oA8zF7NqUgBx5BgPyBJtBVYamPVmmPT5svwiUQWFwN6xdZnvCrdv8nb1fM/s320/Sanda%25C3%25A0lies+de+cuiro.JPG" width="320" /></a></div>
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">EL CALÇAT, DEFINEIX A LA PERSONA?<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">Tot i la gran<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>importància que té el
calçat per al nostre benestar personal, és la prenda de la nostra vestimenta, més
maltractada, doncs sempre està en contacte amb el terra.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">Anar amb una sabata i una espardenya, és anar vestit de qualsevol manera, o
de forma descuidada. Tractar algú de sabata, sabatasses, sabatot o troç de
sabatot, és<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>insultar-lo dient-li que és
un troç de ruc o un aturat. I ara podriem preguntarnos, és així com se sentien
els que parlaven xipella? <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">I contestant a la pregunta que formulavem al començament: El calçat no
defineix la persona, però sí que ajuda molt a conéixer-ne la seva personalitat.<o:p></o:p></span><br />
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjOtNZUW5-ldS-0BlKfTARDyDiy0vFqpKCR-5kGm-r0uDI8ozFzyKB7nASv2Gv2muN9cxZbNIa_KXleuTbC4MuGDySeZzraLugH8PtchgKPq9LyzgbrKNGPKDQw-TOiyqmpxPiNbMjNJok/s1600/Bruguera.JPG" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="916" data-original-width="493" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjOtNZUW5-ldS-0BlKfTARDyDiy0vFqpKCR-5kGm-r0uDI8ozFzyKB7nASv2Gv2muN9cxZbNIa_KXleuTbC4MuGDySeZzraLugH8PtchgKPq9LyzgbrKNGPKDQw-TOiyqmpxPiNbMjNJok/s400/Bruguera.JPG" width="215" /></a></div>
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">EL CEPELL O SAPELL EN EL MÓN FUNERARI<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">Només volem comentar de passada qu el mot cepell o sapell, donà origen als
mots sepultura, sepulcre, sepeli, sebollir, etc. Perquè aquesta relació? Doncs
perquè amb el sapell es senyalitzaven les sepultures, clavant-hi una estaca d’aquest
arbust a sobre.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">És possible que escollissin aquesta ericàcia, perquè tot l’any és verda i
si malauradament es produeix un incendi, tot i que la planta queda arrasada, <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>al cap de poc rebrotaran de la seva soca amb
molta força, tota una colla de llucs que regeneran la planta. A més, aquesta
fusta és molt dura i resistent i aguanta molt bé el pas del temps. Per tant,
hem de suposar que aquesta estaca de xipell a més de marcar la tomba, era un
símbol de perennitat o d’eternitat, la mateixa eterninat que esperava
aconseguir el difunt que havia estat dipositat a la sepultura.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">D’aquests enterraments també en deien cippus (fixeu-vos que té la mateixa
arrel lingüística) i amb el temps <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>evolucionaren
fins <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>convertir-se <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>en petits monuments funeraris que substituïren
la fusta per la pedra o el marbre. Eren pilastres o pedestals, on hi podia
haver inscripcions dedicades al difunt, o fins i tot les seves cendres
dipositades en petites fornícules.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">El cippus, sovint també acomplia una funció de fita, delimitant propietats
i/o territoris.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">I fins aquí la meva particular història del xipella, espero que ningú
s’hagi sentit ofès per algunes afirmacions (força personals),i a vegades una
mica arriscades,<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>amb que he tractat el
tema.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">Josep Ballabriga Clarasó<o:p></o:p></span><br />
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhI6kZOOflXaPCxmF3u63o_j_qnmy-yqlG7jlWC71Brmve-RKwHhjw1TTXfpnMUllgeqxiWt3AM7-zH5936pIZcKtjZEThwYx316wKKsa9gJeyUvdDvy2k-0ACQr04uuxW00DBapOqwQM0/s1600/Sand%25C3%25A0lies+de+cuir.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="522" data-original-width="642" height="325" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhI6kZOOflXaPCxmF3u63o_j_qnmy-yqlG7jlWC71Brmve-RKwHhjw1TTXfpnMUllgeqxiWt3AM7-zH5936pIZcKtjZEThwYx316wKKsa9gJeyUvdDvy2k-0ACQr04uuxW00DBapOqwQM0/s400/Sand%25C3%25A0lies+de+cuir.JPG" width="400" /></a></div>
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">(1) El registre escrit d’aquest mot el devem al filòleg i fonetista català
Pere Barnils i Gudiol. (Centelles 1889 – Barcelona 1933), que en parlava al
Butlletí de Dialectologia Catalana núm. 7, gen. – des. De 1919. Amb tot però,
el mateix Barnils diu que “Devem la troballa interessant d’aquest nom a l’amic
n’Agustí Durant i Sanpere, que està recollint dades per localitzar la zona del
dialecte”. L’Agustí Duran, era historiador, arxiver i arqueòleg, que nasqué a
Cervera el 1887 i morí a Barcelona el 1975.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">(2) La paraula sandàlia ens remet a la sola d’aquest calçat, que
possiblement s’havia fet amb la fusta aròmatica del sàndal, que és un arbre
originari de l’Índia i altres parts d’Àsia.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">El mateix passa amb la paraula espardenya, que ve de la materia primera amb
que es fabricava la seva sola, que era l’espart; per això en català antic s’havia
dit espartenya.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;">(3) Els filòlegs encara no tenen clar d’on prové el mot sabata, però és
molt possible que provingui d’una onomatopeia, que ben bé podria ser xap o sap.
<o:p></o:p></span><br />
<span style="font-size: 14.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: ES;"><br /></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi3V_HKW4Ei0nK7pt6-VbJLDqSlhFXtTvb73PDjE4mlyUeK5vxBjoTPSzZfmQYvN9fXbgB06krGuMxZ2qqMl4Mhrn5Mkz1Ji7sbM1Bu5HBdLtOG8IYJa6MxCj_j-dJiX3E58zrlCrnJSDY/s1600/Bruc.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="947" data-original-width="1185" height="318" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi3V_HKW4Ei0nK7pt6-VbJLDqSlhFXtTvb73PDjE4mlyUeK5vxBjoTPSzZfmQYvN9fXbgB06krGuMxZ2qqMl4Mhrn5Mkz1Ji7sbM1Bu5HBdLtOG8IYJa6MxCj_j-dJiX3E58zrlCrnJSDY/s400/Bruc.jpg" width="400" /></a></div>
<br />Des de les Pileshttp://www.blogger.com/profile/16729208798399817285noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1849731613179309878.post-59862073477302149282019-07-29T12:38:00.001-07:002020-08-07T13:19:51.138-07:00Quan la pesta va arribar a Guimons. QUAN LA PESTA VA ARRIBAR A GUIMONS<br />
<br />
Cap a la meitat del segle XVII, la pesta (1) feu acte de presència a Catalunya. Sembla que entrà en terres catalanes el 1648 i hi persistí fins el 1654.<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
Les primeres notícies del contagi a la nostra comarca les trobem l'any 1651. A Santa Coloma de Queralt hi hagué un total de 210 víctimes de la pesta, segons ens explica l'historiador i prevere colomí mossèn Joan Segura i Valls. La primera mort a Santa Coloma es produí el mes de juny i a les Piles (2) el mes de setembre.</div>
<br />
A Guimons el primer cas el trobem el 16 de juliol de 1651.<br />
<br />
16 de juliol. Morí encontrada Hieronima Montergull muller de Jaume Montergull de Guilmons. Fou enterrada al terme de Figuerola.<br />
<br />
27 de juliol. More Jaume Montargull de Guilmons (és el marit de la Hieronima). Morí de pesta a la morboria de Santa Coloma de Queralt i fou enterrat a "l'hort den Romeu".<br />
<br />
10 d'agost. Morí de pesta, Magi Gassol fadrí de Guimons. "Fou enterrat sota un marge en lo terme de Guimons a la part del cami real qui va a les Piles".<br />
<br />
10 d'agost. Morí de pesta, Macia Gassol fadrí, germà de l'anterior. L'enterraren al mateix lloc.<br />
<br />
11 d'agost. Morí encontrada de pesta, Agna Gassol donzella, germana dels anteriors. Fou enterrada en el mateix lloc.<br />
<br />
13 d'agost. Morí encontrada de pesta, Hieronima Gassol vídua i mare dels tres joves al·ludits. "Fou enterrada sobre lo cami real qui va a les Piles".<br />
<br />
14 d'agost. Mor Coloma Papiol muller de Rafael Papiol, encontrada de pesta."Fou enterrada per son marit en lo terme de Guimons a la partida (espai en blanc) ahont estava abarrancat". "Lo dia antes se li mori un fill petit tembe encontrat".<br />
<br />
30 d'agost. "Mori Rafel Papiol de Guilmons tembe encontrat fou enterrat a la partida del Codony terme de Guimons".<br />
<br />
Com podem veure, quatre famílies del poble de Guimons es van veure afectades per la epidèmia de pesta, la família Gassol com podem veure clarament, va ser la més perjudicada.<br />
<br />
<br />
<br />
Josep Ballabriga Clarasó<br />
<br />
<br />
(1) La pesta bubònica és un bacteri que es transmet principalment per les picades de les puces que viuen com a paràsits de les rates.<br />
Els infectats de pesta els sortien uns bubons o tumoracions a l'engonal, el coll i les aixelles, pels quals els hi supurava pus i sang.<br />
Anava acompanyada de febre alta, vòmits, confusió i deliri.<br />
<br />
(2) En aquest mateix bloc trobareu informació sobre la pesta a les Piles. Veieu: "La pesta a les Piles cap a la meitat del segle XVII".<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />Des de les Pileshttp://www.blogger.com/profile/16729208798399817285noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1849731613179309878.post-35417403996926442652019-06-28T04:38:00.001-07:002020-08-07T13:21:24.375-07:00Tots els noms dels nens de les Piles al llarg d un segle TOTS ELS NOMS DELS NENS DE LES PILES AL LLARG D'UN SEGLE<br />
<br />
Des de 1876 fins el 1976, van néixer 534 nens al municipi de les Piles. Hem fet un recompte global de tot el municipi, que inclou lògicament a més del cap municipal (les Piles), els pobles de Biure, Guimons, Sant Gallard i Figuerola.<br />
<br />
A continuació ordenarem alfabèticament cada nom i en direm tot seguit els cops que el cita el registre civil de les Piles.<br />
<br />
Som-hi, doncs:<br />
<br />
Agustin 1, Alejandro 1, Alberto 3, Amadeo 7, Andres 1, Andreu 1, Antonio 25, Armengol 2, Arcadio<br />
1.<br />
<br />
Benito 1, Bienvenido 2.<br />
<br />
Camilo 1, Carles 1, Conrado 2, Cristobal 1.<br />
<br />
Daniel 2, Deogracias 1, Dionisio 1, Domingo 2.<br />
<br />
Eduardo 1, Emilio 4, Enrique 4, Estanislao 1, Eugenio 1, Eusebio 2, Evaristo 1.<br />
<br />
Facundo 1, Federico 3, Felipe 1, Felis 1, Fermin 1, Fernando 1, Florencio 2, Francesc 2, Francisco 26.<br />
<br />
Gabriel 1, Genar 1, Genaro 1, Gil 1, Guillermo 1, Gumersindo 1.<br />
<br />
Hermenegildo 1.<br />
<br />
Ignacio 1, Isidro 7.<br />
<br />
Jacinto 1, Jaime 33, Javier 2, Jesús 1, Jordi 1, Jorge 1, Joan 4, José 116, José Maria 16, Josep 3, Josep Maria 3, Juan 63.<br />
<br />
Lorenzo 1, Luís 4.<br />
<br />
Lluís 2.<br />
<br />
Magín 24, Manuel 5, Marcelino 1, Marcelí 1, Mariano 2, Mariquildo 1, Martín 10, Mateo 1, Miguel 5, Miquel 2.<br />
<br />
Pablo 4, Pedro 11, Pelegrin 1.<br />
<br />
Rafael 4, Raimundo 1, Ramon 40, Ricardo 1, Rodolfo 1, Rosendo 3.<br />
<br />
Salvador 19, Salvado 1, Santiago 4, Sebastian 3, Serafin 1, Sinfuriano 1.<br />
<br />
Tomas 1.<br />
<br />
Vicente 3, Victoriano 1.<br />
<br />
També en consta que el 1913, nasqué un nen què en desconeixem el seu nom.<br />
<br />
ELS NOMS MÉS POPULARS DEL SEGLE<br />
<br />
Bé, els resultats canten: Amb un total de 116 citacions, el nom de José és amb diferència el més apreciat. A més, encara caldria afegir les 3 citacions de Josep, les 16 de José Maria i les 3 de Josep Maria. Aquest nom de pila, representa gairebé el 26 per cent del total dels noms escollits durant el segle que estudiem.<br />
<br />
Desprès del nom de José, segueix el de Juan amb 63 resultats a més de 4 Joans. Desprès venen els Ramon amb 40, Jaime 33, Francisco 26, Antonio 25, Magín 24, Salvador 19 i 1 Salvado, Pedro 11 i Martín 10.<br />
<br />
El setembre del 2017, vaig publicar en aquest mateix bloc els noms de les nenes que van néixer de 1876 a 1976. Si us interessa, podeu consultar l'article, el qual trobareu amb el nom de "Cent anys i cent noms de noia al municipi de les Piles".<br />
<br />
Al llarg del segle que estudiem, van néixer un total de 1.018 infants al terme municipal de les Piles, 534 dels quals van ser nens, i 484 van ser nenes. Fent el recompte, m'ha sorprès veure que hi ha 50 nens més nascuts que no pas nenes. Jo em pensava que els resultats serien més equilibrats... però com que la natura és sàvia, suposo que ho deu compensar d'alguna forma. Potser la mortalitat masculina és més alta, o potser l'esperança de vida del sexe femení és més elevada, com semblen indicar els estudis que s'han fet sobre aquest tema.<br />
<br />
Nota. Hem volgut ser fidels al registre civil espilenc, alhora d'anotar cada nom de pila. I potser cal que en posem uns pocs exemples per justificar-ho. El nom de José, a vegades l'accentúen a vegades no. El nom de Felis, suposem que es refereix a Félix. Sinfuriano s'hauria d'escriure Sinforiano. I el nom de Salvador, que s'escriu igual en català que en castellà, van escriure Salvado pensant que s'escrivia així en català. Bé, encara trobariem algún exemple més, però crec que no val la pena d'insistir-hi.<br />
<br />
I encara un apunt final que vull comentar-vos. En aquesta societat catalana que ha estat durant tant temps castellanitzada a la força, no ens ha de xocar veure la majoria de noms escrits en aquest idioma. Però sí que caldria preguntar-nos fins a quin punt, aquests noms castellans continuaven presents a les famílies catalanes. Hi ha noms com José, Juan, Jaime, Jorge, Lorenzo, Miguel, Pablo, Pedro, Magín i Martín que tot i estar inscrits en castellà, a la pràctica sempre s'usaven els noms catalans de Josep, Joan, Jaume, Jordi, Llorenç, Miquel, Pau, Pere, Magí i Martí...<br />
Però n'hi ha d'altres que la influència castellana es feia notar. Ens referim als Antonio, Francisco, Alberto, Camilo, Federico, Fernando, Carlos, Arcadio... El nom d'Antonio, sovint podia ser catalanizat en Ton (el Ton del Bola). També hi havia molts Francisco que els deien Cisco o Cisquet (el Cisco el Rión, el Cisquet de l'Isabel) i els Alberto que en deien Berto (el Berto el Bola). I sempre havia sentit anomenar el "Fernandu", el "Carlus" o "l'Arcadiu".<br />
<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
Josep Ballabriga Clarasó</div>
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />Des de les Pileshttp://www.blogger.com/profile/16729208798399817285noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1849731613179309878.post-41367779702334089652019-05-25T01:49:00.001-07:002020-08-07T14:00:06.336-07:00La curiosa història de l herba caixa l'era. LA CURIOSA HISTÒRIA DE L'HERBA QUEIXALERA<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjAwJlUbBQUOpWk6nkQ1pfz7G0r6bQ-dcFimwhCuSrlJLQ8zPiTzxZl-LP-ljq96_HT0k8_ZyB0ebw4_Zqnq6IoWvd1u0LN8LAnW3YSB2A8SMpuiIF1vl7ZkCZnLByt9oaMQTFh5eP0D60/s1600/Hyoscyamus+albus..jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1216" data-original-width="1502" height="323" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjAwJlUbBQUOpWk6nkQ1pfz7G0r6bQ-dcFimwhCuSrlJLQ8zPiTzxZl-LP-ljq96_HT0k8_ZyB0ebw4_Zqnq6IoWvd1u0LN8LAnW3YSB2A8SMpuiIF1vl7ZkCZnLByt9oaMQTFh5eP0D60/s400/Hyoscyamus+albus..jpg" width="400" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
Caldria anar uns quants mil·lenis enrere per començar a explicar la història d'aquesta planta, també coneguda amb els noms de jusquiam, tabac de pared, queixals de vella, gotets, herba de Santa Maria, herba cacauera, mamellera i encara d'altres que ja anomenarem més endavant.<br />
<br />
A l'antiga Babilònia ja es feien servir els fruits i les llavors per alleugerir el dolor del mal de queixal. Per aconseguir-ho cremaven els fruits plens de llavors damunt de brases ardents i aleshores només calia aspirar aquest fum o obrir la boca perquè arrivés fins el caixal afectat. Altres maneres de fer-ho, era masegant alguna fulla de la planta i introduïr-la al queixal corcat, o bé posant-hi algunes llavors. Deien que el mal de queixal es curava perquè matava els "cucs" que el corcaven i que produïen el dolor, però en realitat era per l'efecte narcòtic que produïa la planta.<br />
<br />
Els babilònics i assiris també usaven aquesta planta amb finalitats al·lucinògenes. Els egipcis havien utilitzat el jusquiam com avortiu i amb l'oli de la planta pal·liaven el dolor de les dones alhora de parir. Així ens ho explica el Papir Ebers datat en 1.500 a.C. Diu així: "Quan arribava el moment de donar a lum, ungien amb el dit oli el sexe de les futures mares".<br />
Els antics egipcis administraven la planta com a calmant, mitjançant bafos i/o infusions. Una curiosa forma de prendre-la, era barrejant la planta en cru en una massa endolcida que desprès era cuinada. Aquests dolços típics, havien estat molt populars entre els egipcis. Per fer adormir els infants feien servir les fulles d'un jusquiam d'efectes més suaus.<br />
I sense mouren's de l'antic Egipte, us direm que en aquest país, també se n'extreia un oli de les llavors que usaven per cremar en unes làmpades "màgiques", que devien endormiscar als qui respiraven el seu fum.<br />
<br />
En el període neolític escocés, ja es coneixien les propietats medicinals i psicotròpiques d'aquesta planta.<br />
<br />
Altre indrets que utilitzaren aquesta planta com a sedant, analgèsic i avortiu, foren els antics països de Mesopotàmia i Pèrsia. I parlant de Pèrsia l'actual Iràn, en aquest país antigament s'usà també per combatre la diarrea, el dolor d'estòmac, desordres del sistema nerviós, i com a anticonvulsionant.<br />
<br />
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhGWMHQMt6l1tLMOEtAwftQHlnC4YRmimDs-rKEJ_1m4CvZsHsZrF3Zwr0wLGPXuZ-kmrwjF_tp6pcB9H_nhbEL9ApV-0U2sK2utvMj0kpUGqCVvlGmvuvFJlgL-KVICBAz3YXrOD-2hR0/s1600/Jusquiam+negre+flor.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em; text-align: center;"><img border="0" data-original-height="587" data-original-width="743" height="252" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhGWMHQMt6l1tLMOEtAwftQHlnC4YRmimDs-rKEJ_1m4CvZsHsZrF3Zwr0wLGPXuZ-kmrwjF_tp6pcB9H_nhbEL9ApV-0U2sK2utvMj0kpUGqCVvlGmvuvFJlgL-KVICBAz3YXrOD-2hR0/s320/Jusquiam+negre+flor.jpg" width="320" /></a>Els grecs també coneixien aquesta planta des d'antic. Homer descriu algunes begudes màgiques els efectes de les quals semblen indicar que el jusquiam n'era el principal ingredient. Hipòcrates feia servir el jusquiam blanc per calmar la tos, la gota i dolors en general, a més de tallar hemorràgies i com a coliri...Xenofont ens adverteix que és una planta molt perillosa i que pot tornar boig al qui la pren. I Dioscòrides també ens parla d'alguns preparats efectuats amb aquesta planta per tractar l'insomni i el dolor. Per tractar el mal de queixal recomanava mantenir dins la boca, les arrels de la planta que prèviament havien estat bullides amb vinagre.<br />
<br />
El científic i naturalista romà, Plini el Vell també en coneixia les seves virtuts i efectes.<br />
<br />
Per cert, també s'ha comentat que a Delfos, la pitonissa que predia el futur, s'inspirava o queia en un trànsit gràcies al fum produït per diverses plantes al·lucinògenes, una d'elles, potser la principal, era el jusquiam. I ho diem així, perquè aquesta planta rebia el nom d'Herba Apollinaris, que era el déu principal al qual estava dedicat aquest santuari: Apol·lo.<br />
<br />
Els guerrers gals, tenien el costum d'afegir el suc de la planta a la punta de les seves fletxes, per potenciar el seu efecte.<br />
<br />
Durant el segle XIII, s'utilitzà com antídot per a les mossegades dels gossos rabiosos. És clar, que potser caldria qüestionar-ne aquest ús.<br />
<br />
Durant segles s'usà per provocar el son i fins hi tot la inconsciència als que havien de rebre intervencions quirúrgiques; de fet, a Itàlia durant el segle XIV es feu servir amb aquesta finalitat encara que barrejada amb altres plantes d'efectes semblants.<br />
<br />
A l'edad mitjana es feu popular "l'esponja soporífera" que estaba impregnada d'herba queixalera, opi, mandràgora, cicuta... i que donaven al pacient perquè la respirés; acte seguit, aquest, entrava ràpidament en un complert estat de somnolència i relaxació. Desprès de l'intervenció, feien servir una altra esponja xopa amb vinagre per despertar-lo.<br />
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjN7XkYF1mLjwFWWoHTY6krzd4yc1jZoE5iTcDplPx4U58WzP6DWUDP0Rh00geClLQHjkBDzinmlxhs8YVTzrQLFpAdCv5lvhO16e-TOPLfvEw5qMSSFMZMTeGzTIQH6K9z7q8aLmh-DJw/s1600/Herba+quixalera+a..jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em; text-align: center;"><img border="0" data-original-height="1174" data-original-width="844" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjN7XkYF1mLjwFWWoHTY6krzd4yc1jZoE5iTcDplPx4U58WzP6DWUDP0Rh00geClLQHjkBDzinmlxhs8YVTzrQLFpAdCv5lvhO16e-TOPLfvEw5qMSSFMZMTeGzTIQH6K9z7q8aLmh-DJw/s400/Herba+quixalera+a..jpg" width="287" /></a>De fet, a l'edat mitjana era l'analgèsic més emprat a tota Europa.<br />
<br />
Les druidesses celtes efectuaven un peculiar ritual per propiciar les pluges per als conreus i aconseguir la fertilitat dels camps... escollien a una noia verge que despullada havia de recórrer els boscos de la zona a la recerca d'una planta de jusquiam; un cop trobada l'havia d'arrencar amb l'unica ajuda del dit petit de la mà esquerra, i desprès només calia llençar-la en el riu més proper.<br />
A més, aquestes druidesses també confeccionaven amb aquesta planta un licor sagrat o soma.<br />
<br />
Aquesta solanàcia s'havia utilitzat per donar sabor i alhora potenciar l'efecte embriagador de la cervesa. Ja n'hi ha notícies al segle XI, però amb el temps se'n prohibí el seu ús. A l'antiga Baviera la prohició es produí el 1507, i més endavant el 1516, passà a ser il·legal la incorporació del jusquiam a aquesta beguda, almenys pel que fa al sud d'Alemanya.<br />
<br />
Un altre ús que es donà a d'aquesta planta fou per pal·liar el dolor als que havien estat condemnats a ser ejecutats. La planta en qüestió els ajudava a "ben morir", diguem-ho així.<br />
<br />
UNA MICA DE BRUIXERIA<br />
I per últim, situarem el tabac de pared en el món de la bruixeria, doncs era una de les plantes que les bruixes utilitzaven per fer els seus ungüents. Barrejaven una colla de plantes tòxiques entre d'altres de menys efectives amb greix de cavall o de serp i aleshores s'ho aplicaven sota les aixelles, la vulva, l'anus... perquè així el cos absorvia el preparat ràpidament. (algú ha comentat que feien servir el bastó o canya de l'escombra per introduïr-se l'ungüen per l'engonal... però, quina incomoditat! i quina bestiesa!, oi?, segurament que el mètode més pràctic i normal era fent servir la mà)) Els efectes psicotròpics d'aquestes plantes els produïen deliris, somnis i visions... i semblava com si flotessin per l'aire amb una gran sensació de lleugeresa.<br />
Pierre Gassendi, el conegut filòsof, científic i matemàtic francés, explica que conegué a un pastor mig bruixot, que elaborava un ungüent compost de jusquiam negre, llard i oli i que usava per reunir-se amb d'altres bruixots en els seus aplecs, quan li venia de gust. Per aconseguir els efectes desitjats, només li calia untroduïr-se el dit preparat per l'anus.<br />
<br />Les bruixes i curanders, elaboraren beuratges amb aquesta planta per estimular l'apetit sexual dels que la bevien, doncs deien que eren afrodisíacs.<br />
<br />
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiCZ4cjMeZ42AuHxwp1B33OdsUCeh3_n8KhvYDsQltLia-6hs_CydyRrG5-Box6XBu1RAsegS1_VYUptPZVQehrihijp7FKxd-xTwf2uTrPDAQPFJZ7kVJPjoXOXtB1MGuy86O4xWnyN_o/s1600/Captura-002.JPG" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em; text-align: center;"><img border="0" data-original-height="784" data-original-width="997" height="250" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiCZ4cjMeZ42AuHxwp1B33OdsUCeh3_n8KhvYDsQltLia-6hs_CydyRrG5-Box6XBu1RAsegS1_VYUptPZVQehrihijp7FKxd-xTwf2uTrPDAQPFJZ7kVJPjoXOXtB1MGuy86O4xWnyN_o/s320/Captura-002.JPG" width="320" /></a>LA PLANTA TRANSFORMADORA<br />
Un dels aspectes que menys s'ha comentat sobre aquesta planta és que quan se'n prenia una infusió, i el beuratge començava a fer el seu efecte, el subjecte podia tenir la sensació o la convicció de que es transformava en un animal, i de fet actuava com si ho fos. Sentia que el seu cos s'omplia de pèl, que els braços i les cames es transformaven en potes, i que les mans i els peus eren veritablement les d'un animal. L'instint animal dominava el seu cos i augmentava l'excitació, la fúria, la violència...<br />
Aquesta vessant de la planta ens fa pensar en els companys d'Ulisses transformats en porc per la maga Circe... Però aquest episodi us l'explicarem més endavant.<br />
<br />
No volem donar per acabada aquesta introducció històrico-geogràfica, sense apuntar que hi ha diferents varietats d'aquesta planta (a més de les dues varietats de jusquiam que podem trobar a la península ibèrica), les quals tenen una composició i uns efectes molt semblants a les al·ludides, i que foren usades també per tractar diverses malalties, i també per alterar els estats de consciència. En podem trobar doncs, diverses varietats a gairebé a tota Euràsia, el nord d'Àfrica i en països com Afganistan, Pakistan i la Península Aràbiga.<br />
<br />
Per tant, i ja per no fer-nos més pesats, només us direm que el jusquiam també fou usat a la regió de Sibèria i altres pobles d'Àsia oriental per fer un beuratge que efectuaven infusionant les llavors del jusquiam physalvides torrades; el resultat era una beguda molt agradable doncs els alegrava i donava una embriaguesa que els desinhibia i els feia xerrar sense reserves.<br />
<br />
I a l'Índia, de les seves llavors en feien un encens, i a més també la feren servir per tractar diverses malalties nervioses.<br />
<br />
En la medicina tradicional xinesa van fer servir les llavors fumades d'aquesta planta per tractar la tos forta, l'asma bronquial, el reuma i els dolors estomacals; i també tractaren amb ella, neuràlgies i psicosi maníaques.<br />
<br />
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEigNMK1sKd07y_4PLXyH_N4x6Btz9OShe2jOnfpf6J6pdQZe5J_kPrnZkb0yoNSo9K1st8e9v6F15yEaK9X9bvTpHhGWj-QWP0CDD98N1iSh1XYHnkTJFQaQz6DyvNEkoTajC7AUVo0Xc8/s1600/Queixals+de+vella...jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em; text-align: center;"><img border="0" data-original-height="1094" data-original-width="789" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEigNMK1sKd07y_4PLXyH_N4x6Btz9OShe2jOnfpf6J6pdQZe5J_kPrnZkb0yoNSo9K1st8e9v6F15yEaK9X9bvTpHhGWj-QWP0CDD98N1iSh1XYHnkTJFQaQz6DyvNEkoTajC7AUVo0Xc8/s320/Queixals+de+vella...jpg" width="230" /></a><br />
<br />
CAPCETA, CARAMEL·LERA, HERBA DE L'ESQUELLETA, HERBA DE LA MARE DE DÉU,<br />
xuclamel, tabac bord, molts noms per a una mateixa planta. Encara que en realitat, estem parlant de dues plantes semblants: El hyoscyamus niger i el hyoscyamus albus. O sigui, el jusquiam negre i el blanc. Tots dos tenen els mateixos components médico-medicinals, però sembla ser que és el jusquiam negre el que els té més concentrats. Totes dues plantes les podem trobar a Catalunya, i per mirar de distingir-les ens haurem de fixar més que res en les seves flors, doncs el jusquiam negre les té d'un color groc marronós amb nervis de color púrpura. En canvi, el jusquiam blanc té la corol·la d'un color groc pàlid amb la gola purpúrea. També les distingireu per la mala olor que desprenen les seves fulles al tocar-les, doncs les del jusquiam negre és molt més intensa.<br />
Per cert, jusquiam ve del nom científic hyoscyamus que ve del grec, i vol dir "fava de porc". Aquest curiós nom, sembla que prové del relat d'Homer a l'Odissea en el passatge on la maga Circe convida als companys d'Ulisses a un tec, on els ofereix diferents menges com formatge, farina aromàtica, mel i un deliciós vi que va amanir però, amb drogues que els van fer perdre la memòria... Circe tot seguit els convertí en porcs i els tancà en una soll. (doncs bé, diuen que una de les plantes que usà per manipular el menjar, va ser el jusquiam).<br />
<br />
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiR20_xO3BiVlOHM5BOBDPGivB62L5t8ZzupGg8BmUEjw68YcrDnUcYkX1og7I06MLTZ5446pF4lfUv2OGxRcz1x5ieXrmKvRh-5ZJtZJQTjW_89DcdX-Mev1n25uv9ByZFMYFOrQMP14o/s1600/Herba+queixalera+al+castell...jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em; text-align: center;"><img border="0" data-original-height="1113" data-original-width="744" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiR20_xO3BiVlOHM5BOBDPGivB62L5t8ZzupGg8BmUEjw68YcrDnUcYkX1og7I06MLTZ5446pF4lfUv2OGxRcz1x5ieXrmKvRh-5ZJtZJQTjW_89DcdX-Mev1n25uv9ByZFMYFOrQMP14o/s400/Herba+queixalera+al+castell...jpg" width="265" /></a><br />
L'herba cacauera, és una planta que el Creador marcà amb la seva Signatura. És el que en diuen la teoria del signe o doctrina de les signatures, perquè la planta en qüestió, porta assenyalats els signes que ens permeten conéixer-ne les seves virtuts. Aquesta teoria es basa en el principi de "similia similibus curantur", o sigui "els similars són guarits pels seus semblant".<br />
Els antics van veure reflectida en aquesta planta la teoria del signe, doncs van associar tots aquests petits receptacles on s'hi formen les llavors amb la dentadura humana. I van descobrir que aplicant-se parfums als queixals corcats en desapareixia el dolor. En aquest cas la teoria era i és encertada.<br />
Un altre indicador que es correspon amb la teoria del signe, és la forma com es distribueixen les capcetes al llarg de la tija floral, unes encarades cap a un costat, i les altres cap a l'altre, talment com si fos el mamellam d'una truja. (cada receptacle correspon a un mugró ). És per això que aquesta planta també és anomenada herba mamellera! Amb el jusquiam negre feien una cataplasma que era aplicada sobre els pits adolorits per l'acumulació de llet coagulada. Pels pits cascats, vaja. I també anava bé (o hi va?) pels tumors cancerosos que es produeixen als pits femenins.<br />
<br />
<br />
Els Hyoscyamus es fan en terrenys erms i secs, vora els camins i sovint els trobem arrelats entre les escletxes de parets i marges.<br />
És una planta molt tòxica, ja que conté alcaloides com la hiosciamina, l'atropina i l'escopolamina. També conté un glucòsid anomenat hioscopicrina.<br />
L'atropina i l'escopolamina actúen sobre el sistema nerviós parasimpàtic, dilaten les pupil·les i fa que la visió propera sigui borrosa, a més de ressecar els ulls.<span style="text-align: center;">Fan augmentar el ritme del cor, i a més es produeixen arrítmies cadíaques. Dificulta la capacitat per orinar doncs reté l'orina, produeix sudoració, augmenta la temperatura corporal, envermelleix la pell que s'escalfa i resseca.</span><br />
També resseca la boca, produeix set, i dificulta la capacitat per deglutir.<br />
Altres efectes que produeix l'ingestió d'aquesta planta narcòtica (que depenen molt de la dosi, és clar), són: somnolència, marejos, agitació, al·lucinacions visuals, atàxia (és la disminució de la capacitat de coordinar els moviments)... inquietud, desorientació, covulsions, tos seca.<br />
És perillosa quan es pren en dosis altes doncs pot paralitzar el peristaltisme i el sistema vascular, i accelera el ritme cardíac, i per tant pot produïr la mort.<br />
Diuen que si un infant s'empassa de 20 a 30 llavors es produeix la mort. En canvi en un adult, la dosi mortal està, entre les 100 i 150 llavors.<br />
<br />
<br />
UNA PLANTA TÒXICA PERÒ ALHORA MEDICINAL<br />
Tot està en la dosi diuen, per tant s'ha de ser molt curós si es vol fer ús d'aquesta planta. I de fet ja hem parlat del perill que suposa usar-la sense saber-la dosificar, per això si no sou gaire experts amb el maneig de la planta i en desconeixeu els seus efectes, doncs deixeu-la tranquila. I de la vessant medicinal també n'hem parlat força al llarg d'aquest article. I també hem conegut diverses formes d'aplicar-la o prendre-la, fent servir les seves fulles, llavors o arrel.<br />
Ara us en proposarem unes quantes receptes més.<br />
<br />
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEguEyv8WzXGUWOn_Y5vfvCWFbJP9sjx898xDaukm8As40vmkNCvsMOkQGMkTXMrT8FS6aAJExFuGD5UZCY9e3LjJsA_ta7oeTvnfId3y5gvH6KzAOlHQfloTLawJlX-yRdY-BLSbg-63co/s1600/Jusquiam+blanc%252C+flor.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em; text-align: center;"><img border="0" data-original-height="1027" data-original-width="1352" height="242" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEguEyv8WzXGUWOn_Y5vfvCWFbJP9sjx898xDaukm8As40vmkNCvsMOkQGMkTXMrT8FS6aAJExFuGD5UZCY9e3LjJsA_ta7oeTvnfId3y5gvH6KzAOlHQfloTLawJlX-yRdY-BLSbg-63co/s320/Jusquiam+blanc%252C+flor.jpg" width="320" /></a><br />
RECEPTARI<br />
<br />
Per fer una CATAPLASMA agafarem un grapapet de fulles i les farem coure barrejant-hi aigua, llet i vinagre, i tot seguit ho aplicarem a la part adolorida.<br />
O també podeu agafar fulles i cobrir-les amb cendra calenta; ho cobriu amb una tela i/o ho enveneu durant una bona estona.<br />
Ara farem una cataplasma amb jusquiam blanc per aplicar externament com a analgèsic: Només cal macerar un grapat de fulles en oli, què escalfarem. Tot seguit apliqueu-vos-ho a la part adolorida.<br />
Per curar el càncer extern de pell, es col·loquen entre dos draps les fulles de la planta per espai de 5 a 10 hores, i s'aplica a la zona afectada. Descanseu durant un dia, i al següent repetiu el procediment. Diuen que si el càncer no està molt desenvolupat es pot comptar amb la cura.<br />
També us podeu fer un pegat amb fulles fresques barrejades amb civada maltejada.<br />
<br />
MACERACIÓ amb jusquiam negre. Farem servir els fruits (les capcetes), que macerarem amb vi. Aquest cop ens prendrem el preparat que serveix per a catarros, i dolors estomacals i intestinals.<br />
<br />
INFUSIÓ per dormir com un tronc: Agafeu 0.5 grams de fulles seques de jusquiam negre per cada 200 cetímetres cúbics d'aigua. Es filtra, i se'n beu només la meitat.<br />
<br />
Amb el SUC del jusquiam negre es feia una beguda típica dels països nòrdics, però en desconeixem la recepta.<br />
Podeu premsar l'herba i aprofitar el seu suc amb el qual humitejareu un mocador que podeu aplicar al front en casos de febre, o sobre els ulls plorosos i/o adolorits. Alleugereix la febre i relaxa els ulls que deixen de plorar.<br />
El suc oliós de la llavor, s'aplica a les oïdes perquè calmi el dolor i/o la coïssor.<br />
<br />
Si voleu dormir tranquilament, només cal que us prepareu un BANY de peus amb un grapat de fulles.<br />
<br />
I si voleu dormir com a infants, us heu de preparar una INFUSIÓ amb la planta que fareu servir per aplicaros una LAVATIVA. Diuen que els resultats són assegurats.<br />
<br />
Aquesta planta també la podeu fer servir usant les seves fulles per fer un cigarret. FUMAR el jusquiam va molt bé per combatre l'asma. En aquest cas, s'acostumava barrejar-la amb estramoni. Si ho proveu, vigileu de no quedar col·locats o "fumats". Per això els noms de tabac bord i tabac de pared amb els quals també és coneguda.<br />
<br />
Els metges alemanys i francesos elaboraren diversos PREPARATS d'aquesta planta per preservar els seus pacients de l'escarlatina en èpoques d'epidèmies. Eren efectius?.<br />
<br />
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjww49eT6V6BUF2fBJX9IMit0YaZ-RtdPzC8Grs2TciNTG2bAyBRS4ZFbf8ljqGj1qbCB0-pNkRzrKHj7JkXWQ4e71W_apTlcJVF3gSheg9w_8VKO1GOP7nS97UqfqXR3GUr4b6__BIjIA/s1600/gotets+%2528Jusquiam%2529.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em; text-align: center;"><img border="0" data-original-height="578" data-original-width="535" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjww49eT6V6BUF2fBJX9IMit0YaZ-RtdPzC8Grs2TciNTG2bAyBRS4ZFbf8ljqGj1qbCB0-pNkRzrKHj7JkXWQ4e71W_apTlcJVF3gSheg9w_8VKO1GOP7nS97UqfqXR3GUr4b6__BIjIA/s320/gotets+%2528Jusquiam%2529.jpg" width="296" /></a><br />
EL BÀLSAM TRANQUIL<br />
L'inventor d'aquesta fòrmula balsàmica va ser François Aignan (1644-1709) conegut amb el renom de "Pare Tranquil". Va ser un metge francès de l'orde dels caputxins molt famós al seu temps. Va ser fins i tot metge del rei de França i del Príncep de Condé (influent família nobiliària francesa: els Borbó). Com hem dit anteriorment, ell fou el creador de la fòrmula d'aquest bàlsam, i que es feu popular amb el renom del seu creador: "el bàlsam tranquil".<br />
Es fa servir per combatre els dolors reumàtics, neuràlgies i lesions diverses.<br />
Veiem-ne la fòrmula:<br />
Farem servir les fulles seques de les següents plantes: jusquiam, belladona, morella negra, estramoni i adormidera. De cadascuna d'ells en farem servir 50 grams.<br />
Desprès les submergirem en alcohol durant tot un dia. Tot seguit hi afegirem 500 gr. d'oli d'adormidera, i ho escalfarem durant 6 hores al bany maria, i a continuació s'hi afegeixen 4 gotes d'essència de timó, espígol i menta.<br />
<br />
Una altra fòrmula del BÀLSAM TRANQUIL, potser encara més antiga que la precedent, és com segueix:<br />
Agafarem fulles seques d'estramoni, morella negra, jusquiam negre i adormidera blanca, i de cadascuna d'aquestes plantes en prendrem 4 unces.<br />
Tot seguit agafarem summitats fresques de romaní, sàlvia, ruda, donzell, hisop, espígol, timó, marduix, menta, menta aquàtica, flors de saüc i pericó. De cada planta, n'agafem 1 unça.<br />
També necessitarem 8 lliures d'oli comú.<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
Piquem les plantes fresques en un morter i desseguida les posem a coure amb foc sostingut fins que desaparegui l'aigua de la vegetació.<br />
Es colen i s'expremeixen i s'hi aboca l'oli encara calent a sobre les plantes seques reduïdes a trocets.<br />
Desprès ho deixarem en maceració durant 15 dies, i a continuació es cola, s'expremeix i es deixa reposar en un lloc protegit de la llum.<br />
<br />
<br />
Actualment el jusquiam egipci ( hyoscyamus muticus) és conreat als països de Nigèria, Egipte i Pakistan doncs és aprofitat per la indústria farmacèutica donat que posseix una gran quantitat d'alcaloides, els mateixos que el jusquiam negre però encara més concentrats. També es fa servir en preparats homeopàtics com a calmant.<br />
<br />
ÚS DE LA PLANTA ACTUALMENT<br />
Ja hem vist que la capceta és una planta sedant, hipnòtica, antiespasmòdica, antineuràlgica i antiasmàtica.<br />
En l'actualitat es fa servir contra el deliri, alcoholisme, espasmes, melancolia, els tremolors causats pel parkinson, l'excitació dels malalts mentals, gota i asma.<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
I res més. Espero que us hagi agradat la història i les curiositats d'aquesta planta que per les seves propietats al·lucinògenes i psicotròpiques havia tingut un caràcter màgico-religiós, fins i tot diria que sagrat donat que quan se la prenien els acostava a la divinitat.</div>
<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
Josel Ballabriga Clarasó</div>
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<br />
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<br />Des de les Pileshttp://www.blogger.com/profile/16729208798399817285noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1849731613179309878.post-90716200854269538722019-03-25T14:37:00.003-07:002020-08-07T14:02:11.658-07:00Vint anys d allotjaments a les Piles 1554 1574. VINT ANYS D'ALLOTJAMENTS A LES PILES (1554- 1574)<br />
<br />
Les Piles al segle XVII era un poble que comptava aproximadament amb unes 35 famílies, i la població devia arribar a la vora d'uns 175 habitants. Però com a qualsevol població de Catalunya estava obligada a hostatjar la tropa que servia al "rey sa Magestad".<br />
"Els segles XV i XVI hi hagué a Catalunya un sistema d'aquarterament que sovint fou causa de xocs greus entre els soldats i la població local, ja que la presència de tropes, sovint sense soldada i generalment formada per mercenaris estrangers, anava seguida sempre de saqueigs, destruccions de collites, robatoris i assassinats"...<br />
"Durant els darrers decennis del segle XV i al llarg del segle XVI, els capítols de cort insistiren d'una banda que els soldats només podien ésser admesos en cases particulars quan a la localitat on es trobessin no hi hagués hostal o castell, i, d'altra banda, que totes les despeses havien d'anar a càrrec dels soldats". (1)<br />
Al segle XVI era obligat donar als soldats habitació en el domicili particular a més de llit, vinagre, oli, sal, foc i llum. Els soldats en canvi, i en teoria, havien de pagar la resta de vitualles. <br />
A les Corts de Montsó de 1542, essent rei Carles I, s'acordà que les tropes només tindrien dret a llit i a foc, i que la resta d'aliments o vitualles caldria pagar-los de la seva butxaca.<br />
Desconec com es distribuïen els allotjament de tropes als pobles de Catalunya, ho feien segons el nombre d'habitants de la població del lloc? No ho sé, i de fet, crec, que és un tema que no està prou estudiat.<br />
A continuació farem esment de dos documents que fan referència a les despeses que causaren els allotjaments a les Piles durant el període que va de 1654 fins a 1674.<br />
En realitat no tots els anys hi hagué despeses, però de 1653 a 1660 aquestes pujaren a 2.060 lliures de moneda barcelonesa.<br />
El període que va de 1660 a 1668, no hi hagué cap allotjament, i per tan no hi ha cap despesa.<br />
Desprès de 1669 a 1673 hi tornà ha haver gent allotjada, amb unes despeses que arribaren a 342 lliures.<br />
Per tan, si sumem els dos períodes d'aquarterament pugen a un total de 2.402 lliures.<br />
Caldria preguntar-se si aquestes despeses són inflades...o si són reals. I també em pregunto el perquè de tot aquest recompte?.<br />
<br />
El 8 de març de 1674 es reuneixen a la casa de l'universitat (ajuntament), els jurats March Jover i Jaume Compta amb la major part del Consell de les Piles.<br />
També hi ha present a requeriment dels jurats, el rector i prevere de la parròquia de Sant Martí de les Piles en Joan Pages, els qual en certa forma farà de notari. Ell redactarà un document on autenticarà i donarà fe dels serveis que el nostre poble prestà a la corona entre els anys 1654 i 1674.<br />
La reunió en qüestió, és provocada perquè han rebut un manament fet pel Senyor Doctor Joan Noet que és diputat local de la vila de Montblanc, el qual els requereix, com hem dit abans d'autenticar els serveis prestats al regne d'Espanya.<br />
Al començament del document, a la columna de l'esquerra, es fa constar: "Se eutenticha de la guerra".<br />
<br />
Any 1653. Jurats Joseph Talavera i Pascual Balle. Aquests any han allotjat a Don Agustin de Madina i 8 soldats de infanteria del tercio de Arago. I un soldat que feren anar fins a Girona. Munta un total de 170 lliures barceloneses.<br />
<br />
Any 1654. Són jurats March Jover i Pau Sengenis. Allotjament de Don Hieronim Garcia capità de cavalls i 4 soldats. Puja a 310 lliures.<br />
<br />
Any 1655. Jurats Magi Vallbona i Pera Caralt. Fou allotjat Pedro Ballester capità de cavalls. Total 240 lliures.<br />
<br />
Any 1656. Jurats Joan Balcells i Magi Vallbona. Contingueren 5 soldats allotjats de la Companyia de Don Francisco "Suoto" capità de cavalls i 4 soldats de la Companyia del capità "Alcanio" Ferro capità de cavalls. Total 280 lliures.<br />
<br />
Any 1557. Jurats Francesch Ginoves i Hieronim Ramon. Foren allotjats 2 minadors i feren anar un "bagatie" a Solsona. Puja 135 lliures.<br />
<br />
Any 1558. Jurats Francesch Ginoves i Hieronim Ramon. Aquest any allotjen a 1 capità de cavalls i 3 soldats de cavalls. Són 230 lliures.<br />
<br />
Any 1659. Jurats March Jover i March Vallbona. Allotjen a 1 "alferis" i a 3 soldats de la Companyia de Don Cope de Abreo capità de cavalls. Puja a 450 lliures.<br />
<br />
Any 1660. Jurats Joan Balcells i Pere Caralt. Allotgen a lo "alferis" Soto i a 3 soldats de la mateixa companyia. Són 220 lliures. "Per lo donatiu de Puig carda" (deu ser Puigcerdà), 25 lliures. Total 245 lliures.<br />
<br />
Any 1668. Jurats March Jover i Isidro Uguet. Hi ha allotjats 1 soldat de la Companyia de Don Joan de Baugue i 2 soldats de la Companyia de Don Joan de la Xapela. Són 30 lliures.<br />
<br />
Any 1669. Jurats Joan Riba i Magi Vallbona. Allotjament de 2 soldats de cavalls de la Companyia del Príncep de Palma. Puja a 100 lliures.<br />
<br />
Any 1670. Jurats Joan Talavera i Paschual Balle. Hostatgen a 2 soldats de cavalls de la Companyia del Príncep de Palma. Total 50 lliures.<br />
<br />
Any 1671. Jurats Antoni Prous i Joan Rodes. Hostatgen a 1 ajudant reformat de la Companyia de Don Manuel Domps. Són 54 lliures.<br />
<br />
Any 1672. Jurats Joan Balcells i March Vallbona. Com l'any anterior, hostatgen a 1 ajudant reformat de la Companyia de Don Manuel de Omps. Puja a 54 lliures.<br />
<br />
Any 1673. Jurats Francesch Ginoves i Joan Borras. Repeteix l'ajudant reformat de la Companyia de Don Manuel de Omps. Total 54 lliures.<br />
<br />
Al final del document datat a 17 d'abril de 1674, signen els testimonis Joan Talavera i Magi Vallbona, que són jurats i pagesos de les Piles.<br />
<br />
Nota: Desconeixem si tots aquests allotjaments estaven al poble temporalment, o bé de forma permanent. <br />
I una altra cosa que caldria conéixer, seria saber si a més de la tropa allotjada (comptant els caps, és clar), també hi havia algun dels seus familiars. Ho dic, perquè l'any 1668 a les Piles batejen un nen de nom Francischo, que és fill de Francischo Carpineli i de Maria Rubia<br />
El Francischo (el Pare), serveix a la Companyia del Príncep de Palma, que és "General de Cavallaria del exercito de Catalunya".<br />
Els pares espirituals del dit nen són el Tinent Domingo de Pedro de dita Companyia i Francischo Prous de les Piles.<br />
<br />
Desprès d'aquest document, n'hi ha un altre datat el 8 d'abril de 1674: Veiem-lo.<br />
<br />
En la data al·ludida, es reuneixen els jurats de les Piles March Jover i Jaume Compta amb la major part del Consell, que ha estat convocat i congregat a la casa de la universitat... "se aiunten requereixen a Joan Pages", prevere i rector de l'esglèsia de Sant Martí de les Piles "per Autenticas una fe del tenor seguent".<br />
I aleshores explica que la Universitat de les Piles ha rebut un manament fet pel Senyor Doctor Don Marti Anglesell Doctor del Real Consell. "y per acudi ha nostra obligacio en lo servey del Rey Nostre Senyor que Deu guart fer resolt lo honrat Consell del dit lloch de les Piles en servir asa magestat que Deu guart la summa y quantitat de quatre lliures deu sous per cada mes pagadors per lo temps y spay de sis mesos conforme acostuma pagar la Ciutat de Barcelona deposant dos mesos antissipats ala taula de la Ciutat de Tarragona, y aixis havent marxat la gent de dita vegaria de poch faran altra mesada y axis mateix havent continuat fins que sien complerts los sis mesos.<br />
Testimonis Mathia Mas pages de la vila de Conesa y Isidro Uguet pages del lloch de les Piles tots de dit Archabisbat de Tarragona.<br />
Al principi del document, i a la columna del costat esquerre es fa constar. "Se eutenticha del servey del rey sa Magestat".<br />
Pel que es veu, aquest document constata que possiblement a cada poble de Catalunya es es devia pagar una mena de quota que devia contribuïr a pagar l'estada de l'exèrcit castellà al territori català.<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
Aquests documents, els trobareu a l'AHAT al "Manuale inceptum per me Joannem Pagès, preverme et rectorem ecclesia parrochialis Sancti Martini oppidi de les Piles, archidiosesi Tarracone die prima mensis maii anno domini 1666 et appono signum meum" 02.05.1666 - 15.05.1682. Pàgines 65, 66, 67, 68, 69 i 70.</div>
<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
Josep Ballabriga Clarasó</div>
<br />
<br />
(1) Gran Enciclòpedia Catalana. Vol. 1.<br />
<br />
<br />Des de les Pileshttp://www.blogger.com/profile/16729208798399817285noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1849731613179309878.post-71938753702487365462019-02-25T01:01:00.001-08:002020-08-07T14:22:51.419-07:00Les famílies de Sant Gallard a finals del segle XIX. a finals del segle ésser<br />
LES FAMÍLIES DE SANT GALLARD A FINALS DEL SEGLE XIX<br />
<br />
A l'últim quart del segle XIX, Sant Gallard estaba habitat per tretze famílies, la qual cosa ens indica que hi devia haver aproximadament uns seixanta-cinc persones.<br />
Mitjançant unes llistes de compliment pasqual que hi ha a la parròquia de Santa Maria de Guimons veurem les diferent cases del poble.<br />
Els anys 1880 i 1881 hi havia les següents cases a Sant Gallard: <br />
<br />
EL MOLÍ. <br />
Aleshores habitat pel matrimoni format per Ramon Caus Solé i la Mariagna Planas Mas.<br />
<br />
CAL ANTON DEL CORNET. <br />
Anton Tarragó Mestre i la seva muller Antònia Tudó Bosch. I el seu fill Anton.<br />
<br />
LA CASA-NOVA.<br />
Jaume Mestre Morera i Paula Solé Albareda la muller, i els fills Joseph i Francesca.<br />
<br />
CAL CARRACA. <br />
Salvador Bartolí Aubia i la seva dona Bàrbara Solé Vilanova, i els fills Vicens i Teresa.<br />
<br />
CAL PEROTXET. <br />
Vicens Prats Mas i la seva dona Maria Gallart Busquests. I els fills Magí, Maria, Rosa, Engràcia i Carme.<br />
<br />
CAL CORNET. <br />
Joseph Tarragó Clarassó i Maria Palau Tomàs la muller, Maria Clarassó Porta viuda, i els fills: Maria, Josep, Emili, Salvador, Pere, Ramon i Joseph.<br />
L'any 1880 tenien de mosso l'Isidre Sabaté, i el 1881 un tal Joseph.<br />
<br />
CAL VICENTÓ. <br />
El matrimoni format per Joseph Esplugas i Coloma Vivó. I els fills Bonaventura i Joan.<br />
<br />
CAL SERRADOR.<br />
Francesc Llobet Solé i Maria Mas Farrera la muller, i els fills Francecs i Maria.<br />
<br />
CAL BRIANSÓ. <br />
Francesc Mas Armeixach i la seva dona Maria Farrera Corbella i Vicens Mas Farrera i la seva dona Josepha Albareda Segura. I un fill: l'Andreu. <br />
<br />
CA LA PASTORA. <br />
Joan Morgadas i la seva dona Coloma Figueras, Joseph Figueras i la seva dona Josepha Roset i les filles Coloma, Francesca i Maria.<br />
<br />
CAL BLANCH.<br />
Joseph Santaeularia Solé i Josepha Miret la seva muller, Francesca Solé viuda. I els fills: Francesca, Agneta, Teresa i Benvingut.<br />
<br />
CAL ISIDRO. El matrimoni format per Isidro Palau Tarragó i Teresa Santaularia Solé.<br />
<br />
EL CASTELL.<br />
Joan Roig i Teresa, marit i muller. (l'any 1881, l'habitaven Joseph Abelló Fonte i Antònia Casellas Balcells, marit i muller.<br />
<br />
<br />
<div align="justify">
</div>
<br />
Josep Ballabriga Clarasó<br />
<br />
<br />
Notes: Hem completat les dades que ens ofereix el registre parroquial amb les del registre civil.<br />
En aquest mateix bloc trobareu més informació de les famílies que habitaven aquest poble el 1900.<br />
<div style="text-align: justify;">
Ho podeu trobar a "Sant Gallard el 1900".</div>
Des de les Pileshttp://www.blogger.com/profile/16729208798399817285noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1849731613179309878.post-75074402422289754742018-12-16T09:34:00.001-08:002020-08-07T14:24:25.184-07:00L art de curar a distància. L'ART DE CURAR A DISTÀNCIA<br />
<br />
No se sap ben bé quan l'home va començar a curar a distància, segur que ja fa mil·lenis. Aquesta forma de curar és molt fàcil, només cal que seguiu una tècnica específica. Us direm tots els requisits que calen per guarir a distància, i per això no importa la llunyania, i tampoc cal ni tan sols que conegueu a la persona que voleu curar.<br />
Primer de tot cal saber el mal que té el "pacient", per tal d'escollir l'oració que cal dir per curar-lo, doncs hi ha oracions que són per un mal concret i d'altres que serveixen per a diversos mals. També pot passar que una persona pateixi una malaltia desconeguda, i aleshores el curador ha d'improvisar i adabtar alguna oració que conegui per alguna altra malaltia; però tan se val, el resultat sempre serà el mateix.(1)<br />
En segon lloc també s'ha de saber el nom i cognoms del malalt, què s'apuntaran en un paperet. I desprès només us caldrà saber l'oració en qüestió i el ritual que haureu de seguir.<br />
I ara us passarem a explicar tot el que cal fer per curar el mal blanc, també anomenat muguet bucal, que és una malaltia produïda per uns fongs paràsits anomenats (Candida albicans), que són molt habitual en infants i nou-nats, i també en vells mal alimentats. Aquesta afecció es presenta generalment en la mucosa lingual i bucal i a vegades a tot l'interior de la boca i consisteix en unes plaques blanques que es fan sobre una base ulcerosa. Pot presentar envermelliment, ardor, inflamació, sangrat, pèrdida del gust i dificultat per empassar qualsevol líquid i/o aliment.<br />
<br />
I ara, anem per feina: Primer us diré l'oració, desprès us descriuré la planta què ens cal pel ritual curatiu, a més d'algun altre detall que haureu de tenir present per tenir èxit en tot aquest procés.<br />
<br />
L'ORACIÓ<br />
<br />
EN NOM DEL PARE, DEL FILL I DE L'ESPERIT SANT, AMÉN. Tot seguit es fa el senyal de la creu, i es comença a dir l'oració.<br />
<br />
HERBETA QUE DÉU T'HA NAT, DÉU ET CONJURI LA POSSIBILITAT DE CURAR EL MAL BLANC DE LA BOCA DE (aquí es pronuncía en veu alta el nom de la persona afectada), PER CARITAT, VALGAM LA SANTÍSSIMA TRINITAT. (2)<br />
<br />
LA PLANTA<br />
<br />
Potser el nom més conegut d'aquesta planta, és el d'herba del mal blanc, però també se li diu herba vellutada, orella de rata, pelosella, peludella...i herba cancera o de la cança. Aquests darrers noms li venen perquè es creia que curava el càncer, doncs segons Amades al mig de la fulla hi té una taqueta que recorda la forma que té el càncer. Tot i que per alguns el mal blanc, era una malaltia cancerosa. El nom científic és el de Hieracium pilosella o Pilosella oficinalis.<br />
Aquesta planteta, té unes petites fulles totes plenes d'uns pèls blanquinosos que semblen llengüetes, i és per això que se la va escollir per cural el mal blanc, doncs estava marcada per la teoria del signe. Com que les fulles semblen llengües afectades pel mal blanc, doncs ens indiquen que curen aquesta malaltia.<br />
Aquesta planta també té diverses propietats medicinals, doncs és sudorífica, tònica i expectorant. També es pot utilizar en cas d'insuficiència cardíaca, en oliguria o edemes a les cames.<br />
<br />
EL RITUAL<br />
<br />
Durant nou dies s'ha d'anar a un lloc on hi creixin les plantetes que hem dit abans. Aquestes plantes creixen agrupades formant clapes. Millor que sigui un lloc apartat del poble, on pugueu estar tranquils. Prendreu un ganivet, un mocador i el paperet amb el nom del malalt apuntat.<br />
Quan arribeu al lloc, us agenollareu (per això va bé tenir un mocador a mà) i començareu tallant una de les herbetes a ran de terra amb l'ajuda del ganivet i la posareu cap per avall, aleshores dieu l'oració i a continuació reseu un parenostre. Aquesta operació la fareu nou vegades. Per tan, heu de dir l'oració nou vegades, i també haureu de resar nou parenostres, tot això durant nou dies seguits.<br />
<br />
Aquest ritual la meva mare l'havia fet moltes vegades, i els resultats sempre van ser els mateixos. Vull dir que el pacient sempre es curava. Sempre va dir l'oració per a infants, i des del primer dia ja es notava la millora.<br />
Recordo l'última vegada que va curar del mal blanc a un nadó. Va ser més o menys així. Una amiga de la mare li va dir a la mare d'un nen que tenia aquest problema, que tal persona sabia curar el mal blanc. I hi afegí. Vols que li digui? I l'altra va fer: Sí, sí, diga-li. (es veu que ja feia dies que patullaven amb la malaltia, i la medicina oficial semblava que no funcionava). Quan l'amiga li va dir a ma mare si volia curar al tal nadó, es va molestar una mica, perquè ja era gran i haver de fer durant nou dies tot aquest ritual, ja se li feia feixuc. Però ho va fer! Sé que va anar a prop de poble i a la vora d'un camí es va agenollar i començà el procés. (sé que l'angoixava que la trobéssin en aquella situació i "li trenquéssin les oracions", doncs si hagués passat algú, s'hagués pensat que estaba tocada del bolet), Però tot va anar bé i també va acabar bé.<br />
Increíble, oi? Però és així. Potser és una curació màgica, o potser és una curació miraculosa?<br />
<br />
EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT<br />
<br />
Com actúa la curació a distància? Què la fa possible? És difícil contestar aquestes preguntes!. El més fàcil seria respondre, que no en tenim ni idea.A tot estirar, només podem teoritzar o fer-ne especulacions. <br />
Primer de tot jo diria que per efectuar qualsevol curació, la persona en qüestió ha d'estar bé de salud i tenir pau i serenitat interior. A més, ha de tenir una fe, un desig, un sentiment i una seguretat en el que fa inqüestionable. Dit d'una altra manera: ha de creure amb tot el que fa, no pot tenir dubtes ni inseguretats, perquè ella sap amb certesa que quan acabi la novena, el malalt restarà curat gràcies a l'intervenció divina.<br />
El guaridor, ben mirat només és un mediador, un canalitzador... un transmissor d'energia. Ell activa<br />
l''ENERGIA UNIVERSAL que mou i orienta cap a un objectiu concret: EL MALALT.<br />
El terapeuta està en sintonía amb l'univers i amb el camp energètic de la persona que rep el tractament. (de fet, jo crec que l'operador no es fa cap plantejament, no jutja i tampoc es fa cap pregunta...només es limita a seguir el ritual al peu de la lletra...i res mes.). Els resultats ja es faran evidents.<br />
<br />
Josep Ballabriga Clarasó<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
(1) Amb tot, però, era convenient saber el mal de l'afectat, perquè saber-lo era conèixer el nom de l'esperit que l'originava i així se'l podia conjurar millor.<br />
<br />
(2) Joan Amades també recull una oració a Folklore de Catalunya, que es deia a Barcelona per curar del mal blanc de la boca. Diu així: Herba nada no és anada, / per la virtut que Déu t'ha dada / i si no la tens tota / cura el mal de boca de ...<br />
Aquesta oració es recitava set vegades , de genolls devant d'una mata d'herba (no diu quina); cada vegada es trencaven set fulles de la planta i mentre es feia aquesta operació es deien set parenostres a la Santíssima Trinitat.Des de les Pileshttp://www.blogger.com/profile/16729208798399817285noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1849731613179309878.post-28143905529183818212018-10-23T01:58:00.001-07:002020-08-07T14:03:39.981-07:00Camins i pelegrins. Les antigues devocions espilenques. CAMINS I PELEGRINS. LES ANTIGUES DEVOCIONS ESPILENQUES<br />
<br />
Quan naixem comença el nostre pelegrinatge pels camins de la vida. Un cop arribem al cap del camí, vull dir quam morim, comença o continúa el nostre pelegrinar pels camins del més enllà.<br />
En realitat potser es tracta d'un únic camí, que no es trenca amb la mort. Potser és un camí infinit a la recerca de la plenitud. O potser és un camí de retorn, almenys això és el que diuen els que creuen en la reencarnació. L'ésser humà cal que torni a viure fins que aconsegueixi la perfecció i aleshores formarà part de nou de la divinitat, i s'unirà a ella.<br />
<br />
Sempre havia pensat que camí venia de cama, i que caminar era anar per un camí. I pensaba que era així de lògic, doncs sense cames malament podem fer camí. Però es veu que aquests conceptes no tenen cap relació entre ells, o almenys això és el que diuen alguns etimòlegs. Encara que hi ha etimòlegs que asseguren que camí ve del l'antic celta "cammin" i aquest de "cam" (pas). I jo, sabeu que us dic, doncs que també sóc partidari d'aquesta segona teoria.<br />
I parlant d'etimòlegs, es veu que aquests tampoc no es posen del tot d'acord quan debaten el terme "pelegrí", o "peregrinatge". Uns diuen que el terme llatí "pelegrinatio" significa viatjar a l'estranger o fer estada a l'estranger. D'altres diuen que pelegrinar vol dir anar a través del camp. De "per", a través i "ager", camp. (1)<br />
Sigui quin sigui el seu significat correcte,el pelegrí sortia del seu lloc d'estança per anar a fora, o més enllà, a la recerca sovint de la divinitat, per demanar-li quelcom.<br />
Pelegrinar era l'instrument indispensable per al coneixement i la saviesa i alhora també era un aprenentatge i un descobriment.<br />
Pelegrinar sempre ha anat de bracet amb caminar, o "fer camí", i els antics camins sempre han estat des de la més remota antiguitat els vehicles de transmissió i de creació de manifestacions culturals i religioses.<br />
<br />
ELS CAMINS DE PELEGRINATGE DE LES PILES<br />
<br />
De les Piles estant, sortien tres camins que en podriem dir de pelegrinatge: Eren els camins que s'adreçaven a Sant Magí de la Brufaganya, a Sant Miquel i a Turlanda. Almenys un cop l'any, la gent de les Piles, i d'altres pobles de l'entorn acudien a aquests tres indrets per a honrar al sant respectiu.<br />
El sant més celebrat era l'eremita sant Magí, el seguia l'arcàngel sant Miquel, i desprès l'apòstol sant Andreu.<br />
<br />
Abans d'entrar en detall sobre aquestes tres devocions, potser caldria recordar de passada que el camí de pelegrinatge més important de la península ibèrica, el famós camí de sant Jaume, també passava per les Piles. (de fet, era un itinerari alternatiu). (3)<br />
<br />
Les Piles havia tingut un hospital, doncs al segle XVI hi ha testimonis de que alguns pelegrins hi moriren i que havien fet alguna petita deixa per al seu manteniment. Al segle XVIII se l'anomena l'hospitalot, perquè segurament deuria estar en un estat lamentable. L'edifici d'aquest hospital perdurà fins els anys vint del segle XX quan aleshores se'n deia la casa dels pobres i ja estava en un estat ruïnós. Era un edifici molt petit situat a la plaça de Dalt damunt d'una porxada.<br />
<br />
Com que per les Piles hi passava aquest "Camí de sant Jaume", la parròquia espilenca estava proveïda <br />
d'uns sants que protegien els vianants. Eren sant Martí de Tours, santa Eugènia, sant Rafel arcàngel i sant Anton abad entre d'altres, tot i que aquests eren els més representatius pel que fa al tema que comentem. Tots aquests sants eren protectors dels caminants perquè els defensaven de la majoria de mals i a més els protegien del dimoni.<br />
<br />
CAP A SANT MAGÍ DE LA BRUFAGANYA<br />
<br />
Per anar a Sant Magí, calia agafar el camí de Pontils i anar-lo seguint fins a trovar el camí de la Llacuna, passar per Pontils i Valldeperes i arribar fins la capella de les fonts que el sant havia fet brollar miraculosament. Desprès de beure i potser rentar-se una mica la cara i part del cos amb aquesta aigua prodigiosa, calia pujar amunt fins el santuari, que era el lloc on martiritzaren el sant eremita. I desprès, per fi calia també arribar fins la cova santa que havia estat l'habitacle de sant Magí.<br />
<br />
CAP A SANT MIQUEL<br />
<br />
Per anar a Sant Miquel, s'havia d'agafar el camí de Biure, i des d'aquest poble encaminar-se fins a dalt del Montclar, l'antic Monsvanus, al terme de Pontils.<br />
Cada 8 de maig, per la festa de l'aparició de sant Miquel, es pujava (i es puja, encara que ara sovint no coincideix amb la data del sant), fins a l'ermita del sant a celebrar-hi un ofici religiós.<br />
<br />
CAP A TURLANDA<br />
<br />
Per anar a aquest poblet des de les Piles, calia agafar el camí de Turlanda, que ens portava fins a aquest indret. (també citat com a Torlanda, les Cases de Turlanda i Santa Llúcia).<br />
Aquí s'hi venerava sant Andreu, el primer apòstol que Jesús cridà, que era germà de Simó, el que després s'anomenà Pere. Eren pescadors, i Jesús els digué "Veniu amb mí i us faré pescadors d'homes", i així va ser, van seguir el camí de Jesús, doncs ell ja ho deia: "Jo sóc el camí, la veritat i la vida...". Joan 14:6 .<br />
La seva festa es celebra el 30 de novembre, que devia ser el dia que els espilencs acudien a Turlanda; amb els anys però, potser ja al segle XVI, santa Llúcia no se sap com ni perquè, arraconà el culte a sant Andreu i es feu mestressa de Turlanda. I d'aleshores ençà, s'anà a Turlanda el 13 de desembre.<br />
Aquest poblet està situat al terme de Conesa, però durant segles pertangué a la parròquia de les Piles.<br />
<br />
EL PODER DE SANT MAGÍ, SANT MIQUEL I SANT ANDREU<br />
<br />
És curiós com aquests tres sants tenen relació amb el domini de l'aigua d'una banda i al mateix temps també tenen un domini sobre el dimoni. Tos tres es van haver d'enfrontar a Satanàs, i el van vèncer. A més, tots ells tenien la gràcia de curar un gran nombre de malalties.<br />
<br />
SANT MAGÍ devia ser com un saurí miraculós, amb la diferència que ell no li calia cap vareta per cercar aigua, no, a ell només li calia donar tres cops de bastó en qualsevol lloc, i d'allí començava a brollar aigua. És molt conegut el miracle del sant a l'indret on avuidia hi ha les fonts de Sant Magí, els botxins del sant estaven assedegats i Magí compassiu donà tres cops amb el seu gaiato, i desseguida en sortiren quatre fonts, que calmaren la sed dels seus captors.<br />
Sant Magí, també és conegut perquè ell feu nèixer el riu Gaià. Conten que el sant estava orant com sempre a la seva cova, però com que l'anacoreta s'havia fet famós pels seus miracles, sovint molta gent acudia a la cova i l'inquietava, doncs volien veure com feia sorgir aigua de qualsevol lloc. I tot i que sant Magí tenia la paciència d'un sant, a la fi tanta gent envoltant-lo li va fer perdre l'oremus, i aleshores el sant va llençar el seu gaiato amb totes les seves forces tant lluny com va poder, i allí on va colpejar el bastó al caure, va començar a sortir aigua i més aigua...i es va formar un riu que va rebre el nom de Gaià, perquè s'havia format del "gaiat" del sant. Ah, quan el sant llençà el gaiato, al mateix temps digué amb tota la intenció: "On el meu gaiat caurà, un riu hi naixerà".<br />
<br />
SANT MIQUEL.Té molts miracles relacionats amb l'aigua, però avui només en relatarem dos.<br />
El culte a Sant Miquel va començà a la regió de Frígia a la península d'Anatòlia a l'actual Turquia.<br />
A la ciutat de Colosses s'hi construí la ciutat bizantina de Chonai o Konia, que actualment s'anomena Honaz.<br />
El primer miracle diu aixi: La tradició ens explica que Èpafres (3) va trobar una font pels volts de Colosses, la beneí, la consagrà i hi construí una capella dedicada a Sant Miquel Arcàngel.<br />
Aquesta capella cada cop era més freqüentada per gent de tota mena que s'acostaven a adorar el Sant. Molts pagans es convertien al cristianisme, i això va fer despertar les envejes d'aquests, fins el punt que van tramar un pla diàbolic per destruir i fer desaparèixer la font, la capella i al monjo que la custodiava.<br />
Es van posar mans a l'obra i van aconseguir desviar dos rius envers la capella. El monjo guardià estaba resant a l'interior d'aquesta capella quan se li aparegué Sant Miquel i li digué: "Aixeca't i surt a fora, que podràs contemplar el poder invencible de Déu". Sortiren tots dos, i l'arcàngel, desprès d'extendre el seu braç i fer el senyal de la creu en direcció a les aigües, esclamà: "Canalitzeu-vos aigües, per aquí" i colpejant amb el seu bastó el terra s'obrí i d'immediat un gran forat engolí tot el gran cabal d'aigua.<br />
L'altre miracle de què volem parlar és molt més proper, tant geogràficament, com en el temps. Va passar a la falda de Sant Miquel a l'entorn de la font del Carlà, l'any 1939. Durant la guerra civil espanyola els anys 1937 i 1938 no se celebrà l'aplec a Sant Miquel. Però l'any 1939 una gran gernació va fer cap al Montclar, i era costum que al baixar de l'ermita molta gent es quedaba a dinar a prop de la font del Carlà, i també s'hi feien jocs...doncs bé, com que hi havia tanta gent, calia fer cua per poder beure de la dita font. Però de cop, va aparèixer un home de mitjana edad que portava un càntir, i el donava a tothom que en volia beure...el càntir doncs, passava de mà en mà i moltíssima gent va beure d'aquella aigua que no s'acabava mai...de fet l'aigua no es va acabar no, però aleshores quan la gent ja estaba saciada, va arribar el moment de tornar el càntir al seu propietari...però aquest s'havia fos...on era?. I llavors hi van caure!. El propietari del càntir era el mateix arcàngel Sant Miquel, que s'havia aparegut en forma humana a tota aquella gent, per agrair-els-hi la seva devoció.<br />
<br />
SANT ANDREU té l'honor de ser el primer apòstol que Jesús escollí, i segons l'Evangeli de sant Joan 40-42, fou ell qui introduí al seu germà Pere al grup.<br />
Els germans Andreu i Pere, (aquest abans anomenat Simó) que eren pescadors, van pasar de llençar les xarxes al mar de Galilea per pescar peixos a llençar-la sobre els homes per convertir-los a la vertadera fe.<br />
Conten que Sant Andreu, en un primer moment era deixeble de sant Joan Baptista, i quan aquest batejà Jesús, Andreu exclamà: "Heus aquí l'anyell de Déu!". i d'aleshores ençà es convertí en seguidor de Jesús.<br />
L'apòstol sant Maties, fou enviat a predicar entre els caníbals, que l'agafaren per menjar-se'l, i sant Andreu va anar a alliberar-lo. Però sant Andreu no anava sol en aquesta empresa, no, doncs l'acompanyaven el mateix Jesús de Natzaret, dos àngels disfressats de pescadors i alguns deixebles. Arribàren a la ciutat on tenien reclòs sant Maties, en una petita nau...tot va ser molt ràpid, en un no res alliberaren el sant i a tots els presoners...<br />
Però per desgràcia a sant Andreu l'agafaren i el feren presoner. Durant dos dies el linxaren pels carrers de la població, i a la fí el tancaren en una masmorra. Però oh, miracle, durant la nit començà a sortir aigua i més aigua de la boca d'una estàtua que hi havia a la cel·la del sant...tanta i tanta aigua sorgí que inundà tota la població, i aleshores s'aparegué l'arcàngel sant Miquel i rodejà tota la ciutat amb una muralla de foc, convertint l'indret en una vertadera trampa mortal. Moltíssima gent morí allí; molts d'ells eren anciants, dones i nens, sort que uns pocs supervivents van demanar perdó al sant i aquest aturà la plaga d'aigua i foc, i a més ressucità a tots els que havien mort. Seguidament tota la població es convertí al cristianisme, i s'hi construí una església. (Extret i resumit de Fets d'Andreu, que és un text apòcrif escrit pels volts de l'any 150 d. C.).<br />
<br />
En aquests relats sobre aquests tres sants, hem vist doncs com tots tenien un gran domini sobre l'aigua i també sobre el maligne, el causant de tots els mals.<br />
Quan s'anava de pelegrinatge a aquests llocs els pagesos demanaven sovint que caigués la preuada aigua celestial per tal de regar les seves collites...també demanava perdó a Déu per tots els pecats que havien comès mitjançant les temptacions del dimoni. A vegades la demanda era perquè deixés de ploure...o perquè s'aturés alguna malura o plaga...o perquè deixés de tremolar la terra...<br />
El sant més solicitat per qüestió de l'aigua, era sant Magí. Bona part de la comarca acudia a les fonts de la Brufaganya a banyar sant Magí, perquè plogués, perquè els escoltés. S'organitzaven processons, que sovint sortien de Santa Coloma, i s'anava fins la font miraculosa. S'hi anà moltes vegades, i a vegades calia insistir un cop i un altre, fins que s'aconseguia, doncs calia no perdre la fe.<br />
<br />
ORÍGEN DELS PELEGRINATGES<br />
Com s'originaren els pelegrinatges?. Fa molts mil·lenis que l'home primitiu seleccionà uns indrets peculiars per la seva càrrega energética i els senyalitzà, i hi construí monuments, a vegades megalítics que sovint es convertiren en llocs sagrats, i per tan objecte de pelegrinatge.<br />
<br />
Un dels camins més famosos i més antics d'Europa, és el camí de Sant Jaume. Pels volts de l'any 820 de la nostra era, aquest camí se'l reinventaren. Hi van influir motius religiosos, polítics i econòmics. Aquest camí feia mil·lenis que existía i el seguien molts pobles de l'antiga Europa, però el destí no era l'actual santuari de Sant Jaume, no, sinó que arribava fins on s'acabava la terra coneguda, o sigui el "Finis Terrae" a la "Costa da Morte", el que es creía que era el límid més occidental del continent europeu, on l'astre rei moria cada dia. Era la "Tomba del Sol", doncs aquest s'enfonsava a l'oceà, i arribava la foscor de la nit.<br />
Com que la terra dèien que era plana, a Finisterra hi havia un gran oceà, i al mig d'aquest, hi havia l'illa de l'oest que era l'antic paradís celta. Tir na nO'g era el nom de l'illa, que volia dir "L'Illa de l'Eterna Juventud", doncs era una mena de Terra de Xauxa, com un paradís on els morts continuaven vivint eternament amb un cos físic sempre jove i ple de vigor, on no hi havia malalties ni guerres i on sempre hi havia menjar en abundància...tothom era jove i bell, i es vivía enmig d'una natura exuberant. Les ànimes dels morts viatjaven cap aquest edèn, convertides en estels fugaços, només calia que seguíssin el "Camí dels Estels", o sigui, la Via Làctia.<br />
<br />
Pel que fa a les tres pelegrinacions de les Piles, no en podem dir gran cosa pel que fa a la seva antiguitat. <br />
<br />
SANT MAGÍ devia ser un lloc sagrat, potser habitat ja a la prehistòria on la surgència d'aigües ens remeten a la Gran Mare, deessa de les aigües i de la vegetació...on els grans roures que envolten la font sempre s'han respectat segurament pel seu caràcter sagrat, fins i tot desprès de morts.<br />
<br />
SANT MIQUEL ja era un lloc freqüentat 12.000 aC. pels homes del final del període paleolític superior, que feien estada a la Font Voltada a Montbrió de la Marca. Des d'allí, aquests caçadors/recol·lectors feien cap al Montclar per proveir-se d'un utillatge de sílex, que desprès elaboraren molt bé i que usaren per a diferents menesters. A Sant Miquel s'hi han trobat diversos tallers de sílex a l'aire lliure, els quals són molt difícils de datar per part dels arqueòlegs.<br />
<br />
A SANT ANDREU a Turlanda a prop de les actuals ruïnes del poblet, ja hi havia hagut un poblat al Neolític, i qui sap si llavors ja hi havia el camí que comunicava amb les Piles.<br />
<br />
I ja per acabar, tots tres indrets estaven situats en llocs enlairats, Sant Miquel la muntanya més alta de tot l'entorn, Turlanda dalt d'un turó dominant la comarca i a Sant Magí a dalt a l'enlairada cova, l'habitacle del sant. Als llocs alterosos la Divinitat estaba més a prop, tan a prop que bo i es podia tocar amb les mans, per això s'hi acudia.<br />
<br />
<br />
Josep Ballabriga Clarasó<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
(1) Agro- o agre-, és la forma prefixada del mot grec agrós i del mot llatí, "camp".<br />
<br />
<br />
(2) Podeu veure l'article en aquest mateix bloc. El títol, és "Sabieu que el camí de sant Jaume també passava per les Piles?".<br />
<br />
(3) Èpafres fou un predicador cristià que va estendre l'Evangeli als seus conciutadans de Colosses. Va ser deixeble i company de Sant Pau, tots dos van ser empresonats a Roma cap allà els anys 60-62.<br />
<div align="justify">
</div>
Des de les Pileshttp://www.blogger.com/profile/16729208798399817285noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1849731613179309878.post-1886801832946923852018-08-12T14:28:00.001-07:002020-08-07T14:25:30.384-07:00El monstruós poder de la sang menstrual. 2 EL MONSTRUÓS PODER DE LA SANG MENSTRUAL 2<br />
<br />
La sang menstrual era considerada una sang sagrada. Els primers rituals que va celebrar l'home primitiu van ser amb sang menstrual. La paraula ritus o ritual ve de l'antic sànscrit RTU, i vol dir justament, menstruació. <br />
<br />
Els ritus eren unes cerimònies de caràcter religiós efectuades amb un determinat ordre, i que acabaren adquirint un caràcter rígid i minuciós.<br />
Fent un ritual determinat, s'esperava obtenir de la divinitat un favor concret. A vegades amb aquesta acció, es suplicava a l'Ésser Suprem, que escoltés una determinada súplica: Que s'aturés la sequera d'una vegada...que tornéssin les plujes...que hi hagués una bona collita...<br />
<br />
Segurament que el primer ritual de la prehistòria, s'efectuà amb sang menstrual. L'home primitiu que vivía en coves, (les coves representaven la matriu o l'úter de la Gran Mare), representava escènes de caça, de dança, d'animals, d'estranys dibuixos o símbols de significat ocult, de vagines, de penis i de mans expressades en negatiu i també en positiu.<br />
Doncs bé, el primer pigment que s'usà per representar els diferents motius simbòlics impresos a les coves prehistòriques va ser la sang menstrual. La sang sagrada.<br />
<br />
Sempre s'havia donat per entès, que els artistes de la prehistòria eren masculins. I és clar, en una societat tan patriarcal com la nostra, a qui li pot passar pel cap que les primeres pintores o artistes de la prehistòria poguéssin ser dones!. Doncs sí, això sembla cantar un estudi fet per l'arqueòleg Dean Snow, de la Universitat de l'Estat de Pensilvania (Estats Units), que analitzà vuit coves de França i Espanya, on s'hi troben representades mans. D'un total de 32 mans, 24 són femenines, per tant, això representa que el 75 % de les mans pertanyen a dones.<br />
Per tal de determinar si les mans pertanyen a un sexe en concret, es compara la llargada dels dits índex i anular, i també del menovell, i se'n estudia també la forma i el volum de la mà...Aleshores amb un senzill algoritme i contrastant dades es determina a qui pertany una determinada mà.(1)<br />
<br />
CERCANT EVIDÈNCIES<br />
Estem parlant d'una societat essencialment matriarcal, on el poder era ostentat per la dona, on la Gran Mare era la Deessa Suprema de la Creació. La dona menstruant usava la seva sang com a pigment a les coves prehistòriques, per representar un imaginari que encara no entenem,i al fer-ho també sacralitzava l'entorn on pintava.<br />
<br />
També es creu que en els primers enterraments la sang menstrual en fou la protagonista indispensable, doncs s'untava el cadàver o els óssos del difunt amb aquesta sang regeneradora. Amb el temps, però, es substituí aquesta sang per terres vermelloses, de colors ocres o de mangra i que suposadament complien la mateixa funció que la sang catanemial.<br />
<br />
En moltes cultures indígenes, aquesta sang era lliurada ritualment a la terra com a ofrena de vida.<br />
Aquesta sang era i és un poderós fertilitzant que nodreix la terra i les plantes.<br />
<br />
UN CULTE UNIVERSAL<br />
En el primer capítol vam parlar de diferents països com Egipte, la Índia, Grècia, la cultura celta, o Escandinàvia, on la sang menstrual era considerada sang de vida. Però hi ha molts més països on aquesta sang era venerada per les cultures indígenes. Els maorís, sioux, dràvides, mboutis, shuar, kogis, lakotes, séneques...Aquesta veneració també es fa extensiva per diverses tradicions espirituals, com els tàntrics, gnòstics, taoistes, alquimistes ...de tot el planeta.<br />
A Austràlia aquesta sang també era molt valorada pel aborígens d'aquell continent. En un fragment del llibre "Les veus del desert" de Marlo Morgan, l'autora ens explica com les dones menstruants, recollien coàguls de sang menstrual i els portàven a la Dona-que-Cura, que els introduïa a l'interior d'un llarg tub forrat de fulles. Els posava a dins per la part superior, i quan volía fer ús del seu contingut premía el tub per la part inferior i en sortia una mena de quitrà molt negre i brillant que no desprenia cap olor.Quan obria el tub per la part superior feia molta pudor, però desprès es devia transformar en una substància curativa i regenerativa que guaria tot tipus de ferides i de cremades.<br />
<br />
Altres cultures també feien servir aquesta sang per curar ferides, llagues i cremades. En aquest cas, però, calia dessecar primer la sang menstrual i desprès fer-ne pòls. Per curar, doncs, només calia empolvorar les parts a tractar.<br />
<br />
Els kogi de Colòmbia, creuen que el món fou creat per la Gran Mare mentre menstruaba: la seva sang és or i forma part de la terra què fertilitza.<br />
<br />
Pels lames tibetants, la primera menstruació d'una jove, era la medicina més potent de la comunitat.<br />
<br />
Els maorís, creuen que les ànimes humanes estan fetes de sang menstrual.<br />
<br />
La deessa mare mesopotàmica Ninhusag es veu que per crear la humanitat va barrejar argila i sang menstrual.<br />
<br />
Hi ha una teoría hindú que sostè que l'abisme primordial o oceà de sang menstrual, va ser la manifestació sense forma prèvia a la creació de l'univers.<br />
<br />
Aristòtil dèia que la vida humana es formava a partir d'un coàgul de sang menstrual.<br />
<br />
Plini, anomenava la menstruació com a substància material de la generació.<br />
<br />
LA DEESSA DESTRONADA<br />
Fins ara tot han estat alabances envers la sang mentrual. Però arribà un moment que el poder femení fou derrotat. A la Gran Mare se la feu caure del seu pedestal i el seu fluïd diví fou considerat impur. La dona menstruant havia de ser apartada de la societat, almenys mentre li durés el període. I a partir d'aquí es generaren tot una sèrie de creences a l'entorn de la dona menstruant. La dona va ser degradada i considerada un ser inferior.<br />
<br />
Per contra l'imperi masculí estaba en auge. L'ésser suprem, ara era un home....<br />
<br />
I jo que us volia parlar del poder curatiu de la sang menstrual!. Un poder que ara s'ha descobert de nou, i que té immenses possibilitats. Actualment s'està investigant sobre les cèl·lules mare que contè el fluïd menstrual. Però d'això ja en parlarem un altre dia.<br />
<br />
<br />
Josep Ballabriga Clarasó<br />
<br />
<br />
<br />
(1) S'han trobat pintures de mans en 36 coves d'Europa. (a Espanya, França i Itàlia). També n'hi ha a Amèrica del Sud, Australia i Indonèsia. La silueta de mà més antiga, s'ha trobat a l'illa Sulawesi, i se li atribueix una antiguitat d'uns 40.000 anys.<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />Des de les Pileshttp://www.blogger.com/profile/16729208798399817285noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1849731613179309878.post-4580395614209284472018-07-06T00:55:00.000-07:002018-07-06T00:55:02.647-07:00 EN JOSEP NINOT I VERDERA, EL BISBE DE L'ALT GAIÀ 1<br />
<br />
El 14 d'abril de 1608, era batejat Magí, Francech, Pau, Joseph Ninot fill de Joan Ninot i Hieronima Ninota. Els padrins foren Francesch Quintana fadrí i la Sra. Elisabet Verdera vídua. El bateig l'efectuà el prevere i vicari de Santa Coloma de Queralt, Pere Alaix.<br />
En el registre parroquial no figura la data del seu naixement, a vegades l'infant ja era batejat el mateix o al dia següent d'haver nascut, en tot cas el seu natalici no degué ser gaire anterior al dia del seu bateig.<br />
<br />
La família Ninot era una de les cases més riques i influents de Santa Coloma. El seu domicili era situat al carrer Major tocant a la rectoria, i aquí en aquesta casa degué néixer en Josep Ninot. (a partir d'ara J. N.).<br />
<br />
Abans de seguir amb la biografia d'aquest personatge, hem d'advertir que dels quatre noms que li posaren al batejar-lo, va passar a la història amb el nom de Josep. És incomprensible que no figurés en primer lloc el nom del padrí Francesc com era habitual, i que no adobtessin aquest nom com era el costum.<br />
<br />
Els pares de J. N., eren Josep Ninot Burgunyó mercader de Santa Coloma de Queralt natural d'Aguiló i Jerònima Verdera Bou, filla d'un negociant colomí. (1)<br />
<br />
L'any 1620, el germà gran d'en J. N., Joan Ninot que era l'hereu, se'n anà a viure amb tota la família a Barcelona, i en J. N., que aleshores tenia dotze anys, potser ja començà a estudiar per tal d'obrir-se camí en la seva carrera eclesiàstica. (2)<br />
<br />
Estudià a Barcelona i a Osca i aconseguí els títols de doctor en filosofia i també en dret canònic i civil.<br />
<br />
El 1651 fou nomenat vicari general del bisbat de Barcelona, i ho fou almenys fins el 1654.<br />
<br />
Cap el 1652, l'aleshores canonge Ninot, hagué d'ocupar-se d'un afer no gaire grat, doncs vingué a Santa Coloma procedent de Barcelona a reclamar en nom del comte en Lluís de Queralt, cent cinquanta quarteres de blat que en Ramon de Queralt havia prestat a la vila dels graners del castell al començament de la revolta catalana. Per tal de poder pagar al comte, la vila hagué de fer un préstec de 2000 lliures, que era el valor aproximat de la deixa comtal.<br />
<br />
El 1655, l'inquisidor general Diego de Arce Reynoso, el nomenà promotor fiscal de la Inquisició de Catalunya. El sou que rebria en J. N. per exercir aquest càrrec, seria extret dels béns confiscats als catalans que se sublevaren durant la guerra dels Segadors, segons una ordre de Felip IV. Un cop més en Ninot ens deixa clares les seves preferències polítiques. <br />
<br />
L'any 1659 a més de ser designat Inquisidor del Principat, també aconsegueix la plaça de jutge Auditor del Tribunal romà de la Rota per a la Corona d'Aragó.<br />
<br />
També va ser canonge del capítol de Girona. (fins ara he mirat de seguir cronològicament la vida eclesiàstica de J. N., però no he pogut determinar quan obtingué aquest càrrec i quants anys l'exercí).<br />
<br />
L'any 1664 és nomenat bisbe de Girona a la Chiesa Nova a Roma. El diumenge 12 de juliol d'aquest any, venint de la capital romana cap a Girona per prendre possessió del nou càrrec episcopal, passà abans per Barcelona, on fou complimentat per una representació del Consell de Cent, que li envià dos cavallers per a donar-li la benvinguda.<br />
<br />
El 1666, és reedificat pel bisbe Ninot l'hospital de Girona. Aquest any hi ha constància que era jutge delegat del Breu Apostòlic.<br />
<br />
Mentre era bisbe de Girona, feu donació a la parròquia colomina d'una custòdia d'argent sobredaurat.<br />
<br />
El 15 de maig de 1668 posava la primera pedra del nou palau episcopal de Girona al qual ell mateix hi havia contribuit amb una important quantitat monetària. Aquest mateix any, concretament el 5 de setembre, prengué possessió de la diòcesi de Lleida on en sovintejàren les absències. El nomenament fou signat pel Papa Climent IX. Mantindrà el càrrec de bisbe de Lleida fins a la seva mort.<br />
<br />
El 1668, editen a Saragossa un tractat anònim en castellà que és atribuït a en J. N.. A la Gran Enciclopèdia Catalana el trobem citat com "Sobre la Calificación que merecen los delitos de herética pravidad en los reinos españoles"., en canvi al Diccionari Biogràfic d'Albertí, el títol és el següent: "Tratado breve y compendiado de la calificación que merecen los delitos de herética parvedad en los reinos españoles".<br />
<br />
El 14 de juny de 1673, mor a Lleida en J. N.. Malgrat haver finat en aquesta ciutat, el bisbe ja havia determinat de ser enterrat a la seva vila nadiua, i així ho fa constar en el seu testament. "(...) Elegim la sepultura al nostre cos fahedora en la Igª Parroquial de Sta. Coloma de Queralt (...) devant lo altar major de dita Parroquial (...)".<br />
<br />
El cos del bisbe no arribà a Santa Coloma fins el dia 22 de juny. La comunitat de preveres i els religiosos del Convent de la Mercè, l'anaren a rebre als defores de la vila, devant de la casa d'en Vilardell. Allí sis sacerdots, amb tota la solemnitat possible conduïren el fèretre fins a l'església <br />
parroquial.<br />
<br />
El 27 del mateix mes, se li feu el cos present, amb assistència de tota la comunitat de preveres, els religiosos de Santa Maria de Bell·lloc, els de Sant Magí i tots els sacerdots dels voltants.<br />
<br />
J. N. deix "al Hospital General dels pobres llaichs de la pnt ciutat de Leyda (...) cent lliures moneda de ardits (...)".<br />
<br />
Quan en J. N., feu testament (com acabem de dir), escollí de ser sepultat a l'església colomina "devant lo altar major", que era la tomba o carner que la família Ninot tenia en dit lloc, però en realitat no fou enterrat allí. Per al bisbe Ninot se li habilità una cripta exclusiva per a ell. En Segura ens diu que la seva sepultura estava situada davant dels esglaons del presbiteri i que estaba ornada amb les armes del bisbe.<br />
<br />
L'any 1936 durant la guerra civil, es van fer veritables destrosses a l'interior de l'església parroquial, però curiosament la tomba de J. N. ni tan sols fou oberta, l'explicació d'aquest fet insòlit es deu a que l'aleshores alcalde de la vila portava el cognom Ninot (3), i el comitè que saquejava el temple va tenir por que l'alcalde es molestés si violaven la tomba del bisbe, no fos cas que aquest fos un avantpassat seu.<br />
<br />
Cap els anys cinquanta del segle passat (potser era l'any 1955), es van fer obres de reforma al temple <br />
de Santa Coloma, i no se sap ben bé perqué la tomba del bisbe va ser oberta i regirada, i hi va haver gent que va voler veure les despulles d'en Ninot, i no en van tenir prou amb això, sinó que per tenir-ne un record li arracaren trossos del seu vestit i fins i tot algun os. (hem d'advertir, però, que en J. N. no ha estat mai beatificat, i per tant no podem considerar les restes que s'enportàren com a relíquies).<br />
Tot seguit i aprofitant que al temple s'hi feien obres, s'omplí la cripta de l'Excel·lentíssim i Reverendíssim Senyor Josep Ninot Verdera de runa.<br />
<br />
No se pas com hauriem de titllar aquests últims esdeveniments envers la tomba d'en J. N., potser d'estúpids, d'irreverents, injustificables...jutgeu vosaltres mateixos.<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
Josep Ballabriga Clarasó<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
(1) Els pares moriren tots dos a Barcelona. L'any 1630 morí la mare i el 1633 ho feu el pare.<br />
<br />
(2) Els Ninot, tot i que la major part de l'any vivien a Barcelona, cada estiu tornaven a Santa Coloma on hi passaven dos o tres mesos.<br />
<br />
(3) També havia estat president del Comitè colomí i secretari de la CNT.Des de les Pileshttp://www.blogger.com/profile/16729208798399817285noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-1849731613179309878.post-71095094675490590902018-06-03T09:59:00.001-07:002020-08-07T13:22:23.303-07:00Quan floreix la sarriassa. 1 QUAN FLOREIX LA SARRIASSA 1<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh1f2nfY-3h3SqoWJeFbGN5J-szavfe8Wu5h7u6EyDs2Vl23SYTzl5DFdu-zFDcZ1LqEBfZOZ6ucavO__RFaPzY1k5_Un6CnxGqZdFte31PykWeblK3NiCIDGYb9U2fxb_dhUWYfO2h5rs/s1600/IMG_20170512_185244-001.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh1f2nfY-3h3SqoWJeFbGN5J-szavfe8Wu5h7u6EyDs2Vl23SYTzl5DFdu-zFDcZ1LqEBfZOZ6ucavO__RFaPzY1k5_Un6CnxGqZdFte31PykWeblK3NiCIDGYb9U2fxb_dhUWYfO2h5rs/s400/IMG_20170512_185244-001.jpg" width="400" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
Cap el mes de maig floreix la sarriassa, que és una planta vivaç, perenne i herbàcia. Té unes fulles semblant als lliris d'aigua, que poden arribar als 35 cm, però més sagitades, (aquesta forma de fletxa, li ha donat el nom popular de punta de rella), les quals surten d'uns petits tubercles subterranis. Li agrada crèixer en llocs ombrívols i molt sovint a la vora dels corrents d'aigua, tot i que tampoc li és gaire problema viure en llocs assolellats. És una planta molt soferta i pot aguantar temperaturas de fins a 6º C sota zero, i possiblement més extremes.<br />
<br />
Aquesta aràcia és coneguda amb diversos noms, alguns d'ells provenen per la forma de les seves fulles i també per la forma de les seves inflorescències. Tenim doncs, peu de bou, orella d'ase, orella de frare, candela, apagafocs, cresola, xèrria, frare... i molts més que ara no anomenarem. (al llarg d'aquest article en farem servir d'altres).Tants noms com té aquesta planta, i en canvi em sap greu reconèixer, que desconec el nom popular que rep a l'Alt Gaià.<br />
<br />
En realitat l'anomenada flor d'aquesta planta no ho és, caldria parlar d'una inflorescència, que és un conjunt de petites flors agrupades al capdavall d'una tija o espàdix, que està protegida i mig embolcallada per una espata en forma de paperina.(1)<br />
<br />
La rapa té dos trets que la fan singular (en realitat aquests trets són comuns en moltes aràcies), un d'ells és que és capaç de produïr escalfor a l'interior de l'espata, per tant és una planta termogènica; l'altre tret característic, és que empresona temporalment insectes, (principalment petites mosques i escarabatets), amb l'únic objectiu d'ésser pol·linitzada per ells.<br />
<br />
UNA CURIOSA ESTRATÈGIA<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjdVv5np3iQp4jIHik6PbSnHRK_UbYawSUJszZ4Fs6do84YEcrS9VAHLNuyWBdrog0rtB-wKsR0gltAiDodXi1-OojweIcGEC3fUXKIsHOfZSFnyU9Lff1rjwFz9N4LykfvbyMxpQOVOzg/s1600/IMG_20170512_184600.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="1600" data-original-width="1232" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjdVv5np3iQp4jIHik6PbSnHRK_UbYawSUJszZ4Fs6do84YEcrS9VAHLNuyWBdrog0rtB-wKsR0gltAiDodXi1-OojweIcGEC3fUXKIsHOfZSFnyU9Lff1rjwFz9N4LykfvbyMxpQOVOzg/s400/IMG_20170512_184600.jpg" width="307" /></a></div>
<br />
L'arum italicum doncs, és una planta una mica tramposa, donat que per tal de ser fecundada, desprèn una olor pudenta, diríem que és una mena de barreja a matèria orgànica en descomposició i orins; aquesta fragància fa, que sigui un atraient irressistible per alguns insectes. (2). Aquests són cridats, doncs, pel perfum que emet, i també per les substàncies ensucrades que produeix. Un cop a la planta, l'insecte o insectes, llisca/llisquen cap el fons de la caputja i s'obre camí entremig d'uns pèls que bo i li barren el pas (3), però que supera i aleshores arriba a una primera cambra on hi ha les flors masculines, aquí queda retingut/s unes quantes hores, doncs al fons d'aquesta cambra hi ha uns altres pèls (4), que els obstrueixen el pas, (mentrestant van arribant més mosquetes que queden atrapades en aquesta estança , i es converteixen en hostatges forçats). Però arriba un moment que aquests filaments es distendeixen fins el punt que poden atravessar aquesta barrera, i per fi fan cap a una cambra més gran, que és la cambra floral femenina, on es veuran retinguts unes quantes hores més. Els insectes es veuran empresonats un màxim d'unes vint-i-quatre hores.(en aquesta cambra es produirà per fi la fecundació de la planta, això si algun dels insectes captats procedeix d'una altra sarriassa, si és així, com que aquest/s hauran vingut impregnats de pol·len masculí, doncs en aquest punt es completarà el procés de fecundació).Un cop és pol·linitzada la planta, els filaments que tancaven el pas als insectes es panseixen i aquests aleshores són lliures per anar-se'n, però abans de que marxin són empolsegats pel pol·len que deixen anar les anteres de les flors masculines, doncs tot just acaben de madurar.(5) (a més, de camí cap a la sortida, les mosquetes tornaran a passar per sobre de les flors masculines i s'ompliran les potes d'aquest pol·len, que transportaran a una altra planta, i així completaran el cicle reproductor).<br />
<br />
Un cop lliures els insectes, segurament tornaràn a sentir un altre cop un perfum irressistiblement agradable, i de nou cauran una altra vegada en el mateix parany. No ho poden evitar, doncs la temptació és massa forta!. Gràcies a aquestes ensopegades les barbes d'Aaró aconsegueixen el seu objectiu: Ésser pol·linitzades.<br />
<br />
UNA PLANTA TERMOGÈNICA<br />
<br />
L'estructura floral de l'escandalosa, actúa com un peveter. M'explico: Per tal d'alliberar els aromes que faràn que els insectes pol·linitzadors siguin atrets a la planta, aquesta, augmenta en gran mesura i de forma transitòria la temperatura. Vull dir amb això, que aquesta mena de cal·la té pujades i baixades de temperatura per episodis.<br />
El primer augment tèrmic esdevé un dia abans de l'obertura de l'espata. El període d'escalfament es produeix a partir de les 9 h. del matí i acaba cap a les 14 h.. Cap a les 11 h. del matí la temperatura arriba a 8º C per damunt del medi exterior.<br />
El dia següent, l'espata s'obre pels volts de les 9 h. del matí, i cap a les 11 h. és quan aconsegueix la màxima temperatura, o sigui 11º C superior al medi exterior; a partir d'aquí la temperatura va baixant fins a les 22 h..<br />
El següent episodi d'escalfament es produeix el següent dia a partir de les 14 h. fins a les 2 h. del matí. Entre les 21,30 i/o les 22 h. de la nit es produeix l'augment tèrmic més elevat, que pot arribar de 15 a 25º C per sobre de la temperatura externa.<br />
El quart dia, el període tèrmic abasta de les 9 h. del matí fins a les 15 h.. El punt àlgid s'aconsegueix cap a les 12,30 del migdia, pujant a uns 5º o 6º C per damunt de l'entorn.<br />
<br />
I parlant de temperatures, cal advertir que l'escalfament de les cambres florals no es correspon amb l'escalfament a l'interior de l'espata; aquestes cambres tenen una temperatura que va d'1º i 4º superiors a la temperatura exterior.<br />
<br />
L'augment de temperatura a l'interior de l'espata, es pot notar manualment, i deu ser per això que alguns noms de la planta en fan esment: Fulla de foc, herba de cremadura, fulles de cremadura.(és clar que aquests termes, també poden venir pel fet que el contacte amb les fulles pot produir irritació i sensació de crémor a la pell).També li diuen matafoc o matafocs, però aquests últims termes deuen tenir a veure amb la forma d'apagallums que té.<br />
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjZ9u6ii_SrayfVoVMDUolv2_FLxWLV6SPumuo1ie-g8IijQr2382TnKp6jsW5F5zjPVgFRBihRkwbR68UKeMpdjpSiuwgX2a6h3BCaasWqi38ibldfwr7xIBU7ODf735vILOh9J_o5hT8/s1600/organs+florals-001.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="700" data-original-width="973" height="285" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjZ9u6ii_SrayfVoVMDUolv2_FLxWLV6SPumuo1ie-g8IijQr2382TnKp6jsW5F5zjPVgFRBihRkwbR68UKeMpdjpSiuwgX2a6h3BCaasWqi38ibldfwr7xIBU7ODf735vILOh9J_o5hT8/s400/organs+florals-001.JPG" width="400" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
UNA PLANTA TÒXICA<br />
<br />
La colocàsia borda, és una planta tòxica, ho són les fulles, les inflorescències, els rizomes i els fruits. Contè oxalats càlcics que poden irritar la pell i les mucoses (6), coniínes (alcaloides); aroína (saponina), que afecta el sistema nerviós central, i glucòsids que desprenen àcid cianhídric un cop passen a l'estòmac. Els fruits tenen un bonic color vermell ataronjat, i si són consumits tot i ser dolcencs desseguida comencen a coure a la boca, com si milers de petites agulles es clavessin a la llengua i a les parets bucals produïnt-hi fortes ferides, a més també irriten al tracte digestiu.<br />
També pot produir hipotèrmia a les cames.<br />
Els símptomes d'intoxicació són: Dolors al coll i intensos dolors intestinals i estomacals, a més produeix una forta diarrea i fa que els batecs del cor siguin irregulars, alentint el pols. Per tant, en casos extrems pot induir al coma i produir la mort.<br />
<br />
Tot i ser tòxica, aquesta planta és consumida per ocells, porcs senglars (aquests, l'únic que es menjen són els fruits, doncs els encanten, en canvi les fulles i els rizomes ni els toquen), petits mamífers, cargols, llimacs etc., tots ells contribueixen a escampar les llavors, que un com han passat pel tracte digestiu en milloren la germinació.<br />
A més, jo us puc asegurar de primera mà que els èquids en general, rucs, ases, etc. i les ovelles i cabres ignoren i/o eviten aquesta planta.<br />
<br />
UNA PLANTA MEDICINAL<br />
<br />
Dels fruits vermellosos d'aquesta planta se'n pot preparar una pomada o bé un oleat, doncs serveixen com a antiinflamatoris, i per curar morenes, hematomes, blaus, perellons i úlceres rebels.<br />
Les fulles es fan servir fresques, doncs es veu que van tant bé per curar les cremades.<br />
Els tubercles aixafats es poden col·locar a manera de cataplasma a sobre de durícies, verrugues o voltadits. Si voleu provar-ho, haureu de posar la pasta al·ludida cobrint la part afectada amb una bena, que haureu de canviar dos cops al dia.<br />
Aquest mateix tubercle, també s'utilitzà com a expectorant, per combatre catarros bronquials i com a purgant.<br />
Un altre ús que se'n feu, fou per desfer-se dels cucs intestinals.<br />
En homeopatia es fa servir per a inflamacions bucals i per a certs refredats nassals i faríngis.<br />
Un component d'aquesta plant és àcid salícilic, que és un agent indispensable per regular la termogènesi, però que alhora actúa com a analgèsic i antiinflamatori, doncs té la capacitat de reduïr les inflamacions dels teixits blans, que han estat causats per traumatismes, cops o malalties.<br />
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjO6A3IT-M7It5KYSzkBnLHs7bXkZSxK2AuRqkHcfIDMc494egRTclD7GXJXsiIQEQTKZb2XG9nIl_l2MZtHnS-RLZcoaR91e1_PGdxyqWIpJDqTdWU5AYAOUErlXmWPAUVL74NfcAwtLI/s1600/IMG_20160731_092605-002.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1309" data-original-width="1600" height="325" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjO6A3IT-M7It5KYSzkBnLHs7bXkZSxK2AuRqkHcfIDMc494egRTclD7GXJXsiIQEQTKZb2XG9nIl_l2MZtHnS-RLZcoaR91e1_PGdxyqWIpJDqTdWU5AYAOUErlXmWPAUVL74NfcAwtLI/s400/IMG_20160731_092605-002.jpg" width="400" /></a></div>
<br />
<br />
UNA PLANTA COMESTIBLE<br />
<br />
El rizoma de la sarriassa conté molta fècula, (pot arribar al 70%), i s'havia fet servir per al consum humà. Però per tal de fer-l'ho consumible, calia fer-l'hi perdre la seva toxicitat, i s'havia de pelar i assecar molt bé, o bé fer-l'ho bullir molta estona. Amb tot, actualment es recomana no consumir-l'ho, perquè malgrat les tècniques que hem esmentat, potser no acaba de perdre del tot la seva toxicitat.<br />
<br />
ALTRES USOS<br />
<br />
La pota de vedell, conté un sapònid (l'aroína), i per això s'havia fet servir per fer-ne sabó per rentar la roba. Amb tot, però, es deixà d'usar perquè irritava les mans de l'usuari.<br />
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEigdEfk3lIHp5ItPHAKg_x323wNMx8ssuR81ZWsOcFqsvEuLewt-f2Hq1-mC1lNj-uMeIkXyiH03BOUIiMjSWqYWAA_sHvD_Jq_8DtvpGuj56zENit-1y6R2A1hLHeDMrPt-WksJj76NSk/s1600/IMG_20160731_092228.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEigdEfk3lIHp5ItPHAKg_x323wNMx8ssuR81ZWsOcFqsvEuLewt-f2Hq1-mC1lNj-uMeIkXyiH03BOUIiMjSWqYWAA_sHvD_Jq_8DtvpGuj56zENit-1y6R2A1hLHeDMrPt-WksJj76NSk/s400/IMG_20160731_092228.jpg" width="400" /></a></div>
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
Josep Ballabriga Clarasó<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
(1) Quan diem que aquesta planta floreix, en realitat volem dir que "infloreix", donat que apliquem el nom de flor a la inflorescència. Però em fa tot l'efecte que aquest terme no existeix als diccionaris.<br />
<br />
<br />
(2) De fet, aquesta olor a podrit no és constant, doncs pels interessos de la planta pot disminuir fins a fer-se imperceptible, llavors comença a emetre fragàncies dolces a través de les seves flors masculines fèrtils.<br />
<br />
(3) Aquests pèls, en realitat són uns estams estèrils que s'anomenen estaminodis, les funcions dels quals, és de contralar el pas dels insectes cap a l'interior del recinte, (si aquests són massa grossos, doncs no podran passar), i de retenir-los temporalment.<br />
<br />
(4) Aquests pèls, són els "pistilodis" (ho poso entre cometes perquè aquesta paraula no l'he trobat als diccionaris catalans). Aquests pistilodis són uns pistils estèrils, que separen i tanquen el pas de forma temporal, als insectes un cop han accedit a la cambra femenina.<br />
<br />
(5) Fixem-nos en el comportament d'aquesta planta, doncs malgrat tenir flors masculines i femenines a la mateixa inflorescència mai s'autofecunden, perquè com hem vist, no maduren al mateix temps, i així s'evita que es produeixi un "incest". L'objectiu de la planta, doncs, és aconseguir una fecundació creuada.<br />
<br />
(6) L'àcid oxàlic, conté uns petits cristalls que poden danyar la pell, i produïr ampolles, només amb el simple contacte amb les fulles.<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />Des de les Pileshttp://www.blogger.com/profile/16729208798399817285noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1849731613179309878.post-55346606557159858362018-04-26T12:49:00.001-07:002020-08-07T14:29:46.952-07:00La població de Guialmons en el fogatge de 1515. LA POBLACIÓ DE GUIALMONS EN EL FOGATGE DE 1515<br />
<br />
A l´últim fogatge de 1497, Guialmons tenia dotze cases, divuit anys després n'havia perdut una. El poblet doncs, devia comptar amb una mica més de cinquanta veïns.<br />
<br />
Us passem tot seguit la relació alfabètica dels caps de casa del lloc.<br />
<br />
Pere Balcel<br />
Joan Febrer<br />
Joan Gaçol<br />
Jaume Janer<br />
Pere Janer<br />
Francí Prunera<br />
Nicolau Prunera<br />
Joan Queralt<br />
Joan Querol<br />
Pere Querol<br />
Joan Vallbona<br />
<br />
Si contrastem els dos fogatges veurem que desapareixen tres famílies: els Carbonell, els Quadres i uns Queralt. Per contra, hi ha dues noves famílies que porten el cognom Querol.<br />
<br />
També observem que hi ha alguns caps de casa que repeteixen, com són el Pere Balcel (ara Balcell), el Joan Gaçol, el Joan Janer (abans Giner), el Francí Prunera i el Joan Queralt. No podem saber si es tracta de la mateixa persona, o bé si és algun fill homònim.<br />
<br />
<br />
Josep Ballabriga Clarasó<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />Des de les Pileshttp://www.blogger.com/profile/16729208798399817285noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1849731613179309878.post-7849793487902718192018-03-28T13:46:00.001-07:002020-08-07T14:30:59.509-07:00Les Piles, record Guinness. LES PILES, RÈCORD GUINNESS 1<br />
<br />
Deu fer uns 5000 anys que un grup d'agricultors i ramaders s'instal.laren a uns dos quilòmetres de les Piles i hi construiren un petit poblat. La zona escollida era una plana fèrtil on no hi mancava l'aigua, doncs ben a prop hi havia una font i una rasa on hi corria l'aigua tot l'any.<br />
Pel mig d'aquesta vall, hi passava un camí que els comunicava amb els poblats o tribus veins. <br />
<br />
Actualment desconeixem amb exactitud on era emplaçat aquest poblat, (del qual, cal dir-ho), no se n'ha trobat mai cap rastre. El que sí que es trobà, fou una petita necròpolis formada per tres sepultures de fossa, al fons de les quals hi havia dipositats els respectius cadàvers, acompanyats dels seus aixovars funeràris. (1)<br />
<br />
L'any 1891, un pagès espilenc, el Simforià Malet estaba arrabassant a la vora del seu tros, quan el magall va ensopegar amb unes grans pedres que cobrien un pou. El pagès va aconseguir remoure i apartar una d'aquelles pedres i va descobrir sorprès que a sota hi havia una fossa que guardava un cadàver. <br />
<br />
Més endavant, encara va trobar dues sepultures més que estaven com la primera, excavades al terra. <br />
Les tombes consistien en una mena de pous, més aviat rectangulars d'una fondària total d'uns catorze pams. <br />
Al fons d'aquesta fossa hi havia una mena de clotxa de forma rodona o ovalada d'uns cinc pams de diàmetre, i amb una fondària similar. En aquest clot hi havien col·locat els difunts.<br />
Aquestes tres sepultures eren molt semblants, tant amb les mides com en la forma, només variava una mica la seva cobertura.<br />
La primera sepultura estava tapada amb unes grans pedres cairades de deu a tretze pams de llargada. La segona també estava tapada amb unes pedres semblants, però més curtes; a més, al damunt d'aquestes pedres hi havia una gran llosa coberta per multitud de pedres desordenades.<br />
El tercer enterrament era cobert per una grossíssima llosa. A la part exterior de les tombes, no sembla que es conservés cap senyal que indiqués que aquell indret era un cementiri, si no fos que a unes dotze o quinze passes de les tombes, es trobà una petita engerra de terrissa cap per avall, d'uns dos pams d'ample per dos de fondària. (aquesta mena d'olleta era molt grossera i mal cuita i estava ornada amb una mena de collaret elaborat amb el mateix material); aquest recipient devia ser on s'oferien al difunt/s diverses ofrenes (podia ser un animal o algun tipus de fruit, o potser algun líquid com l'hidromel, cervesa o llet, o qui sap si mel), (2) que a través de la mare terra "alimentava" el/s finats. (3)<br />
<br />
Si bé les tres tombes eren semblants, els cadàvers que contenien estaven col·locats de les formes més diverses. Un estava assegut, un altre es trobava arronsat amb les cames flexionades l'una damunt de l'altra i l'últim tenia les cames obertes i flexionades a banda i banda de manera que els peus es devien tocar. El mateix passava amb el braços, doncs cada difunt els tenia co·locats de diferent forma.<br />
Hem de suposar que aquests esquelets estaven col·locats d'una determinada forma, no per atzar, sinó amb una finalitat concreta, segurament que per aquella gent del Neolític tenia un intenció i/o un sentit simbòlic, però que a nosaltres actualment se'ns escapa.<br />
El mateix ens passa si volem entendre el significat dels objectes que acompanyaven el difunt, útils, eines, armes, ornaments...on estaven situats, a l'esquerra o a la dreta, a la vora del cap o a sota l'espatlla...I el sentit de les formes, els colors, el nombre... Bé, potser algun dia m'atreviré a dir-hi alguna cosa.<br />
Però deixem aquesta llarga introducció, que he volgut fer per refrescar-vos una mica la memòria. Recordeu que vaig parlar d'aquesta necròpolis espilenca l'any 2013.Trobareu l'article al Bloc de les Piles amb el títol de "Els esquelets perduts de les Piles".<br />
<br />
En realitat jo del que us volia parlar és de les dues trepanacions que es van trobar en dos dels tres cranis de la necròpolis espilenca.<br />
Són de llarg, les craniotomies més antigues que s'han trobat mai a la comarca (4), i també són els únics exemplars que existeixen en la cultura dels sepucres de fossa a tot Catalunya.<br />
<br />
Actualment se'n té una idea molt equivocada de les trepanacions prehistòriques, i sinó veieu el que en diu la "Viquipèdia dins de l'article Medicina a la prehistòria i a la protohistòria". "Imaginem-nos com es portaria a terme aquesta esgarrifosa operació en un poblat del neolític, sense cap mesura higiènica, sense les anestèsies actuals, sense la maquinària d'un quiròfan, al més agosarat, se li esborrona la pell només de imaginar-ho".<br />
<br />
Bé, suposo que ningú es capaç de creure's ni mitja paraula aquest fragment extret de la viquipèdia.<br />
Com es pot dir que un "cirurgià" del neolític no tenia cura de l'asèpsia, o que no coneixia algun tipus l'anestèsia !.<br />
Com podriem explicar, doncs, l'alt percentatge d'èxit que assolien aquestes opeacions en temps tant reculats! Els resultats canten ! Doncs un 73,53 % dels trepanats van sobreviure i d'aquests un 64,71 % la supervivència va ser molt llarga. (després de l'operació, l'os es comença a regenerar, fins el punt que pot acabar tapant del tot el forat obert).<br />
<br />
En un proper article seguirem pas a pas el procés d'una craniotomia i coneixerem una bona part de la farmacopea de què disposaven aquella gent tant "primitiva".<br />
<br />
<br />
Josep Ballabriga Clarasó<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
(1) Per tal de situar-vos, us diré que la zona que estem descrivint correspon a una petita vall situada entre la Rasa de les Piles i el Camí de Pontils. És a la partida de les Escassanes o Cassanes, i la font de la què parlem, és la Font Freda.<br />
<br />
(2) Devia ser algun tipus d'aliment prou consistent, perquè quan el propietari va voler saber què contenia i va veure que era com una terra fortíssima molt difícil de treure, malauradament la va trencar. Es veu que no va trovar cap tresor.<br />
<br />
(3) Crec que és l'únic cas en la cultura dels sepulcres de fossa que es troba un objecte amb aquesta funcionalitat a l'exterior dels enterraments. A l'interior, en canvi. sempre hi havia almenys un objecte de terrissa.<br />
<br />
(4) Penseu que els sepulcres de fossa tenen una datació que va del 4.500 al 3.100 a C.; en canvi els cranis trepanats que s'han trobat a la Conca de Barberà, procedents de Vimbodí i Montblanc, daten de l'Edat de Bronze, que és un període que va del 1.500 al 1.100 a C.Des de les Pileshttp://www.blogger.com/profile/16729208798399817285noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1849731613179309878.post-57599189016863308192018-03-06T06:59:00.004-08:002020-08-07T13:24:31.617-07:00Algunes famílies de les Piles pels volts de 1900. 1 ALGUNES FAMÍLIES DE LES PILES PELS VOLTS DE 1900. 1<br />
<br />
Aviat farà tres anys que vaig publicar un article al Bloc de les Piles, titulat "L'any 1900 al municipi de les Piles", en el qual feia repàs al moviment demogràfic del municipi de les Piles, basant-me en el registre civil espilenc. En aquella ocasió registrava els naixements, defuncions i casaments de l'any 1900 ocorreguts als diferents pobles que formen el municipi. (Biure, Figuerola, Guimons, les Piles i Sant Gallard).<br />
<br />
Aquest cop, només repassarem el moviment demogràfic de les Piles de l'any 1900.<br />
<br />
Aquest any doncs, van nèixer cinc infants: Benito Briansó Camins, Maria Civit Clarasó, Antonio Pallice Meda, Teresa Puiggener Boria i Francisca Vallbona Mas.<br />
<br />
De defuncions n'hi hagué sis: Magdalena Briansó Segura, José Cadens Roset, José Camins Rosich, Soledad Moys Prous, Salvador Palau Tarragó i Juan Recasens Prous.<br />
<br />
Quant als casaments, n'hi hagué cinc:<br />
Jaime Castellví Vila amb Francisca Malet Prous.<br />
José Costa Vergues amb Veneranda Puiggener Cendra.<br />
Juan Marimón Gomà amb Rosalia Puiggener Cendra.<br />
Juan Navarro Vallés amb Maria Puiggener Cadens.<br />
Magín Solé Inglés amb Maria Balcells Masip.<br />
<br />
Seguidament farem dos llistats, en l'un hi hauran les persones que són naturals de les Piles, i en l'altre les que són forasteres.<br />
<br />
Espilencs: (l'any que hi ha a continuació del nom, és el del seu naixement; en tres ocasions, també hi hem posat la data de la seva mort).<br />
<br />
Maria Balcells Masip, 1876<br />
Benito Briansó Camins, 1900<br />
Magdalena Briansó Segura, 1819<br />
José Cadens Roset, (1847 -1900)<br />
José Camins Rosich, (1899 - 1900)<br />
Maria Civit Clarasó, 1900<br />
Francisca Malet Prous, 1875<br />
Antonio Pallice Meda, 1900<br />
Maria Puiggener Cadens, 1882<br />
Teresa Puiggener Boria, 1900<br />
Rosalia Puiggener Cendra, 1878<br />
Veneranda Puiggener Cendra, 1882<br />
Juan Recasens Prous, (1843 - 1900)<br />
Francisca Vallbona Mas, 1900<br />
<br />
Forasters: (l'any que hi ha anotat a continuació del nom, correspon al del seu naixement i en dues ocasions, també fem constar la de la seva mort).<br />
<br />
Jaime Castellví Vila, 1877 Vandellós<br />
José Costa Bergues, 1875 Sant Pere dels Arquells<br />
Juan Marimón Gomà, 1878 Santa Coloma de Queralt<br />
Soledad Moys Prous, (1899 - 1900) Santa Coloma de Queralt<br />
Juan Navarro Vallés, 1871 La Tallada<br />
Salvador Palau Tarragó, (1820 - 1900) Figuerola (les Piles)<br />
Magín Solé Inglés, 1871 Bellprat<br />
<br />
A continuació farem un llistat amb tots els descendents de les Piles, seguit del nom i cognoms dels pares respectius.<br />
<br />
Maria Balcells Masip, filla de Magín Balcells Masip i Marina Masip Ferrer<br />
Benito Briansó Camins, fill de Luís Briansó Gene i Celestina Camins Gene<br />
Magdalena Briansó Segura, f. d. Martín Briansó i Magdalena Segura<br />
José Cadens Roset, f. d. Juan Cadens Orga i Maria Roset Carol<br />
José Camins Rosich, f. d. José Camins Jané i Magdalena Rosich Tomàs<br />
Maria Civit Clarasó, f. d. José Civit Ramon i Teresa Clarasó Ametllé<br />
Francisca Malet Prous, f. d Salvador Malet Prous i Rosa Prous Sanou<br />
Antonio Pallice Meda, f. d. Luís Pallice Bigas i Rosalia Meda Naya<br />
Maria Puiggener Cadens, f. d. José Puiggener i Francisca Cadens<br />
Teresa Puiggener Boria, f. d. Armengol Puiggener Saperas i Concepción Boria Briansó<br />
Rosalia Puiggener Cendra, f. d. Jaime Puiggener Casas i Josefa Cendra Ventosa<br />
Veneranda Puiggener Cendra, f. d. Jaime Puiggener Casas i Josefa Cendra Ventosa<br />
Juan Recasens Prous, f. d. José Recasens Gomà i Maria Prous <br />
Francisca Vallbona Mas, f. d. José Vallbona Bilanova i Antonia Mas Trilla<br />
<br />
Els BALCELLS: És un dels cognoms més antics de les Piles, i encara segueix vigent. El 1900 hi havia tres famílies que el portaven. Ca la Viuda era la casa mare dels Balcells, les altres dues són cal Rión i cal Taberner.<br />
<br />
Els BRIANSÓ: Un altre dels cognoms més antics del poble, que s'ha mantingut fins l'actualitat. L'última família que conserva aquest cognom, és cal Tòfol. De Cristòbal o Cristòfol. <br />
<br />
Els CADENS: Aquesta familia arribà a les Piles cap el 1735 procedent de Santa Perpètua, tot i que era provinent d'un mas del terme de Querol. La casa mare era cal Barreter, encara que després hi hagué dues famílies més que el portàren.<br />
<br />
Els CAMINS: Aquest cognom arribà a les Piles al segle XIX. El renom de la casa és cal Mas o Maset. Podria ser que antigament el seu cognom patern fos Mas, i de fet a les Piles trobem uns Mas el 1680.<br />
<br />
Els CIVIT: El renom de la casa és cal Borrell, i arribà al poble al segle XIX.<br />
<br />
Els MALET: Hi havia dues famílies que portaven aquest cognom. La casa més antiga era cal Malet a la Plaça de Dalt, nomenada ja a finals del segle XVIII. Els Malet del carrer Major, provenen de Guimons, i el nom de la casa és cal Vador.<br />
<br />
Els PUIGGENER: Aquest cognom el trobem al poble a partir de 1724. Hi havia dues famílies que el portaven.<br />
<br />
Els RECASENS: Eren dues famílies que ja feia segles que arribaren al poble. Eren conegudes com a cal Piquer, i com a cal Marquet.<br />
<br />
Els VALLBONA: Al segle XVI, aquest cognom era el més abundant a les Piles, doncs el portaven quatre famílies. Uns Vallbona vivien a la Plaça, i uns altres al devant de l'església. Una família que portava aquest cognom (ara extingit) era cal Maginet.<br />
<br />
M'he saltat el cognom Pallice, perquè no prové de les Piles, doncs l'Antonio va néixer casualment al poble perquè el seu pare aleshores feia de mestre. Eren provinents de Solsona.<br />
<br />
Cognoms materns procedents de les Piles: Trobem els Clarasó, els Boria i els Prous.<br />
<br />
Els CLARASÓ: Aquesta família en aquestes dates feien de masovers a cal Biel. Aquesta casa era propietat dels Domenjó de Santa Coloma de Queralt. Els Clarasó són descendents de Montalegre.<br />
<br />
Els BORIA: El primer descendent d'aquesta família era Jaume Boria Oriol que havia nascut a Pallerols l'any 1834. Es casà amb una povilla de cognom Briansó. Aquesta casa la coneixem com a cal Fuster, perquè lògicament feien de fusters.<br />
<br />
Els GENER: Aquesta família la trobem per primer cop al poble l'any 1771, en aquesta data vivien al castell. A la casa en dèiem cal Janillo. (la grafia del cognom és molt variada, Jané, Janer, Gené, Giner etc.).<br />
<br />
Els PROUS: La casa pairal dels Prous és a la Plaça o carrer Major del poble. Aquest cognom el comencem a trobar a mitjans del segle XVI. Uns altres Prous emparentats amb els primers vivien al castell de les Piles com a masovers. Actualment no hi ha cap Prous a les Piles.<br />
<br />
Els RAMON: Aquest cognom ja porta unes quantes centúries al poble. La casa més antiga és a la plaça de Dalt, i l'anomenem cal Teixidor, doncs el seu ofici era justament aquest: teixidors de lli. Hi havia dues famílies més al poble, amb aquest cognom: cal Gili (del nom propi Gil) i cal Colomo (del nom femení Coloma), aquests darrers descendents de Santa Coloma de Queralt.<br />
<br />
I ja per acabar us voldria citar la Soledad Moys (generalment escrit Moix) Prous, que morí a les Piles perquè la seva mare era del poble; es dèia Carme Prous Sanou i estava casada amb Antoni Moix Sanahuja, mestre i secretari que era de Forès, però vivia a Santa Coloma de Queralt. <br />
<br />
Bé, de moment deixem-ho aquí. En un proper article seguirem parlant de la resta de famílies que vivien a les Piles el 1900. Parlarem de noms, cognoms i renoms. Sortiran a escena els Jover, els Bonell, els Graells, els Huguet, els Navarro, els Segura... Parlarem de cal Salvet, de cal Melitón, de cal Magdaleno. etc.<br />
<br />
<br />
Josep Ballabriga Clarasó<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />Des de les Pileshttp://www.blogger.com/profile/16729208798399817285noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1849731613179309878.post-35142910923959807882018-02-08T12:56:00.001-08:002020-08-07T09:07:28.895-07:00Ves te'n a fer piles. VES-T'EN A FER PILES<br />
<br />
Desconec si aquesta expressió va ser popular alguna vegada a les Piles, de fet jo no l'havia sentit dir mai a ningú, però m'ha fet gràcia recollir-la aquí, doncs sembla el lloc més adeqüat per comentar-la. Engegar algú a fer piles, és com enviar-lo a la quinta forca, o sigui ben lluny. És com engegar-lo, a fer punyetes, a cagar, a la merda... Diem-ho clarament, quan algú te n'ha fet una de molt grossa, que n'hi ha per tirar la gorra al foc, o t'ha fet emprenyar tant que et surt foc pels queixals, i li dius: Prou!, Fot el camp!, Ja no et vull veure més!.<br />
<br />
Amb tot, engegar algú a fer piles no sembla una expressió tant ofensiva com enviar-lo directament a prendre pel sac. Fer piles ens remet a enviar algú, a fer una feina llarga i feixuga. <br />
En moltes feines relacionades amb l'aprofitament del bosc calia fer piles. Quan es tallaven els diferents arbres que poblaven els boscos catalans, com les alzines, roures, pins etc., calia fer piles; dels boscos en sortien les bigues per a la construcció, fusta per a portes, muntants i finestres. Molta fusta també anava per a la construcció naval.<br />
La llenya del bosc mediterrani servia per a cuinar i escalfar les llars (1), i també per abastir els forns de pa (2), de calç, de guix, de vidre, de pega, de terrisseria i els de les bòviles. Aquests forns eren alimentats amb llenya i amb els feixos del brancatge de pins i alzines. Als forns de les fargues s'hi cremava carbó d'alzina.<br />
Per tant a prop d'aquests forns hi havia piles del combustible indispensable per fer-los funcionar, vull dir lògicament, llenya, feixos o carbó. <br />
Calia fer piles i més piles. Quan s'arreplegava l'escorça de pi per a les adoberies, primer s'apilava i desprès se'n omplien sacs i transportaba i apilava a les adoberies (3). Desprès i durant el procés d'adobatge, les pells que s'havien remullat als nocs, les treien i amuntegaven tot i forman piles, les deixaven reposar, les cobrien...etc.<br />
Quan es collien les pinyes dels pins pinyoners, primer s'amuntegaven en alguna explanada o era i desprès eren traslladades al mas de la propietat i allí es tornava a fer una gran pila a prop de l'era que era tapada amb terra i branques de pi o alzina per protegir-les del sol, evitant així que no s'obrissin abans d'hora i germinessin els pinyons.<br />
Del bruc se n'aprofitaven les soques, modernament per fer pipes, però ja a l'edat mitjana se n'havien fet anaps (que eren una mena de copes), morters i estris de cuina. De la planta a més se'n feien escombres. Les rabasses de bruc s'havien de colgar desseguida perquè no es clivellessin.<br />
D'altres plantes eren aprofitades per a diverses finalitats, plantes medicinals per proveïr els apotecaris, lladoners per fer forques, mànecs, etc., boixos per aprofitar la seva preuada fusta, roldors per a les adoberies, llentiscles per fabricar vernís i ciment dental, ebenisteria, fusteria, etc.<br />
Si ens traslladessim, ara a la vora de les rases i torrents de fa uns quants anys, veuriem les estibes de canyes i vímets per fer coves i cistelles, dels salzes per fer esclops o dels freixes i oms utilitzats abastament en ebenisteria.<br />
També podriem visitar una pedrera, i veuriem les piles de pedra amuntegada i seleccionada segons la grandària i la qualitat de la mateixa.<br />
Els tintorers, que havien de fer bullir les calderes per als tint, també tenien grans piles de llenya al defora de l'obrador, per evitar el perill d'incendi.<br />
I si anéssim a qualsevol port de la Mediterrània, veuriem grans munts de mercaderies que els estibadors se'n encarregaven de carregar i descarregar els vaixells. (4)<br />
Bé, potser no cal buscar més professions on calia fer piles, segur que encara en trobariem més, només vull insistir i posar en evidència, que fer piles era una feina pesada, i sovint mal pagada, i per això, quan et volies treure algú del devant, l'engegaves a fer piles.<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
ELS PILERS<br />
<br />
Hi ha, o millor dit, hi havia dues professions que els que les practicaven rebien el nom de pilers. Eren els carboners i els que treballaven a les bòviles, també anomenats teulers o rajolers.<br />
El nom de pilers, els venia perquè feien piles de llenya d'alzina, reboll o pi (si en un bosc hi havia les tres espècies, doncs les barrejaven), que acabaven convertint-se en piles de carbó. Amb tot però, la llenya preferida i la de més qualitat per carbonejar, era la d'alzina.<br />
La seva, era una feina llarga i pesada, que començava a l'hivern. El primer que feia el carboner, era construir-se una barraca a prop d'on faria les estibes de llenya. Allí s'aixoplugaria i hi faria vida durant uns quatre mesos. Durant tota l'estació hibernal, el piler no feia res més que tallar i portar la llenya als llocs escollits on faria les piles de llenya per a carbonar. <br />
A la primavera començava la primera operació, que consistia en construir la gàbia, que era una pila de troncs disposats de dos en dos, horitzontals i paral·lels, uns damunt dels altres...anava apilant llenya i més llenya, que acabava cobrint amb emborrim, rames de bruc i terra. Desseguida encenia les piles pel capdamunt de la mateixa i anava vigilant nit i dia durant dues o tres setmanes seguides (tot depenia de la grandària de les mateixes). La pila havia d'anar cremant sumort, i el carboner calia que estés atent a ventilar-la convenienment, si volia obtenir un bon carbó.<br />
La feina de carbonejar era solitària i molt sacrificada i no es pot dir que fos gaire gratificant, i no m'estranyaria que aquesta expressió "ves-ten a fer piles" vingués d'exercir aquesta professió.<br />
<br />
Com hem dit abans als treballadors de les bòbiles, també els dèien pilers, teulers o rajolers. Les bòbiles es construïen lògicament molt a prop d'on hi havia gran quantitat d'argila, que era la matèria primera per a fer teules i rajoles.<br />
La primera feina que feia el piler, era passar pel sedàs l'argila per porgar-la d'impureses, (pedretes, brossa...), tot seguit paraven bassada, que consistia en dipositar l'argila neta dins d'una bassa amb aigua, (no cal dir que la proporció havia de ser l'adeqüada), i ho deixaven reposar durant tot un dia. L'endemà calia pastar-ho amb peus i mans, o bé només amb les mans si el fang era per fer teules i rajola fina. (I ara aquí hauriem de recordar l'expressió que es feia servir quan et volies desenpallegar d'algú i l'enviaves "a pastar fang", que era una expressió sinònima a "ves-t'en a fer piles").<br />
Un cop pastat el fang es passava al banc de treball i s'emmotllaven les peces, i s'estenien en una esplanada a l'aire lliure (5); hi havia teuleries que disposaven d'un gran magatzem que consistia només en una teulada sostinguda per pilans, on no hi havia parets als costats, doncs calia que circulés l'aire per eixugar així millor l'obra. Almenys calien vuit dies perquè les peces s'assequessin.<br />
Un cop seques, ja es podien enfornar. La cocció de les teules o rajoles durava uns sis dies. Aquesta operació era força delicada, per això era seguida d'aprop pel mestre teuler. El primer dia i part del segon, el forn s'escalfava suaument per dessecar el material. Seguidament calia pujar la temperatura fins a 950 graus, durant tot un dia, i a partir d'aquí l'anaven abaixant lentament. Calia doncs, estar permanentment pendent de la temperatura del forn si es volia aconseguir una bona cocció. Com que en tot moment s'havia d'estar a l'aguait de tot el procés, els treballadors de la bòvila vivien molt a prop en una barraca.<br />
Un cop apagat el forn, encara el deixaven sis dies més fins que es refredés del tot per així retirar el material ja vitrificat.<br />
Perquè els anomenaven pilers als "bovilaires" (6), vull dir als rajolers ?. Doncs perquè feien piles.<br />
De primer, quan passaven pel sedàs l'argila, feien les primeres piles. Les segones eren les que feien amb el fang un cop pastat. (per cert, un piló era un pilot de fang ja treballat, a punt per fer teules). La tercera pila que feien aquests treballadors, era a l'hora d'enfornar l'obra a l'interior del forn, on feien unes estibes de fins a tres o quatre metres. I la quarta, era quan apilaven l'obra ja cuita a l'exterior de la rajoleria. I no oblidem encara, els munts de feixos de llenya imprescindibles per abastir el forn.<br />
<br />
<br />
<br />
Jjosep Ballabriga Clarasó<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
(1) Segurament que on es consumia més llenya, era a les llars catalanes, doncs tot l'any s'havia de tenir el foc encès per "fer bullir l'olla", i a l'hivern, no cal dir-ho, el foc era imprescindible per escalfar les vivendes.<br />
<br />
(2) A les Piles, hi havia un forn de pa, almenys des del segle XVI, que era del "cumu", (comú o ajuntament), que cada any era arrendat a el més dient. A més també hia havia cinc o sis cases al poble, que en tenien un de particular. Bé, les Piles no era cap excepció, doncs a cada poble hi havia com a mínim un forn comunitari i no cal dir que cada masia del terme, també disposava del seu propi forn.<br />
<br />
(3) Fins els anys trenta del segle passat, a les Piles hi havia unes quatre o cinc famílies pageses, que temporalment feien d'escorçaires. L'escorça recollida era transportada en carros fins a les adoberies d'Igualada.<br />
<br />
(4) Estiba és sinònim de pila, i per tant els estibadors estibaven i desestibaven. Els que feien piles, apilaven, però no podem dir que "desapilaven" o "despilaven", perquè son dos verbs inexistents en català.<br />
<br />
(5) Quan l'obra s'estenia al ras, en cas de risc de pluja, els rajolers havien de córrer a tapar tota l'estesa amb peces ja cuites.<br />
<br />
(6) Aquesta paraula, no cal que la busqueu als diccionaris, doncs no existeix.<br />
<br />
<br />Des de les Pileshttp://www.blogger.com/profile/16729208798399817285noreply@blogger.com1