dimarts, 15 de setembre de 2015

 
                   SANTA COLOMA DE QUERALT, LA TERRA DELS ESCURÇONS.
 
  
Des de temps antics la vila de Santa Coloma de Queralt la trobem vinculada amb la caça i comerç d’escurçons, que com veurem en aquest article, eren usats per elaborar els trocics, que eren unes pastilles medicinals que formaven part de la triaga magna.


                                                      Dibuix de Joan Ballabriga


Ja ho dèia en Pere Gil, l’any 1600 a la seva Geografia de Catalunya… Al Cap. XIV, que parla “Delas herbas aromaticas y medicinals…”, parlant de l’herba escurçonera, ens diu el següent. “Cull se esta herba escorçonera en moltas parts de Cathaluña: Pero lo lloc ahont se troba millor y en mes abundancia es en Sancta Coloma de Queralt y sa comarca. Y dire aquí una cosa la qual yo he considerada, y crec que molts la hauran advertida y es, que en lo terme de Sta. Coloma se troban moltissims escurçons los quals son molt verinosos, y algunas vegadas pican y matan ò danyan notablemente: Contra estos escurçons, y lo veri que dells proceeyx quant pican, es la herba Escurçonera; y esta señyalada en aquella terra la divina providencia y misericordia; que havent alli com  y ha tants escurçons, estigues tota aquella terra plena de herba escurçonera; per à que los homens alli piccats dels escurçons, se remediassen en continent abla escurçonera: y en lo mateyx lloc ahont era lo veri y lo mal se trobas lo remey i la medicina”. (1)


Però a quina planta es refereix Pere Gil, quan parla de l’herba escurçonera?.  A la comarca hi ha dues plantes que es feien servir per guarir-se de les picades dels escurçons, encara que a la pràctica no eren de cap manera efectives per aquest menester. Tot plegat es tractava d’una creença, que es basava en la teoria del signe. (2) La planta de què parla en Gil, és l’escurçonera (Scorzonera hispanica), doncs  ell mateix ens descriu les parts de la planta que s’aprofitaven…”Raels y fullas de herba Escurçonera…se estillan y fan ayguas medicinals les quals serveyxen per à fer ayxerops…la aygua Escurçonera es una preciosa y excellent aygua per à Bascas, y para temps de Pestilencias;…acut al cor y lo fortifica,…y causa gran alivio y sossego en las entrañas”. I també explica que molta aigua i conserva d’escurçonera era enviada a Itàlia, on era molt apreciada per gent principal, com cardenals, prelats, prínceps, cavallers i gent noble i rica. Aquesta planta té una arrel d’uns 20 a 30 cm de llargada, i amb un gruix de 3 a 4 cm de diàmetre. Com que aquesta rel d’un color entre gris i negre i recoberta a més d’escames recordava la forma d’un escurçó (recordeu la teoria del signe) es feia servir el suc d’aquest rizoma per curar de les picades de vibra i d’altres animals verinosos.


L’altra planta que també es feia servir contra les picades d’escurçons i altres animals verinosos, era l’herba viperina o herba del vibre, Alcover-Moll la cita com a herba viborera o herba de la víbora, que és com també es deia popularment, encara que de forma castellanitzada. Aquesta planta estava assenyalada amb la doctrina del signe per totes bandes (llevat de la rel, com l’anterior). Per començar, la disposició de les flors al llarg de la tija, recorden a una serp caragolada; la mateixa tija està tota tacada de puntets negres; la corola de la flor, sembla un cap de serp i el pistil bífid que li sobresurt, ens recorda  a la seva llengua; i encara les llavors semblen caparrons d’escurçó. Amb tans senyals indicatius, els antics van interpretar (com ja hem dit) que aquesta herba servia per curar de les picades dels escurçons. Ah, no ens oblidem del nom científic: Echium vulgare subs. argentae, i és molt abundant.
 
LA CAÇA D’ESCURÇONS A SANTA COLOMA.
No se sap des de quan els escurçons de l’Alt Gaià, eren caçats per utilitzar-los per fabricar  la triaga magna. Tampoc no se’n sap gran cosa de la tècnica que feien servir els colomins per caçar escurçons, ni tampoc si n’eren les dones les veritables caçadores. (als pobles de Vilafranca i Castellfort a Castelló, eren les dones les encarregades  de caçar els escurçons i colocar-los en unes cistelletes o senalles expresses per portar-los i més endavant vendre’ls als apotecaris, els quals després en feien trociscs que feien cap a València on s’elaborava la triaga magna).
A Sta.Coloma i rodals, en pic passaven els freds de l’hivern, cap el mes de març, els escurçons eren caçats en grans quantitats i venuts als apotecaris de la vila, que en feien trocics.
 
ELS TROCICS.
Aquesta paraula ens ve del grec, i vol dir rodeta. S’aplicava amb el valor de “pastisset de mel en forma de roda”. Dioscòrides al segle I d. C., ja la va fer servir per nominar a una “pastilla amb substàncies medicinals”.
Els trocics o troquics eren doncs, unes pastilletes que adobtaven diferents formats, més aviat irregulars; n’hi havia de moltes formes, de cub o de rodeta, de panet o pastisset, de rodons, d’oblongs, de gra de civada,…però potser el que es va fer més habitual, va ser el de forma cònica. El d’aquesta forma el feien amb un senzill aparell que consistia en un embut, que estava encaixat en una anella enganxada a un mànec suportat per un peu, el qual s’acollava damunt d’una taula. Aleshores donant petits cops al mànec, es feien caure petites porcions de pasta, que un cop assecada es convertia en els trocics.

N’hi havia unes vint-i-quatre varietats d’aquesta mena de pastilles…, de safrà, de violetes, de roses, d’absenta, de marfil cremat, etc.
Però nosaltres el que farem és parlar-vos dels trocics d’escurçons.
Segurament que aquests troquics els feien a Sta.Coloma mateix, perqué els escurçons allí caçats no podien estar retinguts gaire temps, doncs, segons es creia al tenir-los tancats, s’enrabiaven tant, que els augmentava la concentració de verí.
 
COM ES FEIEN ELS TROCICS D’ESCURÇONS.
Hi havia diferents fórmules o maneres de fer aquesta mena de pastilles. Veiem-ne unes quantes.
Segons Nicolau, els trocics que formaven part de la triaga de Galè, s’elaboraven d’aquesta forma:
Pren: Escurçons joves, d’un pam de llarg, que tinguin ulls rojos, llengua mòbil i banyons al cap, semblants a grans de blat. Talla’n el cap i la cua, que deuen amidar tres dits, i de la resta, la part del mig, en treus els intestins i la pell. Renta-ho unes quantes vegades amb aigua dolça fins que aquesta surti clara i després ho cous amb aigua fins que les espines se separin de la carn. Treu les espines, trinxa bé la carn en un morter, i barreja-la amb el seu pes de farina d’erb o pa africà finamente polvoritzat, desfent-ho amb el suc de la cocció, i en fas trocics que pesin un sou, i rápidament els asseques a l’ombra.
Una altra fórmula semblant, però amb algunes variants, és com segueix:
Ens saltarem el primer apartat que ens descriu com han de ser els escurçons, indicant però, que han de ser famelles. Assoteu-los ben fort amb vares fines i talleu-els-hi de cop el cap i la cua, que mesuraran cadascun uns quatre dits, i deixeu que flueixi la sang, sacsejeu-los bé fins a dessagnar-los del tot. Després s’espellen i en treiem les vísceres, sobre tot la fel, renta-la amb aigua i sal, fins que l’aigua surti ben clara. Després de trocejar-la, la feu bullir dins d’una olla nova o d’estany, amb foc viu de carbó d’alzina, en aigua dolça, sal, rametes d’anet i una mica d’oli comú, fins que les espines es separin de la carn. Llenceu les espines i expremeu bé la carn i tritureu-la ben fina en un morter de marbre o de mola, barregeu-ho tot amb farina de guixó negre o amb rel de ciclamen diluida amb una mica del mateix brou i, unteu-vos les mans i els dits amb bàlsam i en feu trocics fins, d’un dracma i mig, els quals s’han d’assecar a l’ombra damunt d’un sedaç, remenant cada hora, evitant sobretot que no els hi toqui mai el sol, doncs els faria perdre tot el poder curatiu.
Guardeu-los en un recipient de vidre. Es conserven un any.
Aquestes dues fòrmules eren les tradicionals per fer els trocics a l’edat mitjana, però a partir del segle XVII, es va preferir de fer servir la carn d’escurçó reduïda a pòls, perqué es creia que en conservava millor les seves propietats medicinals.
Veiem-ne algunes fòrmules mitjançant aquest nou procediment:
S’agafaven els escurçons quan aquests estaven més vigorosos, s’els hi tallaven els caps i les cues i els treien la pell i les tripes. Llavors els cossos, els cors i els fetges es rentaven amb vi i es posaven a assecar a l’ombra, i ja un cop ben secs se’s fèien pòlvores finíssimes, què es guardaven en pots de vidre ben tapats. Aquestes pòlvores es podien fer servir directament per elaborar la triaga magna, o també se’n podien fer trocics.
Per fer-los es prenia d’aquesta pòls seca, i es feia una pasta amb vi, i una mica de goma aràbiga o quitrà. Després es feien assecar a l’ombra.


Una fòrmula de l’any 1793, és com segueix:                                                            
S’agafen pòlvores d’escurçons i es barrejen amb la suficient quantitat de mucílag de tragacant fet amb vi d’Espanya i es forma una massa que es divideix en trocics. Després es fan assecar i es recobreixen dues o tres vegades amb una dissolució de bàlsam de la Meca preparat amb esperit de vi; es deixen assecar un altre cop i es guarden convenienment per al seu ús.
També s’havien fet trocics amb les tripes dels escurçons, barrejades amb mucílag de goma de tragacant i vi blanc; després s’untaven amb bàlsam peruvià negre.
Els trocics es recobrien d’opobàlsam (bàlsam de Judea), el qual formava com un vernís o crosta protectora, que evitava l’atac d’insectes, àcars i fongs.
Aquests preparats es feien servir tan internament com externament per guarir de diverses malalties de la pell, contra les mossegades d’escurçons i altres animals verinosos, en malalties contagioses, pestilents i malignes. Eren sudorífics, vigoritzans i purificaven la sang. També anaven bé per combatre el xarampió i la verola. Quan calia usar-los externament, es desfeien en una mica  d’aigua o vi i aleshores es col.locava aquesta pasta damunt de la part afectada que es tapava amb una cataplasma.
Aquests trocics d’escurçons (com em vist) eren un ingredient imprescindible per fabricar la triaga magna (almenys la primitiva triaga). Quan el seu destí era aquest medicament, només calia barrejar-los amb la resta d’ingredients.
Com hem vist, els trocics havien de tenir un pes determinat, a més quan havien estat fets amb escurçons procedents de Tir, calia que estessin segellats convenientment pel Col-legi d’Apotecaris corresponent.
 
ELS ESCURÇONS DE SANTA COLOMA DE QUERALT.
Corria l’any 1493, i a Barcelona els protometges de Ferran el Catòlic van imposar als elaboradors de la triaga magna (triagers i apotecaris) l’obligació de preparar els trocics amb escurçons importats d’Egipte, provinents però de Tir, a l’antiga Fenícia. Tots els que incomplissin l’anterior acord, corrien el risc de ser sancionats amb multes que podien arribar als 1000 florins.
Desconeixem, si els apotecaris van fer gaire cas d’aquest mandat, qui ho sap. El cert és que els dolia el no poder fer ús dels eescurçons del país, doncs sortien molt més econòmics. L’any 1548 els cònsols del Col.legi d’Apotecaris de Barcelona van tractar aquest tema tan delicat. Per una banda volien complir amb el seu deure i fer el millor per a la professió, i per l’altra volien evitar de ser multats. Per tan, després de les pertinents consultes polítiques i mèdiques es va solicitar a l’autoritat pertinent, que se’ls concedís autorització per poder utilitzar escurçons de la terra per fer els trocics, preferentment els caçats a Santa Coloma de Queralt. (segurament que això és el que ja es feia normalment des de qui sap quan). Aquesta petició va ser acceptada per Reial Consell i d’aleshores ençà es va permetre que es fecin servir escurçons autòctons per a elaborar la triaga magna. El col.legi delegava en alguns apotecaris la confecció dels trocics sobre el terreny. Per tan, cada any a petició dels metges es desplaçava a Sta. Coloma una “vuitena” d’apotecaris per controlar tot el procés. (3)


SOBRE EL VERÍ DELS ESCURÇONS.
Tot i que Hipòcrates (aprox. 460-370 a. C.) ja ho havia dit prou clar quan parlà de les propietats dels escurçons, doncs comentava: Que si se’ls condimenta d’una determinada manera, es converteixen en aliment; si d’una altra en medicament. I de fet la carn d’escurçó s’havia consumit força al llarg dels segles, segurament com la de qualsevol altra serp, sinó més.
Però per consumir-la calia preparar-la d’una determinada manera, que consistia en cuinar-la o dessecar-la, i així perdia part del seu verí. Algunes parts del seu cos com el cap i la cua, les espines i la fel, eren rebutjades, doncs es creia que era on es concentrava la major part del verí. (curiosament el cap i la cua dessecats i triturats, es feien servir com a contraverí, a més de cardíac, febrífug i sudorífic).
Diuen que totes les masses fan mal, per tan quan es caçaven els escurçons (que com hem vist havien de ser famelles), s’havia de vigilar molt que no estessin prenyades, doncs aleshores eren molt més verinoses perqué s’hi afegia el verí de les cries. També se les fustigava ben fort, perqué el verí es concentrés als extrems del seu cos.
I bé, em sembla que ja us he empatxat prou amb tants trocics, escurçons i triaga.
En un pròxim capítol, però, parlarem de com s’elaborava la triaga magna. De moment deixem-ho aquí.

Josep Ballabriga Clarasó.
 

(1) En termes semblants s’expressava l’any 1610 l’historiador valencià Gaspar Juan Escolano en la seva obra “Decada primera de la Historia de la insigne  y coronada ciudad y Reino de Valencia”. Parlant del poble de Vilafranca a 50 quilòmetres de Morella, ens explica que les dones van amb unes cistelletes a caçar escurçons per compte dels metges, per elaborar la triaga. I diu així: “Parece que el cielo se mirò de armarle contra todo genero de veneno, pues contra el de las mordeduras, de las dichas vivoras, puso a vista dellas la cordial escursonera… en otras provincias, la llaman yerba Española”… i citant al metge i naturalista, estudiant de botànica Mattioli, que es veu que va ser el primer en descriure’n les seves propietats antiverinoses. Ens explica que es van descobrir les seves virtuts d’aquesta forma: Un cavaller natural de Lleida tenia segadors llogats treballant al seu tros, i sembla ser que alguns van ser mossegats per escurçons. Van tenir la sort, però, que entre ells, també hi treballava un esclau del dit cavaller, que era “Moro de Berberia” i tenia coneixements sobre les propietats de l’escurçonera, què havia adquirit a l’Àfrica.
Com que havia vist que aquesta planta, també creixia a Catalunya, dissimuladament en va anar a arrencar, i en va extreure el suc de les arrels, que va fer beure als enverinats. Instantàniament van ser curats.

(2) La teoria del signe o doctrina de la signatura, fa referència a la creença que les plantes porten uns senyals externs que ens indiquen o ens avisen de les seves propietats curatives o tòxiques. Pot ser el seu aspecte, la forma, la disposició de les tiges, les fulles, les flors, o petites taques. Poden ser els colors, les olors, etc.
Aquesta teoria està ben arrelada en la conciència popular ja des de la més remota antiguitat. Ja ho dèia Hipòcrates “Similia Similibus Curatur”, és a dir “El semblant serà curat pel semblant”. Galè i Plini el Vell també eren partidaris o seguidors d’aquesta doctrina.
El cristianisme també es va fer seva aquesta creença, doncs creia que tot plegat no era pas fruit de l’atzar, sinó que la mà del Creador, va posar aquests senyals a disposició de la Humanitat. Només calia saber-los interpretar.
És clar, però, que els científics diuen que aquesta teoria només és una superstició, i que si hi ha algunes coincidències segurament són degudes a l’atzar.
 
(3) És ben curiós que el Col.legi d’Apotecaris de Barcelona, solicités expressament al Reial Consell, escurçons procedents de Sta. Coloma per tal d’elaborar la triaga magna.
D’aleshores ençà, Sta. Coloma aconseguí el monopoli del comerç d’escurçons arreu del Principat. Aquesta vila a l’estar situada en una important cruïlla de camins rals (aquí hi confluïen els camins d’Igualada, Calaf, Cervera, Montblanc, la Llacuna…), on connectaven un feix de comunicacions que unien la Mediterrània i  l’interior de la Península Ibèrica i a més, era un via de pas habitual entre França i l’Àndalus. També era un important centre de  transhumància, amb quatre fires anuals i amb un mercat safraner d’anomenada. Des dels segle XIII que hi ha constància d’una important comunitat jueva. El mercat i les fires colomines propiciaven que metges i cirurgians hebreus i cristians es relacionéssin i tinguéssin una estreta unió amb els que habitaven la vila. Als segles XIV i XV, hi ha constància que metges i cirurgians de Balaguer, Barcelona, Cervera, Falset, Hostalric, Igualada, la Llacuna, Montblanc, Pons, Tarragona, Valls, es posaven en contacte i intercanviaven informació amb els acreditats metges jueus i cristians de Sta. Coloma. (fins i tot ens consta al segle XIV,  la jueva na Floreta ça Noguera que ejercia de metgessa-llevadora a la vila). Cada comunitat disposava dels seus respectius hospitals. Els apotecaris i tenien les seves botigues on confeccionaven els seus preparats farmacològics. L’any 1593 a Sta. Coloma ja hi havia farmàcia. Segurament que tot plegat degué  influir alhora de prendre la decisió de que aquesta vila tingués l’exclussiva sobre el comerç  d’escurçons.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada