Fer una safranada, anar al safrà o fer safrà, són locucions més o menys sinònimes o equiparables segons el dir dels lingüistes a "fer campana", "fer piles", "fer fotja" etc.
Fer safrà, vol dir doncs: Fer una curta escapada de casa teva, o simplement faltar a l'escola.
Hi ha una accepció de safraner que ens remet a una persona que marxa voluntàriament de casa per anar a voltar món, sense avisar i una mica d'amagatotis.
Tots aquests significats més aviat ignocents es complementen amb d'altres amb un sentit més lúdic. Per una banda, anar al safrà també vol dir: Fer una escapada per divertir-se... o com diu Coromines, la locució pogué significar primitivament "anar a divertir-se amb dones". I ho justifica dient que "com el safrà es va usar a l'Edat Mitjana, més encara que com a condiment, en qualitat de perfum femení"... doncs en treu aquesta conclusió. (1)
ELS SAFRANERS AMBULANTS
Als pobles safraners de Rocafort de Queralt i les Piles, hi havia uns safraners ambulants que periòdicaments feien recorreguts més o menys circulars pel territori tot i passant per pobles i masies oferint el seu preuat producte. Ho feien de molts anys enrere i els seus clients els coneixien "de sempre", doncs aquesta venda ambulant passava de pares a fills.
Cada safraner tenia els seus itineraris establerts, i no cal dir que entre ells no es feien gaire la competència.
Aquests safraners es desplaçaven a peu, i portaven el seu producte a l'interior d'una caixa que portava una corretja que servia per ser penjada a l'espatlla o en bandolera. Aquesta caixa estava dividida en diversos compartiments on hi encabien els brins de safrà a granel, i també disposat en petits sobrets ja pesats... ah, i tampoc no hi podien faltar unes petites balances o romanes per pesar-ne quantitats més grans.
Hi havia unes caixes que es portaven dins d'unes senalles que es podien portar penjardes a l'esquena.
Una altra forma de transportar el safrà, era amb senatxos (2), que podien ser d'espart, palma o cuiro, que es portaven penjats a l'esquena.
Crec que val la pena transcriure el que en diu Joan Amades dels safraners rocafortins.
"En iniciar-se la primavera, començaven a passar els safranaires de Rocafort de Queralt, que portaven safrà de la Manxa, per poder ensafranar, segons deien, els bons dinars de les festes majors, que s'iniciaven amb el bon temps primaveral. Els safranaires eren tinguts com la flor dels marxants ambulants, per raó del poc espai que ocupava la seva mercaderia, del bon preu a què venien i de la seva bona qualitat. Deia la càustica popular que, en tornar a casa, portaven un paquet del tot igual al que duien quan en sortiren, però que aleshores era de safrà i ara era d'unces d'or. Els safranaires de Rocafort, en mercadatge ambulant, arribaven fins al migdia de la França, el nord d'Itàlia i àdhuc n'hi havia que havien arribat fins a Constantinoble. Pel camí tenien agents receptors, als quals enviaven el safrà en dipòsit, que ells recollien, en passar-hi, per detallar-lo en mercadatge ambulant i rodamón.
Els safraners anunciaven llur pas amb un crit especial que es limitava a dir simplement: 'Safraner!' " A continuació transcriu les notes musicals que cridaven en to alegret 'Sa-fra- ner.' (3)
Hi ha un altre paràgraf en el Costumari de Joan Amades que us volem comentar... "La collita del safrà per la regió dels Comalats havia estat tan important que el comte de Santa Coloma (de Queralt) hi posà un impost i fou una de les gabelles que van donar més rendiment. S'havien celebrat mercats i fires només de safrà; s'havia emprat a més el pagament de tributs de safrà, acceptat com a tipus monetari. Com que de la flor només se n'aprofiten els tres brinets, les fulles i la resta, mancades de valor i d'aplicació, constituïen un rebuig que es llençava i que donà lloc al dictat de diferents disposicions precisant on s'havien de llençar per tal que no dificultés el curs dels rius i rieres i no constituís un perill per a la salut pública. Els safraners, sobretot els de Rocafort de Queralt i de les Piles, havien practicat un comerç ambulant de safrà pels pobles de la Mediterrània i a la darreria del segle passat (es refereix al segle XX) encara arribaven fins a Constantinoble. (Costumari Català. El curs de l'any. vol. IV, pàg.1046).
L'ÚLTIM SAFRANER ESPILENC
Cap el 1900, a les Piles encara hi havia un safraner ambulant que es desplaçava pel territori per vendre el seu producte. En aquesta ocasió s'encaminà cap a la comarca de l'Anoia recorrent com ja era habitual el mateix camí de cada any.
Però aquesta vegada les coses es van torçar, tan per al nostre safraner com per a la seva família. Què va passar, us preguntareu! Doncs que aquest marxant ambulant no acabava d'arribar... passaven els dies i ja hauria d'haver arribat, però no feia cap a casa. La seva dona estava molt amoïnada i ja pensava el pitjor... potser l'havien assaltat... és clar, seria això! Portant un producte tan valuós al damunt, i la bossa ja plena, era una víctima fàcil pels malfactors que estaven a l'aguait a peu de camí.
Però sí, sí, a la fi va arribar tot brut i estripallat i més prim... i més pelat que un jonc! La seva dona el va rebre amb els braços oberts... pobret meu, li deia! Pensava que no et veuria mai més! I plorava d'alegria! Ell li va explicar que l'havien assaltat uns lladregots, i que li havien pres tots els diners! Això rai, deia ella, la sort és que encara estiguis viu!.
Però les males llengües deien que la versió del marit era falsa, i que el que havia passat en realitat era que s'ho havia jugat tot a les cartes... així de sezill!
Però, vaja, tot plegat va quedar en rumors que el temps s'encarregà d'esborrar.
Abans de la guerra civil, passava per les Piles el safraner de Rocafort. Creiem que era de la família Corbella, i sabem que feia diferents itineraris pel territori català. Veiem el que ens explica en Josep Insa Montava en el seu llibre "La vida tradicional a les muntanyes de Prades".
"Per tots els poblets de la contrada, així com a Rojals, pujava el safraner de Rocafort de Queralt, que es deia Corbella...; aquest home pujava a peu i portava la mercaderia posada en capces de llauna (d'aquelles de les galetes), dins d'un mocador de fer farcells. (4) Anava casa per casa a vendre safrà, canyella, pebre roig i negre i d'altres classes o varietats d'espècies. En aquell temps (es refereix entre 1920 i 1936), les dones compraven per un import de 10 o 20 cèntims, d'aquests gèneres".
LA IMPORTÀNCIA DEL SAFRÀ
El comerç del safrà enriquí a moltes famílies de la comarca, i gràcies a l'or vermell engrandiren les seves hisendes. Però els safraners no eren rucs de quatre dies, i el que feren molts d'ells, fou reservar una part dels seus diners amagant-los en algun lloc secret que només coneixien una o dues persones. A vegades, només era el cap de casa el que coneixia l'amagatall, doncs ni tan sols ho dèien a la seva dona... potser amb el temps ho diría a l'hereu, però a vegades no s'hi era a temps. Així tenien un petit tresor a casa, per si hi hagués qualsevol necessitat imprevista.
A les Piles, que sapiguem, hi hagué dues famílies safraneres que feren això que diem. A cal Prous (els del carrer Major), sempre s'ha dit que hi havia (o hi ha) una engerra plena de monedes amagada en algun lloc de la casa. Segur que no sabrem mai si algú ja l'ha trobat o si encara l'han de trobar.
Deu fer una vintena d'anys que un pagès espilenc, fent un paviment en una pallissa dels afores del poble, alhora d'anivellar el terra trobà un tupí força gran que estava enterrat, ple de monedes de plata. Aquestes monedes de diferents mides eren, la majoria del segle XVIII, i bo i omplien les tres quartes parts d'una galleda. Aquesta pallissa havia estat propietat de cal Janillo (de cognom Janer), que també havien estat safraners.
A vegades hi havia pagesos que esperaven haver fet la collita del safrà, per pagar algun deute. És el cas d'en Jaume Clarasó de Pontils que el 1578 comprà una mula i acordà pagar-la en tres terminis. El segon termini s'esqueia per la festa de la Immaculada, (el 8 de desembre), i compta pagar el que pertoca.. "a la Concepció, ço és, la collita del safrà". El safrà es collia ben bé un mes abans, però segur que el Jaume en aquesta data ja comptava que ja l'hauria venut tot,o almenys una part, i n'hauria fet els diners suficients per pagar el dit termini. (Documents notarials - Testaments de Pontils).
Tenir safrà a casa, era com tenir diners guardats que et garantien el poder afrontar qualsevol deute. És el que feu en Janot Querol que era aposentador al santuari de Sant Magí. El 1615 feu constar en el seu testament que " Té a la seva caixa 6 o 7 lliures de safrà que li costaren 13 lliures i mitja. Estan en dues olletes. (Llibre notarial de testaments de Sant Magí).
I en podriem dir moltes més coses sobre el safrà i la seva vàlua, però ens allunyariem massa del tema que us parlava al començament de l'article. Reprenem doncs el que us comentava sobre el significat de les locucions següents: FER SAFRÀ, SER UN SAFRANER, ANAR AL SAFRÀ o FER UNA SAFRANADA.
Totes aquestes frases tenen un sentit d'engany o d'estafa. De fer certes coses prohibides o malvistes, com fer el salt a la muller o en el cas de la dona, de posar les banyes al marit.
Deixeu-m'he que us ho expliqui. El safrà sempre ha estat una espècia molt valuosa, perquè necessita de molts esforços per aconseguir-ne només petites quantitats (es calcula que una hectàrea pot donar de 8 a 12 kg de brins ja dessecats), és per això que des de la meitat del segle XIII, que fou quan començà a conrear-se aquesta espècie a Catalunya, ja es "carregava", vull dir que s'adulterava afegint-hi moltes substàncies que n'augmentaven el seu pes.
És per aquest motiu que els safraners no eren gaire apreciats, doncs se'ls tenia per manipuladors i falsaris.
L'altra explicació us la dic tot seguit: La collita del safrà dura uns vint dies, més o menys. Són dies de treball molt intens! De bon matí, quan clareja el dia es comencen a collir les flors fins el migdia, i desprès ve l'esbrinat, que dura fins a la nit (és clar que això depèn molt de l'extensió, que cada família té plantada). Tothom era bo per collir el safrà... la canalla de 7 o 8 anys ja els feien anar al tros... les cases fortes llogaven jornalers i jornaleres de fora... i algunes famílies recorrien als familiars si els convenia. Aquests grups de gent passaven moltes hores frec a frec, primer collint i desprès esbrinant. (en aquesta darrera operació, hem de dir que no intervenia la canalla).
Mentre es treien els tres brinets a les flors, les dones i els homes per entretenir-se cantaven, feien bromes, deien acudits, i explicaven les últimes notícies i xafarderies... I es creava un caliu humà i un ambient distès. No era estrany que alguns joves comencessin el festeig mentre esbrinaven, o que algunes vídues trobéssin un nou company, o que algun casat o casada s'entenguéssin, qui ho sap?
Potser em direu mal pensat, però és així com jo interpreto el significat de les expressions que us he comentat més amunt.
Josep Ballabriga Clarasó
(1) Coromines cita al poeta i escriptor valencià Pere Marc. "Viuda que port color blanc ne saffrà" relacionant el safrà amb la cosmètica femenina per embellir la cara i les dents, i que era un ingredient que servia per netejar el cutis i per treure la vermellor dels ulls i alhora refrescar-los.
(2) Els senatxos eren una mena de senalles que es tancaven per sobre amb una tapadora, i l'interior estava compartimentat. Segurament que el safrà en bri estava protegit dins d'aludes o bosses de roba.
(4) Costumari Català. El curs de l'any. J. Amades. vol. III, pàg. 232.
(3) Us volem comentar que molts safraners transportaven i servien a les botigues els brins de safrà en boniques capces metàliques totes decorades amb motius al·legòric, i on hi figurava el nom comercial del safraner.
