diumenge, 24 de maig de 2020

                                         ESTULTÍCIA

Una persona estulta o estòlida, és una persona curta de gambals o  nècia o un troç de sabatot... També li podriem dir ximple, o toixa, vaja! El cert, és que tenim una gran quantitat de mots per descriure a una persona que no té gaire ni sal ni oli, o que no fila gaire prim. Ets un po-solta, no tens ni gota de seny!
Però, tot amb tot, la paraula que més es fa servir per designar a una persona encantada, és la de tonto. Però tonto, diuen que és un castellanisme! I, de fet, no surt als diccionaris normatius. 
Encara que jo hi discrepo, doncs tonto, ve d'estontol, que és un puntal, i malgrat que un puntal fa un servei important, no és mou, està clavat al seu lloc.Les coses aturades o de pocs moviments, són tontos, perqué no pensen, estan estàtiques, són estaquirots...són taps de bassa!
Ja fa uns mesos que els ajuntaments de la comarca tracten de tontos als seus "acòlits", perqué sembla ser que hi ha el pacte del mutis i a la gàbia... no informen i a més, com diem a Les Piles, van amb la guineu al civader. Sí, noi, sí, molt de silenci, i molt de secretisme.
Ja deveu saber que a "l'Altiplà central" hi ha projectat d'instal·lar molts parcs eòlics (PE) amb una gran quantitat de aerogeneradors de mides gegants, realment monstruosos. Boi arriben als 200 metres d'alçada! I si us els voleu imaginar, només cal que visioneu  un edifici (potser hauriem de dir gratacel) de més de 66 pisos.
Us penseu que exagero?... Sí?, Doncs si no us ho creieu, pregunteu-ho al vostre ajuntament, a veure que us diu?!
I ara, tornem al tema amb que encapçalo aquest article!
Realment, el nostre ajuntament ens tracta com estúpids! No informa, i ni tan sols diu ¡mu!
Fa temps que si et vols assabentar de les notícies locals, i vas al "ebando", tan et pot sortir una informació sobre el coronavirus, com  d'algun plat de cuina! Quina gràcia!! I dels molins de vent res de res!!
Sabem per mitjà d'internet i de diaris escrits i de digitals, que l'ajuntament de Les Piles, és totalment favorable a l'implantació d'energies renovables al municipi. I si bé era l'alcalde qui es pronunciava així, suposem que de rebot, també parlava per la resta de regidors (van tots a la una?... els hem de posar a tots en el mateix sac?). Segur que sí, doncs ja hi ha hagut acords plenaris per posar en marxa un dels PE solicitats. D'aquí ve, que fa uns dos dies ja es va instal·lar l'antena mesuradora del vent que fa a diferents nivells. Aquesta antena deu fer 200 metres (l'alçada aprox. dels molins) o més, donat que ara ja es parla de aerogeneradors de fins a 250 metres.
I ho deixo aquí.
Si voleu saber-ne més, us remeto a "L'energia tòxica dels molins de vent" que ha sortit publicat avui a "Tribus de la Segarra".
Ja en parlarem més a fons algun dia.

Josep Ballabriga Clarasó




dijous, 19 de març de 2020

           LA INDÚSTRIA DE LES ARMES DE FOC A SANTA COLOMA DE QUERALT

A Santa Coloma al segle XVII hi hagué unes quantes famílies que es dedicaven a fabricar pedrenyals. Aquests artesans armers eren anomenats pedrenyalers o pedrinyalers.

En aquest mateix segle també hi havia a la vila colomina, els polvorers que es dedicaven a produïr pòlvora en uns molins especials, que molien els tres ingredients imprescindibles per fer la pòlvora. Eren, és clar, els molins polvorers.

Al llarg d'aquest article, doncs, us explicarem sobre aquestes dos oficis: els pedrenyalers i els polvorers. I també dels encepadors, que com veurem tenen molt a veure amb els pedrenyalers. És clar que hauriem de parlar només en singular, doncs tan sols hem trobat a una única persona que es dedicava a aquest ofici.

I una altra cosa que us explicarem, serà sobre les famílies que es dedicaven a aquests oficis.

Però per començar potser seria bo d'explicar-vos sobre les característiques dels pedrenyals.
Aquesta arma de foc, era com una pistola llarga (la seva llargada, era d'entre 2 i 3 pams i mig de canó), és per això que depenent de la mida, en deien pedrenyals curts i llargs.
Prenien el nom de la pedrenyera, que era com també s'anomenava a la pedra foguera que era la que produïa la guspira per mitjà d'un pany especial (hem de dir que aquest pany era de disseny autòcton, una invenció catalana, vaja) (1) que encenia la pòlvora i propulsava els projectils.
Els projectils que disparava el pedrenyal, eren boles de pedra o de metall,(podien ser de plom o d'estany) més coneguts com a pilotes. Al disparar l'arma, sortien tres,quatre o més pilotes de cop.(2)

LA FABRICACIÓ DE PEDRENYALS
Tots els pedrenyalers que trobem a Santa Coloma se suposa que feien l'arma ells mateixos. Però als llocs grans, els pedrenyalers es dividien en tres especialitats separades: Els canoners, els encepadors i els panyetaires. Els primers es dedicaven a fer el canó de l'arma, l'encepador treballava la part de la fusta i feia la caixa o encep que era on encabien el mecanisme per disparar l'arma) i els panyetaires, que eren els mestres que feien els panys.
Els pedrenyalers colomins devien fer l'arma amb l'ajuda d'altres artesans que hi havia a la vila, com ferrers, manyans, serrallers i fusters. Però, això només és una suposició personal.
Els que volien exercir l'ofici de pedrenyaler els calia passar per tres etapes, la primera era la de l'aprenentatge, desprès venia l'etapa d'oficial i finalment la de mestre pedrenyaler.


ELS PEDRENYALERS COLOMINS
El primer que trobem en els llibres parroquials tot i seguint l'orde cronològic, és el Joan Mota, que el trobem en dues ocasions; l'any 1628 i el 1635.

1633 Martí Crossa del Regne de França, era resident a la vila i s'havia casat amb la Coloma Vidal, que era filla d'uns pagesos de Tous.

1640 Joseph Gloria aleshores vivia a Sta. Coloma però procedia de Manresa. La professió de pedrenyaler segurament li pervingué perquè es casà amb la vídua del francès Martí Crossa que hem citat anteriorment.

1666 Joseph Icoria és l'últim pedrenyaler que trobem. Aquest any li nasqué un fill.

ENCEPADORS
Ja ho hem dit anteriorment. Només hem trobat un encepador als registres parroquials. Es tracta del Josep Gloria que sembla ser que era el fill del pedrenyaler homònim citat abans. El trobem l'any 1653.

QUANT VALIA UN PEDRENYAL ?
L'any 1578, Joan Maymó que és un pagès de Sta. Perpètua compra un pedrenyal a un francès, en Bernat de Padern per 3 lliures i 19 diners.(3) Hem d'observar però, que no sabem si el pedrenyal és nou o usat o si el Bernat necessitava urgentment aquells diners. Per tan, no podem saber si en realitat era un preu ajustat, doncs ens caldria poder-ho confrontar amb altres compravendres de pedrenyals.

L'ARMA PREFERIDA DELS BANDOLERS
Els bandolers portaven xarpes, que eren com una ampla faixa de cuir que els creuava el pit en bandolera i que anava d'esquerra a dreta. Aquestes xarpes anaven equipades amb ganxos on hi penjaven els pedrenyals (hi havia bandolers que en portaven fins a tres) i els flascons de pòlvora. També duien una bossa plena de pilotes, que com ja hem dit, era la munició de l'arma.
Els bandolers portaven a més, unes àmplies capes de pastor o gascones que els permetia de moure's amb llibertat i alhora poder amagar les armes al dessota.

LA INDÚSTRIA POLVORERA A SANTA COLOMA
Per poder impulsar els projectils que disparaven les armes de foc, es necessita de la pòlvora, que és una substància altament explosiva.
Fins els inicis del segle XVII, la pòlvora es fabricava manualment polvoritzant i barrejant els ingredients principals en un morter, però ja al primer quart d'aquest segle comencen a proliferar els molins polvorers.
A l'Alt Gaià, i a molts llocs de Catalunya s'adabtaren els antics molins fariners com a polvorers, donat que no era gaire complicat fer-ho.
En aquests molins es triturava per separat el components de la pòlvora, ens referim al sofre, al salnitre i al carbó. (la proporció més habitual era de 9 parts de salitre, 1,5 de sofre i 2 de carbó preferentment el de salze).Un cop ben triturats els ingredients es posaven en tines de fusta , i s'humitejaven per evitar que reaccionessin i es produís una explosió.(4)
Aquests tres elements havien de quedar ben barrejats i havien d'agafar una determinada consistència i densitat.
Acabat tot el procés, la pòlvora s'assecava, i ja estava a punt per ser usada.
No sabem quants molins polvorers hi havia a la capçalera del Gaià, nosaltres només en coneixem dos. Un era a Seguer i l'altre a Santa Perpètua. Aquest darrer en deien el "Molí del Polvorer" i està situat no gaire lluny del poble. Recollia l'aigua del Gorg del Barberà. Encara en queden unes poques restes, doncs l'any 1874 va ser arrasat per l'aiguat de Santa Tecla.
Aquests dos molins eren habitats (no sabem si en tenien la propietat) per la família Prats que eren de cal Polvorer de St. Perpètua.
Els Prats eren d'origen francès i el 1582 ja els trobem a Seguer fent de moliners.
El 1702, el Jaume Prats, casat amb Paula, encara feia de polvorer al molí de Seguer, i aquest any ejercia de batlle.(5)

ELS POLVORERS COLOMINS
1641 Joseph Arnavat. L'any 1651 fou el de la seva mort, i encara constava com a polvorer.

1642 Pau Fabregat. Tot i habitar a St. Coloma era descendent de Cervera. El Pau el tornem a trobar l'any 1645, que fou l'any del seu casament. Casà amb Hierònima "Gassuna" del cognom Gassio, filla d'uns pagesos de Sta. Coloma.

1679 Joan Prats. Aquest any es casà amb Raphela Miquel, filla d'un teixidor de llana colomí.
El 1681 el Joan que encara fa de polvorer i la Raphela viuen  en un molí de St. Perpètua. (deu ser el molí del polvorer). Aquest any, era el batlle del poble.


1738 Sabem que aquest any, un tal Pau Prats i la seva esposa Rosa viuen al molí de Pontils. (però desconeixem si aquest molí era fariner o polvorer).




Josep Ballabriga Clarasó


(1) No tots els pedrenyals que hi havia a Catalunya eren autòctons, doncs en un document de l'arxiu parroquia de Santa Coloma de Queralt se'ns parla de "Un pedrenyal ab lo pany francès usat, doc. a. 1574". Diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll.

(2) Hi havia l'ofici de fabricant de pilotes. Ara no sé si en déien piloters o pilotaires.

(3) Aquesta informació me l'ha facilitat  Montserrat Rumbau.

(4) Tenim notícia que a Catalunya explotaren diversos molins polvorers, donat l'alt risc que suposava la manipulació d'aquesta substància tan explosiva, calia vigilar molt alhora de produïr-l

(5) Molta informació sobre la família Prats, l'he tret de la Montse Rumbau. En podreu trobar més informació a "Armejach, Orga, Pontnou i Prats: Occitans a Sta. Perpètua. Tribus de la Segarra.











dijous, 5 de març de 2020

      UNA BIOGRAFIA DE QUITÈRIA TARRAGÓ CASELLAS

El 23 de juny de 1896 naixia a Sant Gallard Quitèria Tarragó Casellas. Era filla d'Antoni Tarragó Tudó de Sant Gallard i de Paula Casellas Balsells de Bellprat. 
Era la més petita de cinc germans anomenats Rosa, Maria, Josep i Antoni. 
La família del pare de la Quitèria procedia de Montbrió de la Marca, i estava emparentada amb els Cornet, que com és sabut és el cognom matern d'Anton Gaudí. La nissaga materna del famós arquitecte procedeix d'aquest poble que actualment forma part del municipi de les Piles.

La família Tarragó-Casellas degué viure una colla d'anys a Sant Gallard fins que se'n anaren a viure a Sabadell. En aquesta ciutat, la Quitèria treballava en una indústria dedicada al tèxtil, mentre que alhora, estudiava per ser llevadora.
Cap el 1925, traslladaren la seva residència a Terrassa. Aquí ejercia de llevadora i a més, va ser presidenta de la secció de Comadronas el mateix any 1925.
Va treballar a l'Hospital Maternal de Terrassa i també va ser membre de la junta del seu col·legi professional. 

Va ser membre de l'UGT, i va tenir una intensa activitat en conferències i mítings a Barcelona i Terrassa. També era militant del PSUC i membre d'ERC.

El juliol de 1937, l'alcalde Samuel Morera l'anomenava regidora de Cultura i Acció Social de l'ajuntament de Terrassa. Però el seu càrrec a l'ajuntament terrassenc va ser molt curt, donat que l'octubre d'aquell mateix any, un decret de la Generalitat va fer sortir els representants d'UGT dels ajuntaments.

El 1940 va ser denunciada per la seva activitat sindical, política i professional, i va ser condemnada a 12 anys de presó. Encara que quatre anys més tard en va sortir amb la condició que marxés de Terrassa.

Morí a Vilafranca del Penedès l'any 1980.



Josep Ballabriga Clarasó


Nota: Com podeu comprovar, en aquesta biografia hi ha moltes llacunes, que jo no he sabut omplir. Jo em pregunto pels últims anys de la seva vida... des que sortí de la presó l'any 1944 fins el 1980 data de la seva mort, que va ser de la Quitèria? Continuà la seva activitat político-social? Es casà? Tingué fills?. No n'he sabut treure l'entrellat.










divendres, 24 de gener de 2020

                                 UNA QÜESTIÓ DE PELL

La pell, és aquests tegument resistent i flexible que cobreix el nostre cos i que actúa com a barrera protectora que ens aïlla del medi que ens envolta.
I tantes coses més podriem dir de la pell, donat que és l'òrgan més extens i un dels més importants del cos humà. Ens comunica amb l'entorn i és també un dels principals òrgans sensorials ja que conté moltes terminacions nervioses que actúen com a receptors del tacte, pressió, dolor, temperatura...

Aquest mot, és força usat en locucions i frases fetes, i és ben comprensible donada la importància que té la pell per mantenir la vida humana. Llevar la pell a algú, equival a matar-lo. Per tan, frases com poden ser PELAR a algú, DEIXAR-HI LA PELL o FER-SE'N LA PELL, són  sinònimes de matar a algú o morir. I el mateix significat té ESPELLAR o ESCORXAR algú.
A l'edad mitjana, FER PELL volia dir copular; amb el temps aquesta locució va variar una mica i es convertí en FER UN PELL A PELL, que té el mateix sentit.

El mètode PELL A PELL, consisteix en posar en contacte continuat al nounat amb la mare immediatament després de néixer, almenys durant dues hores abans de ser rentat, vestit i mesurat. Més endavant també pot ser el pare el que segueixi el mètode.
Amb aquest pell a pell, s'estableixen els primers vincles afectius amb el nadó i se n'estimula la maduració neurològica i millora en el creixement i desenvolupament, i a més, afavoreix la lactància. 
El contacte del nounat amb la mare és la norma biològica de l'espècie humana en la majoria de cultures des de temps immemorials. Les mares prenien els seus fills en pic neixien, i se'ls posaven en contacte amb el seu cos i els oferien protecció, caliu, estimulació social i aliment. 

LA PELL ANIMAL
Tots els animals vertebrats estan coberts per aquest teixit que els protegeig el cos i els aïlla de les inclemències del temps. Aquesta pell  animal sovint està coberta de pèl o llana, factor que aprofità l'home primitiu per cobrir-se de cap a peus amb aquestes pells en temps gèlids. I sort en tingué d'aquest element imprescindible, ja que quan l'home prehistòric capturava un animal, tan important era l'ús de la seva carn com aliment, com la seva pell per abric.
No se sap ben bé com i quan començà el procés per adobar pells, però degué ser molt aviat, doncs les pells sense tractar es deterioren ràpidament, es podreixen i produeixen males olors i fins i tot poden produïr infeccions. 

LA TRANSFORMACIÓ DE LA PELL EN CUIR
El procés per adobar la pell consisteix en transformar la pell crua en cuir. L'adobatge fa que manipulant la pell, aquesta sigui inputrescible, la fa elàstica i resistent a la calor, a l'aigua i a l'atac dels microbis.
La tècnica o ofici d'adobar pells, es considera una de les indústries més antigues de la Humanitat.

OFICIS RELACIONATS AMB LES PELLETERIES
Deu n'hi do l'abundància d'oficis que trobem relacionats amb el món de l'adoberia.
Els primers artesans que trobem, tot i seguint el procés de preparació de les pells, són els pellaires o pelleters; aquests recorrien les cases de pagès que tenien conills o ramats de bens i compraven les pells a un preu ben baix, per cert.(1)
A casa, ja fa molts anys, quan la meva mare matava un conill, i desprès l'escorxarva és clar, llençava la seva pell girada del revès contra una pared, i allí quedava enganxada durant uns mesos perquè s'assequés. Quan passaven els pellaires, que acostumaven ser de rassa gitana, escollia les més seques i les venia.
Els pelleters venien les pells als blanquers, i aquests les netejaven i en retiraven les substàncies inútils com pèls, restes de carn, terra, etc. fins deixar-les "en blanc", i és d'aquí d'on ve el nom d'aquest ofici.
Les pells netes dels blanquers eren venudes als assaonadors que desprès de diversos processos i al llarg d'uns quants mesos, les transformaven en cuir. Per cert, assaonador ve d'asseuar o assaonar, que era ja l'última operació que suportava la pell en el procés d'adobar-la, consistia en saginar amb greix les pells per fer-les més flexibles.
A Santa Coloma de Queralt al segle XVI hi devia haver alguna adoberia a la riba del Gaià, doncs en els llibres parroquials colomins surten alguns blanquers i assaonadors que vivien a la vila.
Però potser que continuem amb els oficis relacionats amb la pelleteria. Tenim els cuirers, també dits odrers o boters. Els aluders, basters, corretgers, tireters, guanters, garbellers, pergaminers, albadiners, camussers, entrunyelladors, guadamassilers, repujadors, etc. Cadascun d'ells manipulava d'una determinada forma el cuir, però ara mateix no crec que sigui un bon moment per comentar-ho,doncs seria massa llarg.
Ah, uns artesans que m'he deixat relacionada amb el cuir, són els sabaters que era una de les professions que més abundava a Santa Coloma.

ELS CUIRACERS DE LES PILES
Cap a finals del segle XVI, a les Piles hi havia un ofici que té molt a veure amb la pell adobada, eren els cuiracers,uns artesans  molt poc freqüents en aquestes contrades, doncs ni tan sols a Santa Coloma n'he trobat cap. Aquests cuiracers espilencs portaven el cognom Farré, i el seu ofici consistia en fer cuirasses, que eren usades pels soldats per protegir-se el tors.
La primera matèria que es feu servir per fer les cuirasses va ser el cuir, encara que amb el temps es feren servir metalls, per tal de fer-les més resistents i sofertes i poder protegir el cos amb més eficàcia. 

ELS ESCORÇAIRES DE LA SEGARRA BAIXA
Entre els mesos de desembre i abril, els escorçaires recorrien els boscos segarrencs per extreure l'escorça d'alguns arbres, principalment dels pins. L'eina imprescindible dels escorçaires, era l'aixol, que era una mena d'aixa petita. A les Piles, hi havia tres o quatre famílies que es dedicaven a aquest ofici més aviat temporal.
Crec que molts escorçaires eren jornalers que treballaven per algún 
majorista. Tota l'escorça que s'aplegava era portada a les adoberies d'Igualada en carros.
A més dels pins, també s'aprofitava la del roure, d'alzina, del castanyer... i arbustos com el roldor i el sumac.
Aquestes escorces i plantes contenen molts tanins que són les substàncies responsables de reaccionar amb les proteines del colàgen present a la pell dels animals unint-les entre elles; d'aquesta manera augmentava la resistència de la pell a la calor, a la putrefacció per culpa de l'aigua i a l'atac dels microbis.
Eren els assaonadors els responsables de trinxar en un molinet les plantes i escorces i posar-les en remull en aigua on s'hi submergien les pells durant un temps determinat... desprès les assecaven i les saginaven.
L'activitat dels escorçaires s'acabà cap a mitjans del segle XX o a tot estirar fins els anys seixanta del mateix segle; la causa de la desaparició d'aquesta activitat, en fou la indústria química, que substituí els tanins d'origen vegetal per agents químics, que produïen més o menys els mateixos efectes sobre les pells i que a més o (possiblement), eren més econòmics.


Josep Ballabriga Clarasó


(1) A més d'aquests pellaires ambulants que recorrien el territori comprant pells, el negoci dels quals era ben esquifit, hi havia grans negociants en el món pelleter, que avuidia qualificariem de grans empresaris, doncs compraven pells salades de procedència espanyola i pells seques africanes, asiàtiques o americanes. Aquests comerciants eren els que obtenien més beneficis en el món de la pelleteria, i eren el resultat de la unió de tres oficis: els pelleters, els blanquers i els mercaders.













dilluns, 23 de desembre de 2019

                                             SAFRANADES

Fer una safranada, anar al safrà o fer safrà, són locucions més o menys sinònimes o equiparables segons el dir dels lingüistes a "fer campana", "fer piles", "fer fotja" etc.
Fer safrà, vol dir doncs: Fer una curta escapada de casa teva, o simplement faltar a l'escola. 
Hi ha una accepció de safraner que ens remet a una persona que marxa voluntàriament de casa per anar a voltar món, sense avisar i una mica d'amagatotis.
Tots aquests significats més aviat ignocents es complementen amb d'altres amb un sentit més lúdic. Per una banda, anar al safrà també vol dir: Fer una escapada per divertir-se... o com diu Coromines, la locució pogué significar primitivament "anar a divertir-se amb dones". I ho justifica dient que "com el safrà es va usar a l'Edat Mitjana, més encara que com a condiment, en qualitat de perfum femení"... doncs en treu aquesta conclusió. (1)

ELS SAFRANERS AMBULANTS
Als pobles safraners de Rocafort de Queralt i les Piles, hi havia uns safraners ambulants que periòdicaments feien recorreguts més o menys circulars pel territori tot i passant per pobles i masies oferint el seu preuat producte. Ho feien de molts anys enrere i els seus clients els coneixien "de sempre", doncs aquesta venda ambulant passava de pares a fills. 
Cada safraner tenia els seus itineraris establerts, i no cal dir que entre ells no es feien gaire la competència.
Aquests safraners es desplaçaven a peu, i portaven el seu producte a l'interior d'una caixa que portava una corretja que servia per ser penjada a l'espatlla o en bandolera. Aquesta caixa estava dividida en diversos compartiments on hi encabien els brins de safrà a granel, i també disposat en petits sobrets ja pesats... ah, i tampoc no hi podien faltar unes petites balances o romanes per pesar-ne quantitats més grans.
Hi havia unes caixes que es portaven dins d'unes senalles que es podien portar penjardes a l'esquena.
Una altra forma de transportar el safrà, era amb senatxos (2), que podien ser d'espart, palma o cuiro, que es portaven penjats a l'esquena.

Crec que val la pena transcriure el que en diu Joan Amades dels safraners rocafortins.
"En iniciar-se la primavera, començaven a passar els safranaires de Rocafort de Queralt, que portaven safrà de la Manxa, per poder ensafranar, segons deien, els bons dinars de les festes majors, que s'iniciaven amb el bon temps primaveral. Els safranaires eren tinguts com la flor dels marxants ambulants, per raó del poc espai que ocupava la seva mercaderia, del bon preu a què venien i de la seva bona qualitat. Deia la càustica popular que, en tornar a casa, portaven un paquet del tot igual al que duien quan en sortiren, però que aleshores era de safrà i ara era d'unces d'or. Els safranaires de Rocafort, en mercadatge ambulant, arribaven fins al migdia de la França, el nord d'Itàlia i àdhuc n'hi havia que havien arribat fins a Constantinoble. Pel camí tenien agents receptors, als quals enviaven el safrà en dipòsit, que ells recollien, en passar-hi, per detallar-lo en mercadatge ambulant i rodamón.
Els safraners anunciaven llur pas amb un crit especial que es limitava a dir simplement: 'Safraner!' " A continuació transcriu les notes musicals que cridaven en to alegret 'Sa-fra- ner.' (3)

Hi ha un altre paràgraf en el Costumari de Joan Amades que us volem comentar... "La collita del safrà per la regió dels Comalats havia estat tan important que el comte de Santa Coloma (de Queralt) hi posà un impost i fou una de les gabelles que van donar més rendiment. S'havien celebrat mercats i fires només de safrà; s'havia emprat a més el pagament de tributs de safrà, acceptat com a tipus monetari. Com que de la flor només se n'aprofiten els tres brinets, les fulles i la resta, mancades de valor i d'aplicació, constituïen un rebuig que es llençava i que donà lloc al dictat de diferents disposicions precisant on s'havien de llençar per tal que no dificultés el curs dels rius i rieres i no constituís un perill per a la salut pública. Els safraners, sobretot els de Rocafort de Queralt i de les Piles, havien practicat un comerç ambulant de safrà pels pobles de la Mediterrània i a la darreria del segle passat (es refereix al segle XX) encara arribaven fins a Constantinoble. (Costumari Català. El curs de l'any. vol. IV, pàg.1046).

L'ÚLTIM SAFRANER ESPILENC
Cap el 1900, a les Piles encara hi havia un safraner ambulant que es desplaçava pel territori per vendre el seu producte. En aquesta ocasió s'encaminà cap a la comarca de l'Anoia recorrent com ja era habitual  el mateix camí de cada any.
Però aquesta vegada les coses es van torçar, tan per al nostre safraner com per a la seva família. Què va passar, us preguntareu! Doncs que aquest marxant ambulant no acabava d'arribar... passaven els dies i ja hauria d'haver arribat, però no feia cap a casa. La seva dona estava molt amoïnada i ja pensava el pitjor... potser l'havien assaltat... és clar, seria això! Portant un producte tan valuós al damunt, i la bossa ja plena, era una víctima fàcil pels malfactors que estaven a l'aguait a peu de camí.
Però sí, sí, a la fi va arribar tot brut i estripallat i més prim... i més pelat que un jonc! La seva dona el va rebre amb els braços oberts... pobret meu, li deia! Pensava que no et veuria mai més! I plorava d'alegria! Ell li va explicar que l'havien assaltat uns lladregots, i que li havien pres tots els diners! Això rai, deia ella, la sort és que encara estiguis viu!.
Però les males llengües deien que la versió del marit era falsa, i que el que havia passat en realitat era que s'ho havia jugat tot a les cartes... així de sezill! 
Però, vaja, tot plegat va quedar en rumors que el temps s'encarregà d'esborrar.

Abans de la guerra civil, passava per les Piles el safraner de Rocafort. Creiem que era de la família Corbella, i sabem que feia diferents itineraris pel territori català. Veiem el que ens explica en Josep Insa Montava en el seu llibre "La vida tradicional a les muntanyes de Prades".
"Per tots els poblets de la contrada, així com a Rojals, pujava el safraner de Rocafort de Queralt, que es deia Corbella...; aquest home pujava a peu i portava la mercaderia posada en capces de llauna (d'aquelles de les galetes), dins d'un mocador de fer farcells. (4) Anava casa per casa a vendre safrà, canyella, pebre roig i negre i d'altres classes o varietats d'espècies. En aquell temps (es refereix entre 1920 i 1936), les dones compraven per un import de 10 o 20 cèntims, d'aquests gèneres".

LA IMPORTÀNCIA DEL SAFRÀ
El comerç del safrà enriquí a moltes famílies de la comarca, i gràcies a l'or vermell engrandiren les seves hisendes. Però els safraners no eren rucs de quatre dies, i el que feren molts d'ells, fou reservar una part dels seus diners amagant-los en algun lloc secret que només coneixien una o dues persones. A vegades, només era el cap de casa el que coneixia l'amagatall, doncs ni tan sols ho dèien a la seva dona... potser amb el temps ho diría a l'hereu, però a vegades no s'hi era a temps. Així tenien un petit tresor a casa, per si hi hagués qualsevol necessitat imprevista.
A les Piles, que sapiguem, hi hagué dues famílies safraneres que feren això que diem. A cal Prous (els del carrer Major), sempre s'ha dit que hi havia (o hi ha) una engerra plena de monedes amagada en algun lloc de la casa. Segur que no sabrem mai si algú ja l'ha trobat o si encara l'han de trobar.
Deu fer una vintena d'anys que un pagès espilenc, fent un paviment en una pallissa dels afores del poble, alhora d'anivellar el terra trobà un tupí força gran que estava enterrat, ple de monedes de plata. Aquestes monedes de diferents mides eren, la majoria del segle XVIII, i bo i omplien les tres quartes parts d'una galleda. Aquesta pallissa havia estat propietat de cal Janillo (de cognom Janer), que també havien estat safraners.

A vegades hi havia pagesos que esperaven haver fet la collita del safrà, per pagar algun deute. És el cas d'en Jaume Clarasó de Pontils que el 1578 comprà una mula i acordà pagar-la en tres terminis. El segon termini s'esqueia per la festa de la Immaculada, (el 8 de desembre), i compta pagar el que pertoca.. "a la Concepció, ço és, la collita del safrà". El safrà es collia ben bé un mes abans, però segur que el Jaume en aquesta data ja comptava que ja l'hauria venut tot,o almenys una part, i n'hauria fet els diners suficients per pagar el dit termini. (Documents notarials - Testaments de Pontils).

Tenir safrà a casa, era com tenir diners guardats que et garantien el poder afrontar qualsevol deute. És el que feu en Janot Querol que era aposentador al santuari de Sant Magí. El 1615 feu constar en el seu testament que " Té a la seva caixa 6 o 7 lliures de safrà que li costaren 13 lliures  i mitja. Estan en dues olletes. (Llibre notarial de testaments de Sant Magí).

I en podriem dir moltes més coses sobre el safrà i la seva vàlua, però ens allunyariem massa del tema que us parlava al començament de l'article. Reprenem doncs el que us comentava sobre el significat de les locucions següents: FER SAFRÀ, SER UN SAFRANER, ANAR AL SAFRÀ o FER UNA SAFRANADA.
Totes aquestes frases tenen un sentit d'engany o d'estafa. De fer certes coses prohibides o malvistes, com fer el salt a la muller o en el cas de la dona, de posar les banyes al marit.
Deixeu-m'he que us ho expliqui. El safrà sempre ha estat una espècia molt valuosa, perquè necessita de molts esforços per aconseguir-ne només petites quantitats (es calcula que una hectàrea pot donar de 8 a 12 kg de brins ja dessecats), és per això que des de la meitat del segle XIII, que fou quan començà a conrear-se aquesta espècie a Catalunya, ja es "carregava", vull dir que s'adulterava afegint-hi moltes substàncies que n'augmentaven el seu pes.
És per aquest motiu que els safraners no eren gaire apreciats, doncs se'ls tenia per manipuladors i falsaris.
L'altra explicació us la dic tot seguit: La collita del safrà dura uns vint dies, més o menys. Són dies de treball molt intens! De bon matí, quan clareja el dia es comencen a collir les flors fins el migdia, i desprès ve l'esbrinat, que dura fins a la nit (és clar que això depèn molt de l'extensió, que cada família té plantada). Tothom era bo per collir el safrà... la canalla de 7 o 8 anys ja els feien anar al tros... les cases fortes llogaven jornalers i jornaleres de fora... i algunes famílies recorrien als familiars si els convenia. Aquests grups de gent passaven moltes hores frec a frec, primer collint i desprès esbrinant. (en aquesta darrera operació, hem de dir que no intervenia la canalla). 
Mentre es treien els tres brinets a les flors, les dones i els homes per entretenir-se cantaven, feien bromes, deien acudits, i explicaven les últimes notícies i xafarderies... I es creava un caliu humà i un ambient distès. No era estrany que alguns joves comencessin el festeig mentre esbrinaven, o que algunes vídues trobéssin un nou company, o que algun casat o casada s'entenguéssin, qui ho sap?
Potser em direu mal pensat, però és així com jo interpreto el significat de les expressions que us he comentat més amunt.


Josep Ballabriga Clarasó






(1) Coromines cita al poeta i escriptor valencià Pere Marc. "Viuda que port color blanc ne saffrà" relacionant el safrà amb la cosmètica femenina per embellir la cara i les dents, i que era un ingredient que servia per netejar el cutis i per treure la vermellor dels ulls i alhora refrescar-los.


(2) Els senatxos eren una mena de senalles que es tancaven per sobre amb una tapadora, i  l'interior estava compartimentat. Segurament que el safrà en bri estava protegit dins d'aludes o bosses de roba.

(4) Costumari Català. El curs de l'any. J. Amades. vol. III, pàg. 232.

(3) Us volem comentar que molts safraners transportaven i servien a les botigues els brins de safrà en boniques capces metàliques totes decorades amb motius al·legòric, i on hi figurava el nom comercial  del safraner.











dimecres, 9 d’octubre de 2019

                                              PERE MÀRTIR VECIANA I CIVIT. 1

Nasqué a les Piles l'any 1705, i era fill de Pere Anton Veciana i Rabassa de Sarral i Maria Tecla Civit i Llobera de Rocafort de Queralt. Tot just feia un any que els havia casat al mateix poble el seu oncle Pere Anton Veciana i Moles que aleshores era el rector de les Piles.
L'any 1708 nasqué un altre fill del que seria el primer comandant dels Mossos d'Esquadra, (en aquest cas seria una filla) i li posaren de nom Maria Eugènia, i l'any següent nasqué la Teresa que morí, sembla el mateix any.

Els tres primers fills doncs van ser espilencs, però ja aquest mateix any de 1709, tota la família se'n anà a viure a Valls en una casa del carrer del Carme que havia adquirid en pública subhasta. Aquesta casa amb el temps l'engrandiren, doncs compraren alguns immobles veïns. 

A partir de l'any 1783, els Veciana abandonàren la casa familiar i s'instal·laren en una l'antiga casa situada al carrer de Sant Antoni que havia estat d'una família benestant vallenca: els Dosset.

En Pere Màrtir, doncs no feu gaire estada a les Piles, segurament que més endavant i desprès de la mort del seu pare degué venir en algunes ocasions al poble per administrar el seu patrimoni familiar. 

LA INFANTESA
Per tal d'explicaros aquest període de la vida del Pere Màrtir en deixarem guiar pel que exposa la Núria Sales en el seu llibre "Història dels Mossos d'Esquadra".
Els primer records d'infància "devien ser els de la guerra: les persecucions de què foren víctimes ells i altres botiflers, com els saquejaren la casa i calaren foc als sembrats i a l'establia amb les mules vives a dins..." 
"les confiscacions que se succeïen, els soldats alemanys que queien morts d'inanició en ple dia... el pa podrit que tot i la gana era a vegades llençat al riu tumultuosament, les peripècies que ell mateix hagué de sortejar per dur el pa pastat a casa seva a coure al forn comunal i tornar-lo un cop cuit, entre la gent famolenca que intentava prendre les fogasses".
El Pere Màrtir anà a l'escola. "Les hores de classe eren de vuit a onze del matí, de dues a cinc de la tarda. Dissabte a la tarda feien doctrina en ple carrer. De primeres lletres aprengué de llegir i escriure, aritmètica fins a la regla de tres, doctrina i cinc maneres diferents d'ajudar a missa"...
"Formava part de l'educació escolar l'assistència a totes les execucions i càstigs públics: el mestre de minyons duia totes les criatures a veure els esquarteraments i a seguir pels carrers els lladres a qui passejaven nus de pèl a pèl i coberts de quitrà, amb les coses robades penjades al coll, muntats en un ase.
L'any 1719 era encara un dels 50 alumnes de gramàtica vallencs que pagaven cinc pessetes annuals al professor..."
Aquest mateix any es distigí en el setge de Valls al costat del seu pare, contra el Carrasclet. Només tenia catorze anys i durant l'encontre fou malferit en un braç; d'una de les ferides que va rebre, se'n ressentí tota la vida.

L'any 1725, va quedar vacant la plaça d'administrador de la Taula del General de la Bolla de Valls, i va ser sol·licitada per Pere Anton per al seu fill Pere Màrtir i li fou concedida el 18 d'agost de 1727.

El 13 de juny de 1728, el nostre protagonista es casà amb Francesca Dosset i Gassol que era la filla única del més ric botiguer i gentilhome de Valls; era d'una família de ciutadans honrats i apotecaris que posseïen a més a més sis cases de primera classe, botiga de teixits, censals i finques. Pagaven més de mil rals anuals de cadastre, estaven exemptes de tota càrrega i de tot servei militar i ocupaven tradicionalment un o altre càrrec municipal.
A la boda hi assistiren "150 convidats prengueren "xacolata, ayguas garrapinyadas, melindros y dulces". El convit costà 700 rals de plata, que les dues famílies pagaren a mitges. La núvia aportava un dot de 18.000 rals i el nuvi un dot de 60.000, com esqueia a un noi que es casava en una classe més alta".
"Els tres primers fills moriren poc desprès de nats. Desprès nasqueren en Felip, futur tercer comandant de les esquadres, la Tecla i la Maria".
"La primera muller d'en Veciana morí al setè part, i el seu vidu es tornà a casar un parell de vegades més..."
Hem de dir però, que del segon i tercer matrimoni no tingué descendència.

Molt aviat en Per Màrtir anà acumulant càrrecs públics: administrador de la taula arquebisbal, administrador d'hisenda, duaner, inspector del fisc i estanquer. També perseguia el mercat negre "de drogas, lienzos y otros géneros de Andorre"... de les requises de tabac de contraban , de Virgínia o de Brasil, ell en fumava sense miraments sempre que en tenia ocasió.

El 20 de desembre de 1735, Pere Anton demanà al capità general de Catalunya, la plaça de comandant de les Esquadres pel seu fill Per Màrtir, i efectivament li fou concedida el 12 de gener de 1736. Pere Anton també volia traspassar al seu hereu el càrrec d'agutzir reial de l'Audiència de Barcelona, però no pogué ser doncs morí a Valls el 30 de gener de 1736.

Als 31 anys, el segon comandant de la policia catalana es trobà amb seixanta mossos a les seves ordres, repartits "entre les esquadres de Valls, de Riudoms, de la Llacuna, de Piera, de l'Arboç, de Solsona, d'Amer i de Santa Coloma de Queralt. En el seu temps s'augmentaren les esquadres a un centenar de mossos, i es crearen esquadres noves a Falset, a Torres de Segre i a Figueres".

Continuarà...

Josep Ballabriga Clarasó






dilluns, 19 d’agost de 2019

                                         UN ESTRANY RITUAL FUNERARI

A l'edat mitjana quan un personatge moria lluny del seu país d'origen i el seu desig era de ser enterrat a la seva terra, només hi havia una solució, aplicar el "mos teutonicum", que traduït vol dir: "a la manera dels teutons". En què consistia aquest métode?, Doncs molt senzill, per tal d'evitar la putrefacció i facilitar el trasllat del cadàver, aquest era primer esquarterat i eviscerat, (sovint el cor era guardat a part)i desprès bullit en grans calderes plenes d'aigua salada o vi aromatitzat durant unes quantes hores fins que la carn, els cartílags, els tendons etc, quedéssin tan tous que es poguéssin separar fàcilment dels ossos.
Els ossos havien de quedar ben nets, de tal forma que eren rentats amb vi i espècies. Un cop s'arribava a aquest punt, l'esquelet, ja es podia "empaquetar" i enviar al seu país d'orígen. L'enviament ara era imperible i no emetia cap mala olor i a més, era fàcilment transportable. 
El mos teutonicum, va ser encunyat el segle XII per Boncompagno  de Signa, que l'anomenà així perquè els cavallers germànics de bones famílies, l'usaren sovint durant les Croades.
Aquest métode es feu servir amb les restes de Federic I Barbarroja, que morí el 1190. La seva carn va ser sepultada a San Pere d'Antioquia, les entranyes a Tarsos i els ossos a la catedral de Tir.
Sant Lluís de França que morí de pesta a Tunis el 1270, també se li aplicà aquest procediment.
Aquesta pràctica estava autoritzada pel papa, és clar, però l'any 1299 van canviar les tornes, doncs el Papa Bonifaci VIII va publicar la bula "De Sepulturis" prohibint, sota pena d'excomunió d'esquarterar i bullir els cossos per a separar la carn dels ossos.

GUARDAR EL COR
Molts cavallers croats que moriren a Terra Santa, volien que el seu cor fos conservat i enviat a la casa familiar per a ser enterrat degudament. Aquest era un métode molt més econòmic i igualment representatiu del difunt, doncs com es ben sabut, aquest múscul tenia una important connotació simbòlica,doncs era el centre de la força vital, del poder i de les emocions del coratge i la pietat. Vaja, que degut a la seva petita mida, el cor es convertí en la víscera predilecta per a conservar. (1)

UN MÉTODE ANCESTRAL
Hauriem de recular fins a la Prehistòria per trobar l'inici d'aquest procediment consistent en fer bullir el cadàver amb l'únic objectiu de conservar els ossos. I de fet, se'n troben evidències en diferents parts del món.
A Patlaia (Tailàndia), el cos del cadàver era bullit per així facilitar  l'escarnació; desprès els familiars guardaven els ossos nets en ossaris.
A Bolívia el 2015, es va descobrir un antic dipòsit de cadàvers d'uns 2000 anys d'antiguitat, on es constatà que els cossos havien estat primer bullits, descarnats i netejats.
Pràctiques similars es descobriren en un poblat neolític de Turquia i en un jaciment de l'Edat de Pedra a Itàlia d'uns 7.500 anys d'antiguitat i també en un enterrament d'uns 9000 anys d'antiguitat a les Filipines.
A la península ibèrica també es seguí el procediment de cocció a la cova de Monedero a València, que està datada en el trànsit entre el Neolític i el Calcolític. Al dolmen neolític d'Alberite a Villamartín (Cadis) i a la necròpolis de Loma del Puerco a Chiclana de la Frontera (Cadis) que és un jaciment de l'edat del Bronze.
Quan es volia conservar l'esquelet del difunt, aquest era tractat amb força respecte i cura. De primer el cos era desmembrat, desprès bullit i finalment raspat i netejat de totes les restes de carn. Sovint el crani desprès d'haver sofert el procés d'ebullició, era netejat i adabtat com a copa, potser per a ús cerimonial.
Segurament que tot aquest procés, formava part d'algún ritual funerari que ara desconeixem.

DE LA COCCIÓ DE CADÀVERS A L'ANTROPOFÀGIA
Des de finals del 3000 al 2500 a. C. el canibalisme era molt comú a tota la conca mediterrànea europea i fins i tot Finlàndia. La carn dels difuns es prenia desprès d'haver-los bullit durant unes tres o quatre hores. Però, com saben els arqueòlegs i/o antropòlegs si un cos ha estat bullit per a conservar-ne els ossos, o bé ho ha estat bullit (potser hauriem de dir cuinat) per a la alimentació humana?
Ho saben per la forma en que han estat manipulats els cossos. Un cos que ha format part de la dieta humana, ha estat tractat com el de qualsevol animal, doncs els seus ossos presenten marques dels ganivets amb els que tallaren la carn i marques també deixades per les dents humanes.
Es troben senyals de les mossegades humanes en diferents parts dels seu cos, com en costelles, estèrnum, els dits de les mans... i evidències d'escarnament, desarticulació, mastegament, trituració dels ossos espojosos i de trencament de diversos ossos per extreuren la medul·la. La base del crani generalment era esclafada per a extreuren el cervell.Un cop el cadàver era consumit, es llençava sense cap mirament com si fos una deixalla barrejat amb els ossos d'altres animals que formaven part de la dieta habitual.


Josep Ballabriga Clarasó



(1) Els membres de la Casa d'Àustria, s'enterren des de 1654 amb el cor separat del seu cos. La majoria dels cors d'aquesta família es conserven en una càmera funerària de la capella del Loreto a l'Església dels Caputxins, que està situada al Palau Imperial de Hofburg a Viena. 
Actualment hi ha 54 cors, l'últim dels quals pertany a Otto de Hahsburg que morí l'any 2011.