D'ON VE EL NOM DE LES PILES ?
Aquesta pregunta me l'han fet moltes vegades, i jo com espilenc que sóc sempre els he dit que la cosa no estaba gaire clara, que potser venia d'unes piles de pedra que marcaven un territori, o d'unes piques d'aigua d'una font...o aneu a saber que.
El principal problema consisteix en la polisèmia del mot pila, que tan vol dir pilar o columna, o pica d'aigua i també munt de coses ordenades i en vertical.
Aquesta diversitat de significats, ha fet que els etimòlegs s'hagin dividit en un o altre sentit. Alguns ni tan sols n'han dit res.
Per tal d'aclarir la qüestió, hem recopilat fins a vuit propostes diferents, que més endavant desgranarem una a una.
L'any 1043 en la Carta de Població de Conesa, surt per primera vegada el nom del nostre poble en un document. En un llindà del terme conesí figura l'afrontació de "ipsas Pilas".
Molt aviat trobem el nostre topònim escrit de diverses formes: de Pilis, Piles, Peles, (gardiam de) Piles, Cespiles, Ses Piles, Cespilis, Sespiles, Zespiles, Les Piles. Així mateix, el primer cognom del lloc (o dels primers), fou Piles, escrit de diverses formes.
LES PILES, TERRA DE LÍMITS
S'ha dit que el nostre poble des de molt antic, estaba situat en un lloc fronterer, i que per això estava marcat per unes fites o menhirs, o munts de pedres que delimitarien el territori.
Sabem que les tribus primitives desllindaven els termes amb fites de pedra o de fusta (grans pals o estaques d'alzina o roure) clavades en llocs elevats on trencaven les aigües, perquè es poguéssin veure a distància. Marcaven la propietat i els drets tribals, o sigui dret de caça i de pastura, d'aprofitament de la llenya i dels fruits silvestres.Dins d'aquest espai senyalitzat, hi conreaven els cereals i llegums, i a la vora del riu hi feien les hortalisses.
Abans de l'arribada dels romans a les nostres terres, les Piles feia de frontera entre les tribus iberes dels ilergets i els cossetans.
Mossèn Joan Segura i Valls explica que "en temps tindria unes piles de pedres que devien servir com a fites, sigui per separar un terme veí, sigui per marcar els límits de la Hispània mora".
Lligant aquesta teoria de mossèn Segura, també s'ha dit que aquest nom és d'origen àrab, i que vol dir "riu de pas", perquè el nostre riu que és afluent del Gaià, feia de frontera entre les terres cristianes i l'al-andalus. Dit d'una altra manera, pel nostre poble hi passava una f`ranja imaginària que en dèien la Marca Hispànica.
Les Piles entre l'any 1000 i 1050, devia ser el límit del comtat d'Osona pel sud-oest.
I de moment deixem-ho aquí, doncs això només és un extracte d'un article més extens que publicaré molt aviat.
Josep Ballabriga Clarasó
divendres, 25 d’agost del 2017
divendres, 11 d’agost del 2017
La pesta ales Piles cap a la meitat del segle XVII.
LA PESTA A LES PILES CAP A LA MEITAT DEL SEGLE XVII
Entre 1648 i 1654, la pesta (1) s'escampà per les terres catalanes produint un gran nombre de morts. A Catalunya entrà pel sud a través del País Valencià, i les primeres referències les trobem a Ulldecona l'any 1648.
A l'Alt Gaià, l'epidèmia arribà l'any 1651. Santa Coloma de Queralt en fou la vila més afectada, doncs la pesta ocasionà un total de 210 defuncions, segons ens explica l'historiador i prevere colomí, en Joan Segura i Valls. La primera mort causada pel contagi a Santa Coloma fou anotada al registre parroquial el 25 de juny de 1651. La víctima era Jaume Ferrer fadrí natural d'Aguiló, el qual morí en casa de Joseph Miralles. "Fou enterrat secretament per quant se temia no fos encontrat de pesta". Les pròximes defuncions que seguiren a la del Jaume, es fan d'amagat i de nit perqué ningú sospiti que la pesta ja ha arribat a Santa Coloma.
Però, val més que deixem als colomins en pau i centren-nos en el nostre poble: Les Piles.
La primera notícia sobre la pesta a les Piles, la trobem registrada el 4 de setembre de 1651. En aquesta data morí Juan Bartolomeu, fadrí, sense que pogués rebre cap sagrament, doncs la família no va avisar al rector, donat que morí promptament, en només 4 o 5 dies. El tragueren de casa ràpidament, i no fou portat a l'església i ni tan sols enterrat al fossar de la parròquia, doncs l'enterrador no ho va voler fer. "dubtava per la malaltia de contagi". L'enterraren a les espatlles de casa seva, tocant a la pared de Juan Conte.
En data del 12 d'octubre de 1651, Isabet Bartolomeua, vídua de Juan Bartolomeu i mare del Juan que morí el mes anterior, fa testament. El redacta el rector del poble al seu domicili. Veiem-ne un extracte: " trobantme un poc desganada i per temor del perill de la mort...", explica que està afectada del mal contagiós, i "estant jo abarracada en lo carrer de ma casa...(...) no se lo que será de mi ni se ont memorire...", en definitiva, vol que a la seva mort, el seu cos reposi al fossar de l'església de les Piles, junt els seus avantpassats.
Poc després de d'haver fet testament, l'Isabet, en companyia de Pasqual Balle i de tota la seva família, fugen de les Piles, i s'abarraquen als defores del poble, doncs després de morí son fill, "i temin no fos del mal contagios que per la probincia corre en est temps, estave aberracada a la partida dita Coma de Biure..." i allí morí el 16 de setembre de 1651. Fou sepultada a la pesa més alta al marge prop d'un cirerer, i dit marge afronta amb lo Mas d'en Borras.
El mes de març de 1652, els ossos de la Isabet són traslladats i enterrats al cementiri de les Piles. A l'acte funerari hi assistiren 12 sacerdots, els quals cobraren cadascun set rals, i el rector el doble.
Aquestes dues morts, són les úniques que el rector de les Piles, Antoni Pellicer natural de Guimerà, anota al seu obituari. Però hi ha dues defuncions anteriors que ens fan dubtar per dos motius, l'un és perqué el rector no fa constar el motiu de la mort, i l'altra perqué són unes dates molt primerenques perqué la pesta ja fos present a l'Alt Gaià. Però no vull descartar-les, i tot seguit us les comento.
Les dues morts en questió són la de Catarina Talavera, germana del rector, ocorreguda el 20 de setembre de 1650, i la de Pau Alvi, nebot del rector, el qual morí el 7 de gener de 1651. Aquests dos difunts van ser enterrats a l'interior de l'església, devant de l'altar major, (la casa Talavera era la única família espilenca que disposava de sepultura pròpia a l'interior del temple). En temps de pestilència, els rectors estaven molt exposats al contagi, doncs tenien contacte amb els malalts quan administraven els sagraments de confessió, comunió i extremunció. Qui sap si el rector va passar el contagi als seus familiars. Qui sap si el rector sabia del seu contagi, i no ho digué per poder enterrar els seus familiars sense problemes?.
Josep Ballabriga Clarasó
(1) La pesta bubònica era transmesa per les rates negres, mitjançant alguns dels seus paràsits, principalment les puces.
Es tracta d'una bactèria que afecta el sistema inmune a través del sistema limfàtic. Els símptomes són calfreds, febre alta, mal de cap, rampes i deliri. El malalt està decaigut i se li inflamen els ganglis limfàtics (els bubons), que són uns bonys dolorosos situats principalment a les ingles, les aixelles i el coll, que sovint els supuren
Entre 1648 i 1654, la pesta (1) s'escampà per les terres catalanes produint un gran nombre de morts. A Catalunya entrà pel sud a través del País Valencià, i les primeres referències les trobem a Ulldecona l'any 1648.
A l'Alt Gaià, l'epidèmia arribà l'any 1651. Santa Coloma de Queralt en fou la vila més afectada, doncs la pesta ocasionà un total de 210 defuncions, segons ens explica l'historiador i prevere colomí, en Joan Segura i Valls. La primera mort causada pel contagi a Santa Coloma fou anotada al registre parroquial el 25 de juny de 1651. La víctima era Jaume Ferrer fadrí natural d'Aguiló, el qual morí en casa de Joseph Miralles. "Fou enterrat secretament per quant se temia no fos encontrat de pesta". Les pròximes defuncions que seguiren a la del Jaume, es fan d'amagat i de nit perqué ningú sospiti que la pesta ja ha arribat a Santa Coloma.
Però, val més que deixem als colomins en pau i centren-nos en el nostre poble: Les Piles.
La primera notícia sobre la pesta a les Piles, la trobem registrada el 4 de setembre de 1651. En aquesta data morí Juan Bartolomeu, fadrí, sense que pogués rebre cap sagrament, doncs la família no va avisar al rector, donat que morí promptament, en només 4 o 5 dies. El tragueren de casa ràpidament, i no fou portat a l'església i ni tan sols enterrat al fossar de la parròquia, doncs l'enterrador no ho va voler fer. "dubtava per la malaltia de contagi". L'enterraren a les espatlles de casa seva, tocant a la pared de Juan Conte.
En data del 12 d'octubre de 1651, Isabet Bartolomeua, vídua de Juan Bartolomeu i mare del Juan que morí el mes anterior, fa testament. El redacta el rector del poble al seu domicili. Veiem-ne un extracte: " trobantme un poc desganada i per temor del perill de la mort...", explica que està afectada del mal contagiós, i "estant jo abarracada en lo carrer de ma casa...(...) no se lo que será de mi ni se ont memorire...", en definitiva, vol que a la seva mort, el seu cos reposi al fossar de l'església de les Piles, junt els seus avantpassats.
Poc després de d'haver fet testament, l'Isabet, en companyia de Pasqual Balle i de tota la seva família, fugen de les Piles, i s'abarraquen als defores del poble, doncs després de morí son fill, "i temin no fos del mal contagios que per la probincia corre en est temps, estave aberracada a la partida dita Coma de Biure..." i allí morí el 16 de setembre de 1651. Fou sepultada a la pesa més alta al marge prop d'un cirerer, i dit marge afronta amb lo Mas d'en Borras.
El mes de març de 1652, els ossos de la Isabet són traslladats i enterrats al cementiri de les Piles. A l'acte funerari hi assistiren 12 sacerdots, els quals cobraren cadascun set rals, i el rector el doble.
Aquestes dues morts, són les úniques que el rector de les Piles, Antoni Pellicer natural de Guimerà, anota al seu obituari. Però hi ha dues defuncions anteriors que ens fan dubtar per dos motius, l'un és perqué el rector no fa constar el motiu de la mort, i l'altra perqué són unes dates molt primerenques perqué la pesta ja fos present a l'Alt Gaià. Però no vull descartar-les, i tot seguit us les comento.
Les dues morts en questió són la de Catarina Talavera, germana del rector, ocorreguda el 20 de setembre de 1650, i la de Pau Alvi, nebot del rector, el qual morí el 7 de gener de 1651. Aquests dos difunts van ser enterrats a l'interior de l'església, devant de l'altar major, (la casa Talavera era la única família espilenca que disposava de sepultura pròpia a l'interior del temple). En temps de pestilència, els rectors estaven molt exposats al contagi, doncs tenien contacte amb els malalts quan administraven els sagraments de confessió, comunió i extremunció. Qui sap si el rector va passar el contagi als seus familiars. Qui sap si el rector sabia del seu contagi, i no ho digué per poder enterrar els seus familiars sense problemes?.
Josep Ballabriga Clarasó
(1) La pesta bubònica era transmesa per les rates negres, mitjançant alguns dels seus paràsits, principalment les puces.
Es tracta d'una bactèria que afecta el sistema inmune a través del sistema limfàtic. Els símptomes són calfreds, febre alta, mal de cap, rampes i deliri. El malalt està decaigut i se li inflamen els ganglis limfàtics (els bubons), que són uns bonys dolorosos situats principalment a les ingles, les aixelles i el coll, que sovint els supuren
Subscriure's a:
Missatges (Atom)