dijous, 8 de febrer de 2018

Ves te'n a fer piles.

                                                        VES-T'EN A FER PILES

Desconec si aquesta expressió va ser popular alguna vegada a les Piles, de fet jo no l'havia sentit dir mai a ningú, però m'ha fet gràcia recollir-la aquí, doncs sembla el lloc més adeqüat per comentar-la. Engegar algú a fer piles, és com enviar-lo a la quinta forca, o sigui ben lluny. És com engegar-lo, a fer punyetes, a cagar, a la merda... Diem-ho clarament, quan algú te n'ha fet una de molt grossa, que n'hi ha per tirar la gorra al foc, o t'ha fet emprenyar tant que et surt foc pels queixals, i li dius: Prou!, Fot el camp!, Ja no et vull veure més!.

Amb tot, engegar algú a fer piles no sembla una expressió tant ofensiva com enviar-lo directament a prendre pel sac. Fer piles ens remet a enviar algú, a fer una feina llarga i feixuga.
En moltes feines relacionades amb l'aprofitament del bosc calia fer piles. Quan es tallaven els diferents arbres que poblaven els boscos catalans, com les alzines, roures, pins etc., calia fer piles; dels boscos en sortien les bigues per a la construcció, fusta per a portes, muntants i finestres. Molta fusta també anava per a la construcció naval.
La llenya del bosc mediterrani servia per a cuinar i escalfar les llars (1), i també per abastir els forns de pa (2), de calç, de guix, de vidre, de pega, de terrisseria i els de les bòviles. Aquests forns eren alimentats amb llenya i amb els feixos del brancatge de pins i alzines. Als forns de les fargues s'hi cremava carbó d'alzina.
Per tant a prop d'aquests forns hi havia piles del combustible indispensable per fer-los funcionar, vull dir lògicament, llenya, feixos o carbó.
Calia fer piles i més piles. Quan s'arreplegava l'escorça de pi per a les adoberies, primer s'apilava i desprès se'n omplien sacs i transportaba i apilava a les adoberies (3). Desprès i durant el procés d'adobatge, les pells que s'havien remullat als nocs, les treien i amuntegaven tot i forman piles, les deixaven reposar, les cobrien...etc.
Quan es collien les pinyes dels pins pinyoners, primer s'amuntegaven en alguna explanada o era i desprès eren traslladades al mas de la propietat i allí es tornava a fer una gran pila a prop de l'era que era tapada amb terra i branques de pi o alzina per protegir-les del sol, evitant així que no s'obrissin abans d'hora i germinessin els pinyons.
Del bruc se n'aprofitaven les soques, modernament per fer pipes, però ja a l'edat mitjana se n'havien fet anaps (que eren una mena de copes), morters i estris de cuina. De la planta a més  se'n feien escombres. Les rabasses de bruc s'havien de colgar desseguida perquè no es clivellessin.
D'altres plantes eren aprofitades per a diverses finalitats, plantes medicinals per proveïr els apotecaris, lladoners per fer forques, mànecs, etc., boixos per aprofitar la seva preuada fusta, roldors per a les adoberies, llentiscles per fabricar vernís i ciment dental, ebenisteria, fusteria, etc.
Si ens traslladessim, ara a la vora de les rases i torrents de fa uns quants anys, veuriem les estibes de canyes i vímets per fer coves i cistelles, dels salzes per fer esclops o dels freixes i oms utilitzats abastament en ebenisteria.
També podriem visitar una pedrera, i veuriem les piles de pedra amuntegada i seleccionada segons la grandària i la qualitat de la mateixa.
Els tintorers, que havien de fer bullir les calderes per als tint, també tenien grans piles de llenya al defora de l'obrador, per evitar el perill d'incendi.
I si anéssim a qualsevol port de la Mediterrània, veuriem grans munts de mercaderies que els estibadors se'n encarregaven de carregar i descarregar els vaixells. (4)
Bé, potser no cal buscar més professions on calia fer piles, segur que encara en trobariem més, només vull insistir i posar en evidència, que fer piles era una feina pesada, i sovint mal pagada, i per això, quan et volies treure algú del devant, l'engegaves a fer piles.




ELS PILERS

Hi ha, o millor dit, hi havia dues professions que els que les practicaven rebien el nom de pilers. Eren els carboners i els que treballaven a les bòviles, també anomenats teulers o rajolers.
El nom de pilers, els venia perquè feien piles de llenya d'alzina, reboll o pi (si en un bosc hi havia les tres espècies, doncs les barrejaven), que acabaven convertint-se en piles de carbó. Amb tot però, la llenya preferida i la de més qualitat per carbonejar, era la d'alzina.
La seva, era una feina llarga i pesada, que començava a l'hivern. El primer que feia el carboner, era construir-se una barraca a prop d'on faria les estibes de llenya. Allí s'aixoplugaria i hi faria vida durant uns quatre mesos. Durant tota l'estació hibernal, el piler no feia res més que tallar i portar la llenya als llocs escollits on faria les piles de llenya per a carbonar.
A la primavera començava la primera operació, que consistia en construir la gàbia, que era una pila de troncs disposats de dos en dos, horitzontals i paral·lels, uns damunt dels altres...anava apilant llenya i més llenya, que acabava cobrint amb emborrim, rames de bruc i terra. Desseguida encenia les piles pel capdamunt de la mateixa i anava vigilant nit i dia durant dues o tres setmanes seguides (tot depenia de la grandària de les mateixes). La pila havia d'anar cremant sumort, i el carboner calia que estés atent a ventilar-la convenienment, si volia obtenir un bon carbó.
La feina de carbonejar era solitària i molt sacrificada i no es pot dir que fos gaire gratificant, i no m'estranyaria que aquesta expressió "ves-ten a fer piles" vingués d'exercir aquesta professió.

Com hem dit abans als treballadors de les bòbiles, també els dèien pilers, teulers o rajolers. Les bòbiles es construïen lògicament molt a prop  d'on hi havia gran quantitat d'argila, que era la matèria primera per a fer teules i rajoles.
La primera feina que feia el piler, era passar pel sedàs l'argila per porgar-la d'impureses, (pedretes, brossa...), tot seguit paraven bassada, que consistia en dipositar l'argila neta dins d'una bassa amb aigua, (no cal dir que la proporció havia de ser l'adeqüada), i ho deixaven reposar durant tot un dia. L'endemà calia pastar-ho amb peus i mans, o bé només amb les mans si el fang era per fer teules i rajola fina. (I ara aquí hauriem de recordar l'expressió que es feia servir quan et volies desenpallegar d'algú i l'enviaves "a pastar fang", que era una expressió sinònima a "ves-t'en a fer piles").
Un cop pastat el fang  es passava al banc de treball i s'emmotllaven les peces, i s'estenien en una esplanada a l'aire lliure (5); hi havia teuleries que disposaven d'un gran magatzem  que consistia només en una teulada sostinguda per pilans, on no hi havia parets als costats, doncs calia que circulés l'aire per eixugar així millor l'obra. Almenys calien vuit dies perquè les peces s'assequessin.
Un cop seques, ja es podien enfornar. La cocció de les teules o rajoles durava uns sis dies. Aquesta operació era força delicada, per això era seguida d'aprop pel mestre teuler. El primer dia i part del segon, el forn s'escalfava suaument per dessecar el material. Seguidament calia pujar la temperatura fins a 950 graus, durant tot un dia, i a partir d'aquí l'anaven abaixant lentament. Calia doncs, estar permanentment pendent de la temperatura del forn si es volia aconseguir una bona cocció. Com que en tot moment s'havia d'estar a l'aguait de tot el procés, els treballadors de la bòvila vivien molt a prop en una barraca.
Un cop apagat el forn, encara el deixaven sis dies més fins que es refredés del tot per així retirar el material ja vitrificat.
Perquè els anomenaven pilers als "bovilaires" (6), vull dir als rajolers ?. Doncs perquè feien piles.
De primer, quan passaven pel sedàs l'argila, feien les primeres piles. Les segones eren les que feien amb el fang un cop pastat. (per cert, un piló era un pilot de fang ja treballat, a punt per fer teules). La tercera pila que feien aquests treballadors, era a l'hora d'enfornar l'obra a l'interior del forn, on feien unes estibes de fins a tres o quatre metres. I la quarta, era  quan apilaven l'obra ja cuita a l'exterior de la rajoleria. I no oblidem encara, els munts de feixos de llenya imprescindibles per abastir el forn.



Jjosep Ballabriga Clarasó










(1) Segurament que on es consumia més llenya, era a les llars catalanes, doncs tot l'any s'havia de tenir el foc encès per "fer bullir l'olla", i a l'hivern, no cal dir-ho, el foc era imprescindible per escalfar les vivendes.

(2) A les Piles, hi havia un forn de pa, almenys des del segle XVI, que era del "cumu", (comú o ajuntament), que cada any era arrendat a el més dient. A més també hia havia cinc o sis cases al poble, que en tenien un de particular. Bé, les Piles no era cap excepció, doncs a cada poble hi havia com a mínim un forn comunitari i no cal dir que cada masia del terme, també disposava del seu propi forn.

(3) Fins els anys trenta del segle passat, a les Piles hi havia unes quatre o cinc famílies pageses, que temporalment feien d'escorçaires. L'escorça recollida era transportada en carros fins a les adoberies d'Igualada.

(4) Estiba és sinònim de pila, i per tant els estibadors estibaven i desestibaven. Els que feien piles, apilaven, però no podem dir que "desapilaven" o "despilaven", perquè son dos verbs inexistents en català.

(5) Quan l'obra s'estenia al ras, en cas de risc de pluja, els rajolers havien de córrer a tapar tota l'estesa amb peces ja cuites.

(6) Aquesta paraula, no cal que la busqueu als diccionaris, doncs no existeix.


1 comentari:

  1. Moltes gràcies per tant extensa explicació de l'expressió " Fer piles"ha estat una troballa, ja que necessitava completar i arrodonir un treball radiofònic sobre boscos i bosquerola i el terme: " L'emborrim"

    ResponElimina