dimarts, 23 d’octubre de 2018

Camins i pelegrins. Les antigues devocions espilenques.

                       CAMINS I PELEGRINS. LES ANTIGUES DEVOCIONS ESPILENQUES

Quan naixem comença el nostre pelegrinatge pels camins de la vida. Un cop arribem al cap del camí, vull dir quam morim, comença o continúa el nostre pelegrinar pels camins del més enllà.
En realitat potser es tracta d'un únic camí, que no es trenca amb la mort. Potser és un camí infinit a la recerca de la plenitud. O potser és un camí de retorn, almenys això és el que diuen els que creuen en la reencarnació. L'ésser humà cal que torni a viure fins que aconsegueixi la perfecció i aleshores formarà part de nou de la divinitat, i s'unirà a ella.

Sempre havia pensat que camí venia de cama, i que caminar era anar per un camí. I pensaba que era així de lògic, doncs sense cames malament podem fer camí. Però es veu que aquests conceptes no tenen cap relació entre ells, o almenys això és el que diuen alguns etimòlegs. Encara que hi ha etimòlegs que asseguren que camí ve del l'antic celta "cammin" i aquest de "cam" (pas). I jo, sabeu que us dic, doncs que també sóc partidari d'aquesta segona teoria.
I parlant d'etimòlegs, es veu que aquests tampoc no es posen del tot d'acord quan debaten el terme "pelegrí", o "peregrinatge". Uns diuen que el terme llatí "pelegrinatio" significa viatjar a l'estranger o fer estada a l'estranger. D'altres diuen que pelegrinar vol dir anar a través del camp. De "per", a través i "ager", camp. (1)
Sigui quin sigui el seu significat correcte,el pelegrí sortia del seu lloc d'estança per anar a fora, o més enllà, a la recerca sovint de la divinitat, per demanar-li quelcom.
Pelegrinar era l'instrument indispensable per al coneixement i la saviesa i alhora també era un aprenentatge i un descobriment.
Pelegrinar sempre ha anat de bracet amb caminar, o "fer camí", i els antics camins sempre han estat des de la més remota antiguitat els vehicles de transmissió i de creació de manifestacions culturals i religioses.

ELS CAMINS DE PELEGRINATGE DE LES PILES

De les Piles estant, sortien tres camins que en podriem dir de pelegrinatge: Eren els camins que s'adreçaven a Sant Magí de la Brufaganya, a Sant Miquel i a Turlanda. Almenys un cop l'any, la gent de les Piles, i d'altres pobles de l'entorn acudien a aquests tres indrets per a honrar al sant respectiu.
El sant més celebrat era l'eremita sant Magí, el seguia l'arcàngel sant Miquel, i desprès l'apòstol sant Andreu.

Abans d'entrar en detall sobre aquestes tres devocions, potser caldria recordar de passada que el camí de pelegrinatge més important de la península ibèrica, el famós camí de sant Jaume, també passava per les Piles. (de fet, era un itinerari alternatiu). (3)

Les Piles havia tingut un hospital, doncs al segle XVI hi ha testimonis de que alguns pelegrins hi moriren i que havien fet alguna petita deixa per al seu manteniment. Al segle XVIII se l'anomena l'hospitalot, perquè segurament deuria estar en un estat lamentable. L'edifici d'aquest hospital perdurà fins els anys vint del segle XX  quan aleshores se'n deia la casa dels pobres i ja estava en un estat ruïnós. Era un edifici molt petit situat a la plaça de Dalt damunt d'una porxada.

Com que per les Piles hi passava aquest "Camí de sant Jaume", la parròquia espilenca estava proveïda
d'uns sants que protegien  els vianants. Eren sant Martí de Tours, santa Eugènia, sant Rafel arcàngel i sant Anton abad entre d'altres, tot i que aquests eren els més representatius pel que fa al tema que comentem. Tots aquests sants eren protectors dels caminants perquè els defensaven de la majoria de  mals i a més els protegien del dimoni.

CAP A SANT MAGÍ DE LA BRUFAGANYA

Per anar a Sant Magí, calia agafar el camí de Pontils i anar-lo seguint fins a trovar el camí de la Llacuna, passar per Pontils i Valldeperes i arribar fins la capella de les fonts que el sant havia fet brollar miraculosament. Desprès de beure i potser rentar-se una mica la cara i part del cos amb aquesta aigua prodigiosa, calia pujar amunt fins el santuari, que era el lloc on martiritzaren el sant eremita. I desprès, per fi calia també arribar fins la cova santa que havia estat l'habitacle de sant Magí.

CAP A SANT MIQUEL

Per anar a Sant Miquel, s'havia  d'agafar el camí de Biure, i des d'aquest poble encaminar-se fins a dalt del Montclar, l'antic Monsvanus, al terme de Pontils.
Cada 8 de maig, per la festa de l'aparició de sant Miquel, es pujava (i es puja, encara que ara sovint no coincideix amb la data del sant), fins a l'ermita del sant a celebrar-hi un ofici religiós.

CAP A TURLANDA

Per anar a aquest poblet des de les Piles, calia agafar el camí de Turlanda, que ens portava fins a aquest indret. (també citat com a Torlanda, les Cases de Turlanda i Santa Llúcia).
Aquí s'hi venerava sant Andreu, el primer apòstol que Jesús cridà, que era germà de Simó, el que després s'anomenà Pere. Eren pescadors, i Jesús els digué "Veniu amb mí i us faré pescadors d'homes", i així va ser, van seguir el camí de Jesús, doncs ell ja ho deia: "Jo sóc el camí, la veritat i la vida...". Joan 14:6 .
La seva festa es celebra el 30 de novembre, que devia ser el dia que els espilencs acudien a Turlanda; amb els anys però, potser ja al segle XVI, santa Llúcia no se sap com ni perquè, arraconà el culte a sant Andreu i es feu mestressa de Turlanda. I d'aleshores ençà, s'anà a Turlanda el 13 de desembre.
Aquest poblet està situat al terme de Conesa, però durant segles pertangué a la parròquia de les Piles.

EL PODER DE SANT MAGÍ, SANT MIQUEL I SANT ANDREU

És curiós com aquests tres sants tenen relació amb el domini de l'aigua d'una banda i al mateix temps també tenen un domini sobre el dimoni. Tos tres es van haver d'enfrontar a Satanàs, i el van vèncer. A més, tots ells tenien la gràcia de curar un gran nombre de malalties.

SANT MAGÍ devia ser com un saurí miraculós, amb la diferència que ell no li calia cap vareta per cercar aigua, no, a ell només li calia donar tres cops de bastó en qualsevol lloc, i d'allí començava a brollar aigua. És molt conegut el miracle del sant a l'indret on avuidia hi ha les fonts de Sant Magí, els botxins del sant estaven assedegats i Magí compassiu donà tres cops amb el seu gaiato, i desseguida en sortiren quatre fonts, que calmaren la sed dels seus captors.
Sant Magí, també és conegut perquè ell feu nèixer el riu Gaià. Conten que el sant estava orant com sempre a la seva cova, però com que l'anacoreta s'havia fet famós pels seus miracles, sovint molta gent acudia a la cova i l'inquietava, doncs volien veure com feia sorgir aigua de qualsevol lloc. I tot i que sant Magí tenia la paciència d'un sant, a la fi tanta gent envoltant-lo li va fer perdre l'oremus, i aleshores el sant va llençar el seu gaiato amb totes les seves forces tant lluny com va poder, i allí on va colpejar el bastó al caure, va començar a sortir aigua i més aigua...i es va formar un riu que va rebre el nom de Gaià, perquè s'havia format del "gaiat" del sant. Ah, quan el sant llençà el gaiato, al mateix temps digué amb tota la intenció: "On el meu gaiat caurà, un riu hi naixerà".

SANT MIQUEL.Té molts miracles relacionats amb l'aigua, però avui només en relatarem dos.
El culte a Sant Miquel va començà a la regió de Frígia a la península d'Anatòlia a l'actual Turquia.
A la ciutat de Colosses s'hi construí la ciutat bizantina de Chonai o Konia, que actualment s'anomena Honaz.
El primer miracle diu aixi: La tradició ens explica que Èpafres (3) va trobar una font pels volts de Colosses, la beneí, la consagrà i hi construí una capella dedicada a Sant Miquel Arcàngel.
Aquesta capella cada cop era més freqüentada per gent de tota mena que s'acostaven a adorar el Sant. Molts pagans es convertien al cristianisme, i això va fer despertar les envejes d'aquests, fins el punt que van tramar un pla diàbolic per destruir i fer desaparèixer la font, la capella i al monjo que la custodiava.
Es van posar mans a l'obra i van aconseguir desviar dos rius envers la capella. El monjo guardià estaba resant  a l'interior d'aquesta capella quan se li aparegué Sant Miquel i li digué: "Aixeca't i surt a fora, que podràs contemplar el poder invencible de Déu". Sortiren tots dos, i l'arcàngel, desprès d'extendre el seu braç i fer el senyal de la creu en direcció a les aigües, esclamà: "Canalitzeu-vos aigües, per aquí" i colpejant amb el seu bastó el terra s'obrí i d'immediat un gran forat engolí tot el gran cabal d'aigua.
L'altre miracle de què volem parlar és molt més proper, tant geogràficament, com en el temps. Va passar a la falda de Sant Miquel a l'entorn de la font del Carlà, l'any 1939. Durant la guerra civil espanyola els anys 1937 i 1938 no se celebrà l'aplec a Sant Miquel. Però l'any 1939 una gran gernació va fer cap al Montclar, i era costum que al baixar de l'ermita molta gent es quedaba a dinar a prop de la font del Carlà, i també s'hi feien jocs...doncs bé, com que hi havia tanta gent, calia fer cua per poder beure de la dita font. Però de cop, va aparèixer un home de mitjana edad que portava un càntir, i el donava a tothom que en volia beure...el càntir doncs, passava de mà en mà i moltíssima gent va beure d'aquella aigua que no s'acabava mai...de fet l'aigua no es va acabar no, però aleshores quan la gent ja estaba saciada, va arribar el moment de tornar el càntir al seu propietari...però aquest s'havia fos...on era?. I llavors hi van caure!. El propietari del càntir era el mateix arcàngel Sant Miquel, que s'havia aparegut en forma humana a tota aquella gent, per agrair-els-hi la seva devoció.

SANT ANDREU té l'honor de ser el primer apòstol que Jesús escollí, i segons l'Evangeli de  sant Joan 40-42, fou ell qui introduí al seu germà Pere al grup.
Els germans Andreu i Pere, (aquest abans anomenat Simó) que eren pescadors, van pasar de llençar les xarxes al mar de Galilea per pescar peixos a llençar-la sobre els homes per convertir-los a la vertadera fe.
Conten que Sant Andreu, en un primer moment era deixeble de sant Joan Baptista, i quan aquest batejà Jesús, Andreu exclamà: "Heus aquí l'anyell de Déu!". i d'aleshores ençà es convertí en seguidor de Jesús.
L'apòstol sant Maties, fou enviat a predicar entre els caníbals, que l'agafaren per menjar-se'l, i sant Andreu va anar a alliberar-lo. Però sant Andreu no anava sol en aquesta empresa, no, doncs l'acompanyaven el mateix Jesús de Natzaret, dos àngels disfressats de pescadors i alguns deixebles. Arribàren a la ciutat on tenien reclòs sant Maties, en una petita nau...tot va ser molt ràpid, en un no res alliberaren el sant i a tots els presoners...
Però per desgràcia a sant Andreu l'agafaren i el feren presoner. Durant dos dies el linxaren pels carrers de la població, i a la fí el tancaren en una masmorra. Però oh, miracle, durant la nit començà a sortir aigua i més aigua de la boca d'una estàtua que hi havia a la cel·la del sant...tanta i tanta aigua sorgí que inundà tota la població, i aleshores s'aparegué l'arcàngel sant Miquel i rodejà tota la ciutat amb una muralla de foc, convertint l'indret en una vertadera trampa mortal. Moltíssima gent morí allí; molts d'ells eren anciants, dones i nens, sort que uns pocs supervivents van demanar perdó al sant i aquest aturà la plaga d'aigua i foc, i a més ressucità a tots els que havien mort. Seguidament tota la població es convertí al cristianisme, i s'hi construí una església. (Extret i resumit de Fets d'Andreu, que és un text apòcrif escrit pels volts de l'any 150 d. C.).

En aquests relats sobre aquests tres sants, hem vist doncs com tots tenien un gran domini sobre l'aigua i també sobre el maligne, el causant de tots els mals.
Quan s'anava de pelegrinatge a aquests llocs els pagesos demanaven sovint que caigués la preuada aigua celestial per tal de regar les seves collites...també demanava perdó a Déu per tots els pecats que havien comès mitjançant les temptacions del dimoni. A vegades la demanda era perquè deixés de ploure...o perquè s'aturés alguna malura o plaga...o perquè deixés de tremolar la terra...
El sant més solicitat per qüestió de l'aigua, era sant Magí. Bona part de la comarca acudia a les fonts de la Brufaganya a banyar sant Magí, perquè plogués, perquè els escoltés. S'organitzaven processons, que sovint sortien de Santa Coloma, i s'anava fins la font miraculosa. S'hi anà moltes vegades, i a vegades calia insistir un cop i un altre, fins que s'aconseguia, doncs calia no perdre la fe.

ORÍGEN DELS PELEGRINATGES
Com s'originaren els pelegrinatges?. Fa molts mil·lenis que l'home primitiu seleccionà uns indrets peculiars per la seva càrrega energética i els senyalitzà, i hi construí monuments, a vegades megalítics que sovint es convertiren en llocs sagrats, i per tan objecte de pelegrinatge.

Un dels camins més famosos i més antics d'Europa, és el camí de Sant Jaume. Pels volts de l'any 820 de la nostra era, aquest camí se'l reinventaren. Hi van influir motius religiosos, polítics i econòmics. Aquest camí feia mil·lenis que existía i el seguien molts pobles de l'antiga Europa, però el destí no era l'actual santuari de Sant Jaume, no, sinó que arribava fins on s'acabava la terra coneguda, o sigui el "Finis Terrae" a la "Costa da Morte", el que es creía que era el límid més occidental del continent europeu, on l'astre rei moria cada dia. Era la "Tomba del Sol", doncs aquest s'enfonsava a l'oceà, i arribava la foscor de la nit.
Com que la terra dèien que era plana, a Finisterra hi havia un gran oceà, i al mig d'aquest, hi havia l'illa de l'oest que era l'antic paradís celta. Tir na nO'g era el nom de l'illa, que volia dir "L'Illa de l'Eterna Juventud", doncs era una mena de Terra de Xauxa, com un paradís on els morts continuaven vivint eternament amb un cos físic sempre jove i ple de vigor, on no hi havia malalties ni guerres i on sempre hi havia menjar en abundància...tothom era jove i bell, i es vivía enmig d'una natura exuberant. Les ànimes dels morts viatjaven cap aquest edèn, convertides en estels fugaços, només calia que seguíssin el "Camí dels Estels", o sigui, la Via Làctia.

Pel que fa a les tres pelegrinacions de les Piles, no en podem dir gran cosa pel que fa a la seva antiguitat.

SANT MAGÍ devia ser un lloc sagrat, potser habitat ja a la prehistòria on la surgència d'aigües ens remeten a la Gran Mare, deessa de les aigües i de la vegetació...on els grans roures que envolten la  font sempre s'han respectat segurament pel seu caràcter sagrat, fins i tot desprès de morts.

SANT MIQUEL ja era un lloc freqüentat 12.000 aC. pels homes del final del període paleolític superior, que feien estada a la Font Voltada a Montbrió de la Marca. Des d'allí, aquests caçadors/recol·lectors feien cap al Montclar per proveir-se d'un utillatge de sílex, que desprès elaboraren molt bé i que usaren per a diferents menesters. A Sant Miquel s'hi han trobat diversos tallers de sílex a l'aire lliure, els quals són molt difícils de datar per part dels arqueòlegs.

A SANT ANDREU a Turlanda a prop de les actuals ruïnes del poblet, ja hi havia hagut un poblat al Neolític, i qui sap si llavors ja hi havia el camí que comunicava amb les Piles.

I ja per acabar, tots tres indrets estaven situats en llocs enlairats, Sant Miquel la muntanya més alta de tot l'entorn, Turlanda dalt d'un turó dominant la comarca i a Sant Magí a dalt a l'enlairada cova, l'habitacle del sant. Als llocs alterosos la Divinitat estaba més a prop, tan a prop que bo i es podia tocar amb les mans, per això s'hi acudia.


Josep Ballabriga Clarasó
















(1) Agro- o agre-, és la forma prefixada del mot grec agrós i del mot llatí, "camp".


(2) Podeu veure l'article en aquest mateix bloc. El títol, és "Sabieu que el camí de sant Jaume també passava per les Piles?".

(3) Èpafres fou un predicador cristià que va estendre l'Evangeli als seus conciutadans de Colosses. Va ser deixeble i company de Sant Pau, tots dos van ser empresonats a Roma cap allà els anys 60-62.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada