diumenge, 30 d’agost de 2020

                       ELS ROCA, UNA FAMÍLIA DE CAMPANERS DE LES PILES (fragment)

Cap a la meitat del segle XVI, hi havia a les Piles una família de campaners que havien fixat la seva residència al nostre poble. Ara no us penseu que eren uns tocacampanes (1), no. Ells eren fabricants de campanes, que també en deien fonedor de campanes, buidador de campanes,  mestre campaner, senyer o mestre senyer. El cognom d'aquesta família era Roca, encara que sovint el trobem escrit com a Rocqa i Rocha. El primer membre que trobem d'aquesta família als registres parroquials és el Joan Roca. Aquests Joan, el 1550 ja s'havia instal·lat a les Piles i ens consta que feia de mestre courer, perquè a més de fer campanes també feia estris de cuina. En aquesta data també sabem que feia de pagès, i que era productor de safrà. En el fogatge de 1553 ens surt Joan Rocha com a cap de casa.
A Rocafort de Queralt el mateix 1553,també hi havia una casa el cap de casa de la qual era Pere Rocha, que també era campaner, i que potser era el germà o el pare del Joan de les Piles (als llibres parroquials de les Piles ens consta que eren parents).
Fins el 1589 encara trobem membres d'aquesta nissaga habitant al poble, però desprès en els registres parroquials ja no ens consta cap Roca.
L'any 1617, mor a Santa Coloma de Queralt Joana Roca vídua, però la venen a enterrar a les Piles. Devia haver estat casada amb algun Roca espilenc. El rector anota.."no feu testament per no tenir res".
Tenim notícia d'algunes campanes que feren aquestes dues famílies: els Roca de les Piles i els de Rocafort.
L'any 1791 el Josep Roca, va fondre una campana de petites dimensions per a San Gil Abad de Saragossa. Aquesta campana encara existeix actualment.
El Pere Roca que habitava a Rocafort, es veu que era procedent de Castelló de Farfanya. L'any 1786 buidà una campana per a la parròquia de Sant Joan de Valls, i una altra per al monestir de Nostra Senyora del Carme, també de la mateixa ciutat.
I aquest mateix any, també feren una altra campana per a la Prioral de Sant Pere de Reus.
És possible que aquestes dues famílies treballéssin conjuntament, no ho sabem, però no m'estranyaria que ho féssin, si l'encàrrec era important.
Bé, ara no entrarem en les incidències familiars dels Roca (ho farem en una altra ocasió). El que sí direm, però, els que els fills del Joan continuaren l'ofici familiar. Sí, sí, almenys dos d'ells consten com a campaners.

ELS ROCA DE BARCELONA
El primer membre que coneixem d'aquesta nissaga de fonedors, el trobem a la ciutat de Barcelona. És el Pere Roca, i ens consta que l'any 1512 fon la campana dita "Marlessa" per a la Seu de Lleida i l'any 1533 en fon una altra per a la parròquia de l'Espluga de Francolí.

L'OFICI DE CAMPANER
Els campaners que vivien en zones rurals es desplaçaven pel territori per tal d'exercir el seu ofici. Era doncs, un ofici ambulant. I era ben lògic, doncs posem per cas que als nostres campaners espilencs els hi encomanessin una gran campana que haguessin de col·locar... diguem al campanar de Santa Maria de Montblac! (2) Haurien de fer la campana al poble i desprès traslladar-la fins a la vila ducal ! I si la campana en qüestió fos de grans dimensions, doncs tot plegat seria molt costós.

COM ES FEIA UNA CAMPANA
El metall que s'usava habitualment per fer una campana, era el bronze. Aquest metall ja era emprat en temps prehistòrics i s'obté aliant coure i estany. El percentatge de cada element pot variar molt. De l'estany n'hi pot haver d'entre un 8 a un 40%. Però el bronze per a fabricar campanes havia de ser especial,generalment era compost per un 80 % de coure i un 20 % d'estany. (també podia ser d'un 78% de coure i 22% d'estany). D'estany se n'havia posat fins a un 30%. També s'hi posaven en petites proporcions d'altres metalls, com podien ser plata, plom, ferro, zenc, antimoni i bismut. El percentatge de tots aquests metalls afectava la sonoritat de l'instrument, és clar. Si es volien tons més greus i profuns, o més aguts o més cristal·lins, era el mestre campaner qui ho determinava i qui transmetia el seu mestratge als seus fills.Per això els fonedors de campanes eren petites empreses familiars que només passaven els secrets de l'ofici als seus fills.
.........


Josep Ballabriga Clarasó






(1) Persona que parla sense solta ni volta.

(2) L'any 1793 el mestre campaner Adjutori Mestres de Calaf, fon el "seny" o "sant gros" per a Santa Maria de Montblanc. Aquesta campana era la més gran de l'arxidiòcesi de Tarragona. Pesava més de quatre mil quilos, i el seu ressò arribava a tota la Conca, fins i tot al Coll de Deugràcies.

Cap comentari:

Publica un comentari