divendres, 7 d’agost de 2020

El farro, un menjar bo i oblidat.

                                         


Poca gent se'n recorda del farro, doncs era el menjar de cada de dia de la gent humil. Gent més aviat pobra que no tenia gaire cosa per fer bullir l'olla. El farro, era una mena d'escudella, on hi cabia qualsevol producte que es tingués a l'abast. Shi posava gairebé de tot... cereals, llegums, verdures... i si es podia, també s'hi posava algun tall de carn... el més corrent, era posar-hi un os de pernil salat. També s'hi acostumava posar algunes pilotes, però eren "pilotes de pobre", doncs es feien amb llard barrejat amb farina. Per acompanyar aquest brou, hi podien posar fideus (d'aquells gruixuts), arròs, o fins hi tot sopes de pa.

El farro tarragoní, es feia a les comarques meridionals de Catalunya, i la recepta podriem dir que era més o menys així:

Preneu els següents ingredients...

100 g de mongetes seques, ja remullades. 100 g de pèsols. 100 g de faves. 100 g de fideus gruixuts. 2 patates. Mitja col d'hivern. 1 os de pernil, i sagí treballat amb farina. Sal i aigua.

Primer es feia bullir l'os de pernil i les mongetes en una olla amb aigua. Mitja hora desprès, s'hi posen les verdures i llegums i ho deixeu bullir.

I ja per acabar, s'hi afegeixen els fideus i les pilotes fetes amb sagí i farina.

 A les taules de la gent benestants, no en feien mai de farro, doncs tenia mala fama,allí sempre hi feien una bona escudella i carn d'olla.

Fins aquí, hem parlat del farro del sud de Catalunya, però també hi havia el farro que es feia cap el nord del país, concretament a les comarques gironines.

La recepta del farro "gironí", és com segueix:

Preneu 200 g de farina de blat de moro i sagí, i ho feu bullir durant uns 20 minuts amb aigua bullent... i no pareu de remenar.

Un cop cuit, hi podeu afegir 2 talls de cansalada fregida i uns quants daus de pa fregit. Hi tireu un raig d'oli, i ja ho podeu servir.

UNA MICA D'HISTÒRIA

Els brous, són els primers plats que l'home primitiu "inventà", desprès de descobrir el poder que ejercia el foc sobre els aliments. Al coure els aliments, aquests es feien més digeribles i se'n aprofitaven millor les seves propietats nutritives. L'home prehistòric hagué de processar alguns d'aquests aliments, com els llegums i cereals, que hagué d'esbocinar, moldre, o fins hi tot torrar.

I UNA MICA D'ETIMOLOGIA

La paraula farro, té la mateixa arrel que farina. La paraula farina ve del llatí, far o farina. Però sembla ser que el llatí la prengué d'una antiga paraula indoeuropea "bhares-" que significa ordi.

Farragós també comparteix el mateix origen etimològic que farina, i una de les seves accepcions, ens indica de que parlem de quelcom pesat o feixuc.

Una altra paraula derivada de farro la trobem en el món romà. Es tracta d'un curiós matrimoni celebrat entre patricis romans i oficiat per un sacerdot de Júpiter. Es tracta de la "confarreatio" que era una cerimònia amb un complex ritual... en el transcurs de la qual es sacrificava una ovella que era espolvorejada amb farro (farina) i els contraients compartien un pa o pastisset d'espelta com a símbol de la seva futura vida en comú.

Quan la confarreatio es volia dissoldre, calia fer una altra cerimònia que anomenaven "diffarreatio" que acompanyaven altre cop per un nou sacrifici.



Josep Ballabriga Clarasó





Cap comentari:

Publica un comentari