dissabte, 25 de maig de 2019

La curiosa història de l herba caixa l'era.

                                 LA CURIOSA HISTÒRIA DE L'HERBA QUEIXALERA


Caldria anar uns quants mil·lenis enrere per començar a explicar la història d'aquesta planta, també coneguda amb els noms de jusquiam, tabac de pared, queixals de vella, gotets, herba de Santa Maria, herba cacauera, mamellera i encara d'altres que ja anomenarem més endavant.

A l'antiga Babilònia ja es feien servir els fruits i les llavors per alleugerir el dolor del mal de queixal. Per aconseguir-ho cremaven els fruits plens de llavors damunt de brases ardents i  aleshores només calia aspirar aquest fum o obrir la boca perquè arrivés fins el caixal afectat. Altres maneres de fer-ho, era masegant alguna fulla de la planta i introduïr-la al queixal corcat, o bé posant-hi algunes llavors. Deien que el mal de queixal es curava perquè matava els "cucs" que el corcaven i que produïen el dolor, però en realitat era per  l'efecte narcòtic que produïa la planta.

Els babilònics i assiris també usaven aquesta planta amb finalitats al·lucinògenes. Els egipcis havien utilitzat el jusquiam com avortiu i amb l'oli de la planta pal·liaven el dolor de les dones alhora de parir. Així ens ho explica el Papir Ebers datat en 1.500 a.C. Diu així: "Quan arribava el moment de donar a lum, ungien amb el dit oli el sexe de les futures mares".
Els antics egipcis administraven la planta com a calmant, mitjançant bafos i/o infusions. Una curiosa forma de prendre-la, era barrejant la planta en cru en una massa endolcida que desprès era cuinada. Aquests dolços típics, havien estat molt populars entre els egipcis. Per fer adormir els infants feien servir les fulles d'un jusquiam d'efectes més suaus.
I sense mouren's de l'antic Egipte, us direm que en aquest país, també se n'extreia un oli de les llavors que usaven per cremar en unes làmpades "màgiques", que devien endormiscar als qui respiraven el seu fum.

En el període neolític escocés, ja es coneixien les propietats medicinals i psicotròpiques d'aquesta planta.

Altre indrets que utilitzaren aquesta planta com a sedant, analgèsic i avortiu, foren els antics països de Mesopotàmia i Pèrsia. I parlant de Pèrsia l'actual Iràn, en aquest país antigament s'usà també per combatre la diarrea, el dolor d'estòmac, desordres del sistema nerviós, i com a anticonvulsionant.

Els grecs també coneixien aquesta planta des d'antic. Homer descriu algunes begudes màgiques els efectes de les quals semblen indicar que el jusquiam n'era el principal ingredient. Hipòcrates feia servir el jusquiam blanc per calmar la tos, la gota i dolors en general, a més de tallar hemorràgies i com a coliri...Xenofont ens adverteix que és una planta molt perillosa i que pot tornar boig al qui la pren. I Dioscòrides també ens parla d'alguns preparats efectuats amb aquesta planta per tractar l'insomni i el dolor. Per tractar el mal de queixal recomanava mantenir dins la boca, les arrels de la planta que prèviament havien estat bullides amb vinagre.

El científic i naturalista romà, Plini el Vell també en coneixia les seves virtuts i efectes.

Per cert, també s'ha comentat que a Delfos, la pitonissa que predia el futur, s'inspirava o queia en un trànsit gràcies al fum produït per diverses plantes al·lucinògenes, una d'elles, potser la principal, era el jusquiam. I ho diem així, perquè aquesta planta rebia el nom d'Herba Apollinaris, que era el déu principal al qual estava dedicat aquest santuari: Apol·lo.

Els guerrers gals, tenien el costum d'afegir el suc de la planta a la punta de les seves fletxes, per potenciar el seu efecte.

Durant el segle XIII, s'utilitzà com antídot per a les mossegades dels gossos rabiosos. És clar, que potser caldria qüestionar-ne aquest ús.

Durant segles s'usà per provocar el son i fins hi tot la inconsciència als que havien de rebre intervencions quirúrgiques; de fet, a Itàlia durant el segle XIV es feu servir amb aquesta finalitat encara que barrejada amb altres plantes d'efectes semblants.

A l'edad mitjana es feu popular "l'esponja soporífera" que estaba impregnada d'herba queixalera, opi, mandràgora, cicuta... i que donaven al pacient perquè la respirés;  acte seguit, aquest, entrava ràpidament en un complert estat de somnolència i relaxació. Desprès de l'intervenció, feien servir una altra esponja xopa amb vinagre per despertar-lo.
De fet, a l'edat mitjana era l'analgèsic més emprat a tota Europa.

Les druidesses celtes efectuaven un peculiar ritual per propiciar les pluges per als conreus i aconseguir la fertilitat dels camps... escollien a una noia verge que despullada havia de recórrer els boscos de la zona a la recerca d'una planta de jusquiam; un cop trobada l'havia d'arrencar amb l'unica ajuda del dit petit de la mà esquerra, i desprès només calia llençar-la en el riu més proper.
A més, aquestes druidesses també confeccionaven amb aquesta planta un licor sagrat o soma.

Aquesta solanàcia s'havia utilitzat per donar sabor i alhora potenciar l'efecte embriagador de la cervesa. Ja n'hi ha notícies al segle XI, però amb el temps se'n prohibí el seu ús. A l'antiga Baviera la prohició es produí el 1507, i més endavant el 1516, passà a ser il·legal la incorporació del jusquiam a aquesta beguda, almenys pel que fa al sud d'Alemanya.

Un altre ús que es donà a d'aquesta planta fou per pal·liar el dolor als que havien estat condemnats a ser ejecutats. La planta en qüestió els ajudava a "ben morir", diguem-ho així.

UNA MICA DE BRUIXERIA
I per últim, situarem el tabac de pared en el món de la bruixeria, doncs era una de les plantes que les bruixes utilitzaven per fer els seus ungüents. Barrejaven una colla de plantes tòxiques entre d'altres de menys efectives amb greix de cavall o de serp i aleshores s'ho aplicaven sota les aixelles, la vulva, l'anus... perquè així el cos absorvia el preparat ràpidament. (algú ha comentat que feien servir el bastó o canya de l'escombra per introduïr-se l'ungüen per l'engonal... però, quina incomoditat! i quina bestiesa!, oi?, segurament que el mètode més pràctic i normal era fent servir la mà)) Els efectes psicotròpics d'aquestes plantes els produïen deliris, somnis i visions... i semblava com si flotessin per l'aire amb una gran sensació de lleugeresa.
Pierre Gassendi, el conegut filòsof, científic i matemàtic francés, explica que conegué a un pastor mig bruixot, que elaborava un ungüent compost de jusquiam negre, llard i oli i que usava per reunir-se amb d'altres bruixots en els seus aplecs, quan li venia de gust. Per aconseguir els efectes desitjats, només li calia untroduïr-se el dit preparat per l'anus.

Les bruixes i curanders, elaboraren beuratges amb aquesta planta per estimular l'apetit sexual dels que la bevien, doncs deien que eren afrodisíacs.

LA PLANTA TRANSFORMADORA
Un dels aspectes que menys s'ha comentat sobre aquesta planta és que quan se'n prenia una infusió, i el beuratge començava a fer el seu efecte, el subjecte podia tenir la sensació o la convicció de que es transformava en un animal, i de fet actuava com si ho fos. Sentia que el seu cos s'omplia de pèl, que els braços i les cames es transformaven en potes, i que les mans i els peus eren veritablement les d'un animal. L'instint animal dominava el seu cos i augmentava l'excitació, la fúria, la violència...
Aquesta vessant de la planta ens fa pensar en els companys d'Ulisses transformats en porc per la maga Circe... Però aquest episodi us l'explicarem més endavant.

No volem donar per acabada aquesta introducció històrico-geogràfica, sense apuntar que hi ha  diferents varietats d'aquesta planta (a més de les dues varietats de jusquiam que podem trobar a la península ibèrica), les quals tenen una composició i uns efectes molt semblants a les al·ludides, i que foren usades també per tractar diverses malalties, i també per alterar els estats de consciència. En podem trobar doncs, diverses varietats a gairebé a tota Euràsia, el nord d'Àfrica i en països com Afganistan, Pakistan i la Península Aràbiga.

Per tant, i ja per no fer-nos més pesats, només us direm que el jusquiam també fou usat a la regió de Sibèria i altres pobles d'Àsia oriental per fer un beuratge que efectuaven infusionant les llavors del jusquiam physalvides torrades; el resultat era una beguda molt agradable doncs els alegrava i donava una embriaguesa que els desinhibia i els feia xerrar sense reserves.

I a l'Índia, de les seves llavors en feien un encens, i a més també la feren servir per tractar diverses malalties nervioses.

En la medicina tradicional xinesa van fer servir les llavors fumades d'aquesta planta per tractar la tos forta, l'asma bronquial, el reuma i els dolors estomacals; i també tractaren amb ella, neuràlgies i psicosi maníaques.



CAPCETA, CARAMEL·LERA, HERBA DE L'ESQUELLETA, HERBA DE LA MARE DE DÉU,
xuclamel, tabac bord, molts noms per a una mateixa planta. Encara que en realitat, estem parlant de dues plantes semblants: El hyoscyamus niger i el hyoscyamus albus. O sigui, el jusquiam negre i el blanc. Tots dos tenen els mateixos components médico-medicinals, però sembla ser que és el jusquiam negre el que els té més concentrats. Totes dues plantes les podem trobar a Catalunya, i per mirar de distingir-les ens haurem de fixar més que res en les seves flors, doncs el jusquiam negre les té d'un color groc marronós amb nervis de color púrpura. En canvi, el jusquiam blanc té la corol·la d'un color groc pàlid amb la gola purpúrea. També les distingireu per la mala olor que desprenen les seves fulles al tocar-les, doncs les del jusquiam negre és molt més intensa.
Per cert, jusquiam ve del nom científic hyoscyamus que ve del grec, i vol dir "fava de porc". Aquest curiós nom, sembla que prové del relat d'Homer a l'Odissea en el passatge on la maga Circe convida als companys d'Ulisses a un tec, on els ofereix diferents menges com formatge, farina aromàtica, mel i un deliciós vi que va amanir però, amb drogues que els van fer perdre la memòria... Circe tot seguit els convertí en porcs i els tancà en una soll. (doncs bé, diuen que una de les plantes que usà per manipular el menjar, va ser el jusquiam).


L'herba cacauera, és una planta que el Creador marcà amb la seva Signatura. És el que en diuen la teoria del signe o doctrina de les signatures, perquè la planta en qüestió, porta assenyalats els signes que ens permeten conéixer-ne les seves virtuts. Aquesta teoria es basa en el principi de "similia similibus curantur", o sigui "els similars són guarits pels seus semblant".
Els antics van veure reflectida en aquesta planta la teoria del signe, doncs van associar tots aquests petits receptacles on s'hi formen les llavors amb la dentadura humana. I van descobrir que aplicant-se parfums als queixals corcats en desapareixia el dolor. En aquest cas la teoria era i és encertada.
Un altre indicador que es correspon amb la teoria del signe, és la forma com es distribueixen les capcetes al llarg de la tija floral, unes encarades cap a un costat, i les altres cap a l'altre, talment com si fos el mamellam d'una truja. (cada receptacle correspon a un mugró ). És per això que aquesta planta també és anomenada herba mamellera! Amb el jusquiam negre feien una cataplasma que era aplicada sobre els pits adolorits per l'acumulació de llet coagulada. Pels pits cascats, vaja. I també anava bé (o hi va?) pels tumors cancerosos que es produeixen als pits femenins.


Els Hyoscyamus es fan en terrenys erms i secs, vora els camins i sovint els trobem arrelats entre les escletxes de parets i marges.
És una planta molt tòxica, ja que conté alcaloides com la hiosciamina, l'atropina i l'escopolamina. També conté un glucòsid anomenat hioscopicrina.
L'atropina i l'escopolamina actúen sobre el sistema nerviós parasimpàtic, dilaten les pupil·les i fa que la visió propera sigui borrosa, a més de ressecar els ulls.Fan augmentar el ritme del cor, i a més es produeixen arrítmies cadíaques. Dificulta la capacitat per orinar doncs reté l'orina, produeix sudoració, augmenta la temperatura corporal, envermelleix la pell que s'escalfa i resseca.
També resseca la boca, produeix set, i dificulta la capacitat per deglutir.
Altres efectes que produeix l'ingestió d'aquesta planta narcòtica (que depenen molt de la dosi, és clar), són: somnolència, marejos, agitació, al·lucinacions visuals, atàxia (és la disminució de la capacitat de coordinar els moviments)... inquietud, desorientació, covulsions, tos seca.
És perillosa quan es pren en dosis altes doncs pot paralitzar el peristaltisme i el sistema vascular, i accelera el ritme cardíac, i per tant pot produïr la mort.
Diuen que si un infant s'empassa de 20 a 30 llavors es produeix la mort. En canvi en un adult, la dosi mortal està, entre les 100 i 150 llavors.


UNA PLANTA TÒXICA PERÒ ALHORA MEDICINAL
Tot està en la dosi diuen, per tant s'ha de ser molt curós si es vol fer ús d'aquesta planta. I de fet ja hem parlat del perill que suposa usar-la sense saber-la dosificar, per això si no sou gaire experts amb el maneig de la planta i en desconeixeu els seus efectes, doncs deixeu-la tranquila. I de la vessant medicinal també n'hem parlat força al llarg d'aquest article. I també hem conegut diverses formes d'aplicar-la o prendre-la, fent servir les seves fulles, llavors o arrel.
Ara us en proposarem unes quantes receptes més.


RECEPTARI

Per fer una CATAPLASMA agafarem un grapapet de fulles i les farem coure barrejant-hi aigua, llet i vinagre, i tot seguit ho aplicarem a la part adolorida.
O també podeu agafar fulles i cobrir-les amb cendra calenta; ho cobriu amb una tela i/o ho enveneu durant una bona estona.
Ara farem una cataplasma amb jusquiam blanc per aplicar externament com a analgèsic: Només cal macerar un grapat de fulles en oli, què escalfarem. Tot seguit apliqueu-vos-ho a la part adolorida.
Per curar el càncer extern de pell, es col·loquen entre dos draps les fulles de la planta per espai de 5 a 10 hores, i s'aplica a la zona afectada. Descanseu durant un dia, i al següent repetiu el procediment. Diuen que si el càncer no està molt desenvolupat es pot comptar amb la cura.
També us podeu fer un pegat amb fulles fresques barrejades amb civada maltejada.

MACERACIÓ amb jusquiam negre. Farem servir els fruits (les capcetes), que macerarem amb vi. Aquest cop ens prendrem el preparat que serveix per a catarros, i dolors estomacals i intestinals.

INFUSIÓ per dormir com un tronc: Agafeu 0.5 grams de fulles seques de jusquiam negre per cada 200 cetímetres cúbics d'aigua. Es filtra, i se'n beu només la meitat.

Amb el SUC  del jusquiam negre es feia una beguda típica dels països nòrdics, però en desconeixem la recepta.
Podeu premsar l'herba i aprofitar el seu suc amb el qual humitejareu un mocador que podeu aplicar al front en casos de febre, o sobre els ulls plorosos i/o adolorits. Alleugereix la febre i relaxa els ulls que deixen de plorar.
El suc oliós de la llavor, s'aplica a les oïdes perquè calmi el dolor i/o la coïssor.

Si voleu dormir tranquilament, només cal que us prepareu un BANY de peus amb un grapat de fulles.

I si voleu dormir com a infants, us heu de preparar una INFUSIÓ amb la planta que fareu servir per  aplicaros una LAVATIVA. Diuen que els resultats són assegurats.

Aquesta planta també la podeu fer servir usant les seves fulles per fer un cigarret. FUMAR el jusquiam va molt bé per combatre l'asma. En aquest cas, s'acostumava barrejar-la amb estramoni. Si ho proveu, vigileu de no quedar col·locats o "fumats". Per això els noms de tabac bord i tabac de pared amb els quals també és coneguda.

Els metges alemanys i francesos elaboraren diversos PREPARATS d'aquesta planta per preservar els seus pacients de l'escarlatina en èpoques d'epidèmies. Eren efectius?.


EL BÀLSAM TRANQUIL
L'inventor d'aquesta fòrmula balsàmica va ser François Aignan (1644-1709) conegut amb el renom de "Pare Tranquil". Va ser un metge francès de l'orde dels caputxins molt famós al seu temps. Va ser fins i tot metge del rei de França i del Príncep de Condé (influent família nobiliària francesa: els Borbó). Com hem dit anteriorment, ell fou el creador de la fòrmula d'aquest bàlsam, i que es feu popular amb el renom del seu creador: "el bàlsam tranquil".
Es fa servir per combatre els dolors reumàtics, neuràlgies i lesions diverses.
Veiem-ne la fòrmula:
Farem servir les fulles seques de les següents plantes: jusquiam, belladona, morella negra, estramoni i adormidera. De cadascuna d'ells en farem servir 50 grams.
Desprès les submergirem en alcohol durant tot un dia. Tot seguit hi afegirem 500 gr. d'oli d'adormidera, i ho escalfarem durant 6 hores al bany maria, i a continuació s'hi afegeixen 4 gotes d'essència de timó, espígol i menta.

Una altra fòrmula del BÀLSAM TRANQUIL, potser encara més antiga que la precedent, és com segueix:
Agafarem fulles seques d'estramoni, morella negra, jusquiam negre i adormidera blanca, i de cadascuna d'aquestes plantes en prendrem 4 unces.
Tot seguit agafarem summitats fresques de romaní, sàlvia, ruda, donzell, hisop, espígol, timó, marduix, menta, menta aquàtica, flors de saüc i pericó. De cada planta, n'agafem 1 unça.
També necessitarem 8 lliures d'oli comú.
Piquem les plantes fresques en un morter i desseguida les posem a coure amb foc sostingut fins que desaparegui l'aigua de la vegetació.
Es colen i s'expremeixen i s'hi aboca l'oli encara calent a sobre les plantes seques reduïdes a trocets.
Desprès ho deixarem en maceració durant 15 dies, i a continuació es cola, s'expremeix i es deixa reposar en un lloc protegit de la llum.


Actualment el jusquiam egipci ( hyoscyamus muticus) és conreat als països de Nigèria, Egipte i Pakistan doncs és aprofitat per la indústria farmacèutica donat que posseix una gran quantitat d'alcaloides, els mateixos que el jusquiam negre però encara més concentrats. També es fa servir en preparats homeopàtics com a calmant.

ÚS DE LA PLANTA ACTUALMENT
Ja hem vist que la capceta és una planta sedant, hipnòtica, antiespasmòdica, antineuràlgica i antiasmàtica.
En l'actualitat es fa servir contra el deliri, alcoholisme, espasmes, melancolia, els tremolors causats pel parkinson, l'excitació dels malalts mentals, gota i asma.

I res més. Espero que us hagi agradat la història i les curiositats d'aquesta planta que per les seves propietats al·lucinògenes i psicotròpiques havia tingut un caràcter màgico-religiós, fins i tot diria que sagrat donat que quan se la prenien els acostava a la divinitat.


Josel Ballabriga Clarasó

























Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada