LA CURIOSA CUINA CATALANA. "DE MENJAR DE GAT ROSTIT" 

Aquest recepta catalana, l'ingredient principal de la qual és el gat, surt publicada al Libre del Coch del Mestre Robert (1).

De menjar de gat rostit

Lo gat pendràs e matar-l'as, ço és degollar-lo. E quant sia mort, leva-li lo cap e guarda que nengú no'n menjàs per la vida, car per ventura tornaria orat. E aprés scorxa'l bé e netament e obre'l e fes-lo ben net. E quant sie net, pren-lo e met-lo dins en un drap de li que sie net e soterra'l deval terra, de manera que stiga un jorn e una nit. E aprés trau-lo de allí e met-lo en ast e baja al foch a coure. E aprés quant courà, unta'l ab bon all e oli. E quant sia untat, bat-lo bé ab una verga e açò faràs, fins que sia cuyt, untant y batent. E quant sia cuyt, pendràs-lo e tallar-l'as, axí com si fos un conil e met-lo en un plat gran. E pren de l'all e oli que sia destemprat ab bon brou, de manera que sia ben clar. E lança'l damunt lo gat. E aprés menja d'ell e veuràs una vianda singular.

Aquest llibre es publicà a Barcelona l'any 1520. Cinc anys desprès, o sigui el 1525, es publicava la versió castellana, que és el llibre de cuina més antic que es coneix en aquesta llengua.

En versió castellana, el llibre aparegué amb el títol de "Libro de Guisados, manjares y potajes intitulado Libro de cocina".
Per tal que veieu la fidelitat de la versió castellana, us en passo la transcripció.

Gato assado como se quiere comer.

El gato que este gordo tomaras y dgollarlo as. Y dspues de muerto cortar la cabeza, y echarla a mal porque no es para comer, que se dize que comiendo delos sesos podría perder el seso y juyzio el que lo comiere. Después dessollarlo muy limpiamente y abrirlo y limpiarlo bien; y después envolverlo en un trapo de lino limpio, y soterrarlo debaxo de tierra donde a de estar un dia y una noche; y después sacarlo de allí y ponerlo a assar en un assador, y assarlo al fuego, y començandose de assar untarlo con buen ajo y azeyte, y en acabándolo de untar açotarlo bien con una verdasca; y esto se a de hazer hasta que este bien assado untándolo y açotandolo, y desque este assado cortarlo como si fuese conejo o cabrito y ponerlo en un plato grande y tomar del ajo y aceite desatado con buen caldo de manera que sea bien ralo, y echarlo sobre el gato, y puedes comer del, porque es muy buena vianda.

Josep Ballabriga Clarasó


(1) El Llibre del Coch, va ser escrit el 1477, del seu autor se'n tenen poques dades. Es diu que era coc (cuiner) del rei don Ferrando de Nàpols.
A la traducció castellana del 1525, se'ns diu el nom complert Robert de Nola.
En català, d'aquesta obra se'n feren almenys cinc edicions, i en castellà, més de set.

A LA RECERCA DE LES ARRELS MATERNES D’ANTON GAUDÍ I CORNET

Era un 9 de maig de 1843 quan es celebrà l’enllaç matrimonial entre Francesc Gaudí Serra i Antònia Cornet Bertran. La cerimònia nupcial s’efectuà a l’església Prioral de Sant Pere de Reus. Aquesta parella tindrà cinc fills, el darrer dels quals naixerà nou anys després, o sigui el 25 de juny de 1852 i li posaran de nom Anton, Plàcid i Guillem. Anton perquè era el nom de la seva mare i de l’avi patern. Plàcid perquè era el nom del padrí de bateig i Guillem perquè era el sant del dia. Doncs sí, estem parlant dels pares del famós arquitecte Anton Gaudí i Cornet. (1)

He volgut començar aquesta recerca esmentant aquesta unió matrimonial perquè en aquest moment es van unir dues nissagues:  l’una d’origen francès; els GAUDÍ i l’altra d’origen català; els CORNET

Els Gaudí de què parlem eren originaris d’una regió d’Occitània, l’Alvèrnia, la capital de la qual és Clarmont d’Alvèrnia (Clermont-Ferrand).

El primer Gaudí que farà cap a Riudoms i s’hi instal·larà serà un marxant nascut el 1614 a Saint Quintin sur Sioule. Es tracta de Joan Gaudí, fill d’Antoni i Joana. El primer cop que es documenta aquest Joan a Riudoms és el 1631 i, aleshores, se l’esmenta com a Juan Guaudin. Quan, l’any 1634, contrau matrimoni amb Maria Escura (filla de Joan, paraire d’origen francès, i Anna), ja té el nom i el cognom catalanitzats i se l’anomena com hem dit Joan Gaudí.

I ara, per tal de seguir el fil de la nissaga Gaudí fins arribar al pare de l’arquitecte, en Francesc, esmentarem totes les unions matrimonials que s’efectuaren. En primer lloc citarem l’any de l’enllaç matrimonial i, a continuació, nomenarem els noms i cognoms dels contraients.

   ?      Antoni Gaudí                          =     Joana

1634  Joan Gaudí                              =    Maria Escura

1663  Joan Gaudí Escura                 =    Maria Oriol Giner

1700  Josep Gaudí Oriol                  =    Vicenta Coll Noguera

173?  Josep Gaudí Coll                    =    Maria Figueres Roca (és el segon matrimoni del Josep)

1767  Francesc Gaudí Figueres      =    Francesca Salvany Serra

1811 Francesc Gaudí Salvany        =     Rosa Serra Torroja

1843 Francesc Gaudí Serra            =     Antònia Cornet Bertran, pares de l’arquitecte

 

                                                               ELS CORNET

La nissaga Cornet és d’origen català. A la comarca del Bages, concretament al municipi de Sallent, encara es conserven les ruïnes de l’antic castell de Cornet. Les seves restes, que ja deuen tenir pels volts de 1000 anys, descansen, mig cobertes per la vegetació i la brossa, dalt d’un turó de 388 metres. Degut a la poca rellevància d’aquest castell, se l’anomenava el Castellet de Cornet. Per tant, d’aquest indret en descendeixen dos llinatges: els Cornet i els Castellet.

Però deixem de banda aquests Cornet tan antics i fem córrer el rellotge del temps uns quants segles endavant.

El 30 d’octubre de 1813, va néixer, a la ciutat de Reus, Antònia Cornet Bertran, mare d’Anton Gaudí.

Era filla d’Anton Cornet Sans, nascut a Reus el 16 de gener de 1776, i de Maria Bertran Buxeda, nascuda a Tarragona el 13 de novembre de 1786. L’Anton i la Maria s’havien casat, el 16 de juny de 1810, a la capella de la Verge del Claustre de la Catedral de Tarragona.

Anton Cornet Sans, era fill de Carlos Cornet Llombart i de Maria Sans Fernandes. El Carlos i la Maria s’havien casat a Reus el 1764. Però potser serà millor que us transcrivim la inscripció del seu casament, tal i com figura al Llibre V de Matrimonis de la parròquia de Sant Pere de Reus.

Era el 5 de febrer de 1764. Carlos Cornet, fadrí courer de Santa Coloma de Queralt, habitant de Reus, fill de Jaume Cornet, pagès, i Antonia Llombart, conjugués amb Maria Sans, donzella, filla de Miguel Sans, pagès, i Maria Fernandes de Reus.

Carlos, Joan, Baptista Cornet, neix a Santa Coloma de Queralt el 25 d’abril de 1736. Els pares són Jaume Joan Cornet, pagès del lloc de Sant Domí, habitant però, a la vila colomina. La mare és Antonia Cornet Llambart (recordem aquí que les dones quan es casaven perdien el cognom patern i adoptaven el del marit) de la present vila. Llibre núm. 6  de Baptismes (1729 – 1755).

El 21 d’agost de 1726, Jaume Joan Cornet es casa amb Antònia Llombart Busquets a la parròquia de Santa Coloma de Queralt.

El Jaume Joan era fill d’Andreu Cornet i de Magdalena, difunts. Tan l’Andreu com el Jaume Joan eren naturals de Sant Domí. (2)

L’Antònia era filla de Francisco Llombart , apotecari, i Coloma “LLombart” Busquests, els dos de Santa Coloma de Queralt.  Llibre núm. 2 de Matrimonis  (1631 – 1727).

I ara per fer més aclaridor l’arbre genealògic matern d’Anton Gaudí, seguirem tots els casaments, fins arribar al matrimoni dels pares de Gaudí.

En primer lloc posarem l’any que es celebrà l’enllaç i, a continuació, el noms i cognoms dels dos contraients:

    ?       Andreu Cornet                     =     Magdalena

1726    Jaume Joan Cornet              =     Antònia Llombart Busquets

1764    Carlos Cornet Llombart      =     Maria Sans Fernandes

1810    Anton Cornet Sans              =     Maria Bertran Buxeda

Com ja hem dit més amunt, una filla d’aquest últim matrimoni, l’Antònia Cornet Bertran, es casa amb Francesc Gaudí Serra, l’any 1843, que, com sabem, van ser els pares de Gaudí.

Els Cornet de què parlem eren originaris de Sant Domí, un poble molt proper a Sant Guim de Freixenet, del qual n’és  una pedania.

Però aquesta família (o famílies) de pagesos, abans d’arribar a Santa Coloma, van estar vivint, uns vint-i-cinc anys, als pobles de Rauric i Montargull, aproximadament, entre el 1678 i el 1702. Al primer quart del segle XVIII, arriben a l’Alt Gaià i es divideixen en tres blocs familiars. Uns s’instal·len a Santa Coloma, uns a Guimons i uns altres a Sant Gallard.

Nosaltres, en aquest article, hem deixat de banda les branques dels Cornet de Guimons i Sant Gallard i ens hem centrat en la branca colomina que és la que va entroncar amb la família Gaudí.

Però abans d’acabar, encara us vull parlar de dues defuncions que afecten el tronc principal d’aquesta família. Són la de l’Andreu i la del Jaume Joan.  Veiem-les:

El dia 12 de maig de 1707, mor a Guimons “Aguialmons” Andreu Cornet (recordem que és el pare de Jaume Joan Cornet) en casa del Sr. Guilera. Era natural de Sant Domí. El dia següent és enterrat al cementiri de Figuerola.

El 16 de juny de 1740, mor Jaume Joan Cornet a Santa Coloma i el següent dia fou enterrat al fossar de l’església parroquial colomina. Aquest enterrament l’ha de pagar, l’any 1741, D. Ramon  Cugul, d’una “Causa pía” de la qual ell n’era  l’administrador.

 

Josep Ballabriga Clarasó

 

(1) A Anton Gaudí se l’anomena majoritàriament Antoni o Antonio (només cal que feu un cop d’ull a internet). Sembla ser que l’autèntic nom de Gaudí, ANTON, els biògrafs i historiadors, que han estudiat la seva vida i la seva obra, l’hagin volgut arraconar.

Si bé no podem dir que Anton i Antoni siguin dos noms diferents, sí que hem d’aclarir que fan referència a dos sants diferenciats. Quan a algú li posaven Anton era en honor de sant Anton Abad, la festa del qual se celebra el 15 de gener. Als Anton se’ls nomenava familiarment Ton.

Els que batejaven amb el nom d’Antoni algun fill seu és perquè havien escollit a sant Antoni de Pàdua com a patró i, aleshores, celebraven la seva festa el 13 de juny. Als Antoni, se’ls deia també Toni (ja al segle XVI, trobem inscripcions als registres parroquials amb el nom de Toni o Tony). Això no passa amb el nom Ton o, almenys, jo no n’he vist mai cap inscripció.

A Gaudí,  els familiars i amics, li deien Anton. Els seus col·laboradors l’anomenaven don Anton o senyor Gaudí. A Riudoms el coneixien com l’Anton del Mas de la Calderera (a mi no m’estranyaria que li diguessin el “Ton de la Calderera”, que és més curt, però no em feu cas, doncs només és una suposició).

El curiós del cas és que Gaudí celebrava la seva onomàstica quan no tocava, és a dir, el 13 de juny, festivitat de sant Antoni de Pàdua. Es veu que l’arquitecte era molt devot d’aquest sant i, cada cop que visitava Riudoms, anava a pregar a l’ermita de sant Antoni de Pàdua, que està situada  a la part més alta del poble.

Ja sé que no cal donar-li més importància de la que té, però jo crec que seria necessari reivindicar l’autèntic i únic nom de Gaudí: ANTON.

 

(2) Els Cornet de Sant Domí, no sabem d’on procedien, tampoc sabem si ja feia moltes generacions que habitaven al poble. Potser van arribar directament de Cornet o, potser, van venir d’Igualada. Dic això perquè la historiadora igualadina, Maria Rita Marimón i Llucià, diu que trobà un testament d’un Cornet de Santa Coloma, que diu que quan mori vol que les seves restes siguin portades al fossar familiar d’Igualada. Doncs potser sí que van venir d’aquesta vila, qui sap. Jo, tots els Cornet que he trobat als registres parroquials van ser enterrats la majoria a Santa Coloma i uns pocs a Figuerola.

Les primeres referències que tenim d’aquesta nissaga/gues a la vila igualadina són de l’any 1330. Sovint els trobem vinculats amb el govern de la vila com a jurats, consellers, síndics o batlles. Els Cornet, doncs, exercien diferents oficis. Trobem moliners, paraires, teixidors, mercaders, algun advocat i, fins i tot, un trompador (aquesta última professió sembla ser molt indicada per a una família que té un corn al seu escut familiar). També trobem un Cornet que és jugador (sí ja sé que no és una professió), que l’any 1330 promet, a les autoritats pertinents, que durant tres anys no jugarà ni farà jugar “á cap joch de daus, cabra-boch, d’altilena… y si ho fa caygue en pena de 20 sous per cada vegada…”.

Els Cornet més influents, però, van ser els mercaders, que al segle XV n’eren tres o quatre famílies. L’any 1599, Felip III concedí títol de noblesa a Agustí Cornet. Al blasó nobiliari dels Cornet igualadins hi figura un corn. Als que es van traslladar a Barcelona hi figuren tres corns lligats. Les famílies Cornet benestants igualadines s’enterraven a l’església de Santa Maria. Els que vivien a Barcelona ho feien a Santa Maria del Mar.

Bé, podríem parlar d’uns Cornet ciutadans honrats de Barcelona, des de començaments del segle XVI. Podríem parlar de Joan Lluís Cornet i Merlès, ambaixador de Barcelona l’any 1580 i que també fou diputat del General pel braç reial. El seu nét, Francesc Cornet i de Tamarit, va ser capità d’un galió a la batalla de Lepant. Trobem algun Cornet militar, algun canonge, algun inquisidor… També és obligat parlar del mecenes igualadí Agustí Cornet i Millars, que cedí un terreny d’una extensió considerable per construir el convent dels caputxins d’Igualada, cap el 1610, i del fill d’aquest, Jeroni Cornet Çacirera… Però potser que ho deixem aquí.

Faig tota aquesta ressenya històrica, sobre els Cornet igualadins, perquè podrien ser (alguns d’ells) els avantpassats materns de Gaudí. I si fem cas del testament que cita la Maria Rita Marimón, sobre el Cornet colomí, que vol que portin les seves restes al fossar familiar d’Igualada, jo m’inclino a pensar que els ascendents materns de Gaudí són del ram dels mercaders, que disposaven de sepultura pròpia a la l’església de Santa Maria d’Igualada.

                              LA POBLACIÓ DE LES PILES CAP EL 1600 (2)

L'octubre de 1598, l'arquebisbe de Tarragona Joan Peres (o Teres) visita les Piles per administrar el sagrament de la confirmació.

A l'església parroquial de Sant Martí bisbe, són confirmats 14 infants; 7 nois i 7 noies.

A continuació veiem el llistat dels confirmats per orde alfabètic i amb el nom dels pares al costat.

Joan Balcel                         Joan              Hieronima
Francesch Ginoves             Francesc       Chaterina
Hieronimo Oluga               Magi             Hieronima
Magdalena Oluga              Andreu          Esperansa
Pere Oluga                         Andreu          Esperansa
Coloma Ponsa                         ?               Elisabet
Damia Pont                        Melxior         Chaterina
Pere Queralt                       Berthomeu    Joana
Eugenia Querola                Pere               Hieronima
Elisebet Ramona               Anthony         Elisabet
Elisabet Roga                    Anthony         Elisabet
Chaterina Valbona            Joan                Magina
Chaterina Valbona            Sabestia          Joana
Jeronimo Valbona             Jaume            Speransa


Nota: Observareu que a les noies els feminitzen el cognom patern. Així tenim Ponsa de Pons, Querola de Querol, Ramona de Ramon i Roga de Roig.


Josep Ballabriga Clarasó

1.  

                            LA POBLACIÓ DE LES PILES CAP EL 1600. (1)                                          

L'any 1602 el rector de les Piles confeccionà una llista de confessants de tots els feligresos del poble que tenien la obligació de confessar i combregar pels volts de Pasqua, per això també en dèien compliment pasqual o més popularment "fer la creu", doncs el rector feia una creu als que havien complert. Els que no ho havien fet, el rector anotava, "no ha complert", i això podía implicar que pogués ser acusat d'heretgia, o que se'l privés d'entrar a l'esglèsia, o de ser enterrat en lloc sagrat.

Passem tot seguit a veure la llista de totes les famílies de les Piles que van cumplir. Jo l'he fet seguint l'orde alfabètic dels cognoms.

Casa de Joan Balsells
Ell, na Balsells, la muller, la mare, i el Joan, Francesc i Llorens germans.

Casa de Tony Balsells
Ell, Margarida, sa muller, i els fills Mateua, Toni, Pau i Pere

Casa d'en Bartolomeu
Ell en Pere, i na Bartolomeua, sa mare vídua, i els fills Pere, Joan, Francech i Coloma

Casa d'en Batlle
Ell en Joan, na Batlle la muller, i el Joan menor

Casa d'en Briansó
Joan Briansó, Violant Briansona, i els fills Montserrat i Hieronima. I el pastor Guillem

Casa de mestre Cardona
Joan Cardona, Margarida i el mosso Joan Serradell

Casa de na Copons
Joana Copons vídua i els fills Joan i Montserrada

Casa de Joan Ferrer
Ell i na Joana Ferrera

Casa de la Vídua Ferrera
Isabet Ferrera

Casa d'en Francesc Ginovés
Ell i Catherina Ginovesa

Casa d'en Magí Ginovés
Ell el major, i el Magí menor, Speransa Ginovesa muller, Caterina Ginovesa filla i Isabet Ginovesa vídua.

Casa d'en Llambart
Pere Llambart i Coloma Llambarda

Casa de Llorens Oluja
Ell i Caterina sa muller

Casa de na Oluja
Speransa Oluja i el seu fill Baltazar

Casa de mestre Pellicer
Pere Pellicer i Joana Pellicera

Casa d'en Pons
Jaume Pons vdo. i sa filla Isabet Ponsa

Casa de Melxior Pont
Ell i sa muller Caterina Ponta vídua, Coloma Nueta vídua i Simon Nuet fill

Casa de Pau Pont
Joana Ponta vídua, i Pau i Jaume fills. I el pastor Toni

Casa d'en Queralt
Ell en Bartomeu i Joana Queralta sa muller

Casa d'en Andreu Querol
Ell i Eularia Querola sa muller

Casa d'en Pere Querol
Ell i na Hieronima Querola, i la filla Margarida

Casa d'en Ramon
Toni Ramon major, i Toni Ramon menor, i Isabet Ramona

Casa d'en Riba
Ell en Pau, i sa muller Joana, Hieronima Ponsa vídua i àvia. I el Francesc Gadia mosso

Casa d'en Rotx
Joana Roja vídua i Francesc Carulla, el germà

Casa d'en Sengenis
Ell en Montserrat i Agna Sengenisa. I el mosso Bertran Pujalt

Casa de Nycolau Sengenis
Jaume Tomas

Casa Soler
Ell en Jaume, Damiana i Pere Putx

Casa d'en Talavera
Ell en Montserrat i sa muller Joana. El fill Llorens i sa muller Isabet

Casa d'en Tomas
Ell en Pere i sa muller Isabet Tomasa

Casa de Jaume Vallabona
Ell i Speransa. I el seu fill Jaume

Casa de Joan Vallbona
Magina Vallbona vídua

Casa de Sabestiá Vallbona
Ell i Joana sa muller. I Sebastiá el fill

Casa de Toni Vallbona
Ell i sa muller Caterina. Magí Vallbona menor, i sa muller Caterina

Casa de Montserrat Vallbona
Ell i sa muller Hieronima. I un mosso Jaume Foix.

I fins aquí la relació de les 34 famílies que vivien al poble. En total comptabilitzem 103 persones, afegint-hi els mossos i els pastors. Ara aquí caldria afegir-hi els menors que encara no tenien l'edat per poder confesar i combregar.


Josep Ballabriga Clarasó

                                                   EL FOGATGE DE 1553 A LES PILES

Després del fogatge de 1515, trenta vuit anys més tard se'n confeccionà un de nou.

El 4 d'agost de 1554, molts pobles van haver d'anar a Sarral (Sareal, Sarreal, Sarreall), a fer denúncia dels focs que hi havia a cada lloc.

Un d'aquests pobles que va fer cap a Sarral aquell dia, va ser el de les Piles.
Els representants de la Universitat del poble, que van declarar el nombre de focs de les Piles, van ser Joan Pons com a batlle (balle) i Antoni Balsells com a jurat.

Tot seguit presentarem un llistat ordenat alfabèticament de tots els caps de casa del poble.

És el següent:

Bertomeu Asbert
Antoni Balsells
Joan Balsells
Joan Bertomeu
Joan Brinco (1)
Antoni Caroll
Joan Copons
Joan Ferrer
Francesc Ginoves
"En" Ginoves
Domengo Holuja
Pere Mateu
Joan Pons
Joan Rocha
Antoni Roig
Pere Sengenis
Jaume Thomas
Antoni Valbona
Jaume Valbona
Bernat Vilar

Andreu Granudol, era el vicari, que devia viure a la rectoría.

En total comptem 21 focs, si hi afegim la rectoría. Si calculem que a cada foc o casa, hi havia 5 persones, ens sortirà un total de 105 habitants.

Ara per tal de contrastar el fogatge de 1553 amb el de 1515, buscarem els cognoms que coincideixen en un i altre any.
Veiem els Balsells (2 famílies), Bertomeu, Briançó, Caroll, Copons, Ginoves (2 famílies), Holuja, Mateu, Pons, Roig i Sengenis.

Desapareixen els Alamany, Joan, Talavera i Traver.

En veiem alguns de nous, Asbert, Ferrer, Rocha, Thomas, Valbona (2 famílies) i Vilar.

El cognom Talavera, malgrat que no surt en aquest llistat, sabem que continuava vivint al poble, qui sap si es tracta d'un cas d'ocultació.


Josep Ballabriga Clarasó


(1) El cognom Brinco, és una mala transcripció de Briançó.

                                         EL MONSTRUÓS PODER DE LA SANG MENSTRUAL

He volgut començar aquest article, fent aquesta associació de monstruós i menstrual, perquè son dues paraules que s'assemblen, i de fet no és cap coïncidència aquesta semblança. Monstre en català antic, també s'havia dit mostro i monstruo. I de menstrual, també en podem dir el menstru. Si despullem la paraula monstre del sentit pejoratiu que té, li queda un significat d'un sentit religiós, de prodigi, de quelcom fabulós, d'extraordinari, colossal, fenomenal...i naturalment també d'espantós, d'horrorós, perquè produeix aquest sentiment en els humans, que no arriben a copsar la grandiositat d'un fenòmen per ells inexplicable.

Un dels primers ritus (ritus=vermellós) en celebrar-se, va ser amb sang menstrual. Aquesta sang era ofrenada directament a la Mare Terra, de forma natural i incruenta. L'origen de cru, del qual deriven cruel, cruesa, etc., ve del llatí i vol dir "que sagna", tot i que l'arrel és indoeuropea. De kreu (sang, carn viva). A diferència de la sang mentrual, que fluïa directament a la terra, la sang sacrificial necessitava d'una víctima expiatòria, que podía ser un animal o una persona, (generalment un infant). En aquest cas, la víctima era consumida, si més no parcialment de cru en cru, i la seva sang beguda de calent en calent.

A més de vessar la sang menstrual a la Divinitat, per demanar-li o agraïr-li la fertilitat dels camps, de les pluges generoses, de les collites abundoses, etc., aquesta sang també era beguda com a font de regeneració. També era beneficiós empastifar-se'n o banyar-s'hi. (ara que banyar-se en aquesta sang, només era permès als deus).

Moltes cultures, van fer de la sang menstrual, la beguda dels Deus. A Egipte, els faraons es convertien en deus quan bevien la "Sang d'Isis", que era una ambrosia que en dèien Sa. La deessa hindú Kali-Maia, invitava als deus a banyar-se en el seu fluït sagnant, o a beure'n. Beure d'aquesta sang, era beure `l'ànima de la deessa, la "Sang del Drac". I també era a l'Índia, que la beguda sagrada, el Soma, era secretada per la Vaca de la Lluna, i era begut barrejat amb llet, en cerimònies de sacrifici. A Grècia era el Vi vermell sobrenatural, que rajava de la Dea Mare Hera. Els reis celtes es feien divins, quan bevien L'Aiguamel vermell de la reina Mab. Els deus escandinaus, sort en tenien d'aquest Néctar Diví, doncs el deu Thor havia de banyar-se en un riu de sang menstrual, si és que volia conservar la inmortalitat. El seu pare Odí, era tant poderós, perquè havia robat la Sang Sàvia de la Deessa Mare.

Aquesta libació sagrada d'un color encarnat o carmesí, simbòlicament, era d'un vermell obscur, diferent de la sang sacrificial, que era d'un vermell arterial. Aquesta secreció no és mai roja, doncs aquest color, és d'un vermell que tira a groc.

Les paraules menstruació i catanèmia son sinònimes, i es refereixen al sagnat mensual que la dona té cada mes i durant el seu període fèrtil. Com que el cicle menstrual femení, té una durada similar al cicle lunar, es va fer servir per mesurar el pas del temps, i així va nèixer el primer calendari conegut, el calendar lunar. Aquestes dues paraules, doncs, venen de mes, (del llatí mensis, i aquest del grec, mene, que vol dir lluna), derivats seus, són medir, mesurar, etc.

Fixem-nos però, en la paraula catanèmia. Té l'origen en el grec, kata, que vol dir "cap avall", però deriva de l'antiga paraula indoeuropea, kat, o sigui "cosa vessada o llençada cap a baix", que es refereix evidentment a la sang menstrual.

La sang menstrual, no només era un fluïd diví, no, sinó que també ho era (o ho és) dels simples mortals, bruixes, bruixots, ocultistes...busquen en aquest líquid la font de la juventud, o potser l'elixir de la immortalitat.

Els seguidors d'una variant del Tantra, prenen el kalas roig, que és la sang catanemial femenina, és el kala més antic de tots, el més potent,i el que té més energia.

Actualment s'està redescobrint el poder que té aquesta sang com a font de cèl.lules mare, que es podrán fer servir per la medicina regenerativa, i per a curar un gran nombre de malalties. La prova d'això és que van sorgint empreses especialitzades en recollir la sang menstrual criogenant-la... i guardant-la desprès en bancs creats expressament per aquest menester.

• Josep Ballabriga Clarasó

                                                     GAUDÍ  1852-1926. UNA REIVINDICACIÓ

El pròxim mes de juny es compliràn dos aniversaris que tenen a veure amb un personatge que el destí va voler que naixés i que també morís un mes de juny. El seu naixement va ser natural, però la seva mort, va ser accidental. No entrarem ara a considerar si la seva mort ja estaba escrita en el seu destí.

Aquest 2016 es compleixen 164 anys del naixement de Gaudí i 90 anys de la seva mort.

Anton Gaudí i Cornet, va nèixer el dimecres 25 de juny de 1852 a dos quarts de deu del matí. (no entrarem ara a discutir, de si va nèixer a Reus o a Riudoms, doncs és una questió que encara avui dia genera polèmica).

El dia següent, el 26, és batejat a la parròquia de Sant Pere de Reus pel vicari i mossèn Josep Casas. Li posen els noms d'Anton, Plàcid i Guillem.
El nom d'Anton, li posen perquè és el nom de la seva mare i també del seu avi matern.
Plàcid, perquè éra el nom del seu padrí de bateig. I Guillem perquè era el sant del dia del seu naixement.

Els pares del nou-nat eren Francesc Gaudí i Serra, calderer de Riudoms i Antònia Cornet i Bertran de Reus.

Els padrins van ser Plàcid Gaudí, torner de Riudoms i Raimunda Tarragó (aquesta Raimunda estaba casada amb Anton Gaudí de Riudoms). Tots ells eren oncles de Gaudí.

I ara ve la reivindicació. Actualment a Gaudí se'l coneix amb el nom d'Antoni o Antonio, només cal que consulteu a Internet o la gran quantitat de bibliografía que hi ha publicada sobre ell. Gairebé ningú l'anomena pel seu nom autèntic. ANTON.

Tots els familiars i amics de Gaudí li dèien Anton. Els seus col.laboradors li dèien don Anton o senyor Gaudí. Perquè li hem canviat el nom?.

Anton Gaudí, celebrava el seu sant el 13 de juny que era sant Antoni de Pàdua, quan en realitat l'hauria d'haver celebrat el 15 de gener, que és sant Anton abat, que era el sant de qui li van donar el nom.

Suposo que Gaudí era conscient que celebrava el seu sant quan no tocava. Segurament que l'arquitecte va escollir aquesta diada perquè era molt devot de sant Antoni de Pàdua, doncs a la vora de Riudoms hi ha l'ermita on es venera aquest sant. Gaudí sempre que anava a Riudoms acudia a aquesta ermita a pregar a sant Antoni.



Josep Ballabriga Clarasó