ELS ROCA, UNA FAMÍLIA DE CAMPANERS DE LES PILES (fragment)

Cap a la meitat del segle XVI, hi havia a les Piles una família de campaners que havien fixat la seva residència al nostre poble. Ara no us penseu que eren uns tocacampanes (1), no. Ells eren fabricants de campanes, que també en deien fonedor de campanes, buidador de campanes,  mestre campaner, senyer o mestre senyer. El cognom d'aquesta família era Roca, encara que sovint el trobem escrit com a Rocqa i Rocha. El primer membre que trobem d'aquesta família als registres parroquials és el Joan Roca. Aquests Joan, el 1550 ja s'havia instal·lat a les Piles i ens consta que feia de mestre courer, perquè a més de fer campanes també feia estris de cuina. En aquesta data també sabem que feia de pagès, i que era productor de safrà. En el fogatge de 1553 ens surt Joan Rocha com a cap de casa.
A Rocafort de Queralt el mateix 1553,també hi havia una casa el cap de casa de la qual era Pere Rocha, que també era campaner, i que potser era el germà o el pare del Joan de les Piles (als llibres parroquials de les Piles ens consta que eren parents).
Fins el 1589 encara trobem membres d'aquesta nissaga habitant al poble, però desprès en els registres parroquials ja no ens consta cap Roca.
L'any 1617, mor a Santa Coloma de Queralt Joana Roca vídua, però la venen a enterrar a les Piles. Devia haver estat casada amb algun Roca espilenc. El rector anota.."no feu testament per no tenir res".
Tenim notícia d'algunes campanes que feren aquestes dues famílies: els Roca de les Piles i els de Rocafort.
L'any 1791 el Josep Roca, va fondre una campana de petites dimensions per a San Gil Abad de Saragossa. Aquesta campana encara existeix actualment.
El Pere Roca que habitava a Rocafort, es veu que era procedent de Castelló de Farfanya. L'any 1786 buidà una campana per a la parròquia de Sant Joan de Valls, i una altra per al monestir de Nostra Senyora del Carme, també de la mateixa ciutat.
I aquest mateix any, també feren una altra campana per a la Prioral de Sant Pere de Reus.
És possible que aquestes dues famílies treballéssin conjuntament, no ho sabem, però no m'estranyaria que ho féssin, si l'encàrrec era important.
Bé, ara no entrarem en les incidències familiars dels Roca (ho farem en una altra ocasió). El que sí direm, però, els que els fills del Joan continuaren l'ofici familiar. Sí, sí, almenys dos d'ells consten com a campaners.

ELS ROCA DE BARCELONA
El primer membre que coneixem d'aquesta nissaga de fonedors, el trobem a la ciutat de Barcelona. És el Pere Roca, i ens consta que l'any 1512 fon la campana dita "Marlessa" per a la Seu de Lleida i l'any 1533 en fon una altra per a la parròquia de l'Espluga de Francolí.

L'OFICI DE CAMPANER
Els campaners que vivien en zones rurals es desplaçaven pel territori per tal d'exercir el seu ofici. Era doncs, un ofici ambulant. I era ben lògic, doncs posem per cas que als nostres campaners espilencs els hi encomanessin una gran campana que haguessin de col·locar... diguem al campanar de Santa Maria de Montblac! (2) Haurien de fer la campana al poble i desprès traslladar-la fins a la vila ducal ! I si la campana en qüestió fos de grans dimensions, doncs tot plegat seria molt costós.

COM ES FEIA UNA CAMPANA

El metall que s'usava habitualment per fer una campana, era el bronze. Aquest metall ja era emprat en temps prehistòrics i s'obté aliant coure i estany. El percentatge de cada element pot variar molt. De l'estany n'hi pot haver d'entre un 8 a un 40%. Però el bronze per a fabricar campanes havia de ser especial,generalment era compost per un 80 % de coure i un 20 % d'estany. (també podia ser d'un 78% de coure i 22% d'estany). D'estany se n'havia posat fins a un 30%. També s'hi posaven en petites proporcions d'altres metalls, com podien ser plata, plom, ferro, zenc, antimoni i bismut. El percentatge de tots aquests metalls afectava la sonoritat de l'instrument, és clar. Si es volien tons més greus i profuns, o més aguts o més cristal·lins, era el mestre campaner qui ho determinava i qui transmetia el seu mestratge als seus fills.Per això els fonedors de campanes eren petites empreses familiars que només passaven els secrets de l'ofici als seus fills.

.........


Josep Ballabriga Clarasó






(1) Persona que parla sense solta ni volta.

(2) L'any 1793 el mestre campaner Adjutori Mestres de Calaf, fon el "seny" o "sant gros" per a Santa Maria de Montblanc. Aquesta campana era la més gran de l'arxidiòcesi de Tarragona. Pesava més de quatre mil quilos, i el seu ressò arribava a tota la Conca, fins i tot al Coll de Deugràcies.

El farro, un menjar bo i oblidat.

                                         

Poca gent se'n recorda del farro, doncs era el menjar de cada de dia de la gent humil. Gent més aviat pobra que no tenia gaire cosa per fer bullir l'olla. El farro, era una mena d'escudella, on hi cabia qualsevol producte que es tingués a l'abast. Shi posava gairebé de tot... cereals, llegums, verdures... i si es podia, també s'hi posava algun tall de carn... el més corrent, era posar-hi un os de pernil salat. També s'hi acostumava posar algunes pilotes, però eren "pilotes de pobre", doncs es feien amb llard barrejat amb farina. Per acompanyar aquest brou, hi podien posar fideus (d'aquells gruixuts), arròs, o fins hi tot sopes de pa.

El farro tarragoní, es feia a les comarques meridionals de Catalunya, i la recepta podriem dir que era més o menys així:

Preneu els següents ingredients...

100 g de mongetes seques, ja remullades. 100 g de pèsols. 100 g de faves. 100 g de fideus gruixuts. 2 patates. Mitja col d'hivern. 1 os de pernil, i sagí treballat amb farina. Sal i aigua.

Primer es feia bullir l'os de pernil i les mongetes en una olla amb aigua. Mitja hora desprès, s'hi posen les verdures i llegums i ho deixeu bullir.

I ja per acabar, s'hi afegeixen els fideus i les pilotes fetes amb sagí i farina.

 A les taules de la gent benestants, no en feien mai de farro, doncs tenia mala fama,allí sempre hi feien una bona escudella i carn d'olla.

Fins aquí, hem parlat del farro del sud de Catalunya, però també hi havia el farro que es feia cap el nord del país, concretament a les comarques gironines.

La recepta del farro "gironí", és com segueix:

Preneu 200 g de farina de blat de moro i sagí, i ho feu bullir durant uns 20 minuts amb aigua bullent... i no pareu de remenar.

Un cop cuit, hi podeu afegir 2 talls de cansalada fregida i uns quants daus de pa fregit. Hi tireu un raig d'oli, i ja ho podeu servir.

UNA MICA D'HISTÒRIA

Els brous, són els primers plats que l'home primitiu "inventà", desprès de descobrir el poder que ejercia el foc sobre els aliments. Al coure els aliments, aquests es feien més digeribles i se'n aprofitaven millor les seves propietats nutritives. L'home prehistòric hagué de processar alguns d'aquests aliments, com els llegums i cereals, que hagué d'esbocinar, moldre, o fins hi tot torrar.

I UNA MICA D'ETIMOLOGIA

La paraula farro, té la mateixa arrel que farina. La paraula farina ve del llatí, far o farina. Però sembla ser que el llatí la prengué d'una antiga paraula indoeuropea "bhares-" que significa ordi.

Farragós també comparteix el mateix origen etimològic que farina, i una de les seves accepcions, ens indica de que parlem de quelcom pesat o feixuc.

Una altra paraula derivada de farro la trobem en el món romà. Es tracta d'un curiós matrimoni celebrat entre patricis romans i oficiat per un sacerdot de Júpiter. Es tracta de la "confarreatio" que era una cerimònia amb un complex ritual... en el transcurs de la qual es sacrificava una ovella que era espolvorejada amb farro (farina) i els contraients compartien un pa o pastisset d'espelta com a símbol de la seva futura vida en comú.

Quan la confarreatio es volia dissoldre, calia fer una altra cerimònia que anomenaven "diffarreatio" que acompanyaven altre cop per un nou sacrifici.

Josep Ballabriga Clarasó

El camí dels sagraments

                                 EL CAMÍ DEL SAGRAMENTS

A la parròquia de Figuerola hi havia diversos camins que la gent anomenava camins dels sagraments. Tots ells confluïen a l'església de Figuerola de Santes Creus (que era sufragània de Santa Coloma de Queralt), doncs era allí on s'hi enterraven tots els veïns del poblet al·ludit, a més dels de Guimons (1), els de Sant Gallard i algunes masies que també depenien d'aquesta parròquia.
Quan algun parroquià, es posava molt malalt fins el punt que li era impossible assistir a missa... o jeia al llit per estar molt greu o moribund, la família del malalt avisava el rector perquè li administres la comunió o extremunció. És per això que d'aquests camins en deien dels sagraments o també de combregar.
A les Piles, també hi havia un camí que en podriem dir dels sagraments, doncs en certa manera acomplia aquesta funció. Era el "Camí de Turlanda"(2), Aquest poblet pertanyia a la parròquia de les Piles, i molts dels que allí morien eren enterrats o bé a les Piles o a Conesa que era molt més a prop. En ocasions, també hi hagué qui s'havia enterrat a Rocafort de Queralt i a Turlanda mateix.Els veïns d'aquest poble,també venien en ocasions a les Piles, a complir amb dos sagraments més: el del bateig, i el del matrimoni. 
Amb tot però, crec que quan s'havia d'administrar el viàtic a un malalt greu, els de Turlanda devien anar a buscar el rector de Conesa, que era més pròxim.

PORTAR EL VIÀTIC ALS MALALTS

Quan algú estava molt malalt, calia administrar-li la comunió el més aviat possible, i per aquest motiu el rector del poble avisat per la família, es desplaçava a la casa del malalt acompanyat per alguns escolanets. En viles grans, el rector era assistit per tres escolans: l'un portava la creu alçada, l'altre aguantava una ombrel·la sota la qual anava el capellà, i el tercer feia sonar la campaneta de combregar. (però en els pobles petits, segurament que només hi anava el rector i un o dos escolanets, tot depenia possiblement de la importància de la família que calia visitar).
Portar el viàtic a un malalt, produïa molt de respecte i consternació, i quan algú es trobava amb aquesta comitiva fúnebre s'ajenollava i es descobria el cap en senyal de respecte. Al seu pas s'encenien ciris i espelmes i es guardava un gran silenci. 

EXTREMUNCIAR

Actualment la paraula extremunciar, ja no es fa servir, doncs abans extremunciar era donar la comunió "in extremis", quan el malalt ja era a les portes de la mort. Ara d'aquest sagrament se'n diu "Unció de Malalts" i es pot efectuar diverses vegades. Aquest ritual consisteix en aplicar l'oli sagrat al front del malalt tot i fent-hi tres creus i a cadascuna de les mans fent-hi tres creus més.
Antigament a cada casa hi havia "la tovallola de combregar", que consistia en una peça de roba de lli o cotó brodada amb motius religiosos i envoltada per una punta que es posava damunt del llit del malalt alhora d'administrar-li l'extremunció. Aquestes tovalloles les feien les noies quan anaven a estudi, i era la classe on es complementava la seva formació aprenent  a cosir, brodar, fer mitja, ganxet, etc; en realitat, era la classe de costura.
Ja ho veieu, avui parlem de camins que  ja boi no en queda ni el rastre, i també de costums i rituals que ja quasi ningú recorda... el temps gairebé ho esborra tot, només queden unes poques engrunes que he volgut recollir per fer-ne memòria.

Josep Ballabriga Clarasó

(1) En aquest poble, només hi havia una família que no s'enterrava a Figuerola,eren els Gassol, que havien aconseguit el dret a soterrar-se a l'interior de l'ésglésia.

(2) Un cop l'any, els pobles i masies dels termes de les Piles, Conesa, Biure i Rocafort de Queralt acudien a Turlanda a celebrar Santa Llúcia co-patrona del lloc. 
Antigament hi anaven per Sant Andreu que n'era el patró, però amb el temps, Santa Llúcia aclaparà tot el protagonisme.

Les Piles terra de Molins.

                              LES PILES, TERRA DE MOLINS

Sembla ser que al municipi de Les Piles hi han de posar molts molins de vent, altraments dits aerogeneradors (A). Ahir mateix (26-05-2020),l'alcalde municipal mitjançant un video informava a tots els veïns i veïnes sobre l'estat de la qüestió. 
Pels qui no heu vist el video, crec que és important detallar-vos l'exposició que fa l'alcalde que representa el parer de l'equip de l'ajuntament.
Ens explica molt sintèticament i de forma  esquemàtica els passos i acords que han fet per tal d'implantar parcs eòlics (PE) a Les Piles. 
Se'ns informa que des de primers de febrer, hi ha diverses empreses que estan interessades en instal·lar uns quants (PE) al municipi, amb un nombre indeterminat de (A).
Es veu que volien informar als veïns a finals de març, però que degut a la pandèmia del coronavirus, no es pogué fer. 
Però amb tot i això, l'ajuntament ja autoritzà o informà favorablement sobre un dels (PE). Pel que sabem, es deu tractar del (PE) Pla Seré que fa molt poc s'hi ha instal·lat una torre que mesurarà el vent que fa a la zona.

L'alcalde conclou el video dient que l'energia eòlica pot ser beneficiosa pel municipi... i que amb la seva implantació aconseguiran millorar no se sap ben bé què.

Jo, últimament he estat aplegant molta informació sobre l'energia eòlica (EE) i sobre els parcs eòlics (PE) que volen instal·lar a la nostra comarca i a comarques veïnes.
La informació que jo tinc, és que a Les Piles hi ha sol·licitats tres (PE), que són Pla Seré amb 6 (A), Pla del Codony amb 3 (A) i Puig de Gaig amb 4 (A). I només parlo dels (A) que van al nostre terme municipal, donat que aquests tres parcs estan a cavall entre els termes veïns de Conesa, Santa Coloma de Queralt i Sarral.
Però en el video que hem comentat, l'alcalde ens parla de més (PE)... quins són aquests (PE), quants (A) representa que ens volen entaforar al municipi? Quantes empreses poden actuar simultàniament al nostre terme municipal? A quina, o a quines escolliran? A la que hi vulgui posar més (A)?.
Certament la informació que ens donen, és força vaga i ens deixa força preocupats.
Una segona qüestió que aborda l'alcalde, és el de la subestació (SET) que s'ha de construir al terme de Les Piles. Aquesta (SET) (ara som nosaltres els que donem la informació) es pretèn construir a la partida Capelles, i tindrà una extensió aproximada de 60X50 metres que representen uns 5000 metres quadrats.
La (SET) Capelles aplegarà i canalitzarà tota l'energia produida en aquests tres (PE), a més dels (PE) d'Esteve, Trilla, Ondara, Portella, Plans d'Almenara, Gilets, Millar, Suró, Els Ferriols... i qui sap si encara n'hi ha més de solicitats i/o programats.
La tercera qüestió, és que des de la (SET) Capelles es transportarà l'energia a través d'una línia aèria d'alta tensió que travessarà el municipi mitjançant una quantitat indeterminada de grans torres metàliques que engalanaran el nostre paisatge.
Aquesta (SET) canalitzarà i desguassarà tota l'energia produida en aquests "miniparcs eòlics", (en realitat estem parlant d'un gran polígon indústrial (PI) al qual hauriem d'afegir tots els (PE) de la Segarra i l'Anoia, la Catalunya Central, vaja).Aquest (PI), cada vegada és més gran i més massificat d'(A) i s'està extenent com a taca d'oli per les comarques veïnes, l'Urgell, la Conca de Barberà, l'Alt Camp... Però, segur que queda millor dir-ne parc eòlic, oi?
Doncs, com dèiem, aquesta xarxa d'evaqüació passarà per Les Piles, Sarral, Barbarà de la Conca, Cabra del Camp, Pla de Santa Maria, Alió i Puigpelat, aquí enllaçaria amb la Red Eléctrica de España REE. La llargària total d'aquesta línia d'alta tensió és de 30.480 m.
Un tema que l'alcalde no aclareix, perqué en realitat no en parla, és el de l'alçada d'aquests (A). I, crec que realment cal destacar-ho! Ens en fareu una mica més la idea, si us diem que arriben gairebé als 200 metres! Són realment monstruosos!. 
Fins aquí, hi ha tota la informació de què disposem actualment, però de segur que n'hi ha molta més de la qual no en sabem res.
El representant municipal també ens diu que fan algunes al·legacions o pressions als promotors eòlics. Quines?. Seria interessant que ens informessin més a fons del tema.
La visió que tenim fins ara sobre aquests tres (PE) i sobre aquests 13 (A) no és gens falaguera, doncs ens preguntem: Estem parlant d'una primera fase? En vindrà una segona... i una tercera? I encara! De quants parcs eòlics estem parlant? Doncs sembla intuïr-se que n'hi ha uns quants més.

QUÈ PASSARÀ AMB EL NOSTRE TERRITORI?
Sí, nois, cal que ens preguntem com serà la nostra vida, si arriben a bon port aquests (PE)? No m'agrada imaginar-m'ho!
Hauriem, o haurem de conviure en un territori totalment transformat... regirat, trinxat! Desmunts, explanacions... Sorolls... ultrasons... Contaminació lumínica i sonora... I el paisatge... el paisatge ja no el reconeixerem, doncs ens l'hauran canviat per un altre totalment nou! 
Els humans ens hem acostumat a conviure amb el nostre entorn, ens hem fet nostre el paisatge, el reconeixem... sabem d'aquell turó, d'aquella rasa, d'aquella font, d'aquell bosc... La nostra identitat va lligada al paisatge, o reconeguem o no.
I la fauna? Àguiles perdigueres, àguiles daurades, rat penats, espècies greument amenassades... diferents ocells en perill d'extinció, com la calàndria, o diferents rèptils i herpetofauna es veuran obligats a refugiar-se qui sap a on? La Societat Catalana d'Herpetologia ha denunciat aquesta massificació eòlica. 
Amb tot, la fauna més amenassada és l'aèria... ocells confiats passen entre les aspes dels molins de vent i cauen fulminats! Els (A) són veritables aniquiladors d'aus i no és d'estranyar, doncs a la punta de les hèlixs s'aconsegueix una velocitat d'almenys 300 quilòmetres per hora!
I acabo! Els que són partidaris d'aquesta energia massificada, no pensen en el futur! No se'n adonen que estan hipotecant el futur del nostre territori i el de les pròximes generacions!
I tot plegat per un grapat de diners! Que el benefici d'uns quants sigui el perjudici del futur de la comarca. Ja ho diuen: Pa per avui, misèria per demà!
Al cap i a la fi, qui realment hi guanya de tot plegat, són les grans multinacionals, els promotors d'aquests (PE), que acollint-se a les primes, o subvencions que ofereix el Govern implanten aquesta energia, que recordem-ho, no restarà al territori, no, se'n anirà, ves a saber on?
És trist pensar que aquestes super-empreses hagin de beneficiar-se de les subvencions de diners públics per poguer engrandir el seu capital! Una veritable vergonya! Us penseu que si no hi hagués subvencions, aquestes empreses instal·larien els seus molins al nostre petit país?
I, és clar, com que som comarques deprimides, despoblades i dividides, doncs així ho tenen força fàcil, i se'n poden ben bé aprofitar.
Abans d'acabar aquest article, us volem oferir un apunt final, doncs resulta molt sospitós que la única comunitat peninsular que no té aerogeneradors és la comunitat de Madrid, tot i que moltes de les seus de les empreses eòliques estan en aquesta ciutat.

Josep Ballabriga Clarasó

La indústria de les armes de foc a Santa Coloma de Queralt.

           LA INDÚSTRIA DE LES ARMES DE FOC A SANTA COLOMA DE QUERALT

A Santa Coloma al segle XVII hi hagué unes quantes famílies que es dedicaven a fabricar pedrenyals. Aquests artesans armers eren anomenats pedrenyalers o pedrinyalers.

En aquest mateix segle també hi havia a la vila colomina, els polvorers que es dedicaven a produïr pòlvora en uns molins especials, que molien els tres ingredients imprescindibles per fer la pòlvora. Eren, és clar, els molins polvorers.

Al llarg d'aquest article, doncs, us explicarem sobre aquestes dos oficis: els pedrenyalers i els polvorers. I també dels encepadors, que com veurem tenen molt a veure amb els pedrenyalers. És clar que hauriem de parlar només en singular, doncs tan sols hem trobat a una única persona que es dedicava a aquest ofici.

I una altra cosa que us explicarem, serà sobre les famílies que es dedicaven a aquests oficis.

Però per començar potser seria bo d'explicar-vos sobre les característiques dels pedrenyals.
Aquesta arma de foc, era com una pistola llarga (la seva llargada, era d'entre 2 i 3 pams i mig de canó), és per això que depenent de la mida, en deien pedrenyals curts i llargs.
Prenien el nom de la pedrenyera, que era com també s'anomenava a la pedra foguera que era la que produïa la guspira per mitjà d'un pany especial (hem de dir que aquest pany era de disseny autòcton, una invenció catalana, vaja) (1) que encenia la pòlvora i propulsava els projectils.
Els projectils que disparava el pedrenyal, eren boles de pedra o de metall,(podien ser de plom o d'estany) més coneguts com a pilotes. Al disparar l'arma, sortien tres,quatre o més pilotes de cop.(2)

LA FABRICACIÓ DE PEDRENYALS
Tots els pedrenyalers que trobem a Santa Coloma se suposa que feien l'arma ells mateixos. Però als llocs grans, els pedrenyalers es dividien en tres especialitats separades: Els canoners, els encepadors i els panyetaires. Els primers es dedicaven a fer el canó de l'arma, l'encepador treballava la part de la fusta i feia la caixa o encep que era on encabien el mecanisme per disparar l'arma) i els panyetaires, que eren els mestres que feien els panys.
Els pedrenyalers colomins devien fer l'arma amb l'ajuda d'altres artesans que hi havia a la vila, com ferrers, manyans, serrallers i fusters. Però, això només és una suposició personal.
Els que volien exercir l'ofici de pedrenyaler els calia passar per tres etapes, la primera era la de l'aprenentatge, desprès venia l'etapa d'oficial i finalment la de mestre pedrenyaler.


ELS PEDRENYALERS COLOMINS
El primer que trobem en els llibres parroquials tot i seguint l'orde cronològic, és el Joan Mota, que el trobem en dues ocasions; l'any 1628 i el 1635.

1633 Martí Crossa del Regne de França, era resident a la vila i s'havia casat amb la Coloma Vidal, que era filla d'uns pagesos de Tous.

1640 Joseph Gloria aleshores vivia a Sta. Coloma però procedia de Manresa. La professió de pedrenyaler segurament li pervingué perquè es casà amb la vídua del francès Martí Crossa que hem citat anteriorment.

1666 Joseph Icoria és l'últim pedrenyaler que trobem. Aquest any li nasqué un fill.

ENCEPADORS
Ja ho hem dit anteriorment. Només hem trobat un encepador als registres parroquials. Es tracta del Josep Gloria que sembla ser que era el fill del pedrenyaler homònim citat abans. El trobem l'any 1653.

QUANT VALIA UN PEDRENYAL ?
L'any 1578, Joan Maymó que és un pagès de Sta. Perpètua compra un pedrenyal a un francès, en Bernat de Padern per 3 lliures i 19 diners.(3) Hem d'observar però, que no sabem si el pedrenyal és nou o usat o si el Bernat necessitava urgentment aquells diners. Per tan, no podem saber si en realitat era un preu ajustat, doncs ens caldria poder-ho confrontar amb altres compravendres de pedrenyals.

L'ARMA PREFERIDA DELS BANDOLERS
Els bandolers portaven xarpes, que eren com una ampla faixa de cuir que els creuava el pit en bandolera i que anava d'esquerra a dreta. Aquestes xarpes anaven equipades amb ganxos on hi penjaven els pedrenyals (hi havia bandolers que en portaven fins a tres) i els flascons de pòlvora. També duien una bossa plena de pilotes, que com ja hem dit, era la munició de l'arma.
Els bandolers portaven a més, unes àmplies capes de pastor o gascones que els permetia de moure's amb llibertat i alhora poder amagar les armes al dessota.

LA INDÚSTRIA POLVORERA A SANTA COLOMA
Per poder impulsar els projectils que disparaven les armes de foc, es necessita de la pòlvora, que és una substància altament explosiva.
Fins els inicis del segle XVII, la pòlvora es fabricava manualment polvoritzant i barrejant els ingredients principals en un morter, però ja al primer quart d'aquest segle comencen a proliferar els molins polvorers.
A l'Alt Gaià, i a molts llocs de Catalunya s'adabtaren els antics molins fariners com a polvorers, donat que no era gaire complicat fer-ho.
En aquests molins es triturava per separat el components de la pòlvora, ens referim al sofre, al salnitre i al carbó. (la proporció més habitual era de 9 parts de salitre, 1,5 de sofre i 2 de carbó preferentment el de salze).Un cop ben triturats els ingredients es posaven en tines de fusta , i s'humitejaven per evitar que reaccionessin i es produís una explosió.(4)
Aquests tres elements havien de quedar ben barrejats i havien d'agafar una determinada consistència i densitat.
Acabat tot el procés, la pòlvora s'assecava, i ja estava a punt per ser usada.
No sabem quants molins polvorers hi havia a la capçalera del Gaià, nosaltres només en coneixem dos. Un era a Seguer i l'altre a Santa Perpètua. Aquest darrer en deien el "Molí del Polvorer" i està situat no gaire lluny del poble. Recollia l'aigua del Gorg del Barberà. Encara en queden unes poques restes, doncs l'any 1874 va ser arrasat per l'aiguat de Santa Tecla.
Aquests dos molins eren habitats (no sabem si en tenien la propietat) per la família Prats que eren de cal Polvorer de St. Perpètua.
Els Prats eren d'origen francès i el 1582 ja els trobem a Seguer fent de moliners.
El 1702, el Jaume Prats, casat amb Paula, encara feia de polvorer al molí de Seguer, i aquest any ejercia de batlle.(5)

ELS POLVORERS COLOMINS
1641 Joseph Arnavat. L'any 1651 fou el de la seva mort, i encara constava com a polvorer.

1642 Pau Fabregat. Tot i habitar a St. Coloma era descendent de Cervera. El Pau el tornem a trobar l'any 1645, que fou l'any del seu casament. Casà amb Hierònima "Gassuna" del cognom Gassio, filla d'uns pagesos de Sta. Coloma.

1679 Joan Prats. Aquest any es casà amb Raphela Miquel, filla d'un teixidor de llana colomí.
El 1681 el Joan que encara fa de polvorer i la Raphela viuen  en un molí de St. Perpètua. (deu ser el molí del polvorer). Aquest any, era el batlle del poble.

1738 Sabem que aquest any, un tal Pau Prats i la seva esposa Rosa viuen al molí de Pontils. (però desconeixem si aquest molí era fariner o polvorer).

Josep Ballabriga Clarasó


(1) No tots els pedrenyals que hi havia a Catalunya eren autòctons, doncs en un document de l'arxiu parroquia de Santa Coloma de Queralt se'ns parla de "Un pedrenyal ab lo pany francès usat, doc. a. 1574". Diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll.

(2) Hi havia l'ofici de fabricant de pilotes. Ara no sé si en déien piloters o pilotaires.

(3) Aquesta informació me l'ha facilitat  Montserrat Rumbau.

(4) Tenim notícia que a Catalunya explotaren diversos molins polvorers, donat l'alt risc que suposava la manipulació d'aquesta substància tan explosiva, calia vigilar molt alhora de produïr-l

(5) Molta informació sobre la família Prats, l'he tret de la Montse Rumbau. En podreu trobar més informació a "Armejach, Orga, Pontnou i Prats: Occitans a Sta. Perpètua. Tribus de la Segarra.

Una biografia de quiteria tarragó casellas

      UNA BIOGRAFIA DE QUITÈRIA TARRAGÓ CASELLAS

El 23 de juny de 1896 naixia a Sant Gallard Quitèria Tarragó Casellas. Era filla d'Antoni Tarragó Tudó de Sant Gallard i de Paula Casellas Balsells de Bellprat. 
Era la més petita de cinc germans anomenats Rosa, Maria, Josep i Antoni. 
La família del pare de la Quitèria procedia de Montbrió de la Marca, i estava emparentada amb els Cornet, que com és sabut és el cognom matern d'Anton Gaudí. La nissaga materna del famós arquitecte procedeix d'aquest poble que actualment forma part del municipi de les Piles.

La família Tarragó-Casellas degué viure una colla d'anys a Sant Gallard fins que se'n anaren a viure a Sabadell. En aquesta ciutat, la Quitèria treballava en una indústria dedicada al tèxtil, mentre que alhora, estudiava per ser llevadora.
Cap el 1925, traslladaren la seva residència a Terrassa. Aquí ejercia de llevadora i a més, va ser presidenta de la secció de Comadronas el mateix any 1925.
Va treballar a l'Hospital Maternal de Terrassa i també va ser membre de la junta del seu col·legi professional. 

Va ser membre de l'UGT, i va tenir una intensa activitat en conferències i mítings a Barcelona i Terrassa. També era militant del PSUC i membre d'ERC.

El juliol de 1937, l'alcalde Samuel Morera l'anomenava regidora de Cultura i Acció Social de l'ajuntament de Terrassa. Però el seu càrrec a l'ajuntament terrassenc va ser molt curt, donat que l'octubre d'aquell mateix any, un decret de la Generalitat va fer sortir els representants d'UGT dels ajuntaments.

El 1940 va ser denunciada per la seva activitat sindical, política i professional, i va ser condemnada a 12 anys de presó. Encara que quatre anys més tard en va sortir amb la condició que marxés de Terrassa.

Morí a Vilafranca del Penedès l'any 1980.

Josep Ballabriga Clarasó

Nota: Com podeu comprovar, en aquesta biografia hi ha moltes llacunes, que jo no he sabut omplir. Jo em pregunto pels últims anys de la seva vida... des que sortí de la presó l'any 1944 fins el 1980 data de la seva mort, que va ser de la Quitèria? Continuà la seva activitat político-social? Es casà? Tingué fills?. No n'he sabut treure l'entrellat.

Una qüestió de pell

                                 UNA QÜESTIÓ DE PELL

La pell, és aquests tegument resistent i flexible que cobreix el nostre cos i que actúa com a barrera protectora que ens aïlla del medi que ens envolta.
I tantes coses més podriem dir de la pell, donat que és l'òrgan més extens i un dels més importants del cos humà. Ens comunica amb l'entorn i és també un dels principals òrgans sensorials ja que conté moltes terminacions nervioses que actúen com a receptors del tacte, pressió, dolor, temperatura...

Aquest mot, és força usat en locucions i frases fetes, i és ben comprensible donada la importància que té la pell per mantenir la vida humana. Llevar la pell a algú, equival a matar-lo. Per tan, frases com poden ser PELAR a algú, DEIXAR-HI LA PELL o FER-SE'N LA PELL, són  sinònimes de matar a algú o morir. I el mateix significat té ESPELLAR o ESCORXAR algú.
A l'edad mitjana, FER PELL volia dir copular; amb el temps aquesta locució va variar una mica i es convertí en FER UN PELL A PELL, que té el mateix sentit.

El mètode PELL A PELL, consisteix en posar en contacte continuat al nounat amb la mare immediatament després de néixer, almenys durant dues hores abans de ser rentat, vestit i mesurat. Més endavant també pot ser el pare el que segueixi el mètode.
Amb aquest pell a pell, s'estableixen els primers vincles afectius amb el nadó i se n'estimula la maduració neurològica i millora en el creixement i desenvolupament, i a més, afavoreix la lactància. 
El contacte del nounat amb la mare és la norma biològica de l'espècie humana en la majoria de cultures des de temps immemorials. Les mares prenien els seus fills en pic neixien, i se'ls posaven en contacte amb el seu cos i els oferien protecció, caliu, estimulació social i aliment. 

LA PELL ANIMAL
Tots els animals vertebrats estan coberts per aquest teixit que els protegeig el cos i els aïlla de les inclemències del temps. Aquesta pell  animal sovint està coberta de pèl o llana, factor que aprofità l'home primitiu per cobrir-se de cap a peus amb aquestes pells en temps gèlids. I sort en tingué d'aquest element imprescindible, ja que quan l'home prehistòric capturava un animal, tan important era l'ús de la seva carn com aliment, com la seva pell per abric.
No se sap ben bé com i quan començà el procés per adobar pells, però degué ser molt aviat, doncs les pells sense tractar es deterioren ràpidament, es podreixen i produeixen males olors i fins i tot poden produïr infeccions. 

LA TRANSFORMACIÓ DE LA PELL EN CUIR
El procés per adobar la pell consisteix en transformar la pell crua en cuir. L'adobatge fa que manipulant la pell, aquesta sigui inputrescible, la fa elàstica i resistent a la calor, a l'aigua i a l'atac dels microbis.
La tècnica o ofici d'adobar pells, es considera una de les indústries més antigues de la Humanitat.

OFICIS RELACIONATS AMB LES PELLETERIES
Deu n'hi do l'abundància d'oficis que trobem relacionats amb el món de l'adoberia.
Els primers artesans que trobem, tot i seguint el procés de preparació de les pells, són els pellaires o pelleters; aquests recorrien les cases de pagès que tenien conills o ramats de bens i compraven les pells a un preu ben baix, per cert.(1)
A casa, ja fa molts anys, quan la meva mare matava un conill, i desprès l'escorxarva és clar, llençava la seva pell girada del revès contra una pared, i allí quedava enganxada durant uns mesos perquè s'assequés. Quan passaven els pellaires, que acostumaven ser de rassa gitana, escollia les més seques i les venia.
Els pelleters venien les pells als blanquers, i aquests les netejaven i en retiraven les substàncies inútils com pèls, restes de carn, terra, etc. fins deixar-les "en blanc", i és d'aquí d'on ve el nom d'aquest ofici.
Les pells netes dels blanquers eren venudes als assaonadors que desprès de diversos processos i al llarg d'uns quants mesos, les transformaven en cuir. Per cert, assaonador ve d'asseuar o assaonar, que era ja l'última operació que suportava la pell en el procés d'adobar-la, consistia en saginar amb greix les pells per fer-les més flexibles.
A Santa Coloma de Queralt al segle XVI hi devia haver alguna adoberia a la riba del Gaià, doncs en els llibres parroquials colomins surten alguns blanquers i assaonadors que vivien a la vila.
Però potser que continuem amb els oficis relacionats amb la pelleteria. Tenim els cuirers, també dits odrers o boters. Els aluders, basters, corretgers, tireters, guanters, garbellers, pergaminers, albadiners, camussers, entrunyelladors, guadamassilers, repujadors, etc. Cadascun d'ells manipulava d'una determinada forma el cuir, però ara mateix no crec que sigui un bon moment per comentar-ho,doncs seria massa llarg.
Ah, uns artesans que m'he deixat relacionada amb el cuir, són els sabaters que era una de les professions que més abundava a Santa Coloma.

ELS CUIRACERS DE LES PILES
Cap a finals del segle XVI, a les Piles hi havia un ofici que té molt a veure amb la pell adobada, eren els cuiracers,uns artesans  molt poc freqüents en aquestes contrades, doncs ni tan sols a Santa Coloma n'he trobat cap. Aquests cuiracers espilencs portaven el cognom Farré, i el seu ofici consistia en fer cuirasses, que eren usades pels soldats per protegir-se el tors.
La primera matèria que es feu servir per fer les cuirasses va ser el cuir, encara que amb el temps es feren servir metalls, per tal de fer-les més resistents i sofertes i poder protegir el cos amb més eficàcia. 

ELS ESCORÇAIRES DE LA SEGARRA BAIXA
Entre els mesos de desembre i abril, els escorçaires recorrien els boscos segarrencs per extreure l'escorça d'alguns arbres, principalment dels pins. L'eina imprescindible dels escorçaires, era l'aixol, que era una mena d'aixa petita. A les Piles, hi havia tres o quatre famílies que es dedicaven a aquest ofici més aviat temporal.
Crec que molts escorçaires eren jornalers que treballaven per algún 
majorista. Tota l'escorça que s'aplegava era portada a les adoberies d'Igualada en carros.
A més dels pins, també s'aprofitava la del roure, d'alzina, del castanyer... i arbustos com el roldor i el sumac.
Aquestes escorces i plantes contenen molts tanins que són les substàncies responsables de reaccionar amb les proteines del colàgen present a la pell dels animals unint-les entre elles; d'aquesta manera augmentava la resistència de la pell a la calor, a la putrefacció per culpa de l'aigua i a l'atac dels microbis.
Eren els assaonadors els responsables de trinxar en un molinet les plantes i escorces i posar-les en remull en aigua on s'hi submergien les pells durant un temps determinat... desprès les assecaven i les saginaven.

L'activitat dels escorçaires s'acabà cap a mitjans del segle XX o a tot estirar fins els anys seixanta del mateix segle; la causa de la desaparició d'aquesta activitat, en fou la indústria química, que substituí els tanins d'origen vegetal per agents químics, que produïen més o menys els mateixos efectes sobre les pells i que a més o (possiblement), eren més econòmics.

Josep Ballabriga Clarasó


(1) A més d'aquests pellaires ambulants que recorrien el territori comprant pells, el negoci dels quals era ben esquifit, hi havia grans negociants en el món pelleter, que avuidia qualificariem de grans empresaris, doncs compraven pells salades de procedència espanyola i pells seques africanes, asiàtiques o americanes. Aquests comerciants eren els que obtenien més beneficis en el món de la pelleteria, i eren el resultat de la unió de tres oficis: els pelleters, els blanquers i els mercaders.