dilluns, 23 de desembre del 2019

Safranades.

                                             SAFRANADES

Fer una safranada, anar al safrà o fer safrà, són locucions més o menys sinònimes o equiparables segons el dir dels lingüistes a "fer campana", "fer piles", "fer fotja" etc.
Fer safrà, vol dir doncs: Fer una curta escapada de casa teva, o simplement faltar a l'escola. 
Hi ha una accepció de safraner que ens remet a una persona que marxa voluntàriament de casa per anar a voltar món, sense avisar i una mica d'amagatotis.
Tots aquests significats més aviat ignocents es complementen amb d'altres amb un sentit més lúdic. Per una banda, anar al safrà també vol dir: Fer una escapada per divertir-se... o com diu Coromines, la locució pogué significar primitivament "anar a divertir-se amb dones". I ho justifica dient que "com el safrà es va usar a l'Edat Mitjana, més encara que com a condiment, en qualitat de perfum femení"... doncs en treu aquesta conclusió. (1)

ELS SAFRANERS AMBULANTS
Als pobles safraners de Rocafort de Queralt i les Piles, hi havia uns safraners ambulants que periòdicaments feien recorreguts més o menys circulars pel territori tot i passant per pobles i masies oferint el seu preuat producte. Ho feien de molts anys enrere i els seus clients els coneixien "de sempre", doncs aquesta venda ambulant passava de pares a fills. 
Cada safraner tenia els seus itineraris establerts, i no cal dir que entre ells no es feien gaire la competència.
Aquests safraners es desplaçaven a peu, i portaven el seu producte a l'interior d'una caixa que portava una corretja que servia per ser penjada a l'espatlla o en bandolera. Aquesta caixa estava dividida en diversos compartiments on hi encabien els brins de safrà a granel, i també disposat en petits sobrets ja pesats... ah, i tampoc no hi podien faltar unes petites balances o romanes per pesar-ne quantitats més grans.
Hi havia unes caixes que es portaven dins d'unes senalles que es podien portar penjardes a l'esquena.
Una altra forma de transportar el safrà, era amb senatxos (2), que podien ser d'espart, palma o cuiro, que es portaven penjats a l'esquena.

Crec que val la pena transcriure el que en diu Joan Amades dels safraners rocafortins.
"En iniciar-se la primavera, començaven a passar els safranaires de Rocafort de Queralt, que portaven safrà de la Manxa, per poder ensafranar, segons deien, els bons dinars de les festes majors, que s'iniciaven amb el bon temps primaveral. Els safranaires eren tinguts com la flor dels marxants ambulants, per raó del poc espai que ocupava la seva mercaderia, del bon preu a què venien i de la seva bona qualitat. Deia la càustica popular que, en tornar a casa, portaven un paquet del tot igual al que duien quan en sortiren, però que aleshores era de safrà i ara era d'unces d'or. Els safranaires de Rocafort, en mercadatge ambulant, arribaven fins al migdia de la França, el nord d'Itàlia i àdhuc n'hi havia que havien arribat fins a Constantinoble. Pel camí tenien agents receptors, als quals enviaven el safrà en dipòsit, que ells recollien, en passar-hi, per detallar-lo en mercadatge ambulant i rodamón.
Els safraners anunciaven llur pas amb un crit especial que es limitava a dir simplement: 'Safraner!' " A continuació transcriu les notes musicals que cridaven en to alegret 'Sa-fra- ner.' (3)

Hi ha un altre paràgraf en el Costumari de Joan Amades que us volem comentar... "La collita del safrà per la regió dels Comalats havia estat tan important que el comte de Santa Coloma (de Queralt) hi posà un impost i fou una de les gabelles que van donar més rendiment. S'havien celebrat mercats i fires només de safrà; s'havia emprat a més el pagament de tributs de safrà, acceptat com a tipus monetari. Com que de la flor només se n'aprofiten els tres brinets, les fulles i la resta, mancades de valor i d'aplicació, constituïen un rebuig que es llençava i que donà lloc al dictat de diferents disposicions precisant on s'havien de llençar per tal que no dificultés el curs dels rius i rieres i no constituís un perill per a la salut pública. Els safraners, sobretot els de Rocafort de Queralt i de les Piles, havien practicat un comerç ambulant de safrà pels pobles de la Mediterrània i a la darreria del segle passat (es refereix al segle XX) encara arribaven fins a Constantinoble. (Costumari Català. El curs de l'any. vol. IV, pàg.1046).

L'ÚLTIM SAFRANER ESPILENC
Cap el 1900, a les Piles encara hi havia un safraner ambulant que es desplaçava pel territori per vendre el seu producte. En aquesta ocasió s'encaminà cap a la comarca de l'Anoia recorrent com ja era habitual  el mateix camí de cada any.
Però aquesta vegada les coses es van torçar, tan per al nostre safraner com per a la seva família. Què va passar, us preguntareu! Doncs que aquest marxant ambulant no acabava d'arribar... passaven els dies i ja hauria d'haver arribat, però no feia cap a casa. La seva dona estava molt amoïnada i ja pensava el pitjor... potser l'havien assaltat... és clar, seria això! Portant un producte tan valuós al damunt, i la bossa ja plena, era una víctima fàcil pels malfactors que estaven a l'aguait a peu de camí.
Però sí, sí, a la fi va arribar tot brut i estripallat i més prim... i més pelat que un jonc! La seva dona el va rebre amb els braços oberts... pobret meu, li deia! Pensava que no et veuria mai més! I plorava d'alegria! Ell li va explicar que l'havien assaltat uns lladregots, i que li havien pres tots els diners! Això rai, deia ella, la sort és que encara estiguis viu!.
Però les males llengües deien que la versió del marit era falsa, i que el que havia passat en realitat era que s'ho havia jugat tot a les cartes... així de sezill! 
Però, vaja, tot plegat va quedar en rumors que el temps s'encarregà d'esborrar.

Abans de la guerra civil, passava per les Piles el safraner de Rocafort. Creiem que era de la família Corbella, i sabem que feia diferents itineraris pel territori català. Veiem el que ens explica en Josep Insa Montava en el seu llibre "La vida tradicional a les muntanyes de Prades".
"Per tots els poblets de la contrada, així com a Rojals, pujava el safraner de Rocafort de Queralt, que es deia Corbella...; aquest home pujava a peu i portava la mercaderia posada en capces de llauna (d'aquelles de les galetes), dins d'un mocador de fer farcells. (4) Anava casa per casa a vendre safrà, canyella, pebre roig i negre i d'altres classes o varietats d'espècies. En aquell temps (es refereix entre 1920 i 1936), les dones compraven per un import de 10 o 20 cèntims, d'aquests gèneres".

LA IMPORTÀNCIA DEL SAFRÀ
El comerç del safrà enriquí a moltes famílies de la comarca, i gràcies a l'or vermell engrandiren les seves hisendes. Però els safraners no eren rucs de quatre dies, i el que feren molts d'ells, fou reservar una part dels seus diners amagant-los en algun lloc secret que només coneixien una o dues persones. A vegades, només era el cap de casa el que coneixia l'amagatall, doncs ni tan sols ho dèien a la seva dona... potser amb el temps ho diría a l'hereu, però a vegades no s'hi era a temps. Així tenien un petit tresor a casa, per si hi hagués qualsevol necessitat imprevista.
A les Piles, que sapiguem, hi hagué dues famílies safraneres que feren això que diem. A cal Prous (els del carrer Major), sempre s'ha dit que hi havia (o hi ha) una engerra plena de monedes amagada en algun lloc de la casa. Segur que no sabrem mai si algú ja l'ha trobat o si encara l'han de trobar.
Deu fer una vintena d'anys que un pagès espilenc, fent un paviment en una pallissa dels afores del poble, alhora d'anivellar el terra trobà un tupí força gran que estava enterrat, ple de monedes de plata. Aquestes monedes de diferents mides eren, la majoria del segle XVIII, i bo i omplien les tres quartes parts d'una galleda. Aquesta pallissa havia estat propietat de cal Janillo (de cognom Janer), que també havien estat safraners.

A vegades hi havia pagesos que esperaven haver fet la collita del safrà, per pagar algun deute. És el cas d'en Jaume Clarasó de Pontils que el 1578 comprà una mula i acordà pagar-la en tres terminis. El segon termini s'esqueia per la festa de la Immaculada, (el 8 de desembre), i compta pagar el que pertoca.. "a la Concepció, ço és, la collita del safrà". El safrà es collia ben bé un mes abans, però segur que el Jaume en aquesta data ja comptava que ja l'hauria venut tot,o almenys una part, i n'hauria fet els diners suficients per pagar el dit termini. (Documents notarials - Testaments de Pontils).

Tenir safrà a casa, era com tenir diners guardats que et garantien el poder afrontar qualsevol deute. És el que feu en Janot Querol que era aposentador al santuari de Sant Magí. El 1615 feu constar en el seu testament que " Té a la seva caixa 6 o 7 lliures de safrà que li costaren 13 lliures  i mitja. Estan en dues olletes. (Llibre notarial de testaments de Sant Magí).

I en podriem dir moltes més coses sobre el safrà i la seva vàlua, però ens allunyariem massa del tema que us parlava al començament de l'article. Reprenem doncs el que us comentava sobre el significat de les locucions següents: FER SAFRÀ, SER UN SAFRANER, ANAR AL SAFRÀ o FER UNA SAFRANADA.
Totes aquestes frases tenen un sentit d'engany o d'estafa. De fer certes coses prohibides o malvistes, com fer el salt a la muller o en el cas de la dona, de posar les banyes al marit.
Deixeu-m'he que us ho expliqui. El safrà sempre ha estat una espècia molt valuosa, perquè necessita de molts esforços per aconseguir-ne només petites quantitats (es calcula que una hectàrea pot donar de 8 a 12 kg de brins ja dessecats), és per això que des de la meitat del segle XIII, que fou quan començà a conrear-se aquesta espècie a Catalunya, ja es "carregava", vull dir que s'adulterava afegint-hi moltes substàncies que n'augmentaven el seu pes.
És per aquest motiu que els safraners no eren gaire apreciats, doncs se'ls tenia per manipuladors i falsaris.
L'altra explicació us la dic tot seguit: La collita del safrà dura uns vint dies, més o menys. Són dies de treball molt intens! De bon matí, quan clareja el dia es comencen a collir les flors fins el migdia, i desprès ve l'esbrinat, que dura fins a la nit (és clar que això depèn molt de l'extensió, que cada família té plantada). Tothom era bo per collir el safrà... la canalla de 7 o 8 anys ja els feien anar al tros... les cases fortes llogaven jornalers i jornaleres de fora... i algunes famílies recorrien als familiars si els convenia. Aquests grups de gent passaven moltes hores frec a frec, primer collint i desprès esbrinant. (en aquesta darrera operació, hem de dir que no intervenia la canalla). 
Mentre es treien els tres brinets a les flors, les dones i els homes per entretenir-se cantaven, feien bromes, deien acudits, i explicaven les últimes notícies i xafarderies... I es creava un caliu humà i un ambient distès. No era estrany que alguns joves comencessin el festeig mentre esbrinaven, o que algunes vídues trobéssin un nou company, o que algun casat o casada s'entenguéssin, qui ho sap?
Potser em direu mal pensat, però és així com jo interpreto el significat de les expressions que us he comentat més amunt.


Josep Ballabriga Clarasó






(1) Coromines cita al poeta i escriptor valencià Pere Marc. "Viuda que port color blanc ne saffrà" relacionant el safrà amb la cosmètica femenina per embellir la cara i les dents, i que era un ingredient que servia per netejar el cutis i per treure la vermellor dels ulls i alhora refrescar-los.


(2) Els senatxos eren una mena de senalles que es tancaven per sobre amb una tapadora, i  l'interior estava compartimentat. Segurament que el safrà en bri estava protegit dins d'aludes o bosses de roba.

(4) Costumari Català. El curs de l'any. J. Amades. vol. III, pàg. 232.

(3) Us volem comentar que molts safraners transportaven i servien a les botigues els brins de safrà en boniques capces metàliques totes decorades amb motius al·legòric, i on hi figurava el nom comercial  del safraner.











dimecres, 9 d’octubre del 2019

Pere Màrtir Veciana i Civit. 1

                                              PERE MÀRTIR VECIANA I CIVIT. 1

Nasqué a les Piles l'any 1705, i era fill de Pere Anton Veciana i Rabassa de Sarral i Maria Tecla Civit i Llobera de Rocafort de Queralt. Tot just feia un any que els havia casat al mateix poble el seu oncle Pere Anton Veciana i Moles que aleshores era el rector de les Piles.
L'any 1708 nasqué un altre fill del que seria el primer comandant dels Mossos d'Esquadra, (en aquest cas seria una filla) i li posaren de nom Maria Eugènia, i l'any següent nasqué la Teresa que morí, sembla el mateix any.

Els tres primers fills doncs van ser espilencs, però ja aquest mateix any de 1709, tota la família se'n anà a viure a Valls en una casa del carrer del Carme que havia adquirid en pública subhasta. Aquesta casa amb el temps l'engrandiren, doncs compraren alguns immobles veïns. 

A partir de l'any 1783, els Veciana abandonàren la casa familiar i s'instal·laren en una l'antiga casa situada al carrer de Sant Antoni que havia estat d'una família benestant vallenca: els Dosset.

En Pere Màrtir, doncs no feu gaire estada a les Piles, segurament que més endavant i desprès de la mort del seu pare degué venir en algunes ocasions al poble per administrar el seu patrimoni familiar. 

LA INFANTESA
Per tal d'explicaros aquest període de la vida del Pere Màrtir en deixarem guiar pel que exposa la Núria Sales en el seu llibre "Història dels Mossos d'Esquadra".
Els primer records d'infància "devien ser els de la guerra: les persecucions de què foren víctimes ells i altres botiflers, com els saquejaren la casa i calaren foc als sembrats i a l'establia amb les mules vives a dins..." 
"les confiscacions que se succeïen, els soldats alemanys que queien morts d'inanició en ple dia... el pa podrit que tot i la gana era a vegades llençat al riu tumultuosament, les peripècies que ell mateix hagué de sortejar per dur el pa pastat a casa seva a coure al forn comunal i tornar-lo un cop cuit, entre la gent famolenca que intentava prendre les fogasses".
El Pere Màrtir anà a l'escola. "Les hores de classe eren de vuit a onze del matí, de dues a cinc de la tarda. Dissabte a la tarda feien doctrina en ple carrer. De primeres lletres aprengué de llegir i escriure, aritmètica fins a la regla de tres, doctrina i cinc maneres diferents d'ajudar a missa"...
"Formava part de l'educació escolar l'assistència a totes les execucions i càstigs públics: el mestre de minyons duia totes les criatures a veure els esquarteraments i a seguir pels carrers els lladres a qui passejaven nus de pèl a pèl i coberts de quitrà, amb les coses robades penjades al coll, muntats en un ase.
L'any 1719 era encara un dels 50 alumnes de gramàtica vallencs que pagaven cinc pessetes annuals al professor..."
Aquest mateix any es distigí en el setge de Valls al costat del seu pare, contra el Carrasclet. Només tenia catorze anys i durant l'encontre fou malferit en un braç; d'una de les ferides que va rebre, se'n ressentí tota la vida.

L'any 1725, va quedar vacant la plaça d'administrador de la Taula del General de la Bolla de Valls, i va ser sol·licitada per Pere Anton per al seu fill Pere Màrtir i li fou concedida el 18 d'agost de 1727.

El 13 de juny de 1728, el nostre protagonista es casà amb Francesca Dosset i Gassol que era la filla única del més ric botiguer i gentilhome de Valls; era d'una família de ciutadans honrats i apotecaris que posseïen a més a més sis cases de primera classe, botiga de teixits, censals i finques. Pagaven més de mil rals anuals de cadastre, estaven exemptes de tota càrrega i de tot servei militar i ocupaven tradicionalment un o altre càrrec municipal.
A la boda hi assistiren "150 convidats prengueren "xacolata, ayguas garrapinyadas, melindros y dulces". El convit costà 700 rals de plata, que les dues famílies pagaren a mitges. La núvia aportava un dot de 18.000 rals i el nuvi un dot de 60.000, com esqueia a un noi que es casava en una classe més alta".
"Els tres primers fills moriren poc desprès de nats. Desprès nasqueren en Felip, futur tercer comandant de les esquadres, la Tecla i la Maria".
"La primera muller d'en Veciana morí al setè part, i el seu vidu es tornà a casar un parell de vegades més..."
Hem de dir però, que del segon i tercer matrimoni no tingué descendència.

Molt aviat en Per Màrtir anà acumulant càrrecs públics: administrador de la taula arquebisbal, administrador d'hisenda, duaner, inspector del fisc i estanquer. També perseguia el mercat negre "de drogas, lienzos y otros géneros de Andorre"... de les requises de tabac de contraban , de Virgínia o de Brasil, ell en fumava sense miraments sempre que en tenia ocasió.

El 20 de desembre de 1735, Pere Anton demanà al capità general de Catalunya, la plaça de comandant de les Esquadres pel seu fill Per Màrtir, i efectivament li fou concedida el 12 de gener de 1736. Pere Anton també volia traspassar al seu hereu el càrrec d'agutzir reial de l'Audiència de Barcelona, però no pogué ser doncs morí a Valls el 30 de gener de 1736.

Als 31 anys, el segon comandant de la policia catalana es trobà amb seixanta mossos a les seves ordres, repartits "entre les esquadres de Valls, de Riudoms, de la Llacuna, de Piera, de l'Arboç, de Solsona, d'Amer i de Santa Coloma de Queralt. En el seu temps s'augmentaren les esquadres a un centenar de mossos, i es crearen esquadres noves a Falset, a Torres de Segre i a Figueres".

Continuarà...

Josep Ballabriga Clarasó






dilluns, 19 d’agost del 2019

Un estrany ritual funerari.

                                         UN ESTRANY RITUAL FUNERARI

A l'edat mitjana quan un personatge moria lluny del seu país d'origen i el seu desig era de ser enterrat a la seva terra, només hi havia una solució, aplicar el "mos teutonicum", que traduït vol dir: "a la manera dels teutons". En què consistia aquest métode?, Doncs molt senzill, per tal d'evitar la putrefacció i facilitar el trasllat del cadàver, aquest era primer esquarterat i eviscerat, (sovint el cor era guardat a part)i desprès bullit en grans calderes plenes d'aigua salada o vi aromatitzat durant unes quantes hores fins que la carn, els cartílags, els tendons etc, quedéssin tan tous que es poguéssin separar fàcilment dels ossos.
Els ossos havien de quedar ben nets, de tal forma que eren rentats amb vi i espècies. Un cop s'arribava a aquest punt, l'esquelet, ja es podia "empaquetar" i enviar al seu país d'orígen. L'enviament ara era imperible i no emetia cap mala olor i a més, era fàcilment transportable. 
El mos teutonicum, va ser encunyat el segle XII per Boncompagno  de Signa, que l'anomenà així perquè els cavallers germànics de bones famílies, l'usaren sovint durant les Croades.
Aquest métode es feu servir amb les restes de Federic I Barbarroja, que morí el 1190. La seva carn va ser sepultada a San Pere d'Antioquia, les entranyes a Tarsos i els ossos a la catedral de Tir.
Sant Lluís de França que morí de pesta a Tunis el 1270, també se li aplicà aquest procediment.
Aquesta pràctica estava autoritzada pel papa, és clar, però l'any 1299 van canviar les tornes, doncs el Papa Bonifaci VIII va publicar la bula "De Sepulturis" prohibint, sota pena d'excomunió d'esquarterar i bullir els cossos per a separar la carn dels ossos.

GUARDAR EL COR
Molts cavallers croats que moriren a Terra Santa, volien que el seu cor fos conservat i enviat a la casa familiar per a ser enterrat degudament. Aquest era un métode molt més econòmic i igualment representatiu del difunt, doncs com es ben sabut, aquest múscul tenia una important connotació simbòlica,doncs era el centre de la força vital, del poder i de les emocions del coratge i la pietat. Vaja, que degut a la seva petita mida, el cor es convertí en la víscera predilecta per a conservar. (1)

UN MÉTODE ANCESTRAL
Hauriem de recular fins a la Prehistòria per trobar l'inici d'aquest procediment consistent en fer bullir el cadàver amb l'únic objectiu de conservar els ossos. I de fet, se'n troben evidències en diferents parts del món.
A Patlaia (Tailàndia), el cos del cadàver era bullit per així facilitar  l'escarnació; desprès els familiars guardaven els ossos nets en ossaris.
A Bolívia el 2015, es va descobrir un antic dipòsit de cadàvers d'uns 2000 anys d'antiguitat, on es constatà que els cossos havien estat primer bullits, descarnats i netejats.
Pràctiques similars es descobriren en un poblat neolític de Turquia i en un jaciment de l'Edat de Pedra a Itàlia d'uns 7.500 anys d'antiguitat i també en un enterrament d'uns 9000 anys d'antiguitat a les Filipines.
A la península ibèrica també es seguí el procediment de cocció a la cova de Monedero a València, que està datada en el trànsit entre el Neolític i el Calcolític. Al dolmen neolític d'Alberite a Villamartín (Cadis) i a la necròpolis de Loma del Puerco a Chiclana de la Frontera (Cadis) que és un jaciment de l'edat del Bronze.
Quan es volia conservar l'esquelet del difunt, aquest era tractat amb força respecte i cura. De primer el cos era desmembrat, desprès bullit i finalment raspat i netejat de totes les restes de carn. Sovint el crani desprès d'haver sofert el procés d'ebullició, era netejat i adabtat com a copa, potser per a ús cerimonial.
Segurament que tot aquest procés, formava part d'algún ritual funerari que ara desconeixem.

DE LA COCCIÓ DE CADÀVERS A L'ANTROPOFÀGIA
Des de finals del 3000 al 2500 a. C. el canibalisme era molt comú a tota la conca mediterrànea europea i fins i tot Finlàndia. La carn dels difuns es prenia desprès d'haver-los bullit durant unes tres o quatre hores. Però, com saben els arqueòlegs i/o antropòlegs si un cos ha estat bullit per a conservar-ne els ossos, o bé ho ha estat bullit (potser hauriem de dir cuinat) per a la alimentació humana?
Ho saben per la forma en que han estat manipulats els cossos. Un cos que ha format part de la dieta humana, ha estat tractat com el de qualsevol animal, doncs els seus ossos presenten marques dels ganivets amb els que tallaren la carn i marques també deixades per les dents humanes.
Es troben senyals de les mossegades humanes en diferents parts dels seu cos, com en costelles, estèrnum, els dits de les mans... i evidències d'escarnament, desarticulació, mastegament, trituració dels ossos espojosos i de trencament de diversos ossos per extreuren la medul·la. La base del crani generalment era esclafada per a extreuren el cervell.Un cop el cadàver era consumit, es llençava sense cap mirament com si fos una deixalla barrejat amb els ossos d'altres animals que formaven part de la dieta habitual.


Josep Ballabriga Clarasó



(1) Els membres de la Casa d'Àustria, s'enterren des de 1654 amb el cor separat del seu cos. La majoria dels cors d'aquesta família es conserven en una càmera funerària de la capella del Loreto a l'Església dels Caputxins, que està situada al Palau Imperial de Hofburg a Viena. 
Actualment hi ha 54 cors, l'últim dels quals pertany a Otto de Hahsburg que morí l'any 2011.









dimecres, 31 de juliol del 2019

La verdadera història del xipella.


                      LA VERDADERA HISTÒRIA DEL XIPELLA 
  

La paraula xipella es recollí molt tardanament als diccionaris (1), i hi entrà amb dues accepcions de significats ben diferents. Per una banda, xipella al·ludeix a un parlar peculiar, la característica principal del qual és la pronúncia en i de la e àtona final. Els que parlen xipella, a tot arreu hi posen alguna i, doncs sembla ser que és la seva vocal preferida. Fan els plurals, els articles, els verbs acabats en i. Per exemple: lis nenis (les nenes), l’homi (l’home), en plural seria els homis o homins. Formatgi (formatge), ginoll (genoll), mixó (moixó), aubi (àlber). A l’hora de comptar, desprès del deu, fan onzi, dotzi, tretzi, catorzi, quinzi, setsi… però avui no us parlarem d’aquesta modalitat lingüística, sinó que us volem parlar de l’altra accepció del mot xipella, que fa referència a un calçat molt primitiu que consistia en unes senzilles soles de fusta que protegien les plantes dels peus i que anaven lligades al turmell o a la cama amb unes corretges o bencills.
I ara potser us preguntareu… què té a veure aquest parlar amb aquest tipus de calçat? Té relació?, És el que intentarem explicar al llarg d’aquest article, i per fer-ho entenedor cal que comencem el nostre relat fent una breu introducció en la història del calçat.
 Els historiadors i els antropòlegs no es posen d’acord pel que fa a l’antiguitat del calçat. Com i quan va ser que  l’home primitiu veié la necessitat de protegir-se els peus de les inclemències del temps, del terra pedregós o fangós, de les punxes… L’home prehistòric, de primer era caçador i recol·lector i cada dia havia de caminar força per proveir-se de les seves necessitats bàsiques. Les dones prenyades amb nadons a coll i els caçadors- recol·lectors que sovint havien de córrer per a defensar-se a ells mateixos i a la resta del grup dels depredadors, tot plegat va obligar a aquells primitius a protegir-se les plantes dels peus amb fibres vegetals trenades o amb trossos de fusta que es lligaven als turmells.
Fa uns 40.000 anys que els humans començaren a protegir-se els peus cobrint-los amb pells d’animals que els aïllaven del fred intens. I s’ha arribat a aquesta conclusió, perquè aproximadament en aquesta data l’os del dit gros dels peus es comencen a reduïr segurament per la pressió que li era exercida per algún tipus de calçat.
No sabrem mai quin va ser el calçat més primitiu: Van ser la sandàlies (2) o van ser les botes? Jo em decanto per les botes perquè protegixen molt més del fred. No m’imagino a  l’home prehistòric caminant descals sobre el glaç. Recordem que l’última glaciació va ser molt llarga, doncs començà fa uns 110.000 anys i acabà cap el 10.000 a. C.


EL XIPELLA I LES XIPELLES
Abans no ho hem dit, però quan parlem del xipella en singular ens referim a la parla, que és una paraula masculina, però quan parlem de xipelles en plural i en femení, ens referim al calçat.
LES XIPELLES
Aquest mot s’originà perquè la sola d’aquesta mena de sandàlia  primitiva estava feta amb fusta de xipell. Aquesta sola de fusta estava foradada en diferents punts; generalment hi havia de 3 a 6 forats per on s’hi lligaven  cordills de fibra vegetal, o estretes tires de cuiro que es subjectaven al peu o al turmell.
El xipell, és un arbust mediterrani que té una gran quantitat de noms populars, d’entre els quals el més conegut és el de bruc o bruguera. També se n’hi diu xiprell ( perquè les seves rames joves cobertes de fulles petites i curtes, recorden a les del xiprer), ciprell, cipell, cepell, sap, sapell… Del mot sap, s’originà sabata (3), perquè encara que aquesta prenda ja era força diferent a la xipella, la sola continuava fent-se de xipell.
Ell cipelló o cepelló, és la gran soca que el xipell té a sota terra, i era justament d’aquesta soca d’on s’aprofitava la fusta per fer les xipelles, doncs és una fusta molt dura i alhora molt porosa i càlida, no es clivella i repel·leix l’aigua.


TOT VA COMENÇAR AMB UN XIP!

Quan  les xipelles trepitjaven l’aigua o el fang… feien un soroll, (en xipella en diem siroll) com un xip! o xipolleig, que donà nom al xipella, tan al calçat, com a la parla.
 Aquests so (aquest xip), els lingüistes en diuen una onomatopeia, i podria ser que aquests sons o sorolls que imitaven els sons naturals esdevingués amb el temps el primer llenguatge  que l’home primitiu parlà, almenys això és el que defensen alguns antropòlegs.

EL XIPELLA, UN PARLAR DE TRANSICIÓ
Entre el català oriental i el català occidental s’estén una franja vertical que baixa des de l’Alt Urgell, passant per la Segarra i arribant fins a la Conca de Barberà. En aquesta franja o aiguabarreig lingüístic, era on es parlava el xipella, i bo i ho hem de dir en passat, perquè aquesta modalitat lingüística està en perill d’extinció. Cada vegada són menys els que parlen xipella.

LA DESAPARICIÓ DEL XIPELLA
Al domini del xipella, la gent xampollejava, xampurrava o xampurrejava i parlaven molt amb la i. Xocava la seva forma de parlar i de vestir, i anaven calçats amb una mena de sandàlies molt primitives i rudimentàries. El seu aspecte i la seva parla van generar desconfiances, burles i desprecis entre els seus veïns. Els xipelles es van sentir menystinguts, i es van avergonyir de la seva parla i de la seva vestimenta,  i mica a mica van anar arraconant aquella estranya manera de parlar i de vestir.

EL CALÇAT, DEFINEIX A LA PERSONA?
Tot i la gran  importància que té el calçat per al nostre benestar personal, és la prenda de la nostra vestimenta, més maltractada, doncs sempre està en contacte amb el terra.
Anar amb una sabata i una espardenya, és anar vestit de qualsevol manera, o de forma descuidada. Tractar algú de sabata, sabatasses, sabatot o troç de sabatot, és  insultar-lo dient-li que és un troç de ruc o un aturat. I ara podriem preguntarnos, és així com se sentien els que parlaven xipella?
I contestant a la pregunta que formulavem al començament: El calçat no defineix la persona, però sí que ajuda molt a conéixer-ne la seva personalitat.

EL CEPELL O SAPELL EN EL MÓN FUNERARI
Només volem comentar de passada qu el mot cepell o sapell, donà origen als mots sepultura, sepulcre, sepeli, sebollir, etc. Perquè aquesta relació? Doncs perquè amb el sapell es senyalitzaven les sepultures, clavant-hi una estaca d’aquest arbust a sobre.
És possible que escollissin aquesta ericàcia, perquè tot l’any és verda i si malauradament es produeix un incendi, tot i que la planta queda arrasada,  al cap de poc rebrotaran de la seva soca amb molta força, tota una colla de llucs que regeneran la planta. A més, aquesta fusta és molt dura i resistent i aguanta molt bé el pas del temps. Per tant, hem de suposar que aquesta estaca de xipell a més de marcar la tomba, era un símbol de perennitat o d’eternitat, la mateixa eterninat que esperava aconseguir el difunt que havia estat dipositat a la sepultura.
D’aquests enterraments també en deien cippus (fixeu-vos que té la mateixa arrel lingüística) i amb el temps  evolucionaren fins  convertir-se  en petits monuments funeraris que substituïren la fusta per la pedra o el marbre. Eren pilastres o pedestals, on hi podia haver inscripcions dedicades al difunt, o fins i tot les seves cendres dipositades en petites fornícules.
El cippus, sovint també acomplia una funció de fita, delimitant propietats i/o territoris.
I fins aquí la meva particular història del xipella, espero que ningú s’hagi sentit ofès per algunes afirmacions (força personals),i a vegades una mica arriscades,  amb que he tractat el tema.

Josep Ballabriga Clarasó



(1) El registre escrit d’aquest mot el devem al filòleg i fonetista català Pere Barnils i Gudiol. (Centelles 1889 – Barcelona 1933), que en parlava al Butlletí de Dialectologia Catalana núm. 7, gen. – des. De 1919. Amb tot però, el mateix Barnils diu que “Devem la troballa interessant d’aquest nom a l’amic n’Agustí Durant i Sanpere, que està recollint dades per localitzar la zona del dialecte”. L’Agustí Duran, era historiador, arxiver i arqueòleg, que nasqué a Cervera el 1887 i morí a Barcelona el 1975.
(2) La paraula sandàlia ens remet a la sola d’aquest calçat, que possiblement s’havia fet amb la fusta aròmatica del sàndal, que és un arbre originari de l’Índia i altres parts d’Àsia.
El mateix passa amb la paraula espardenya, que ve de la materia primera amb que es fabricava la seva sola, que era l’espart; per això en català antic s’havia dit espartenya.
(3) Els filòlegs encara no tenen clar d’on prové el mot sabata, però és molt possible que provingui d’una onomatopeia, que ben bé podria ser xap o sap.


dilluns, 29 de juliol del 2019

Quan la pesta va arribar a Guimons.

                                              QUAN LA PESTA VA ARRIBAR A GUIMONS

Cap a la meitat del segle XVII, la pesta (1) feu acte de presència a Catalunya. Sembla que entrà en terres catalanes el 1648 i hi persistí fins el 1654.

Les primeres notícies del contagi a la nostra comarca les trobem l'any 1651. A Santa Coloma de Queralt hi hagué un total de 210 víctimes de la pesta, segons ens explica l'historiador i prevere colomí mossèn Joan Segura i Valls. La primera mort a Santa Coloma  es produí el mes de juny i a les Piles (2) el mes de setembre.

A Guimons el primer cas el trobem el 16 de juliol de 1651.

16 de juliol. Morí encontrada Hieronima Montergull muller de Jaume Montergull de Guilmons. Fou enterrada al terme de Figuerola.

27 de juliol. More Jaume Montargull de Guilmons (és el marit de la Hieronima). Morí de pesta a la morboria de Santa Coloma de Queralt i fou enterrat a "l'hort den Romeu".

10 d'agost. Morí de pesta, Magi Gassol fadrí de Guimons. "Fou enterrat sota un marge en lo terme de Guimons a la part del cami real qui va a les Piles".

10 d'agost. Morí de pesta, Macia Gassol fadrí, germà de l'anterior. L'enterraren al mateix lloc.

11 d'agost. Morí encontrada de pesta, Agna Gassol donzella, germana dels anteriors. Fou enterrada en el mateix lloc.

13 d'agost. Morí encontrada de pesta, Hieronima Gassol vídua i mare dels tres joves al·ludits. "Fou enterrada sobre lo cami real qui va a les Piles".

14 d'agost. Mor Coloma Papiol muller de Rafael Papiol, encontrada de pesta."Fou enterrada per son marit en lo terme de Guimons a la partida (espai en blanc)  ahont estava abarrancat". "Lo dia antes se li mori un fill petit tembe encontrat".

30 d'agost. "Mori Rafel Papiol de Guilmons tembe encontrat fou enterrat a la partida del Codony terme de Guimons".

Com podem veure, quatre famílies del poble de Guimons es van veure afectades per la epidèmia de pesta, la família Gassol com podem veure clarament, va ser la més perjudicada.



Josep Ballabriga Clarasó


(1) La pesta bubònica és un bacteri que es transmet principalment per les picades de les puces que viuen com a paràsits de les rates.
Els infectats de pesta els sortien uns bubons o tumoracions a l'engonal, el coll i les aixelles, pels quals els hi supurava pus i sang.
Anava acompanyada de febre alta, vòmits, confusió i deliri.

(2) En aquest mateix bloc trobareu informació sobre la pesta a les Piles. Veieu: "La pesta a les Piles cap a la meitat del segle XVII".











divendres, 28 de juny del 2019

Tots els noms dels nens de les Piles al llarg d un segle

                      TOTS ELS NOMS DELS NENS DE LES PILES AL LLARG D'UN SEGLE

Des de 1876 fins el 1976, van néixer 534 nens al municipi de les Piles. Hem fet un recompte global de tot el municipi, que inclou lògicament a més del cap municipal (les Piles), els pobles de Biure, Guimons, Sant Gallard i Figuerola.

A continuació ordenarem alfabèticament cada nom i en direm tot seguit els cops que el cita el registre civil de les Piles.

Som-hi, doncs:

Agustin 1, Alejandro 1, Alberto 3, Amadeo 7, Andres 1, Andreu 1, Antonio 25, Armengol 2, Arcadio
1.

Benito 1, Bienvenido 2.

Camilo 1, Carles 1, Conrado 2, Cristobal 1.

Daniel 2, Deogracias 1, Dionisio 1, Domingo 2.

Eduardo 1, Emilio 4, Enrique 4, Estanislao 1, Eugenio 1, Eusebio 2, Evaristo 1.

Facundo 1, Federico 3, Felipe 1, Felis 1, Fermin 1, Fernando 1, Florencio 2, Francesc 2, Francisco 26.

Gabriel 1, Genar 1, Genaro 1, Gil 1, Guillermo 1, Gumersindo 1.

Hermenegildo 1.

Ignacio 1, Isidro 7.

Jacinto 1, Jaime 33, Javier 2, Jesús 1, Jordi 1, Jorge 1, Joan 4, José 116, José Maria 16, Josep 3, Josep Maria 3, Juan 63.

Lorenzo 1, Luís 4.

Lluís 2.

Magín 24, Manuel 5, Marcelino 1, Marcelí 1, Mariano 2, Mariquildo 1, Martín 10, Mateo 1, Miguel 5, Miquel 2.

Pablo 4, Pedro 11, Pelegrin 1.

Rafael 4, Raimundo 1, Ramon 40, Ricardo 1, Rodolfo 1, Rosendo 3.

Salvador 19, Salvado 1, Santiago 4, Sebastian 3, Serafin 1, Sinfuriano 1.

Tomas 1.

Vicente 3, Victoriano 1.

També en consta que el 1913, nasqué un nen què en desconeixem el seu nom.

ELS NOMS MÉS POPULARS DEL SEGLE

Bé, els resultats canten: Amb un total de 116 citacions, el nom de José és amb diferència el més apreciat. A més, encara caldria afegir les 3 citacions de Josep, les 16 de José Maria i les 3 de Josep Maria. Aquest nom de pila, representa gairebé el 26 per cent del total dels noms escollits durant el segle que estudiem.

Desprès del nom de José, segueix el de Juan amb 63 resultats a més de 4 Joans. Desprès venen els Ramon amb 40, Jaime 33, Francisco 26, Antonio 25, Magín 24, Salvador 19 i 1 Salvado, Pedro 11 i Martín 10.

El setembre del 2017, vaig publicar en aquest mateix bloc els noms de les nenes que van néixer de 1876 a 1976. Si us interessa, podeu consultar l'article, el qual trobareu amb el nom de "Cent anys i cent noms de noia al municipi de les Piles".

Al llarg del segle que estudiem, van néixer un total de 1.018 infants al terme municipal de les Piles, 534 dels quals van ser nens, i 484 van ser nenes. Fent el recompte, m'ha sorprès veure que hi ha 50 nens més nascuts que no pas nenes. Jo em pensava que els resultats serien més equilibrats... però com que la natura és sàvia, suposo que ho deu compensar d'alguna forma. Potser la mortalitat masculina és més alta, o potser l'esperança de vida del sexe femení és més elevada, com semblen indicar els estudis que s'han fet sobre aquest tema.

Nota. Hem volgut ser fidels al registre civil espilenc, alhora d'anotar cada nom de pila. I potser cal que en posem uns pocs exemples per justificar-ho. El nom de José, a vegades l'accentúen a vegades no. El nom de Felis, suposem que es refereix a Félix. Sinfuriano s'hauria d'escriure Sinforiano. I el nom de Salvador, que s'escriu igual en català que en castellà, van escriure Salvado pensant que s'escrivia així en català. Bé, encara trobariem algún exemple més, però crec que no val la pena d'insistir-hi.

I encara un apunt final que vull comentar-vos. En aquesta societat catalana que ha estat durant tant temps castellanitzada a la força, no ens ha de xocar veure la majoria de noms escrits en aquest idioma. Però sí que caldria preguntar-nos fins a quin punt, aquests noms castellans continuaven presents a les famílies catalanes. Hi ha noms com José, Juan, Jaime, Jorge, Lorenzo, Miguel, Pablo, Pedro, Magín i Martín que tot i estar inscrits en castellà, a la pràctica sempre s'usaven els noms catalans de Josep, Joan, Jaume, Jordi, Llorenç, Miquel, Pau, Pere, Magí i Martí...
Però n'hi ha d'altres que la influència castellana es feia notar. Ens referim als Antonio, Francisco, Alberto, Camilo, Federico, Fernando, Carlos, Arcadio... El nom d'Antonio, sovint podia ser catalanizat en Ton (el Ton del Bola). També hi havia molts Francisco que els deien Cisco o Cisquet (el Cisco el Rión, el Cisquet de l'Isabel) i els Alberto que en deien Berto (el Berto el Bola). I sempre havia sentit anomenar el "Fernandu", el "Carlus" o "l'Arcadiu".


Josep Ballabriga Clarasó










dissabte, 25 de maig del 2019

La curiosa història de l herba caixa l'era.

                                 LA CURIOSA HISTÒRIA DE L'HERBA QUEIXALERA


Caldria anar uns quants mil·lenis enrere per començar a explicar la història d'aquesta planta, també coneguda amb els noms de jusquiam, tabac de pared, queixals de vella, gotets, herba de Santa Maria, herba cacauera, mamellera i encara d'altres que ja anomenarem més endavant.

A l'antiga Babilònia ja es feien servir els fruits i les llavors per alleugerir el dolor del mal de queixal. Per aconseguir-ho cremaven els fruits plens de llavors damunt de brases ardents i  aleshores només calia aspirar aquest fum o obrir la boca perquè arrivés fins el caixal afectat. Altres maneres de fer-ho, era masegant alguna fulla de la planta i introduïr-la al queixal corcat, o bé posant-hi algunes llavors. Deien que el mal de queixal es curava perquè matava els "cucs" que el corcaven i que produïen el dolor, però en realitat era per  l'efecte narcòtic que produïa la planta.

Els babilònics i assiris també usaven aquesta planta amb finalitats al·lucinògenes. Els egipcis havien utilitzat el jusquiam com avortiu i amb l'oli de la planta pal·liaven el dolor de les dones alhora de parir. Així ens ho explica el Papir Ebers datat en 1.500 a.C. Diu així: "Quan arribava el moment de donar a lum, ungien amb el dit oli el sexe de les futures mares".
Els antics egipcis administraven la planta com a calmant, mitjançant bafos i/o infusions. Una curiosa forma de prendre-la, era barrejant la planta en cru en una massa endolcida que desprès era cuinada. Aquests dolços típics, havien estat molt populars entre els egipcis. Per fer adormir els infants feien servir les fulles d'un jusquiam d'efectes més suaus.
I sense mouren's de l'antic Egipte, us direm que en aquest país, també se n'extreia un oli de les llavors que usaven per cremar en unes làmpades "màgiques", que devien endormiscar als qui respiraven el seu fum.

En el període neolític escocés, ja es coneixien les propietats medicinals i psicotròpiques d'aquesta planta.

Altre indrets que utilitzaren aquesta planta com a sedant, analgèsic i avortiu, foren els antics països de Mesopotàmia i Pèrsia. I parlant de Pèrsia l'actual Iràn, en aquest país antigament s'usà també per combatre la diarrea, el dolor d'estòmac, desordres del sistema nerviós, i com a anticonvulsionant.

Els grecs també coneixien aquesta planta des d'antic. Homer descriu algunes begudes màgiques els efectes de les quals semblen indicar que el jusquiam n'era el principal ingredient. Hipòcrates feia servir el jusquiam blanc per calmar la tos, la gota i dolors en general, a més de tallar hemorràgies i com a coliri...Xenofont ens adverteix que és una planta molt perillosa i que pot tornar boig al qui la pren. I Dioscòrides també ens parla d'alguns preparats efectuats amb aquesta planta per tractar l'insomni i el dolor. Per tractar el mal de queixal recomanava mantenir dins la boca, les arrels de la planta que prèviament havien estat bullides amb vinagre.

El científic i naturalista romà, Plini el Vell també en coneixia les seves virtuts i efectes.

Per cert, també s'ha comentat que a Delfos, la pitonissa que predia el futur, s'inspirava o queia en un trànsit gràcies al fum produït per diverses plantes al·lucinògenes, una d'elles, potser la principal, era el jusquiam. I ho diem així, perquè aquesta planta rebia el nom d'Herba Apollinaris, que era el déu principal al qual estava dedicat aquest santuari: Apol·lo.

Els guerrers gals, tenien el costum d'afegir el suc de la planta a la punta de les seves fletxes, per potenciar el seu efecte.

Durant el segle XIII, s'utilitzà com antídot per a les mossegades dels gossos rabiosos. És clar, que potser caldria qüestionar-ne aquest ús.

Durant segles s'usà per provocar el son i fins hi tot la inconsciència als que havien de rebre intervencions quirúrgiques; de fet, a Itàlia durant el segle XIV es feu servir amb aquesta finalitat encara que barrejada amb altres plantes d'efectes semblants.

A l'edad mitjana es feu popular "l'esponja soporífera" que estaba impregnada d'herba queixalera, opi, mandràgora, cicuta... i que donaven al pacient perquè la respirés;  acte seguit, aquest, entrava ràpidament en un complert estat de somnolència i relaxació. Desprès de l'intervenció, feien servir una altra esponja xopa amb vinagre per despertar-lo.
De fet, a l'edat mitjana era l'analgèsic més emprat a tota Europa.

Les druidesses celtes efectuaven un peculiar ritual per propiciar les pluges per als conreus i aconseguir la fertilitat dels camps... escollien a una noia verge que despullada havia de recórrer els boscos de la zona a la recerca d'una planta de jusquiam; un cop trobada l'havia d'arrencar amb l'unica ajuda del dit petit de la mà esquerra, i desprès només calia llençar-la en el riu més proper.
A més, aquestes druidesses també confeccionaven amb aquesta planta un licor sagrat o soma.

Aquesta solanàcia s'havia utilitzat per donar sabor i alhora potenciar l'efecte embriagador de la cervesa. Ja n'hi ha notícies al segle XI, però amb el temps se'n prohibí el seu ús. A l'antiga Baviera la prohició es produí el 1507, i més endavant el 1516, passà a ser il·legal la incorporació del jusquiam a aquesta beguda, almenys pel que fa al sud d'Alemanya.

Un altre ús que es donà a d'aquesta planta fou per pal·liar el dolor als que havien estat condemnats a ser ejecutats. La planta en qüestió els ajudava a "ben morir", diguem-ho així.

UNA MICA DE BRUIXERIA
I per últim, situarem el tabac de pared en el món de la bruixeria, doncs era una de les plantes que les bruixes utilitzaven per fer els seus ungüents. Barrejaven una colla de plantes tòxiques entre d'altres de menys efectives amb greix de cavall o de serp i aleshores s'ho aplicaven sota les aixelles, la vulva, l'anus... perquè així el cos absorvia el preparat ràpidament. (algú ha comentat que feien servir el bastó o canya de l'escombra per introduïr-se l'ungüen per l'engonal... però, quina incomoditat! i quina bestiesa!, oi?, segurament que el mètode més pràctic i normal era fent servir la mà)) Els efectes psicotròpics d'aquestes plantes els produïen deliris, somnis i visions... i semblava com si flotessin per l'aire amb una gran sensació de lleugeresa.
Pierre Gassendi, el conegut filòsof, científic i matemàtic francés, explica que conegué a un pastor mig bruixot, que elaborava un ungüent compost de jusquiam negre, llard i oli i que usava per reunir-se amb d'altres bruixots en els seus aplecs, quan li venia de gust. Per aconseguir els efectes desitjats, només li calia untroduïr-se el dit preparat per l'anus.

Les bruixes i curanders, elaboraren beuratges amb aquesta planta per estimular l'apetit sexual dels que la bevien, doncs deien que eren afrodisíacs.

LA PLANTA TRANSFORMADORA
Un dels aspectes que menys s'ha comentat sobre aquesta planta és que quan se'n prenia una infusió, i el beuratge començava a fer el seu efecte, el subjecte podia tenir la sensació o la convicció de que es transformava en un animal, i de fet actuava com si ho fos. Sentia que el seu cos s'omplia de pèl, que els braços i les cames es transformaven en potes, i que les mans i els peus eren veritablement les d'un animal. L'instint animal dominava el seu cos i augmentava l'excitació, la fúria, la violència...
Aquesta vessant de la planta ens fa pensar en els companys d'Ulisses transformats en porc per la maga Circe... Però aquest episodi us l'explicarem més endavant.

No volem donar per acabada aquesta introducció històrico-geogràfica, sense apuntar que hi ha  diferents varietats d'aquesta planta (a més de les dues varietats de jusquiam que podem trobar a la península ibèrica), les quals tenen una composició i uns efectes molt semblants a les al·ludides, i que foren usades també per tractar diverses malalties, i també per alterar els estats de consciència. En podem trobar doncs, diverses varietats a gairebé a tota Euràsia, el nord d'Àfrica i en països com Afganistan, Pakistan i la Península Aràbiga.

Per tant, i ja per no fer-nos més pesats, només us direm que el jusquiam també fou usat a la regió de Sibèria i altres pobles d'Àsia oriental per fer un beuratge que efectuaven infusionant les llavors del jusquiam physalvides torrades; el resultat era una beguda molt agradable doncs els alegrava i donava una embriaguesa que els desinhibia i els feia xerrar sense reserves.

I a l'Índia, de les seves llavors en feien un encens, i a més també la feren servir per tractar diverses malalties nervioses.

En la medicina tradicional xinesa van fer servir les llavors fumades d'aquesta planta per tractar la tos forta, l'asma bronquial, el reuma i els dolors estomacals; i també tractaren amb ella, neuràlgies i psicosi maníaques.



CAPCETA, CARAMEL·LERA, HERBA DE L'ESQUELLETA, HERBA DE LA MARE DE DÉU,
xuclamel, tabac bord, molts noms per a una mateixa planta. Encara que en realitat, estem parlant de dues plantes semblants: El hyoscyamus niger i el hyoscyamus albus. O sigui, el jusquiam negre i el blanc. Tots dos tenen els mateixos components médico-medicinals, però sembla ser que és el jusquiam negre el que els té més concentrats. Totes dues plantes les podem trobar a Catalunya, i per mirar de distingir-les ens haurem de fixar més que res en les seves flors, doncs el jusquiam negre les té d'un color groc marronós amb nervis de color púrpura. En canvi, el jusquiam blanc té la corol·la d'un color groc pàlid amb la gola purpúrea. També les distingireu per la mala olor que desprenen les seves fulles al tocar-les, doncs les del jusquiam negre és molt més intensa.
Per cert, jusquiam ve del nom científic hyoscyamus que ve del grec, i vol dir "fava de porc". Aquest curiós nom, sembla que prové del relat d'Homer a l'Odissea en el passatge on la maga Circe convida als companys d'Ulisses a un tec, on els ofereix diferents menges com formatge, farina aromàtica, mel i un deliciós vi que va amanir però, amb drogues que els van fer perdre la memòria... Circe tot seguit els convertí en porcs i els tancà en una soll. (doncs bé, diuen que una de les plantes que usà per manipular el menjar, va ser el jusquiam).


L'herba cacauera, és una planta que el Creador marcà amb la seva Signatura. És el que en diuen la teoria del signe o doctrina de les signatures, perquè la planta en qüestió, porta assenyalats els signes que ens permeten conéixer-ne les seves virtuts. Aquesta teoria es basa en el principi de "similia similibus curantur", o sigui "els similars són guarits pels seus semblant".
Els antics van veure reflectida en aquesta planta la teoria del signe, doncs van associar tots aquests petits receptacles on s'hi formen les llavors amb la dentadura humana. I van descobrir que aplicant-se parfums als queixals corcats en desapareixia el dolor. En aquest cas la teoria era i és encertada.
Un altre indicador que es correspon amb la teoria del signe, és la forma com es distribueixen les capcetes al llarg de la tija floral, unes encarades cap a un costat, i les altres cap a l'altre, talment com si fos el mamellam d'una truja. (cada receptacle correspon a un mugró ). És per això que aquesta planta també és anomenada herba mamellera! Amb el jusquiam negre feien una cataplasma que era aplicada sobre els pits adolorits per l'acumulació de llet coagulada. Pels pits cascats, vaja. I també anava bé (o hi va?) pels tumors cancerosos que es produeixen als pits femenins.


Els Hyoscyamus es fan en terrenys erms i secs, vora els camins i sovint els trobem arrelats entre les escletxes de parets i marges.
És una planta molt tòxica, ja que conté alcaloides com la hiosciamina, l'atropina i l'escopolamina. També conté un glucòsid anomenat hioscopicrina.
L'atropina i l'escopolamina actúen sobre el sistema nerviós parasimpàtic, dilaten les pupil·les i fa que la visió propera sigui borrosa, a més de ressecar els ulls.Fan augmentar el ritme del cor, i a més es produeixen arrítmies cadíaques. Dificulta la capacitat per orinar doncs reté l'orina, produeix sudoració, augmenta la temperatura corporal, envermelleix la pell que s'escalfa i resseca.
També resseca la boca, produeix set, i dificulta la capacitat per deglutir.
Altres efectes que produeix l'ingestió d'aquesta planta narcòtica (que depenen molt de la dosi, és clar), són: somnolència, marejos, agitació, al·lucinacions visuals, atàxia (és la disminució de la capacitat de coordinar els moviments)... inquietud, desorientació, covulsions, tos seca.
És perillosa quan es pren en dosis altes doncs pot paralitzar el peristaltisme i el sistema vascular, i accelera el ritme cardíac, i per tant pot produïr la mort.
Diuen que si un infant s'empassa de 20 a 30 llavors es produeix la mort. En canvi en un adult, la dosi mortal està, entre les 100 i 150 llavors.


UNA PLANTA TÒXICA PERÒ ALHORA MEDICINAL
Tot està en la dosi diuen, per tant s'ha de ser molt curós si es vol fer ús d'aquesta planta. I de fet ja hem parlat del perill que suposa usar-la sense saber-la dosificar, per això si no sou gaire experts amb el maneig de la planta i en desconeixeu els seus efectes, doncs deixeu-la tranquila. I de la vessant medicinal també n'hem parlat força al llarg d'aquest article. I també hem conegut diverses formes d'aplicar-la o prendre-la, fent servir les seves fulles, llavors o arrel.
Ara us en proposarem unes quantes receptes més.


RECEPTARI

Per fer una CATAPLASMA agafarem un grapapet de fulles i les farem coure barrejant-hi aigua, llet i vinagre, i tot seguit ho aplicarem a la part adolorida.
O també podeu agafar fulles i cobrir-les amb cendra calenta; ho cobriu amb una tela i/o ho enveneu durant una bona estona.
Ara farem una cataplasma amb jusquiam blanc per aplicar externament com a analgèsic: Només cal macerar un grapat de fulles en oli, què escalfarem. Tot seguit apliqueu-vos-ho a la part adolorida.
Per curar el càncer extern de pell, es col·loquen entre dos draps les fulles de la planta per espai de 5 a 10 hores, i s'aplica a la zona afectada. Descanseu durant un dia, i al següent repetiu el procediment. Diuen que si el càncer no està molt desenvolupat es pot comptar amb la cura.
També us podeu fer un pegat amb fulles fresques barrejades amb civada maltejada.

MACERACIÓ amb jusquiam negre. Farem servir els fruits (les capcetes), que macerarem amb vi. Aquest cop ens prendrem el preparat que serveix per a catarros, i dolors estomacals i intestinals.

INFUSIÓ per dormir com un tronc: Agafeu 0.5 grams de fulles seques de jusquiam negre per cada 200 cetímetres cúbics d'aigua. Es filtra, i se'n beu només la meitat.

Amb el SUC  del jusquiam negre es feia una beguda típica dels països nòrdics, però en desconeixem la recepta.
Podeu premsar l'herba i aprofitar el seu suc amb el qual humitejareu un mocador que podeu aplicar al front en casos de febre, o sobre els ulls plorosos i/o adolorits. Alleugereix la febre i relaxa els ulls que deixen de plorar.
El suc oliós de la llavor, s'aplica a les oïdes perquè calmi el dolor i/o la coïssor.

Si voleu dormir tranquilament, només cal que us prepareu un BANY de peus amb un grapat de fulles.

I si voleu dormir com a infants, us heu de preparar una INFUSIÓ amb la planta que fareu servir per  aplicaros una LAVATIVA. Diuen que els resultats són assegurats.

Aquesta planta també la podeu fer servir usant les seves fulles per fer un cigarret. FUMAR el jusquiam va molt bé per combatre l'asma. En aquest cas, s'acostumava barrejar-la amb estramoni. Si ho proveu, vigileu de no quedar col·locats o "fumats". Per això els noms de tabac bord i tabac de pared amb els quals també és coneguda.

Els metges alemanys i francesos elaboraren diversos PREPARATS d'aquesta planta per preservar els seus pacients de l'escarlatina en èpoques d'epidèmies. Eren efectius?.


EL BÀLSAM TRANQUIL
L'inventor d'aquesta fòrmula balsàmica va ser François Aignan (1644-1709) conegut amb el renom de "Pare Tranquil". Va ser un metge francès de l'orde dels caputxins molt famós al seu temps. Va ser fins i tot metge del rei de França i del Príncep de Condé (influent família nobiliària francesa: els Borbó). Com hem dit anteriorment, ell fou el creador de la fòrmula d'aquest bàlsam, i que es feu popular amb el renom del seu creador: "el bàlsam tranquil".
Es fa servir per combatre els dolors reumàtics, neuràlgies i lesions diverses.
Veiem-ne la fòrmula:
Farem servir les fulles seques de les següents plantes: jusquiam, belladona, morella negra, estramoni i adormidera. De cadascuna d'ells en farem servir 50 grams.
Desprès les submergirem en alcohol durant tot un dia. Tot seguit hi afegirem 500 gr. d'oli d'adormidera, i ho escalfarem durant 6 hores al bany maria, i a continuació s'hi afegeixen 4 gotes d'essència de timó, espígol i menta.

Una altra fòrmula del BÀLSAM TRANQUIL, potser encara més antiga que la precedent, és com segueix:
Agafarem fulles seques d'estramoni, morella negra, jusquiam negre i adormidera blanca, i de cadascuna d'aquestes plantes en prendrem 4 unces.
Tot seguit agafarem summitats fresques de romaní, sàlvia, ruda, donzell, hisop, espígol, timó, marduix, menta, menta aquàtica, flors de saüc i pericó. De cada planta, n'agafem 1 unça.
També necessitarem 8 lliures d'oli comú.
Piquem les plantes fresques en un morter i desseguida les posem a coure amb foc sostingut fins que desaparegui l'aigua de la vegetació.
Es colen i s'expremeixen i s'hi aboca l'oli encara calent a sobre les plantes seques reduïdes a trocets.
Desprès ho deixarem en maceració durant 15 dies, i a continuació es cola, s'expremeix i es deixa reposar en un lloc protegit de la llum.


Actualment el jusquiam egipci ( hyoscyamus muticus) és conreat als països de Nigèria, Egipte i Pakistan doncs és aprofitat per la indústria farmacèutica donat que posseix una gran quantitat d'alcaloides, els mateixos que el jusquiam negre però encara més concentrats. També es fa servir en preparats homeopàtics com a calmant.

ÚS DE LA PLANTA ACTUALMENT
Ja hem vist que la capceta és una planta sedant, hipnòtica, antiespasmòdica, antineuràlgica i antiasmàtica.
En l'actualitat es fa servir contra el deliri, alcoholisme, espasmes, melancolia, els tremolors causats pel parkinson, l'excitació dels malalts mentals, gota i asma.

I res més. Espero que us hagi agradat la història i les curiositats d'aquesta planta que per les seves propietats al·lucinògenes i psicotròpiques havia tingut un caràcter màgico-religiós, fins i tot diria que sagrat donat que quan se la prenien els acostava a la divinitat.


Josel Ballabriga Clarasó

























dilluns, 25 de març del 2019

Vint anys d allotjaments a les Piles 1554 1574.

                                 VINT ANYS D'ALLOTJAMENTS A LES PILES (1554- 1574)

Les Piles al segle XVII era un poble que comptava aproximadament amb unes 35 famílies, i la població devia arribar a la vora d'uns 175 habitants. Però com a qualsevol població de Catalunya estava obligada a hostatjar la tropa que servia al "rey sa Magestad".
"Els segles XV i XVI hi hagué a Catalunya un sistema d'aquarterament que sovint fou causa de xocs greus entre els soldats i la població local, ja que la presència de tropes, sovint sense soldada i generalment formada per mercenaris estrangers, anava seguida sempre de saqueigs, destruccions de collites, robatoris i assassinats"...
"Durant els darrers decennis del segle XV i al llarg del segle XVI, els capítols de cort insistiren d'una banda que els soldats només podien ésser admesos en cases particulars quan a la localitat on es trobessin no hi hagués hostal o castell, i, d'altra banda, que totes les despeses havien d'anar a càrrec dels soldats". (1)
Al segle XVI era obligat donar als soldats habitació en el domicili particular a més de llit, vinagre, oli, sal, foc i llum. Els soldats en canvi, i en teoria, havien de pagar la resta de vitualles.
A les Corts de Montsó de 1542, essent rei Carles I, s'acordà que les tropes només tindrien dret a llit i a foc, i que la resta d'aliments o vitualles caldria pagar-los de la seva butxaca.
Desconec com es distribuïen els allotjament de tropes als pobles de Catalunya, ho feien segons el nombre d'habitants de la població del lloc? No ho sé, i de fet, crec, que és un tema que no està prou estudiat.
A continuació farem esment de dos documents que fan referència a les despeses que causaren els allotjaments a les Piles durant el període que va de 1654 fins a 1674.
En realitat no tots els anys hi hagué despeses, però de 1653 a 1660 aquestes pujaren a 2.060 lliures de moneda barcelonesa.
El període que va de 1660 a 1668, no hi hagué cap allotjament, i per tan no hi ha cap despesa.
Desprès de 1669 a 1673 hi tornà ha haver gent allotjada, amb unes despeses que arribaren a 342 lliures.
Per tan, si sumem els dos períodes d'aquarterament pugen a un total de 2.402 lliures.
Caldria preguntar-se si aquestes despeses són inflades...o si són reals. I també em pregunto el perquè de tot aquest recompte?.

El 8 de març de 1674 es reuneixen a la casa de l'universitat (ajuntament), els jurats March Jover i Jaume Compta amb la major part del Consell de les Piles.
També hi ha present a requeriment dels jurats, el rector i prevere de la parròquia de Sant Martí de les Piles en Joan Pages, els qual en certa forma farà de notari. Ell redactarà un document on autenticarà i donarà fe dels serveis que el nostre poble prestà a la corona entre els anys 1654 i 1674.
La reunió en qüestió, és provocada  perquè han rebut un manament fet pel Senyor Doctor Joan Noet que és diputat local de la vila de Montblanc, el qual els requereix, com hem dit abans d'autenticar els serveis prestats al regne d'Espanya.
Al començament del document, a la columna de l'esquerra, es fa constar: "Se eutenticha de la guerra".

Any 1653. Jurats Joseph Talavera i Pascual Balle. Aquests any han allotjat a Don Agustin de Madina i 8 soldats de infanteria del tercio de Arago. I un soldat que feren anar fins a Girona. Munta un total de 170 lliures barceloneses.

Any 1654. Són jurats March Jover i Pau Sengenis. Allotjament de Don Hieronim Garcia capità de cavalls i 4 soldats. Puja a 310 lliures.

Any 1655. Jurats Magi Vallbona i Pera Caralt. Fou allotjat Pedro Ballester capità de cavalls. Total 240 lliures.

Any 1656. Jurats Joan Balcells i Magi Vallbona. Contingueren 5 soldats allotjats de la Companyia de Don Francisco "Suoto" capità de cavalls i 4 soldats de la Companyia del capità "Alcanio" Ferro capità de cavalls. Total 280 lliures.

Any 1557. Jurats Francesch Ginoves i Hieronim Ramon. Foren allotjats 2 minadors i feren anar un "bagatie" a Solsona. Puja 135 lliures.

Any 1558. Jurats Francesch Ginoves i Hieronim Ramon. Aquest any allotjen a 1 capità de cavalls i 3 soldats de cavalls. Són 230 lliures.

Any 1659. Jurats March Jover i March Vallbona. Allotjen a 1 "alferis" i a 3 soldats de la Companyia de Don Cope de Abreo capità de cavalls. Puja a 450 lliures.

Any 1660. Jurats Joan Balcells i Pere Caralt. Allotgen a lo "alferis" Soto i a 3 soldats de la mateixa companyia. Són 220 lliures. "Per lo donatiu de Puig carda" (deu ser Puigcerdà), 25 lliures. Total 245 lliures.

Any 1668. Jurats March Jover i Isidro Uguet. Hi ha allotjats 1 soldat de la Companyia de Don Joan de Baugue i 2 soldats de la Companyia de Don Joan de la Xapela. Són 30 lliures.

Any 1669. Jurats Joan Riba i Magi Vallbona. Allotjament de 2 soldats de cavalls de la Companyia del Príncep de Palma. Puja a 100 lliures.

Any 1670. Jurats Joan Talavera i Paschual Balle. Hostatgen a 2 soldats de cavalls de la Companyia del Príncep de Palma. Total 50 lliures.

Any 1671. Jurats Antoni Prous i Joan Rodes. Hostatgen a 1 ajudant reformat de la Companyia de Don Manuel Domps. Són 54 lliures.

Any 1672. Jurats Joan Balcells i March Vallbona. Com l'any anterior, hostatgen a 1 ajudant reformat de la Companyia de Don Manuel de Omps. Puja a 54 lliures.

Any 1673. Jurats Francesch Ginoves i Joan Borras. Repeteix l'ajudant reformat de la Companyia de Don Manuel de Omps. Total 54 lliures.

Al final del document datat a 17 d'abril de 1674, signen els testimonis Joan Talavera i Magi Vallbona, que són jurats i pagesos de les Piles.

Nota: Desconeixem si tots aquests allotjaments estaven al poble temporalment, o bé de forma permanent.
I una altra cosa que caldria conéixer, seria saber si a més de la tropa allotjada (comptant els caps, és clar), també hi havia algun dels seus familiars. Ho dic, perquè l'any 1668 a les Piles batejen  un nen de nom Francischo, que és fill de Francischo Carpineli i de Maria Rubia
El Francischo (el Pare), serveix a la Companyia del Príncep de Palma, que és "General de Cavallaria del exercito de Catalunya".
Els pares espirituals del dit nen són el Tinent Domingo de Pedro de dita Companyia i Francischo Prous de les Piles.

Desprès d'aquest document, n'hi ha un altre datat el 8 d'abril de 1674: Veiem-lo.

En la data al·ludida, es reuneixen els jurats de les Piles March Jover i Jaume Compta amb la major part del Consell, que ha estat convocat i congregat a la casa de la universitat... "se aiunten requereixen a Joan Pages", prevere i rector de l'esglèsia de Sant Martí de les Piles "per Autenticas una fe del tenor seguent".
I aleshores explica que la Universitat de les Piles ha rebut un manament fet pel Senyor Doctor Don Marti Anglesell Doctor del Real Consell. "y per acudi ha nostra obligacio en lo servey del Rey Nostre Senyor que Deu guart fer resolt lo honrat Consell del dit lloch de les Piles en servir asa magestat que Deu guart la summa y quantitat de quatre lliures deu sous per cada mes pagadors per lo temps y spay de sis mesos conforme acostuma pagar la Ciutat de Barcelona deposant dos mesos antissipats ala taula de la Ciutat de Tarragona, y aixis havent marxat la gent de dita vegaria de poch faran altra mesada y axis mateix havent continuat fins que sien complerts los sis mesos.
Testimonis Mathia Mas pages de la vila de Conesa y Isidro Uguet pages del lloch de les Piles tots de dit Archabisbat de Tarragona.
Al principi del document, i a la columna del costat esquerre es fa constar. "Se eutenticha del servey del rey sa Magestat".
Pel que es veu, aquest document constata que possiblement a cada poble de Catalunya es es devia pagar una mena de quota que devia contribuïr a pagar l'estada de l'exèrcit castellà al territori català.

Aquests documents, els trobareu a l'AHAT al "Manuale inceptum per me Joannem Pagès, preverme et rectorem ecclesia parrochialis Sancti Martini oppidi de les Piles, archidiosesi Tarracone die prima mensis maii anno domini 1666 et appono signum meum" 02.05.1666 - 15.05.1682. Pàgines 65, 66, 67, 68, 69 i 70.


Josep Ballabriga Clarasó


(1) Gran Enciclòpedia Catalana. Vol. 1.


dilluns, 25 de febrer del 2019

Les famílies de Sant Gallard a finals del segle XIX. a finals del segle ésser


                           LES FAMÍLIES DE SANT GALLARD A FINALS DEL SEGLE XIX

A l'últim quart del segle XIX, Sant Gallard estaba habitat per tretze famílies, la qual cosa ens indica que  hi devia haver aproximadament uns seixanta-cinc persones.
Mitjançant unes llistes de compliment pasqual que hi ha a la parròquia de Santa Maria de Guimons veurem les diferent cases del poble.
Els anys 1880 i 1881 hi havia les següents cases a Sant Gallard:

EL MOLÍ.
Aleshores habitat pel matrimoni format per Ramon Caus Solé i la Mariagna Planas Mas.

CAL ANTON DEL CORNET.
Anton Tarragó Mestre i la seva muller Antònia Tudó Bosch. I el seu fill Anton.
                                                 
LA CASA-NOVA.
Jaume Mestre Morera i Paula Solé Albareda la muller, i els fills Joseph i Francesca.
                               
CAL CARRACA.
Salvador Bartolí Aubia i la seva dona Bàrbara Solé Vilanova, i els fills Vicens i Teresa.
                              
CAL PEROTXET.
Vicens Prats Mas i la seva dona Maria Gallart Busquests. I els fills Magí, Maria, Rosa, Engràcia i Carme.
                              
CAL CORNET.
Joseph Tarragó Clarassó i Maria Palau Tomàs la muller, Maria Clarassó Porta viuda, i els fills: Maria, Josep, Emili, Salvador, Pere, Ramon i Joseph.
L'any 1880 tenien de mosso l'Isidre Sabaté, i el 1881 un tal Joseph.

CAL VICENTÓ.
El matrimoni format per Joseph Esplugas i Coloma Vivó. I els fills Bonaventura i Joan.

CAL SERRADOR.
 Francesc Llobet Solé i Maria Mas Farrera la muller, i els fills Francecs i Maria.

CAL BRIANSÓ.
Francesc Mas Armeixach i la seva dona Maria Farrera Corbella i Vicens Mas Farrera i la seva dona Josepha Albareda Segura. I un fill: l'Andreu.     

CA LA PASTORA.
Joan Morgadas i la seva dona Coloma Figueras, Joseph Figueras i la seva dona Josepha Roset i les filles Coloma, Francesca i Maria.

CAL BLANCH.
Joseph Santaeularia Solé i Josepha Miret la seva muller, Francesca Solé viuda. I els fills: Francesca, Agneta, Teresa i Benvingut.

CAL ISIDRO. El matrimoni format per Isidro Palau Tarragó i Teresa Santaularia Solé.

EL CASTELL.
Joan Roig i Teresa, marit i muller. (l'any 1881, l'habitaven Joseph Abelló Fonte i Antònia Casellas Balcells, marit i muller.
                      



Josep Ballabriga Clarasó


Notes: Hem completat les dades que ens ofereix el registre parroquial amb les del registre civil.
En aquest mateix bloc trobareu més informació de les famílies que habitaven aquest poble el 1900.
Ho podeu trobar a "Sant Gallard el 1900".