diumenge, 16 de desembre del 2018

L art de curar a distància.

                                                     L'ART DE CURAR A DISTÀNCIA

No se sap ben bé quan l'home va començar a curar a distància, segur que ja fa mil·lenis. Aquesta forma de curar és molt fàcil, només cal que seguiu una tècnica específica. Us direm tots els requisits que calen per guarir a distància, i per això no importa la llunyania, i tampoc cal ni tan sols que conegueu a la persona que voleu curar.
Primer de tot cal saber el mal que té el "pacient", per tal d'escollir l'oració que cal dir per curar-lo, doncs hi ha oracions que són per un mal concret i d'altres que serveixen per a diversos mals. També pot passar que una persona pateixi una malaltia desconeguda, i aleshores el curador ha d'improvisar i adabtar alguna oració que conegui per alguna altra malaltia; però tan se val, el resultat sempre serà el mateix.(1)
En segon lloc també s'ha de saber el nom i cognoms del malalt, què s'apuntaran en un paperet. I desprès només us caldrà saber l'oració en qüestió i el ritual que haureu de seguir.
I ara us passarem a explicar tot el que cal fer per curar el mal blanc, també anomenat muguet bucal, que és una malaltia produïda per uns fongs paràsits anomenats (Candida albicans), que són molt habitual en infants i nou-nats, i també en vells mal alimentats. Aquesta afecció es presenta generalment  en la mucosa lingual i bucal i a vegades a tot l'interior de la boca i consisteix en unes plaques blanques que es fan sobre una base ulcerosa. Pot presentar envermelliment, ardor, inflamació, sangrat, pèrdida del gust i dificultat per empassar qualsevol líquid i/o aliment.

I ara, anem per feina: Primer us diré l'oració, desprès us descriuré la planta què ens cal pel ritual curatiu, a més d'algun altre detall que haureu de tenir present per tenir èxit en tot aquest procés.

L'ORACIÓ

EN NOM DEL PARE, DEL FILL I DE L'ESPERIT SANT, AMÉN. Tot seguit es fa el senyal de la creu, i es comença a dir l'oració.

HERBETA QUE DÉU T'HA NAT, DÉU ET CONJURI LA POSSIBILITAT DE CURAR EL MAL BLANC DE LA BOCA DE (aquí es pronuncía en veu alta el nom de la persona afectada), PER CARITAT, VALGAM LA SANTÍSSIMA TRINITAT. (2)

LA PLANTA

Potser el nom més conegut d'aquesta planta, és el d'herba del mal blanc, però també se li diu herba vellutada, orella de rata, pelosella, peludella...i herba cancera o de la cança. Aquests darrers noms li venen perquè es creia que curava el càncer, doncs segons Amades al mig de la fulla hi té una taqueta que recorda la forma que té el càncer. Tot i que per alguns el mal blanc, era una malaltia cancerosa. El nom científic és el de Hieracium pilosella o Pilosella oficinalis.
Aquesta planteta, té unes petites fulles totes plenes d'uns pèls blanquinosos que semblen llengüetes, i és per això que se la va escollir per cural el mal blanc, doncs estava marcada per la teoria del signe. Com que les fulles semblen llengües afectades pel mal blanc, doncs ens indiquen que curen aquesta malaltia.
Aquesta planta també té diverses propietats medicinals, doncs és sudorífica, tònica i expectorant. També es pot utilizar en cas d'insuficiència cardíaca, en oliguria o edemes a les cames.

EL RITUAL

Durant nou dies s'ha d'anar a un lloc on hi creixin les plantetes que hem dit abans. Aquestes plantes creixen agrupades formant clapes. Millor que sigui un lloc apartat del poble, on pugueu estar tranquils. Prendreu un ganivet, un mocador i el paperet amb el nom del malalt apuntat.
Quan arribeu al lloc, us agenollareu (per això va bé tenir un mocador a mà) i començareu tallant una de les herbetes a ran de terra amb l'ajuda del ganivet i la posareu cap per avall, aleshores dieu l'oració i a continuació reseu un parenostre. Aquesta operació la fareu nou vegades. Per tan, heu de dir l'oració nou vegades, i també haureu de resar nou parenostres, tot això durant nou dies seguits.

Aquest ritual la meva mare l'havia fet moltes vegades, i els resultats sempre van ser els mateixos. Vull dir que el pacient sempre es curava. Sempre va dir l'oració per a infants, i des del primer dia ja es notava la millora.
Recordo l'última vegada que va curar del mal blanc a un nadó. Va ser més o menys així. Una amiga de la mare li va dir a la mare d'un nen que tenia aquest problema, que tal persona sabia curar el mal blanc. I hi afegí. Vols que li digui? I l'altra va fer: Sí, sí, diga-li. (es veu que ja feia dies que patullaven amb la malaltia, i la medicina oficial semblava que no funcionava). Quan l'amiga li va dir a ma mare si volia curar al tal nadó, es va molestar una mica, perquè ja era gran i haver de fer durant nou dies tot aquest ritual, ja se li feia feixuc. Però ho va fer! Sé que va anar a prop de poble i a la vora d'un camí es va agenollar i començà el procés. (sé que l'angoixava que la trobéssin en aquella situació i "li trenquéssin les oracions", doncs si hagués passat algú, s'hagués pensat que estaba tocada del bolet), Però tot va anar bé i també va acabar bé.
Increíble, oi? Però és així. Potser és una curació màgica, o potser és una curació miraculosa?

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

Com actúa la curació a distància? Què la fa possible? És difícil contestar aquestes preguntes!. El més fàcil seria respondre, que no en tenim ni idea.A tot estirar, només podem teoritzar o fer-ne especulacions.
Primer de tot jo diria  que per efectuar qualsevol curació, la persona en qüestió ha d'estar bé de salud i tenir pau i serenitat interior. A més, ha de tenir una fe, un desig, un sentiment i una seguretat en el que fa inqüestionable. Dit d'una altra manera: ha de creure amb tot el que fa, no pot tenir dubtes ni inseguretats, perquè ella sap amb certesa que quan acabi la novena, el malalt restarà curat gràcies a l'intervenció divina.
El guaridor, ben mirat només és un mediador, un canalitzador... un transmissor d'energia. Ell activa
l''ENERGIA UNIVERSAL que mou i orienta cap a un objectiu concret: EL MALALT.
El terapeuta està en sintonía amb l'univers i amb el camp energètic de la persona que rep el tractament. (de fet, jo crec que l'operador no es fa cap plantejament, no jutja i tampoc es fa cap pregunta...només es limita a seguir el ritual al peu de la lletra...i res mes.). Els resultats ja es faran evidents.

Josep Ballabriga Clarasó






                                                                                                      
(1) Amb tot, però, era convenient saber el mal de l'afectat, perquè saber-lo era conèixer el nom de l'esperit que l'originava i així se'l podia conjurar millor.

(2) Joan Amades també recull una oració a Folklore de Catalunya, que es deia a Barcelona per curar del mal blanc de la boca. Diu així: Herba nada no és anada, / per la virtut que Déu t'ha dada / i si no la tens tota / cura el mal de boca de ...
Aquesta oració es recitava set vegades , de genolls devant d'una mata d'herba (no diu quina); cada vegada es trencaven set fulles de la planta i mentre es feia aquesta operació es deien set parenostres a la Santíssima Trinitat.

dimarts, 23 d’octubre del 2018

Camins i pelegrins. Les antigues devocions espilenques.

                       CAMINS I PELEGRINS. LES ANTIGUES DEVOCIONS ESPILENQUES

Quan naixem comença el nostre pelegrinatge pels camins de la vida. Un cop arribem al cap del camí, vull dir quam morim, comença o continúa el nostre pelegrinar pels camins del més enllà.
En realitat potser es tracta d'un únic camí, que no es trenca amb la mort. Potser és un camí infinit a la recerca de la plenitud. O potser és un camí de retorn, almenys això és el que diuen els que creuen en la reencarnació. L'ésser humà cal que torni a viure fins que aconsegueixi la perfecció i aleshores formarà part de nou de la divinitat, i s'unirà a ella.

Sempre havia pensat que camí venia de cama, i que caminar era anar per un camí. I pensaba que era així de lògic, doncs sense cames malament podem fer camí. Però es veu que aquests conceptes no tenen cap relació entre ells, o almenys això és el que diuen alguns etimòlegs. Encara que hi ha etimòlegs que asseguren que camí ve del l'antic celta "cammin" i aquest de "cam" (pas). I jo, sabeu que us dic, doncs que també sóc partidari d'aquesta segona teoria.
I parlant d'etimòlegs, es veu que aquests tampoc no es posen del tot d'acord quan debaten el terme "pelegrí", o "peregrinatge". Uns diuen que el terme llatí "pelegrinatio" significa viatjar a l'estranger o fer estada a l'estranger. D'altres diuen que pelegrinar vol dir anar a través del camp. De "per", a través i "ager", camp. (1)
Sigui quin sigui el seu significat correcte,el pelegrí sortia del seu lloc d'estança per anar a fora, o més enllà, a la recerca sovint de la divinitat, per demanar-li quelcom.
Pelegrinar era l'instrument indispensable per al coneixement i la saviesa i alhora també era un aprenentatge i un descobriment.
Pelegrinar sempre ha anat de bracet amb caminar, o "fer camí", i els antics camins sempre han estat des de la més remota antiguitat els vehicles de transmissió i de creació de manifestacions culturals i religioses.

ELS CAMINS DE PELEGRINATGE DE LES PILES

De les Piles estant, sortien tres camins que en podriem dir de pelegrinatge: Eren els camins que s'adreçaven a Sant Magí de la Brufaganya, a Sant Miquel i a Turlanda. Almenys un cop l'any, la gent de les Piles, i d'altres pobles de l'entorn acudien a aquests tres indrets per a honrar al sant respectiu.
El sant més celebrat era l'eremita sant Magí, el seguia l'arcàngel sant Miquel, i desprès l'apòstol sant Andreu.

Abans d'entrar en detall sobre aquestes tres devocions, potser caldria recordar de passada que el camí de pelegrinatge més important de la península ibèrica, el famós camí de sant Jaume, també passava per les Piles. (de fet, era un itinerari alternatiu). (3)

Les Piles havia tingut un hospital, doncs al segle XVI hi ha testimonis de que alguns pelegrins hi moriren i que havien fet alguna petita deixa per al seu manteniment. Al segle XVIII se l'anomena l'hospitalot, perquè segurament deuria estar en un estat lamentable. L'edifici d'aquest hospital perdurà fins els anys vint del segle XX  quan aleshores se'n deia la casa dels pobres i ja estava en un estat ruïnós. Era un edifici molt petit situat a la plaça de Dalt damunt d'una porxada.

Com que per les Piles hi passava aquest "Camí de sant Jaume", la parròquia espilenca estava proveïda
d'uns sants que protegien  els vianants. Eren sant Martí de Tours, santa Eugènia, sant Rafel arcàngel i sant Anton abad entre d'altres, tot i que aquests eren els més representatius pel que fa al tema que comentem. Tots aquests sants eren protectors dels caminants perquè els defensaven de la majoria de  mals i a més els protegien del dimoni.

CAP A SANT MAGÍ DE LA BRUFAGANYA

Per anar a Sant Magí, calia agafar el camí de Pontils i anar-lo seguint fins a trovar el camí de la Llacuna, passar per Pontils i Valldeperes i arribar fins la capella de les fonts que el sant havia fet brollar miraculosament. Desprès de beure i potser rentar-se una mica la cara i part del cos amb aquesta aigua prodigiosa, calia pujar amunt fins el santuari, que era el lloc on martiritzaren el sant eremita. I desprès, per fi calia també arribar fins la cova santa que havia estat l'habitacle de sant Magí.

CAP A SANT MIQUEL

Per anar a Sant Miquel, s'havia  d'agafar el camí de Biure, i des d'aquest poble encaminar-se fins a dalt del Montclar, l'antic Monsvanus, al terme de Pontils.
Cada 8 de maig, per la festa de l'aparició de sant Miquel, es pujava (i es puja, encara que ara sovint no coincideix amb la data del sant), fins a l'ermita del sant a celebrar-hi un ofici religiós.

CAP A TURLANDA

Per anar a aquest poblet des de les Piles, calia agafar el camí de Turlanda, que ens portava fins a aquest indret. (també citat com a Torlanda, les Cases de Turlanda i Santa Llúcia).
Aquí s'hi venerava sant Andreu, el primer apòstol que Jesús cridà, que era germà de Simó, el que després s'anomenà Pere. Eren pescadors, i Jesús els digué "Veniu amb mí i us faré pescadors d'homes", i així va ser, van seguir el camí de Jesús, doncs ell ja ho deia: "Jo sóc el camí, la veritat i la vida...". Joan 14:6 .
La seva festa es celebra el 30 de novembre, que devia ser el dia que els espilencs acudien a Turlanda; amb els anys però, potser ja al segle XVI, santa Llúcia no se sap com ni perquè, arraconà el culte a sant Andreu i es feu mestressa de Turlanda. I d'aleshores ençà, s'anà a Turlanda el 13 de desembre.
Aquest poblet està situat al terme de Conesa, però durant segles pertangué a la parròquia de les Piles.

EL PODER DE SANT MAGÍ, SANT MIQUEL I SANT ANDREU

És curiós com aquests tres sants tenen relació amb el domini de l'aigua d'una banda i al mateix temps també tenen un domini sobre el dimoni. Tos tres es van haver d'enfrontar a Satanàs, i el van vèncer. A més, tots ells tenien la gràcia de curar un gran nombre de malalties.

SANT MAGÍ devia ser com un saurí miraculós, amb la diferència que ell no li calia cap vareta per cercar aigua, no, a ell només li calia donar tres cops de bastó en qualsevol lloc, i d'allí començava a brollar aigua. És molt conegut el miracle del sant a l'indret on avuidia hi ha les fonts de Sant Magí, els botxins del sant estaven assedegats i Magí compassiu donà tres cops amb el seu gaiato, i desseguida en sortiren quatre fonts, que calmaren la sed dels seus captors.
Sant Magí, també és conegut perquè ell feu nèixer el riu Gaià. Conten que el sant estava orant com sempre a la seva cova, però com que l'anacoreta s'havia fet famós pels seus miracles, sovint molta gent acudia a la cova i l'inquietava, doncs volien veure com feia sorgir aigua de qualsevol lloc. I tot i que sant Magí tenia la paciència d'un sant, a la fi tanta gent envoltant-lo li va fer perdre l'oremus, i aleshores el sant va llençar el seu gaiato amb totes les seves forces tant lluny com va poder, i allí on va colpejar el bastó al caure, va començar a sortir aigua i més aigua...i es va formar un riu que va rebre el nom de Gaià, perquè s'havia format del "gaiat" del sant. Ah, quan el sant llençà el gaiato, al mateix temps digué amb tota la intenció: "On el meu gaiat caurà, un riu hi naixerà".

SANT MIQUEL.Té molts miracles relacionats amb l'aigua, però avui només en relatarem dos.
El culte a Sant Miquel va començà a la regió de Frígia a la península d'Anatòlia a l'actual Turquia.
A la ciutat de Colosses s'hi construí la ciutat bizantina de Chonai o Konia, que actualment s'anomena Honaz.
El primer miracle diu aixi: La tradició ens explica que Èpafres (3) va trobar una font pels volts de Colosses, la beneí, la consagrà i hi construí una capella dedicada a Sant Miquel Arcàngel.
Aquesta capella cada cop era més freqüentada per gent de tota mena que s'acostaven a adorar el Sant. Molts pagans es convertien al cristianisme, i això va fer despertar les envejes d'aquests, fins el punt que van tramar un pla diàbolic per destruir i fer desaparèixer la font, la capella i al monjo que la custodiava.
Es van posar mans a l'obra i van aconseguir desviar dos rius envers la capella. El monjo guardià estaba resant  a l'interior d'aquesta capella quan se li aparegué Sant Miquel i li digué: "Aixeca't i surt a fora, que podràs contemplar el poder invencible de Déu". Sortiren tots dos, i l'arcàngel, desprès d'extendre el seu braç i fer el senyal de la creu en direcció a les aigües, esclamà: "Canalitzeu-vos aigües, per aquí" i colpejant amb el seu bastó el terra s'obrí i d'immediat un gran forat engolí tot el gran cabal d'aigua.
L'altre miracle de què volem parlar és molt més proper, tant geogràficament, com en el temps. Va passar a la falda de Sant Miquel a l'entorn de la font del Carlà, l'any 1939. Durant la guerra civil espanyola els anys 1937 i 1938 no se celebrà l'aplec a Sant Miquel. Però l'any 1939 una gran gernació va fer cap al Montclar, i era costum que al baixar de l'ermita molta gent es quedaba a dinar a prop de la font del Carlà, i també s'hi feien jocs...doncs bé, com que hi havia tanta gent, calia fer cua per poder beure de la dita font. Però de cop, va aparèixer un home de mitjana edad que portava un càntir, i el donava a tothom que en volia beure...el càntir doncs, passava de mà en mà i moltíssima gent va beure d'aquella aigua que no s'acabava mai...de fet l'aigua no es va acabar no, però aleshores quan la gent ja estaba saciada, va arribar el moment de tornar el càntir al seu propietari...però aquest s'havia fos...on era?. I llavors hi van caure!. El propietari del càntir era el mateix arcàngel Sant Miquel, que s'havia aparegut en forma humana a tota aquella gent, per agrair-els-hi la seva devoció.

SANT ANDREU té l'honor de ser el primer apòstol que Jesús escollí, i segons l'Evangeli de  sant Joan 40-42, fou ell qui introduí al seu germà Pere al grup.
Els germans Andreu i Pere, (aquest abans anomenat Simó) que eren pescadors, van pasar de llençar les xarxes al mar de Galilea per pescar peixos a llençar-la sobre els homes per convertir-los a la vertadera fe.
Conten que Sant Andreu, en un primer moment era deixeble de sant Joan Baptista, i quan aquest batejà Jesús, Andreu exclamà: "Heus aquí l'anyell de Déu!". i d'aleshores ençà es convertí en seguidor de Jesús.
L'apòstol sant Maties, fou enviat a predicar entre els caníbals, que l'agafaren per menjar-se'l, i sant Andreu va anar a alliberar-lo. Però sant Andreu no anava sol en aquesta empresa, no, doncs l'acompanyaven el mateix Jesús de Natzaret, dos àngels disfressats de pescadors i alguns deixebles. Arribàren a la ciutat on tenien reclòs sant Maties, en una petita nau...tot va ser molt ràpid, en un no res alliberaren el sant i a tots els presoners...
Però per desgràcia a sant Andreu l'agafaren i el feren presoner. Durant dos dies el linxaren pels carrers de la població, i a la fí el tancaren en una masmorra. Però oh, miracle, durant la nit començà a sortir aigua i més aigua de la boca d'una estàtua que hi havia a la cel·la del sant...tanta i tanta aigua sorgí que inundà tota la població, i aleshores s'aparegué l'arcàngel sant Miquel i rodejà tota la ciutat amb una muralla de foc, convertint l'indret en una vertadera trampa mortal. Moltíssima gent morí allí; molts d'ells eren anciants, dones i nens, sort que uns pocs supervivents van demanar perdó al sant i aquest aturà la plaga d'aigua i foc, i a més ressucità a tots els que havien mort. Seguidament tota la població es convertí al cristianisme, i s'hi construí una església. (Extret i resumit de Fets d'Andreu, que és un text apòcrif escrit pels volts de l'any 150 d. C.).

En aquests relats sobre aquests tres sants, hem vist doncs com tots tenien un gran domini sobre l'aigua i també sobre el maligne, el causant de tots els mals.
Quan s'anava de pelegrinatge a aquests llocs els pagesos demanaven sovint que caigués la preuada aigua celestial per tal de regar les seves collites...també demanava perdó a Déu per tots els pecats que havien comès mitjançant les temptacions del dimoni. A vegades la demanda era perquè deixés de ploure...o perquè s'aturés alguna malura o plaga...o perquè deixés de tremolar la terra...
El sant més solicitat per qüestió de l'aigua, era sant Magí. Bona part de la comarca acudia a les fonts de la Brufaganya a banyar sant Magí, perquè plogués, perquè els escoltés. S'organitzaven processons, que sovint sortien de Santa Coloma, i s'anava fins la font miraculosa. S'hi anà moltes vegades, i a vegades calia insistir un cop i un altre, fins que s'aconseguia, doncs calia no perdre la fe.

ORÍGEN DELS PELEGRINATGES
Com s'originaren els pelegrinatges?. Fa molts mil·lenis que l'home primitiu seleccionà uns indrets peculiars per la seva càrrega energética i els senyalitzà, i hi construí monuments, a vegades megalítics que sovint es convertiren en llocs sagrats, i per tan objecte de pelegrinatge.

Un dels camins més famosos i més antics d'Europa, és el camí de Sant Jaume. Pels volts de l'any 820 de la nostra era, aquest camí se'l reinventaren. Hi van influir motius religiosos, polítics i econòmics. Aquest camí feia mil·lenis que existía i el seguien molts pobles de l'antiga Europa, però el destí no era l'actual santuari de Sant Jaume, no, sinó que arribava fins on s'acabava la terra coneguda, o sigui el "Finis Terrae" a la "Costa da Morte", el que es creía que era el límid més occidental del continent europeu, on l'astre rei moria cada dia. Era la "Tomba del Sol", doncs aquest s'enfonsava a l'oceà, i arribava la foscor de la nit.
Com que la terra dèien que era plana, a Finisterra hi havia un gran oceà, i al mig d'aquest, hi havia l'illa de l'oest que era l'antic paradís celta. Tir na nO'g era el nom de l'illa, que volia dir "L'Illa de l'Eterna Juventud", doncs era una mena de Terra de Xauxa, com un paradís on els morts continuaven vivint eternament amb un cos físic sempre jove i ple de vigor, on no hi havia malalties ni guerres i on sempre hi havia menjar en abundància...tothom era jove i bell, i es vivía enmig d'una natura exuberant. Les ànimes dels morts viatjaven cap aquest edèn, convertides en estels fugaços, només calia que seguíssin el "Camí dels Estels", o sigui, la Via Làctia.

Pel que fa a les tres pelegrinacions de les Piles, no en podem dir gran cosa pel que fa a la seva antiguitat.

SANT MAGÍ devia ser un lloc sagrat, potser habitat ja a la prehistòria on la surgència d'aigües ens remeten a la Gran Mare, deessa de les aigües i de la vegetació...on els grans roures que envolten la  font sempre s'han respectat segurament pel seu caràcter sagrat, fins i tot desprès de morts.

SANT MIQUEL ja era un lloc freqüentat 12.000 aC. pels homes del final del període paleolític superior, que feien estada a la Font Voltada a Montbrió de la Marca. Des d'allí, aquests caçadors/recol·lectors feien cap al Montclar per proveir-se d'un utillatge de sílex, que desprès elaboraren molt bé i que usaren per a diferents menesters. A Sant Miquel s'hi han trobat diversos tallers de sílex a l'aire lliure, els quals són molt difícils de datar per part dels arqueòlegs.

A SANT ANDREU a Turlanda a prop de les actuals ruïnes del poblet, ja hi havia hagut un poblat al Neolític, i qui sap si llavors ja hi havia el camí que comunicava amb les Piles.

I ja per acabar, tots tres indrets estaven situats en llocs enlairats, Sant Miquel la muntanya més alta de tot l'entorn, Turlanda dalt d'un turó dominant la comarca i a Sant Magí a dalt a l'enlairada cova, l'habitacle del sant. Als llocs alterosos la Divinitat estaba més a prop, tan a prop que bo i es podia tocar amb les mans, per això s'hi acudia.


Josep Ballabriga Clarasó
















(1) Agro- o agre-, és la forma prefixada del mot grec agrós i del mot llatí, "camp".


(2) Podeu veure l'article en aquest mateix bloc. El títol, és "Sabieu que el camí de sant Jaume també passava per les Piles?".

(3) Èpafres fou un predicador cristià que va estendre l'Evangeli als seus conciutadans de Colosses. Va ser deixeble i company de Sant Pau, tots dos van ser empresonats a Roma cap allà els anys 60-62.


diumenge, 12 d’agost del 2018

El monstruós poder de la sang menstrual. 2

                                    EL MONSTRUÓS PODER DE LA SANG MENSTRUAL 2

La sang menstrual era considerada una sang sagrada. Els primers rituals que va celebrar l'home primitiu van ser amb sang menstrual. La paraula ritus o ritual ve de l'antic sànscrit RTU, i vol dir justament, menstruació.

Els ritus eren unes cerimònies de caràcter religiós efectuades amb un determinat ordre, i que acabaren adquirint un caràcter rígid i minuciós.
Fent un ritual determinat, s'esperava obtenir de la divinitat un favor concret. A vegades amb aquesta acció, es suplicava a l'Ésser Suprem, que escoltés una determinada súplica: Que s'aturés la sequera d'una vegada...que tornéssin les plujes...que hi hagués una bona collita...

Segurament que el primer ritual de la prehistòria, s'efectuà amb sang menstrual. L'home primitiu que vivía en coves, (les coves representaven la matriu o l'úter de la Gran Mare), representava escènes de caça, de dança, d'animals, d'estranys dibuixos o símbols de significat ocult, de vagines,  de penis i de mans expressades en negatiu i també en positiu.
Doncs bé, el primer pigment que s'usà per representar els diferents motius simbòlics impresos a les coves prehistòriques va ser la sang menstrual. La sang sagrada.

Sempre s'havia donat per entès, que els artistes de la prehistòria eren masculins. I és clar, en una societat tan patriarcal com la nostra, a qui li pot passar pel cap que les primeres pintores o artistes de la prehistòria poguéssin ser dones!. Doncs sí, això sembla cantar un estudi fet per l'arqueòleg Dean Snow, de la Universitat de l'Estat de Pensilvania (Estats Units), que analitzà vuit coves de França i Espanya, on s'hi troben representades mans. D'un total de 32 mans, 24 són femenines, per tant, això representa  que el 75 %  de les mans pertanyen a dones.
Per tal de determinar si les mans pertanyen a un sexe en concret, es compara la llargada dels dits índex i anular, i també del menovell, i se'n estudia també la forma i el volum de la mà...Aleshores amb un senzill algoritme i contrastant dades es determina a qui pertany una determinada mà.(1)

CERCANT EVIDÈNCIES
Estem parlant d'una societat essencialment matriarcal, on el poder era ostentat per la dona, on la Gran Mare era la Deessa Suprema de la Creació. La dona menstruant usava la seva sang com a pigment a les coves prehistòriques, per representar un imaginari que encara no entenem,i al fer-ho també sacralitzava l'entorn on pintava.

També es creu que en els primers enterraments la sang menstrual en fou la protagonista indispensable, doncs s'untava el cadàver o els óssos del difunt amb aquesta sang regeneradora. Amb el temps, però, es substituí aquesta sang per terres vermelloses, de colors ocres o de mangra i  que suposadament complien la mateixa funció que la sang catanemial.

En moltes cultures indígenes, aquesta sang era lliurada ritualment a la terra com a ofrena de vida.
Aquesta sang era i és un poderós fertilitzant que nodreix la terra i les plantes.

UN CULTE UNIVERSAL
En el primer capítol vam parlar de diferents països com Egipte, la Índia, Grècia, la cultura celta, o Escandinàvia, on la sang menstrual era considerada sang de vida. Però hi ha molts més països on aquesta sang era venerada per les cultures indígenes. Els maorís, sioux, dràvides, mboutis, shuar, kogis, lakotes, séneques...Aquesta veneració també es fa extensiva per diverses tradicions espirituals, com els tàntrics, gnòstics, taoistes, alquimistes ...de tot el planeta.
A Austràlia aquesta sang també era molt valorada pel aborígens d'aquell continent. En un fragment del llibre "Les veus del desert" de Marlo Morgan, l'autora ens explica com les dones menstruants, recollien coàguls de sang menstrual i els portàven a la Dona-que-Cura, que els introduïa a l'interior d'un llarg tub forrat de fulles. Els posava a dins per la part superior, i quan volía fer ús del seu contingut premía el tub per la part inferior i en sortia una mena de quitrà molt negre i brillant que no desprenia cap olor.Quan obria el tub per la part superior feia molta pudor, però desprès es devia transformar en una substància curativa i regenerativa que guaria tot tipus de ferides i de cremades.

Altres cultures també feien servir aquesta sang per curar ferides, llagues i cremades. En aquest cas, però, calia dessecar primer la sang menstrual i desprès fer-ne pòls. Per curar, doncs, només calia empolvorar les parts a tractar.

Els kogi de Colòmbia, creuen que el món fou creat per la Gran Mare mentre menstruaba: la seva sang és or i forma part de la terra què fertilitza.

Pels lames tibetants, la primera menstruació d'una jove, era la medicina més potent de la comunitat.

Els maorís, creuen que les ànimes humanes estan fetes de sang menstrual.

La deessa mare mesopotàmica Ninhusag es veu que per crear la humanitat va barrejar argila i sang menstrual.

Hi ha una teoría hindú que sostè que l'abisme primordial o oceà de sang menstrual, va ser la manifestació sense forma prèvia a la creació de l'univers.

Aristòtil dèia que la vida humana es formava a partir d'un coàgul de sang menstrual.

Plini, anomenava la menstruació com a substància material de la generació.

LA DEESSA DESTRONADA
Fins ara tot han estat alabances envers la sang mentrual. Però arribà un moment que el poder femení fou derrotat. A la Gran Mare se la feu caure del seu pedestal i el seu fluïd diví fou considerat impur. La dona menstruant havia de ser apartada de la societat, almenys mentre li durés el període. I a partir d'aquí es generaren tot una sèrie de creences a l'entorn de la dona menstruant. La dona va ser degradada i considerada un ser inferior.

Per contra l'imperi masculí estaba en auge. L'ésser suprem, ara era un home....

I jo que us volia parlar del poder curatiu de la sang menstrual!. Un poder que ara s'ha descobert de nou, i que té immenses possibilitats. Actualment s'està investigant sobre les cèl·lules mare que contè el fluïd menstrual. Però d'això ja en parlarem un altre dia.


Josep Ballabriga Clarasó



(1) S'han trobat pintures de mans en 36 coves d'Europa. (a Espanya, França i Itàlia). També n'hi ha a Amèrica del Sud, Australia i Indonèsia. La silueta de mà més antiga, s'ha trobat a l'illa Sulawesi, i se li atribueix una antiguitat d'uns 40.000 anys.







divendres, 6 de juliol del 2018

                                 EN JOSEP NINOT I VERDERA, EL BISBE DE L'ALT GAIÀ 1

El 14 d'abril de 1608, era batejat Magí, Francech, Pau, Joseph Ninot fill de Joan Ninot i Hieronima Ninota. Els padrins foren Francesch Quintana fadrí i la Sra. Elisabet Verdera vídua. El bateig  l'efectuà el prevere i vicari de Santa Coloma de Queralt, Pere Alaix.
En el registre parroquial no figura la data del seu naixement, a vegades l'infant ja era batejat el mateix o al dia següent d'haver nascut, en tot cas el seu natalici no degué ser gaire anterior al dia del seu bateig.

La família Ninot era una de les cases més riques i influents de Santa Coloma. El seu domicili era situat al carrer Major tocant a la rectoria, i aquí en aquesta casa degué néixer en Josep Ninot. (a partir d'ara J. N.).

Abans de seguir amb la biografia d'aquest personatge, hem d'advertir que dels quatre noms que li posaren al batejar-lo, va passar a la història amb el nom de Josep. És incomprensible que no figurés en primer lloc el nom del padrí Francesc com era habitual, i que no adobtessin aquest nom com era el costum.

Els pares de J. N., eren Josep Ninot Burgunyó mercader de Santa Coloma de Queralt natural d'Aguiló i Jerònima Verdera Bou, filla d'un negociant colomí. (1)

L'any 1620, el germà gran d'en J. N., Joan Ninot que era l'hereu, se'n anà a viure amb tota la família a Barcelona, i en J. N., que aleshores tenia dotze anys, potser ja començà a estudiar per tal d'obrir-se camí en la seva carrera eclesiàstica. (2)

Estudià a Barcelona i a Osca i aconseguí els títols de doctor en filosofia i també en dret canònic i civil.

El 1651 fou nomenat vicari general del bisbat de Barcelona, i ho fou almenys fins el 1654.

Cap el 1652, l'aleshores canonge Ninot, hagué d'ocupar-se d'un afer no gaire grat, doncs vingué a Santa Coloma procedent de Barcelona a reclamar en nom del comte en Lluís de Queralt, cent cinquanta quarteres de blat que en Ramon de Queralt havia prestat a la vila dels graners del castell al començament de la revolta catalana. Per tal de poder pagar al comte, la vila hagué de fer un préstec de 2000 lliures, que era el valor aproximat de la deixa comtal.

El 1655, l'inquisidor general Diego de Arce Reynoso, el nomenà promotor fiscal de la Inquisició de Catalunya. El sou que rebria en J. N. per exercir aquest càrrec, seria extret dels béns confiscats als catalans que se sublevaren durant la guerra dels Segadors, segons una ordre de Felip IV. Un cop més en Ninot ens deixa clares les seves preferències polítiques.

L'any 1659 a més de ser designat Inquisidor del Principat, també aconsegueix la plaça de jutge   Auditor del Tribunal romà de la Rota per a la Corona d'Aragó.

També va ser canonge del capítol de Girona. (fins ara he mirat de seguir cronològicament la vida eclesiàstica de J. N., però no he pogut determinar quan obtingué aquest càrrec i quants anys l'exercí).

L'any 1664 és nomenat bisbe de Girona a la Chiesa Nova a Roma. El diumenge 12 de juliol d'aquest any, venint de la capital romana cap a Girona per prendre possessió del nou càrrec episcopal, passà abans per Barcelona, on fou complimentat per una representació del Consell de Cent, que li envià dos cavallers per a donar-li la benvinguda.

El 1666, és reedificat pel bisbe Ninot l'hospital de Girona. Aquest any hi ha constància que era jutge delegat del Breu Apostòlic.

Mentre era bisbe de Girona, feu donació a la parròquia colomina d'una custòdia d'argent sobredaurat.

El 15 de maig de 1668 posava la primera pedra del nou palau episcopal de Girona al qual ell mateix hi havia contribuit amb una important quantitat monetària. Aquest mateix any, concretament el 5 de setembre, prengué possessió de la diòcesi de Lleida on en sovintejàren les absències. El nomenament fou signat pel Papa Climent IX. Mantindrà el càrrec de bisbe de Lleida fins a la seva mort.

El 1668, editen a Saragossa un tractat anònim en castellà que és atribuït a en J. N.. A la Gran Enciclopèdia Catalana el trobem citat com "Sobre la Calificación que merecen los delitos de herética pravidad en los reinos españoles"., en canvi al Diccionari Biogràfic d'Albertí, el títol és el següent: "Tratado breve y compendiado de la calificación que merecen los delitos de herética parvedad en los reinos españoles".

El 14 de juny de 1673, mor a Lleida en J. N.. Malgrat haver finat en aquesta ciutat, el bisbe ja havia determinat de ser enterrat a la seva vila nadiua, i així ho fa constar en el seu testament. "(...) Elegim la sepultura al nostre cos fahedora en la Igª Parroquial de Sta. Coloma de Queralt (...) devant lo altar major de dita Parroquial (...)".

El cos del bisbe no arribà a Santa Coloma fins el dia 22 de juny. La comunitat de preveres i els religiosos del Convent de la Mercè, l'anaren a rebre als defores de la vila, devant de la casa d'en Vilardell. Allí sis sacerdots, amb tota la solemnitat possible conduïren el fèretre fins a l'església
parroquial.

El 27 del mateix mes, se li feu el cos present, amb assistència de tota la comunitat de preveres, els religiosos de Santa Maria de Bell·lloc, els de Sant Magí i tots els sacerdots dels voltants.

J. N. deix "al Hospital General dels pobres llaichs de la pnt ciutat de Leyda (...) cent lliures moneda de ardits (...)".

Quan en J. N., feu testament  (com acabem de dir), escollí de ser sepultat a l'església colomina "devant lo altar major", que era la tomba o carner que la família Ninot tenia en dit lloc, però en realitat no fou enterrat allí. Per al bisbe Ninot se li habilità una cripta exclusiva per a ell. En Segura ens diu  que la seva sepultura estava situada davant dels esglaons del presbiteri i que estaba ornada amb les armes del bisbe.

L'any 1936 durant la guerra civil, es van fer veritables destrosses a l'interior de l'església parroquial, però curiosament la tomba de J. N. ni tan sols fou oberta, l'explicació d'aquest fet insòlit es deu a que l'aleshores alcalde de la vila portava el cognom Ninot (3), i el comitè que saquejava el temple va tenir por que l'alcalde es molestés si violaven la tomba del bisbe, no fos cas que aquest fos un avantpassat seu.

Cap els anys cinquanta del segle passat (potser era l'any 1955), es van fer obres de reforma al temple
de Santa Coloma, i no se sap ben bé perqué la tomba del bisbe va ser oberta i regirada, i hi va haver gent que va voler veure les despulles d'en Ninot, i no en van tenir prou amb això, sinó que per tenir-ne un record li arracaren trossos del seu vestit i fins i tot algun os. (hem d'advertir, però, que en J. N. no ha estat mai beatificat, i per tant no podem considerar les restes que s'enportàren com a relíquies).
Tot seguit i aprofitant que al temple s'hi feien obres, s'omplí la cripta de l'Excel·lentíssim i Reverendíssim Senyor Josep Ninot Verdera de runa.

No se pas com hauriem de titllar aquests últims esdeveniments envers la tomba d'en J. N., potser d'estúpids, d'irreverents, injustificables...jutgeu vosaltres mateixos.




Josep Ballabriga Clarasó






(1) Els pares moriren tots dos a Barcelona. L'any 1630 morí la mare i el 1633 ho feu el pare.

(2) Els Ninot, tot i que la major part de l'any vivien a Barcelona, cada estiu tornaven a Santa Coloma on hi passaven dos o tres mesos.

(3) També havia estat president del Comitè colomí i secretari de la CNT.

diumenge, 3 de juny del 2018

Quan floreix la sarriassa. 1

                                                   QUAN FLOREIX LA SARRIASSA 1

 
Cap el mes de maig floreix la sarriassa, que és una planta vivaç, perenne i herbàcia. Té unes fulles semblant als lliris d'aigua, que poden arribar als 35 cm, però més sagitades, (aquesta forma de fletxa, li ha donat el nom popular de punta de rella), les quals surten d'uns petits tubercles subterranis. Li agrada crèixer en llocs ombrívols i molt sovint a la vora dels corrents d'aigua, tot i que tampoc li és gaire problema viure en llocs assolellats. És una planta molt soferta i pot aguantar temperaturas de fins a 6º C sota zero, i possiblement més extremes.

Aquesta aràcia és coneguda amb diversos noms, alguns d'ells provenen per la forma de les seves fulles i també per la forma de les seves inflorescències. Tenim doncs, peu de bou, orella d'ase, orella de frare, candela, apagafocs, cresola, xèrria, frare... i molts més que ara no anomenarem. (al llarg d'aquest article en farem servir d'altres).Tants noms com té aquesta planta, i en canvi em sap greu reconèixer, que desconec el nom popular que rep a l'Alt Gaià.

En realitat l'anomenada flor d'aquesta planta no ho és, caldria parlar d'una inflorescència, que és un conjunt de petites flors agrupades al capdavall d'una tija o espàdix, que està protegida i mig embolcallada per una espata en forma de paperina.(1)

La rapa té dos trets que la fan singular (en realitat aquests trets són comuns en moltes aràcies), un d'ells és que és capaç de produïr escalfor a l'interior de l'espata, per tant és una planta termogènica; l'altre tret característic, és que empresona temporalment insectes, (principalment petites mosques i escarabatets), amb l'únic objectiu d'ésser pol·linitzada per ells.

UNA CURIOSA ESTRATÈGIA

L'arum italicum doncs, és una planta una mica tramposa, donat que per tal de ser fecundada, desprèn una olor pudenta, diríem que és una mena de barreja a matèria orgànica en descomposició i orins; aquesta fragància fa, que sigui un atraient irressistible per alguns insectes. (2). Aquests són cridats, doncs, pel perfum que emet, i també per les substàncies ensucrades que produeix. Un cop a la planta, l'insecte o insectes, llisca/llisquen cap el fons de la caputja i s'obre camí entremig d'uns pèls que bo i li barren el pas (3), però que supera i aleshores arriba a una primera cambra on hi ha les flors masculines, aquí queda retingut/s unes quantes hores, doncs al fons d'aquesta cambra hi ha uns altres pèls (4), que els obstrueixen el pas, (mentrestant van arribant més mosquetes que queden atrapades en aquesta estança , i es converteixen en hostatges forçats). Però arriba un moment que aquests filaments es distendeixen fins el punt que poden  atravessar aquesta barrera, i per fi fan cap a una cambra més gran, que és la cambra floral femenina, on es veuran retinguts unes quantes hores més. Els insectes es veuran empresonats un màxim d'unes vint-i-quatre hores.(en aquesta cambra es produirà per fi la fecundació de la planta, això si algun dels insectes captats procedeix d'una altra sarriassa, si és així, com que aquest/s hauran vingut impregnats de pol·len masculí, doncs en aquest punt es completarà el procés de fecundació).Un cop és pol·linitzada la planta, els filaments que tancaven el pas als insectes es panseixen i aquests aleshores són lliures per anar-se'n, però abans de que marxin  són empolsegats pel pol·len que deixen anar les anteres de les flors masculines, doncs tot just acaben de madurar.(5) (a més, de camí cap a la sortida, les mosquetes tornaran a passar per sobre de les flors masculines i s'ompliran les potes d'aquest pol·len, que transportaran a una altra planta, i així completaran el cicle reproductor).

Un cop lliures els insectes, segurament tornaràn a sentir un altre cop un perfum irressistiblement agradable, i de nou cauran una altra vegada en el mateix parany. No ho poden evitar, doncs la temptació és massa forta!. Gràcies a aquestes ensopegades les barbes d'Aaró aconsegueixen el seu objectiu: Ésser pol·linitzades.

UNA PLANTA TERMOGÈNICA

L'estructura floral de l'escandalosa, actúa com un peveter. M'explico: Per tal d'alliberar els aromes que faràn que els insectes pol·linitzadors siguin atrets a la planta, aquesta, augmenta en gran mesura i de forma transitòria la temperatura. Vull dir amb això, que aquesta mena de cal·la té pujades i baixades de temperatura per episodis.
El primer augment tèrmic esdevé un dia abans de l'obertura de l'espata. El període d'escalfament es produeix a partir de les 9 h. del matí i acaba cap a les 14 h.. Cap a les 11 h. del matí la temperatura arriba a 8º C per damunt del medi exterior.
El dia següent, l'espata s'obre pels volts de les 9 h. del matí, i cap a les 11 h. és quan aconsegueix la màxima temperatura, o sigui 11º C superior al medi exterior; a partir d'aquí la temperatura va baixant fins a les 22 h..
El següent episodi d'escalfament es produeix el següent dia a partir de les 14 h. fins a les 2 h. del matí. Entre les 21,30 i/o les 22 h. de la nit es produeix l'augment tèrmic més elevat, que pot arribar de 15 a 25º C per sobre de la temperatura externa.
El quart dia, el període tèrmic abasta de les 9 h. del matí fins a les 15 h.. El punt àlgid s'aconsegueix cap a les 12,30 del migdia, pujant a uns 5º o 6º C per damunt de l'entorn.

I parlant de temperatures, cal advertir que l'escalfament de les cambres florals no es correspon amb l'escalfament a l'interior de l'espata; aquestes cambres tenen una temperatura que va d'1º i 4º superiors a la temperatura exterior.

L'augment de temperatura a l'interior de l'espata, es pot notar manualment, i deu ser per això que alguns noms de la planta en fan esment: Fulla de foc, herba de cremadura, fulles de cremadura.(és clar que aquests termes, també poden venir pel fet  que el contacte amb les fulles pot produir irritació  i sensació de crémor a la pell).També li diuen matafoc o matafocs, però aquests últims termes deuen tenir a veure amb la forma d'apagallums que té.



 
 
 
UNA PLANTA TÒXICA

La colocàsia borda, és una planta tòxica, ho són les fulles, les inflorescències, els rizomes i els fruits. Contè oxalats càlcics que poden irritar la pell i les mucoses (6), coniínes (alcaloides); aroína (saponina), que afecta el sistema nerviós central, i glucòsids que desprenen àcid cianhídric un cop passen a l'estòmac. Els fruits tenen un bonic color vermell ataronjat, i si són consumits tot i ser dolcencs desseguida comencen a coure a la boca, com si milers de petites agulles es clavessin a la llengua i a les parets bucals produïnt-hi fortes ferides, a més també irriten al tracte digestiu.
També pot produir hipotèrmia a les cames.
Els símptomes d'intoxicació són: Dolors al coll i intensos dolors intestinals i estomacals, a més produeix una forta diarrea i fa que els batecs del cor siguin irregulars, alentint el pols. Per tant, en casos extrems pot induir al coma i produir la mort.

Tot i ser tòxica, aquesta planta és consumida per ocells, porcs senglars (aquests, l'únic que es menjen són els fruits, doncs els encanten, en canvi les fulles i els rizomes ni els toquen), petits mamífers, cargols, llimacs etc., tots ells contribueixen a escampar les llavors, que un com han passat pel tracte digestiu en milloren la germinació.
A més, jo us puc asegurar de primera mà que els èquids en general, rucs, ases, etc. i les ovelles i cabres ignoren i/o eviten aquesta planta.

UNA PLANTA MEDICINAL

Dels fruits vermellosos d'aquesta planta se'n pot preparar una pomada o bé un oleat, doncs serveixen com a antiinflamatoris, i per curar morenes, hematomes, blaus, perellons i úlceres rebels.
Les fulles es fan servir fresques, doncs es veu que van tant bé per curar les cremades.
Els tubercles aixafats  es poden col·locar a manera de cataplasma a sobre de durícies, verrugues o voltadits. Si voleu provar-ho, haureu de posar la pasta al·ludida cobrint la part afectada amb una bena, que haureu de canviar dos cops al dia.
Aquest mateix tubercle, també s'utilitzà com a expectorant, per combatre catarros bronquials i com a purgant.
Un altre ús que se'n feu, fou per desfer-se dels cucs intestinals.
En homeopatia es fa servir per a inflamacions bucals i per a certs refredats nassals i faríngis.
Un component d'aquesta plant és àcid salícilic, que és un agent indispensable per regular la termogènesi, però que alhora actúa com a analgèsic i antiinflamatori, doncs té la capacitat de reduïr les inflamacions dels teixits blans, que han estat causats per traumatismes, cops o malalties.




UNA PLANTA COMESTIBLE

El rizoma de la sarriassa conté molta fècula, (pot arribar al 70%), i s'havia fet servir per al consum humà. Però per tal de fer-l'ho consumible, calia fer-l'hi perdre la seva toxicitat, i s'havia de pelar i assecar molt bé, o bé fer-l'ho bullir molta estona. Amb tot, actualment es recomana no consumir-l'ho, perquè malgrat les tècniques que hem esmentat, potser no acaba de perdre del tot la seva toxicitat.

ALTRES USOS

La pota de vedell, conté un sapònid (l'aroína), i per això s'havia fet servir per fer-ne sabó per rentar la roba. Amb tot, però, es deixà d'usar perquè irritava les mans de l'usuari.







Josep Ballabriga Clarasó






(1) Quan diem que aquesta planta floreix, en realitat volem dir que "infloreix", donat que apliquem el nom de flor a la inflorescència. Però em fa tot l'efecte que aquest terme no existeix als diccionaris.
 

(2) De fet, aquesta olor a podrit no és constant, doncs pels interessos de la planta pot disminuir fins a fer-se imperceptible, llavors comença a emetre fragàncies dolces a través de les seves flors masculines fèrtils.

(3) Aquests pèls, en realitat són uns estams estèrils que s'anomenen estaminodis, les funcions dels quals, és de contralar el pas dels insectes cap a l'interior del recinte, (si aquests són massa grossos, doncs no podran passar), i de retenir-los temporalment.

(4) Aquests pèls, són els "pistilodis" (ho poso entre cometes perquè aquesta paraula no l'he trobat als diccionaris catalans). Aquests pistilodis són uns pistils estèrils, que separen i tanquen el pas de forma temporal, als insectes un cop han accedit a la cambra femenina.

(5) Fixem-nos en el comportament d'aquesta planta, doncs malgrat tenir flors masculines i femenines a la mateixa inflorescència mai s'autofecunden, perquè com hem vist, no maduren al mateix temps, i així s'evita que es produeixi un "incest". L'objectiu de la planta, doncs, és aconseguir una fecundació creuada.

(6) L'àcid oxàlic, conté uns petits cristalls que poden danyar la pell, i produïr ampolles, només amb el simple contacte amb les fulles.






dijous, 26 d’abril del 2018

La població de Guialmons en el fogatge de 1515.

                                  LA POBLACIÓ DE GUIALMONS EN EL FOGATGE DE 1515

A l´últim fogatge de 1497, Guialmons tenia dotze cases, divuit anys després n'havia perdut una. El poblet doncs, devia comptar amb una mica més de cinquanta veïns.

Us passem tot seguit la relació alfabètica dels caps de casa del lloc.

Pere Balcel
Joan Febrer
Joan Gaçol
Jaume Janer
Pere Janer
Francí Prunera
Nicolau Prunera
Joan Queralt
Joan Querol
Pere Querol
Joan Vallbona

Si contrastem els dos fogatges veurem que desapareixen tres famílies: els Carbonell, els Quadres i uns Queralt. Per contra, hi ha dues noves famílies que porten el cognom Querol.

També observem que hi ha alguns caps de casa que repeteixen, com són el Pere Balcel (ara Balcell), el Joan Gaçol, el Joan Janer (abans Giner), el Francí Prunera i el Joan Queralt. No podem saber si es tracta de la mateixa persona, o bé si és algun fill homònim.


Josep Ballabriga Clarasó





dimecres, 28 de març del 2018

Les Piles, record Guinness.

                                                        LES PILES, RÈCORD GUINNESS 1

Deu fer uns 5000 anys que un grup d'agricultors i ramaders s'instal.laren a uns dos quilòmetres de les Piles i hi construiren un petit poblat. La zona escollida era una plana fèrtil on no hi mancava l'aigua, doncs ben a prop hi havia una font i una rasa on hi corria l'aigua tot l'any.
Pel mig d'aquesta vall, hi passava un camí que els comunicava amb els poblats o tribus veins.

Actualment desconeixem amb exactitud on era emplaçat aquest poblat, (del qual, cal dir-ho), no se n'ha trobat mai cap rastre. El que sí que es trobà, fou una petita necròpolis formada per tres sepultures de fossa, al fons de les quals hi havia dipositats els respectius cadàvers, acompanyats dels seus aixovars funeràris. (1)

L'any 1891, un pagès espilenc, el Simforià Malet  estaba arrabassant a la vora del seu tros, quan el magall va ensopegar amb unes grans pedres que cobrien un pou. El pagès va aconseguir remoure i apartar una d'aquelles pedres i va descobrir sorprès  que a sota hi havia una fossa que guardava un cadàver.

Més endavant, encara va trobar dues sepultures més que estaven com la primera, excavades al terra.
Les tombes consistien en una mena de pous, més aviat rectangulars d'una fondària total d'uns catorze pams.
Al fons d'aquesta fossa hi havia una mena de clotxa de forma rodona o ovalada d'uns cinc pams de diàmetre, i amb una fondària similar. En aquest clot hi havien col·locat els difunts.
Aquestes tres sepultures eren molt semblants, tant amb les mides com en la forma, només variava una mica la seva cobertura.
La primera sepultura estava tapada amb unes grans pedres cairades de deu a tretze pams de llargada. La segona també estava tapada amb unes pedres semblants, però més curtes; a més, al damunt d'aquestes pedres hi havia una gran llosa coberta per multitud de pedres desordenades.
El tercer enterrament era cobert per una grossíssima llosa. A la part exterior de les tombes, no sembla que es conservés cap senyal que indiqués que aquell indret era un cementiri, si no fos que a unes dotze o quinze passes de les tombes, es trobà una petita engerra de terrissa cap per avall, d'uns dos pams d'ample per dos de fondària. (aquesta mena d'olleta era molt grossera i mal cuita i estava ornada amb una mena de collaret elaborat amb el mateix material); aquest recipient devia ser on s'oferien al difunt/s diverses ofrenes (podia ser un animal o algun tipus de fruit, o potser algun líquid com l'hidromel, cervesa o llet, o qui sap si mel), (2) que a través de la mare terra "alimentava" el/s finats. (3)

Si bé les tres tombes eren semblants, els cadàvers que contenien estaven col·locats de les formes més diverses. Un estava assegut, un altre es trobava arronsat amb les cames flexionades l'una damunt de l'altra i l'últim tenia les cames obertes i flexionades a banda i banda de manera que els peus es devien tocar. El mateix passava amb el braços, doncs cada difunt els tenia co·locats de diferent forma.
Hem de suposar que aquests esquelets estaven col·locats d'una determinada forma, no per atzar, sinó amb una finalitat concreta, segurament que per aquella gent del Neolític tenia un intenció i/o un sentit simbòlic, però que a nosaltres actualment se'ns escapa.
El mateix ens passa si volem entendre  el significat dels objectes que acompanyaven el difunt, útils, eines, armes, ornaments...on estaven situats, a l'esquerra o a la dreta, a la vora del cap o a sota l'espatlla...I el sentit de les formes, els colors, el nombre... Bé, potser algun dia m'atreviré a dir-hi alguna cosa.
Però deixem aquesta llarga introducció, que he volgut fer per refrescar-vos una mica la memòria. Recordeu que vaig parlar d'aquesta necròpolis espilenca l'any 2013.Trobareu l'article al Bloc de les Piles amb el títol de "Els esquelets perduts de les Piles".

En realitat jo del que us volia parlar és de les dues trepanacions que es van trobar en dos dels tres cranis de la necròpolis espilenca.
Són de llarg, les craniotomies més antigues que s'han trobat mai a la comarca (4), i també són els únics exemplars que existeixen en la cultura dels sepucres de fossa a tot Catalunya.

Actualment se'n té una idea molt equivocada de les trepanacions prehistòriques, i sinó veieu el que en diu la "Viquipèdia dins de l'article Medicina a la prehistòria i a la protohistòria". "Imaginem-nos com es portaria a terme aquesta esgarrifosa operació en un poblat del neolític, sense cap mesura higiènica, sense les anestèsies actuals, sense la maquinària d'un quiròfan, al més agosarat, se li esborrona la pell només de imaginar-ho".

Bé, suposo que ningú es capaç de creure's ni mitja paraula aquest fragment extret de la viquipèdia.
Com es pot dir que un "cirurgià" del neolític no tenia cura de l'asèpsia, o que no coneixia algun tipus l'anestèsia !.
Com podriem explicar, doncs,  l'alt percentatge d'èxit que assolien aquestes opeacions en temps tant reculats! Els resultats canten ! Doncs un 73,53 % dels trepanats van sobreviure i d'aquests un 64,71 % la supervivència  va ser molt llarga. (després de l'operació, l'os es comença a regenerar, fins el punt que pot acabar tapant del tot el forat obert).

En un proper article seguirem pas a pas el procés d'una craniotomia i coneixerem una bona part de la farmacopea de què disposaven aquella gent tant "primitiva".


Josep Ballabriga Clarasó











(1) Per tal de situar-vos, us diré que la zona que estem descrivint correspon a una petita vall situada entre la Rasa de les Piles i el Camí de Pontils. És a la partida de les Escassanes o Cassanes, i la font de la què parlem, és la Font Freda.

(2) Devia ser algun tipus d'aliment prou consistent, perquè quan el propietari va voler saber què contenia i va veure que era com una terra fortíssima molt difícil de treure, malauradament la va trencar. Es veu que no va trovar cap tresor.

(3) Crec que és l'únic cas en la cultura dels sepulcres de fossa que es troba un objecte amb aquesta funcionalitat a l'exterior dels enterraments. A l'interior, en canvi. sempre hi havia almenys un objecte de terrissa.

(4) Penseu que els sepulcres de fossa tenen una datació que va del 4.500 al 3.100 a C.; en canvi els cranis trepanats que s'han trobat a la Conca de Barberà, procedents de Vimbodí i Montblanc, daten de l'Edat de Bronze, que és un període que va del 1.500 al 1.100 a C.

dimarts, 6 de març del 2018

Algunes famílies de les Piles pels volts de 1900. 1

                           ALGUNES FAMÍLIES DE LES PILES PELS VOLTS DE 1900. 1

Aviat farà tres anys que vaig publicar un article al Bloc de les Piles, titulat "L'any 1900 al municipi de les Piles", en el qual feia repàs al moviment demogràfic del municipi de les Piles, basant-me en el registre civil espilenc. En aquella ocasió registrava els naixements, defuncions i casaments de l'any 1900 ocorreguts als diferents pobles que formen el municipi. (Biure, Figuerola, Guimons, les Piles i Sant Gallard).

Aquest cop, només repassarem el moviment demogràfic de les Piles de l'any 1900.

Aquest any doncs, van nèixer cinc infants: Benito Briansó Camins, Maria Civit Clarasó, Antonio Pallice Meda, Teresa Puiggener Boria i Francisca Vallbona Mas.

De defuncions n'hi hagué sis: Magdalena Briansó Segura, José Cadens Roset, José Camins Rosich, Soledad Moys Prous, Salvador Palau Tarragó i Juan Recasens Prous.

Quant als casaments, n'hi hagué cinc:
Jaime Castellví Vila amb    Francisca Malet Prous.
José Costa Vergues amb    Veneranda Puiggener Cendra.
Juan Marimón Gomà amb  Rosalia Puiggener Cendra.
Juan Navarro Vallés amb   Maria Puiggener Cadens.
Magín Solé Inglés amb      Maria Balcells Masip.

Seguidament farem dos llistats, en l'un hi hauran les persones que són naturals de les Piles, i en l'altre les que són forasteres.

Espilencs: (l'any que hi ha a continuació del nom, és el del seu naixement; en tres ocasions, també hi hem posat la data de la seva mort).

Maria Balcells Masip, 1876
Benito Briansó Camins, 1900
Magdalena Briansó Segura, 1819
José Cadens Roset, (1847 -1900)
José Camins Rosich, (1899 - 1900)
Maria Civit Clarasó, 1900
Francisca Malet Prous, 1875
Antonio Pallice Meda, 1900
Maria Puiggener Cadens, 1882
Teresa Puiggener Boria, 1900
Rosalia Puiggener Cendra, 1878
Veneranda Puiggener Cendra, 1882
Juan Recasens Prous, (1843 - 1900)
Francisca Vallbona Mas, 1900

Forasters: (l'any que hi ha anotat a continuació del nom, correspon al del seu naixement i en dues ocasions, també fem constar la de la seva mort).

Jaime Castellví Vila,       1877                Vandellós
José Costa Bergues,        1875                 Sant Pere dels Arquells
Juan Marimón Gomà,     1878                 Santa Coloma de Queralt
Soledad Moys Prous,     (1899 - 1900)    Santa Coloma de Queralt
Juan Navarro Vallés,       1871                 La Tallada
Salvador Palau Tarragó, (1820 - 1900)    Figuerola (les Piles)
Magín Solé Inglés,         1871                  Bellprat

A continuació farem un llistat amb tots els descendents de les Piles, seguit del nom i cognoms dels pares respectius.

Maria Balcells Masip, filla de           Magín Balcells Masip i Marina Masip Ferrer
Benito Briansó Camins, fill de          Luís Briansó Gene i Celestina Camins Gene
Magdalena Briansó Segura, f. d.      Martín Briansó i Magdalena Segura
José Cadens Roset, f. d.                    Juan Cadens Orga i Maria Roset Carol
José Camins Rosich, f. d.                 José Camins Jané i Magdalena Rosich Tomàs
Maria Civit Clarasó, f. d.                  José Civit Ramon i Teresa Clarasó Ametllé
Francisca Malet Prous, f. d               Salvador Malet Prous i Rosa Prous Sanou
Antonio Pallice Meda, f. d.               Luís Pallice Bigas i Rosalia Meda Naya
Maria Puiggener Cadens, f. d.          José Puiggener i Francisca Cadens
Teresa Puiggener Boria, f. d.           Armengol Puiggener Saperas i Concepción Boria Briansó
Rosalia Puiggener Cendra, f. d.       Jaime Puiggener Casas i Josefa Cendra Ventosa
Veneranda Puiggener Cendra, f. d.  Jaime Puiggener Casas i Josefa Cendra Ventosa
Juan Recasens Prous, f. d.                José Recasens Gomà i Maria Prous
Francisca Vallbona Mas, f. d.          José Vallbona Bilanova i Antonia Mas Trilla

Els BALCELLS: És un dels cognoms més antics de les Piles, i encara segueix vigent. El 1900 hi havia tres famílies que el portaven. Ca la Viuda era la casa mare dels Balcells,  les altres dues són cal Rión i cal Taberner.

Els BRIANSÓ: Un altre dels cognoms més antics del poble, que s'ha mantingut fins l'actualitat. L'última família que conserva aquest cognom, és cal Tòfol. De Cristòbal o Cristòfol.

Els CADENS: Aquesta familia arribà a les Piles cap el 1735 procedent de Santa Perpètua, tot i que era provinent d'un mas del terme de Querol. La casa mare era cal Barreter, encara que després hi hagué dues famílies més que el portàren.

Els CAMINS: Aquest cognom arribà a les Piles al segle XIX. El renom de la casa és cal Mas o Maset. Podria ser que antigament el seu cognom patern fos Mas, i de fet a les Piles trobem uns Mas el 1680.

Els CIVIT: El renom de la casa és cal Borrell, i arribà al poble al segle XIX.

Els MALET: Hi havia dues famílies que portaven aquest cognom. La casa més antiga era cal Malet a la Plaça de Dalt, nomenada ja a finals del segle XVIII. Els Malet del carrer Major, provenen de Guimons, i el nom de la casa és cal Vador.

Els PUIGGENER: Aquest cognom el trobem al poble a partir de 1724. Hi havia dues famílies que el portaven.

Els RECASENS: Eren dues famílies que ja feia segles que arribaren al poble. Eren conegudes com a cal Piquer, i com a cal Marquet.

Els VALLBONA: Al segle XVI, aquest cognom era el més abundant a les Piles, doncs el portaven quatre famílies. Uns Vallbona vivien a la Plaça, i uns altres al devant de l'església. Una família que portava aquest cognom (ara extingit) era cal Maginet.

M'he saltat el cognom Pallice, perquè no prové de les Piles, doncs l'Antonio va néixer casualment al poble perquè el seu pare aleshores feia de mestre. Eren provinents de Solsona.

Cognoms materns procedents de les Piles: Trobem els Clarasó, els Boria i els Prous.

Els CLARASÓ: Aquesta família en aquestes dates feien de masovers a cal Biel. Aquesta casa era propietat dels Domenjó de Santa Coloma de Queralt. Els Clarasó són descendents de Montalegre.

Els BORIA: El primer descendent d'aquesta família  era Jaume Boria Oriol que havia nascut a Pallerols l'any 1834. Es casà amb una povilla de cognom Briansó. Aquesta casa la coneixem com a cal Fuster, perquè lògicament feien de fusters.

Els GENER: Aquesta família la trobem per primer cop al poble l'any 1771, en aquesta data vivien al castell. A la casa en dèiem cal Janillo. (la grafia del cognom és molt variada, Jané, Janer, Gené, Giner etc.).

Els PROUS: La casa pairal dels Prous és a la Plaça o carrer Major del poble. Aquest cognom el comencem a trobar a mitjans del segle XVI. Uns altres Prous emparentats amb els primers vivien al castell de les Piles com a masovers. Actualment no hi ha cap Prous a les Piles.

Els RAMON: Aquest cognom ja porta unes quantes centúries al poble. La casa més antiga és a la plaça de Dalt, i l'anomenem cal Teixidor, doncs el seu ofici era justament aquest: teixidors de lli. Hi havia dues famílies més al poble, amb aquest cognom: cal Gili (del nom propi Gil) i cal Colomo (del nom femení Coloma), aquests darrers descendents de Santa Coloma de Queralt.

I ja per acabar us voldria citar la Soledad Moys (generalment escrit Moix) Prous, que morí a les Piles perquè la seva mare era del poble; es dèia Carme Prous Sanou i estava casada amb Antoni Moix Sanahuja, mestre i secretari que era de Forès, però vivia a Santa Coloma de Queralt.

Bé, de moment deixem-ho aquí. En un proper article seguirem parlant de la resta de famílies que vivien a les Piles el 1900. Parlarem de noms, cognoms i renoms. Sortiran a escena els Jover, els Bonell, els Graells, els Huguet, els Navarro, els Segura... Parlarem de cal Salvet, de cal Melitón, de cal Magdaleno. etc.


Josep Ballabriga Clarasó










  















dijous, 8 de febrer del 2018

Ves te'n a fer piles.

                                                        VES-T'EN A FER PILES

Desconec si aquesta expressió va ser popular alguna vegada a les Piles, de fet jo no l'havia sentit dir mai a ningú, però m'ha fet gràcia recollir-la aquí, doncs sembla el lloc més adeqüat per comentar-la. Engegar algú a fer piles, és com enviar-lo a la quinta forca, o sigui ben lluny. És com engegar-lo, a fer punyetes, a cagar, a la merda... Diem-ho clarament, quan algú te n'ha fet una de molt grossa, que n'hi ha per tirar la gorra al foc, o t'ha fet emprenyar tant que et surt foc pels queixals, i li dius: Prou!, Fot el camp!, Ja no et vull veure més!.

Amb tot, engegar algú a fer piles no sembla una expressió tant ofensiva com enviar-lo directament a prendre pel sac. Fer piles ens remet a enviar algú, a fer una feina llarga i feixuga.
En moltes feines relacionades amb l'aprofitament del bosc calia fer piles. Quan es tallaven els diferents arbres que poblaven els boscos catalans, com les alzines, roures, pins etc., calia fer piles; dels boscos en sortien les bigues per a la construcció, fusta per a portes, muntants i finestres. Molta fusta també anava per a la construcció naval.
La llenya del bosc mediterrani servia per a cuinar i escalfar les llars (1), i també per abastir els forns de pa (2), de calç, de guix, de vidre, de pega, de terrisseria i els de les bòviles. Aquests forns eren alimentats amb llenya i amb els feixos del brancatge de pins i alzines. Als forns de les fargues s'hi cremava carbó d'alzina.
Per tant a prop d'aquests forns hi havia piles del combustible indispensable per fer-los funcionar, vull dir lògicament, llenya, feixos o carbó.
Calia fer piles i més piles. Quan s'arreplegava l'escorça de pi per a les adoberies, primer s'apilava i desprès se'n omplien sacs i transportaba i apilava a les adoberies (3). Desprès i durant el procés d'adobatge, les pells que s'havien remullat als nocs, les treien i amuntegaven tot i forman piles, les deixaven reposar, les cobrien...etc.
Quan es collien les pinyes dels pins pinyoners, primer s'amuntegaven en alguna explanada o era i desprès eren traslladades al mas de la propietat i allí es tornava a fer una gran pila a prop de l'era que era tapada amb terra i branques de pi o alzina per protegir-les del sol, evitant així que no s'obrissin abans d'hora i germinessin els pinyons.
Del bruc se n'aprofitaven les soques, modernament per fer pipes, però ja a l'edat mitjana se n'havien fet anaps (que eren una mena de copes), morters i estris de cuina. De la planta a més  se'n feien escombres. Les rabasses de bruc s'havien de colgar desseguida perquè no es clivellessin.
D'altres plantes eren aprofitades per a diverses finalitats, plantes medicinals per proveïr els apotecaris, lladoners per fer forques, mànecs, etc., boixos per aprofitar la seva preuada fusta, roldors per a les adoberies, llentiscles per fabricar vernís i ciment dental, ebenisteria, fusteria, etc.
Si ens traslladessim, ara a la vora de les rases i torrents de fa uns quants anys, veuriem les estibes de canyes i vímets per fer coves i cistelles, dels salzes per fer esclops o dels freixes i oms utilitzats abastament en ebenisteria.
També podriem visitar una pedrera, i veuriem les piles de pedra amuntegada i seleccionada segons la grandària i la qualitat de la mateixa.
Els tintorers, que havien de fer bullir les calderes per als tint, també tenien grans piles de llenya al defora de l'obrador, per evitar el perill d'incendi.
I si anéssim a qualsevol port de la Mediterrània, veuriem grans munts de mercaderies que els estibadors se'n encarregaven de carregar i descarregar els vaixells. (4)
Bé, potser no cal buscar més professions on calia fer piles, segur que encara en trobariem més, només vull insistir i posar en evidència, que fer piles era una feina pesada, i sovint mal pagada, i per això, quan et volies treure algú del devant, l'engegaves a fer piles.




ELS PILERS

Hi ha, o millor dit, hi havia dues professions que els que les practicaven rebien el nom de pilers. Eren els carboners i els que treballaven a les bòviles, també anomenats teulers o rajolers.
El nom de pilers, els venia perquè feien piles de llenya d'alzina, reboll o pi (si en un bosc hi havia les tres espècies, doncs les barrejaven), que acabaven convertint-se en piles de carbó. Amb tot però, la llenya preferida i la de més qualitat per carbonejar, era la d'alzina.
La seva, era una feina llarga i pesada, que començava a l'hivern. El primer que feia el carboner, era construir-se una barraca a prop d'on faria les estibes de llenya. Allí s'aixoplugaria i hi faria vida durant uns quatre mesos. Durant tota l'estació hibernal, el piler no feia res més que tallar i portar la llenya als llocs escollits on faria les piles de llenya per a carbonar.
A la primavera començava la primera operació, que consistia en construir la gàbia, que era una pila de troncs disposats de dos en dos, horitzontals i paral·lels, uns damunt dels altres...anava apilant llenya i més llenya, que acabava cobrint amb emborrim, rames de bruc i terra. Desseguida encenia les piles pel capdamunt de la mateixa i anava vigilant nit i dia durant dues o tres setmanes seguides (tot depenia de la grandària de les mateixes). La pila havia d'anar cremant sumort, i el carboner calia que estés atent a ventilar-la convenienment, si volia obtenir un bon carbó.
La feina de carbonejar era solitària i molt sacrificada i no es pot dir que fos gaire gratificant, i no m'estranyaria que aquesta expressió "ves-ten a fer piles" vingués d'exercir aquesta professió.

Com hem dit abans als treballadors de les bòbiles, també els dèien pilers, teulers o rajolers. Les bòbiles es construïen lògicament molt a prop  d'on hi havia gran quantitat d'argila, que era la matèria primera per a fer teules i rajoles.
La primera feina que feia el piler, era passar pel sedàs l'argila per porgar-la d'impureses, (pedretes, brossa...), tot seguit paraven bassada, que consistia en dipositar l'argila neta dins d'una bassa amb aigua, (no cal dir que la proporció havia de ser l'adeqüada), i ho deixaven reposar durant tot un dia. L'endemà calia pastar-ho amb peus i mans, o bé només amb les mans si el fang era per fer teules i rajola fina. (I ara aquí hauriem de recordar l'expressió que es feia servir quan et volies desenpallegar d'algú i l'enviaves "a pastar fang", que era una expressió sinònima a "ves-t'en a fer piles").
Un cop pastat el fang  es passava al banc de treball i s'emmotllaven les peces, i s'estenien en una esplanada a l'aire lliure (5); hi havia teuleries que disposaven d'un gran magatzem  que consistia només en una teulada sostinguda per pilans, on no hi havia parets als costats, doncs calia que circulés l'aire per eixugar així millor l'obra. Almenys calien vuit dies perquè les peces s'assequessin.
Un cop seques, ja es podien enfornar. La cocció de les teules o rajoles durava uns sis dies. Aquesta operació era força delicada, per això era seguida d'aprop pel mestre teuler. El primer dia i part del segon, el forn s'escalfava suaument per dessecar el material. Seguidament calia pujar la temperatura fins a 950 graus, durant tot un dia, i a partir d'aquí l'anaven abaixant lentament. Calia doncs, estar permanentment pendent de la temperatura del forn si es volia aconseguir una bona cocció. Com que en tot moment s'havia d'estar a l'aguait de tot el procés, els treballadors de la bòvila vivien molt a prop en una barraca.
Un cop apagat el forn, encara el deixaven sis dies més fins que es refredés del tot per així retirar el material ja vitrificat.
Perquè els anomenaven pilers als "bovilaires" (6), vull dir als rajolers ?. Doncs perquè feien piles.
De primer, quan passaven pel sedàs l'argila, feien les primeres piles. Les segones eren les que feien amb el fang un cop pastat. (per cert, un piló era un pilot de fang ja treballat, a punt per fer teules). La tercera pila que feien aquests treballadors, era a l'hora d'enfornar l'obra a l'interior del forn, on feien unes estibes de fins a tres o quatre metres. I la quarta, era  quan apilaven l'obra ja cuita a l'exterior de la rajoleria. I no oblidem encara, els munts de feixos de llenya imprescindibles per abastir el forn.



Jjosep Ballabriga Clarasó










(1) Segurament que on es consumia més llenya, era a les llars catalanes, doncs tot l'any s'havia de tenir el foc encès per "fer bullir l'olla", i a l'hivern, no cal dir-ho, el foc era imprescindible per escalfar les vivendes.

(2) A les Piles, hi havia un forn de pa, almenys des del segle XVI, que era del "cumu", (comú o ajuntament), que cada any era arrendat a el més dient. A més també hia havia cinc o sis cases al poble, que en tenien un de particular. Bé, les Piles no era cap excepció, doncs a cada poble hi havia com a mínim un forn comunitari i no cal dir que cada masia del terme, també disposava del seu propi forn.

(3) Fins els anys trenta del segle passat, a les Piles hi havia unes quatre o cinc famílies pageses, que temporalment feien d'escorçaires. L'escorça recollida era transportada en carros fins a les adoberies d'Igualada.

(4) Estiba és sinònim de pila, i per tant els estibadors estibaven i desestibaven. Els que feien piles, apilaven, però no podem dir que "desapilaven" o "despilaven", perquè son dos verbs inexistents en català.

(5) Quan l'obra s'estenia al ras, en cas de risc de pluja, els rajolers havien de córrer a tapar tota l'estesa amb peces ja cuites.

(6) Aquesta paraula, no cal que la busqueu als diccionaris, doncs no existeix.


dijous, 25 de gener del 2018

La població de Guialmons el 1497.

                                 LA POBLACIÓ DE GUIALMONS EL 1497

En el fogatge de 1497,  el poble de Guialmons constava que era habitat per 12 famílies, que representaven un total d'uns 60 habitants.

Tot seguit us passem la relació alfabètica de les dites famílies.

Pere Balcel
Francesh Carbonell
Pere Febrer
Johan Gaçol
Jaume Giner
Johan Giner
Anthoni Prunera
Franci Prunera
Barthomeu Queralt
Miquel Queralt
Johan Quadres
Bernat Vallbona

Com podem observar, hi ha dues famílies Giner, dues Prunera i dues Queralt.

També cal que ens fixem en els cognoms de dues famílies que van habitar Guimons fins el segle passat: Cal Gassol (abans Gaçol) i cal Vallbona, aquesta última en estat ruïnós.                                     Eren les dues cases més importants del poble.


Josep Ballabriga Clarasó