dijous, 21 de desembre del 2017

Parlar amb la i.

                                                           PARLAR AMB LA I

Diuin que parlem molt amb la i. Sí això és el que deien els espilencs quan algú de fora els feia notar aquest tret característic de la seva parla. De fet a l'Alt Gaià tothom hi parlava d'aquesta manera, i per tant als segarrencs quan es trobaven al mercat setmanal de Santa Coloma de Queralt, els hi semblava que la seva parla era ben normal. I és clar que era normal, és que potser no hi haviin parlat sempri així!.
Però els de fora els xocava el nostre parlar, i se'n enfotien. A lis Pilis es menjin lis sopis amb forquillis, dèien, i els de Biuri sensi minjar no podin viuri. I és que nantris (o naltris, o nantrus) parlavim així, doncs a tot arreu hi posavim is.
Quan un nen o nena no voliin minjar, els hi deiin. Va corre nen, menjit lis sopis, que qui menji sopis se lis pensi totis!.
Perquè veieu com parlaven abans, us explicaré una història d'aquestes contrades que no se pas si és certa.
Diuin que en un pobli prop de Santa Coloma, lis donis eren molt xorxis, doncs els feia feredat rentar-se. Es veu que erin tant llardosis que ben just es rentavin la roba i sempri anavin plenis de medallis o de llàntiis. Portavin lis unglis plenis de carquí, i si t'atansavis a ellis sentiis una ferum que et feia cauri d'esquena. Lis donis d'aquest pobli doncs, no erin gairi presumidis i anavin vestidis que semblavin farcellots, la roba que portavin eri com de pillincs, vagi, que no valiï ni quatre patacons. I a més, es veii que erin bastant ferrenyis.
Si us fixeu en aquest text, veureu que tots els plurals acabats en e o a, cavien aquesta vocal per una i Per exemple xorxa/xis, llardosa/is, ungla/is, etc. El mateix passa amb els articles, els verbs i els advervis.
Ah!, em diuen que hi ha algú que no sap que signifiquen xorxis, llardosis, medallis, llàntiis, carquí, farcellots, ferrenyis, pillincs, quatre patacons... Veiem-ho:

XORXA. Dona bruta i deixada.

LLARDÓS/SA. Persona empastifada de llard o de qualsevol altre greix. I per extensió doncs, brut, desendreçat. Es referia més aviat a les dones, doncs eren elles les que cuinaven i el llard de porc es feia servir per tot, per tant era fàcil que s'enllardessin.

MEDALLA. Taca de greix a la roba. Si la taca era molt grossa, en dèiem TACARROT.

LLÀNTIA. Sinònim de medalla, per tant taca d'oli a la roba. Les llànties s'alimenten d'oli.

CARQUÍ. Brutícia o porqueria endurida forta com una pedra. Qui sap si ve de quera, que vol dir pedra o roca, d'aquí Queralt.

FARCELLOT. Paraula despectiva que ve de farcell. Abans es feien farcells amb el mocador de farcells, que era un mocador molt gran acolorit amb uns rectangles característics. Quan s'anava a mercat, aquest mocador era molt útil per portar fato. Els farcellots, sembla ser que eren dones malgirbades i d'aspecte desendraçat.

FERRENYA. Dona lletjota. A la Segarra parlem de terreny ferreny quan és rústic, aterrossat, ressec. Al diccionari aquesta paraula apareix amb un altre sentit.

PILLINCS. Roba vella i estripada. Sinònim d'espellifat, despellissat, espellincat.

NO VALER QUATRE PATACONS. No valer res. Els patacons eren unes peces més o menys quadrades que es feien amb cartes velles. Les cartes es doblegaven i encaixaven entre si formant dues cares diferenciades. Els infants se'ls feien ells mateixos i servien per jugar a diferents jocs.

No us penseu que els hi tingui votada a les dones, però de fet era el pa que s'hi donava. Segur que els homes eren tant o més berros i brutus que les dones.
(Ah!, totes aquestes paraules que acabaven amb a, aquesta lletra es pronunciava e).

EL XIPELLA
Un bon dia uns homins que haviin estudiat molt i que erin molt llestos, (però que tot i això parlavin una mica raret, doncs deiin paraulis que a lis Pilis no haviin sentit dir mai, com diglòssia, subdialecte, vocal àtona, o vocal plana, o travada...) van dir als espilencs que havien descobert el nom de la parla que feien servir al poble, i que es deia xipella. Per tant els que parlaven aquest subdialecte, (1) (dèien) eren els xipelles, o millor dit els xipellis.
A les Piles, aquesta paraula ja la coneixien, doncs el xipella era un calçat molt primitiu, que consistia en una senzilla sola de fusta subjectada amb uns bencills o corretges que es lligaven a la cama de l'usuari. Però el que no havien sentit dir mai els espilencs, era que de la seva peculiar forma de parlar en diguéssin igual que aquest calçat. Ells ja ho sabien que parlaven amb la i, però el que no sabien és que parlaven xipella.
El subdialecte xipella el situem en una franja que divideix Catalunya verticalment de nord a sud des de la Seu d'Urgell fins el Priorat, i que fa de frontissa entre el català oriental i l'occidental.
El registre escrit d'aquest mot el devem al filòleg i fonetista català, Pere Barnils i Gudiol. (Centelles 1882 - Barcelona 1933). que en parlava al Butlletí de Dialectologia Catalana núm 7, gen - des. de 1919. Amb tot però, el mateix Barnils diu que "Devem la troballa interessant d'aquest nom a l'amic n'Agusti Durant i Santpere, que està recollint dades per localitzar la zona del dialecte". (2)

LES PILES, TERRA XIPELLA
Ja fa molts segles que a les Piles parlaven el xipella, doncs l'any 1079 al Liber Feudorum Maior
citen el castell del nostre poble com a (castro de) Pilis, i d'això només fa 938 anys. Llàstima que actualment el xipella a les Piles ja està tocat de mort, i tant sols en queden les últimes escorrialles.

EL PETIT DICCIONARI XIPELLA DE SOLIVELLA
Segons Màrius Serra, Solivella és la capital mundial del xipella, i per això des del gener  del 2008  estant aplegant paraules característiques d'aquest varietat lingüística.. En total n'han recollit un centenar (entre paraules i expressions), de les quals autènticament xipelles només n'hi ha une poques. Podeu veure aquest recull a la web www.solivella.net amb el títol de "El xipella i la parla solivellenca". Ara mateix seria massa feixuc repassar cada paraula, comentar-la i contrastar-la amb el parlar espilenc. Hi ha unes quantes paraules que jo no he sentit dir mai al meu poble. I en diré només unes quantes. Són les següents: ACCID/DA. Anar de pressa per fer una cosa, excitat/da. BIGALOT. Noi/home alt, llarg, però d'aspecte dropo. CEFRO. Mantellina. CULTIOT. Dropo, que no sap treure's la feina de sobre (3). LLONDRIGA, ESTAR A LA. Estar als núvols, no assabentar-se de res. QUITANYA, PUJAR A COLL. Pujar algú, generalment un nen, a sobre les espatlles. RESSANGO. Roba molt vella. SALENCIUS. Espardenyes. SALSENCA. Anar mal vestida (penjim, penjam). SANGATXO. Os de la tonyina. SISQUERI. Tant de bo.
N'hi ha unes quantes on s'hi endevina la influència del xipella... com ACCIHOMI. (Ecce homo) Deteriorat físicament, brut. ESCLIFOLLAR. Esclofollar. Treure la capa externa de les ametlles. MIXÓ. Moixó, ocell.  TRUMFIS. Patates, o XINCARRO. El sota de l'arc de les cames.
D'altres paraules les podem trobar en qualsevol diccionari normatiu, com són BAJOCA, VENCILL, CANALLA, CARRINCLÓ, COSSI, GAIATO, GUITA, SACSÓ, TOLL o XINXOLLAR.
També trobem un grup de paraules que a les Piles i a d'altres llocs de la Conca diem més o menys igual. Per exemple: APARIONAR. Aparellar. APRIAR. Arreglar. ASSOLL. (SOLL). Corral on es posen els porcs. BADEJO. Bacallà. ENSULCIAT, S'HA. Referit a un pou, s'ha ensorrat una part. GALLETA. Galleda. MAIXANT. Entremaliat, que fa dolenteries. MALMIRRÓS. Estar una mica malalt. etc.(4)
I podriem seguir, però ara per ara no és aquest el nostre objectiu, potser en una propera ocasió en  parlarem amb més deteniment.
Seria molt interessant  que totes les zones xipelles de Catalunya fessin aquest tipus de recull.
Actualment aquest vocabulari solivellenc està més o menys encallat. És que potser ja ningú se'n preocupa?...Ha perdut l'interès? S'han acabat les paraules?...Segur que en queden moltes per recollir!.
He observat que en aquest recull hi ha poques paraules que fan referència al món vegetal. Només hi ha Bajoca, Cugul, Gabarro, Llatuga Safarnaria i Trumfis. Perquè no fem entre tots un inventari de botànica?. Podriem contrastar paraules com xinxirinxons, borunagues, corripeus, llicsó, corritxola, assotacristos, punxots, pepperepeps, capsferradis, paumes, estaquetis, gallarets, peuets de nostre senyor, gra d'arròs, aubis, espantafocs, boixerola, niellis, gram, gaons i tantes altres.
Diuen que a cada bugada es perd un llençol. Quants llençols es perden en una generació ?. Feu la prova, agafeu un noi o noia del món de la pagesia de 20 anys i homes i dones de 40, 60 i 80 anys i pregunteu-els-hi diferents paraules de diferents temes i contrasteu i quantifiqueu els resultats. Segurament que ens en fariem creus dels resultats.


Josep Ballabriga Clarasó


(1) Actualment els lingüistes no consideren el xipella un subdialecte, sinó com un conjunt de parlars de transició entre el català oriental i l'occidental.

(1) L'historiador, arxiver i arqueòleg Agustí Durant i Santpere nasqué a Cervera l'any 1887 i morí a Barcelona el 1975.

(2) Una accepció de bigalot al diccionari normatiu és de "Persona grossa i malgirbada".

(3) A Santa Coloma de Queralt, hi ha un recull de paraules, expressions i frases fetes pròpies de la vila i dels pobles de l'entorn colomí que recollí Maria Albareda Vidal. N'hi ha un bon feix! El trobareu al Recull núm. 5, que fou publicat per l'Associació Cultural Baixa Segarra - Santa Coloma de Queralt, l'any 1998.
La Maria tot i ser sabadellenca, passà la major part de la seva vida a St. Coloma, on hi arribà just acabada la guerra civil espanyola. En aquesta vila s'hi casà i durant molts anys portà una botiga de queviures on els pagesos de la comarca hi acudien a comprar especialment el dilluns, que era dia de mercat. En aquesta botiga sentia com parlava la gent... i anava anotant les paraules estranyes que dèien... i els hi preguntava el significat. Fou així com va començar a recollir-les.

I sense mouren's de Santa Coloma, potser seria el moment de recordar aquí, que el prevere colomí Joan Segura i Valls s'interessà molt pels temes lingüístics, doncs fou un col·laborador habitual del Diccionari català-valencià-balear d'A. M. Alcover i F. de B. Moll.
Veiem un exemple que trobem en aquest Diccionari. Esquellotada. "Es estatuit que venint lo cas de ajustar-se matrimoni ab viudo y viuda... pugan fer pagar als dits contrayents una lliura de cera... y en cas de no voler pagar, pugan fer tres dies de rumor o esquellots per la vila, com és costum, doc. a 1691 (Segura Hist. Sta. Col. 291).
En el camp de la toponímia, mossèn Segura publicà dos llibres: "Etimologia de noms de pobles de la Cerdanya". i "Toponomàstica catalana".

I una curiositat, tan en Segura com na Albareda, que van viure tants anys a St. Coloma i que sabien de la modalitat lingüística que es parlava a la comarca, mai van fer ús de la paraula xipella per a referir-s'hi.

dissabte, 2 de desembre del 2017

Saviesa popular.

                                                            SAVIESA POPULAR 1

Cada idioma té una gran quantitat d'expressions i frases fetes que enriqueixen la nostra llengua, i que alhora reflecteixen la forma de fer i de sentir de tot un poble.
El català, com no podia ser d'altra manera està farcit d'aquestes composicions lingüístiques. Tots nosaltres al llarg dels anys n'hem sentit tot un fotimer, i moltes d'elles ens han quedat gravades a la nostra memòria, i de tant en tant les fem servir, en canvi d'altres no les tenim tant sentides però aviat les recordem quan algú en fa ús.
Doncs avui us vull parlar d'aquesta cultura popular que està tant arrelada a la parla col·loquial.

Vull començar aquesta exposició per les dues frases que són les meves favorites. De fet el significat ve a ser el mateix.
L'una és MAL DE MASSA MAL DE POC, i l'altra TOTES LES MASSES FAN MAL. Aquestes frases ens indiquen que no hem de ser radicals i que cal buscar un equilibri a les nostres vides, defugint els pensaments i fets extrems. No hem d'actuar SENSE MESURA o FORA DE MESURA, sinó amb la justa mesura.
Si aquestes dites les extrapolem al món de la política, podriem dir que l'extrema dreta és tant dolenta o tant desequilibrada com l'extrema esquerra. Ja ho diuen ja que ELS EXTREMS ES TOQUEN, perquè sovint són igual.
També podriem aplicar aquestes frases al món de la salud, com aquells que fan durant molt de  temps la "dieta de la seva", i això segurament, no pot ser bo de cap manera i a més us arrisqueu a que us diguin que SOU DE LA SEVA o que TENIU SEVES AL CAP.
Tampoc haurieu de prendre exemple del Papa Pau II (Nicodemo de Pontremoli), doncs diuen que LA VA DINYAR (1) a l'edat de 54 anys per culpa de menjar massa melons. Era el 26 de juliol de 1471, i Nicodem alhora de sopar es va menjar tres melons no gaire grossos, junt a altres coses de poca substància, la qual cosa li produí un atac de feridura que el conduí a la mort. Vigilem doncs amb les MASSES.

A COPS
Les porres són uns bastons que tenen el cap gros i rodó, i es fan servir habitualment per donar cops a algú que no vol creure. Abans aquests instruments eren de fusta, que és un sinònim de llenya, per això estomacar  algú, n'hi dèien FOTRE LLENYA. A l'Alt Gaià apallissar algú n'hi dèiem REPARTIR XAROP DE BASTÓ.

UN "PECAT" JUVENIL
Us vull explicar una història que ÉS MÉS ANTIGA QUE L'ANAR A PEU, resulta que dos xitxarel.los HO VAN FER  abans d'hora, doncs S'ENTENIEN, i va passar el que havia de passar, doncs que van FER PASQUA ABANS DE RAMS. Aquest joves que sembla ser que els BULLIA LA SANG, van començar com si diguéssim LA CASA PER LA TEULADA o això és el que considerava LA GENT DE LA SOTANA.
Els que no sou gaire RATES DE SAGRISTIA, potser no sabeu que la Pasqua florida o de ressurrecció, és una semana desprès que el diumenge de Rams.
D'aquesta relliscada, també en dèiem  CASAR-SE DE PENALTI, que en català correcte hauriem de dir CASAR-SE DE PENAL.
El significat d'aquesta expressió és evident, doncs quan es llança un penal, es dispara la pilota fins el fons de la xarxa superant qualsevol barrera.
Una altra manera d'expressar aquest trasbals juvenil, era la de SE'LS HA AGAFAT L'ARRÒS, volent dir que la cosa ja no té remei, que ja NO HI HA VOLTA DE FULL, doncs que s'hi pot fer amb un arròs enganxat?.
Parlant d'arròs, quan algún noi o noia s'havien fet grans, (HAVIEN MADURAT) i no havien trobat parella, dèien que SE'LS HAVIA PASSAT L'ARRÒS, i HAVIEN QUEDAT PER VESTIR SANTS.
Als de Santa Coloma els pobles del voltant, els dèien que ELS COLOMINS NO SÓN BONS NI AMB ARRÒS.
Tots sabem que UNA FLOR NO FA ESTIU, NI DUES PRIMAVERA, i que si TANT I TANT VA EL CÀNTIR A LA FONT AL FINAL ES TRENCA.

Abans quan naixia un infant, s'avisava a la "comadrona", vull dir la llevadora (2) o "partalera" (3), perquè assistís al part. Però a vegades, semblava que tots els infants volien nèixer al mateix dia, i aleshores se li girava molta feina a la llevadora, doncs TENIA MOLTS MELICS A LLIGAR.

QUE EN PORTARÀ DE CAPELLANS A L'ENTERRO. Quan moria una persona benestant, vull dir un "ricatxo", a l'enterrament hi assistien un gran nombre de sacerdots. De fet,aquest detall ja estava previst en el seu testament. A més també destinaven un nombre determinat de sacerdots al seu aniversari, a la novena, el cap d'any, etc. També es coneixia que el finat TENIA LA BOSSA PLENA, pel nombre de misses que es deixava, segur que així anava de pet al cel.

Quan algú NO HI ÉS TOT, li diuen que LI FALTA UN BULL, o que ÉS CURT DE GAMBALS i també que ÉS MÉS JUST QUE UN PANY DE COP, doncs per tancar bé aquests panys cal que estiguin ben ajustats. (4). 

Hi ha gent que té el do DE TREURE DE POLLEGUERA als seus semblant, que t'arriven A TOCAR EL BOTET  o a TOCAR LA PERA; quan ja N'ESTAVES FINS AL CAPDAMUNT, i estaves a punt DE TIRAR LA GORRA AL FOC, els dèies. Va noi, ja n'hi ha prou! QUE JA M'ESTÀS OMPLINT EL CUL DE TRONCS. (5)

A LA VINYA DEL SENYOR, hi ha de tot. Hi ha gent que VAN AMB LA GUINEU AL CIVADER, aquest són gent desconfiada, recelosos, tancats i fins i tot traidors.

D'altres "HASTA" ES MINJARIEN LA CARN DEL LLOP, són gent que ho arreplega tot, QUE NO DEIXIN CAURE RES A TERRA i que NOMÉS ESCOMBREN CAP A CASA SEVA. També n'hi ha que acostumen a AMAGAR LA MERDA o LA PORQUERIA SOTA L'"ALFOMBRA".

PER LLUIR S'HA DE PATIR, això vol dir que qualsevol cosa que es vulgui aconseguir es  necessita d'algun esforç o sacrifici. Hi ha gent que és molt bufada, i que es pensen que SÓN ELS REIS DEL MAMBO, són els MILHOMINS. Són aquells que quan van pel carrer VAN MÉS "TIESSOS" QUE CAGARROS.

I podriem seguir, però això ja ho farem un altre dia.


Josep Ballabriga Clarasó





(1) Aquí podriem afegir altres expressions populars que signifiquen morir-se, així diríem ESTIRAR LA POTA, ACLUCAR ELS ULLS, FER L'ÀNEC etc.

(2) Sembla ser que el mot llevadora ve de llevar, que vol dir aixecar o alçar l'infant del terra, que era on parien les mares.

(3) La paraula partalera, no l'he trobat als diccionaris. L'he trobat als registres parroquials,  designant aquesta professió femenina. Curiosament a aquests registres no hi consta mai la professió de la dona, doncs se suposa que no tenia cap feina específica, perquè ja es donava per fet que era mestressa de casa. Aquesta professió passava de mares a filles, i jo únicament l'he trobat en unes ascendents d'Anton Gaudí.

(4) A aquestes persones també se'ls podría titllar de ser MÉS RUCS QUE SABATOTS, o de ser MÉS RUCS QUE FETS D'ENCÀRREC. Sembla ser que aquesta patuleia, NO TENEN NI SAL NI OLI i només TENEN IDEES DE CAVEGUET.

(5) En trobariem moltes d'expressions d'aquest tipus, com TOCAR EL VORAVIU o TOCAR ELS COLLONS...

dilluns, 6 de novembre del 2017

Un curiós ritual mortuòria.

                                                  UN CURIÓS RITUAL MORTUORI

Des de fa milers d'anys, l'home a enterrat als seus semblant amb rituals i cerimònies diverses. Quan l'home primitiu decidí enterrar a un membre de la seva tribu fent un senzill clot a terra i tapant-lo tot seguit amb la terra sobrant i fent un petit túmul potser cobert amb pedres. Segurament que aquest senzill acte, despertà en l'home primitiu un sentit d'espiritualitat i trancendència, i el distancià de l'instint dels animals. Tot i que potser tot començà tan sols per evitar que qualsevol carnívor pogués devorar el cadàver del difunt, aquest sol fet ja l'hem de considerar un acte extraordinari per l'home d'aquells temps tant reculats. Alguna cosa es devia remoure a  l'interior de la seva ànima, potser va ser quan s'inicià la primera creença en el més enllà,..amb el pas dels milenis es forjà el concepte d'una eternitat, d'una altra vida desprès de la mort. Quan amb el temps es feu més evident, (o almenys això es creia), que hi havia una continuïtat de la vida desprès de finar, aleshores el ritual mortuori es sofisticà. Al difunt se'l vestia d'una determinada forma, i se'l colocava sovint arronçat, potser lligat de peus i mans, i a vegades dins d'un sac. A les tombes neolítiques de les Piles, a un dels esquelets l'havien decapitat. Acompanyaven al mort eines, joies, armes, i algunes ofrenes que s'acostumaven a posar dins d'objectes de terrissa.

UN RITUAL MORTUORI ESPILENC
Cap els anys quaranta del segle passat, una dona de les Piles estaba agonitzant, i la família ho va fer saber a la meva mare, per si volia anar a fer la vetlla. Desseguida es presentà a la casa en questió i s'oferí per acompanyar a la moribunda. Només arribar, el net de la dona se'n anà a ca l'Isabel (1) a comprar uns dos metres i mig de veta negra. No trigà gaire a tornar de la botiga, i poc desprès de fer-ho la seva àvia moria.
El net no perdé el temps, i desseguida començà a lligar els dits grossos de la difunta, tant de les mans com dels peus. Segur que calia fer un determinat nombre de voltes al voltant dels dits, però ho desconec. Després calia rematar la lligada amb algun nus o nusos ben estrets.
Seguidament es colocava un tros de veta d'una cana (1 metre 60 centímetres), al llarg del cadàver i prop seu perquè pogués agafar-la amb les mans, d'aquest tros de veta en dèien "la guia", i quan la posaven a dins del taüt, calia dir "Si vols companyia, agafa't a la guia". Al Penedès, aquesta veta havia de ser blanca. Us preguntareu el perquè de tot aquest ritual, doncs ben senzill, al difunt calia lligar-lo de peus i mans, perquè no pogués fer cap mal als vius, era com un encortament, i així se li avortaven totes les males accions. Quan moria un individu d'una tribu prehistòrica, o un familiar del segle passat, calia lligar-lo per evitar cap dany. Qui sap si les expressions "Deixar-ho tot lligat i ben lligat" i "Estar lligat de peus i mans", ja ve d'aquest costum ancestral que exposem. La "guia", servia perquè el difunt abandonés la llar familiar, i seguís el seu camí cap el més enllà, no volien de cap manera que el seu esperit restés a la casa i s'emportés amb ell a algú de la família. Es veu que els difunts senten una gran anyorança quan fineixen, i necessiten compayia...per això dèien "Que un mort en crida a un altre".

El costum de lligar els morts degué ser general i qui sap si universal. A Catalunya i segons Joan Amades, a l'Empordà també lligàven els difunts de peus i mans amb una veta. Aquesta veta, d'entrada tenia una altra funció, que era d'amidar la llargada del difunt per colocar-lo a la caixa. S'havia de fer d'aquesta forma, doncs si s'amidava amb un metre, o s'apamava es creia que provocava la mort d'algún membre de la família. Al Vallès creuen que aquesta veta ha se ser blanca i al Penedès negra.

LLIGAR, NUAR, ENCORTAR, ENBIRBILLAR, ENCLIVILLAR...
Tots aquests verbs i d'altres que ara no venen al cas, s'empraven per indicar que es tallava, lligava o inmovilitzava qualsevol acció, sigui caminar o deglutir (a l'enbirbillat se li lligaven els budells, i als  enclivillats se'ls obturaven els conductes urinaris). Tot això ho feien les bruixes o bruixots, mitjançant rituals acompanyats de determinades oracions. Era molt senzill, per exemple, si volien que una parella no pogués tenir fills, doncs agafaven un mocador o una corda i hi feien un nus o set nusos depèn del lloc, en el precí moment que la parella es deia el sí, alhora de casar-se. Mentre no es desfès el nus, la parella just casada no podria tenir descendència.
És clar que també hi havia especialistes en desfer l'encanteri, eren els anomenats talladors, desfermadors o desnuadors. Aquestes persones, que també devien ser del ram de la bruixeria, podien aconseguir l'efecte de protegir qualsevol persona, justament fent nusos en un mocador o una corda que servien com amulet per esquivar qualsevol mal.


Josep Ballabriga Clarasó



(1) Ca l'Isabel era una petita botiga que hi havia a les Piles, on s'hi venia una mica de tot, tant s'hi podia trobar sosa càustica per fer sabó, com un paquet de sucre, o bé un rodet de fil. La gent del poble cada dilluns anava a mercat a Santa Coloma a comprar els productes necessaris per passar la semana, però sempre faltava alguna cosa, aleshores era quan s'acudia a ca l'Isabel.

Nota: Us vull recomanar un llibre de Joan Amades que es diu Folklore de Catalunya. Costums i Creences. Editorial Selecta. Barcelona 1969. En aquest llibre es narren moltes supersticions a l'entorn de la mort.

                                                                                                                               

dilluns, 25 de setembre del 2017

La passió medieval de les Piles. 2

                                                   LA PASSIÓ MEDIEVAL DE LES PILES. 2

En el primer capítol sobre la Passió de les Piles, vam veure com l'any 1893, mossèn Segura rescatava un antic manuscrit del segle XIV, que estava dipositat a la rectoria de les Piles.Com que estava en molt mal estat, ell el copià per preservar-lo.
No és fins l'any 1909 i 1910 que s'edita el còdex copiat pel mossèn, sota el títol de "Passió, mort, ressurrecció i aparicions de N. S. Jesucrist". Ho fa Ernest Moliné i Brasés a Estudis Universitaris Catalans. (1)
Desprès aquest manuscrit es perdé durant una bona colla d'anys, fins que l'any 1931 el Dr. Pere Bohigas el recollí en "El repertori  de manuscrits catalans de la Institució Patxot", Estudis Universitaris Catalans 16", però no el relacionà amb el manuscrit de les Piles. Quan es publicà en 3 volums el "Inventario General de Manuscritos de la Biblioteca Universitària de Barcelona", 1958-1961, aleshores sí, Francisco Miquel Rosell s'adonà que era el manuscrit de les Piles.
El poema espilenc comença així: "E s'amira car tot era ensems", que recordem que està escapçat, tant en el seu començament com en el seu acabament.
Gràcies a la Bíblia rimada podem probar de refer el vers sencer, sense por d'equivocar-nos gaire, la dita bíblia diría més o menys això:

"Apres aso trobam per uer                               
 Que pastors trobaren cel auer
 E la gonela el encens
 E la mirra que tot era ensemps". (2)

Aquest vers, de la Bíblia rimada, ens està explicant una llegenda sobre Judes Iscariot i les trenta monedes amb les quals fou venut Jesús. Comença aquesta llegenda al vers 1.068 amb el títol "Dels diners on fo venut Jhesuchrist". En realitat dins d'aquesta narració hi ha englobades dues llegendes més, que són "La llegenda de la gonella (3) de Jesucrist" i el relat del  "Trobament de la creu per santa Elena"
En aquesta ocasió deixarem de banda la llegenda de Judes, de la qual hi ha les dues versions rimades que ens ocupen i tres versions catalanes més en prosa. També deixarem de banda la llegenda de la troballa de la creu per santa Elena, mare de Constantí, que és una de les llegendes més difoses de l'Edat Mitjana.
Avui us vull parlar, d'una llegenda que els historiadors de la literatura medieval catalana, inexplicablement han passat per alt, es tracta com hem dit de "La llegenda de la gonella de Jesucrist".(la remarca és meva, doncs ja hem advertit que es trova barrejada dins la llegenda de Judes).

L'infant Jesús, procedia d'una família humil i per tant no disposava de gaires béns (al poema parlen "d'auer", o sigui haver, bé o propietat), només tenia un petit tresor, que els tres Reis d'Orient l'hi havien regalat: Tenia or (trenta monedes), encens i mirra, i també posseïa un altre haver que li donà el seu Pare celestial. Era una gonella molt curiosa, que era molt prima i lleugera i més clara que cap metall. No tenia costures i tenia la virtut extraordinària de crèixer a mesura que creixia l'infant. S'ajustava al cos de través i de biaix, embolcallant perfectament Jesús.
"La gonella virtut hauia gran / Qui con Creixia ceiyl infan / La gonella creixia en apres / E noy tocaua hom de res".
La feren els àngels i fou tramesa des del cel per l'àngel Gabriel.
Tot aquest tresor (l'or, l'encens, la mirra i la gonella), estaven ben amagats dins d'una cova, però un bon dia uns pastors el van descobrir. (4)
Els pastors degueren deixar aquell tresor altre cop on l'havien trobat, "E vanho tot lexar ensems / Car han pahor de doxelar". però al cap d'un temps una mena de bruixot (un estremonia o somiador), mitjançant les seves arts endevinatories el descobrí i se'l feu seu. "E tot l'aver sen va portar".
Aquest prestidigitador que es deia Derminia o Sermina, era un home bo, savi i just, i és per això que quan l'àngel de Déu li va dir que aquells béns eren de Jesús, i que els hi havia de tornar, "Que daltrament not pots saluar." no s'ho pensà dues vegades i els hi lliurà.
Quan Derminia donà la gonella a Jesús, ell se la posà, i tot i que era de la mida d'un infant, miraculosament s'adaptà perfectament al seu cos, (ja hem dit més amunt que aquest vestit tenia la virtut meravellosa de crèixer o encongir-se a voluntat).
Desprès d'això, Jesús manà "Quel XXX. diners portats/ Fosen el temple e estoyats/ E en tresor fosen pausats".

Aquestes trenta monedes d'or, són els diners que cobrà Judes per traïr el seu Senyor, però penedit del que havia fet, va voler tornar les monedes als jueus i les llençà al temple.
Els jueus van recollir les monedes de l'Iscariot, però no van voler-les barrejar amb el tresor del temple, doncs estaven tacades de sang. Aleshores van destinar quinze monedes en comprar un camp per enterrar els pelegrins, i les altres quinze les usaren per pagar els vigilants que guardaven el sepulcre de Jesús.

A continuació transcriurem a doble columna en primer lloc els versos de la bíblia rimada, i a continuació els del poema espilenc, perquè es puguin contrastar les diferències.

1124 E offert a Jhesus son fiyl
         E ayso fou per gran peril
         En una coua tot deçelat
         Fo aquel tresor amagat

1128 Ab una gonella soptil
         Que deus lo payre a so fiyl
         Trames per langel gabriel
         E aportala sus del cel.

1132 La gonella uirtut auia gran
         Qui con creixia ceiyl infan
         La gonella creixia en apres
         E noy tocaua hom de res.

1136 Angels la feeren menys de tayl
         Pus clara de nuyl matayl
         Custura noy auia gens
         Traues biax galiaments.

1140 Apres aso trobam escrit
         Que la verge ab jhesuchist
         E ab Josep lo seu espos
         Prop flum jorda se son enclos.

1144 Aprés aso trobam per uer                                   
         Que pastors trobaren cel auer
         E la gonela el encens
         E la mirra que tot era ensemps.                                    E s'amira car tot era ensems

1148 Apres uenc . I. estremonia                                            E vanho tot lexar ensems
         Que tot cel auer somia                                                  Car han pahor de doxelar
         Derminia fo aquel hom                                                 Depuis vench . I. somiador
         E fo saui e just e be prom                                             Qui tot ceyl aver somiava

1152 Quels diners aquel trova                                               E per seyal vench al logar
         La mirra e lencens e la gonela,                                     E tot l'aver sen va portar
         E cant Jhesus ensenyaua                                               Sermina fo aquest hom
         Aquel bon hom lo uenc hoir                                         Savi e just fo et prom

1156 E langel de deu uali dir                                                . ..... jeshus ..... ave
         Aquel auer que as trobat                                               A ...........................s despatave
         E longament las celat                                                    A aquel bo hom lo vench hoyr
                                                                                               E l'Angel de deu li va dir.

1160 Que daltrament not pots saluar                                    Aquel aver que has trobat
         Aquel bon hom cauat ac ausit                                      E longament ho has cellat
         Tot so que langel lia dit I els diners                             Es de Jesús velo la donar
         Rete a jhesus lancens e la mirra                                   Sino daltrament no pots salvar.

1164 E la gonela de bon grat e uolenters                              Aquel bon hom com ach ausit
         E jhesus dauant aquela gent                                         Tot ço que langel li ha dit
         La gonellas uesti mantinent                                          Sere a Jesús los .....
         Quera poca a obs dinfant                                              E ..... goneyla volecers

1168 E mannes fo a el bastant                                               J. chist davant aquelagent
                                                                                               La goneylas vest dematinent
         Apres jhesus a mandats                                                Quera pocha ha hops dinfant
         Quels XXX. diners portats                                           E manves fo albastant
         Fosen el temple e estoyats

1172 E en tresor fosen pauats.                                               Apres Jesús mana breument
                                                                                               Que los . XXX . dines dargent
                                                                                               Fosen el temple estoyats
                                                                                               En tresor fosen posats.





Josep Ballabriga Clarasó









(1) S'edità en vuit remeses. Comença al volum 3, d'Estudis Universitaris Catalans del gener-febrer al novembre-desembre de 1909, i segueix al volum 4 del gener-febrer al juliol-desembre de 1910.
Mentre es publicava aquest treball, Joan Segura i Valls moria a Santa Coloma de Queralt el 16 de juliol de 1909.

(2) Es tracta del vers 1.144 de la Bíblia rimada. El manuscrit d'questa Bíblia es conserva a la Biblioteca Capitular i Colombina de Sevilla (ms. 7-7-6) i és de la segona meitat del segle XIV. Alguns historiadors creuen que la realitzà Romeu sa Bruguera entre el 1282 i 1325, però no està confirmat. No es tracta propiament d'una traducció, sinó que és una versió lliure i resumida de 21 llibres dels 43 que formen l'Antic Testament, també hi ha part dels evangelis del Nou Testament. Al final hi ha diverses llegendes piadoses. Està composta de 26.336 versos.

(3) Una gonella és una peça de vestir que duien homes i dones, composta de cos i falda més o menys llarga.

(4) Aquí sembla que falta un vers, doncs els pastors no s'enportaren aquell tresor, i el deixaren on era, qui sap si advertits per "langel de deu" que els digué que no el toquessin perquè era de Jesús.

dimarts, 5 de setembre del 2017

Cent anys i cent noms de noia al municipi de les Piles.

                            CENT ANYS I CENT NOMS DE NOIA AL MUNICIPI DE LES PILES

Entre 1876 i 1976, nasqueren 484 nenes al municipi de les Piles a les quals posaren diferents noms de pila. Gairebé són 100 noms de noia (1) que tot seguit passarem a ordenar alfabèticament i a la vegada farem un recompte de cada nom per veure'n la incidència.

Som-hi doncs:

Adalina 1, Adela 1, Adelaida 2, Adelina 1, Adriana 1, Agustina 1, Alberta 1, Alvira 1, Amalia 1, Ana 2, Ana Maria 1, Angela 10, Anita 2, Antonia 23, Asuncion 3, Asunta 1, Aurea 1.

Balbina 3, Bienvenida 1.

Carme 1, Carmen 19, Carolina 1, Colombrina 1, Concepció 1, Concepcion 5, Consuelo 4, Corona 1, Crescencia 1. 

Dolors 1, Dolores 13.

Elisa 3, Elvira 1, Emilia 3, Encarnación 7, Enrica 1, Escolastica 1, Esperanza 1, Eugenia 9.

Felicidad 1, Filomena 4, Flora 1, Florentina 1, Francisca 14.

Genoveva 1, Guadalupe 1.

Ignasia 1, Ignes 1, Ines 2, Isabel 3.

Josefa 20, Josefina 2, Julia 2, Julita 3.

Leonor 3, Leocadia 1, Loreto 1, Lourdes 4, Luisa 1.

Magdalena 3, Magina 1, Margarida 1, Margarita 1, Maria 71, Maria Angels 1, Maria Angeles 1, Maria Carmen 10, Maria del Carmen 1, Maria Concepción 1, Maria Dolores 3, Maria Luisa 1, Maria Lourdes 1, Maria Mercè 1, Maria Mercedes 1, Maria Montserrat 4, Maria Natividad 1, Maria Pilar 2, Maria Rosa 4, Maria Salomé 1, Maria Teresa 4, Maria Vicenta 1, , Marina 2, Martina 7, Matide 2, Mercedes 7, Mersedes 3, Milagros 1, Mónica 1, Montserrat 14, Munda 1.

Natividat 2, Nativitat 1, Nuria 1.

Paula 4, Pilar 5, Primitiva 1, Providencia 2.

Quiteria 1.

Raimunda 4, Raymunda 1, Ramona 4, Remedios 1, Rosa 40, Rosa Maria 1, Rosalia 8, Rosario 1, Rosinda 1, Rosita 2.

Salomé 1, Sara 1, Serafina 4, Sofia 1.

Teresa 33, Trenidad 1, Trinidad 4.

Ursula 1.

Valbina 1, Veneranda 2, Ventura 1, Vicenta 1, Visenta 1, Virginia 1.

ELS 10 O 12 NOMS MÉS POPULARS DEL SEGLE

Maria 71, Rosa 40, Teresa 33, Antonia 23, Josefa 20, Carmen 19, Francisca 14, Montserrat 14, Dolores 13, Angela 10, Maria Carmen 10, Mercedes o Mersedes 10.

A aquest llistat de noms hi caldria afegir una Carme i una Dolors.


Josep Ballabriga Clarasó


(1) He volgut respectar la grafia de cada nom, i per tant n'hi ha uns quants de repetits, com per exemple Adalina i Adelina, o Balbina i Valbina, només per dir-ne alguns.











divendres, 25 d’agost del 2017

D on ve el nom de les Piles.

                                                         D'ON VE EL NOM DE LES PILES ?

Aquesta pregunta me l'han fet moltes vegades, i jo com espilenc que sóc sempre els he dit que la cosa no estaba gaire clara, que potser venia d'unes piles de pedra que marcaven un territori, o d'unes piques d'aigua d'una font...o aneu a saber que.

El principal problema consisteix en la polisèmia del mot pila, que tan vol dir pilar o columna, o pica d'aigua i també munt de coses ordenades  i en vertical.

Aquesta diversitat de significats, ha fet que els etimòlegs s'hagin dividit en un o altre sentit. Alguns ni tan sols n'han dit res.

Per tal d'aclarir la qüestió, hem recopilat fins a vuit propostes diferents, que més endavant desgranarem una a una.

L'any 1043 en la Carta de Població de Conesa, surt per primera vegada el  nom del nostre poble en un document. En un llindà del terme conesí figura l'afrontació de "ipsas Pilas".

Molt aviat trobem el nostre topònim escrit de diverses formes: de Pilis, Piles, Peles, (gardiam de) Piles, Cespiles, Ses Piles, Cespilis, Sespiles, Zespiles, Les Piles. Així mateix, el primer cognom del lloc (o dels primers), fou Piles, escrit de diverses formes.

LES PILES, TERRA DE LÍMITS

S'ha dit que el nostre poble des de molt antic, estaba situat en un lloc fronterer, i que per això estava marcat per unes fites o menhirs, o munts de pedres que delimitarien el territori.

Sabem que les tribus primitives desllindaven els termes amb fites de pedra o de fusta (grans pals o estaques d'alzina o roure) clavades en llocs elevats on trencaven les aigües, perquè es poguéssin veure a distància. Marcaven la propietat i els drets tribals, o sigui dret de caça i de pastura, d'aprofitament de la llenya i dels fruits silvestres.Dins d'aquest espai senyalitzat, hi conreaven els cereals i llegums, i a la vora del riu hi feien les hortalisses.

Abans de l'arribada dels romans a les nostres terres, les Piles feia de frontera entre les tribus iberes dels ilergets i els cossetans.

Mossèn Joan Segura i Valls explica que "en temps tindria unes piles de pedres que devien servir com a fites, sigui per separar un terme veí, sigui per marcar els límits de la Hispània mora".

Lligant aquesta teoria de mossèn Segura, també s'ha dit que aquest nom és d'origen àrab, i que vol dir "riu de pas", perquè el nostre riu que és afluent del Gaià, feia de frontera entre les terres cristianes i l'al-andalus. Dit d'una altra manera, pel nostre poble hi passava una f`ranja imaginària que en dèien la Marca Hispànica.

Les Piles entre l'any 1000 i 1050, devia ser el límit del comtat d'Osona pel sud-oest.

I de moment deixem-ho aquí, doncs això només és un extracte d'un article més extens que publicaré molt aviat.


Josep Ballabriga Clarasó


divendres, 11 d’agost del 2017

La pesta ales Piles cap a la meitat del segle XVII.

                               LA PESTA A LES PILES CAP A LA MEITAT DEL SEGLE XVII

Entre 1648 i 1654, la pesta (1) s'escampà per les terres catalanes produint un gran nombre de morts. A Catalunya entrà pel sud a través del País Valencià, i les primeres referències les trobem a Ulldecona  l'any 1648.

A l'Alt Gaià, l'epidèmia arribà l'any 1651. Santa Coloma de Queralt en fou la vila més afectada, doncs la pesta ocasionà un total de 210 defuncions, segons ens explica l'historiador i prevere colomí, en Joan Segura i Valls. La primera mort causada pel contagi a Santa Coloma fou anotada al registre parroquial el 25 de juny de 1651. La víctima era Jaume Ferrer fadrí natural d'Aguiló, el qual morí en casa de Joseph Miralles. "Fou enterrat secretament per quant se temia  no fos encontrat de pesta". Les pròximes defuncions que seguiren a la del Jaume, es fan d'amagat i de nit perqué ningú sospiti que la pesta ja ha arribat a Santa Coloma.

Però, val més que deixem als colomins en pau i centren-nos en el nostre poble: Les Piles.

La primera notícia sobre la pesta a les Piles, la trobem registrada el 4 de setembre de 1651. En aquesta data morí Juan Bartolomeu, fadrí, sense que pogués rebre cap sagrament, doncs la família no va avisar al rector, donat que morí promptament, en només 4 o 5 dies. El tragueren de casa ràpidament, i no fou portat a l'església i ni tan sols enterrat al fossar de la parròquia, doncs l'enterrador no ho va voler fer. "dubtava per la malaltia de contagi". L'enterraren a les espatlles de casa seva, tocant a la pared de Juan Conte.

En data del 12 d'octubre de 1651, Isabet Bartolomeua, vídua de Juan Bartolomeu i mare del Juan que morí el mes anterior, fa testament. El redacta el rector del poble al seu domicili. Veiem-ne un extracte: " trobantme un poc desganada i per temor del perill de la mort...", explica que està afectada del mal contagiós, i "estant jo abarracada en lo carrer de ma casa...(...) no se lo que será de mi ni se ont memorire...", en definitiva, vol que a la seva mort, el seu cos reposi al fossar de l'església de les Piles, junt els seus avantpassats.

Poc després de d'haver fet  testament, l'Isabet, en companyia de Pasqual Balle i de tota la seva família, fugen de les Piles, i s'abarraquen als defores del poble, doncs després de morí son fill, "i temin no fos del mal contagios que per la probincia corre en est temps, estave aberracada a la partida dita Coma de Biure..." i allí morí el 16 de setembre de 1651. Fou sepultada a la pesa més alta al marge prop d'un cirerer, i dit marge afronta amb lo Mas d'en Borras.

El mes de març de 1652, els ossos de la Isabet són traslladats i enterrats al cementiri de les Piles. A l'acte funerari hi assistiren 12 sacerdots, els quals cobraren cadascun set rals, i el rector el doble.

Aquestes dues morts, són les úniques que el rector de les Piles, Antoni Pellicer natural de Guimerà, anota al seu obituari. Però hi ha dues defuncions anteriors que ens fan dubtar per dos motius, l'un és perqué el rector no fa constar el motiu de la mort, i l'altra perqué són unes dates molt primerenques perqué la pesta ja fos present a l'Alt Gaià. Però no vull descartar-les, i tot seguit us les comento.

Les dues morts en questió són la de Catarina Talavera, germana del rector, ocorreguda el 20 de setembre de 1650, i la de Pau Alvi, nebot del rector, el qual morí el 7 de gener de 1651. Aquests dos difunts van ser enterrats a l'interior de l'església, devant de l'altar major, (la casa Talavera era la única  família espilenca que disposava de sepultura pròpia a l'interior del temple). En temps de pestilència, els rectors estaven molt exposats al contagi, doncs tenien contacte amb els malalts quan administraven els sagraments de confessió, comunió i extremunció. Qui sap si el rector va passar el contagi als seus familiars. Qui sap si el rector sabia del seu contagi, i no ho digué per poder enterrar els seus familiars sense problemes?.



Josep Ballabriga Clarasó



(1) La pesta bubònica era transmesa per les rates negres, mitjançant alguns dels seus paràsits, principalment les puces.
Es tracta d'una bactèria que afecta el sistema inmune a través del sistema limfàtic. Els símptomes són calfreds, febre alta, mal de cap, rampes i deliri. El malalt està decaigut i se li inflamen els ganglis limfàtics (els bubons), que són uns bonys dolorosos situats principalment a les ingles, les aixelles i el coll, que sovint els supuren





dijous, 13 de juliol del 2017

El terratrèmol de les Piles.

                                                      EL TERRATRÈMOL DE LES PILES

El 28 d'agost del 1606, el rector i prevere de les Piles Hieronjm Gomar batejava a Joan Brianso, que era fill de Montserrat i d'Isabet de les Piles.
El padrí és Montserrat Mateu, fill de Joan i Catherina del Mas del Cugul de la parròquia de Vallverd i la padrina és Catherina Pons, donzella, filla de Jaume i Isabet de les Piles.

No tindria res de particular aquesta inscripció baptismal, si no fos que el rector al.ludit anotés al costat esquerre del foli, aquesta frase: "dit dia una ora antes del dia y ague terra tremol y se entengue per molts llocs". (1)

Aquest terratrèmol és inèdit, doncs no consta al llibre ja clàssic de l'Eduard Fonserè i Josep Iglésies que és un recull de dades sísmiques a les terres catalanes. (2) En aquest llibre consta un terratrèmol ocorregut els dies 20 i 21 de desembre de 1605 d'intensitat VI (3), que fou percebut a la ciutat de Barcelona.

A les Rubriques de Bruniquer, diu així: "Dimecres à 21 de Desembre de 1605, en Dietari apar, que en la nit pasada hagué terratremol en Barcelona vers las partidas del Carrer de la Palla, y ques derrocaren algunas Xameneyas".

L'any 1605 fou bastant atípic, si més no per la zona del Maresme, doncs va ser molt plujós. De Barcelona estant ens diuen: "En lany 1605, foren tantas las Plujas, que causaren danys notables, ys gastaren molts blats en les Sitges, com se veu â 12 de Octubre cum sequentibus" (4).

A més al 12 d'octubre hi hagué un eclipsi notable de sol, i per acabar-ho de rematar a finals d'any, es produí el terratrèmol que hem comentat.

Sembla ser però, que la terra devia continuar tremolant de tant en tant. Des de Barcelona ens assabenten que "A 10 de Janer 1606, las Portas de la muralla del Portal del Studi caygueren, y prengueren desota una fadrina que morí promptament, y un frare que restá sens sperança de Vida"(5).

Curiosament però, en aquesta última cita, enlloc s'anomena la paraula terratrèmol, encara que segurament devia ser una rèplica del terratrèmol de l'any anterior.

El terratrèmol de les Piles doncs, és molt possible que fos una rèplica més del moviment sísmic que començà l'any 1605.

I ja per cloure aquest article, potser caldria agraïr al prevere espilenc mossén Gomar, la breu nota que inserí al registre parroquial esmentant el sisme, encara que siga més de 400 anys després.


Josep Ballabriga Clarasó





(1) Llibre de baptismes, confirmacions, esposoris y òbits de noviembre de 1588 fins lo any 16422". Ho trobareu a l'Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona.

(2) Recopilació de dades sísmiques de les terres catalanes entre 1100 i 1906.                              Eduard Fontserè i Josep Iglésies.
Fundació Salvador Vives Casajuana. Barcelona 1971.

(3) Un terretrèmol de la intensitat VI segons l'escala de Mercalli, es considera un sisme fort. És percebut per tothom; molta gent s'esglaien. S'enfondren algunes xemeneies. Es mouen els mobles.

(4) Rúbriques de Bruniquer. Ceremonial dels Magnífichs Consellers y Regiment de la Ciutat de Barcelona.

(5) Rúbrica d'Esteve Gilabert Bruniquer. Casos sinistres i successos extraordinaris de Barcelona.
Col.lecció de Documents Històrics Inèdits.
Arxiu Municipal de la Ciutat de Barcelona.



divendres, 23 de juny del 2017

La pols de la vida.

                                                              LA POLS DE LA VIDA

Tot va començar fa uns quants milers de milions d'anys amb un gra de pols minúscul, tan petit o més que la punta d'una agulla. Aquesta partícula tan insignificant, estaba sotmesa a una pressió i a una temperatura extremes. Tant alta era la tensió que a la fi, aquesta mota de pols va fer una explosió extraordinària, i a l'instant tota la matèria  compactada sortí disparada cap el no-res, i es creà l'univers. Alguns científics, creuen que desprès d'aquesta explosió inicial tant violenta, (l'anomenat Big Bang), l'univers encara continúa en expansió, i tot el que hi ha en ell està en un moviment constant.
Quan esclatà el Big Bang a l'instant 0, s'originà el temps, l'espai i l'energia de l'univers que coneixem actualment.

Hi ha diverses teories sobre la creació de l'univers, tot i que cap d'elles és del tot satisfactòria. La teoria inflacionària, afirma que al principi una força única es dividí en quatre forces noves conegudes com a gravitàtoria, electromagnètica, nuclear forta i nuclear dèbil. Quan s'alliberàren aquestes forces en una fracció de segon, es produí una grandiosa explosió, que provocà l'origen de l'univers.

Una altra teoria ens diu que l'univers és elàstic, o pulsant. Això vol dir que l'univers, que en l'actualitat s'està expandint, arribarà un moment en què deixarà de fer-ho, degut a la força de la gravetat, i iniciarà un moviment de retorn a l'origen, al començament de tot. I passaran milions d'anys, i el procès tornarà a començar. No sabem quants Big Bangs hi ha hagut fins ara (o potser només n'hi ha hagut un), i tampoc sabem, si aquest estira i arronça, continuarà fins a l'infinit. Qui ho sap?.

Però tornem al nostre gra de pols, que amb l'esclat inicial es convertí en milions i milions de partícules que voltaven per l'univers tot just creat. Aquesta pols còsmica barrejada amb gas, i ajudada per la força de la gravetat i la temperatura, és la responsable de la creació de les nebuloses, les galàxies, les estrelles, els planetes i asteroides que es mouen per l'univers.

LA TERRA, UN GRA DE POLS PERDUT PER L'UNIVERS

Com es degué formar la Terra?. Una teoria diu que el sistema solar nasqué en un braç de la Via Làctia, a partir d'un núvol de gas i pols, i que durants milers d'anys la força de la gravetat, anà cohesionant en forma de grumolls cada cop més grans. De primer era com una massa de gas, que girava lentament. Amb el temps, aquest cos, començà a girar més ràpidament, i la temperatura del nucli anà pujant a mesura que la pressió augmentava. Desprès es formà una bola de plasma que anà accelerant la seva rotació, i la temperatura anà pujant, mentre que una part del material del pla de gir, es distribuí en un disc que encerclà la protoestrella. S'encengué la fusió en el nucli estelar, mentre s'anaren formant grumolls i buits en el disc de pols. L'estel ja començà a funcionar, mentre més material s'afegia al disc. Més endavant a l'entorn d'aquest estel en formació es formàren més grumolls cada cop més grans en forma de roques, després planetesimals (que son cossos sòlids de mida subplanetària) i a la fi planetes que començaren a orbitar a l'entorn de l'estel. (no cal dir que l'estel és el Sol, i un dels planetes, la Terra.
Cap al final d'aquest procés, els cossos planetesimals o planetaris poden xocar entre ells de forma violenta. Aquest xocs poden portar a que aquests cossos planetaris es fusionin entre ells formant cossos més grans, o que rebotin entre ells com a boles de billar i formin dos cossos independents, com devia ser el cas de la Terra i la Lluna.
Per resumir-ho una mica, només cal que ens imaginem el Sol a la seva juventud, envoltat d'un dics protoplanetari, anomenat nebulosa solar, del qual nasqueren tots els planetes del sistema solar, inclòs  la Terra, és clar.

SOM POLS D'ESTELS

Poc desprès del Big Bang, es començà a formar la Via Làctia, en una o en diverses petites regions, on actualmente hi ha la galaxia, gradualment s'anà sobredensificant, doncs la distribució de la matèria per l'univers no era homogènia.
Altres teories expliquen, que la nostra galàxia es formà quan explosionà violentament una supernova, que va expulsar gran quantitat de matèria a l'espai, escampant un huracà de pols estelar, creador de galàxies i planetes; de fet, aquesta pols estelar es pot condensar, i tornar a formar de nou estels.
Aquesta pols d'estels, actualmente encara segueix flotant entre nosaltres, i ens connecta amb l'univers, reconstituïn-nos un cop i un altre al llarg de la nostra vida. Tot el material del nostre cos s'origina d'aquestes restes estelars, residus d'explosions d'estels moribunds, o que ja han mort; aquesta pols, doncs, arriba a les plantes, i d'elles extraiem els nudrients que necessitem per a viure. I després, al cap d'uns quants anys, la major part del nostre cos és creat de nou.

UNA ANTIGA TEORIA SOBRE L'ORIGEN DE LA VIDA A LA TERRA

A l'antiguitat hi hagué moltes teories o creences sobre com es creà el món i s'originà la vida al nostre planeta.
Un mite ens parla d'aquesta faixa blanca que atravessa el cel de cap a cap, i que anomenem laVia Làctia, i que els romans en dèien el "Camí de Llet". Aquest "Mar de Llet" era l'escuma del mar celeste de la Deessa Mare, i representava tan la llet materna que ens nodria com la llet seminal que ens donava la vida. (recordem que la Gran Mare primitiva era hermafrodita, i per tant posseïa els dos sexes, ella s'havia autocreat i/o autofecundat). Aquesta Gran Mare era la que alimentava els ésser humans, i als difunts, i també era la responsable de la nostra mort i resurrecció.
Quan l'home primitiu contemplava la Via Làctia, veia milions d'estels que representaven les sements estelars de la Deessa. El cel, la terra i el món subterrani,eren el ventre de la Dea on eren guardades totes les llavors dels éssers humans, i on reposaven cada nit tots els estels.
La Via Làctia era representada com una figura femenina amb el ventre o triangle púbic farcit de puntets que eren els estels o sements de tots els ésser humans.

LA POLS DE LA VIDA

La vida a la Terra va caure (i segueix caient ) del cel, en forma de pols estelar. Aquesta pols celestial era la que prenyava les dones quan queia a la Terra, queia a l'aigua del mar i dels rius. Queia  a la terra, i el vent se l'emportava... i penetrava als cossos de les dones quan es banyaven o quan el vent els introduïa aquella pols fecundadora al seu ventre (cal advertir que a les més remota antiguitat, els humans no sabien que calia unir-se sexualment per procrear). Per això molts pobles primitius aprofitaven les époques de l'any que hi havia pluja d'estels per celebrar festes orgiàstiques en aquestes dates que es consideraven especialmente favorables. Eren festes de fertilitat, que estimulaven el creixement dels conreus i del bestiar. I evidentment, eren festes per procrear. Hem de dir també, que aquestes festes eren altament efectives, doncs tothom constatava (o gairebé), com al cap de nou mesos totes les dones parien de cop.

Amb el temps, l'home descobrí que per tal de tenir descendència, calia que hi hagués una unió sexual entre un mascle i una femella. I també va descobrir que el mascle era portador d'una llavor (o millor dit, d'unes llavors molt petites) que estaven amagades en el seu licor seminal. Dit d'una altra manera, es va fer evident, que el mascle posseïa una pols que donava la vida.
Actualment molts catalans quan parlen de fer l'acte sexual, diuen de "fer un polvo", castellanisme provinent evidentment del castellà. En català, caldria dir de "fer una pólvora", però de totes formes tampoc no seria correcte, doncs seria un calc barroer del castellà, i a més no s'ha dit mai així.
Els catalans per fer referència a l'acte sexual, (d'entre les moltíssimes formes que podriem escollir), ja teniem a l'Edat Mitjana el terme "espolsar",  (al Decameró, trobem espolsar-li lo pellissó).
Espolsar era un verb molt ilustratiu, doncs acomplia dues funcions: per una banda ens remetia a l'acció de dipositar "la pols", i per l'altra ens parla d'un ritme, d'un moviment.
En el camp de la semàntica podriem parlar d'unes quantes paraules relacionades entre si, i que sembla que deriven de pols, com podrien ser pol.len, pol.lució, pell, poll, polla... que caldria buscar el seu origen ja en l'antic indoeuropeu.
Tot el
I ja per acabar aquest article tant empolsegat, voldria advertir-vos o prevenir-vos sobre aquest escrit. Tot el que hi trobareu, no és del tot veritat ni del tot mentida, tot plegat són teories i creences que els humans ens inventem per intentar d'entendre una mica més la nostra "realitat".



Josep Ballabriga i Clarasó




divendres, 9 de juny del 2017

Biure el fogatge de 1515.

                                                    BIURE I EL FOGATGE DE 1515

El 1515, al poble de Biure (de Gaià) hi vivien 18 famílies, que devien representar uns 90 veïns. Havien passat 18 anys de l'anterior fogatge, i el poble ara tenia una casa més.

Passem ara a fer el llistat de focs del lloc per orde alfabètic:

Jaume Bofarull
Pere Bofarull
Jaume Çamón, Moss.
Antoni Dalmau
Joan Daurella, carlà
Antoni Esteve, Moss.
Antoni Guinovart
Joan Llorach
Gili Malet
Joan Martí
Joan Martorell
Antoni Montagut
Mirona, vídua
Jaume Oluja
Prunera, vídua
Berenguer Rosanes
Antoni Uguet
Joan Uguet

Si observem el llistat anterior veurem que alguns cognoms han desaparegut, respecte al fogatge de 1497.
Desapareixen els Avella, Bover, Guimerà, uns Malet i Montargull.

Segueixen els Bofarull (abans Boffarull), el Dalmau, Guinovart, Malet, Martí, Miró, Prunera, Rosanes (abans Roanes), els Uguet i Oluja (abans Uluge).

Alguns caps de casa, veiem que són els mateixos, o potser d'algún fill homònim. És el cas de Pere Bofarull, Antoni Dalmau, Gili Malet, Antoni Uguet, Jaume Uguet i Jaume Oluja.

També veiem que hi ha dues vídues, que són la vda. Mirona, que devia haver estat la muller de Bernat Miró, i la vda. Prunera, que ho era de Vicent Prunera.



Josep Ballabriga Clarasó

dissabte, 6 de maig del 2017

La passió medieval de les Piles.

                                                   LA PASSIÓ MEDIEVAL DE LES PILES. 1

L'any 1893, mossèn Segura (1) va trobar a les Piles un poema de la segona meitat del segle XIV, d'autor desconegut. La troballa en qüestió, va tenir lloc a l'arxiu de la parròquia espilenca, guardat entremig d'un feix de documents privats i en un estat lamentable, doncs l'humitat i els corcs havien fet de les seves. El manuscrit estaba protegit per unes tapes que consistien en un fragment de pergamí de l'època, que contenien part del testament de Guilielmus de Monte Superbo, habitator de Cespilis (2). Al manuscrit l'hi faltaven els primers i darrers fulls, i en molts llocs era il.legible.

Mossèn Segura, per tal de preservar el contingut del còdex, en feu una còpia manuscrita el més fidel posible. Però, un bon dia, inexplicablement, aquest manuscrit es va perdre, i encara sort que mossèn Segura com ja  hem dit, l'havia copiat!.
Aquesta transcripció del mossèn, va ser publicada els anys 1909 i 1910 a Estudis Universitaris Catalanas per Emili Moliné i Brasés amb el títol de "Passió, mort, resurrecció y aparicions de N. S. Jesucrist".

Del manuscrit se n'han conservat 2.458 versos (3), alguns en estat parcial, altres totalment il.legibles, i encara d'altres dels quals no se n'entèn el significat. A més, també hi ha moltes llacunes, amb línies desaparegudes i versos perduts.

Aquest poema narratiu, o passió narrativa en vers, sembla ser de motlle francès. Amb tot, però, potser hauriem de parlar més aviat d'un misteri (4), doncs l'espai que s'ocupa de la passió de Crist és força breu.
La primera part del poema que comença. "E s'amira car tot era ensems", fins el vers 933, explica la passió i el patiment de Jesús desprès d'haver estat apresat fins a l'ascenció.
Del vers 933 fins el 2.333, relata els esdeveniments que proven la resurrecció i l'ascenció de Crist, el descens a l'infern i la vinguda de l'anticrist. I la part final del text, (recordem que falten els darrers fulls), els signes del judici final i els quinze últims dies de la fi del món. (el text descriu només fins el dotzè dia, doncs falta el darrer full).

La confecció d'aquest relat en forma de poema, es nodreix principalment de quatre fonts, que són:

1- Els quatre evangelis canònics, que són els únics reconeguts per l'església catòlica. Són el de Mateu, Marc, Lluc i Joan.

2-L'evangeli apòcrif de Nicodem. Aquest evangeli, comprèn dues peces literàries independent. L'una és coneguda per Acta Pilati, que narra el judici de Jesús per Ponç Pilat, i l'altra és la coneguda per Descensus Chisti Inferos, que explica el devallament de Crist als inferns.

3-La Bíblia rimada de Sevilla inclou unes llegendes rimades que al poema de les Piles surten gairebé copiades. Segons Josep Izquierdo un centenar de versos de la Bíblia rimada de Sevilla coincideixen amb la narració espilenca.

4- I algunes llegendes extretes de la Llegenda Àuria de Iacopo de Varazze.




Josep Ballabriga Clarasó




Nota. En un proper article seguirem parlant d'aquesta important troballa, que com hem dit efectuà Joan Segura ara farà aviat 125 anys. Sapigueu també, que aquest manuscrit es trobà anys desprès a la Biblioteca Universitària de Barcelona, on segueixen custodiant-lo.



(1) Joan Segura i Valls 1844 - 1909. Prevere i historiador nascut i mort a Santa Coloma de Queralt.

(2) Guillem de Montargull, habitant de les Piles.

(3) En realitat són 2510 versos, doncs al text editat per Moliné, la numeració dels versos és incorrecta, i almenys uns cinquanta n'han estat exclosos del recompte general, per ser totalment il.legibles. Possiblement caldria afegir-hi uns 25 versos més, que correspondrien als fulls de l'encapçalament i acabament de l'obra.

(4) Els misteris eren representacions dramàtiques de caire religiós i d'origen medieval, que s'escenificaven a l'interior del temples. Era un teatre religiós amb voluntat edificant, que oferia passatges de la vida de Crist, de la Mare de Deu o d'algun sant.

dilluns, 6 de març del 2017

La curiosa cuina catalana. Rates a la cassola.

                                  LA CURIOSA CUINA CATALANA. RATES A LA CASSOLA

El plat d'avui el farem amb rata, però no amb rata de claveguera, no, la rata que escollirem avui per cuinar, és la rata d'aigua (Arvicola sapidus), que a l'Alt Gaià anomenem bufó o rata bufonera (1), que és un rosegador que viu a la vora dels rius, llacunes i albuferes d'aigües molt netes, la mida del seu cos va d'entre 16 i 22 cm i la cua pot fer de 10 a 15 cm. El seu pes és d'uns 300 grams. El color del seu pelatge, és molt variable, pot anar del gris al negre, passant pels tons marrons i vermellosos. La seva alimentació és bàsicament hervíbora, o sigui que menja més que res matèria vegetal no llenyosa, i també alguns bulbs, escorça i arrels d'arbres de ribera (diu que pot tallar rels de fins a 30 cm), ous, tubercles, amfibis, alguns insectes aquàtics, i fins i tot peixos i crancs.(2) Jo a les Piles n'havia vist a la Font de Llorac, ja fa força anys. És fàcil saber si un rierol està habitat per aquesta rata, doncs es coneix per les galeries que construeix a la vora dels corrents d'aigua, i també pels muntets de cagallons que hi ha pels volts. Aquesta rata actualment està protegida, perqué la seva població ha minvat força, degut més que res a l'acció humana. Si algú se li acudeix de caçar-la, sàpiga que li pot caure una multa de 2000 euros.

LA RATA BUFONERA A LA CUINA

Per començar aquesta història, cal que reculem molt enrere en el temps, tant com 2,5 milions d'anys.  En el continent africà en aquestes dates tant llunyanes, hi vivien uns homínids batejats com Australopithecus garhi, que abandonaren l'estricta dieta vegetariana que seguien els seus ancestres, i hi van incorporar alguns animals, convertint-se així en omnívors. El mateix feu l'Homo habilis (el primer representant del gènere Homo), que habitava a l'Est i Sud d'Àfrica. S'ha evidenciat que aquestes espècies pre-humanes ja eren carnívores, perquè s'han trobat rastres de tall als ossos de les víctimes que van devorar. Els animals trobats, entre d'altres, eren serps, granotes, i RATES.(ara no hem feu dir de quina raça de rates es tractava).
Ah!, un apunt que cal advertir: Des que els homínids van començar a caçar animals, ja no ho van deixar de fer. Amb el pas del temps i amb l'evolució de l'home, aquest van anar aconseguint preses més i més grosses. O sigui que des d'aleshores l'espècie humana es convertí en omnívora, i així seguim.

Saltem ara cap el sud del continent europeu, concretament a la península ibèrica. Aquí també ja fa molts mil.lenis que la rata d'aigua formava part de l'alimentació de l'home (3) d'aquell temps, i de fet és ben lògic, doncs els primers pobladors d'aquesta península, s'assentaven en llocs on  l'aigua hi era ben a prop, i allí mai no hi faltaven les rates.
Sense que ens haguem de moure de la península ibèrica, doncs, repassarem uns quants jaciments arqueològics, que son dels més antics d'Europa, i al mateix fer farem un repàs ràpid a l'antiquíssima cuina d'aquesta península, un repàs que va de prop d'uns 1.800.000 d'anys abans del present, fins el segle XX. L'ingredient estrella d'aquest llarg període, serà la rata d'aigua.

Però abans de tot, potser que parlem una mica de l'alimentació dels homínids i dels humans (del gènere Homo), d'aquell temps. Abans hem parlat de quan aquests homínids es convertiren en omnívors, i de fet eren omnívors amb tot el sentit que té aquesta paraula, doncs s'ho menjaven gairebé tot: des d'insectes i qualsevol animal més aviat petit, arrels, tubercles, vegetals, fruites, llavors, carronya i també algun membre de la seva pròpia espècie. També era un aprofitat, doncs quan qualsevol carnívor havia abatut una presa, ell s'esperava pacient a veure si podia arreplegar alguna engruna.
Com veieu doncs, la subsistència d'aquests "homes" era força variada, però no gaire sofisticada.

LA CUINA PREHISTÒRICA

Per poder parlar de la cuina a la prehistòria, necessitem de dos o tres "ingredients", que jo considero imprescindibles per poder preparar o cuinar els diferents aliments.
En primer lloc, ens caldràn algunes eines bàsiques, per poder elaborar els diferents àpats.
En segon lloc, ens serà indispensable el foc. (la cuina va nèixer quan l'home aprengué a dominar el foc).
I en tercer lloc, ens farà falta un ingredient, que si bé hi ha experts que diuen que no és del tot imprescindible, sí que és molt important. És la sal.

LES EINES

Les eines més antigues que s'han trobat fins ara, són unes destrals de pedra d'1,76 milions d'anys, que procedeixen de la regió de Turkana a Kènia.
Les primeres "eines" o útils que va fer servir "l'home", van ser les que va trobar més fàcilment a l'abast, com podia ser una pedra,  una rama d'un arbre usada com a garrot, o un os d'algun animal; sovint les va usar per defensar-se o per atacar (o caçar), algun animal o homínid rival. Per tant podriem dir que aquestes eines aviat es van confondre amb les armes, perqué de fet tenien aquesta doble finalitat.
Però centrem-nos ara en la cuina prehistòrica, i en les dues eines que de bon principi es van fer indispensables per cuinar, que són la destral i el ganivet. Estaven fetes generalment d'alguns minerals durs com el sílex, el quars, el basalt, l'obsidiana, etc.; a més, aquests minerals al colpejar-los es trencaven i presentaven unes superficies afilades i tallants, que servien per picar, tallar o escorxar.  Les llesques que saltaven al picar aquests materials, eren els ganivets, els tallants, els raspadors... dels quals n'hi havia de diferents mides.
Les destrals i ganivets més primitius no tenien mànec (emmanegar una eina, va ser una innovació més tardana), però tenien una superficie roma que servia d'empunyadura. Les destrals, que també en podriem dir masses, tenien una forma amigdaloide, mentre que un extrem era més arrodonit, i  servia d'agafador, l'altre en canvi, era més apuntat i servia per picar o tallar.
Quan l'home aprengué a controlar el foc, el feu servir, (d'entre moltes altres aplicacions), per endurir les puntes de les llances, de les fletxes i dels mànecs de les diverses eines, que usava en la vida quotidiana.
Ah!, un apunt final, l'home primitiu de primer, no guardava els útils que feia servir per a qualsevol operació; quan els començà a portar a sobre per caçar, o els tenia a l'abast per cuinar, aleshores sí que podem parlar realment d'estris o eines.

EL FOC

El domini del foc per part dels humans, va ser segurament  la revolució més gran de tot el Paleolític. Aquest període de temps va dels 2.500.000 a 10.000 d'anys a. C. Bé, de fet aquesta revolució potser hauria d'anar de bracet amb l'invenció de les primeres eines, per això n'hem parlat en primer lloc.
Controlar el foc per part dels humans, va suposar donar un pas de gegant en la història de la Humanitat. Aquest pas gegantí, va fer que "l'home" d'aquell temps evolucionés i distanciés encara més la frontera entre la raça humana i els animals. 
El foc donà superioritat i seguretat a aquells primitius, hi afegí més hores d'iluminació a les llargues i fredes nits d'hivern. Aconseguí molta més seguretat en front dels atacs dels felins que els acosaven i els donà escalf a les balmes o coves on vivia. L'home es sociabilitzà i es començaren a explicar "els contes a la vora del foc", doncs a l'entorn de la foguera s'explicaren relats fantàstics, sorgiren éssers fabulosos, es contava que hi havia pobles que eren monstruosos, perquè encara s'ho menjaven tot cru, i fins i tot els propis semblants.  A la vora del foc s'intercanviaven nous coneixements i noves innovacions...I sí, a la vora del foc es cuinaren les noves creences, els mites i llegendes, els misteris de la màgia i el poder de la religió.
Algú creu, que l'humanitat hagués pogut suportat les diverses i llarguíssimes glaciacions que hi hagué al Paleolític?. Com s'hagués menjat la carn o els vegetals congelats,  durs com a pedres, sense l'ajuda del foc ?.
Si bé, el primitiu tenia temor al foc, sabia o intuïa dels seus beneficis, doncs s'havia trobat animals mig rostits després d'un incendi i se'ls havia menjat, i els havia trobat deliciosos, millors que quan se'ls empassava crus amb la sang rajant. Gràcies al foc havia aconseguit sense cap esforç poder-se atipar.

EL FOC DOMESTICAT

No sabem com i quan va ser (4), però se suposa que un bon dia, i d'això ja fa molt i molt temps, un grup "d'humans" molt primitiu, estava observant fascinat i atemorit alhora un gran incendi que havia estat provocat per un llamp. Després de contemplar com les flames engolien el bosc, i com molts animals fugien esporuguits, s'esperàren una bona estona a que l'incendi s'apaivagués. Llavors amb una certa recança, un d'ells s'acostà a la zona cremada i s'atreví a agafar una rama encara fumejant, i com si fos una torxa la portà a la cova on  s'aixoplugaven. Allí, amb l'ajuda dels altres membres del grup van anar afegint rametes i tronquets al damunt de les brases d'aquella rama, encara en combustió. Desseguida es produí un fum espès, i tot seguit tota una colla de flames van iluminar els present. El miracle s'havia produït, l'home havia robat el "Foc Celestial". Ara era el moment d'aprofitar-se'n. És clar que també es pogué aconseguir foc, d'un volcà en erupció, i potser es feu així també, aleshores aquest foc hagués estat robat de les entranyes de la "Mare Terra". Tan si el foc provenia del Cel o de la Terra, se'l considerà sagrat.
Ara era qüestió d'alimentar-lo i mantenir-lo. Aquest foc no s'havia d'apagar mai, havia de ser "etern".
Per això calia que alguns membres de la tribu es convertissin en "Guardians del Foc", havien d'estar vigilants sempre que aquell "Foc Sagrat" no s'apagués mai. Era una gran responsabilitat, que havien d'assumir, i que pagaven amb la seva vida si no complien amb el seu objectiu. (5)
Molts d'aquests llocs on hi havia foc permanentment, es convertiren en santuaris on s'hi acudia en pelegrinatge des de llocs llunyants. La columna de fum que s'aixecava de la foguera comunitària, era un bon senyal que ja es veia des de molta distància, i que indicava on era el perpetu.
La foguera de la tribu, no solament era alimentada amb llenya, també s'hi cremaven molts ossos, que encara duraven més que la llenya, i desprenien molta escalfor i molta llum. Els ossos frescos cremaven com a torxes, doncs el moll de l'os al tenir un alt percentatge de greix, crema amb facilitat i desprèn molta lluminositat.

I encara podriem parlar molt més de les excelències del foc: Per exemple, l'home d'aquell temps, des que començà a cuinar, digerí molt millor els aliments i alhora eliminà molts paràsits i patògens de la carn crua, segurs portadors de diverses malalties.
El foc contribuí a conservar els aliments, mitjançant la cocció, l'assecatge i el fumat. El foc va ser un gran aliat alhora de la caça, doncs es valien d'ell per espantar els animals que volien caçar, encarant-los cap a un espai clos, un precipici o un aiguamoll; un cop allí, els mataven o remataven. I ja per acabar, el foc feu que l'home es fes sedentari, (és una opinió personal, que és contrària al que diuen els historiadors oficials, doncs aquests defensen que el sedentarisme començà al Neolític, just quan començà l'agricultura), segurament molts mil.lenis abans del que és creu, i poc després d'aprendre a controlar el foc.

LA SAL COM A CONDIMENT

Ens diuen els arqueòlegs i antropòlegs, que els homínids i els homes primitius, (quan encara eren nòmades i només caçaven i recol.lectaven... i quan encara no tenien llar...i encara no havien domesticat el foc), no consumien sal, perquè com tot s'ho menjaven cru, doncs la sal necessària per a l'organisne, ja l'aportava la dieta.
Jo no m'ho acabo de creure això, doncs crec que per al primitiu era tant important tenir aigua a la vora, com sal. Segurament que aquells homes tenien l'instint de trobar llocs on hi havia pedres salabroses que llepaven amb fruïció, o potser havien observat algun animal que ho feia.
Observem ara tres emplaçaments de la península ibèrica on possiblement l'home primitiu hi acudia a la recerca de sal.
El primer el trobem a Cardona, on segons els arqueòlegs oficials, ja s'aprofitava la sal al Neolític Mitjà, entre el 4.500 i el 3.500 a. C., i segons diuen és el lloc peninsular més antic, on s'extreia aquest producte. Es té constància que a la comarca del Bages, fa entre 40.000 i 33.000 anys, els Neandertals ja s'hi instal.laren, i és de suposar que coneixien a bastament la sal de Cardona.
En segon lloc hem escollit Atapuerca. No sabem si l'Homo antecessor consumia sal, doncs els arqueòlegs, no en parlen. (és que potser no ho saben, o potser no ho han investigat). El més probable, és que els d'Atapuerca anéssin a buscar sal al jaciment salí de Poza de la Sal, que ja des de l'antiguitat era prou conegut. Tot i que està a una distància d'uns 45 quilòmetres, valia la pena acostar-s'hi.
El tercer emplaçament, el trobem al terme municipal de Loja (Granada), en una pedania que es diu Fuente Camacho, on hi ha unes salines explotades des de la més remota antiguitat. La sal s'extreia ja al naixement del Arroyo Salado, doncs part de l'aigua quan surt del manantial, ja es fossilitza allí mateix.
En aquest indret, l'home ja s'hi instal.là al Paleolític Inferior, (aquest període va de 2,5 milions d'anys fins els 125-127.000), doncs s'hi han trobat grans destrals de mà sense polir, grans bifaces de sílex i quarcita, i gran nombre de micròlits i petites llesques treballades i retocades, la gran majoria de sílex. (aquests materials i d'altres s'han trobat en dos importants jaciments, que són Cortijo Calvillo i Cortijo de las Mozas).
Degué ser un assentament de superficie, amb l'objectiu d'abastar-se de materials de sílex, i sobretot de sal.
Els antics pobladors que vivien a la costa, o prop d'ella, els era ben fàcil cuinar amb aigua marina, o amb sal procedent d'alguna salina litoral. Amb tot, però, tenint l'aigua de mar a la vora era molt fàcil fer sal, només calia buidar un tronc d'un arbre i omplir-lo amb aigua de mar, llavors només calia esperar a que els rajos solars evaporessin aquella aigua, i tot seguit ja podien rascar les parets del recipient per obtenir la preuada sal.
Una altra fòrmula d'aconseguir sal, era fent una bona foguera amb elements vegetals, llavors s'hi anava abocant lentament a sobre aigua salada, la qual cosa produïa un fort xoc tèrmic, que provocava la cristal.lització del clorur sòdic. Un cop apagat el foc només calia recollir la sal dipositada a les cendres. Ah!, les cendres també s'havien usat per saboritzar les menjes de l'home prehistòric.

LA SAL COM A CONSERVANT

Des de molt antic, la sal s'usà com a conservant, doncs el clorur sòdic segresta l'aigua de qualsevol aliment que es vulgui preservar. Al deshidratar-lo fa que no hi puguin viure ni reproduïr-se molts dels microorganismes patògens, com bacteris, fongs, llevats...

LA SAL DE LA VIDA

La sal és imprescindible per a la vida, sense aquest producte l'ésser humà no podria viure. Les exigències de sal del nostre cos, però, són molt baixes, doncs amb 4 o 5 grams al dia ja en tenim prou per cobrir les nostres nessecitats.
Hi ha hagut pobles que no han consumit mai sal, com els habitants de Papúa Nova Guinea o els Ianomami (se suposa que la sal indispensable per a la vida ja l'aporten els aliments), però aleshores en aquests casos, els ronyons fan de reguladors i mantenen l'equilibri entre sodi, clor i potasi. Això vol dir, que si una persona té deficiència de clor o sodi al seu organisme, els ronyons s'encarregaràn de retenir aquests dos elements per tal de mantenir els nivells adequats.

El clor i el sodi, doncs, són indispensables per regular tot una sèrie de funcions fisiòlogiques. Veiem-ne algunes:

El clor ajuda a mantenir en bon estat les articulacions i els tendons, i és un regulador de l'equilibri i de la pressió dels fluïds de l'organisme. Ajuda al fetge a eliminar toxines, i al ser un dels components dels sucs gàstrics, doncs es fa imprescindible per a digerir els aliments.
El clor és el responsable del sabor salat dels aliments, i representa el 0,17 % de la massa corporal.

El sodi regula la quantitat d'aigua del cos i dels fluïds del organisme, aconseguint així una adequada hidratació. També ajuda a transmetre els impulsos nerviosos als músculs. Per a realitzar totes aquestes funcions, l'ésser humà només necessita 2 grams d'aquest element al dia. El sodi representa el 0,10 % de la massa corporal.




RATES CRUES

El jaciments de Fuente Nueva, Venta Micena, Barranco León i Barranco del Paso són al municipi de Orce (Granada), estaven situats a la vora d'un gran llac que s'havia format a partir d'un antic braç de mar. Tots aquests emplaçaments se'ls engloba en unes dates que poden anar dels 1,3 als 1,8 milions d'anys. Amb tot però, les peces més antigues que s'han trobat manipulades per l'home, están datades pels volts de 1,4 milions d'anys. És considerat el jaciment més antic d'Euràsia. En aquest jaciment andalús, doncs, s'ha trobat una espècie de rata d'aigua, que es considera la precedent de l'actual Arvicola sapidus, és la Mimosys savini, actualment extingida.
Aquest rosegador, segurament que formava part de la dieta d'aquest homínid. Que com la cuinava?. Doncs molt senzill, després de mortes, les escorxava, esbocinava i se les cruspia crues.
En aquells temps, els homínids de llavors encara no havien "domesticat" el foc i per aquest motiu tot s'ho havien de menjar cru. Es veu que eren naturistes i crudivoristes, no per filosofia (encara trigaria molts milennis a crear-se aquesta doctrina), sinó per obligació.
Podriem dir que l'art culinari encara no s'havia inventat; la cuina realment va començar, quan els homínids van perdre la por al foc, i es van valer d'ell per cuinar els seus aliments.


 A Atapuerca (Burgos), cap a finals del 2010 van descobrir una rata d'aigua molt semblant a l'actual, que podria ser la més antiga de la història, doncs data de fa 1,2 milions d'anys. Era  l'Arvicola jacobeos, i convivia amb l'home més antic d'Europa, l'Homo antecessor, amb una antiguitat que podria anar d'1,5 milions a 900.000 anys.

Traslladem-nos ara a Catalunya en una ocupació humana d'una antiguitat que va d'entre 1.000.000 i 780.000 anys. Es tracta del jaciment del Barranc de la Boella situat a la vora del riu Francolí i al terme municipal de la Canonja. Aquí s'ha trobat la Mimosys savini, de què ja hem parlat més amunt, que és l'ancestre de la rata d'aigua actual.

Un altre jaciment català, és al Torrent de Vallparadís a Terrassa, on s'hi ha constatat activitat humana des de fa uns 900.000 anys. Aquí, tampoc no hi podien faltar els rosegadors de què parlem. S'hi ha localitzat la Mimosys savini que va viure des de fa 1 milió fins els volts de 500.000 anys, que va ser quan va desaparèixer i va ocupar el seu lloc una nova espècie, l'Arvicola cantiana.



RATA A LA BRASA

Un altre jaciment també molt antic, el trobem a la regió de Múrcia, es tracta de la Cueva Negra, prop de Caravaca de la Cruz amb una antiguitat que podría anar dels 990.000 als 800.000 anys abans del present. En aquest jaciment el 2011, es constatà la presència de foc, i és la referència més antiga de què es té notícia a nivell europeu (6). En aquest emplaçament s'han recuperat restes d'animals que van ser la base de la subsistència dels caçadors recol.lectors d'aquells temps. D'entre les restes d'animals, no hi podia faltar la rata bufonera. I ara sí, ara que s'ha descobert la presència de foc en aquest jaciment, ara ja podem bo i assegurar que aquest tipus de RATA devia ser cuinada A LA BRASA, o bé ESCALIVADA.
Un altre procediment era fer passar la rata per la pedra. D'aquest "plat" en podriem dir ROSTIT DE RATA A LA PEDRA, i el procediment era el següent: Es feia una bona foguera, en la qual s'hi posava tota una colla de pedres més aviat planes, com si fos un "engraellat", i s'esperava a que hi hagués un bon braserar, quan  les pedres eren ben roents, només calia posar les rates a rostir al seu damunt.
RATES ENFANGADES O AMB SARCÒFAG.
Un altre procediment que s'usava a la cuina prehistòrica, en animals més aviat petits, (com podia ser una perdiu, un eriçó, o la mateixa rata d'aigua), es feia així: S'agafava l'animaló i se li treien les tripes pel recte i es salava per dins.(7) Aleshores es pastava fang i aigua i se'l cobria tot amb aquesta pasta. Ah!, a l'animal no calia escorxar-lo, ni treure-li les plomes. Després es cobria l'animal arrebossat amb fang, amb un bon braserar. Quan el fang es començava a esquerdar (això passava al cap d'una hora, més o menys), volia dir que ja estava a punt. Llavors es trencava la coberta d'argila, i apareixia un animal perfectament cuinat, net i blanc, doncs la pell o la ploma quedaven enganxades al fang.
Aquest elaboració en alguns països en diuen "en sarcòfag", i encara era usada al segle passat en terres lleidatanes. La recepta està extreta del "Llibre de la cuina catalana" de Ferran Agulló, la primera edició del qual, és de l'any 1928.

A Catalunya, a la Cova del Mollet a Serinyà (Girona), s'hi trobà Arvicola terrestris. Aquest jaciment, era un assentament i lloc d'enterrament de l'Homo heidelbergensis de fa uns 200.000 anys.

A l'Abric Romaní (Capellades) se n'han trobat força de bufons, de fet, és el microvertebrat més abundant que s'ha localitzat en aquest jaciment del paleolític mitjà. Un total de 43 individus en diferents nivells. Els arqueòlegs i/o antropòlegs, no ens han dit clarament si aquest rosegadors formaven part de la dieta de l'home d'aquells temps, potser no n'han trobat prou evidències, però segurament que eren part de la alimentació dels neandertals de llavors. Cal recordar aquí, que el barranc del Capelló a l'Abric Romaní, va ser refugi de l'home de neandertal entre els 75.000 i 40.000 anys abans del present.


BROU DE RATES AMB VEGETALS

La Cueva de Maltravieso a Càceres, fou habitada per l'home primitiu  fa uns 17.000 anys. Doncs bé, el bufó també era present  a la "cuina" d'aquell temps. Ah, i a més es trobaren dues espècies més de rates semblants a la d'aigua: l'Arvicola sylvaticus i l'Arvicola terrestris que devien tenir la mateixa finalitat que aquesta, vull dir, que devien anar a parar a la panxa de l'Homo sàpiens. Les rates de llavors es devien seguir fent a la brasa, però ara ja dominaven una altra tècnica, ara ja en podien fer un bon brou barrejant diferents ingredients, com trossos de carn o peix, arrels, tubercles, algun llegums i/o cereals potser mig trencats, a més d'alguns vegetals i herbes. Però ara em direu, com podien bullir tots aquests ingredients, si encara faltaven molts mil.lenis perquè s'inventés la ceràmica. Doncs molt fàcil, agafaven una pell d'un animal i l'omplien d'aigua junt amb tots els ingredients seleccionats, i la col.locaven al foc penjada de quatre pals. Tot i que calia ser prudent alhora de controlar la distància de la pell a la flama, com que el cuir de l'animal estava sempre en contacte amb el brou, no es cremava. Si volien accelerar el procés, hi afegien pedres roents, que havien escalfat prèviament al foc. Aquesta forma de coure els aliments, bullint-los, no se sap ben bé quan es començà a practicar, però es té noticia que a Europa ja es feia servir almenys fa uns 35.000 anys.(8)
Aquest sistema també el feien servir per coure "botifarres". Aquests embotits els elaboraven amb els budells, l'estómac i la bufeta dels grans animals que caçaven i els omplien de carn trinxada, ho amanien, (potser amb herbes aromàtiques i sal ?), i ho posaven a coure, o bé penjant-los damunt la foguera, o bé bullint-los a dins del brou. L'objectiu era d'allargar la conservació de la carn, quan n'hi havia grans quantitats.


RATES FREGIDES AMB CEBA I ALLS SILVESTRES

Seguim saltant en el temps, i ara ens situem a l'edat de bronze (la cronologia d'aquest període a la península ibèrica abasta de 1.650 a 1.500 a. C.). Doncs bé, en unes excavacions efectuades a Cantàbria, es van trobar ossets de rata d'aigua barrejats amb altres restes de menjar. Aquestes restes com hem dit són de l'edat de bronze. Com devien estar cuinades aquestes rates?. Pels volts del 2.000 a. C., ja es feia servir la ceràmica per cuinar, i per tant, la carn i les verdures ja es podien estofar o fregir amb algun tipus de greix animal, (potser llard de porc), i acompanyades (qui sap), d'un sofregit d'all i ceba amb el seu punt de sal i potser amb algun toc d'alguna planta aromática. Ja des del Paleolític, es té constància que l'home primitiu recol.lectava cebes i alls silvestres, per donar gust al seu paladar.


RATES ESTOFADES O AMB SUC

Les rates d'aigua eren molt apreciades pels romans. El seu nom llatí Arvícola sapidus ja ens diu, que menja herba, i que és saborosa. Curiosament no figuren a De re coquinaria, el recopilatori gastronòmic del romà Apici, que visqué al segle I d. C., per tant no sabem com les cuinaven.
Potser les feien estofades lentament amb un generós raig de bon vi. Ara ja hi podien sucar pa. (el pa el van introduïr a la península ibèrica els fenicis al segle VIII a. C.). També us proposem un altre plat que potser van fer en més d'una ocasió els romans. Es tracta de les SOPES DE RATA, que eren molt senzilles d'elaborar. Fixeu-vos: Després de netejar uns quants d'aquests rosegadors, es posaven a bullir una bona estona amb algunes verduretes i una mica de sal. Quan tots els ingredients ja estaven perfectament cuits, s'escaldaven amb aquest brou, unes llesquetes de pa torrat que havien estat tallades molt fines.


Des dels temps dels romans, fins al segle XX, perdem el rastre d'aquest rosegador a la cuina. Almenys no en tenim constància escrita, ni tant sols els prestigiosos llibres de cuina medievals catalans fan esment  d'aquest animaló. (ens referim al Llibre de Sent Soví, el Llibre d'Aparellar de Menjar i al Llibre del Coch). Amb tot, però, us vull proposar un plat medival molt català, que es pot fer amb qualsevol animal, gros o petit. Es tracta de rostir l'animal en qüestió, a l'ast. Era una tècnica medieval molt corrent a Catalunya i no m'estranyaria que s'haguéssin fet RATES A L'AST. Però encara que no n'hi hagi referència escrita, sabem que al segle XIX, el bufó era consumit gairebé per tota la geografia hispànica, i al segle XX encara continuava aquesta pràctica en molts punts de la península ibèrica.

RATES AMB ARRÒS. Als Països Catalans, sabem que al Delta de l'Ebre, aquestes rates, que allí reben el nom de taus, se les menjaven amb arròs. A València en diuen talpó d'aigua, i era un ingredient que no podia faltar a les seves paelles.Per cert, a les zones rurals del País Valencià, ja es començà a fer l'arròs a la valenciana (que és com en dèien abans, ara només es parla de paella), entre els segles XV i XVI. Ah!, els valencians també se les menjaven fregides amb tomaca.

DE RATES I RATOLINS

Les rates, tant la negra (Rattus rattus), com la comuna o de claveguera (Rattus norvegius), també havien format part de l'alimentació humana, més que res en èpoques de fam i caresties.  El poble, però, també en fèia remeis casolans. Veiem-ne uns pocs:

PEL MAL D'OÏDA

Oli de rates o de ratolins. Es podía fer amb ambdós animals, però més que res es feia amb ratolins. S'agafen els ratolins acabats de néixer i es submergeixen en pots plens d'oli pur d'oliva. Aleshores s'espera un període de temps prou llarg perqué els ratolins es dissolguin en l'oli. Després d'això es posen quaranta dies a sol i serena. Passat aquest temps, ja es pot fer servir. Era usat per guarir el mal d'orella dels infants.

UN PREVENTIU PERQUÈ ELS NENS NO ES PIXIN AL LLIT

 Els hi heu de donar un bon caldo de rates. Ah!, no cal que els hi digueu de què és el caldo.

PER FER VENIR LLET A LES PARTERES

Només cal que us beveu un brou en el qual hi haureu fet bullir cagallons de rata barrejats amb llet.

I ara per acabar, us vull explicar el que fèien els antics romans amb els ratolinets petits.
Quan trobaven un niu de ratolins de pocs dies, els empastifaven amb mel i se'ls empassaven sense ni tant sols mastegar-los. La gràcia, dèien, era els pessigolleig que els fèien quan els hi passaven per la gola.



Josep Ballabriga Clarasó




(1) També se les anomena rat-buf, rata d'arrossal o de sèquia.

(2) A l'albufera de València era perseguida perquè dèien que es menjava l'arròs, i també per la construcció de les seves galeries. Al Diccionari Català Valencia i Balear d'Alcover-Moll, se'ns diu que és molt perjudicial per l'agricultura perquè s'alimenta de tota clase de gra i altres plantes d'hort.

(3) Aquesta rata d'aigua, també era molt apreciada per alguns felins i algunes aus de presa, i això fa que sovint sigui molt difícil saber qui va ser el caçador. Generalment aquests rosegadors tan petits no tenen marques de tall als seus ossos.

(4) Se'ns diu que va ser l'Homo erectus, procedent d'Àsia Oriental i de l'arxipèlag d'Indonèsia, amb una antiguitat de1,8 milions d'anys el qui va a aprendre a conservar el foc.

(5) Ara que parlem del foc, és el moment de comentar, que a la Cueva del Ángel, a Lucena amb una antiguitat que supera els 500.000 anys, s'hi trobaren les restes d'una gran foguera, la cronologia de la qual, se la sitúa entre els 300.000 i 400.000 anys. Doncs bé, tot fa suposar, que aquesta foguera estigué cremant durant milers d'anys, doncs el gruix de les cendres acumulades arriba als 2,60 centímetres.

(6) A la Comunitat Valenciana, hi ha el jaciment del Alto de las Picarazas, que encara és més antic que la Cueva Negra. Al nivell IV que tindria una antiguitat d'entre 1,3 i 1,5 milions d'anys, també s'hi han trobat restes d'ossos cremats, la qual cosa evidenciaria que l'home de llavors ja manipulava el foc, i si es constata amb seguretat que aquest foc va ser intencionat, ens trobariem devant del foc més antic d'Euràsia.
En aquest jaciment, no he pogut esbrinar si hi havia rates d'aigua. S'hi han trobat eines de sílex i quarcita, i restes de fauna com cavalls i bisonts amb marques de tall; també s'hi han trobat ossos de conill amb marques de tall lític i de dentició humana.

(7) Hem d'advertir que aquesta recepta la transcrivim tal i com la feien al segle XX; a la prehistòria, no creiem, que s'entretinguéssin a treure les tripes a l'animal que calia cuinar, doncs tot era perfectament mengívol i  l'home de llavors no li fèia fàstics a res.

(8) Fixeu-vos si n'és d'antiga l'escudella i carn d'olla catalana!. Aquells homes primitius devien xarrupar el brou amb aquells "atuells" tan antics com la mateixa humanitat, que eren els cranis dels seus ancestres, o qui sap si el d'algun membre d'aguna tribu rival que s'havien cruspit prèviament. (el cervell humà, era una part molt apreciada pels primitius). Aquells cranis, doncs, devien ser els plats fondos, els bols o les cassoles de llavors. (a la prehistòria, se suposa que també es van fer servir plats de fusta molt aviat, però al ser un material perible, doncs no se n'ha conservat cap).
Un curiós em pregunta si també feien pilota aquella gent!. Doncs no ho sabem, però en realitat, els hagués estat ben fàcil de fer-ne. Només calia afegir a la carn trinxada i assaonada, alguns ous i algun cereals i/o llegums triturats, s'amassava una mica, i  au a bullir una estona.