La pell, és aquests tegument resistent i flexible que cobreix el nostre cos i que actúa com a barrera protectora que ens aïlla del medi que ens envolta.
I tantes coses més podriem dir de la pell, donat que és l'òrgan més extens i un dels més importants del cos humà. Ens comunica amb l'entorn i és també un dels principals òrgans sensorials ja que conté moltes terminacions nervioses que actúen com a receptors del tacte, pressió, dolor, temperatura...
Aquest mot, és força usat en locucions i frases fetes, i és ben comprensible donada la importància que té la pell per mantenir la vida humana. Llevar la pell a algú, equival a matar-lo. Per tan, frases com poden ser PELAR a algú, DEIXAR-HI LA PELL o FER-SE'N LA PELL, són sinònimes de matar a algú o morir. I el mateix significat té ESPELLAR o ESCORXAR algú.
A l'edad mitjana, FER PELL volia dir copular; amb el temps aquesta locució va variar una mica i es convertí en FER UN PELL A PELL, que té el mateix sentit.
El mètode PELL A PELL, consisteix en posar en contacte continuat al nounat amb la mare immediatament després de néixer, almenys durant dues hores abans de ser rentat, vestit i mesurat. Més endavant també pot ser el pare el que segueixi el mètode.
Amb aquest pell a pell, s'estableixen els primers vincles afectius amb el nadó i se n'estimula la maduració neurològica i millora en el creixement i desenvolupament, i a més, afavoreix la lactància.
El contacte del nounat amb la mare és la norma biològica de l'espècie humana en la majoria de cultures des de temps immemorials. Les mares prenien els seus fills en pic neixien, i se'ls posaven en contacte amb el seu cos i els oferien protecció, caliu, estimulació social i aliment.
LA PELL ANIMAL
Tots els animals vertebrats estan coberts per aquest teixit que els protegeig el cos i els aïlla de les inclemències del temps. Aquesta pell animal sovint està coberta de pèl o llana, factor que aprofità l'home primitiu per cobrir-se de cap a peus amb aquestes pells en temps gèlids. I sort en tingué d'aquest element imprescindible, ja que quan l'home prehistòric capturava un animal, tan important era l'ús de la seva carn com aliment, com la seva pell per abric.
No se sap ben bé com i quan començà el procés per adobar pells, però degué ser molt aviat, doncs les pells sense tractar es deterioren ràpidament, es podreixen i produeixen males olors i fins i tot poden produïr infeccions.
LA TRANSFORMACIÓ DE LA PELL EN CUIR
El procés per adobar la pell consisteix en transformar la pell crua en cuir. L'adobatge fa que manipulant la pell, aquesta sigui inputrescible, la fa elàstica i resistent a la calor, a l'aigua i a l'atac dels microbis.
La tècnica o ofici d'adobar pells, es considera una de les indústries més antigues de la Humanitat.
OFICIS RELACIONATS AMB LES PELLETERIES
Deu n'hi do l'abundància d'oficis que trobem relacionats amb el món de l'adoberia.
Els primers artesans que trobem, tot i seguint el procés de preparació de les pells, són els pellaires o pelleters; aquests recorrien les cases de pagès que tenien conills o ramats de bens i compraven les pells a un preu ben baix, per cert.(1)
A casa, ja fa molts anys, quan la meva mare matava un conill, i desprès l'escorxarva és clar, llençava la seva pell girada del revès contra una pared, i allí quedava enganxada durant uns mesos perquè s'assequés. Quan passaven els pellaires, que acostumaven ser de rassa gitana, escollia les més seques i les venia.
Els pelleters venien les pells als blanquers, i aquests les netejaven i en retiraven les substàncies inútils com pèls, restes de carn, terra, etc. fins deixar-les "en blanc", i és d'aquí d'on ve el nom d'aquest ofici.
Les pells netes dels blanquers eren venudes als assaonadors que desprès de diversos processos i al llarg d'uns quants mesos, les transformaven en cuir. Per cert, assaonador ve d'asseuar o assaonar, que era ja l'última operació que suportava la pell en el procés d'adobar-la, consistia en saginar amb greix les pells per fer-les més flexibles.
A Santa Coloma de Queralt al segle XVI hi devia haver alguna adoberia a la riba del Gaià, doncs en els llibres parroquials colomins surten alguns blanquers i assaonadors que vivien a la vila.
Però potser que continuem amb els oficis relacionats amb la pelleteria. Tenim els cuirers, també dits odrers o boters. Els aluders, basters, corretgers, tireters, guanters, garbellers, pergaminers, albadiners, camussers, entrunyelladors, guadamassilers, repujadors, etc. Cadascun d'ells manipulava d'una determinada forma el cuir, però ara mateix no crec que sigui un bon moment per comentar-ho,doncs seria massa llarg.
Ah, uns artesans que m'he deixat relacionada amb el cuir, són els sabaters que era una de les professions que més abundava a Santa Coloma.
ELS CUIRACERS DE LES PILES
Cap a finals del segle XVI, a les Piles hi havia un ofici que té molt a veure amb la pell adobada, eren els cuiracers,uns artesans molt poc freqüents en aquestes contrades, doncs ni tan sols a Santa Coloma n'he trobat cap. Aquests cuiracers espilencs portaven el cognom Farré, i el seu ofici consistia en fer cuirasses, que eren usades pels soldats per protegir-se el tors.
La primera matèria que es feu servir per fer les cuirasses va ser el cuir, encara que amb el temps es feren servir metalls, per tal de fer-les més resistents i sofertes i poder protegir el cos amb més eficàcia.
ELS ESCORÇAIRES DE LA SEGARRA BAIXA
Entre els mesos de desembre i abril, els escorçaires recorrien els boscos segarrencs per extreure l'escorça d'alguns arbres, principalment dels pins. L'eina imprescindible dels escorçaires, era l'aixol, que era una mena d'aixa petita. A les Piles, hi havia tres o quatre famílies que es dedicaven a aquest ofici més aviat temporal.
Crec que molts escorçaires eren jornalers que treballaven per algún
majorista. Tota l'escorça que s'aplegava era portada a les adoberies d'Igualada en carros.
A més dels pins, també s'aprofitava la del roure, d'alzina, del castanyer... i arbustos com el roldor i el sumac.
Aquestes escorces i plantes contenen molts tanins que són les substàncies responsables de reaccionar amb les proteines del colàgen present a la pell dels animals unint-les entre elles; d'aquesta manera augmentava la resistència de la pell a la calor, a la putrefacció per culpa de l'aigua i a l'atac dels microbis.
Eren els assaonadors els responsables de trinxar en un molinet les plantes i escorces i posar-les en remull en aigua on s'hi submergien les pells durant un temps determinat... desprès les assecaven i les saginaven.
L'activitat dels escorçaires s'acabà cap a mitjans del segle XX o a tot estirar fins els anys seixanta del mateix segle; la causa de la desaparició d'aquesta activitat, en fou la indústria química, que substituí els tanins d'origen vegetal per agents químics, que produïen més o menys els mateixos efectes sobre les pells i que a més o (possiblement), eren més econòmics.
Josep Ballabriga Clarasó
(1) A més d'aquests pellaires ambulants que recorrien el territori comprant pells, el negoci dels quals era ben esquifit, hi havia grans negociants en el món pelleter, que avuidia qualificariem de grans empresaris, doncs compraven pells salades de procedència espanyola i pells seques africanes, asiàtiques o americanes. Aquests comerciants eren els que obtenien més beneficis en el món de la pelleteria, i eren el resultat de la unió de tres oficis: els pelleters, els blanquers i els mercaders.