La passió medieval de les Piles. 2

                                                   LA PASSIÓ MEDIEVAL DE LES PILES. 2

En el primer capítol sobre la Passió de les Piles, vam veure com l'any 1893, mossèn Segura rescatava un antic manuscrit del segle XIV, que estava dipositat a la rectoria de les Piles.Com que estava en molt mal estat, ell el copià per preservar-lo.
No és fins l'any 1909 i 1910 que s'edita el còdex copiat pel mossèn, sota el títol de "Passió, mort, ressurrecció i aparicions de N. S. Jesucrist". Ho fa Ernest Moliné i Brasés a Estudis Universitaris Catalans. (1)
Desprès aquest manuscrit es perdé durant una bona colla d'anys, fins que l'any 1931 el Dr. Pere Bohigas el recollí en "El repertori  de manuscrits catalans de la Institució Patxot", Estudis Universitaris Catalans 16", però no el relacionà amb el manuscrit de les Piles. Quan es publicà en 3 volums el "Inventario General de Manuscritos de la Biblioteca Universitària de Barcelona", 1958-1961, aleshores sí, Francisco Miquel Rosell s'adonà que era el manuscrit de les Piles.
El poema espilenc comença així: "E s'amira car tot era ensems", que recordem que està escapçat, tant en el seu començament com en el seu acabament.
Gràcies a la Bíblia rimada podem probar de refer el vers sencer, sense por d'equivocar-nos gaire, la dita bíblia diría més o menys això:

"Apres aso trobam per uer                               
 Que pastors trobaren cel auer
 E la gonela el encens
 E la mirra que tot era ensemps". (2)

Aquest vers, de la Bíblia rimada, ens està explicant una llegenda sobre Judes Iscariot i les trenta monedes amb les quals fou venut Jesús. Comença aquesta llegenda al vers 1.068 amb el títol "Dels diners on fo venut Jhesuchrist". En realitat dins d'aquesta narració hi ha englobades dues llegendes més, que són "La llegenda de la gonella (3) de Jesucrist" i el relat del  "Trobament de la creu per santa Elena"
En aquesta ocasió deixarem de banda la llegenda de Judes, de la qual hi ha les dues versions rimades que ens ocupen i tres versions catalanes més en prosa. També deixarem de banda la llegenda de la troballa de la creu per santa Elena, mare de Constantí, que és una de les llegendes més difoses de l'Edat Mitjana.
Avui us vull parlar, d'una llegenda que els historiadors de la literatura medieval catalana, inexplicablement han passat per alt, es tracta com hem dit de "La llegenda de la gonella de Jesucrist".(la remarca és meva, doncs ja hem advertit que es trova barrejada dins la llegenda de Judes).

L'infant Jesús, procedia d'una família humil i per tant no disposava de gaires béns (al poema parlen "d'auer", o sigui haver, bé o propietat), només tenia un petit tresor, que els tres Reis d'Orient l'hi havien regalat: Tenia or (trenta monedes), encens i mirra, i també posseïa un altre haver que li donà el seu Pare celestial. Era una gonella molt curiosa, que era molt prima i lleugera i més clara que cap metall. No tenia costures i tenia la virtut extraordinària de crèixer a mesura que creixia l'infant. S'ajustava al cos de través i de biaix, embolcallant perfectament Jesús.
"La gonella virtut hauia gran / Qui con Creixia ceiyl infan / La gonella creixia en apres / E noy tocaua hom de res".
La feren els àngels i fou tramesa des del cel per l'àngel Gabriel.
Tot aquest tresor (l'or, l'encens, la mirra i la gonella), estaven ben amagats dins d'una cova, però un bon dia uns pastors el van descobrir. (4)
Els pastors degueren deixar aquell tresor altre cop on l'havien trobat, "E vanho tot lexar ensems / Car han pahor de doxelar". però al cap d'un temps una mena de bruixot (un estremonia o somiador), mitjançant les seves arts endevinatories el descobrí i se'l feu seu. "E tot l'aver sen va portar".
Aquest prestidigitador que es deia Derminia o Sermina, era un home bo, savi i just, i és per això que quan l'àngel de Déu li va dir que aquells béns eren de Jesús, i que els hi havia de tornar, "Que daltrament not pots saluar." no s'ho pensà dues vegades i els hi lliurà.
Quan Derminia donà la gonella a Jesús, ell se la posà, i tot i que era de la mida d'un infant, miraculosament s'adaptà perfectament al seu cos, (ja hem dit més amunt que aquest vestit tenia la virtut meravellosa de crèixer o encongir-se a voluntat).
Desprès d'això, Jesús manà "Quel XXX. diners portats/ Fosen el temple e estoyats/ E en tresor fosen pausats".

Aquestes trenta monedes d'or, són els diners que cobrà Judes per traïr el seu Senyor, però penedit del que havia fet, va voler tornar les monedes als jueus i les llençà al temple.
Els jueus van recollir les monedes de l'Iscariot, però no van voler-les barrejar amb el tresor del temple, doncs estaven tacades de sang. Aleshores van destinar quinze monedes en comprar un camp per enterrar els pelegrins, i les altres quinze les usaren per pagar els vigilants que guardaven el sepulcre de Jesús.

A continuació transcriurem a doble columna en primer lloc els versos de la bíblia rimada, i a continuació els del poema espilenc, perquè es puguin contrastar les diferències.

1124 E offert a Jhesus son fiyl
         E ayso fou per gran peril
         En una coua tot deçelat
         Fo aquel tresor amagat

1128 Ab una gonella soptil
         Que deus lo payre a so fiyl
         Trames per langel gabriel
         E aportala sus del cel.

1132 La gonella uirtut auia gran
         Qui con creixia ceiyl infan
         La gonella creixia en apres
         E noy tocaua hom de res.

1136 Angels la feeren menys de tayl
         Pus clara de nuyl matayl
         Custura noy auia gens
         Traues biax galiaments.

1140 Apres aso trobam escrit
         Que la verge ab jhesuchist
         E ab Josep lo seu espos
         Prop flum jorda se son enclos.

1144 Aprés aso trobam per uer                                   
         Que pastors trobaren cel auer
         E la gonela el encens
         E la mirra que tot era ensemps.                                    E s'amira car tot era ensems

1148 Apres uenc . I. estremonia                                            E vanho tot lexar ensems
         Que tot cel auer somia                                                  Car han pahor de doxelar
         Derminia fo aquel hom                                                 Depuis vench . I. somiador
         E fo saui e just e be prom                                             Qui tot ceyl aver somiava

1152 Quels diners aquel trova                                               E per seyal vench al logar
         La mirra e lencens e la gonela,                                     E tot l'aver sen va portar
         E cant Jhesus ensenyaua                                               Sermina fo aquest hom
         Aquel bon hom lo uenc hoir                                         Savi e just fo et prom

1156 E langel de deu uali dir                                                . ..... jeshus ..... ave
         Aquel auer que as trobat                                               A ...........................s despatave
         E longament las celat                                                    A aquel bo hom lo vench hoyr
                                                                                               E l'Angel de deu li va dir.

1160 Que daltrament not pots saluar                                    Aquel aver que has trobat
         Aquel bon hom cauat ac ausit                                      E longament ho has cellat
         Tot so que langel lia dit I els diners                             Es de Jesús velo la donar
         Rete a jhesus lancens e la mirra                                   Sino daltrament no pots salvar.

1164 E la gonela de bon grat e uolenters                              Aquel bon hom com ach ausit
         E jhesus dauant aquela gent                                         Tot ço que langel li ha dit
         La gonellas uesti mantinent                                          Sere a Jesús los .....
         Quera poca a obs dinfant                                              E ..... goneyla volecers

1168 E mannes fo a el bastant                                               J. chist davant aquelagent
                                                                                               La goneylas vest dematinent
         Apres jhesus a mandats                                                Quera pocha ha hops dinfant
         Quels XXX. diners portats                                           E manves fo albastant
         Fosen el temple e estoyats

1172 E en tresor fosen pauats.                                               Apres Jesús mana breument
                                                                                               Que los . XXX . dines dargent
                                                                                               Fosen el temple estoyats
                                                                                               En tresor fosen posats.





Josep Ballabriga Clarasó









(1) S'edità en vuit remeses. Comença al volum 3, d'Estudis Universitaris Catalans del gener-febrer al novembre-desembre de 1909, i segueix al volum 4 del gener-febrer al juliol-desembre de 1910.
Mentre es publicava aquest treball, Joan Segura i Valls moria a Santa Coloma de Queralt el 16 de juliol de 1909.

(2) Es tracta del vers 1.144 de la Bíblia rimada. El manuscrit d'questa Bíblia es conserva a la Biblioteca Capitular i Colombina de Sevilla (ms. 7-7-6) i és de la segona meitat del segle XIV. Alguns historiadors creuen que la realitzà Romeu sa Bruguera entre el 1282 i 1325, però no està confirmat. No es tracta propiament d'una traducció, sinó que és una versió lliure i resumida de 21 llibres dels 43 que formen l'Antic Testament, també hi ha part dels evangelis del Nou Testament. Al final hi ha diverses llegendes piadoses. Està composta de 26.336 versos.

(3) Una gonella és una peça de vestir que duien homes i dones, composta de cos i falda més o menys llarga.

(4) Aquí sembla que falta un vers, doncs els pastors no s'enportaren aquell tresor, i el deixaren on era, qui sap si advertits per "langel de deu" que els digué que no el toquessin perquè era de Jesús.

Cent anys i cent noms de noia al municipi de les Piles.

                            CENT ANYS I CENT NOMS DE NOIA AL MUNICIPI DE LES PILES

Entre 1876 i 1976, nasqueren 484 nenes al municipi de les Piles a les quals posaren diferents noms de pila. Gairebé són 100 noms de noia (1) que tot seguit passarem a ordenar alfabèticament i a la vegada farem un recompte de cada nom per veure'n la incidència.

Som-hi doncs:

Adalina 1, Adela 1, Adelaida 2, Adelina 1, Adriana 1, Agustina 1, Alberta 1, Alvira 1, Amalia 1, Ana 2, Ana Maria 1, Angela 10, Anita 2, Antonia 23, Asuncion 3, Asunta 1, Aurea 1.

Balbina 3, Bienvenida 1.

Carme 1, Carmen 19, Carolina 1, Colombrina 1, Concepció 1, Concepcion 5, Consuelo 4, Corona 1, Crescencia 1. 

Dolors 1, Dolores 13.

Elisa 3, Elvira 1, Emilia 3, Encarnación 7, Enrica 1, Escolastica 1, Esperanza 1, Eugenia 9.

Felicidad 1, Filomena 4, Flora 1, Florentina 1, Francisca 14.

Genoveva 1, Guadalupe 1.

Ignasia 1, Ignes 1, Ines 2, Isabel 3.

Josefa 20, Josefina 2, Julia 2, Julita 3.

Leonor 3, Leocadia 1, Loreto 1, Lourdes 4, Luisa 1.

Magdalena 3, Magina 1, Margarida 1, Margarita 1, Maria 71, Maria Angels 1, Maria Angeles 1, Maria Carmen 10, Maria del Carmen 1, Maria Concepción 1, Maria Dolores 3, Maria Luisa 1, Maria Lourdes 1, Maria Mercè 1, Maria Mercedes 1, Maria Montserrat 4, Maria Natividad 1, Maria Pilar 2, Maria Rosa 4, Maria Salomé 1, Maria Teresa 4, Maria Vicenta 1, , Marina 2, Martina 7, Matide 2, Mercedes 7, Mersedes 3, Milagros 1, Mónica 1, Montserrat 14, Munda 1.

Natividat 2, Nativitat 1, Nuria 1.

Paula 4, Pilar 5, Primitiva 1, Providencia 2.

Quiteria 1.

Raimunda 4, Raymunda 1, Ramona 4, Remedios 1, Rosa 40, Rosa Maria 1, Rosalia 8, Rosario 1, Rosinda 1, Rosita 2.

Salomé 1, Sara 1, Serafina 4, Sofia 1.

Teresa 33, Trenidad 1, Trinidad 4.

Ursula 1.

Valbina 1, Veneranda 2, Ventura 1, Vicenta 1, Visenta 1, Virginia 1.

ELS 10 O 12 NOMS MÉS POPULARS DEL SEGLE

Maria 71, Rosa 40, Teresa 33, Antonia 23, Josefa 20, Carmen 19, Francisca 14, Montserrat 14, Dolores 13, Angela 10, Maria Carmen 10, Mercedes o Mersedes 10.

A aquest llistat de noms hi caldria afegir una Carme i una Dolors.


Josep Ballabriga Clarasó


(1) He volgut respectar la grafia de cada nom, i per tant n'hi ha uns quants de repetits, com per exemple Adalina i Adelina, o Balbina i Valbina, només per dir-ne alguns.

D on ve el nom de les Piles.

                                                         D'ON VE EL NOM DE LES PILES ?

Aquesta pregunta me l'han fet moltes vegades, i jo com espilenc que sóc sempre els he dit que la cosa no estaba gaire clara, que potser venia d'unes piles de pedra que marcaven un territori, o d'unes piques d'aigua d'una font...o aneu a saber que.

El principal problema consisteix en la polisèmia del mot pila, que tan vol dir pilar o columna, o pica d'aigua i també munt de coses ordenades  i en vertical.

Aquesta diversitat de significats, ha fet que els etimòlegs s'hagin dividit en un o altre sentit. Alguns ni tan sols n'han dit res.

Per tal d'aclarir la qüestió, hem recopilat fins a vuit propostes diferents, que més endavant desgranarem una a una.

L'any 1043 en la Carta de Població de Conesa, surt per primera vegada el  nom del nostre poble en un document. En un llindà del terme conesí figura l'afrontació de "ipsas Pilas".

Molt aviat trobem el nostre topònim escrit de diverses formes: de Pilis, Piles, Peles, (gardiam de) Piles, Cespiles, Ses Piles, Cespilis, Sespiles, Zespiles, Les Piles. Així mateix, el primer cognom del lloc (o dels primers), fou Piles, escrit de diverses formes.

LES PILES, TERRA DE LÍMITS

S'ha dit que el nostre poble des de molt antic, estaba situat en un lloc fronterer, i que per això estava marcat per unes fites o menhirs, o munts de pedres que delimitarien el territori.

Sabem que les tribus primitives desllindaven els termes amb fites de pedra o de fusta (grans pals o estaques d'alzina o roure) clavades en llocs elevats on trencaven les aigües, perquè es poguéssin veure a distància. Marcaven la propietat i els drets tribals, o sigui dret de caça i de pastura, d'aprofitament de la llenya i dels fruits silvestres.Dins d'aquest espai senyalitzat, hi conreaven els cereals i llegums, i a la vora del riu hi feien les hortalisses.

Abans de l'arribada dels romans a les nostres terres, les Piles feia de frontera entre les tribus iberes dels ilergets i els cossetans.

Mossèn Joan Segura i Valls explica que "en temps tindria unes piles de pedres que devien servir com a fites, sigui per separar un terme veí, sigui per marcar els límits de la Hispània mora".

Lligant aquesta teoria de mossèn Segura, també s'ha dit que aquest nom és d'origen àrab, i que vol dir "riu de pas", perquè el nostre riu que és afluent del Gaià, feia de frontera entre les terres cristianes i l'al-andalus. Dit d'una altra manera, pel nostre poble hi passava una f`ranja imaginària que en dèien la Marca Hispànica.

Les Piles entre l'any 1000 i 1050, devia ser el límit del comtat d'Osona pel sud-oest.

I de moment deixem-ho aquí, doncs això només és un extracte d'un article més extens que publicaré molt aviat.


Josep Ballabriga Clarasó

La pesta ales Piles cap a la meitat del segle XVII.

                               LA PESTA A LES PILES CAP A LA MEITAT DEL SEGLE XVII

Entre 1648 i 1654, la pesta (1) s'escampà per les terres catalanes produint un gran nombre de morts. A Catalunya entrà pel sud a través del País Valencià, i les primeres referències les trobem a Ulldecona  l'any 1648.

A l'Alt Gaià, l'epidèmia arribà l'any 1651. Santa Coloma de Queralt en fou la vila més afectada, doncs la pesta ocasionà un total de 210 defuncions, segons ens explica l'historiador i prevere colomí, en Joan Segura i Valls. La primera mort causada pel contagi a Santa Coloma fou anotada al registre parroquial el 25 de juny de 1651. La víctima era Jaume Ferrer fadrí natural d'Aguiló, el qual morí en casa de Joseph Miralles. "Fou enterrat secretament per quant se temia  no fos encontrat de pesta". Les pròximes defuncions que seguiren a la del Jaume, es fan d'amagat i de nit perqué ningú sospiti que la pesta ja ha arribat a Santa Coloma.

Però, val més que deixem als colomins en pau i centren-nos en el nostre poble: Les Piles.

La primera notícia sobre la pesta a les Piles, la trobem registrada el 4 de setembre de 1651. En aquesta data morí Juan Bartolomeu, fadrí, sense que pogués rebre cap sagrament, doncs la família no va avisar al rector, donat que morí promptament, en només 4 o 5 dies. El tragueren de casa ràpidament, i no fou portat a l'església i ni tan sols enterrat al fossar de la parròquia, doncs l'enterrador no ho va voler fer. "dubtava per la malaltia de contagi". L'enterraren a les espatlles de casa seva, tocant a la pared de Juan Conte.

En data del 12 d'octubre de 1651, Isabet Bartolomeua, vídua de Juan Bartolomeu i mare del Juan que morí el mes anterior, fa testament. El redacta el rector del poble al seu domicili. Veiem-ne un extracte: " trobantme un poc desganada i per temor del perill de la mort...", explica que està afectada del mal contagiós, i "estant jo abarracada en lo carrer de ma casa...(...) no se lo que será de mi ni se ont memorire...", en definitiva, vol que a la seva mort, el seu cos reposi al fossar de l'església de les Piles, junt els seus avantpassats.

Poc després de d'haver fet  testament, l'Isabet, en companyia de Pasqual Balle i de tota la seva família, fugen de les Piles, i s'abarraquen als defores del poble, doncs després de morí son fill, "i temin no fos del mal contagios que per la probincia corre en est temps, estave aberracada a la partida dita Coma de Biure..." i allí morí el 16 de setembre de 1651. Fou sepultada a la pesa més alta al marge prop d'un cirerer, i dit marge afronta amb lo Mas d'en Borras.

El mes de març de 1652, els ossos de la Isabet són traslladats i enterrats al cementiri de les Piles. A l'acte funerari hi assistiren 12 sacerdots, els quals cobraren cadascun set rals, i el rector el doble.

Aquestes dues morts, són les úniques que el rector de les Piles, Antoni Pellicer natural de Guimerà, anota al seu obituari. Però hi ha dues defuncions anteriors que ens fan dubtar per dos motius, l'un és perqué el rector no fa constar el motiu de la mort, i l'altra perqué són unes dates molt primerenques perqué la pesta ja fos present a l'Alt Gaià. Però no vull descartar-les, i tot seguit us les comento.

Les dues morts en questió són la de Catarina Talavera, germana del rector, ocorreguda el 20 de setembre de 1650, i la de Pau Alvi, nebot del rector, el qual morí el 7 de gener de 1651. Aquests dos difunts van ser enterrats a l'interior de l'església, devant de l'altar major, (la casa Talavera era la única  família espilenca que disposava de sepultura pròpia a l'interior del temple). En temps de pestilència, els rectors estaven molt exposats al contagi, doncs tenien contacte amb els malalts quan administraven els sagraments de confessió, comunió i extremunció. Qui sap si el rector va passar el contagi als seus familiars. Qui sap si el rector sabia del seu contagi, i no ho digué per poder enterrar els seus familiars sense problemes?.



Josep Ballabriga Clarasó



(1) La pesta bubònica era transmesa per les rates negres, mitjançant alguns dels seus paràsits, principalment les puces.
Es tracta d'una bactèria que afecta el sistema inmune a través del sistema limfàtic. Els símptomes són calfreds, febre alta, mal de cap, rampes i deliri. El malalt està decaigut i se li inflamen els ganglis limfàtics (els bubons), que són uns bonys dolorosos situats principalment a les ingles, les aixelles i el coll, que sovint els supuren



El terratrèmol de les Piles.

                                                      EL TERRATRÈMOL DE LES PILES

El 28 d'agost del 1606, el rector i prevere de les Piles Hieronjm Gomar batejava a Joan Brianso, que era fill de Montserrat i d'Isabet de les Piles.
El padrí és Montserrat Mateu, fill de Joan i Catherina del Mas del Cugul de la parròquia de Vallverd i la padrina és Catherina Pons, donzella, filla de Jaume i Isabet de les Piles.

No tindria res de particular aquesta inscripció baptismal, si no fos que el rector al.ludit anotés al costat esquerre del foli, aquesta frase: "dit dia una ora antes del dia y ague terra tremol y se entengue per molts llocs". (1)

Aquest terratrèmol és inèdit, doncs no consta al llibre ja clàssic de l'Eduard Fonserè i Josep Iglésies que és un recull de dades sísmiques a les terres catalanes. (2) En aquest llibre consta un terratrèmol ocorregut els dies 20 i 21 de desembre de 1605 d'intensitat VI (3), que fou percebut a la ciutat de Barcelona.

A les Rubriques de Bruniquer, diu així: "Dimecres à 21 de Desembre de 1605, en Dietari apar, que en la nit pasada hagué terratremol en Barcelona vers las partidas del Carrer de la Palla, y ques derrocaren algunas Xameneyas".

L'any 1605 fou bastant atípic, si més no per la zona del Maresme, doncs va ser molt plujós. De Barcelona estant ens diuen: "En lany 1605, foren tantas las Plujas, que causaren danys notables, ys gastaren molts blats en les Sitges, com se veu â 12 de Octubre cum sequentibus" (4).

A més al 12 d'octubre hi hagué un eclipsi notable de sol, i per acabar-ho de rematar a finals d'any, es produí el terratrèmol que hem comentat.

Sembla ser però, que la terra devia continuar tremolant de tant en tant. Des de Barcelona ens assabenten que "A 10 de Janer 1606, las Portas de la muralla del Portal del Studi caygueren, y prengueren desota una fadrina que morí promptament, y un frare que restá sens sperança de Vida"(5).

Curiosament però, en aquesta última cita, enlloc s'anomena la paraula terratrèmol, encara que segurament devia ser una rèplica del terratrèmol de l'any anterior.

El terratrèmol de les Piles doncs, és molt possible que fos una rèplica més del moviment sísmic que començà l'any 1605.

I ja per cloure aquest article, potser caldria agraïr al prevere espilenc mossén Gomar, la breu nota que inserí al registre parroquial esmentant el sisme, encara que siga més de 400 anys després.


Josep Ballabriga Clarasó





(1) Llibre de baptismes, confirmacions, esposoris y òbits de noviembre de 1588 fins lo any 16422". Ho trobareu a l'Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona.

(2) Recopilació de dades sísmiques de les terres catalanes entre 1100 i 1906.                              Eduard Fontserè i Josep Iglésies.
Fundació Salvador Vives Casajuana. Barcelona 1971.

(3) Un terretrèmol de la intensitat VI segons l'escala de Mercalli, es considera un sisme fort. És percebut per tothom; molta gent s'esglaien. S'enfondren algunes xemeneies. Es mouen els mobles.

(4) Rúbriques de Bruniquer. Ceremonial dels Magnífichs Consellers y Regiment de la Ciutat de Barcelona.

(5) Rúbrica d'Esteve Gilabert Bruniquer. Casos sinistres i successos extraordinaris de Barcelona.
Col.lecció de Documents Històrics Inèdits.
Arxiu Municipal de la Ciutat de Barcelona.

La pols de la vida.

                                                              LA POLS DE LA VIDA

Tot va començar fa uns quants milers de milions d'anys amb un gra de pols minúscul, tan petit o més que la punta d'una agulla. Aquesta partícula tan insignificant, estaba sotmesa a una pressió i a una temperatura extremes. Tant alta era la tensió que a la fi, aquesta mota de pols va fer una explosió extraordinària, i a l'instant tota la matèria  compactada sortí disparada cap el no-res, i es creà l'univers. Alguns científics, creuen que desprès d'aquesta explosió inicial tant violenta, (l'anomenat Big Bang), l'univers encara continúa en expansió, i tot el que hi ha en ell està en un moviment constant.
Quan esclatà el Big Bang a l'instant 0, s'originà el temps, l'espai i l'energia de l'univers que coneixem actualment.

Hi ha diverses teories sobre la creació de l'univers, tot i que cap d'elles és del tot satisfactòria. La teoria inflacionària, afirma que al principi una força única es dividí en quatre forces noves conegudes com a gravitàtoria, electromagnètica, nuclear forta i nuclear dèbil. Quan s'alliberàren aquestes forces en una fracció de segon, es produí una grandiosa explosió, que provocà l'origen de l'univers.

Una altra teoria ens diu que l'univers és elàstic, o pulsant. Això vol dir que l'univers, que en l'actualitat s'està expandint, arribarà un moment en què deixarà de fer-ho, degut a la força de la gravetat, i iniciarà un moviment de retorn a l'origen, al començament de tot. I passaran milions d'anys, i el procès tornarà a començar. No sabem quants Big Bangs hi ha hagut fins ara (o potser només n'hi ha hagut un), i tampoc sabem, si aquest estira i arronça, continuarà fins a l'infinit. Qui ho sap?.

Però tornem al nostre gra de pols, que amb l'esclat inicial es convertí en milions i milions de partícules que voltaven per l'univers tot just creat. Aquesta pols còsmica barrejada amb gas, i ajudada per la força de la gravetat i la temperatura, és la responsable de la creació de les nebuloses, les galàxies, les estrelles, els planetes i asteroides que es mouen per l'univers.

LA TERRA, UN GRA DE POLS PERDUT PER L'UNIVERS

Com es degué formar la Terra?. Una teoria diu que el sistema solar nasqué en un braç de la Via Làctia, a partir d'un núvol de gas i pols, i que durants milers d'anys la força de la gravetat, anà cohesionant en forma de grumolls cada cop més grans. De primer era com una massa de gas, que girava lentament. Amb el temps, aquest cos, començà a girar més ràpidament, i la temperatura del nucli anà pujant a mesura que la pressió augmentava. Desprès es formà una bola de plasma que anà accelerant la seva rotació, i la temperatura anà pujant, mentre que una part del material del pla de gir, es distribuí en un disc que encerclà la protoestrella. S'encengué la fusió en el nucli estelar, mentre s'anaren formant grumolls i buits en el disc de pols. L'estel ja començà a funcionar, mentre més material s'afegia al disc. Més endavant a l'entorn d'aquest estel en formació es formàren més grumolls cada cop més grans en forma de roques, després planetesimals (que son cossos sòlids de mida subplanetària) i a la fi planetes que començaren a orbitar a l'entorn de l'estel. (no cal dir que l'estel és el Sol, i un dels planetes, la Terra.
Cap al final d'aquest procés, els cossos planetesimals o planetaris poden xocar entre ells de forma violenta. Aquest xocs poden portar a que aquests cossos planetaris es fusionin entre ells formant cossos més grans, o que rebotin entre ells com a boles de billar i formin dos cossos independents, com devia ser el cas de la Terra i la Lluna.
Per resumir-ho una mica, només cal que ens imaginem el Sol a la seva juventud, envoltat d'un dics protoplanetari, anomenat nebulosa solar, del qual nasqueren tots els planetes del sistema solar, inclòs  la Terra, és clar.

SOM POLS D'ESTELS

Poc desprès del Big Bang, es començà a formar la Via Làctia, en una o en diverses petites regions, on actualmente hi ha la galaxia, gradualment s'anà sobredensificant, doncs la distribució de la matèria per l'univers no era homogènia.
Altres teories expliquen, que la nostra galàxia es formà quan explosionà violentament una supernova, que va expulsar gran quantitat de matèria a l'espai, escampant un huracà de pols estelar, creador de galàxies i planetes; de fet, aquesta pols estelar es pot condensar, i tornar a formar de nou estels.
Aquesta pols d'estels, actualmente encara segueix flotant entre nosaltres, i ens connecta amb l'univers, reconstituïn-nos un cop i un altre al llarg de la nostra vida. Tot el material del nostre cos s'origina d'aquestes restes estelars, residus d'explosions d'estels moribunds, o que ja han mort; aquesta pols, doncs, arriba a les plantes, i d'elles extraiem els nudrients que necessitem per a viure. I després, al cap d'uns quants anys, la major part del nostre cos és creat de nou.

UNA ANTIGA TEORIA SOBRE L'ORIGEN DE LA VIDA A LA TERRA

A l'antiguitat hi hagué moltes teories o creences sobre com es creà el món i s'originà la vida al nostre planeta.
Un mite ens parla d'aquesta faixa blanca que atravessa el cel de cap a cap, i que anomenem laVia Làctia, i que els romans en dèien el "Camí de Llet". Aquest "Mar de Llet" era l'escuma del mar celeste de la Deessa Mare, i representava tan la llet materna que ens nodria com la llet seminal que ens donava la vida. (recordem que la Gran Mare primitiva era hermafrodita, i per tant posseïa els dos sexes, ella s'havia autocreat i/o autofecundat). Aquesta Gran Mare era la que alimentava els ésser humans, i als difunts, i també era la responsable de la nostra mort i resurrecció.
Quan l'home primitiu contemplava la Via Làctia, veia milions d'estels que representaven les sements estelars de la Deessa. El cel, la terra i el món subterrani,eren el ventre de la Dea on eren guardades totes les llavors dels éssers humans, i on reposaven cada nit tots els estels.
La Via Làctia era representada com una figura femenina amb el ventre o triangle púbic farcit de puntets que eren els estels o sements de tots els ésser humans.

LA POLS DE LA VIDA

La vida a la Terra va caure (i segueix caient ) del cel, en forma de pols estelar. Aquesta pols celestial era la que prenyava les dones quan queia a la Terra, queia a l'aigua del mar i dels rius. Queia  a la terra, i el vent se l'emportava... i penetrava als cossos de les dones quan es banyaven o quan el vent els introduïa aquella pols fecundadora al seu ventre (cal advertir que a les més remota antiguitat, els humans no sabien que calia unir-se sexualment per procrear). Per això molts pobles primitius aprofitaven les époques de l'any que hi havia pluja d'estels per celebrar festes orgiàstiques en aquestes dates que es consideraven especialmente favorables. Eren festes de fertilitat, que estimulaven el creixement dels conreus i del bestiar. I evidentment, eren festes per procrear. Hem de dir també, que aquestes festes eren altament efectives, doncs tothom constatava (o gairebé), com al cap de nou mesos totes les dones parien de cop.

Amb el temps, l'home descobrí que per tal de tenir descendència, calia que hi hagués una unió sexual entre un mascle i una femella. I també va descobrir que el mascle era portador d'una llavor (o millor dit, d'unes llavors molt petites) que estaven amagades en el seu licor seminal. Dit d'una altra manera, es va fer evident, que el mascle posseïa una pols que donava la vida.
Actualment molts catalans quan parlen de fer l'acte sexual, diuen de "fer un polvo", castellanisme provinent evidentment del castellà. En català, caldria dir de "fer una pólvora", però de totes formes tampoc no seria correcte, doncs seria un calc barroer del castellà, i a més no s'ha dit mai així.
Els catalans per fer referència a l'acte sexual, (d'entre les moltíssimes formes que podriem escollir), ja teniem a l'Edat Mitjana el terme "espolsar",  (al Decameró, trobem espolsar-li lo pellissó).
Espolsar era un verb molt ilustratiu, doncs acomplia dues funcions: per una banda ens remetia a l'acció de dipositar "la pols", i per l'altra ens parla d'un ritme, d'un moviment.
En el camp de la semàntica podriem parlar d'unes quantes paraules relacionades entre si, i que sembla que deriven de pols, com podrien ser pol.len, pol.lució, pell, poll, polla... que caldria buscar el seu origen ja en l'antic indoeuropeu.
Tot el
I ja per acabar aquest article tant empolsegat, voldria advertir-vos o prevenir-vos sobre aquest escrit. Tot el que hi trobareu, no és del tot veritat ni del tot mentida, tot plegat són teories i creences que els humans ens inventem per intentar d'entendre una mica més la nostra "realitat".



Josep Ballabriga i Clarasó

Biure el fogatge de 1515.

                                                    BIURE I EL FOGATGE DE 1515

El 1515, al poble de Biure (de Gaià) hi vivien 18 famílies, que devien representar uns 90 veïns. Havien passat 18 anys de l'anterior fogatge, i el poble ara tenia una casa més.

Passem ara a fer el llistat de focs del lloc per orde alfabètic:

Jaume Bofarull
Pere Bofarull
Jaume Çamón, Moss.
Antoni Dalmau
Joan Daurella, carlà
Antoni Esteve, Moss.
Antoni Guinovart
Joan Llorach
Gili Malet
Joan Martí
Joan Martorell
Antoni Montagut
Mirona, vídua
Jaume Oluja
Prunera, vídua
Berenguer Rosanes
Antoni Uguet
Joan Uguet

Si observem el llistat anterior veurem que alguns cognoms han desaparegut, respecte al fogatge de 1497.
Desapareixen els Avella, Bover, Guimerà, uns Malet i Montargull.

Segueixen els Bofarull (abans Boffarull), el Dalmau, Guinovart, Malet, Martí, Miró, Prunera, Rosanes (abans Roanes), els Uguet i Oluja (abans Uluge).

Alguns caps de casa, veiem que són els mateixos, o potser d'algún fill homònim. És el cas de Pere Bofarull, Antoni Dalmau, Gili Malet, Antoni Uguet, Jaume Uguet i Jaume Oluja.

També veiem que hi ha dues vídues, que són la vda. Mirona, que devia haver estat la muller de Bernat Miró, i la vda. Prunera, que ho era de Vicent Prunera.

Josep Ballabriga Clarasó