El monstruós poder de la sang menstrual. 2

                                    EL MONSTRUÓS PODER DE LA SANG MENSTRUAL 2

La sang menstrual era considerada una sang sagrada. Els primers rituals que va celebrar l'home primitiu van ser amb sang menstrual. La paraula ritus o ritual ve de l'antic sànscrit RTU, i vol dir justament, menstruació.

Els ritus eren unes cerimònies de caràcter religiós efectuades amb un determinat ordre, i que acabaren adquirint un caràcter rígid i minuciós.
Fent un ritual determinat, s'esperava obtenir de la divinitat un favor concret. A vegades amb aquesta acció, es suplicava a l'Ésser Suprem, que escoltés una determinada súplica: Que s'aturés la sequera d'una vegada...que tornéssin les plujes...que hi hagués una bona collita...

Segurament que el primer ritual de la prehistòria, s'efectuà amb sang menstrual. L'home primitiu que vivía en coves, (les coves representaven la matriu o l'úter de la Gran Mare), representava escènes de caça, de dança, d'animals, d'estranys dibuixos o símbols de significat ocult, de vagines,  de penis i de mans expressades en negatiu i també en positiu.
Doncs bé, el primer pigment que s'usà per representar els diferents motius simbòlics impresos a les coves prehistòriques va ser la sang menstrual. La sang sagrada.

Sempre s'havia donat per entès, que els artistes de la prehistòria eren masculins. I és clar, en una societat tan patriarcal com la nostra, a qui li pot passar pel cap que les primeres pintores o artistes de la prehistòria poguéssin ser dones!. Doncs sí, això sembla cantar un estudi fet per l'arqueòleg Dean Snow, de la Universitat de l'Estat de Pensilvania (Estats Units), que analitzà vuit coves de França i Espanya, on s'hi troben representades mans. D'un total de 32 mans, 24 són femenines, per tant, això representa  que el 75 %  de les mans pertanyen a dones.
Per tal de determinar si les mans pertanyen a un sexe en concret, es compara la llargada dels dits índex i anular, i també del menovell, i se'n estudia també la forma i el volum de la mà...Aleshores amb un senzill algoritme i contrastant dades es determina a qui pertany una determinada mà.(1)

CERCANT EVIDÈNCIES
Estem parlant d'una societat essencialment matriarcal, on el poder era ostentat per la dona, on la Gran Mare era la Deessa Suprema de la Creació. La dona menstruant usava la seva sang com a pigment a les coves prehistòriques, per representar un imaginari que encara no entenem,i al fer-ho també sacralitzava l'entorn on pintava.

També es creu que en els primers enterraments la sang menstrual en fou la protagonista indispensable, doncs s'untava el cadàver o els óssos del difunt amb aquesta sang regeneradora. Amb el temps, però, es substituí aquesta sang per terres vermelloses, de colors ocres o de mangra i  que suposadament complien la mateixa funció que la sang catanemial.

En moltes cultures indígenes, aquesta sang era lliurada ritualment a la terra com a ofrena de vida.
Aquesta sang era i és un poderós fertilitzant que nodreix la terra i les plantes.

UN CULTE UNIVERSAL
En el primer capítol vam parlar de diferents països com Egipte, la Índia, Grècia, la cultura celta, o Escandinàvia, on la sang menstrual era considerada sang de vida. Però hi ha molts més països on aquesta sang era venerada per les cultures indígenes. Els maorís, sioux, dràvides, mboutis, shuar, kogis, lakotes, séneques...Aquesta veneració també es fa extensiva per diverses tradicions espirituals, com els tàntrics, gnòstics, taoistes, alquimistes ...de tot el planeta.
A Austràlia aquesta sang també era molt valorada pel aborígens d'aquell continent. En un fragment del llibre "Les veus del desert" de Marlo Morgan, l'autora ens explica com les dones menstruants, recollien coàguls de sang menstrual i els portàven a la Dona-que-Cura, que els introduïa a l'interior d'un llarg tub forrat de fulles. Els posava a dins per la part superior, i quan volía fer ús del seu contingut premía el tub per la part inferior i en sortia una mena de quitrà molt negre i brillant que no desprenia cap olor.Quan obria el tub per la part superior feia molta pudor, però desprès es devia transformar en una substància curativa i regenerativa que guaria tot tipus de ferides i de cremades.

Altres cultures també feien servir aquesta sang per curar ferides, llagues i cremades. En aquest cas, però, calia dessecar primer la sang menstrual i desprès fer-ne pòls. Per curar, doncs, només calia empolvorar les parts a tractar.

Els kogi de Colòmbia, creuen que el món fou creat per la Gran Mare mentre menstruaba: la seva sang és or i forma part de la terra què fertilitza.

Pels lames tibetants, la primera menstruació d'una jove, era la medicina més potent de la comunitat.

Els maorís, creuen que les ànimes humanes estan fetes de sang menstrual.

La deessa mare mesopotàmica Ninhusag es veu que per crear la humanitat va barrejar argila i sang menstrual.

Hi ha una teoría hindú que sostè que l'abisme primordial o oceà de sang menstrual, va ser la manifestació sense forma prèvia a la creació de l'univers.

Aristòtil dèia que la vida humana es formava a partir d'un coàgul de sang menstrual.

Plini, anomenava la menstruació com a substància material de la generació.

LA DEESSA DESTRONADA
Fins ara tot han estat alabances envers la sang mentrual. Però arribà un moment que el poder femení fou derrotat. A la Gran Mare se la feu caure del seu pedestal i el seu fluïd diví fou considerat impur. La dona menstruant havia de ser apartada de la societat, almenys mentre li durés el període. I a partir d'aquí es generaren tot una sèrie de creences a l'entorn de la dona menstruant. La dona va ser degradada i considerada un ser inferior.

Per contra l'imperi masculí estaba en auge. L'ésser suprem, ara era un home....

I jo que us volia parlar del poder curatiu de la sang menstrual!. Un poder que ara s'ha descobert de nou, i que té immenses possibilitats. Actualment s'està investigant sobre les cèl·lules mare que contè el fluïd menstrual. Però d'això ja en parlarem un altre dia.


Josep Ballabriga Clarasó



(1) S'han trobat pintures de mans en 36 coves d'Europa. (a Espanya, França i Itàlia). També n'hi ha a Amèrica del Sud, Australia i Indonèsia. La silueta de mà més antiga, s'ha trobat a l'illa Sulawesi, i se li atribueix una antiguitat d'uns 40.000 anys.