La curiosa història de l herba caixa l'era.

                                 LA CURIOSA HISTÒRIA DE L'HERBA QUEIXALERA

Caldria anar uns quants mil·lenis enrere per començar a explicar la història d'aquesta planta, també coneguda amb els noms de jusquiam, tabac de pared, queixals de vella, gotets, herba de Santa Maria, herba cacauera, mamellera i encara d'altres que ja anomenarem més endavant.

A l'antiga Babilònia ja es feien servir els fruits i les llavors per alleugerir el dolor del mal de queixal. Per aconseguir-ho cremaven els fruits plens de llavors damunt de brases ardents i  aleshores només calia aspirar aquest fum o obrir la boca perquè arrivés fins el caixal afectat. Altres maneres de fer-ho, era masegant alguna fulla de la planta i introduïr-la al queixal corcat, o bé posant-hi algunes llavors. Deien que el mal de queixal es curava perquè matava els "cucs" que el corcaven i que produïen el dolor, però en realitat era per  l'efecte narcòtic que produïa la planta.

Els babilònics i assiris també usaven aquesta planta amb finalitats al·lucinògenes. Els egipcis havien utilitzat el jusquiam com avortiu i amb l'oli de la planta pal·liaven el dolor de les dones alhora de parir. Així ens ho explica el Papir Ebers datat en 1.500 a.C. Diu així: "Quan arribava el moment de donar a lum, ungien amb el dit oli el sexe de les futures mares".
Els antics egipcis administraven la planta com a calmant, mitjançant bafos i/o infusions. Una curiosa forma de prendre-la, era barrejant la planta en cru en una massa endolcida que desprès era cuinada. Aquests dolços típics, havien estat molt populars entre els egipcis. Per fer adormir els infants feien servir les fulles d'un jusquiam d'efectes més suaus.
I sense mouren's de l'antic Egipte, us direm que en aquest país, també se n'extreia un oli de les llavors que usaven per cremar en unes làmpades "màgiques", que devien endormiscar als qui respiraven el seu fum.

En el període neolític escocés, ja es coneixien les propietats medicinals i psicotròpiques d'aquesta planta.

Altre indrets que utilitzaren aquesta planta com a sedant, analgèsic i avortiu, foren els antics països de Mesopotàmia i Pèrsia. I parlant de Pèrsia l'actual Iràn, en aquest país antigament s'usà també per combatre la diarrea, el dolor d'estòmac, desordres del sistema nerviós, i com a anticonvulsionant.

Els grecs també coneixien aquesta planta des d'antic. Homer descriu algunes begudes màgiques els efectes de les quals semblen indicar que el jusquiam n'era el principal ingredient. Hipòcrates feia servir el jusquiam blanc per calmar la tos, la gota i dolors en general, a més de tallar hemorràgies i com a coliri...Xenofont ens adverteix que és una planta molt perillosa i que pot tornar boig al qui la pren. I Dioscòrides també ens parla d'alguns preparats efectuats amb aquesta planta per tractar l'insomni i el dolor. Per tractar el mal de queixal recomanava mantenir dins la boca, les arrels de la planta que prèviament havien estat bullides amb vinagre.

El científic i naturalista romà, Plini el Vell també en coneixia les seves virtuts i efectes.

Per cert, també s'ha comentat que a Delfos, la pitonissa que predia el futur, s'inspirava o queia en un trànsit gràcies al fum produït per diverses plantes al·lucinògenes, una d'elles, potser la principal, era el jusquiam. I ho diem així, perquè aquesta planta rebia el nom d'Herba Apollinaris, que era el déu principal al qual estava dedicat aquest santuari: Apol·lo.

Els guerrers gals, tenien el costum d'afegir el suc de la planta a la punta de les seves fletxes, per potenciar el seu efecte.

Durant el segle XIII, s'utilitzà com antídot per a les mossegades dels gossos rabiosos. És clar, que potser caldria qüestionar-ne aquest ús.

Durant segles s'usà per provocar el son i fins hi tot la inconsciència als que havien de rebre intervencions quirúrgiques; de fet, a Itàlia durant el segle XIV es feu servir amb aquesta finalitat encara que barrejada amb altres plantes d'efectes semblants.

A l'edad mitjana es feu popular "l'esponja soporífera" que estaba impregnada d'herba queixalera, opi, mandràgora, cicuta... i que donaven al pacient perquè la respirés;  acte seguit, aquest, entrava ràpidament en un complert estat de somnolència i relaxació. Desprès de l'intervenció, feien servir una altra esponja xopa amb vinagre per despertar-lo.
De fet, a l'edat mitjana era l'analgèsic més emprat a tota Europa.

Les druidesses celtes efectuaven un peculiar ritual per propiciar les pluges per als conreus i aconseguir la fertilitat dels camps... escollien a una noia verge que despullada havia de recórrer els boscos de la zona a la recerca d'una planta de jusquiam; un cop trobada l'havia d'arrencar amb l'unica ajuda del dit petit de la mà esquerra, i desprès només calia llençar-la en el riu més proper.
A més, aquestes druidesses també confeccionaven amb aquesta planta un licor sagrat o soma.

Aquesta solanàcia s'havia utilitzat per donar sabor i alhora potenciar l'efecte embriagador de la cervesa. Ja n'hi ha notícies al segle XI, però amb el temps se'n prohibí el seu ús. A l'antiga Baviera la prohició es produí el 1507, i més endavant el 1516, passà a ser il·legal la incorporació del jusquiam a aquesta beguda, almenys pel que fa al sud d'Alemanya.

Un altre ús que es donà a d'aquesta planta fou per pal·liar el dolor als que havien estat condemnats a ser ejecutats. La planta en qüestió els ajudava a "ben morir", diguem-ho així.

UNA MICA DE BRUIXERIA
I per últim, situarem el tabac de pared en el món de la bruixeria, doncs era una de les plantes que les bruixes utilitzaven per fer els seus ungüents. Barrejaven una colla de plantes tòxiques entre d'altres de menys efectives amb greix de cavall o de serp i aleshores s'ho aplicaven sota les aixelles, la vulva, l'anus... perquè així el cos absorvia el preparat ràpidament. (algú ha comentat que feien servir el bastó o canya de l'escombra per introduïr-se l'ungüen per l'engonal... però, quina incomoditat! i quina bestiesa!, oi?, segurament que el mètode més pràctic i normal era fent servir la mà)) Els efectes psicotròpics d'aquestes plantes els produïen deliris, somnis i visions... i semblava com si flotessin per l'aire amb una gran sensació de lleugeresa.
Pierre Gassendi, el conegut filòsof, científic i matemàtic francés, explica que conegué a un pastor mig bruixot, que elaborava un ungüent compost de jusquiam negre, llard i oli i que usava per reunir-se amb d'altres bruixots en els seus aplecs, quan li venia de gust. Per aconseguir els efectes desitjats, només li calia untroduïr-se el dit preparat per l'anus.

Les bruixes i curanders, elaboraren beuratges amb aquesta planta per estimular l'apetit sexual dels que la bevien, doncs deien que eren afrodisíacs.

LA PLANTA TRANSFORMADORA
Un dels aspectes que menys s'ha comentat sobre aquesta planta és que quan se'n prenia una infusió, i el beuratge començava a fer el seu efecte, el subjecte podia tenir la sensació o la convicció de que es transformava en un animal, i de fet actuava com si ho fos. Sentia que el seu cos s'omplia de pèl, que els braços i les cames es transformaven en potes, i que les mans i els peus eren veritablement les d'un animal. L'instint animal dominava el seu cos i augmentava l'excitació, la fúria, la violència...
Aquesta vessant de la planta ens fa pensar en els companys d'Ulisses transformats en porc per la maga Circe... Però aquest episodi us l'explicarem més endavant.

No volem donar per acabada aquesta introducció històrico-geogràfica, sense apuntar que hi ha  diferents varietats d'aquesta planta (a més de les dues varietats de jusquiam que podem trobar a la península ibèrica), les quals tenen una composició i uns efectes molt semblants a les al·ludides, i que foren usades també per tractar diverses malalties, i també per alterar els estats de consciència. En podem trobar doncs, diverses varietats a gairebé a tota Euràsia, el nord d'Àfrica i en països com Afganistan, Pakistan i la Península Aràbiga.

Per tant, i ja per no fer-nos més pesats, només us direm que el jusquiam també fou usat a la regió de Sibèria i altres pobles d'Àsia oriental per fer un beuratge que efectuaven infusionant les llavors del jusquiam physalvides torrades; el resultat era una beguda molt agradable doncs els alegrava i donava una embriaguesa que els desinhibia i els feia xerrar sense reserves.

I a l'Índia, de les seves llavors en feien un encens, i a més també la feren servir per tractar diverses malalties nervioses.

En la medicina tradicional xinesa van fer servir les llavors fumades d'aquesta planta per tractar la tos forta, l'asma bronquial, el reuma i els dolors estomacals; i també tractaren amb ella, neuràlgies i psicosi maníaques.



CAPCETA, CARAMEL·LERA, HERBA DE L'ESQUELLETA, HERBA DE LA MARE DE DÉU,
xuclamel, tabac bord, molts noms per a una mateixa planta. Encara que en realitat, estem parlant de dues plantes semblants: El hyoscyamus niger i el hyoscyamus albus. O sigui, el jusquiam negre i el blanc. Tots dos tenen els mateixos components médico-medicinals, però sembla ser que és el jusquiam negre el que els té més concentrats. Totes dues plantes les podem trobar a Catalunya, i per mirar de distingir-les ens haurem de fixar més que res en les seves flors, doncs el jusquiam negre les té d'un color groc marronós amb nervis de color púrpura. En canvi, el jusquiam blanc té la corol·la d'un color groc pàlid amb la gola purpúrea. També les distingireu per la mala olor que desprenen les seves fulles al tocar-les, doncs les del jusquiam negre és molt més intensa.
Per cert, jusquiam ve del nom científic hyoscyamus que ve del grec, i vol dir "fava de porc". Aquest curiós nom, sembla que prové del relat d'Homer a l'Odissea en el passatge on la maga Circe convida als companys d'Ulisses a un tec, on els ofereix diferents menges com formatge, farina aromàtica, mel i un deliciós vi que va amanir però, amb drogues que els van fer perdre la memòria... Circe tot seguit els convertí en porcs i els tancà en una soll. (doncs bé, diuen que una de les plantes que usà per manipular el menjar, va ser el jusquiam).


L'herba cacauera, és una planta que el Creador marcà amb la seva Signatura. És el que en diuen la teoria del signe o doctrina de les signatures, perquè la planta en qüestió, porta assenyalats els signes que ens permeten conéixer-ne les seves virtuts. Aquesta teoria es basa en el principi de "similia similibus curantur", o sigui "els similars són guarits pels seus semblant".
Els antics van veure reflectida en aquesta planta la teoria del signe, doncs van associar tots aquests petits receptacles on s'hi formen les llavors amb la dentadura humana. I van descobrir que aplicant-se parfums als queixals corcats en desapareixia el dolor. En aquest cas la teoria era i és encertada.
Un altre indicador que es correspon amb la teoria del signe, és la forma com es distribueixen les capcetes al llarg de la tija floral, unes encarades cap a un costat, i les altres cap a l'altre, talment com si fos el mamellam d'una truja. (cada receptacle correspon a un mugró ). És per això que aquesta planta també és anomenada herba mamellera! Amb el jusquiam negre feien una cataplasma que era aplicada sobre els pits adolorits per l'acumulació de llet coagulada. Pels pits cascats, vaja. I també anava bé (o hi va?) pels tumors cancerosos que es produeixen als pits femenins.


Els Hyoscyamus es fan en terrenys erms i secs, vora els camins i sovint els trobem arrelats entre les escletxes de parets i marges.
És una planta molt tòxica, ja que conté alcaloides com la hiosciamina, l'atropina i l'escopolamina. També conté un glucòsid anomenat hioscopicrina.
L'atropina i l'escopolamina actúen sobre el sistema nerviós parasimpàtic, dilaten les pupil·les i fa que la visió propera sigui borrosa, a més de ressecar els ulls.Fan augmentar el ritme del cor, i a més es produeixen arrítmies cadíaques. Dificulta la capacitat per orinar doncs reté l'orina, produeix sudoració, augmenta la temperatura corporal, envermelleix la pell que s'escalfa i resseca.
També resseca la boca, produeix set, i dificulta la capacitat per deglutir.
Altres efectes que produeix l'ingestió d'aquesta planta narcòtica (que depenen molt de la dosi, és clar), són: somnolència, marejos, agitació, al·lucinacions visuals, atàxia (és la disminució de la capacitat de coordinar els moviments)... inquietud, desorientació, covulsions, tos seca.
És perillosa quan es pren en dosis altes doncs pot paralitzar el peristaltisme i el sistema vascular, i accelera el ritme cardíac, i per tant pot produïr la mort.
Diuen que si un infant s'empassa de 20 a 30 llavors es produeix la mort. En canvi en un adult, la dosi mortal està, entre les 100 i 150 llavors.


UNA PLANTA TÒXICA PERÒ ALHORA MEDICINAL
Tot està en la dosi diuen, per tant s'ha de ser molt curós si es vol fer ús d'aquesta planta. I de fet ja hem parlat del perill que suposa usar-la sense saber-la dosificar, per això si no sou gaire experts amb el maneig de la planta i en desconeixeu els seus efectes, doncs deixeu-la tranquila. I de la vessant medicinal també n'hem parlat força al llarg d'aquest article. I també hem conegut diverses formes d'aplicar-la o prendre-la, fent servir les seves fulles, llavors o arrel.
Ara us en proposarem unes quantes receptes més.


RECEPTARI

Per fer una CATAPLASMA agafarem un grapapet de fulles i les farem coure barrejant-hi aigua, llet i vinagre, i tot seguit ho aplicarem a la part adolorida.
O també podeu agafar fulles i cobrir-les amb cendra calenta; ho cobriu amb una tela i/o ho enveneu durant una bona estona.
Ara farem una cataplasma amb jusquiam blanc per aplicar externament com a analgèsic: Només cal macerar un grapat de fulles en oli, què escalfarem. Tot seguit apliqueu-vos-ho a la part adolorida.
Per curar el càncer extern de pell, es col·loquen entre dos draps les fulles de la planta per espai de 5 a 10 hores, i s'aplica a la zona afectada. Descanseu durant un dia, i al següent repetiu el procediment. Diuen que si el càncer no està molt desenvolupat es pot comptar amb la cura.
També us podeu fer un pegat amb fulles fresques barrejades amb civada maltejada.

MACERACIÓ amb jusquiam negre. Farem servir els fruits (les capcetes), que macerarem amb vi. Aquest cop ens prendrem el preparat que serveix per a catarros, i dolors estomacals i intestinals.

INFUSIÓ per dormir com un tronc: Agafeu 0.5 grams de fulles seques de jusquiam negre per cada 200 cetímetres cúbics d'aigua. Es filtra, i se'n beu només la meitat.

Amb el SUC  del jusquiam negre es feia una beguda típica dels països nòrdics, però en desconeixem la recepta.
Podeu premsar l'herba i aprofitar el seu suc amb el qual humitejareu un mocador que podeu aplicar al front en casos de febre, o sobre els ulls plorosos i/o adolorits. Alleugereix la febre i relaxa els ulls que deixen de plorar.
El suc oliós de la llavor, s'aplica a les oïdes perquè calmi el dolor i/o la coïssor.

Si voleu dormir tranquilament, només cal que us prepareu un BANY de peus amb un grapat de fulles.

I si voleu dormir com a infants, us heu de preparar una INFUSIÓ amb la planta que fareu servir per  aplicaros una LAVATIVA. Diuen que els resultats són assegurats.

Aquesta planta també la podeu fer servir usant les seves fulles per fer un cigarret. FUMAR el jusquiam va molt bé per combatre l'asma. En aquest cas, s'acostumava barrejar-la amb estramoni. Si ho proveu, vigileu de no quedar col·locats o "fumats". Per això els noms de tabac bord i tabac de pared amb els quals també és coneguda.

Els metges alemanys i francesos elaboraren diversos PREPARATS d'aquesta planta per preservar els seus pacients de l'escarlatina en èpoques d'epidèmies. Eren efectius?.


EL BÀLSAM TRANQUIL
L'inventor d'aquesta fòrmula balsàmica va ser François Aignan (1644-1709) conegut amb el renom de "Pare Tranquil". Va ser un metge francès de l'orde dels caputxins molt famós al seu temps. Va ser fins i tot metge del rei de França i del Príncep de Condé (influent família nobiliària francesa: els Borbó). Com hem dit anteriorment, ell fou el creador de la fòrmula d'aquest bàlsam, i que es feu popular amb el renom del seu creador: "el bàlsam tranquil".
Es fa servir per combatre els dolors reumàtics, neuràlgies i lesions diverses.
Veiem-ne la fòrmula:
Farem servir les fulles seques de les següents plantes: jusquiam, belladona, morella negra, estramoni i adormidera. De cadascuna d'ells en farem servir 50 grams.
Desprès les submergirem en alcohol durant tot un dia. Tot seguit hi afegirem 500 gr. d'oli d'adormidera, i ho escalfarem durant 6 hores al bany maria, i a continuació s'hi afegeixen 4 gotes d'essència de timó, espígol i menta.

Una altra fòrmula del BÀLSAM TRANQUIL, potser encara més antiga que la precedent, és com segueix:
Agafarem fulles seques d'estramoni, morella negra, jusquiam negre i adormidera blanca, i de cadascuna d'aquestes plantes en prendrem 4 unces.
Tot seguit agafarem summitats fresques de romaní, sàlvia, ruda, donzell, hisop, espígol, timó, marduix, menta, menta aquàtica, flors de saüc i pericó. De cada planta, n'agafem 1 unça.
També necessitarem 8 lliures d'oli comú.

Piquem les plantes fresques en un morter i desseguida les posem a coure amb foc sostingut fins que desaparegui l'aigua de la vegetació.
Es colen i s'expremeixen i s'hi aboca l'oli encara calent a sobre les plantes seques reduïdes a trocets.
Desprès ho deixarem en maceració durant 15 dies, i a continuació es cola, s'expremeix i es deixa reposar en un lloc protegit de la llum.


Actualment el jusquiam egipci ( hyoscyamus muticus) és conreat als països de Nigèria, Egipte i Pakistan doncs és aprofitat per la indústria farmacèutica donat que posseix una gran quantitat d'alcaloides, els mateixos que el jusquiam negre però encara més concentrats. També es fa servir en preparats homeopàtics com a calmant.

ÚS DE LA PLANTA ACTUALMENT
Ja hem vist que la capceta és una planta sedant, hipnòtica, antiespasmòdica, antineuràlgica i antiasmàtica.
En l'actualitat es fa servir contra el deliri, alcoholisme, espasmes, melancolia, els tremolors causats pel parkinson, l'excitació dels malalts mentals, gota i asma.

I res més. Espero que us hagi agradat la història i les curiositats d'aquesta planta que per les seves propietats al·lucinògenes i psicotròpiques havia tingut un caràcter màgico-religiós, fins i tot diria que sagrat donat que quan se la prenien els acostava a la divinitat.

Josel Ballabriga Clarasó

Vint anys d allotjaments a les Piles 1554 1574.

                                 VINT ANYS D'ALLOTJAMENTS A LES PILES (1554- 1574)

Les Piles al segle XVII era un poble que comptava aproximadament amb unes 35 famílies, i la població devia arribar a la vora d'uns 175 habitants. Però com a qualsevol població de Catalunya estava obligada a hostatjar la tropa que servia al "rey sa Magestad".
"Els segles XV i XVI hi hagué a Catalunya un sistema d'aquarterament que sovint fou causa de xocs greus entre els soldats i la població local, ja que la presència de tropes, sovint sense soldada i generalment formada per mercenaris estrangers, anava seguida sempre de saqueigs, destruccions de collites, robatoris i assassinats"...
"Durant els darrers decennis del segle XV i al llarg del segle XVI, els capítols de cort insistiren d'una banda que els soldats només podien ésser admesos en cases particulars quan a la localitat on es trobessin no hi hagués hostal o castell, i, d'altra banda, que totes les despeses havien d'anar a càrrec dels soldats". (1)
Al segle XVI era obligat donar als soldats habitació en el domicili particular a més de llit, vinagre, oli, sal, foc i llum. Els soldats en canvi, i en teoria, havien de pagar la resta de vitualles.
A les Corts de Montsó de 1542, essent rei Carles I, s'acordà que les tropes només tindrien dret a llit i a foc, i que la resta d'aliments o vitualles caldria pagar-los de la seva butxaca.
Desconec com es distribuïen els allotjament de tropes als pobles de Catalunya, ho feien segons el nombre d'habitants de la població del lloc? No ho sé, i de fet, crec, que és un tema que no està prou estudiat.
A continuació farem esment de dos documents que fan referència a les despeses que causaren els allotjaments a les Piles durant el període que va de 1654 fins a 1674.
En realitat no tots els anys hi hagué despeses, però de 1653 a 1660 aquestes pujaren a 2.060 lliures de moneda barcelonesa.
El període que va de 1660 a 1668, no hi hagué cap allotjament, i per tan no hi ha cap despesa.
Desprès de 1669 a 1673 hi tornà ha haver gent allotjada, amb unes despeses que arribaren a 342 lliures.
Per tan, si sumem els dos períodes d'aquarterament pugen a un total de 2.402 lliures.
Caldria preguntar-se si aquestes despeses són inflades...o si són reals. I també em pregunto el perquè de tot aquest recompte?.

El 8 de març de 1674 es reuneixen a la casa de l'universitat (ajuntament), els jurats March Jover i Jaume Compta amb la major part del Consell de les Piles.
També hi ha present a requeriment dels jurats, el rector i prevere de la parròquia de Sant Martí de les Piles en Joan Pages, els qual en certa forma farà de notari. Ell redactarà un document on autenticarà i donarà fe dels serveis que el nostre poble prestà a la corona entre els anys 1654 i 1674.
La reunió en qüestió, és provocada  perquè han rebut un manament fet pel Senyor Doctor Joan Noet que és diputat local de la vila de Montblanc, el qual els requereix, com hem dit abans d'autenticar els serveis prestats al regne d'Espanya.
Al començament del document, a la columna de l'esquerra, es fa constar: "Se eutenticha de la guerra".

Any 1653. Jurats Joseph Talavera i Pascual Balle. Aquests any han allotjat a Don Agustin de Madina i 8 soldats de infanteria del tercio de Arago. I un soldat que feren anar fins a Girona. Munta un total de 170 lliures barceloneses.

Any 1654. Són jurats March Jover i Pau Sengenis. Allotjament de Don Hieronim Garcia capità de cavalls i 4 soldats. Puja a 310 lliures.

Any 1655. Jurats Magi Vallbona i Pera Caralt. Fou allotjat Pedro Ballester capità de cavalls. Total 240 lliures.

Any 1656. Jurats Joan Balcells i Magi Vallbona. Contingueren 5 soldats allotjats de la Companyia de Don Francisco "Suoto" capità de cavalls i 4 soldats de la Companyia del capità "Alcanio" Ferro capità de cavalls. Total 280 lliures.

Any 1557. Jurats Francesch Ginoves i Hieronim Ramon. Foren allotjats 2 minadors i feren anar un "bagatie" a Solsona. Puja 135 lliures.

Any 1558. Jurats Francesch Ginoves i Hieronim Ramon. Aquest any allotjen a 1 capità de cavalls i 3 soldats de cavalls. Són 230 lliures.

Any 1659. Jurats March Jover i March Vallbona. Allotjen a 1 "alferis" i a 3 soldats de la Companyia de Don Cope de Abreo capità de cavalls. Puja a 450 lliures.

Any 1660. Jurats Joan Balcells i Pere Caralt. Allotgen a lo "alferis" Soto i a 3 soldats de la mateixa companyia. Són 220 lliures. "Per lo donatiu de Puig carda" (deu ser Puigcerdà), 25 lliures. Total 245 lliures.

Any 1668. Jurats March Jover i Isidro Uguet. Hi ha allotjats 1 soldat de la Companyia de Don Joan de Baugue i 2 soldats de la Companyia de Don Joan de la Xapela. Són 30 lliures.

Any 1669. Jurats Joan Riba i Magi Vallbona. Allotjament de 2 soldats de cavalls de la Companyia del Príncep de Palma. Puja a 100 lliures.

Any 1670. Jurats Joan Talavera i Paschual Balle. Hostatgen a 2 soldats de cavalls de la Companyia del Príncep de Palma. Total 50 lliures.

Any 1671. Jurats Antoni Prous i Joan Rodes. Hostatgen a 1 ajudant reformat de la Companyia de Don Manuel Domps. Són 54 lliures.

Any 1672. Jurats Joan Balcells i March Vallbona. Com l'any anterior, hostatgen a 1 ajudant reformat de la Companyia de Don Manuel de Omps. Puja a 54 lliures.

Any 1673. Jurats Francesch Ginoves i Joan Borras. Repeteix l'ajudant reformat de la Companyia de Don Manuel de Omps. Total 54 lliures.

Al final del document datat a 17 d'abril de 1674, signen els testimonis Joan Talavera i Magi Vallbona, que són jurats i pagesos de les Piles.

Nota: Desconeixem si tots aquests allotjaments estaven al poble temporalment, o bé de forma permanent.
I una altra cosa que caldria conéixer, seria saber si a més de la tropa allotjada (comptant els caps, és clar), també hi havia algun dels seus familiars. Ho dic, perquè l'any 1668 a les Piles batejen  un nen de nom Francischo, que és fill de Francischo Carpineli i de Maria Rubia
El Francischo (el Pare), serveix a la Companyia del Príncep de Palma, que és "General de Cavallaria del exercito de Catalunya".
Els pares espirituals del dit nen són el Tinent Domingo de Pedro de dita Companyia i Francischo Prous de les Piles.

Desprès d'aquest document, n'hi ha un altre datat el 8 d'abril de 1674: Veiem-lo.

En la data al·ludida, es reuneixen els jurats de les Piles March Jover i Jaume Compta amb la major part del Consell, que ha estat convocat i congregat a la casa de la universitat... "se aiunten requereixen a Joan Pages", prevere i rector de l'esglèsia de Sant Martí de les Piles "per Autenticas una fe del tenor seguent".
I aleshores explica que la Universitat de les Piles ha rebut un manament fet pel Senyor Doctor Don Marti Anglesell Doctor del Real Consell. "y per acudi ha nostra obligacio en lo servey del Rey Nostre Senyor que Deu guart fer resolt lo honrat Consell del dit lloch de les Piles en servir asa magestat que Deu guart la summa y quantitat de quatre lliures deu sous per cada mes pagadors per lo temps y spay de sis mesos conforme acostuma pagar la Ciutat de Barcelona deposant dos mesos antissipats ala taula de la Ciutat de Tarragona, y aixis havent marxat la gent de dita vegaria de poch faran altra mesada y axis mateix havent continuat fins que sien complerts los sis mesos.
Testimonis Mathia Mas pages de la vila de Conesa y Isidro Uguet pages del lloch de les Piles tots de dit Archabisbat de Tarragona.
Al principi del document, i a la columna del costat esquerre es fa constar. "Se eutenticha del servey del rey sa Magestat".
Pel que es veu, aquest document constata que possiblement a cada poble de Catalunya es es devia pagar una mena de quota que devia contribuïr a pagar l'estada de l'exèrcit castellà al territori català.

Aquests documents, els trobareu a l'AHAT al "Manuale inceptum per me Joannem Pagès, preverme et rectorem ecclesia parrochialis Sancti Martini oppidi de les Piles, archidiosesi Tarracone die prima mensis maii anno domini 1666 et appono signum meum" 02.05.1666 - 15.05.1682. Pàgines 65, 66, 67, 68, 69 i 70.

Josep Ballabriga Clarasó

(1) Gran Enciclòpedia Catalana. Vol. 1.

Les famílies de Sant Gallard a finals del segle XIX. a finals del segle ésser

                           LES FAMÍLIES DE SANT GALLARD A FINALS DEL SEGLE XIX

A l'últim quart del segle XIX, Sant Gallard estaba habitat per tretze famílies, la qual cosa ens indica que  hi devia haver aproximadament uns seixanta-cinc persones.
Mitjançant unes llistes de compliment pasqual que hi ha a la parròquia de Santa Maria de Guimons veurem les diferent cases del poble.
Els anys 1880 i 1881 hi havia les següents cases a Sant Gallard:

EL MOLÍ.
Aleshores habitat pel matrimoni format per Ramon Caus Solé i la Mariagna Planas Mas.

CAL ANTON DEL CORNET.
Anton Tarragó Mestre i la seva muller Antònia Tudó Bosch. I el seu fill Anton.
                                                 
LA CASA-NOVA.
Jaume Mestre Morera i Paula Solé Albareda la muller, i els fills Joseph i Francesca.
                               
CAL CARRACA.
Salvador Bartolí Aubia i la seva dona Bàrbara Solé Vilanova, i els fills Vicens i Teresa.
                              
CAL PEROTXET.
Vicens Prats Mas i la seva dona Maria Gallart Busquests. I els fills Magí, Maria, Rosa, Engràcia i Carme.
                              
CAL CORNET.
Joseph Tarragó Clarassó i Maria Palau Tomàs la muller, Maria Clarassó Porta viuda, i els fills: Maria, Josep, Emili, Salvador, Pere, Ramon i Joseph.
L'any 1880 tenien de mosso l'Isidre Sabaté, i el 1881 un tal Joseph.

CAL VICENTÓ.
El matrimoni format per Joseph Esplugas i Coloma Vivó. I els fills Bonaventura i Joan.

CAL SERRADOR.
 Francesc Llobet Solé i Maria Mas Farrera la muller, i els fills Francecs i Maria.

CAL BRIANSÓ.
Francesc Mas Armeixach i la seva dona Maria Farrera Corbella i Vicens Mas Farrera i la seva dona Josepha Albareda Segura. I un fill: l'Andreu.     

CA LA PASTORA.
Joan Morgadas i la seva dona Coloma Figueras, Joseph Figueras i la seva dona Josepha Roset i les filles Coloma, Francesca i Maria.

CAL BLANCH.
Joseph Santaeularia Solé i Josepha Miret la seva muller, Francesca Solé viuda. I els fills: Francesca, Agneta, Teresa i Benvingut.

CAL ISIDRO. El matrimoni format per Isidro Palau Tarragó i Teresa Santaularia Solé.

EL CASTELL.
Joan Roig i Teresa, marit i muller. (l'any 1881, l'habitaven Joseph Abelló Fonte i Antònia Casellas Balcells, marit i muller.
                      



Josep Ballabriga Clarasó


Notes: Hem completat les dades que ens ofereix el registre parroquial amb les del registre civil.
En aquest mateix bloc trobareu més informació de les famílies que habitaven aquest poble el 1900.

Ho podeu trobar a "Sant Gallard el 1900".

L art de curar a distància.

                                                     L'ART DE CURAR A DISTÀNCIA

No se sap ben bé quan l'home va començar a curar a distància, segur que ja fa mil·lenis. Aquesta forma de curar és molt fàcil, només cal que seguiu una tècnica específica. Us direm tots els requisits que calen per guarir a distància, i per això no importa la llunyania, i tampoc cal ni tan sols que conegueu a la persona que voleu curar.
Primer de tot cal saber el mal que té el "pacient", per tal d'escollir l'oració que cal dir per curar-lo, doncs hi ha oracions que són per un mal concret i d'altres que serveixen per a diversos mals. També pot passar que una persona pateixi una malaltia desconeguda, i aleshores el curador ha d'improvisar i adabtar alguna oració que conegui per alguna altra malaltia; però tan se val, el resultat sempre serà el mateix.(1)
En segon lloc també s'ha de saber el nom i cognoms del malalt, què s'apuntaran en un paperet. I desprès només us caldrà saber l'oració en qüestió i el ritual que haureu de seguir.
I ara us passarem a explicar tot el que cal fer per curar el mal blanc, també anomenat muguet bucal, que és una malaltia produïda per uns fongs paràsits anomenats (Candida albicans), que són molt habitual en infants i nou-nats, i també en vells mal alimentats. Aquesta afecció es presenta generalment  en la mucosa lingual i bucal i a vegades a tot l'interior de la boca i consisteix en unes plaques blanques que es fan sobre una base ulcerosa. Pot presentar envermelliment, ardor, inflamació, sangrat, pèrdida del gust i dificultat per empassar qualsevol líquid i/o aliment.

I ara, anem per feina: Primer us diré l'oració, desprès us descriuré la planta què ens cal pel ritual curatiu, a més d'algun altre detall que haureu de tenir present per tenir èxit en tot aquest procés.

L'ORACIÓ

EN NOM DEL PARE, DEL FILL I DE L'ESPERIT SANT, AMÉN. Tot seguit es fa el senyal de la creu, i es comença a dir l'oració.

HERBETA QUE DÉU T'HA NAT, DÉU ET CONJURI LA POSSIBILITAT DE CURAR EL MAL BLANC DE LA BOCA DE (aquí es pronuncía en veu alta el nom de la persona afectada), PER CARITAT, VALGAM LA SANTÍSSIMA TRINITAT. (2)

LA PLANTA

Potser el nom més conegut d'aquesta planta, és el d'herba del mal blanc, però també se li diu herba vellutada, orella de rata, pelosella, peludella...i herba cancera o de la cança. Aquests darrers noms li venen perquè es creia que curava el càncer, doncs segons Amades al mig de la fulla hi té una taqueta que recorda la forma que té el càncer. Tot i que per alguns el mal blanc, era una malaltia cancerosa. El nom científic és el de Hieracium pilosella o Pilosella oficinalis.
Aquesta planteta, té unes petites fulles totes plenes d'uns pèls blanquinosos que semblen llengüetes, i és per això que se la va escollir per cural el mal blanc, doncs estava marcada per la teoria del signe. Com que les fulles semblen llengües afectades pel mal blanc, doncs ens indiquen que curen aquesta malaltia.
Aquesta planta també té diverses propietats medicinals, doncs és sudorífica, tònica i expectorant. També es pot utilizar en cas d'insuficiència cardíaca, en oliguria o edemes a les cames.

EL RITUAL

Durant nou dies s'ha d'anar a un lloc on hi creixin les plantetes que hem dit abans. Aquestes plantes creixen agrupades formant clapes. Millor que sigui un lloc apartat del poble, on pugueu estar tranquils. Prendreu un ganivet, un mocador i el paperet amb el nom del malalt apuntat.
Quan arribeu al lloc, us agenollareu (per això va bé tenir un mocador a mà) i començareu tallant una de les herbetes a ran de terra amb l'ajuda del ganivet i la posareu cap per avall, aleshores dieu l'oració i a continuació reseu un parenostre. Aquesta operació la fareu nou vegades. Per tan, heu de dir l'oració nou vegades, i també haureu de resar nou parenostres, tot això durant nou dies seguits.

Aquest ritual la meva mare l'havia fet moltes vegades, i els resultats sempre van ser els mateixos. Vull dir que el pacient sempre es curava. Sempre va dir l'oració per a infants, i des del primer dia ja es notava la millora.
Recordo l'última vegada que va curar del mal blanc a un nadó. Va ser més o menys així. Una amiga de la mare li va dir a la mare d'un nen que tenia aquest problema, que tal persona sabia curar el mal blanc. I hi afegí. Vols que li digui? I l'altra va fer: Sí, sí, diga-li. (es veu que ja feia dies que patullaven amb la malaltia, i la medicina oficial semblava que no funcionava). Quan l'amiga li va dir a ma mare si volia curar al tal nadó, es va molestar una mica, perquè ja era gran i haver de fer durant nou dies tot aquest ritual, ja se li feia feixuc. Però ho va fer! Sé que va anar a prop de poble i a la vora d'un camí es va agenollar i començà el procés. (sé que l'angoixava que la trobéssin en aquella situació i "li trenquéssin les oracions", doncs si hagués passat algú, s'hagués pensat que estaba tocada del bolet), Però tot va anar bé i també va acabar bé.
Increíble, oi? Però és així. Potser és una curació màgica, o potser és una curació miraculosa?

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

Com actúa la curació a distància? Què la fa possible? És difícil contestar aquestes preguntes!. El més fàcil seria respondre, que no en tenim ni idea.A tot estirar, només podem teoritzar o fer-ne especulacions.
Primer de tot jo diria  que per efectuar qualsevol curació, la persona en qüestió ha d'estar bé de salud i tenir pau i serenitat interior. A més, ha de tenir una fe, un desig, un sentiment i una seguretat en el que fa inqüestionable. Dit d'una altra manera: ha de creure amb tot el que fa, no pot tenir dubtes ni inseguretats, perquè ella sap amb certesa que quan acabi la novena, el malalt restarà curat gràcies a l'intervenció divina.
El guaridor, ben mirat només és un mediador, un canalitzador... un transmissor d'energia. Ell activa
l''ENERGIA UNIVERSAL que mou i orienta cap a un objectiu concret: EL MALALT.
El terapeuta està en sintonía amb l'univers i amb el camp energètic de la persona que rep el tractament. (de fet, jo crec que l'operador no es fa cap plantejament, no jutja i tampoc es fa cap pregunta...només es limita a seguir el ritual al peu de la lletra...i res mes.). Els resultats ja es faran evidents.

Josep Ballabriga Clarasó






                                                                                                      
(1) Amb tot, però, era convenient saber el mal de l'afectat, perquè saber-lo era conèixer el nom de l'esperit que l'originava i així se'l podia conjurar millor.

(2) Joan Amades també recull una oració a Folklore de Catalunya, que es deia a Barcelona per curar del mal blanc de la boca. Diu així: Herba nada no és anada, / per la virtut que Déu t'ha dada / i si no la tens tota / cura el mal de boca de ...
Aquesta oració es recitava set vegades , de genolls devant d'una mata d'herba (no diu quina); cada vegada es trencaven set fulles de la planta i mentre es feia aquesta operació es deien set parenostres a la Santíssima Trinitat.

Camins i pelegrins. Les antigues devocions espilenques.

                       CAMINS I PELEGRINS. LES ANTIGUES DEVOCIONS ESPILENQUES

Quan naixem comença el nostre pelegrinatge pels camins de la vida. Un cop arribem al cap del camí, vull dir quam morim, comença o continúa el nostre pelegrinar pels camins del més enllà.
En realitat potser es tracta d'un únic camí, que no es trenca amb la mort. Potser és un camí infinit a la recerca de la plenitud. O potser és un camí de retorn, almenys això és el que diuen els que creuen en la reencarnació. L'ésser humà cal que torni a viure fins que aconsegueixi la perfecció i aleshores formarà part de nou de la divinitat, i s'unirà a ella.

Sempre havia pensat que camí venia de cama, i que caminar era anar per un camí. I pensaba que era així de lògic, doncs sense cames malament podem fer camí. Però es veu que aquests conceptes no tenen cap relació entre ells, o almenys això és el que diuen alguns etimòlegs. Encara que hi ha etimòlegs que asseguren que camí ve del l'antic celta "cammin" i aquest de "cam" (pas). I jo, sabeu que us dic, doncs que també sóc partidari d'aquesta segona teoria.
I parlant d'etimòlegs, es veu que aquests tampoc no es posen del tot d'acord quan debaten el terme "pelegrí", o "peregrinatge". Uns diuen que el terme llatí "pelegrinatio" significa viatjar a l'estranger o fer estada a l'estranger. D'altres diuen que pelegrinar vol dir anar a través del camp. De "per", a través i "ager", camp. (1)
Sigui quin sigui el seu significat correcte,el pelegrí sortia del seu lloc d'estança per anar a fora, o més enllà, a la recerca sovint de la divinitat, per demanar-li quelcom.
Pelegrinar era l'instrument indispensable per al coneixement i la saviesa i alhora també era un aprenentatge i un descobriment.
Pelegrinar sempre ha anat de bracet amb caminar, o "fer camí", i els antics camins sempre han estat des de la més remota antiguitat els vehicles de transmissió i de creació de manifestacions culturals i religioses.

ELS CAMINS DE PELEGRINATGE DE LES PILES

De les Piles estant, sortien tres camins que en podriem dir de pelegrinatge: Eren els camins que s'adreçaven a Sant Magí de la Brufaganya, a Sant Miquel i a Turlanda. Almenys un cop l'any, la gent de les Piles, i d'altres pobles de l'entorn acudien a aquests tres indrets per a honrar al sant respectiu.
El sant més celebrat era l'eremita sant Magí, el seguia l'arcàngel sant Miquel, i desprès l'apòstol sant Andreu.

Abans d'entrar en detall sobre aquestes tres devocions, potser caldria recordar de passada que el camí de pelegrinatge més important de la península ibèrica, el famós camí de sant Jaume, també passava per les Piles. (de fet, era un itinerari alternatiu). (3)

Les Piles havia tingut un hospital, doncs al segle XVI hi ha testimonis de que alguns pelegrins hi moriren i que havien fet alguna petita deixa per al seu manteniment. Al segle XVIII se l'anomena l'hospitalot, perquè segurament deuria estar en un estat lamentable. L'edifici d'aquest hospital perdurà fins els anys vint del segle XX  quan aleshores se'n deia la casa dels pobres i ja estava en un estat ruïnós. Era un edifici molt petit situat a la plaça de Dalt damunt d'una porxada.

Com que per les Piles hi passava aquest "Camí de sant Jaume", la parròquia espilenca estava proveïda
d'uns sants que protegien  els vianants. Eren sant Martí de Tours, santa Eugènia, sant Rafel arcàngel i sant Anton abad entre d'altres, tot i que aquests eren els més representatius pel que fa al tema que comentem. Tots aquests sants eren protectors dels caminants perquè els defensaven de la majoria de  mals i a més els protegien del dimoni.

CAP A SANT MAGÍ DE LA BRUFAGANYA

Per anar a Sant Magí, calia agafar el camí de Pontils i anar-lo seguint fins a trovar el camí de la Llacuna, passar per Pontils i Valldeperes i arribar fins la capella de les fonts que el sant havia fet brollar miraculosament. Desprès de beure i potser rentar-se una mica la cara i part del cos amb aquesta aigua prodigiosa, calia pujar amunt fins el santuari, que era el lloc on martiritzaren el sant eremita. I desprès, per fi calia també arribar fins la cova santa que havia estat l'habitacle de sant Magí.

CAP A SANT MIQUEL

Per anar a Sant Miquel, s'havia  d'agafar el camí de Biure, i des d'aquest poble encaminar-se fins a dalt del Montclar, l'antic Monsvanus, al terme de Pontils.
Cada 8 de maig, per la festa de l'aparició de sant Miquel, es pujava (i es puja, encara que ara sovint no coincideix amb la data del sant), fins a l'ermita del sant a celebrar-hi un ofici religiós.

CAP A TURLANDA

Per anar a aquest poblet des de les Piles, calia agafar el camí de Turlanda, que ens portava fins a aquest indret. (també citat com a Torlanda, les Cases de Turlanda i Santa Llúcia).
Aquí s'hi venerava sant Andreu, el primer apòstol que Jesús cridà, que era germà de Simó, el que després s'anomenà Pere. Eren pescadors, i Jesús els digué "Veniu amb mí i us faré pescadors d'homes", i així va ser, van seguir el camí de Jesús, doncs ell ja ho deia: "Jo sóc el camí, la veritat i la vida...". Joan 14:6 .
La seva festa es celebra el 30 de novembre, que devia ser el dia que els espilencs acudien a Turlanda; amb els anys però, potser ja al segle XVI, santa Llúcia no se sap com ni perquè, arraconà el culte a sant Andreu i es feu mestressa de Turlanda. I d'aleshores ençà, s'anà a Turlanda el 13 de desembre.
Aquest poblet està situat al terme de Conesa, però durant segles pertangué a la parròquia de les Piles.

EL PODER DE SANT MAGÍ, SANT MIQUEL I SANT ANDREU

És curiós com aquests tres sants tenen relació amb el domini de l'aigua d'una banda i al mateix temps també tenen un domini sobre el dimoni. Tos tres es van haver d'enfrontar a Satanàs, i el van vèncer. A més, tots ells tenien la gràcia de curar un gran nombre de malalties.

SANT MAGÍ devia ser com un saurí miraculós, amb la diferència que ell no li calia cap vareta per cercar aigua, no, a ell només li calia donar tres cops de bastó en qualsevol lloc, i d'allí començava a brollar aigua. És molt conegut el miracle del sant a l'indret on avuidia hi ha les fonts de Sant Magí, els botxins del sant estaven assedegats i Magí compassiu donà tres cops amb el seu gaiato, i desseguida en sortiren quatre fonts, que calmaren la sed dels seus captors.
Sant Magí, també és conegut perquè ell feu nèixer el riu Gaià. Conten que el sant estava orant com sempre a la seva cova, però com que l'anacoreta s'havia fet famós pels seus miracles, sovint molta gent acudia a la cova i l'inquietava, doncs volien veure com feia sorgir aigua de qualsevol lloc. I tot i que sant Magí tenia la paciència d'un sant, a la fi tanta gent envoltant-lo li va fer perdre l'oremus, i aleshores el sant va llençar el seu gaiato amb totes les seves forces tant lluny com va poder, i allí on va colpejar el bastó al caure, va començar a sortir aigua i més aigua...i es va formar un riu que va rebre el nom de Gaià, perquè s'havia format del "gaiat" del sant. Ah, quan el sant llençà el gaiato, al mateix temps digué amb tota la intenció: "On el meu gaiat caurà, un riu hi naixerà".

SANT MIQUEL.Té molts miracles relacionats amb l'aigua, però avui només en relatarem dos.
El culte a Sant Miquel va començà a la regió de Frígia a la península d'Anatòlia a l'actual Turquia.
A la ciutat de Colosses s'hi construí la ciutat bizantina de Chonai o Konia, que actualment s'anomena Honaz.
El primer miracle diu aixi: La tradició ens explica que Èpafres (3) va trobar una font pels volts de Colosses, la beneí, la consagrà i hi construí una capella dedicada a Sant Miquel Arcàngel.
Aquesta capella cada cop era més freqüentada per gent de tota mena que s'acostaven a adorar el Sant. Molts pagans es convertien al cristianisme, i això va fer despertar les envejes d'aquests, fins el punt que van tramar un pla diàbolic per destruir i fer desaparèixer la font, la capella i al monjo que la custodiava.
Es van posar mans a l'obra i van aconseguir desviar dos rius envers la capella. El monjo guardià estaba resant  a l'interior d'aquesta capella quan se li aparegué Sant Miquel i li digué: "Aixeca't i surt a fora, que podràs contemplar el poder invencible de Déu". Sortiren tots dos, i l'arcàngel, desprès d'extendre el seu braç i fer el senyal de la creu en direcció a les aigües, esclamà: "Canalitzeu-vos aigües, per aquí" i colpejant amb el seu bastó el terra s'obrí i d'immediat un gran forat engolí tot el gran cabal d'aigua.
L'altre miracle de què volem parlar és molt més proper, tant geogràficament, com en el temps. Va passar a la falda de Sant Miquel a l'entorn de la font del Carlà, l'any 1939. Durant la guerra civil espanyola els anys 1937 i 1938 no se celebrà l'aplec a Sant Miquel. Però l'any 1939 una gran gernació va fer cap al Montclar, i era costum que al baixar de l'ermita molta gent es quedaba a dinar a prop de la font del Carlà, i també s'hi feien jocs...doncs bé, com que hi havia tanta gent, calia fer cua per poder beure de la dita font. Però de cop, va aparèixer un home de mitjana edad que portava un càntir, i el donava a tothom que en volia beure...el càntir doncs, passava de mà en mà i moltíssima gent va beure d'aquella aigua que no s'acabava mai...de fet l'aigua no es va acabar no, però aleshores quan la gent ja estaba saciada, va arribar el moment de tornar el càntir al seu propietari...però aquest s'havia fos...on era?. I llavors hi van caure!. El propietari del càntir era el mateix arcàngel Sant Miquel, que s'havia aparegut en forma humana a tota aquella gent, per agrair-els-hi la seva devoció.

SANT ANDREU té l'honor de ser el primer apòstol que Jesús escollí, i segons l'Evangeli de  sant Joan 40-42, fou ell qui introduí al seu germà Pere al grup.
Els germans Andreu i Pere, (aquest abans anomenat Simó) que eren pescadors, van pasar de llençar les xarxes al mar de Galilea per pescar peixos a llençar-la sobre els homes per convertir-los a la vertadera fe.
Conten que Sant Andreu, en un primer moment era deixeble de sant Joan Baptista, i quan aquest batejà Jesús, Andreu exclamà: "Heus aquí l'anyell de Déu!". i d'aleshores ençà es convertí en seguidor de Jesús.
L'apòstol sant Maties, fou enviat a predicar entre els caníbals, que l'agafaren per menjar-se'l, i sant Andreu va anar a alliberar-lo. Però sant Andreu no anava sol en aquesta empresa, no, doncs l'acompanyaven el mateix Jesús de Natzaret, dos àngels disfressats de pescadors i alguns deixebles. Arribàren a la ciutat on tenien reclòs sant Maties, en una petita nau...tot va ser molt ràpid, en un no res alliberaren el sant i a tots els presoners...
Però per desgràcia a sant Andreu l'agafaren i el feren presoner. Durant dos dies el linxaren pels carrers de la població, i a la fí el tancaren en una masmorra. Però oh, miracle, durant la nit començà a sortir aigua i més aigua de la boca d'una estàtua que hi havia a la cel·la del sant...tanta i tanta aigua sorgí que inundà tota la població, i aleshores s'aparegué l'arcàngel sant Miquel i rodejà tota la ciutat amb una muralla de foc, convertint l'indret en una vertadera trampa mortal. Moltíssima gent morí allí; molts d'ells eren anciants, dones i nens, sort que uns pocs supervivents van demanar perdó al sant i aquest aturà la plaga d'aigua i foc, i a més ressucità a tots els que havien mort. Seguidament tota la població es convertí al cristianisme, i s'hi construí una església. (Extret i resumit de Fets d'Andreu, que és un text apòcrif escrit pels volts de l'any 150 d. C.).

En aquests relats sobre aquests tres sants, hem vist doncs com tots tenien un gran domini sobre l'aigua i també sobre el maligne, el causant de tots els mals.
Quan s'anava de pelegrinatge a aquests llocs els pagesos demanaven sovint que caigués la preuada aigua celestial per tal de regar les seves collites...també demanava perdó a Déu per tots els pecats que havien comès mitjançant les temptacions del dimoni. A vegades la demanda era perquè deixés de ploure...o perquè s'aturés alguna malura o plaga...o perquè deixés de tremolar la terra...
El sant més solicitat per qüestió de l'aigua, era sant Magí. Bona part de la comarca acudia a les fonts de la Brufaganya a banyar sant Magí, perquè plogués, perquè els escoltés. S'organitzaven processons, que sovint sortien de Santa Coloma, i s'anava fins la font miraculosa. S'hi anà moltes vegades, i a vegades calia insistir un cop i un altre, fins que s'aconseguia, doncs calia no perdre la fe.

ORÍGEN DELS PELEGRINATGES
Com s'originaren els pelegrinatges?. Fa molts mil·lenis que l'home primitiu seleccionà uns indrets peculiars per la seva càrrega energética i els senyalitzà, i hi construí monuments, a vegades megalítics que sovint es convertiren en llocs sagrats, i per tan objecte de pelegrinatge.

Un dels camins més famosos i més antics d'Europa, és el camí de Sant Jaume. Pels volts de l'any 820 de la nostra era, aquest camí se'l reinventaren. Hi van influir motius religiosos, polítics i econòmics. Aquest camí feia mil·lenis que existía i el seguien molts pobles de l'antiga Europa, però el destí no era l'actual santuari de Sant Jaume, no, sinó que arribava fins on s'acabava la terra coneguda, o sigui el "Finis Terrae" a la "Costa da Morte", el que es creía que era el límid més occidental del continent europeu, on l'astre rei moria cada dia. Era la "Tomba del Sol", doncs aquest s'enfonsava a l'oceà, i arribava la foscor de la nit.
Com que la terra dèien que era plana, a Finisterra hi havia un gran oceà, i al mig d'aquest, hi havia l'illa de l'oest que era l'antic paradís celta. Tir na nO'g era el nom de l'illa, que volia dir "L'Illa de l'Eterna Juventud", doncs era una mena de Terra de Xauxa, com un paradís on els morts continuaven vivint eternament amb un cos físic sempre jove i ple de vigor, on no hi havia malalties ni guerres i on sempre hi havia menjar en abundància...tothom era jove i bell, i es vivía enmig d'una natura exuberant. Les ànimes dels morts viatjaven cap aquest edèn, convertides en estels fugaços, només calia que seguíssin el "Camí dels Estels", o sigui, la Via Làctia.

Pel que fa a les tres pelegrinacions de les Piles, no en podem dir gran cosa pel que fa a la seva antiguitat.

SANT MAGÍ devia ser un lloc sagrat, potser habitat ja a la prehistòria on la surgència d'aigües ens remeten a la Gran Mare, deessa de les aigües i de la vegetació...on els grans roures que envolten la  font sempre s'han respectat segurament pel seu caràcter sagrat, fins i tot desprès de morts.

SANT MIQUEL ja era un lloc freqüentat 12.000 aC. pels homes del final del període paleolític superior, que feien estada a la Font Voltada a Montbrió de la Marca. Des d'allí, aquests caçadors/recol·lectors feien cap al Montclar per proveir-se d'un utillatge de sílex, que desprès elaboraren molt bé i que usaren per a diferents menesters. A Sant Miquel s'hi han trobat diversos tallers de sílex a l'aire lliure, els quals són molt difícils de datar per part dels arqueòlegs.

A SANT ANDREU a Turlanda a prop de les actuals ruïnes del poblet, ja hi havia hagut un poblat al Neolític, i qui sap si llavors ja hi havia el camí que comunicava amb les Piles.

I ja per acabar, tots tres indrets estaven situats en llocs enlairats, Sant Miquel la muntanya més alta de tot l'entorn, Turlanda dalt d'un turó dominant la comarca i a Sant Magí a dalt a l'enlairada cova, l'habitacle del sant. Als llocs alterosos la Divinitat estaba més a prop, tan a prop que bo i es podia tocar amb les mans, per això s'hi acudia.


Josep Ballabriga Clarasó
















(1) Agro- o agre-, és la forma prefixada del mot grec agrós i del mot llatí, "camp".


(2) Podeu veure l'article en aquest mateix bloc. El títol, és "Sabieu que el camí de sant Jaume també passava per les Piles?".

(3) Èpafres fou un predicador cristià que va estendre l'Evangeli als seus conciutadans de Colosses. Va ser deixeble i company de Sant Pau, tots dos van ser empresonats a Roma cap allà els anys 60-62.



El monstruós poder de la sang menstrual. 2

                                    EL MONSTRUÓS PODER DE LA SANG MENSTRUAL 2

La sang menstrual era considerada una sang sagrada. Els primers rituals que va celebrar l'home primitiu van ser amb sang menstrual. La paraula ritus o ritual ve de l'antic sànscrit RTU, i vol dir justament, menstruació.

Els ritus eren unes cerimònies de caràcter religiós efectuades amb un determinat ordre, i que acabaren adquirint un caràcter rígid i minuciós.
Fent un ritual determinat, s'esperava obtenir de la divinitat un favor concret. A vegades amb aquesta acció, es suplicava a l'Ésser Suprem, que escoltés una determinada súplica: Que s'aturés la sequera d'una vegada...que tornéssin les plujes...que hi hagués una bona collita...

Segurament que el primer ritual de la prehistòria, s'efectuà amb sang menstrual. L'home primitiu que vivía en coves, (les coves representaven la matriu o l'úter de la Gran Mare), representava escènes de caça, de dança, d'animals, d'estranys dibuixos o símbols de significat ocult, de vagines,  de penis i de mans expressades en negatiu i també en positiu.
Doncs bé, el primer pigment que s'usà per representar els diferents motius simbòlics impresos a les coves prehistòriques va ser la sang menstrual. La sang sagrada.

Sempre s'havia donat per entès, que els artistes de la prehistòria eren masculins. I és clar, en una societat tan patriarcal com la nostra, a qui li pot passar pel cap que les primeres pintores o artistes de la prehistòria poguéssin ser dones!. Doncs sí, això sembla cantar un estudi fet per l'arqueòleg Dean Snow, de la Universitat de l'Estat de Pensilvania (Estats Units), que analitzà vuit coves de França i Espanya, on s'hi troben representades mans. D'un total de 32 mans, 24 són femenines, per tant, això representa  que el 75 %  de les mans pertanyen a dones.
Per tal de determinar si les mans pertanyen a un sexe en concret, es compara la llargada dels dits índex i anular, i també del menovell, i se'n estudia també la forma i el volum de la mà...Aleshores amb un senzill algoritme i contrastant dades es determina a qui pertany una determinada mà.(1)

CERCANT EVIDÈNCIES
Estem parlant d'una societat essencialment matriarcal, on el poder era ostentat per la dona, on la Gran Mare era la Deessa Suprema de la Creació. La dona menstruant usava la seva sang com a pigment a les coves prehistòriques, per representar un imaginari que encara no entenem,i al fer-ho també sacralitzava l'entorn on pintava.

També es creu que en els primers enterraments la sang menstrual en fou la protagonista indispensable, doncs s'untava el cadàver o els óssos del difunt amb aquesta sang regeneradora. Amb el temps, però, es substituí aquesta sang per terres vermelloses, de colors ocres o de mangra i  que suposadament complien la mateixa funció que la sang catanemial.

En moltes cultures indígenes, aquesta sang era lliurada ritualment a la terra com a ofrena de vida.
Aquesta sang era i és un poderós fertilitzant que nodreix la terra i les plantes.

UN CULTE UNIVERSAL
En el primer capítol vam parlar de diferents països com Egipte, la Índia, Grècia, la cultura celta, o Escandinàvia, on la sang menstrual era considerada sang de vida. Però hi ha molts més països on aquesta sang era venerada per les cultures indígenes. Els maorís, sioux, dràvides, mboutis, shuar, kogis, lakotes, séneques...Aquesta veneració també es fa extensiva per diverses tradicions espirituals, com els tàntrics, gnòstics, taoistes, alquimistes ...de tot el planeta.
A Austràlia aquesta sang també era molt valorada pel aborígens d'aquell continent. En un fragment del llibre "Les veus del desert" de Marlo Morgan, l'autora ens explica com les dones menstruants, recollien coàguls de sang menstrual i els portàven a la Dona-que-Cura, que els introduïa a l'interior d'un llarg tub forrat de fulles. Els posava a dins per la part superior, i quan volía fer ús del seu contingut premía el tub per la part inferior i en sortia una mena de quitrà molt negre i brillant que no desprenia cap olor.Quan obria el tub per la part superior feia molta pudor, però desprès es devia transformar en una substància curativa i regenerativa que guaria tot tipus de ferides i de cremades.

Altres cultures també feien servir aquesta sang per curar ferides, llagues i cremades. En aquest cas, però, calia dessecar primer la sang menstrual i desprès fer-ne pòls. Per curar, doncs, només calia empolvorar les parts a tractar.

Els kogi de Colòmbia, creuen que el món fou creat per la Gran Mare mentre menstruaba: la seva sang és or i forma part de la terra què fertilitza.

Pels lames tibetants, la primera menstruació d'una jove, era la medicina més potent de la comunitat.

Els maorís, creuen que les ànimes humanes estan fetes de sang menstrual.

La deessa mare mesopotàmica Ninhusag es veu que per crear la humanitat va barrejar argila i sang menstrual.

Hi ha una teoría hindú que sostè que l'abisme primordial o oceà de sang menstrual, va ser la manifestació sense forma prèvia a la creació de l'univers.

Aristòtil dèia que la vida humana es formava a partir d'un coàgul de sang menstrual.

Plini, anomenava la menstruació com a substància material de la generació.

LA DEESSA DESTRONADA
Fins ara tot han estat alabances envers la sang mentrual. Però arribà un moment que el poder femení fou derrotat. A la Gran Mare se la feu caure del seu pedestal i el seu fluïd diví fou considerat impur. La dona menstruant havia de ser apartada de la societat, almenys mentre li durés el període. I a partir d'aquí es generaren tot una sèrie de creences a l'entorn de la dona menstruant. La dona va ser degradada i considerada un ser inferior.

Per contra l'imperi masculí estaba en auge. L'ésser suprem, ara era un home....

I jo que us volia parlar del poder curatiu de la sang menstrual!. Un poder que ara s'ha descobert de nou, i que té immenses possibilitats. Actualment s'està investigant sobre les cèl·lules mare que contè el fluïd menstrual. Però d'això ja en parlarem un altre dia.


Josep Ballabriga Clarasó



(1) S'han trobat pintures de mans en 36 coves d'Europa. (a Espanya, França i Itàlia). També n'hi ha a Amèrica del Sud, Australia i Indonèsia. La silueta de mà més antiga, s'ha trobat a l'illa Sulawesi, i se li atribueix una antiguitat d'uns 40.000 anys.

                                 EN JOSEP NINOT I VERDERA, EL BISBE DE L'ALT GAIÀ 1

El 14 d'abril de 1608, era batejat Magí, Francech, Pau, Joseph Ninot fill de Joan Ninot i Hieronima Ninota. Els padrins foren Francesch Quintana fadrí i la Sra. Elisabet Verdera vídua. El bateig  l'efectuà el prevere i vicari de Santa Coloma de Queralt, Pere Alaix.
En el registre parroquial no figura la data del seu naixement, a vegades l'infant ja era batejat el mateix o al dia següent d'haver nascut, en tot cas el seu natalici no degué ser gaire anterior al dia del seu bateig.

La família Ninot era una de les cases més riques i influents de Santa Coloma. El seu domicili era situat al carrer Major tocant a la rectoria, i aquí en aquesta casa degué néixer en Josep Ninot. (a partir d'ara J. N.).

Abans de seguir amb la biografia d'aquest personatge, hem d'advertir que dels quatre noms que li posaren al batejar-lo, va passar a la història amb el nom de Josep. És incomprensible que no figurés en primer lloc el nom del padrí Francesc com era habitual, i que no adobtessin aquest nom com era el costum.

Els pares de J. N., eren Josep Ninot Burgunyó mercader de Santa Coloma de Queralt natural d'Aguiló i Jerònima Verdera Bou, filla d'un negociant colomí. (1)

L'any 1620, el germà gran d'en J. N., Joan Ninot que era l'hereu, se'n anà a viure amb tota la família a Barcelona, i en J. N., que aleshores tenia dotze anys, potser ja començà a estudiar per tal d'obrir-se camí en la seva carrera eclesiàstica. (2)

Estudià a Barcelona i a Osca i aconseguí els títols de doctor en filosofia i també en dret canònic i civil.

El 1651 fou nomenat vicari general del bisbat de Barcelona, i ho fou almenys fins el 1654.

Cap el 1652, l'aleshores canonge Ninot, hagué d'ocupar-se d'un afer no gaire grat, doncs vingué a Santa Coloma procedent de Barcelona a reclamar en nom del comte en Lluís de Queralt, cent cinquanta quarteres de blat que en Ramon de Queralt havia prestat a la vila dels graners del castell al començament de la revolta catalana. Per tal de poder pagar al comte, la vila hagué de fer un préstec de 2000 lliures, que era el valor aproximat de la deixa comtal.

El 1655, l'inquisidor general Diego de Arce Reynoso, el nomenà promotor fiscal de la Inquisició de Catalunya. El sou que rebria en J. N. per exercir aquest càrrec, seria extret dels béns confiscats als catalans que se sublevaren durant la guerra dels Segadors, segons una ordre de Felip IV. Un cop més en Ninot ens deixa clares les seves preferències polítiques.

L'any 1659 a més de ser designat Inquisidor del Principat, també aconsegueix la plaça de jutge   Auditor del Tribunal romà de la Rota per a la Corona d'Aragó.

També va ser canonge del capítol de Girona. (fins ara he mirat de seguir cronològicament la vida eclesiàstica de J. N., però no he pogut determinar quan obtingué aquest càrrec i quants anys l'exercí).

L'any 1664 és nomenat bisbe de Girona a la Chiesa Nova a Roma. El diumenge 12 de juliol d'aquest any, venint de la capital romana cap a Girona per prendre possessió del nou càrrec episcopal, passà abans per Barcelona, on fou complimentat per una representació del Consell de Cent, que li envià dos cavallers per a donar-li la benvinguda.

El 1666, és reedificat pel bisbe Ninot l'hospital de Girona. Aquest any hi ha constància que era jutge delegat del Breu Apostòlic.

Mentre era bisbe de Girona, feu donació a la parròquia colomina d'una custòdia d'argent sobredaurat.

El 15 de maig de 1668 posava la primera pedra del nou palau episcopal de Girona al qual ell mateix hi havia contribuit amb una important quantitat monetària. Aquest mateix any, concretament el 5 de setembre, prengué possessió de la diòcesi de Lleida on en sovintejàren les absències. El nomenament fou signat pel Papa Climent IX. Mantindrà el càrrec de bisbe de Lleida fins a la seva mort.

El 1668, editen a Saragossa un tractat anònim en castellà que és atribuït a en J. N.. A la Gran Enciclopèdia Catalana el trobem citat com "Sobre la Calificación que merecen los delitos de herética pravidad en los reinos españoles"., en canvi al Diccionari Biogràfic d'Albertí, el títol és el següent: "Tratado breve y compendiado de la calificación que merecen los delitos de herética parvedad en los reinos españoles".

El 14 de juny de 1673, mor a Lleida en J. N.. Malgrat haver finat en aquesta ciutat, el bisbe ja havia determinat de ser enterrat a la seva vila nadiua, i així ho fa constar en el seu testament. "(...) Elegim la sepultura al nostre cos fahedora en la Igª Parroquial de Sta. Coloma de Queralt (...) devant lo altar major de dita Parroquial (...)".

El cos del bisbe no arribà a Santa Coloma fins el dia 22 de juny. La comunitat de preveres i els religiosos del Convent de la Mercè, l'anaren a rebre als defores de la vila, devant de la casa d'en Vilardell. Allí sis sacerdots, amb tota la solemnitat possible conduïren el fèretre fins a l'església
parroquial.

El 27 del mateix mes, se li feu el cos present, amb assistència de tota la comunitat de preveres, els religiosos de Santa Maria de Bell·lloc, els de Sant Magí i tots els sacerdots dels voltants.

J. N. deix "al Hospital General dels pobres llaichs de la pnt ciutat de Leyda (...) cent lliures moneda de ardits (...)".

Quan en J. N., feu testament  (com acabem de dir), escollí de ser sepultat a l'església colomina "devant lo altar major", que era la tomba o carner que la família Ninot tenia en dit lloc, però en realitat no fou enterrat allí. Per al bisbe Ninot se li habilità una cripta exclusiva per a ell. En Segura ens diu  que la seva sepultura estava situada davant dels esglaons del presbiteri i que estaba ornada amb les armes del bisbe.

L'any 1936 durant la guerra civil, es van fer veritables destrosses a l'interior de l'església parroquial, però curiosament la tomba de J. N. ni tan sols fou oberta, l'explicació d'aquest fet insòlit es deu a que l'aleshores alcalde de la vila portava el cognom Ninot (3), i el comitè que saquejava el temple va tenir por que l'alcalde es molestés si violaven la tomba del bisbe, no fos cas que aquest fos un avantpassat seu.

Cap els anys cinquanta del segle passat (potser era l'any 1955), es van fer obres de reforma al temple
de Santa Coloma, i no se sap ben bé perqué la tomba del bisbe va ser oberta i regirada, i hi va haver gent que va voler veure les despulles d'en Ninot, i no en van tenir prou amb això, sinó que per tenir-ne un record li arracaren trossos del seu vestit i fins i tot algun os. (hem d'advertir, però, que en J. N. no ha estat mai beatificat, i per tant no podem considerar les restes que s'enportàren com a relíquies).
Tot seguit i aprofitant que al temple s'hi feien obres, s'omplí la cripta de l'Excel·lentíssim i Reverendíssim Senyor Josep Ninot Verdera de runa.

No se pas com hauriem de titllar aquests últims esdeveniments envers la tomba d'en J. N., potser d'estúpids, d'irreverents, injustificables...jutgeu vosaltres mateixos.




Josep Ballabriga Clarasó






(1) Els pares moriren tots dos a Barcelona. L'any 1630 morí la mare i el 1633 ho feu el pare.

(2) Els Ninot, tot i que la major part de l'any vivien a Barcelona, cada estiu tornaven a Santa Coloma on hi passaven dos o tres mesos.

(3) També havia estat president del Comitè colomí i secretari de la CNT.