Una biografia de quiteria tarragó casellas

      UNA BIOGRAFIA DE QUITÈRIA TARRAGÓ CASELLAS

El 23 de juny de 1896 naixia a Sant Gallard Quitèria Tarragó Casellas. Era filla d'Antoni Tarragó Tudó de Sant Gallard i de Paula Casellas Balsells de Bellprat. 
Era la més petita de cinc germans anomenats Rosa, Maria, Josep i Antoni. 
La família del pare de la Quitèria procedia de Montbrió de la Marca, i estava emparentada amb els Cornet, que com és sabut és el cognom matern d'Anton Gaudí. La nissaga materna del famós arquitecte procedeix d'aquest poble que actualment forma part del municipi de les Piles.

La família Tarragó-Casellas degué viure una colla d'anys a Sant Gallard fins que se'n anaren a viure a Sabadell. En aquesta ciutat, la Quitèria treballava en una indústria dedicada al tèxtil, mentre que alhora, estudiava per ser llevadora.
Cap el 1925, traslladaren la seva residència a Terrassa. Aquí ejercia de llevadora i a més, va ser presidenta de la secció de Comadronas el mateix any 1925.
Va treballar a l'Hospital Maternal de Terrassa i també va ser membre de la junta del seu col·legi professional. 

Va ser membre de l'UGT, i va tenir una intensa activitat en conferències i mítings a Barcelona i Terrassa. També era militant del PSUC i membre d'ERC.

El juliol de 1937, l'alcalde Samuel Morera l'anomenava regidora de Cultura i Acció Social de l'ajuntament de Terrassa. Però el seu càrrec a l'ajuntament terrassenc va ser molt curt, donat que l'octubre d'aquell mateix any, un decret de la Generalitat va fer sortir els representants d'UGT dels ajuntaments.

El 1940 va ser denunciada per la seva activitat sindical, política i professional, i va ser condemnada a 12 anys de presó. Encara que quatre anys més tard en va sortir amb la condició que marxés de Terrassa.

Morí a Vilafranca del Penedès l'any 1980.

Josep Ballabriga Clarasó

Nota: Com podeu comprovar, en aquesta biografia hi ha moltes llacunes, que jo no he sabut omplir. Jo em pregunto pels últims anys de la seva vida... des que sortí de la presó l'any 1944 fins el 1980 data de la seva mort, que va ser de la Quitèria? Continuà la seva activitat político-social? Es casà? Tingué fills?. No n'he sabut treure l'entrellat.

Una qüestió de pell

                                 UNA QÜESTIÓ DE PELL

La pell, és aquests tegument resistent i flexible que cobreix el nostre cos i que actúa com a barrera protectora que ens aïlla del medi que ens envolta.
I tantes coses més podriem dir de la pell, donat que és l'òrgan més extens i un dels més importants del cos humà. Ens comunica amb l'entorn i és també un dels principals òrgans sensorials ja que conté moltes terminacions nervioses que actúen com a receptors del tacte, pressió, dolor, temperatura...

Aquest mot, és força usat en locucions i frases fetes, i és ben comprensible donada la importància que té la pell per mantenir la vida humana. Llevar la pell a algú, equival a matar-lo. Per tan, frases com poden ser PELAR a algú, DEIXAR-HI LA PELL o FER-SE'N LA PELL, són  sinònimes de matar a algú o morir. I el mateix significat té ESPELLAR o ESCORXAR algú.
A l'edad mitjana, FER PELL volia dir copular; amb el temps aquesta locució va variar una mica i es convertí en FER UN PELL A PELL, que té el mateix sentit.

El mètode PELL A PELL, consisteix en posar en contacte continuat al nounat amb la mare immediatament després de néixer, almenys durant dues hores abans de ser rentat, vestit i mesurat. Més endavant també pot ser el pare el que segueixi el mètode.
Amb aquest pell a pell, s'estableixen els primers vincles afectius amb el nadó i se n'estimula la maduració neurològica i millora en el creixement i desenvolupament, i a més, afavoreix la lactància. 
El contacte del nounat amb la mare és la norma biològica de l'espècie humana en la majoria de cultures des de temps immemorials. Les mares prenien els seus fills en pic neixien, i se'ls posaven en contacte amb el seu cos i els oferien protecció, caliu, estimulació social i aliment. 

LA PELL ANIMAL
Tots els animals vertebrats estan coberts per aquest teixit que els protegeig el cos i els aïlla de les inclemències del temps. Aquesta pell  animal sovint està coberta de pèl o llana, factor que aprofità l'home primitiu per cobrir-se de cap a peus amb aquestes pells en temps gèlids. I sort en tingué d'aquest element imprescindible, ja que quan l'home prehistòric capturava un animal, tan important era l'ús de la seva carn com aliment, com la seva pell per abric.
No se sap ben bé com i quan començà el procés per adobar pells, però degué ser molt aviat, doncs les pells sense tractar es deterioren ràpidament, es podreixen i produeixen males olors i fins i tot poden produïr infeccions. 

LA TRANSFORMACIÓ DE LA PELL EN CUIR
El procés per adobar la pell consisteix en transformar la pell crua en cuir. L'adobatge fa que manipulant la pell, aquesta sigui inputrescible, la fa elàstica i resistent a la calor, a l'aigua i a l'atac dels microbis.
La tècnica o ofici d'adobar pells, es considera una de les indústries més antigues de la Humanitat.

OFICIS RELACIONATS AMB LES PELLETERIES
Deu n'hi do l'abundància d'oficis que trobem relacionats amb el món de l'adoberia.
Els primers artesans que trobem, tot i seguint el procés de preparació de les pells, són els pellaires o pelleters; aquests recorrien les cases de pagès que tenien conills o ramats de bens i compraven les pells a un preu ben baix, per cert.(1)
A casa, ja fa molts anys, quan la meva mare matava un conill, i desprès l'escorxarva és clar, llençava la seva pell girada del revès contra una pared, i allí quedava enganxada durant uns mesos perquè s'assequés. Quan passaven els pellaires, que acostumaven ser de rassa gitana, escollia les més seques i les venia.
Els pelleters venien les pells als blanquers, i aquests les netejaven i en retiraven les substàncies inútils com pèls, restes de carn, terra, etc. fins deixar-les "en blanc", i és d'aquí d'on ve el nom d'aquest ofici.
Les pells netes dels blanquers eren venudes als assaonadors que desprès de diversos processos i al llarg d'uns quants mesos, les transformaven en cuir. Per cert, assaonador ve d'asseuar o assaonar, que era ja l'última operació que suportava la pell en el procés d'adobar-la, consistia en saginar amb greix les pells per fer-les més flexibles.
A Santa Coloma de Queralt al segle XVI hi devia haver alguna adoberia a la riba del Gaià, doncs en els llibres parroquials colomins surten alguns blanquers i assaonadors que vivien a la vila.
Però potser que continuem amb els oficis relacionats amb la pelleteria. Tenim els cuirers, també dits odrers o boters. Els aluders, basters, corretgers, tireters, guanters, garbellers, pergaminers, albadiners, camussers, entrunyelladors, guadamassilers, repujadors, etc. Cadascun d'ells manipulava d'una determinada forma el cuir, però ara mateix no crec que sigui un bon moment per comentar-ho,doncs seria massa llarg.
Ah, uns artesans que m'he deixat relacionada amb el cuir, són els sabaters que era una de les professions que més abundava a Santa Coloma.

ELS CUIRACERS DE LES PILES
Cap a finals del segle XVI, a les Piles hi havia un ofici que té molt a veure amb la pell adobada, eren els cuiracers,uns artesans  molt poc freqüents en aquestes contrades, doncs ni tan sols a Santa Coloma n'he trobat cap. Aquests cuiracers espilencs portaven el cognom Farré, i el seu ofici consistia en fer cuirasses, que eren usades pels soldats per protegir-se el tors.
La primera matèria que es feu servir per fer les cuirasses va ser el cuir, encara que amb el temps es feren servir metalls, per tal de fer-les més resistents i sofertes i poder protegir el cos amb més eficàcia. 

ELS ESCORÇAIRES DE LA SEGARRA BAIXA
Entre els mesos de desembre i abril, els escorçaires recorrien els boscos segarrencs per extreure l'escorça d'alguns arbres, principalment dels pins. L'eina imprescindible dels escorçaires, era l'aixol, que era una mena d'aixa petita. A les Piles, hi havia tres o quatre famílies que es dedicaven a aquest ofici més aviat temporal.
Crec que molts escorçaires eren jornalers que treballaven per algún 
majorista. Tota l'escorça que s'aplegava era portada a les adoberies d'Igualada en carros.
A més dels pins, també s'aprofitava la del roure, d'alzina, del castanyer... i arbustos com el roldor i el sumac.
Aquestes escorces i plantes contenen molts tanins que són les substàncies responsables de reaccionar amb les proteines del colàgen present a la pell dels animals unint-les entre elles; d'aquesta manera augmentava la resistència de la pell a la calor, a la putrefacció per culpa de l'aigua i a l'atac dels microbis.
Eren els assaonadors els responsables de trinxar en un molinet les plantes i escorces i posar-les en remull en aigua on s'hi submergien les pells durant un temps determinat... desprès les assecaven i les saginaven.

L'activitat dels escorçaires s'acabà cap a mitjans del segle XX o a tot estirar fins els anys seixanta del mateix segle; la causa de la desaparició d'aquesta activitat, en fou la indústria química, que substituí els tanins d'origen vegetal per agents químics, que produïen més o menys els mateixos efectes sobre les pells i que a més o (possiblement), eren més econòmics.

Josep Ballabriga Clarasó


(1) A més d'aquests pellaires ambulants que recorrien el territori comprant pells, el negoci dels quals era ben esquifit, hi havia grans negociants en el món pelleter, que avuidia qualificariem de grans empresaris, doncs compraven pells salades de procedència espanyola i pells seques africanes, asiàtiques o americanes. Aquests comerciants eren els que obtenien més beneficis en el món de la pelleteria, i eren el resultat de la unió de tres oficis: els pelleters, els blanquers i els mercaders.

Safranades.

                                             SAFRANADES

Fer una safranada, anar al safrà o fer safrà, són locucions més o menys sinònimes o equiparables segons el dir dels lingüistes a "fer campana", "fer piles", "fer fotja" etc.
Fer safrà, vol dir doncs: Fer una curta escapada de casa teva, o simplement faltar a l'escola. 
Hi ha una accepció de safraner que ens remet a una persona que marxa voluntàriament de casa per anar a voltar món, sense avisar i una mica d'amagatotis.
Tots aquests significats més aviat ignocents es complementen amb d'altres amb un sentit més lúdic. Per una banda, anar al safrà també vol dir: Fer una escapada per divertir-se... o com diu Coromines, la locució pogué significar primitivament "anar a divertir-se amb dones". I ho justifica dient que "com el safrà es va usar a l'Edat Mitjana, més encara que com a condiment, en qualitat de perfum femení"... doncs en treu aquesta conclusió. (1)

ELS SAFRANERS AMBULANTS
Als pobles safraners de Rocafort de Queralt i les Piles, hi havia uns safraners ambulants que periòdicaments feien recorreguts més o menys circulars pel territori tot i passant per pobles i masies oferint el seu preuat producte. Ho feien de molts anys enrere i els seus clients els coneixien "de sempre", doncs aquesta venda ambulant passava de pares a fills. 
Cada safraner tenia els seus itineraris establerts, i no cal dir que entre ells no es feien gaire la competència.
Aquests safraners es desplaçaven a peu, i portaven el seu producte a l'interior d'una caixa que portava una corretja que servia per ser penjada a l'espatlla o en bandolera. Aquesta caixa estava dividida en diversos compartiments on hi encabien els brins de safrà a granel, i també disposat en petits sobrets ja pesats... ah, i tampoc no hi podien faltar unes petites balances o romanes per pesar-ne quantitats més grans.
Hi havia unes caixes que es portaven dins d'unes senalles que es podien portar penjardes a l'esquena.
Una altra forma de transportar el safrà, era amb senatxos (2), que podien ser d'espart, palma o cuiro, que es portaven penjats a l'esquena.

Crec que val la pena transcriure el que en diu Joan Amades dels safraners rocafortins.
"En iniciar-se la primavera, començaven a passar els safranaires de Rocafort de Queralt, que portaven safrà de la Manxa, per poder ensafranar, segons deien, els bons dinars de les festes majors, que s'iniciaven amb el bon temps primaveral. Els safranaires eren tinguts com la flor dels marxants ambulants, per raó del poc espai que ocupava la seva mercaderia, del bon preu a què venien i de la seva bona qualitat. Deia la càustica popular que, en tornar a casa, portaven un paquet del tot igual al que duien quan en sortiren, però que aleshores era de safrà i ara era d'unces d'or. Els safranaires de Rocafort, en mercadatge ambulant, arribaven fins al migdia de la França, el nord d'Itàlia i àdhuc n'hi havia que havien arribat fins a Constantinoble. Pel camí tenien agents receptors, als quals enviaven el safrà en dipòsit, que ells recollien, en passar-hi, per detallar-lo en mercadatge ambulant i rodamón.
Els safraners anunciaven llur pas amb un crit especial que es limitava a dir simplement: 'Safraner!' " A continuació transcriu les notes musicals que cridaven en to alegret 'Sa-fra- ner.' (3)

Hi ha un altre paràgraf en el Costumari de Joan Amades que us volem comentar... "La collita del safrà per la regió dels Comalats havia estat tan important que el comte de Santa Coloma (de Queralt) hi posà un impost i fou una de les gabelles que van donar més rendiment. S'havien celebrat mercats i fires només de safrà; s'havia emprat a més el pagament de tributs de safrà, acceptat com a tipus monetari. Com que de la flor només se n'aprofiten els tres brinets, les fulles i la resta, mancades de valor i d'aplicació, constituïen un rebuig que es llençava i que donà lloc al dictat de diferents disposicions precisant on s'havien de llençar per tal que no dificultés el curs dels rius i rieres i no constituís un perill per a la salut pública. Els safraners, sobretot els de Rocafort de Queralt i de les Piles, havien practicat un comerç ambulant de safrà pels pobles de la Mediterrània i a la darreria del segle passat (es refereix al segle XX) encara arribaven fins a Constantinoble. (Costumari Català. El curs de l'any. vol. IV, pàg.1046).

L'ÚLTIM SAFRANER ESPILENC
Cap el 1900, a les Piles encara hi havia un safraner ambulant que es desplaçava pel territori per vendre el seu producte. En aquesta ocasió s'encaminà cap a la comarca de l'Anoia recorrent com ja era habitual  el mateix camí de cada any.
Però aquesta vegada les coses es van torçar, tan per al nostre safraner com per a la seva família. Què va passar, us preguntareu! Doncs que aquest marxant ambulant no acabava d'arribar... passaven els dies i ja hauria d'haver arribat, però no feia cap a casa. La seva dona estava molt amoïnada i ja pensava el pitjor... potser l'havien assaltat... és clar, seria això! Portant un producte tan valuós al damunt, i la bossa ja plena, era una víctima fàcil pels malfactors que estaven a l'aguait a peu de camí.
Però sí, sí, a la fi va arribar tot brut i estripallat i més prim... i més pelat que un jonc! La seva dona el va rebre amb els braços oberts... pobret meu, li deia! Pensava que no et veuria mai més! I plorava d'alegria! Ell li va explicar que l'havien assaltat uns lladregots, i que li havien pres tots els diners! Això rai, deia ella, la sort és que encara estiguis viu!.
Però les males llengües deien que la versió del marit era falsa, i que el que havia passat en realitat era que s'ho havia jugat tot a les cartes... així de sezill! 
Però, vaja, tot plegat va quedar en rumors que el temps s'encarregà d'esborrar.

Abans de la guerra civil, passava per les Piles el safraner de Rocafort. Creiem que era de la família Corbella, i sabem que feia diferents itineraris pel territori català. Veiem el que ens explica en Josep Insa Montava en el seu llibre "La vida tradicional a les muntanyes de Prades".
"Per tots els poblets de la contrada, així com a Rojals, pujava el safraner de Rocafort de Queralt, que es deia Corbella...; aquest home pujava a peu i portava la mercaderia posada en capces de llauna (d'aquelles de les galetes), dins d'un mocador de fer farcells. (4) Anava casa per casa a vendre safrà, canyella, pebre roig i negre i d'altres classes o varietats d'espècies. En aquell temps (es refereix entre 1920 i 1936), les dones compraven per un import de 10 o 20 cèntims, d'aquests gèneres".

LA IMPORTÀNCIA DEL SAFRÀ
El comerç del safrà enriquí a moltes famílies de la comarca, i gràcies a l'or vermell engrandiren les seves hisendes. Però els safraners no eren rucs de quatre dies, i el que feren molts d'ells, fou reservar una part dels seus diners amagant-los en algun lloc secret que només coneixien una o dues persones. A vegades, només era el cap de casa el que coneixia l'amagatall, doncs ni tan sols ho dèien a la seva dona... potser amb el temps ho diría a l'hereu, però a vegades no s'hi era a temps. Així tenien un petit tresor a casa, per si hi hagués qualsevol necessitat imprevista.
A les Piles, que sapiguem, hi hagué dues famílies safraneres que feren això que diem. A cal Prous (els del carrer Major), sempre s'ha dit que hi havia (o hi ha) una engerra plena de monedes amagada en algun lloc de la casa. Segur que no sabrem mai si algú ja l'ha trobat o si encara l'han de trobar.
Deu fer una vintena d'anys que un pagès espilenc, fent un paviment en una pallissa dels afores del poble, alhora d'anivellar el terra trobà un tupí força gran que estava enterrat, ple de monedes de plata. Aquestes monedes de diferents mides eren, la majoria del segle XVIII, i bo i omplien les tres quartes parts d'una galleda. Aquesta pallissa havia estat propietat de cal Janillo (de cognom Janer), que també havien estat safraners.

A vegades hi havia pagesos que esperaven haver fet la collita del safrà, per pagar algun deute. És el cas d'en Jaume Clarasó de Pontils que el 1578 comprà una mula i acordà pagar-la en tres terminis. El segon termini s'esqueia per la festa de la Immaculada, (el 8 de desembre), i compta pagar el que pertoca.. "a la Concepció, ço és, la collita del safrà". El safrà es collia ben bé un mes abans, però segur que el Jaume en aquesta data ja comptava que ja l'hauria venut tot,o almenys una part, i n'hauria fet els diners suficients per pagar el dit termini. (Documents notarials - Testaments de Pontils).

Tenir safrà a casa, era com tenir diners guardats que et garantien el poder afrontar qualsevol deute. És el que feu en Janot Querol que era aposentador al santuari de Sant Magí. El 1615 feu constar en el seu testament que " Té a la seva caixa 6 o 7 lliures de safrà que li costaren 13 lliures  i mitja. Estan en dues olletes. (Llibre notarial de testaments de Sant Magí).

I en podriem dir moltes més coses sobre el safrà i la seva vàlua, però ens allunyariem massa del tema que us parlava al començament de l'article. Reprenem doncs el que us comentava sobre el significat de les locucions següents: FER SAFRÀ, SER UN SAFRANER, ANAR AL SAFRÀ o FER UNA SAFRANADA.
Totes aquestes frases tenen un sentit d'engany o d'estafa. De fer certes coses prohibides o malvistes, com fer el salt a la muller o en el cas de la dona, de posar les banyes al marit.
Deixeu-m'he que us ho expliqui. El safrà sempre ha estat una espècia molt valuosa, perquè necessita de molts esforços per aconseguir-ne només petites quantitats (es calcula que una hectàrea pot donar de 8 a 12 kg de brins ja dessecats), és per això que des de la meitat del segle XIII, que fou quan començà a conrear-se aquesta espècie a Catalunya, ja es "carregava", vull dir que s'adulterava afegint-hi moltes substàncies que n'augmentaven el seu pes.
És per aquest motiu que els safraners no eren gaire apreciats, doncs se'ls tenia per manipuladors i falsaris.
L'altra explicació us la dic tot seguit: La collita del safrà dura uns vint dies, més o menys. Són dies de treball molt intens! De bon matí, quan clareja el dia es comencen a collir les flors fins el migdia, i desprès ve l'esbrinat, que dura fins a la nit (és clar que això depèn molt de l'extensió, que cada família té plantada). Tothom era bo per collir el safrà... la canalla de 7 o 8 anys ja els feien anar al tros... les cases fortes llogaven jornalers i jornaleres de fora... i algunes famílies recorrien als familiars si els convenia. Aquests grups de gent passaven moltes hores frec a frec, primer collint i desprès esbrinant. (en aquesta darrera operació, hem de dir que no intervenia la canalla). 
Mentre es treien els tres brinets a les flors, les dones i els homes per entretenir-se cantaven, feien bromes, deien acudits, i explicaven les últimes notícies i xafarderies... I es creava un caliu humà i un ambient distès. No era estrany que alguns joves comencessin el festeig mentre esbrinaven, o que algunes vídues trobéssin un nou company, o que algun casat o casada s'entenguéssin, qui ho sap?
Potser em direu mal pensat, però és així com jo interpreto el significat de les expressions que us he comentat més amunt.


Josep Ballabriga Clarasó

(1) Coromines cita al poeta i escriptor valencià Pere Marc. "Viuda que port color blanc ne saffrà" relacionant el safrà amb la cosmètica femenina per embellir la cara i les dents, i que era un ingredient que servia per netejar el cutis i per treure la vermellor dels ulls i alhora refrescar-los.

(2) Els senatxos eren una mena de senalles que es tancaven per sobre amb una tapadora, i  l'interior estava compartimentat. Segurament que el safrà en bri estava protegit dins d'aludes o bosses de roba.

(4) Costumari Català. El curs de l'any. J. Amades. vol. III, pàg. 232.

(3) Us volem comentar que molts safraners transportaven i servien a les botigues els brins de safrà en boniques capces metàliques totes decorades amb motius al·legòric, i on hi figurava el nom comercial  del safraner.

Pere Màrtir Veciana i Civit. 1

                                              PERE MÀRTIR VECIANA I CIVIT. 1

Nasqué a les Piles l'any 1705, i era fill de Pere Anton Veciana i Rabassa de Sarral i Maria Tecla Civit i Llobera de Rocafort de Queralt. Tot just feia un any que els havia casat al mateix poble el seu oncle Pere Anton Veciana i Moles que aleshores era el rector de les Piles.
L'any 1708 nasqué un altre fill del que seria el primer comandant dels Mossos d'Esquadra, (en aquest cas seria una filla) i li posaren de nom Maria Eugènia, i l'any següent nasqué la Teresa que morí, sembla el mateix any.

Els tres primers fills doncs van ser espilencs, però ja aquest mateix any de 1709, tota la família se'n anà a viure a Valls en una casa del carrer del Carme que havia adquirid en pública subhasta. Aquesta casa amb el temps l'engrandiren, doncs compraren alguns immobles veïns. 

A partir de l'any 1783, els Veciana abandonàren la casa familiar i s'instal·laren en una l'antiga casa situada al carrer de Sant Antoni que havia estat d'una família benestant vallenca: els Dosset.

En Pere Màrtir, doncs no feu gaire estada a les Piles, segurament que més endavant i desprès de la mort del seu pare degué venir en algunes ocasions al poble per administrar el seu patrimoni familiar. 

LA INFANTESA
Per tal d'explicaros aquest període de la vida del Pere Màrtir en deixarem guiar pel que exposa la Núria Sales en el seu llibre "Història dels Mossos d'Esquadra".
Els primer records d'infància "devien ser els de la guerra: les persecucions de què foren víctimes ells i altres botiflers, com els saquejaren la casa i calaren foc als sembrats i a l'establia amb les mules vives a dins..." 
"les confiscacions que se succeïen, els soldats alemanys que queien morts d'inanició en ple dia... el pa podrit que tot i la gana era a vegades llençat al riu tumultuosament, les peripècies que ell mateix hagué de sortejar per dur el pa pastat a casa seva a coure al forn comunal i tornar-lo un cop cuit, entre la gent famolenca que intentava prendre les fogasses".
El Pere Màrtir anà a l'escola. "Les hores de classe eren de vuit a onze del matí, de dues a cinc de la tarda. Dissabte a la tarda feien doctrina en ple carrer. De primeres lletres aprengué de llegir i escriure, aritmètica fins a la regla de tres, doctrina i cinc maneres diferents d'ajudar a missa"...
"Formava part de l'educació escolar l'assistència a totes les execucions i càstigs públics: el mestre de minyons duia totes les criatures a veure els esquarteraments i a seguir pels carrers els lladres a qui passejaven nus de pèl a pèl i coberts de quitrà, amb les coses robades penjades al coll, muntats en un ase.
L'any 1719 era encara un dels 50 alumnes de gramàtica vallencs que pagaven cinc pessetes annuals al professor..."
Aquest mateix any es distigí en el setge de Valls al costat del seu pare, contra el Carrasclet. Només tenia catorze anys i durant l'encontre fou malferit en un braç; d'una de les ferides que va rebre, se'n ressentí tota la vida.

L'any 1725, va quedar vacant la plaça d'administrador de la Taula del General de la Bolla de Valls, i va ser sol·licitada per Pere Anton per al seu fill Pere Màrtir i li fou concedida el 18 d'agost de 1727.

El 13 de juny de 1728, el nostre protagonista es casà amb Francesca Dosset i Gassol que era la filla única del més ric botiguer i gentilhome de Valls; era d'una família de ciutadans honrats i apotecaris que posseïen a més a més sis cases de primera classe, botiga de teixits, censals i finques. Pagaven més de mil rals anuals de cadastre, estaven exemptes de tota càrrega i de tot servei militar i ocupaven tradicionalment un o altre càrrec municipal.
A la boda hi assistiren "150 convidats prengueren "xacolata, ayguas garrapinyadas, melindros y dulces". El convit costà 700 rals de plata, que les dues famílies pagaren a mitges. La núvia aportava un dot de 18.000 rals i el nuvi un dot de 60.000, com esqueia a un noi que es casava en una classe més alta".
"Els tres primers fills moriren poc desprès de nats. Desprès nasqueren en Felip, futur tercer comandant de les esquadres, la Tecla i la Maria".
"La primera muller d'en Veciana morí al setè part, i el seu vidu es tornà a casar un parell de vegades més..."
Hem de dir però, que del segon i tercer matrimoni no tingué descendència.

Molt aviat en Per Màrtir anà acumulant càrrecs públics: administrador de la taula arquebisbal, administrador d'hisenda, duaner, inspector del fisc i estanquer. També perseguia el mercat negre "de drogas, lienzos y otros géneros de Andorre"... de les requises de tabac de contraban , de Virgínia o de Brasil, ell en fumava sense miraments sempre que en tenia ocasió.

El 20 de desembre de 1735, Pere Anton demanà al capità general de Catalunya, la plaça de comandant de les Esquadres pel seu fill Per Màrtir, i efectivament li fou concedida el 12 de gener de 1736. Pere Anton també volia traspassar al seu hereu el càrrec d'agutzir reial de l'Audiència de Barcelona, però no pogué ser doncs morí a Valls el 30 de gener de 1736.

Als 31 anys, el segon comandant de la policia catalana es trobà amb seixanta mossos a les seves ordres, repartits "entre les esquadres de Valls, de Riudoms, de la Llacuna, de Piera, de l'Arboç, de Solsona, d'Amer i de Santa Coloma de Queralt. En el seu temps s'augmentaren les esquadres a un centenar de mossos, i es crearen esquadres noves a Falset, a Torres de Segre i a Figueres".

Continuarà...

Josep Ballabriga Clarasó

Un estrany ritual funerari.

                                         UN ESTRANY RITUAL FUNERARI

A l'edat mitjana quan un personatge moria lluny del seu país d'origen i el seu desig era de ser enterrat a la seva terra, només hi havia una solució, aplicar el "mos teutonicum", que traduït vol dir: "a la manera dels teutons". En què consistia aquest métode?, Doncs molt senzill, per tal d'evitar la putrefacció i facilitar el trasllat del cadàver, aquest era primer esquarterat i eviscerat, (sovint el cor era guardat a part)i desprès bullit en grans calderes plenes d'aigua salada o vi aromatitzat durant unes quantes hores fins que la carn, els cartílags, els tendons etc, quedéssin tan tous que es poguéssin separar fàcilment dels ossos.
Els ossos havien de quedar ben nets, de tal forma que eren rentats amb vi i espècies. Un cop s'arribava a aquest punt, l'esquelet, ja es podia "empaquetar" i enviar al seu país d'orígen. L'enviament ara era imperible i no emetia cap mala olor i a més, era fàcilment transportable. 
El mos teutonicum, va ser encunyat el segle XII per Boncompagno  de Signa, que l'anomenà així perquè els cavallers germànics de bones famílies, l'usaren sovint durant les Croades.
Aquest métode es feu servir amb les restes de Federic I Barbarroja, que morí el 1190. La seva carn va ser sepultada a San Pere d'Antioquia, les entranyes a Tarsos i els ossos a la catedral de Tir.
Sant Lluís de França que morí de pesta a Tunis el 1270, també se li aplicà aquest procediment.
Aquesta pràctica estava autoritzada pel papa, és clar, però l'any 1299 van canviar les tornes, doncs el Papa Bonifaci VIII va publicar la bula "De Sepulturis" prohibint, sota pena d'excomunió d'esquarterar i bullir els cossos per a separar la carn dels ossos.

GUARDAR EL COR
Molts cavallers croats que moriren a Terra Santa, volien que el seu cor fos conservat i enviat a la casa familiar per a ser enterrat degudament. Aquest era un métode molt més econòmic i igualment representatiu del difunt, doncs com es ben sabut, aquest múscul tenia una important connotació simbòlica,doncs era el centre de la força vital, del poder i de les emocions del coratge i la pietat. Vaja, que degut a la seva petita mida, el cor es convertí en la víscera predilecta per a conservar. (1)

UN MÉTODE ANCESTRAL
Hauriem de recular fins a la Prehistòria per trobar l'inici d'aquest procediment consistent en fer bullir el cadàver amb l'únic objectiu de conservar els ossos. I de fet, se'n troben evidències en diferents parts del món.
A Patlaia (Tailàndia), el cos del cadàver era bullit per així facilitar  l'escarnació; desprès els familiars guardaven els ossos nets en ossaris.
A Bolívia el 2015, es va descobrir un antic dipòsit de cadàvers d'uns 2000 anys d'antiguitat, on es constatà que els cossos havien estat primer bullits, descarnats i netejats.
Pràctiques similars es descobriren en un poblat neolític de Turquia i en un jaciment de l'Edat de Pedra a Itàlia d'uns 7.500 anys d'antiguitat i també en un enterrament d'uns 9000 anys d'antiguitat a les Filipines.
A la península ibèrica també es seguí el procediment de cocció a la cova de Monedero a València, que està datada en el trànsit entre el Neolític i el Calcolític. Al dolmen neolític d'Alberite a Villamartín (Cadis) i a la necròpolis de Loma del Puerco a Chiclana de la Frontera (Cadis) que és un jaciment de l'edat del Bronze.
Quan es volia conservar l'esquelet del difunt, aquest era tractat amb força respecte i cura. De primer el cos era desmembrat, desprès bullit i finalment raspat i netejat de totes les restes de carn. Sovint el crani desprès d'haver sofert el procés d'ebullició, era netejat i adabtat com a copa, potser per a ús cerimonial.
Segurament que tot aquest procés, formava part d'algún ritual funerari que ara desconeixem.

DE LA COCCIÓ DE CADÀVERS A L'ANTROPOFÀGIA
Des de finals del 3000 al 2500 a. C. el canibalisme era molt comú a tota la conca mediterrànea europea i fins i tot Finlàndia. La carn dels difuns es prenia desprès d'haver-los bullit durant unes tres o quatre hores. Però, com saben els arqueòlegs i/o antropòlegs si un cos ha estat bullit per a conservar-ne els ossos, o bé ho ha estat bullit (potser hauriem de dir cuinat) per a la alimentació humana?
Ho saben per la forma en que han estat manipulats els cossos. Un cos que ha format part de la dieta humana, ha estat tractat com el de qualsevol animal, doncs els seus ossos presenten marques dels ganivets amb els que tallaren la carn i marques també deixades per les dents humanes.
Es troben senyals de les mossegades humanes en diferents parts dels seu cos, com en costelles, estèrnum, els dits de les mans... i evidències d'escarnament, desarticulació, mastegament, trituració dels ossos espojosos i de trencament de diversos ossos per extreuren la medul·la. La base del crani generalment era esclafada per a extreuren el cervell.Un cop el cadàver era consumit, es llençava sense cap mirament com si fos una deixalla barrejat amb els ossos d'altres animals que formaven part de la dieta habitual.

Josep Ballabriga Clarasó

(1) Els membres de la Casa d'Àustria, s'enterren des de 1654 amb el cor separat del seu cos. La majoria dels cors d'aquesta família es conserven en una càmera funerària de la capella del Loreto a l'Església dels Caputxins, que està situada al Palau Imperial de Hofburg a Viena. 
Actualment hi ha 54 cors, l'últim dels quals pertany a Otto de Hahsburg que morí l'any 2011.

La verdadera història del xipella.

                      LA VERDADERA HISTÒRIA DEL XIPELLA 
  

La paraula xipella es recollí molt tardanament als diccionaris (1), i hi entrà amb dues accepcions de significats ben diferents. Per una banda, xipella al·ludeix a un parlar peculiar, la característica principal del qual és la pronúncia en i de la e àtona final. Els que parlen xipella, a tot arreu hi posen alguna i, doncs sembla ser que és la seva vocal preferida. Fan els plurals, els articles, els verbs acabats en i. Per exemple: lis nenis (les nenes), l’homi (l’home), en plural seria els homis o homins. Formatgi (formatge), ginoll (genoll), mixó (moixó), aubi (àlber). A l’hora de comptar, desprès del deu, fan onzi, dotzi, tretzi, catorzi, quinzi, setsi… però avui no us parlarem d’aquesta modalitat lingüística, sinó que us volem parlar de l’altra accepció del mot xipella, que fa referència a un calçat molt primitiu que consistia en unes senzilles soles de fusta que protegien les plantes dels peus i que anaven lligades al turmell o a la cama amb unes corretges o bencills.

I ara potser us preguntareu… què té a veure aquest parlar amb aquest tipus de calçat? Té relació?, És el que intentarem explicar al llarg d’aquest article, i per fer-ho entenedor cal que comencem el nostre relat fent una breu introducció en la història del calçat.

 Els historiadors i els antropòlegs no es posen d’acord pel que fa a l’antiguitat del calçat. Com i quan va ser que  l’home primitiu veié la necessitat de protegir-se els peus de les inclemències del temps, del terra pedregós o fangós, de les punxes… L’home prehistòric, de primer era caçador i recol·lector i cada dia havia de caminar força per proveir-se de les seves necessitats bàsiques. Les dones prenyades amb nadons a coll i els caçadors- recol·lectors que sovint havien de córrer per a defensar-se a ells mateixos i a la resta del grup dels depredadors, tot plegat va obligar a aquells primitius a protegir-se les plantes dels peus amb fibres vegetals trenades o amb trossos de fusta que es lligaven als turmells.

Fa uns 40.000 anys que els humans començaren a protegir-se els peus cobrint-los amb pells d’animals que els aïllaven del fred intens. I s’ha arribat a aquesta conclusió, perquè aproximadament en aquesta data l’os del dit gros dels peus es comencen a reduïr segurament per la pressió que li era exercida per algún tipus de calçat.

No sabrem mai quin va ser el calçat més primitiu: Van ser la sandàlies (2) o van ser les botes? Jo em decanto per les botes perquè protegixen molt més del fred. No m’imagino a  l’home prehistòric caminant descals sobre el glaç. Recordem que l’última glaciació va ser molt llarga, doncs començà fa uns 110.000 anys i acabà cap el 10.000 a. C.

EL XIPELLA I LES XIPELLES

Abans no ho hem dit, però quan parlem del xipella en singular ens referim a la parla, que és una paraula masculina, però quan parlem de xipelles en plural i en femení, ens referim al calçat.

LES XIPELLES

Aquest mot s’originà perquè la sola d’aquesta mena de sandàlia  primitiva estava feta amb fusta de xipell. Aquesta sola de fusta estava foradada en diferents punts; generalment hi havia de 3 a 6 forats per on s’hi lligaven  cordills de fibra vegetal, o estretes tires de cuiro que es subjectaven al peu o al turmell.

El xipell, és un arbust mediterrani que té una gran quantitat de noms populars, d’entre els quals el més conegut és el de bruc o bruguera. També se n’hi diu xiprell ( perquè les seves rames joves cobertes de fulles petites i curtes, recorden a les del xiprer), ciprell, cipell, cepell, sap, sapell… Del mot sap, s’originà sabata (3), perquè encara que aquesta prenda ja era força diferent a la xipella, la sola continuava fent-se de xipell.

Ell cipelló o cepelló, és la gran soca que el xipell té a sota terra, i era justament d’aquesta soca d’on s’aprofitava la fusta per fer les xipelles, doncs és una fusta molt dura i alhora molt porosa i càlida, no es clivella i repel·leix l’aigua.

TOT VA COMENÇAR AMB UN XIP!

Quan  les xipelles trepitjaven l’aigua o el fang… feien un soroll, (en xipella en diem siroll) com un xip! o xipolleig, que donà nom al xipella, tan al calçat, com a la parla.

 Aquests so (aquest xip), els lingüistes en diuen una onomatopeia, i podria ser que aquests sons o sorolls que imitaven els sons naturals esdevingués amb el temps el primer llenguatge  que l’home primitiu parlà, almenys això és el que defensen alguns antropòlegs.

EL XIPELLA, UN PARLAR DE TRANSICIÓ

Entre el català oriental i el català occidental s’estén una franja vertical que baixa des de l’Alt Urgell, passant per la Segarra i arribant fins a la Conca de Barberà. En aquesta franja o aiguabarreig lingüístic, era on es parlava el xipella, i bo i ho hem de dir en passat, perquè aquesta modalitat lingüística està en perill d’extinció. Cada vegada són menys els que parlen xipella.

LA DESAPARICIÓ DEL XIPELLA

Al domini del xipella, la gent xampollejava, xampurrava o xampurrejava i parlaven molt amb la i. Xocava la seva forma de parlar i de vestir, i anaven calçats amb una mena de sandàlies molt primitives i rudimentàries. El seu aspecte i la seva parla van generar desconfiances, burles i desprecis entre els seus veïns. Els xipelles es van sentir menystinguts, i es van avergonyir de la seva parla i de la seva vestimenta,  i mica a mica van anar arraconant aquella estranya manera de parlar i de vestir.

EL CALÇAT, DEFINEIX A LA PERSONA?

Tot i la gran  importància que té el calçat per al nostre benestar personal, és la prenda de la nostra vestimenta, més maltractada, doncs sempre està en contacte amb el terra.

Anar amb una sabata i una espardenya, és anar vestit de qualsevol manera, o de forma descuidada. Tractar algú de sabata, sabatasses, sabatot o troç de sabatot, és  insultar-lo dient-li que és un troç de ruc o un aturat. I ara podriem preguntarnos, és així com se sentien els que parlaven xipella?

I contestant a la pregunta que formulavem al començament: El calçat no defineix la persona, però sí que ajuda molt a conéixer-ne la seva personalitat.

EL CEPELL O SAPELL EN EL MÓN FUNERARI

Només volem comentar de passada qu el mot cepell o sapell, donà origen als mots sepultura, sepulcre, sepeli, sebollir, etc. Perquè aquesta relació? Doncs perquè amb el sapell es senyalitzaven les sepultures, clavant-hi una estaca d’aquest arbust a sobre.

És possible que escollissin aquesta ericàcia, perquè tot l’any és verda i si malauradament es produeix un incendi, tot i que la planta queda arrasada,  al cap de poc rebrotaran de la seva soca amb molta força, tota una colla de llucs que regeneran la planta. A més, aquesta fusta és molt dura i resistent i aguanta molt bé el pas del temps. Per tant, hem de suposar que aquesta estaca de xipell a més de marcar la tomba, era un símbol de perennitat o d’eternitat, la mateixa eterninat que esperava aconseguir el difunt que havia estat dipositat a la sepultura.

D’aquests enterraments també en deien cippus (fixeu-vos que té la mateixa arrel lingüística) i amb el temps  evolucionaren fins  convertir-se  en petits monuments funeraris que substituïren la fusta per la pedra o el marbre. Eren pilastres o pedestals, on hi podia haver inscripcions dedicades al difunt, o fins i tot les seves cendres dipositades en petites fornícules.

El cippus, sovint també acomplia una funció de fita, delimitant propietats i/o territoris.

I fins aquí la meva particular història del xipella, espero que ningú s’hagi sentit ofès per algunes afirmacions (força personals),i a vegades una mica arriscades,  amb que he tractat el tema.

Josep Ballabriga Clarasó

(1) El registre escrit d’aquest mot el devem al filòleg i fonetista català Pere Barnils i Gudiol. (Centelles 1889 – Barcelona 1933), que en parlava al Butlletí de Dialectologia Catalana núm. 7, gen. – des. De 1919. Amb tot però, el mateix Barnils diu que “Devem la troballa interessant d’aquest nom a l’amic n’Agustí Durant i Sanpere, que està recollint dades per localitzar la zona del dialecte”. L’Agustí Duran, era historiador, arxiver i arqueòleg, que nasqué a Cervera el 1887 i morí a Barcelona el 1975.

(2) La paraula sandàlia ens remet a la sola d’aquest calçat, que possiblement s’havia fet amb la fusta aròmatica del sàndal, que és un arbre originari de l’Índia i altres parts d’Àsia.

El mateix passa amb la paraula espardenya, que ve de la materia primera amb que es fabricava la seva sola, que era l’espart; per això en català antic s’havia dit espartenya.

(3) Els filòlegs encara no tenen clar d’on prové el mot sabata, però és molt possible que provingui d’una onomatopeia, que ben bé podria ser xap o sap.

Quan la pesta va arribar a Guimons.

                                              QUAN LA PESTA VA ARRIBAR A GUIMONS

Cap a la meitat del segle XVII, la pesta (1) feu acte de presència a Catalunya. Sembla que entrà en terres catalanes el 1648 i hi persistí fins el 1654.

Les primeres notícies del contagi a la nostra comarca les trobem l'any 1651. A Santa Coloma de Queralt hi hagué un total de 210 víctimes de la pesta, segons ens explica l'historiador i prevere colomí mossèn Joan Segura i Valls. La primera mort a Santa Coloma  es produí el mes de juny i a les Piles (2) el mes de setembre.

A Guimons el primer cas el trobem el 16 de juliol de 1651.

16 de juliol. Morí encontrada Hieronima Montergull muller de Jaume Montergull de Guilmons. Fou enterrada al terme de Figuerola.

27 de juliol. More Jaume Montargull de Guilmons (és el marit de la Hieronima). Morí de pesta a la morboria de Santa Coloma de Queralt i fou enterrat a "l'hort den Romeu".

10 d'agost. Morí de pesta, Magi Gassol fadrí de Guimons. "Fou enterrat sota un marge en lo terme de Guimons a la part del cami real qui va a les Piles".

10 d'agost. Morí de pesta, Macia Gassol fadrí, germà de l'anterior. L'enterraren al mateix lloc.

11 d'agost. Morí encontrada de pesta, Agna Gassol donzella, germana dels anteriors. Fou enterrada en el mateix lloc.

13 d'agost. Morí encontrada de pesta, Hieronima Gassol vídua i mare dels tres joves al·ludits. "Fou enterrada sobre lo cami real qui va a les Piles".

14 d'agost. Mor Coloma Papiol muller de Rafael Papiol, encontrada de pesta."Fou enterrada per son marit en lo terme de Guimons a la partida (espai en blanc)  ahont estava abarrancat". "Lo dia antes se li mori un fill petit tembe encontrat".

30 d'agost. "Mori Rafel Papiol de Guilmons tembe encontrat fou enterrat a la partida del Codony terme de Guimons".

Com podem veure, quatre famílies del poble de Guimons es van veure afectades per la epidèmia de pesta, la família Gassol com podem veure clarament, va ser la més perjudicada.



Josep Ballabriga Clarasó


(1) La pesta bubònica és un bacteri que es transmet principalment per les picades de les puces que viuen com a paràsits de les rates.
Els infectats de pesta els sortien uns bubons o tumoracions a l'engonal, el coll i les aixelles, pels quals els hi supurava pus i sang.
Anava acompanyada de febre alta, vòmits, confusió i deliri.

(2) En aquest mateix bloc trobareu informació sobre la pesta a les Piles. Veieu: "La pesta a les Piles cap a la meitat del segle XVII".