Quan floreix la sarriassa. 1

                                                   QUAN FLOREIX LA SARRIASSA 1

 

Cap el mes de maig floreix la sarriassa, que és una planta vivaç, perenne i herbàcia. Té unes fulles semblant als lliris d'aigua, que poden arribar als 35 cm, però més sagitades, (aquesta forma de fletxa, li ha donat el nom popular de punta de rella), les quals surten d'uns petits tubercles subterranis. Li agrada crèixer en llocs ombrívols i molt sovint a la vora dels corrents d'aigua, tot i que tampoc li és gaire problema viure en llocs assolellats. És una planta molt soferta i pot aguantar temperaturas de fins a 6º C sota zero, i possiblement més extremes.

Aquesta aràcia és coneguda amb diversos noms, alguns d'ells provenen per la forma de les seves fulles i també per la forma de les seves inflorescències. Tenim doncs, peu de bou, orella d'ase, orella de frare, candela, apagafocs, cresola, xèrria, frare... i molts més que ara no anomenarem. (al llarg d'aquest article en farem servir d'altres).Tants noms com té aquesta planta, i en canvi em sap greu reconèixer, que desconec el nom popular que rep a l'Alt Gaià.

En realitat l'anomenada flor d'aquesta planta no ho és, caldria parlar d'una inflorescència, que és un conjunt de petites flors agrupades al capdavall d'una tija o espàdix, que està protegida i mig embolcallada per una espata en forma de paperina.(1)

La rapa té dos trets que la fan singular (en realitat aquests trets són comuns en moltes aràcies), un d'ells és que és capaç de produïr escalfor a l'interior de l'espata, per tant és una planta termogènica; l'altre tret característic, és que empresona temporalment insectes, (principalment petites mosques i escarabatets), amb l'únic objectiu d'ésser pol·linitzada per ells.

UNA CURIOSA ESTRATÈGIA

L'arum italicum doncs, és una planta una mica tramposa, donat que per tal de ser fecundada, desprèn una olor pudenta, diríem que és una mena de barreja a matèria orgànica en descomposició i orins; aquesta fragància fa, que sigui un atraient irressistible per alguns insectes. (2). Aquests són cridats, doncs, pel perfum que emet, i també per les substàncies ensucrades que produeix. Un cop a la planta, l'insecte o insectes, llisca/llisquen cap el fons de la caputja i s'obre camí entremig d'uns pèls que bo i li barren el pas (3), però que supera i aleshores arriba a una primera cambra on hi ha les flors masculines, aquí queda retingut/s unes quantes hores, doncs al fons d'aquesta cambra hi ha uns altres pèls (4), que els obstrueixen el pas, (mentrestant van arribant més mosquetes que queden atrapades en aquesta estança , i es converteixen en hostatges forçats). Però arriba un moment que aquests filaments es distendeixen fins el punt que poden  atravessar aquesta barrera, i per fi fan cap a una cambra més gran, que és la cambra floral femenina, on es veuran retinguts unes quantes hores més. Els insectes es veuran empresonats un màxim d'unes vint-i-quatre hores.(en aquesta cambra es produirà per fi la fecundació de la planta, això si algun dels insectes captats procedeix d'una altra sarriassa, si és així, com que aquest/s hauran vingut impregnats de pol·len masculí, doncs en aquest punt es completarà el procés de fecundació).Un cop és pol·linitzada la planta, els filaments que tancaven el pas als insectes es panseixen i aquests aleshores són lliures per anar-se'n, però abans de que marxin  són empolsegats pel pol·len que deixen anar les anteres de les flors masculines, doncs tot just acaben de madurar.(5) (a més, de camí cap a la sortida, les mosquetes tornaran a passar per sobre de les flors masculines i s'ompliran les potes d'aquest pol·len, que transportaran a una altra planta, i així completaran el cicle reproductor).

Un cop lliures els insectes, segurament tornaràn a sentir un altre cop un perfum irressistiblement agradable, i de nou cauran una altra vegada en el mateix parany. No ho poden evitar, doncs la temptació és massa forta!. Gràcies a aquestes ensopegades les barbes d'Aaró aconsegueixen el seu objectiu: Ésser pol·linitzades.

UNA PLANTA TERMOGÈNICA

L'estructura floral de l'escandalosa, actúa com un peveter. M'explico: Per tal d'alliberar els aromes que faràn que els insectes pol·linitzadors siguin atrets a la planta, aquesta, augmenta en gran mesura i de forma transitòria la temperatura. Vull dir amb això, que aquesta mena de cal·la té pujades i baixades de temperatura per episodis.
El primer augment tèrmic esdevé un dia abans de l'obertura de l'espata. El període d'escalfament es produeix a partir de les 9 h. del matí i acaba cap a les 14 h.. Cap a les 11 h. del matí la temperatura arriba a 8º C per damunt del medi exterior.
El dia següent, l'espata s'obre pels volts de les 9 h. del matí, i cap a les 11 h. és quan aconsegueix la màxima temperatura, o sigui 11º C superior al medi exterior; a partir d'aquí la temperatura va baixant fins a les 22 h..
El següent episodi d'escalfament es produeix el següent dia a partir de les 14 h. fins a les 2 h. del matí. Entre les 21,30 i/o les 22 h. de la nit es produeix l'augment tèrmic més elevat, que pot arribar de 15 a 25º C per sobre de la temperatura externa.
El quart dia, el període tèrmic abasta de les 9 h. del matí fins a les 15 h.. El punt àlgid s'aconsegueix cap a les 12,30 del migdia, pujant a uns 5º o 6º C per damunt de l'entorn.

I parlant de temperatures, cal advertir que l'escalfament de les cambres florals no es correspon amb l'escalfament a l'interior de l'espata; aquestes cambres tenen una temperatura que va d'1º i 4º superiors a la temperatura exterior.

L'augment de temperatura a l'interior de l'espata, es pot notar manualment, i deu ser per això que alguns noms de la planta en fan esment: Fulla de foc, herba de cremadura, fulles de cremadura.(és clar que aquests termes, també poden venir pel fet  que el contacte amb les fulles pot produir irritació  i sensació de crémor a la pell).També li diuen matafoc o matafocs, però aquests últims termes deuen tenir a veure amb la forma d'apagallums que té.



 

 

 

UNA PLANTA TÒXICA

La colocàsia borda, és una planta tòxica, ho són les fulles, les inflorescències, els rizomes i els fruits. Contè oxalats càlcics que poden irritar la pell i les mucoses (6), coniínes (alcaloides); aroína (saponina), que afecta el sistema nerviós central, i glucòsids que desprenen àcid cianhídric un cop passen a l'estòmac. Els fruits tenen un bonic color vermell ataronjat, i si són consumits tot i ser dolcencs desseguida comencen a coure a la boca, com si milers de petites agulles es clavessin a la llengua i a les parets bucals produïnt-hi fortes ferides, a més també irriten al tracte digestiu.
També pot produir hipotèrmia a les cames.
Els símptomes d'intoxicació són: Dolors al coll i intensos dolors intestinals i estomacals, a més produeix una forta diarrea i fa que els batecs del cor siguin irregulars, alentint el pols. Per tant, en casos extrems pot induir al coma i produir la mort.

Tot i ser tòxica, aquesta planta és consumida per ocells, porcs senglars (aquests, l'únic que es menjen són els fruits, doncs els encanten, en canvi les fulles i els rizomes ni els toquen), petits mamífers, cargols, llimacs etc., tots ells contribueixen a escampar les llavors, que un com han passat pel tracte digestiu en milloren la germinació.
A més, jo us puc asegurar de primera mà que els èquids en general, rucs, ases, etc. i les ovelles i cabres ignoren i/o eviten aquesta planta.

UNA PLANTA MEDICINAL

Dels fruits vermellosos d'aquesta planta se'n pot preparar una pomada o bé un oleat, doncs serveixen com a antiinflamatoris, i per curar morenes, hematomes, blaus, perellons i úlceres rebels.
Les fulles es fan servir fresques, doncs es veu que van tant bé per curar les cremades.
Els tubercles aixafats  es poden col·locar a manera de cataplasma a sobre de durícies, verrugues o voltadits. Si voleu provar-ho, haureu de posar la pasta al·ludida cobrint la part afectada amb una bena, que haureu de canviar dos cops al dia.
Aquest mateix tubercle, també s'utilitzà com a expectorant, per combatre catarros bronquials i com a purgant.
Un altre ús que se'n feu, fou per desfer-se dels cucs intestinals.
En homeopatia es fa servir per a inflamacions bucals i per a certs refredats nassals i faríngis.
Un component d'aquesta plant és àcid salícilic, que és un agent indispensable per regular la termogènesi, però que alhora actúa com a analgèsic i antiinflamatori, doncs té la capacitat de reduïr les inflamacions dels teixits blans, que han estat causats per traumatismes, cops o malalties.

UNA PLANTA COMESTIBLE

El rizoma de la sarriassa conté molta fècula, (pot arribar al 70%), i s'havia fet servir per al consum humà. Però per tal de fer-l'ho consumible, calia fer-l'hi perdre la seva toxicitat, i s'havia de pelar i assecar molt bé, o bé fer-l'ho bullir molta estona. Amb tot, actualment es recomana no consumir-l'ho, perquè malgrat les tècniques que hem esmentat, potser no acaba de perdre del tot la seva toxicitat.

ALTRES USOS

La pota de vedell, conté un sapònid (l'aroína), i per això s'havia fet servir per fer-ne sabó per rentar la roba. Amb tot, però, es deixà d'usar perquè irritava les mans de l'usuari.

Josep Ballabriga Clarasó






(1) Quan diem que aquesta planta floreix, en realitat volem dir que "infloreix", donat que apliquem el nom de flor a la inflorescència. Però em fa tot l'efecte que aquest terme no existeix als diccionaris.
 

(2) De fet, aquesta olor a podrit no és constant, doncs pels interessos de la planta pot disminuir fins a fer-se imperceptible, llavors comença a emetre fragàncies dolces a través de les seves flors masculines fèrtils.

(3) Aquests pèls, en realitat són uns estams estèrils que s'anomenen estaminodis, les funcions dels quals, és de contralar el pas dels insectes cap a l'interior del recinte, (si aquests són massa grossos, doncs no podran passar), i de retenir-los temporalment.

(4) Aquests pèls, són els "pistilodis" (ho poso entre cometes perquè aquesta paraula no l'he trobat als diccionaris catalans). Aquests pistilodis són uns pistils estèrils, que separen i tanquen el pas de forma temporal, als insectes un cop han accedit a la cambra femenina.

(5) Fixem-nos en el comportament d'aquesta planta, doncs malgrat tenir flors masculines i femenines a la mateixa inflorescència mai s'autofecunden, perquè com hem vist, no maduren al mateix temps, i així s'evita que es produeixi un "incest". L'objectiu de la planta, doncs, és aconseguir una fecundació creuada.

(6) L'àcid oxàlic, conté uns petits cristalls que poden danyar la pell, i produïr ampolles, només amb el simple contacte amb les fulles.

La població de Guialmons en el fogatge de 1515.

                                  LA POBLACIÓ DE GUIALMONS EN EL FOGATGE DE 1515

A l´últim fogatge de 1497, Guialmons tenia dotze cases, divuit anys després n'havia perdut una. El poblet doncs, devia comptar amb una mica més de cinquanta veïns.

Us passem tot seguit la relació alfabètica dels caps de casa del lloc.

Pere Balcel
Joan Febrer
Joan Gaçol
Jaume Janer
Pere Janer
Francí Prunera
Nicolau Prunera
Joan Queralt
Joan Querol
Pere Querol
Joan Vallbona

Si contrastem els dos fogatges veurem que desapareixen tres famílies: els Carbonell, els Quadres i uns Queralt. Per contra, hi ha dues noves famílies que porten el cognom Querol.

També observem que hi ha alguns caps de casa que repeteixen, com són el Pere Balcel (ara Balcell), el Joan Gaçol, el Joan Janer (abans Giner), el Francí Prunera i el Joan Queralt. No podem saber si es tracta de la mateixa persona, o bé si és algun fill homònim.


Josep Ballabriga Clarasó

Les Piles, record Guinness.

                                                        LES PILES, RÈCORD GUINNESS 1

Deu fer uns 5000 anys que un grup d'agricultors i ramaders s'instal.laren a uns dos quilòmetres de les Piles i hi construiren un petit poblat. La zona escollida era una plana fèrtil on no hi mancava l'aigua, doncs ben a prop hi havia una font i una rasa on hi corria l'aigua tot l'any.
Pel mig d'aquesta vall, hi passava un camí que els comunicava amb els poblats o tribus veins.

Actualment desconeixem amb exactitud on era emplaçat aquest poblat, (del qual, cal dir-ho), no se n'ha trobat mai cap rastre. El que sí que es trobà, fou una petita necròpolis formada per tres sepultures de fossa, al fons de les quals hi havia dipositats els respectius cadàvers, acompanyats dels seus aixovars funeràris. (1)

L'any 1891, un pagès espilenc, el Simforià Malet  estaba arrabassant a la vora del seu tros, quan el magall va ensopegar amb unes grans pedres que cobrien un pou. El pagès va aconseguir remoure i apartar una d'aquelles pedres i va descobrir sorprès  que a sota hi havia una fossa que guardava un cadàver.

Més endavant, encara va trobar dues sepultures més que estaven com la primera, excavades al terra.
Les tombes consistien en una mena de pous, més aviat rectangulars d'una fondària total d'uns catorze pams.
Al fons d'aquesta fossa hi havia una mena de clotxa de forma rodona o ovalada d'uns cinc pams de diàmetre, i amb una fondària similar. En aquest clot hi havien col·locat els difunts.
Aquestes tres sepultures eren molt semblants, tant amb les mides com en la forma, només variava una mica la seva cobertura.
La primera sepultura estava tapada amb unes grans pedres cairades de deu a tretze pams de llargada. La segona també estava tapada amb unes pedres semblants, però més curtes; a més, al damunt d'aquestes pedres hi havia una gran llosa coberta per multitud de pedres desordenades.
El tercer enterrament era cobert per una grossíssima llosa. A la part exterior de les tombes, no sembla que es conservés cap senyal que indiqués que aquell indret era un cementiri, si no fos que a unes dotze o quinze passes de les tombes, es trobà una petita engerra de terrissa cap per avall, d'uns dos pams d'ample per dos de fondària. (aquesta mena d'olleta era molt grossera i mal cuita i estava ornada amb una mena de collaret elaborat amb el mateix material); aquest recipient devia ser on s'oferien al difunt/s diverses ofrenes (podia ser un animal o algun tipus de fruit, o potser algun líquid com l'hidromel, cervesa o llet, o qui sap si mel), (2) que a través de la mare terra "alimentava" el/s finats. (3)

Si bé les tres tombes eren semblants, els cadàvers que contenien estaven col·locats de les formes més diverses. Un estava assegut, un altre es trobava arronsat amb les cames flexionades l'una damunt de l'altra i l'últim tenia les cames obertes i flexionades a banda i banda de manera que els peus es devien tocar. El mateix passava amb el braços, doncs cada difunt els tenia co·locats de diferent forma.
Hem de suposar que aquests esquelets estaven col·locats d'una determinada forma, no per atzar, sinó amb una finalitat concreta, segurament que per aquella gent del Neolític tenia un intenció i/o un sentit simbòlic, però que a nosaltres actualment se'ns escapa.
El mateix ens passa si volem entendre  el significat dels objectes que acompanyaven el difunt, útils, eines, armes, ornaments...on estaven situats, a l'esquerra o a la dreta, a la vora del cap o a sota l'espatlla...I el sentit de les formes, els colors, el nombre... Bé, potser algun dia m'atreviré a dir-hi alguna cosa.
Però deixem aquesta llarga introducció, que he volgut fer per refrescar-vos una mica la memòria. Recordeu que vaig parlar d'aquesta necròpolis espilenca l'any 2013.Trobareu l'article al Bloc de les Piles amb el títol de "Els esquelets perduts de les Piles".

En realitat jo del que us volia parlar és de les dues trepanacions que es van trobar en dos dels tres cranis de la necròpolis espilenca.
Són de llarg, les craniotomies més antigues que s'han trobat mai a la comarca (4), i també són els únics exemplars que existeixen en la cultura dels sepucres de fossa a tot Catalunya.

Actualment se'n té una idea molt equivocada de les trepanacions prehistòriques, i sinó veieu el que en diu la "Viquipèdia dins de l'article Medicina a la prehistòria i a la protohistòria". "Imaginem-nos com es portaria a terme aquesta esgarrifosa operació en un poblat del neolític, sense cap mesura higiènica, sense les anestèsies actuals, sense la maquinària d'un quiròfan, al més agosarat, se li esborrona la pell només de imaginar-ho".

Bé, suposo que ningú es capaç de creure's ni mitja paraula aquest fragment extret de la viquipèdia.
Com es pot dir que un "cirurgià" del neolític no tenia cura de l'asèpsia, o que no coneixia algun tipus l'anestèsia !.
Com podriem explicar, doncs,  l'alt percentatge d'èxit que assolien aquestes opeacions en temps tant reculats! Els resultats canten ! Doncs un 73,53 % dels trepanats van sobreviure i d'aquests un 64,71 % la supervivència  va ser molt llarga. (després de l'operació, l'os es comença a regenerar, fins el punt que pot acabar tapant del tot el forat obert).

En un proper article seguirem pas a pas el procés d'una craniotomia i coneixerem una bona part de la farmacopea de què disposaven aquella gent tant "primitiva".


Josep Ballabriga Clarasó











(1) Per tal de situar-vos, us diré que la zona que estem descrivint correspon a una petita vall situada entre la Rasa de les Piles i el Camí de Pontils. És a la partida de les Escassanes o Cassanes, i la font de la què parlem, és la Font Freda.

(2) Devia ser algun tipus d'aliment prou consistent, perquè quan el propietari va voler saber què contenia i va veure que era com una terra fortíssima molt difícil de treure, malauradament la va trencar. Es veu que no va trovar cap tresor.

(3) Crec que és l'únic cas en la cultura dels sepulcres de fossa que es troba un objecte amb aquesta funcionalitat a l'exterior dels enterraments. A l'interior, en canvi. sempre hi havia almenys un objecte de terrissa.

(4) Penseu que els sepulcres de fossa tenen una datació que va del 4.500 al 3.100 a C.; en canvi els cranis trepanats que s'han trobat a la Conca de Barberà, procedents de Vimbodí i Montblanc, daten de l'Edat de Bronze, que és un període que va del 1.500 al 1.100 a C.

Algunes famílies de les Piles pels volts de 1900. 1

                           ALGUNES FAMÍLIES DE LES PILES PELS VOLTS DE 1900. 1

Aviat farà tres anys que vaig publicar un article al Bloc de les Piles, titulat "L'any 1900 al municipi de les Piles", en el qual feia repàs al moviment demogràfic del municipi de les Piles, basant-me en el registre civil espilenc. En aquella ocasió registrava els naixements, defuncions i casaments de l'any 1900 ocorreguts als diferents pobles que formen el municipi. (Biure, Figuerola, Guimons, les Piles i Sant Gallard).

Aquest cop, només repassarem el moviment demogràfic de les Piles de l'any 1900.

Aquest any doncs, van nèixer cinc infants: Benito Briansó Camins, Maria Civit Clarasó, Antonio Pallice Meda, Teresa Puiggener Boria i Francisca Vallbona Mas.

De defuncions n'hi hagué sis: Magdalena Briansó Segura, José Cadens Roset, José Camins Rosich, Soledad Moys Prous, Salvador Palau Tarragó i Juan Recasens Prous.

Quant als casaments, n'hi hagué cinc:
Jaime Castellví Vila amb    Francisca Malet Prous.
José Costa Vergues amb    Veneranda Puiggener Cendra.
Juan Marimón Gomà amb  Rosalia Puiggener Cendra.
Juan Navarro Vallés amb   Maria Puiggener Cadens.
Magín Solé Inglés amb      Maria Balcells Masip.

Seguidament farem dos llistats, en l'un hi hauran les persones que són naturals de les Piles, i en l'altre les que són forasteres.

Espilencs: (l'any que hi ha a continuació del nom, és el del seu naixement; en tres ocasions, també hi hem posat la data de la seva mort).

Maria Balcells Masip, 1876
Benito Briansó Camins, 1900
Magdalena Briansó Segura, 1819
José Cadens Roset, (1847 -1900)
José Camins Rosich, (1899 - 1900)
Maria Civit Clarasó, 1900
Francisca Malet Prous, 1875
Antonio Pallice Meda, 1900
Maria Puiggener Cadens, 1882
Teresa Puiggener Boria, 1900
Rosalia Puiggener Cendra, 1878
Veneranda Puiggener Cendra, 1882
Juan Recasens Prous, (1843 - 1900)
Francisca Vallbona Mas, 1900

Forasters: (l'any que hi ha anotat a continuació del nom, correspon al del seu naixement i en dues ocasions, també fem constar la de la seva mort).

Jaime Castellví Vila,       1877                Vandellós
José Costa Bergues,        1875                 Sant Pere dels Arquells
Juan Marimón Gomà,     1878                 Santa Coloma de Queralt
Soledad Moys Prous,     (1899 - 1900)    Santa Coloma de Queralt
Juan Navarro Vallés,       1871                 La Tallada
Salvador Palau Tarragó, (1820 - 1900)    Figuerola (les Piles)
Magín Solé Inglés,         1871                  Bellprat

A continuació farem un llistat amb tots els descendents de les Piles, seguit del nom i cognoms dels pares respectius.

Maria Balcells Masip, filla de           Magín Balcells Masip i Marina Masip Ferrer
Benito Briansó Camins, fill de          Luís Briansó Gene i Celestina Camins Gene
Magdalena Briansó Segura, f. d.      Martín Briansó i Magdalena Segura
José Cadens Roset, f. d.                    Juan Cadens Orga i Maria Roset Carol
José Camins Rosich, f. d.                 José Camins Jané i Magdalena Rosich Tomàs
Maria Civit Clarasó, f. d.                  José Civit Ramon i Teresa Clarasó Ametllé
Francisca Malet Prous, f. d               Salvador Malet Prous i Rosa Prous Sanou
Antonio Pallice Meda, f. d.               Luís Pallice Bigas i Rosalia Meda Naya
Maria Puiggener Cadens, f. d.          José Puiggener i Francisca Cadens
Teresa Puiggener Boria, f. d.           Armengol Puiggener Saperas i Concepción Boria Briansó
Rosalia Puiggener Cendra, f. d.       Jaime Puiggener Casas i Josefa Cendra Ventosa
Veneranda Puiggener Cendra, f. d.  Jaime Puiggener Casas i Josefa Cendra Ventosa
Juan Recasens Prous, f. d.                José Recasens Gomà i Maria Prous
Francisca Vallbona Mas, f. d.          José Vallbona Bilanova i Antonia Mas Trilla

Els BALCELLS: És un dels cognoms més antics de les Piles, i encara segueix vigent. El 1900 hi havia tres famílies que el portaven. Ca la Viuda era la casa mare dels Balcells,  les altres dues són cal Rión i cal Taberner.

Els BRIANSÓ: Un altre dels cognoms més antics del poble, que s'ha mantingut fins l'actualitat. L'última família que conserva aquest cognom, és cal Tòfol. De Cristòbal o Cristòfol.

Els CADENS: Aquesta familia arribà a les Piles cap el 1735 procedent de Santa Perpètua, tot i que era provinent d'un mas del terme de Querol. La casa mare era cal Barreter, encara que després hi hagué dues famílies més que el portàren.

Els CAMINS: Aquest cognom arribà a les Piles al segle XIX. El renom de la casa és cal Mas o Maset. Podria ser que antigament el seu cognom patern fos Mas, i de fet a les Piles trobem uns Mas el 1680.

Els CIVIT: El renom de la casa és cal Borrell, i arribà al poble al segle XIX.

Els MALET: Hi havia dues famílies que portaven aquest cognom. La casa més antiga era cal Malet a la Plaça de Dalt, nomenada ja a finals del segle XVIII. Els Malet del carrer Major, provenen de Guimons, i el nom de la casa és cal Vador.

Els PUIGGENER: Aquest cognom el trobem al poble a partir de 1724. Hi havia dues famílies que el portaven.

Els RECASENS: Eren dues famílies que ja feia segles que arribaren al poble. Eren conegudes com a cal Piquer, i com a cal Marquet.

Els VALLBONA: Al segle XVI, aquest cognom era el més abundant a les Piles, doncs el portaven quatre famílies. Uns Vallbona vivien a la Plaça, i uns altres al devant de l'església. Una família que portava aquest cognom (ara extingit) era cal Maginet.

M'he saltat el cognom Pallice, perquè no prové de les Piles, doncs l'Antonio va néixer casualment al poble perquè el seu pare aleshores feia de mestre. Eren provinents de Solsona.

Cognoms materns procedents de les Piles: Trobem els Clarasó, els Boria i els Prous.

Els CLARASÓ: Aquesta família en aquestes dates feien de masovers a cal Biel. Aquesta casa era propietat dels Domenjó de Santa Coloma de Queralt. Els Clarasó són descendents de Montalegre.

Els BORIA: El primer descendent d'aquesta família  era Jaume Boria Oriol que havia nascut a Pallerols l'any 1834. Es casà amb una povilla de cognom Briansó. Aquesta casa la coneixem com a cal Fuster, perquè lògicament feien de fusters.

Els GENER: Aquesta família la trobem per primer cop al poble l'any 1771, en aquesta data vivien al castell. A la casa en dèiem cal Janillo. (la grafia del cognom és molt variada, Jané, Janer, Gené, Giner etc.).

Els PROUS: La casa pairal dels Prous és a la Plaça o carrer Major del poble. Aquest cognom el comencem a trobar a mitjans del segle XVI. Uns altres Prous emparentats amb els primers vivien al castell de les Piles com a masovers. Actualment no hi ha cap Prous a les Piles.

Els RAMON: Aquest cognom ja porta unes quantes centúries al poble. La casa més antiga és a la plaça de Dalt, i l'anomenem cal Teixidor, doncs el seu ofici era justament aquest: teixidors de lli. Hi havia dues famílies més al poble, amb aquest cognom: cal Gili (del nom propi Gil) i cal Colomo (del nom femení Coloma), aquests darrers descendents de Santa Coloma de Queralt.

I ja per acabar us voldria citar la Soledad Moys (generalment escrit Moix) Prous, que morí a les Piles perquè la seva mare era del poble; es dèia Carme Prous Sanou i estava casada amb Antoni Moix Sanahuja, mestre i secretari que era de Forès, però vivia a Santa Coloma de Queralt.

Bé, de moment deixem-ho aquí. En un proper article seguirem parlant de la resta de famílies que vivien a les Piles el 1900. Parlarem de noms, cognoms i renoms. Sortiran a escena els Jover, els Bonell, els Graells, els Huguet, els Navarro, els Segura... Parlarem de cal Salvet, de cal Melitón, de cal Magdaleno. etc.


Josep Ballabriga Clarasó










  

Ves te'n a fer piles.

                                                        VES-T'EN A FER PILES

Desconec si aquesta expressió va ser popular alguna vegada a les Piles, de fet jo no l'havia sentit dir mai a ningú, però m'ha fet gràcia recollir-la aquí, doncs sembla el lloc més adeqüat per comentar-la. Engegar algú a fer piles, és com enviar-lo a la quinta forca, o sigui ben lluny. És com engegar-lo, a fer punyetes, a cagar, a la merda... Diem-ho clarament, quan algú te n'ha fet una de molt grossa, que n'hi ha per tirar la gorra al foc, o t'ha fet emprenyar tant que et surt foc pels queixals, i li dius: Prou!, Fot el camp!, Ja no et vull veure més!.

Amb tot, engegar algú a fer piles no sembla una expressió tant ofensiva com enviar-lo directament a prendre pel sac. Fer piles ens remet a enviar algú, a fer una feina llarga i feixuga.
En moltes feines relacionades amb l'aprofitament del bosc calia fer piles. Quan es tallaven els diferents arbres que poblaven els boscos catalans, com les alzines, roures, pins etc., calia fer piles; dels boscos en sortien les bigues per a la construcció, fusta per a portes, muntants i finestres. Molta fusta també anava per a la construcció naval.
La llenya del bosc mediterrani servia per a cuinar i escalfar les llars (1), i també per abastir els forns de pa (2), de calç, de guix, de vidre, de pega, de terrisseria i els de les bòviles. Aquests forns eren alimentats amb llenya i amb els feixos del brancatge de pins i alzines. Als forns de les fargues s'hi cremava carbó d'alzina.
Per tant a prop d'aquests forns hi havia piles del combustible indispensable per fer-los funcionar, vull dir lògicament, llenya, feixos o carbó.
Calia fer piles i més piles. Quan s'arreplegava l'escorça de pi per a les adoberies, primer s'apilava i desprès se'n omplien sacs i transportaba i apilava a les adoberies (3). Desprès i durant el procés d'adobatge, les pells que s'havien remullat als nocs, les treien i amuntegaven tot i forman piles, les deixaven reposar, les cobrien...etc.
Quan es collien les pinyes dels pins pinyoners, primer s'amuntegaven en alguna explanada o era i desprès eren traslladades al mas de la propietat i allí es tornava a fer una gran pila a prop de l'era que era tapada amb terra i branques de pi o alzina per protegir-les del sol, evitant així que no s'obrissin abans d'hora i germinessin els pinyons.
Del bruc se n'aprofitaven les soques, modernament per fer pipes, però ja a l'edat mitjana se n'havien fet anaps (que eren una mena de copes), morters i estris de cuina. De la planta a més  se'n feien escombres. Les rabasses de bruc s'havien de colgar desseguida perquè no es clivellessin.
D'altres plantes eren aprofitades per a diverses finalitats, plantes medicinals per proveïr els apotecaris, lladoners per fer forques, mànecs, etc., boixos per aprofitar la seva preuada fusta, roldors per a les adoberies, llentiscles per fabricar vernís i ciment dental, ebenisteria, fusteria, etc.
Si ens traslladessim, ara a la vora de les rases i torrents de fa uns quants anys, veuriem les estibes de canyes i vímets per fer coves i cistelles, dels salzes per fer esclops o dels freixes i oms utilitzats abastament en ebenisteria.
També podriem visitar una pedrera, i veuriem les piles de pedra amuntegada i seleccionada segons la grandària i la qualitat de la mateixa.
Els tintorers, que havien de fer bullir les calderes per als tint, també tenien grans piles de llenya al defora de l'obrador, per evitar el perill d'incendi.
I si anéssim a qualsevol port de la Mediterrània, veuriem grans munts de mercaderies que els estibadors se'n encarregaven de carregar i descarregar els vaixells. (4)
Bé, potser no cal buscar més professions on calia fer piles, segur que encara en trobariem més, només vull insistir i posar en evidència, que fer piles era una feina pesada, i sovint mal pagada, i per això, quan et volies treure algú del devant, l'engegaves a fer piles.




ELS PILERS

Hi ha, o millor dit, hi havia dues professions que els que les practicaven rebien el nom de pilers. Eren els carboners i els que treballaven a les bòviles, també anomenats teulers o rajolers.
El nom de pilers, els venia perquè feien piles de llenya d'alzina, reboll o pi (si en un bosc hi havia les tres espècies, doncs les barrejaven), que acabaven convertint-se en piles de carbó. Amb tot però, la llenya preferida i la de més qualitat per carbonejar, era la d'alzina.
La seva, era una feina llarga i pesada, que començava a l'hivern. El primer que feia el carboner, era construir-se una barraca a prop d'on faria les estibes de llenya. Allí s'aixoplugaria i hi faria vida durant uns quatre mesos. Durant tota l'estació hibernal, el piler no feia res més que tallar i portar la llenya als llocs escollits on faria les piles de llenya per a carbonar.
A la primavera començava la primera operació, que consistia en construir la gàbia, que era una pila de troncs disposats de dos en dos, horitzontals i paral·lels, uns damunt dels altres...anava apilant llenya i més llenya, que acabava cobrint amb emborrim, rames de bruc i terra. Desseguida encenia les piles pel capdamunt de la mateixa i anava vigilant nit i dia durant dues o tres setmanes seguides (tot depenia de la grandària de les mateixes). La pila havia d'anar cremant sumort, i el carboner calia que estés atent a ventilar-la convenienment, si volia obtenir un bon carbó.
La feina de carbonejar era solitària i molt sacrificada i no es pot dir que fos gaire gratificant, i no m'estranyaria que aquesta expressió "ves-ten a fer piles" vingués d'exercir aquesta professió.

Com hem dit abans als treballadors de les bòbiles, també els dèien pilers, teulers o rajolers. Les bòbiles es construïen lògicament molt a prop  d'on hi havia gran quantitat d'argila, que era la matèria primera per a fer teules i rajoles.
La primera feina que feia el piler, era passar pel sedàs l'argila per porgar-la d'impureses, (pedretes, brossa...), tot seguit paraven bassada, que consistia en dipositar l'argila neta dins d'una bassa amb aigua, (no cal dir que la proporció havia de ser l'adeqüada), i ho deixaven reposar durant tot un dia. L'endemà calia pastar-ho amb peus i mans, o bé només amb les mans si el fang era per fer teules i rajola fina. (I ara aquí hauriem de recordar l'expressió que es feia servir quan et volies desenpallegar d'algú i l'enviaves "a pastar fang", que era una expressió sinònima a "ves-t'en a fer piles").
Un cop pastat el fang  es passava al banc de treball i s'emmotllaven les peces, i s'estenien en una esplanada a l'aire lliure (5); hi havia teuleries que disposaven d'un gran magatzem  que consistia només en una teulada sostinguda per pilans, on no hi havia parets als costats, doncs calia que circulés l'aire per eixugar així millor l'obra. Almenys calien vuit dies perquè les peces s'assequessin.
Un cop seques, ja es podien enfornar. La cocció de les teules o rajoles durava uns sis dies. Aquesta operació era força delicada, per això era seguida d'aprop pel mestre teuler. El primer dia i part del segon, el forn s'escalfava suaument per dessecar el material. Seguidament calia pujar la temperatura fins a 950 graus, durant tot un dia, i a partir d'aquí l'anaven abaixant lentament. Calia doncs, estar permanentment pendent de la temperatura del forn si es volia aconseguir una bona cocció. Com que en tot moment s'havia d'estar a l'aguait de tot el procés, els treballadors de la bòvila vivien molt a prop en una barraca.
Un cop apagat el forn, encara el deixaven sis dies més fins que es refredés del tot per així retirar el material ja vitrificat.
Perquè els anomenaven pilers als "bovilaires" (6), vull dir als rajolers ?. Doncs perquè feien piles.
De primer, quan passaven pel sedàs l'argila, feien les primeres piles. Les segones eren les que feien amb el fang un cop pastat. (per cert, un piló era un pilot de fang ja treballat, a punt per fer teules). La tercera pila que feien aquests treballadors, era a l'hora d'enfornar l'obra a l'interior del forn, on feien unes estibes de fins a tres o quatre metres. I la quarta, era  quan apilaven l'obra ja cuita a l'exterior de la rajoleria. I no oblidem encara, els munts de feixos de llenya imprescindibles per abastir el forn.



Jjosep Ballabriga Clarasó










(1) Segurament que on es consumia més llenya, era a les llars catalanes, doncs tot l'any s'havia de tenir el foc encès per "fer bullir l'olla", i a l'hivern, no cal dir-ho, el foc era imprescindible per escalfar les vivendes.

(2) A les Piles, hi havia un forn de pa, almenys des del segle XVI, que era del "cumu", (comú o ajuntament), que cada any era arrendat a el més dient. A més també hia havia cinc o sis cases al poble, que en tenien un de particular. Bé, les Piles no era cap excepció, doncs a cada poble hi havia com a mínim un forn comunitari i no cal dir que cada masia del terme, també disposava del seu propi forn.

(3) Fins els anys trenta del segle passat, a les Piles hi havia unes quatre o cinc famílies pageses, que temporalment feien d'escorçaires. L'escorça recollida era transportada en carros fins a les adoberies d'Igualada.

(4) Estiba és sinònim de pila, i per tant els estibadors estibaven i desestibaven. Els que feien piles, apilaven, però no podem dir que "desapilaven" o "despilaven", perquè son dos verbs inexistents en català.

(5) Quan l'obra s'estenia al ras, en cas de risc de pluja, els rajolers havien de córrer a tapar tota l'estesa amb peces ja cuites.

(6) Aquesta paraula, no cal que la busqueu als diccionaris, doncs no existeix.

La població de Guialmons el 1497.

                                 LA POBLACIÓ DE GUIALMONS EL 1497

En el fogatge de 1497,  el poble de Guialmons constava que era habitat per 12 famílies, que representaven un total d'uns 60 habitants.

Tot seguit us passem la relació alfabètica de les dites famílies.

Pere Balcel
Francesh Carbonell
Pere Febrer
Johan Gaçol
Jaume Giner
Johan Giner
Anthoni Prunera
Franci Prunera
Barthomeu Queralt
Miquel Queralt
Johan Quadres
Bernat Vallbona

Com podem observar, hi ha dues famílies Giner, dues Prunera i dues Queralt.

També cal que ens fixem en els cognoms de dues famílies que van habitar Guimons fins el segle passat: Cal Gassol (abans Gaçol) i cal Vallbona, aquesta última en estat ruïnós.                                     Eren les dues cases més importants del poble.


Josep Ballabriga Clarasó

Parlar amb la i.

                                                           PARLAR AMB LA I

Diuin que parlem molt amb la i. Sí això és el que deien els espilencs quan algú de fora els feia notar aquest tret característic de la seva parla. De fet a l'Alt Gaià tothom hi parlava d'aquesta manera, i per tant als segarrencs quan es trobaven al mercat setmanal de Santa Coloma de Queralt, els hi semblava que la seva parla era ben normal. I és clar que era normal, és que potser no hi haviin parlat sempri així!.
Però els de fora els xocava el nostre parlar, i se'n enfotien. A lis Pilis es menjin lis sopis amb forquillis, dèien, i els de Biuri sensi minjar no podin viuri. I és que nantris (o naltris, o nantrus) parlavim així, doncs a tot arreu hi posavim is.
Quan un nen o nena no voliin minjar, els hi deiin. Va corre nen, menjit lis sopis, que qui menji sopis se lis pensi totis!.
Perquè veieu com parlaven abans, us explicaré una història d'aquestes contrades que no se pas si és certa.
Diuin que en un pobli prop de Santa Coloma, lis donis eren molt xorxis, doncs els feia feredat rentar-se. Es veu que erin tant llardosis que ben just es rentavin la roba i sempri anavin plenis de medallis o de llàntiis. Portavin lis unglis plenis de carquí, i si t'atansavis a ellis sentiis una ferum que et feia cauri d'esquena. Lis donis d'aquest pobli doncs, no erin gairi presumidis i anavin vestidis que semblavin farcellots, la roba que portavin eri com de pillincs, vagi, que no valiï ni quatre patacons. I a més, es veii que erin bastant ferrenyis.
Si us fixeu en aquest text, veureu que tots els plurals acabats en e o a, cavien aquesta vocal per una i Per exemple xorxa/xis, llardosa/is, ungla/is, etc. El mateix passa amb els articles, els verbs i els advervis.
Ah!, em diuen que hi ha algú que no sap que signifiquen xorxis, llardosis, medallis, llàntiis, carquí, farcellots, ferrenyis, pillincs, quatre patacons... Veiem-ho:

XORXA. Dona bruta i deixada.

LLARDÓS/SA. Persona empastifada de llard o de qualsevol altre greix. I per extensió doncs, brut, desendreçat. Es referia més aviat a les dones, doncs eren elles les que cuinaven i el llard de porc es feia servir per tot, per tant era fàcil que s'enllardessin.

MEDALLA. Taca de greix a la roba. Si la taca era molt grossa, en dèiem TACARROT.

LLÀNTIA. Sinònim de medalla, per tant taca d'oli a la roba. Les llànties s'alimenten d'oli.

CARQUÍ. Brutícia o porqueria endurida forta com una pedra. Qui sap si ve de quera, que vol dir pedra o roca, d'aquí Queralt.

FARCELLOT. Paraula despectiva que ve de farcell. Abans es feien farcells amb el mocador de farcells, que era un mocador molt gran acolorit amb uns rectangles característics. Quan s'anava a mercat, aquest mocador era molt útil per portar fato. Els farcellots, sembla ser que eren dones malgirbades i d'aspecte desendraçat.

FERRENYA. Dona lletjota. A la Segarra parlem de terreny ferreny quan és rústic, aterrossat, ressec. Al diccionari aquesta paraula apareix amb un altre sentit.

PILLINCS. Roba vella i estripada. Sinònim d'espellifat, despellissat, espellincat.

NO VALER QUATRE PATACONS. No valer res. Els patacons eren unes peces més o menys quadrades que es feien amb cartes velles. Les cartes es doblegaven i encaixaven entre si formant dues cares diferenciades. Els infants se'ls feien ells mateixos i servien per jugar a diferents jocs.

No us penseu que els hi tingui votada a les dones, però de fet era el pa que s'hi donava. Segur que els homes eren tant o més berros i brutus que les dones.
(Ah!, totes aquestes paraules que acabaven amb a, aquesta lletra es pronunciava e).

EL XIPELLA
Un bon dia uns homins que haviin estudiat molt i que erin molt llestos, (però que tot i això parlavin una mica raret, doncs deiin paraulis que a lis Pilis no haviin sentit dir mai, com diglòssia, subdialecte, vocal àtona, o vocal plana, o travada...) van dir als espilencs que havien descobert el nom de la parla que feien servir al poble, i que es deia xipella. Per tant els que parlaven aquest subdialecte, (1) (dèien) eren els xipelles, o millor dit els xipellis.
A les Piles, aquesta paraula ja la coneixien, doncs el xipella era un calçat molt primitiu, que consistia en una senzilla sola de fusta subjectada amb uns bencills o corretges que es lligaven a la cama de l'usuari. Però el que no havien sentit dir mai els espilencs, era que de la seva peculiar forma de parlar en diguéssin igual que aquest calçat. Ells ja ho sabien que parlaven amb la i, però el que no sabien és que parlaven xipella.
El subdialecte xipella el situem en una franja que divideix Catalunya verticalment de nord a sud des de la Seu d'Urgell fins el Priorat, i que fa de frontissa entre el català oriental i l'occidental.
El registre escrit d'aquest mot el devem al filòleg i fonetista català, Pere Barnils i Gudiol. (Centelles 1882 - Barcelona 1933). que en parlava al Butlletí de Dialectologia Catalana núm 7, gen - des. de 1919. Amb tot però, el mateix Barnils diu que "Devem la troballa interessant d'aquest nom a l'amic n'Agusti Durant i Santpere, que està recollint dades per localitzar la zona del dialecte". (2)

LES PILES, TERRA XIPELLA
Ja fa molts segles que a les Piles parlaven el xipella, doncs l'any 1079 al Liber Feudorum Maior
citen el castell del nostre poble com a (castro de) Pilis, i d'això només fa 938 anys. Llàstima que actualment el xipella a les Piles ja està tocat de mort, i tant sols en queden les últimes escorrialles.

EL PETIT DICCIONARI XIPELLA DE SOLIVELLA
Segons Màrius Serra, Solivella és la capital mundial del xipella, i per això des del gener  del 2008  estant aplegant paraules característiques d'aquest varietat lingüística.. En total n'han recollit un centenar (entre paraules i expressions), de les quals autènticament xipelles només n'hi ha une poques. Podeu veure aquest recull a la web www.solivella.net amb el títol de "El xipella i la parla solivellenca". Ara mateix seria massa feixuc repassar cada paraula, comentar-la i contrastar-la amb el parlar espilenc. Hi ha unes quantes paraules que jo no he sentit dir mai al meu poble. I en diré només unes quantes. Són les següents: ACCID/DA. Anar de pressa per fer una cosa, excitat/da. BIGALOT. Noi/home alt, llarg, però d'aspecte dropo. CEFRO. Mantellina. CULTIOT. Dropo, que no sap treure's la feina de sobre (3). LLONDRIGA, ESTAR A LA. Estar als núvols, no assabentar-se de res. QUITANYA, PUJAR A COLL. Pujar algú, generalment un nen, a sobre les espatlles. RESSANGO. Roba molt vella. SALENCIUS. Espardenyes. SALSENCA. Anar mal vestida (penjim, penjam). SANGATXO. Os de la tonyina. SISQUERI. Tant de bo.
N'hi ha unes quantes on s'hi endevina la influència del xipella... com ACCIHOMI. (Ecce homo) Deteriorat físicament, brut. ESCLIFOLLAR. Esclofollar. Treure la capa externa de les ametlles. MIXÓ. Moixó, ocell.  TRUMFIS. Patates, o XINCARRO. El sota de l'arc de les cames.
D'altres paraules les podem trobar en qualsevol diccionari normatiu, com són BAJOCA, VENCILL, CANALLA, CARRINCLÓ, COSSI, GAIATO, GUITA, SACSÓ, TOLL o XINXOLLAR.
També trobem un grup de paraules que a les Piles i a d'altres llocs de la Conca diem més o menys igual. Per exemple: APARIONAR. Aparellar. APRIAR. Arreglar. ASSOLL. (SOLL). Corral on es posen els porcs. BADEJO. Bacallà. ENSULCIAT, S'HA. Referit a un pou, s'ha ensorrat una part. GALLETA. Galleda. MAIXANT. Entremaliat, que fa dolenteries. MALMIRRÓS. Estar una mica malalt. etc.(4)
I podriem seguir, però ara per ara no és aquest el nostre objectiu, potser en una propera ocasió en  parlarem amb més deteniment.
Seria molt interessant  que totes les zones xipelles de Catalunya fessin aquest tipus de recull.
Actualment aquest vocabulari solivellenc està més o menys encallat. És que potser ja ningú se'n preocupa?...Ha perdut l'interès? S'han acabat les paraules?...Segur que en queden moltes per recollir!.
He observat que en aquest recull hi ha poques paraules que fan referència al món vegetal. Només hi ha Bajoca, Cugul, Gabarro, Llatuga Safarnaria i Trumfis. Perquè no fem entre tots un inventari de botànica?. Podriem contrastar paraules com xinxirinxons, borunagues, corripeus, llicsó, corritxola, assotacristos, punxots, pepperepeps, capsferradis, paumes, estaquetis, gallarets, peuets de nostre senyor, gra d'arròs, aubis, espantafocs, boixerola, niellis, gram, gaons i tantes altres.
Diuen que a cada bugada es perd un llençol. Quants llençols es perden en una generació ?. Feu la prova, agafeu un noi o noia del món de la pagesia de 20 anys i homes i dones de 40, 60 i 80 anys i pregunteu-els-hi diferents paraules de diferents temes i contrasteu i quantifiqueu els resultats. Segurament que ens en fariem creus dels resultats.


Josep Ballabriga Clarasó


(1) Actualment els lingüistes no consideren el xipella un subdialecte, sinó com un conjunt de parlars de transició entre el català oriental i l'occidental.

(1) L'historiador, arxiver i arqueòleg Agustí Durant i Santpere nasqué a Cervera l'any 1887 i morí a Barcelona el 1975.

(2) Una accepció de bigalot al diccionari normatiu és de "Persona grossa i malgirbada".

(3) A Santa Coloma de Queralt, hi ha un recull de paraules, expressions i frases fetes pròpies de la vila i dels pobles de l'entorn colomí que recollí Maria Albareda Vidal. N'hi ha un bon feix! El trobareu al Recull núm. 5, que fou publicat per l'Associació Cultural Baixa Segarra - Santa Coloma de Queralt, l'any 1998.
La Maria tot i ser sabadellenca, passà la major part de la seva vida a St. Coloma, on hi arribà just acabada la guerra civil espanyola. En aquesta vila s'hi casà i durant molts anys portà una botiga de queviures on els pagesos de la comarca hi acudien a comprar especialment el dilluns, que era dia de mercat. En aquesta botiga sentia com parlava la gent... i anava anotant les paraules estranyes que dèien... i els hi preguntava el significat. Fou així com va començar a recollir-les.

I sense mouren's de Santa Coloma, potser seria el moment de recordar aquí, que el prevere colomí Joan Segura i Valls s'interessà molt pels temes lingüístics, doncs fou un col·laborador habitual del Diccionari català-valencià-balear d'A. M. Alcover i F. de B. Moll.
Veiem un exemple que trobem en aquest Diccionari. Esquellotada. "Es estatuit que venint lo cas de ajustar-se matrimoni ab viudo y viuda... pugan fer pagar als dits contrayents una lliura de cera... y en cas de no voler pagar, pugan fer tres dies de rumor o esquellots per la vila, com és costum, doc. a 1691 (Segura Hist. Sta. Col. 291).
En el camp de la toponímia, mossèn Segura publicà dos llibres: "Etimologia de noms de pobles de la Cerdanya". i "Toponomàstica catalana".

I una curiositat, tan en Segura com na Albareda, que van viure tants anys a St. Coloma i que sabien de la modalitat lingüística que es parlava a la comarca, mai van fer ús de la paraula xipella per a referir-s'hi.