EL PODER MALÈFIC DE LES BRUIXES A L’EDAT MITJANA

Entre 1450 i 1750, a bona part de les regions d’Europa es va viure una frenètica cacera de bruixes. A Catalunya durant aquest període de temps foren “ajusticiades” un total d’entre  tres-centes i cinc-centes persones, la majoria d’elles van ser dones acusades de bruixeria. Moltes van ser penjades a la forca i d’altres (un nombre molt més reduït) van ser cremades a la foguera. També hi va haver bruixots acusats de malèfics i de pactar amb el diable, però van ser una minoria.

"La bruixa" Litografia de Hans Thoma (1870)

Deien que les bruixes, o els bruixots, podien provocar molts flagells (almenys d’això era del què les acusaven) ja que podien fer tot tipus de mals a persones i animals, podien causar catàstrofes, com tempestes i pedregades,  boires persistents i sequeres que feien malbé les collites. També deien que escampaven pestes i epidèmies. Asseguraven que eren unes assassines i que practicaven la antropofàgia en infants. Les bruixes es van convertir en el sac dels cops de tots els mals. Tot era culpa de les bruixes, acusades de cremar els bladars, d’agriar el vi, de fer perdre la llet a les cabres o les vaques, etc.

Un altre poder que se’ls atribuïa era el d’impedir l’acte sexual, afectant així, tant a la potència generadora de l’home com de la dona.  Tenien diversos procediments per aconseguir aquest objectiu. Podien fer tornar estèrils les dones interrompent la gestació o provocant un avortament. També podien contraure, i fins tancar del tot, els genitals femenins, fent impracticable la unió sexual. Un altre mètode era provocar un gran rebuig entre la parella, de forma que no poguessin acoblar-se. L’home també era atacat directament doncs la bruixa podia fer que el seu membre viril es mantingués sempre en estat de flaccidesa; també podia obturar els seus conductes seminals impedint la ejaculació, o fer el seu semen infèrtil. Però el més sorprenent de tot, és que podia reduir el seu penis a mides insignificants, o bé li podien robar o fer desaparèixer completament.

Llegim, al “Martell de les Bruixes” (1), el relat d’un home que havia perdut el seu membre  i per tal de recuperar-lo va acudir a una bruixa. Aquesta va manar el malalt que pugés a dalt d’un arbre, que estava ple de membres penjants, i li digué que n’escollís un. Quan l’home estava a punt de collir-ne, un dels més grossos, la bruixa li va dir: -No l’agafis, aquest, perquè pertany a un dels rectors…-

Roman de la Rose (segle XIV). Biblioteca Nacional de França (París) Folis 106r. i 106v.

Al mateix llibre, també ens expliquen que els bruixots col·leccionen membres virils en gran nombre (vint o trenta) i els col·loquen en nius d’ocells o els tanquen en caixes on continuen movent-se com a membres vius, menjant civada o alguna altra cosa (2), tal i com alguns ho han vist i l’opinió comuna ho relata.

I encara farem esment de dos casos més, explicats al mateix llibre, que resumits diuen així: “A la ciutat de Ratisbona, un noi mantenia relacions amb una noia. Quan aquest va voler-la abandonar, de cop i volta li va desaparèixer el seu membre viril, fins al punt que allí on hi havia d’haver el sexe, no s’hi veia ni tocava res, només hi havia una superfície aplanada. Amoïnat per tot plegat, va anar a una taverna i allí va entaular conversa amb una dona, a la qual  li va explicar, amb detall, el motiu de la seva tristesa i el què li passava al seu cos. Ella li va preguntar si sospitava d’alguna dona i ell li va explicar el què li havia passat. La dona li va dir que si volia recuperar la salut, havia d’acudir a aquella dona de bones maneres i que si així no aconseguia res, doncs caldria usar algun tipus de violència. (…) El jove va anar a trobar la noia i li pregà que li retornés la salut… Ella li va dir que era innocent i que no sabia de què li parlava… Ell se li tirà a sobre, tot i embolicant-li una tovallola al coll, ja l’estava ofegant quan la noia encara li va poder dir: -Si em deixes anar, et curaré.- El jove li va afluixar el nus del coll i ella, tocant-li l’entrecuix, li va dir: -Ja tens el que desitges-. I ell, mitjançant la vista i el tacte, va notar que el seu membre havia retornat al seu lloc.”

Un pare del convent d’Spira, reconegut a la seva orde per la seva ciència i honorabilitat, explicava d’un noi que havia acudit a ell a confessar-se. En el curs de la confessió, el noi no es va poder estar de lamentar-se perquè havia perdut el seu membre viril. El pare li digué que tot plegat era sorprenent i que no es podia creure el què li deia. Aleshores, el jove, per demostrar que deia la veritat, es va apartar els vestits i li ensenyà el lloc. Un cop evidenciat que el noi deia la veritat, ell li va preguntar si sospitava d’alguna dona que li hagués pogut provocat aquell estat. Ell li digué que potser era una noia que vivia a Worms. El pare li aconsellà que anés a parlar amb ella el més aviat posible i que intentés estovar-la mitjançant promeses i paraules amables. I així ho feu el jove. Al cap d’uns dies, el jove retornà al convent per agrair al frare el seu consell, dient-li  que ja s’havia curat i recuperat.

Hem de dir, però, que aquest poder no era propi de la bruixa, sinó que era un poder que li havia transmés el dimoni mitjantçant un pacte, la bruixa s’havia convertit en la seva vassalla o esclava a canvi d’un gran poder. Per tant, les bruixes actuaven només com a intermediàries entre el dimoni i els homes.

Però de tot això ja en parlarem un altre dia.

Josep Ballabriga Clarasó