Des de fa milers d'anys, l'home a enterrat als seus semblant amb rituals i cerimònies diverses. Quan l'home primitiu decidí enterrar a un membre de la seva tribu fent un senzill clot a terra i tapant-lo tot seguit amb la terra sobrant i fent un petit túmul potser cobert amb pedres. Segurament que aquest senzill acte, despertà en l'home primitiu un sentit d'espiritualitat i trancendència, i el distancià de l'instint dels animals. Tot i que potser tot començà tan sols per evitar que qualsevol carnívor pogués devorar el cadàver del difunt, aquest sol fet ja l'hem de considerar un acte extraordinari per l'home d'aquells temps tant reculats. Alguna cosa es devia remoure a l'interior de la seva ànima, potser va ser quan s'inicià la primera creença en el més enllà,..amb el pas dels milenis es forjà el concepte d'una eternitat, d'una altra vida desprès de la mort. Quan amb el temps es feu més evident, (o almenys això es creia), que hi havia una continuïtat de la vida desprès de finar, aleshores el ritual mortuori es sofisticà. Al difunt se'l vestia d'una determinada forma, i se'l colocava sovint arronçat, potser lligat de peus i mans, i a vegades dins d'un sac. A les tombes neolítiques de les Piles, a un dels esquelets l'havien decapitat. Acompanyaven al mort eines, joies, armes, i algunes ofrenes que s'acostumaven a posar dins d'objectes de terrissa.
UN RITUAL MORTUORI ESPILENC
Cap els anys quaranta del segle passat, una dona de les Piles estaba agonitzant, i la família ho va fer saber a la meva mare, per si volia anar a fer la vetlla. Desseguida es presentà a la casa en questió i s'oferí per acompanyar a la moribunda. Només arribar, el net de la dona se'n anà a ca l'Isabel (1) a comprar uns dos metres i mig de veta negra. No trigà gaire a tornar de la botiga, i poc desprès de fer-ho la seva àvia moria.
El net no perdé el temps, i desseguida començà a lligar els dits grossos de la difunta, tant de les mans com dels peus. Segur que calia fer un determinat nombre de voltes al voltant dels dits, però ho desconec. Després calia rematar la lligada amb algun nus o nusos ben estrets.
Seguidament es colocava un tros de veta d'una cana (1 metre 60 centímetres), al llarg del cadàver i prop seu perquè pogués agafar-la amb les mans, d'aquest tros de veta en dèien "la guia", i quan la posaven a dins del taüt, calia dir "Si vols companyia, agafa't a la guia". Al Penedès, aquesta veta havia de ser blanca. Us preguntareu el perquè de tot aquest ritual, doncs ben senzill, al difunt calia lligar-lo de peus i mans, perquè no pogués fer cap mal als vius, era com un encortament, i així se li avortaven totes les males accions. Quan moria un individu d'una tribu prehistòrica, o un familiar del segle passat, calia lligar-lo per evitar cap dany. Qui sap si les expressions "Deixar-ho tot lligat i ben lligat" i "Estar lligat de peus i mans", ja ve d'aquest costum ancestral que exposem. La "guia", servia perquè el difunt abandonés la llar familiar, i seguís el seu camí cap el més enllà, no volien de cap manera que el seu esperit restés a la casa i s'emportés amb ell a algú de la família. Es veu que els difunts senten una gran anyorança quan fineixen, i necessiten compayia...per això dèien "Que un mort en crida a un altre".
El costum de lligar els morts degué ser general i qui sap si universal. A Catalunya i segons Joan Amades, a l'Empordà també lligàven els difunts de peus i mans amb una veta. Aquesta veta, d'entrada tenia una altra funció, que era d'amidar la llargada del difunt per colocar-lo a la caixa. S'havia de fer d'aquesta forma, doncs si s'amidava amb un metre, o s'apamava es creia que provocava la mort d'algún membre de la família. Al Vallès creuen que aquesta veta ha se ser blanca i al Penedès negra.
LLIGAR, NUAR, ENCORTAR, ENBIRBILLAR, ENCLIVILLAR...
Tots aquests verbs i d'altres que ara no venen al cas, s'empraven per indicar que es tallava, lligava o inmovilitzava qualsevol acció, sigui caminar o deglutir (a l'enbirbillat se li lligaven els budells, i als enclivillats se'ls obturaven els conductes urinaris). Tot això ho feien les bruixes o bruixots, mitjançant rituals acompanyats de determinades oracions. Era molt senzill, per exemple, si volien que una parella no pogués tenir fills, doncs agafaven un mocador o una corda i hi feien un nus o set nusos depèn del lloc, en el precí moment que la parella es deia el sí, alhora de casar-se. Mentre no es desfès el nus, la parella just casada no podria tenir descendència.
És clar que també hi havia especialistes en desfer l'encanteri, eren els anomenats talladors, desfermadors o desnuadors. Aquestes persones, que també devien ser del ram de la bruixeria, podien aconseguir l'efecte de protegir qualsevol persona, justament fent nusos en un mocador o una corda que servien com amulet per esquivar qualsevol mal.
Josep Ballabriga Clarasó
(1) Ca l'Isabel era una petita botiga que hi havia a les Piles, on s'hi venia una mica de tot, tant s'hi podia trobar sosa càustica per fer sabó, com un paquet de sucre, o bé un rodet de fil. La gent del poble cada dilluns anava a mercat a Santa Coloma a comprar els productes necessaris per passar la semana, però sempre faltava alguna cosa, aleshores era quan s'acudia a ca l'Isabel.
Nota: Us vull recomanar un llibre de Joan Amades que es diu Folklore de Catalunya. Costums i Creences. Editorial Selecta. Barcelona 1969. En aquest llibre es narren moltes supersticions a l'entorn de la mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada