Saviesa popular.

                                                            SAVIESA POPULAR 1

Cada idioma té una gran quantitat d'expressions i frases fetes que enriqueixen la nostra llengua, i que alhora reflecteixen la forma de fer i de sentir de tot un poble.
El català, com no podia ser d'altra manera està farcit d'aquestes composicions lingüístiques. Tots nosaltres al llarg dels anys n'hem sentit tot un fotimer, i moltes d'elles ens han quedat gravades a la nostra memòria, i de tant en tant les fem servir, en canvi d'altres no les tenim tant sentides però aviat les recordem quan algú en fa ús.
Doncs avui us vull parlar d'aquesta cultura popular que està tant arrelada a la parla col·loquial.

Vull començar aquesta exposició per les dues frases que són les meves favorites. De fet el significat ve a ser el mateix.
L'una és MAL DE MASSA MAL DE POC, i l'altra TOTES LES MASSES FAN MAL. Aquestes frases ens indiquen que no hem de ser radicals i que cal buscar un equilibri a les nostres vides, defugint els pensaments i fets extrems. No hem d'actuar SENSE MESURA o FORA DE MESURA, sinó amb la justa mesura.
Si aquestes dites les extrapolem al món de la política, podriem dir que l'extrema dreta és tant dolenta o tant desequilibrada com l'extrema esquerra. Ja ho diuen ja que ELS EXTREMS ES TOQUEN, perquè sovint són igual.
També podriem aplicar aquestes frases al món de la salud, com aquells que fan durant molt de  temps la "dieta de la seva", i això segurament, no pot ser bo de cap manera i a més us arrisqueu a que us diguin que SOU DE LA SEVA o que TENIU SEVES AL CAP.
Tampoc haurieu de prendre exemple del Papa Pau II (Nicodemo de Pontremoli), doncs diuen que LA VA DINYAR (1) a l'edat de 54 anys per culpa de menjar massa melons. Era el 26 de juliol de 1471, i Nicodem alhora de sopar es va menjar tres melons no gaire grossos, junt a altres coses de poca substància, la qual cosa li produí un atac de feridura que el conduí a la mort. Vigilem doncs amb les MASSES.

A COPS
Les porres són uns bastons que tenen el cap gros i rodó, i es fan servir habitualment per donar cops a algú que no vol creure. Abans aquests instruments eren de fusta, que és un sinònim de llenya, per això estomacar  algú, n'hi dèien FOTRE LLENYA. A l'Alt Gaià apallissar algú n'hi dèiem REPARTIR XAROP DE BASTÓ.

UN "PECAT" JUVENIL
Us vull explicar una història que ÉS MÉS ANTIGA QUE L'ANAR A PEU, resulta que dos xitxarel.los HO VAN FER  abans d'hora, doncs S'ENTENIEN, i va passar el que havia de passar, doncs que van FER PASQUA ABANS DE RAMS. Aquest joves que sembla ser que els BULLIA LA SANG, van començar com si diguéssim LA CASA PER LA TEULADA o això és el que considerava LA GENT DE LA SOTANA.
Els que no sou gaire RATES DE SAGRISTIA, potser no sabeu que la Pasqua florida o de ressurrecció, és una semana desprès que el diumenge de Rams.
D'aquesta relliscada, també en dèiem  CASAR-SE DE PENALTI, que en català correcte hauriem de dir CASAR-SE DE PENAL.
El significat d'aquesta expressió és evident, doncs quan es llança un penal, es dispara la pilota fins el fons de la xarxa superant qualsevol barrera.
Una altra manera d'expressar aquest trasbals juvenil, era la de SE'LS HA AGAFAT L'ARRÒS, volent dir que la cosa ja no té remei, que ja NO HI HA VOLTA DE FULL, doncs que s'hi pot fer amb un arròs enganxat?.
Parlant d'arròs, quan algún noi o noia s'havien fet grans, (HAVIEN MADURAT) i no havien trobat parella, dèien que SE'LS HAVIA PASSAT L'ARRÒS, i HAVIEN QUEDAT PER VESTIR SANTS.
Als de Santa Coloma els pobles del voltant, els dèien que ELS COLOMINS NO SÓN BONS NI AMB ARRÒS.
Tots sabem que UNA FLOR NO FA ESTIU, NI DUES PRIMAVERA, i que si TANT I TANT VA EL CÀNTIR A LA FONT AL FINAL ES TRENCA.

Abans quan naixia un infant, s'avisava a la "comadrona", vull dir la llevadora (2) o "partalera" (3), perquè assistís al part. Però a vegades, semblava que tots els infants volien nèixer al mateix dia, i aleshores se li girava molta feina a la llevadora, doncs TENIA MOLTS MELICS A LLIGAR.

QUE EN PORTARÀ DE CAPELLANS A L'ENTERRO. Quan moria una persona benestant, vull dir un "ricatxo", a l'enterrament hi assistien un gran nombre de sacerdots. De fet,aquest detall ja estava previst en el seu testament. A més també destinaven un nombre determinat de sacerdots al seu aniversari, a la novena, el cap d'any, etc. També es coneixia que el finat TENIA LA BOSSA PLENA, pel nombre de misses que es deixava, segur que així anava de pet al cel.

Quan algú NO HI ÉS TOT, li diuen que LI FALTA UN BULL, o que ÉS CURT DE GAMBALS i també que ÉS MÉS JUST QUE UN PANY DE COP, doncs per tancar bé aquests panys cal que estiguin ben ajustats. (4). 

Hi ha gent que té el do DE TREURE DE POLLEGUERA als seus semblant, que t'arriven A TOCAR EL BOTET  o a TOCAR LA PERA; quan ja N'ESTAVES FINS AL CAPDAMUNT, i estaves a punt DE TIRAR LA GORRA AL FOC, els dèies. Va noi, ja n'hi ha prou! QUE JA M'ESTÀS OMPLINT EL CUL DE TRONCS. (5)

A LA VINYA DEL SENYOR, hi ha de tot. Hi ha gent que VAN AMB LA GUINEU AL CIVADER, aquest són gent desconfiada, recelosos, tancats i fins i tot traidors.

D'altres "HASTA" ES MINJARIEN LA CARN DEL LLOP, són gent que ho arreplega tot, QUE NO DEIXIN CAURE RES A TERRA i que NOMÉS ESCOMBREN CAP A CASA SEVA. També n'hi ha que acostumen a AMAGAR LA MERDA o LA PORQUERIA SOTA L'"ALFOMBRA".

PER LLUIR S'HA DE PATIR, això vol dir que qualsevol cosa que es vulgui aconseguir es  necessita d'algun esforç o sacrifici. Hi ha gent que és molt bufada, i que es pensen que SÓN ELS REIS DEL MAMBO, són els MILHOMINS. Són aquells que quan van pel carrer VAN MÉS "TIESSOS" QUE CAGARROS.

I podriem seguir, però això ja ho farem un altre dia.


Josep Ballabriga Clarasó





(1) Aquí podriem afegir altres expressions populars que signifiquen morir-se, així diríem ESTIRAR LA POTA, ACLUCAR ELS ULLS, FER L'ÀNEC etc.

(2) Sembla ser que el mot llevadora ve de llevar, que vol dir aixecar o alçar l'infant del terra, que era on parien les mares.

(3) La paraula partalera, no l'he trobat als diccionaris. L'he trobat als registres parroquials,  designant aquesta professió femenina. Curiosament a aquests registres no hi consta mai la professió de la dona, doncs se suposa que no tenia cap feina específica, perquè ja es donava per fet que era mestressa de casa. Aquesta professió passava de mares a filles, i jo únicament l'he trobat en unes ascendents d'Anton Gaudí.

(4) A aquestes persones també se'ls podría titllar de ser MÉS RUCS QUE SABATOTS, o de ser MÉS RUCS QUE FETS D'ENCÀRREC. Sembla ser que aquesta patuleia, NO TENEN NI SAL NI OLI i només TENEN IDEES DE CAVEGUET.

(5) En trobariem moltes d'expressions d'aquest tipus, com TOCAR EL VORAVIU o TOCAR ELS COLLONS...

Un curiós ritual mortuòria.

                                                  UN CURIÓS RITUAL MORTUORI

Des de fa milers d'anys, l'home a enterrat als seus semblant amb rituals i cerimònies diverses. Quan l'home primitiu decidí enterrar a un membre de la seva tribu fent un senzill clot a terra i tapant-lo tot seguit amb la terra sobrant i fent un petit túmul potser cobert amb pedres. Segurament que aquest senzill acte, despertà en l'home primitiu un sentit d'espiritualitat i trancendència, i el distancià de l'instint dels animals. Tot i que potser tot començà tan sols per evitar que qualsevol carnívor pogués devorar el cadàver del difunt, aquest sol fet ja l'hem de considerar un acte extraordinari per l'home d'aquells temps tant reculats. Alguna cosa es devia remoure a  l'interior de la seva ànima, potser va ser quan s'inicià la primera creença en el més enllà,..amb el pas dels milenis es forjà el concepte d'una eternitat, d'una altra vida desprès de la mort. Quan amb el temps es feu més evident, (o almenys això es creia), que hi havia una continuïtat de la vida desprès de finar, aleshores el ritual mortuori es sofisticà. Al difunt se'l vestia d'una determinada forma, i se'l colocava sovint arronçat, potser lligat de peus i mans, i a vegades dins d'un sac. A les tombes neolítiques de les Piles, a un dels esquelets l'havien decapitat. Acompanyaven al mort eines, joies, armes, i algunes ofrenes que s'acostumaven a posar dins d'objectes de terrissa.

UN RITUAL MORTUORI ESPILENC
Cap els anys quaranta del segle passat, una dona de les Piles estaba agonitzant, i la família ho va fer saber a la meva mare, per si volia anar a fer la vetlla. Desseguida es presentà a la casa en questió i s'oferí per acompanyar a la moribunda. Només arribar, el net de la dona se'n anà a ca l'Isabel (1) a comprar uns dos metres i mig de veta negra. No trigà gaire a tornar de la botiga, i poc desprès de fer-ho la seva àvia moria.
El net no perdé el temps, i desseguida començà a lligar els dits grossos de la difunta, tant de les mans com dels peus. Segur que calia fer un determinat nombre de voltes al voltant dels dits, però ho desconec. Després calia rematar la lligada amb algun nus o nusos ben estrets.
Seguidament es colocava un tros de veta d'una cana (1 metre 60 centímetres), al llarg del cadàver i prop seu perquè pogués agafar-la amb les mans, d'aquest tros de veta en dèien "la guia", i quan la posaven a dins del taüt, calia dir "Si vols companyia, agafa't a la guia". Al Penedès, aquesta veta havia de ser blanca. Us preguntareu el perquè de tot aquest ritual, doncs ben senzill, al difunt calia lligar-lo de peus i mans, perquè no pogués fer cap mal als vius, era com un encortament, i així se li avortaven totes les males accions. Quan moria un individu d'una tribu prehistòrica, o un familiar del segle passat, calia lligar-lo per evitar cap dany. Qui sap si les expressions "Deixar-ho tot lligat i ben lligat" i "Estar lligat de peus i mans", ja ve d'aquest costum ancestral que exposem. La "guia", servia perquè el difunt abandonés la llar familiar, i seguís el seu camí cap el més enllà, no volien de cap manera que el seu esperit restés a la casa i s'emportés amb ell a algú de la família. Es veu que els difunts senten una gran anyorança quan fineixen, i necessiten compayia...per això dèien "Que un mort en crida a un altre".

El costum de lligar els morts degué ser general i qui sap si universal. A Catalunya i segons Joan Amades, a l'Empordà també lligàven els difunts de peus i mans amb una veta. Aquesta veta, d'entrada tenia una altra funció, que era d'amidar la llargada del difunt per colocar-lo a la caixa. S'havia de fer d'aquesta forma, doncs si s'amidava amb un metre, o s'apamava es creia que provocava la mort d'algún membre de la família. Al Vallès creuen que aquesta veta ha se ser blanca i al Penedès negra.

LLIGAR, NUAR, ENCORTAR, ENBIRBILLAR, ENCLIVILLAR...
Tots aquests verbs i d'altres que ara no venen al cas, s'empraven per indicar que es tallava, lligava o inmovilitzava qualsevol acció, sigui caminar o deglutir (a l'enbirbillat se li lligaven els budells, i als  enclivillats se'ls obturaven els conductes urinaris). Tot això ho feien les bruixes o bruixots, mitjançant rituals acompanyats de determinades oracions. Era molt senzill, per exemple, si volien que una parella no pogués tenir fills, doncs agafaven un mocador o una corda i hi feien un nus o set nusos depèn del lloc, en el precí moment que la parella es deia el sí, alhora de casar-se. Mentre no es desfès el nus, la parella just casada no podria tenir descendència.
És clar que també hi havia especialistes en desfer l'encanteri, eren els anomenats talladors, desfermadors o desnuadors. Aquestes persones, que també devien ser del ram de la bruixeria, podien aconseguir l'efecte de protegir qualsevol persona, justament fent nusos en un mocador o una corda que servien com amulet per esquivar qualsevol mal.


Josep Ballabriga Clarasó



(1) Ca l'Isabel era una petita botiga que hi havia a les Piles, on s'hi venia una mica de tot, tant s'hi podia trobar sosa càustica per fer sabó, com un paquet de sucre, o bé un rodet de fil. La gent del poble cada dilluns anava a mercat a Santa Coloma a comprar els productes necessaris per passar la semana, però sempre faltava alguna cosa, aleshores era quan s'acudia a ca l'Isabel.

Nota: Us vull recomanar un llibre de Joan Amades que es diu Folklore de Catalunya. Costums i Creences. Editorial Selecta. Barcelona 1969. En aquest llibre es narren moltes supersticions a l'entorn de la mort.

                                                                                                                               

La passió medieval de les Piles. 2

                                                   LA PASSIÓ MEDIEVAL DE LES PILES. 2

En el primer capítol sobre la Passió de les Piles, vam veure com l'any 1893, mossèn Segura rescatava un antic manuscrit del segle XIV, que estava dipositat a la rectoria de les Piles.Com que estava en molt mal estat, ell el copià per preservar-lo.
No és fins l'any 1909 i 1910 que s'edita el còdex copiat pel mossèn, sota el títol de "Passió, mort, ressurrecció i aparicions de N. S. Jesucrist". Ho fa Ernest Moliné i Brasés a Estudis Universitaris Catalans. (1)
Desprès aquest manuscrit es perdé durant una bona colla d'anys, fins que l'any 1931 el Dr. Pere Bohigas el recollí en "El repertori  de manuscrits catalans de la Institució Patxot", Estudis Universitaris Catalans 16", però no el relacionà amb el manuscrit de les Piles. Quan es publicà en 3 volums el "Inventario General de Manuscritos de la Biblioteca Universitària de Barcelona", 1958-1961, aleshores sí, Francisco Miquel Rosell s'adonà que era el manuscrit de les Piles.
El poema espilenc comença així: "E s'amira car tot era ensems", que recordem que està escapçat, tant en el seu començament com en el seu acabament.
Gràcies a la Bíblia rimada podem probar de refer el vers sencer, sense por d'equivocar-nos gaire, la dita bíblia diría més o menys això:

"Apres aso trobam per uer                               
 Que pastors trobaren cel auer
 E la gonela el encens
 E la mirra que tot era ensemps". (2)

Aquest vers, de la Bíblia rimada, ens està explicant una llegenda sobre Judes Iscariot i les trenta monedes amb les quals fou venut Jesús. Comença aquesta llegenda al vers 1.068 amb el títol "Dels diners on fo venut Jhesuchrist". En realitat dins d'aquesta narració hi ha englobades dues llegendes més, que són "La llegenda de la gonella (3) de Jesucrist" i el relat del  "Trobament de la creu per santa Elena"
En aquesta ocasió deixarem de banda la llegenda de Judes, de la qual hi ha les dues versions rimades que ens ocupen i tres versions catalanes més en prosa. També deixarem de banda la llegenda de la troballa de la creu per santa Elena, mare de Constantí, que és una de les llegendes més difoses de l'Edat Mitjana.
Avui us vull parlar, d'una llegenda que els historiadors de la literatura medieval catalana, inexplicablement han passat per alt, es tracta com hem dit de "La llegenda de la gonella de Jesucrist".(la remarca és meva, doncs ja hem advertit que es trova barrejada dins la llegenda de Judes).

L'infant Jesús, procedia d'una família humil i per tant no disposava de gaires béns (al poema parlen "d'auer", o sigui haver, bé o propietat), només tenia un petit tresor, que els tres Reis d'Orient l'hi havien regalat: Tenia or (trenta monedes), encens i mirra, i també posseïa un altre haver que li donà el seu Pare celestial. Era una gonella molt curiosa, que era molt prima i lleugera i més clara que cap metall. No tenia costures i tenia la virtut extraordinària de crèixer a mesura que creixia l'infant. S'ajustava al cos de través i de biaix, embolcallant perfectament Jesús.
"La gonella virtut hauia gran / Qui con Creixia ceiyl infan / La gonella creixia en apres / E noy tocaua hom de res".
La feren els àngels i fou tramesa des del cel per l'àngel Gabriel.
Tot aquest tresor (l'or, l'encens, la mirra i la gonella), estaven ben amagats dins d'una cova, però un bon dia uns pastors el van descobrir. (4)
Els pastors degueren deixar aquell tresor altre cop on l'havien trobat, "E vanho tot lexar ensems / Car han pahor de doxelar". però al cap d'un temps una mena de bruixot (un estremonia o somiador), mitjançant les seves arts endevinatories el descobrí i se'l feu seu. "E tot l'aver sen va portar".
Aquest prestidigitador que es deia Derminia o Sermina, era un home bo, savi i just, i és per això que quan l'àngel de Déu li va dir que aquells béns eren de Jesús, i que els hi havia de tornar, "Que daltrament not pots saluar." no s'ho pensà dues vegades i els hi lliurà.
Quan Derminia donà la gonella a Jesús, ell se la posà, i tot i que era de la mida d'un infant, miraculosament s'adaptà perfectament al seu cos, (ja hem dit més amunt que aquest vestit tenia la virtut meravellosa de crèixer o encongir-se a voluntat).
Desprès d'això, Jesús manà "Quel XXX. diners portats/ Fosen el temple e estoyats/ E en tresor fosen pausats".

Aquestes trenta monedes d'or, són els diners que cobrà Judes per traïr el seu Senyor, però penedit del que havia fet, va voler tornar les monedes als jueus i les llençà al temple.
Els jueus van recollir les monedes de l'Iscariot, però no van voler-les barrejar amb el tresor del temple, doncs estaven tacades de sang. Aleshores van destinar quinze monedes en comprar un camp per enterrar els pelegrins, i les altres quinze les usaren per pagar els vigilants que guardaven el sepulcre de Jesús.

A continuació transcriurem a doble columna en primer lloc els versos de la bíblia rimada, i a continuació els del poema espilenc, perquè es puguin contrastar les diferències.

1124 E offert a Jhesus son fiyl
         E ayso fou per gran peril
         En una coua tot deçelat
         Fo aquel tresor amagat

1128 Ab una gonella soptil
         Que deus lo payre a so fiyl
         Trames per langel gabriel
         E aportala sus del cel.

1132 La gonella uirtut auia gran
         Qui con creixia ceiyl infan
         La gonella creixia en apres
         E noy tocaua hom de res.

1136 Angels la feeren menys de tayl
         Pus clara de nuyl matayl
         Custura noy auia gens
         Traues biax galiaments.

1140 Apres aso trobam escrit
         Que la verge ab jhesuchist
         E ab Josep lo seu espos
         Prop flum jorda se son enclos.

1144 Aprés aso trobam per uer                                   
         Que pastors trobaren cel auer
         E la gonela el encens
         E la mirra que tot era ensemps.                                    E s'amira car tot era ensems

1148 Apres uenc . I. estremonia                                            E vanho tot lexar ensems
         Que tot cel auer somia                                                  Car han pahor de doxelar
         Derminia fo aquel hom                                                 Depuis vench . I. somiador
         E fo saui e just e be prom                                             Qui tot ceyl aver somiava

1152 Quels diners aquel trova                                               E per seyal vench al logar
         La mirra e lencens e la gonela,                                     E tot l'aver sen va portar
         E cant Jhesus ensenyaua                                               Sermina fo aquest hom
         Aquel bon hom lo uenc hoir                                         Savi e just fo et prom

1156 E langel de deu uali dir                                                . ..... jeshus ..... ave
         Aquel auer que as trobat                                               A ...........................s despatave
         E longament las celat                                                    A aquel bo hom lo vench hoyr
                                                                                               E l'Angel de deu li va dir.

1160 Que daltrament not pots saluar                                    Aquel aver que has trobat
         Aquel bon hom cauat ac ausit                                      E longament ho has cellat
         Tot so que langel lia dit I els diners                             Es de Jesús velo la donar
         Rete a jhesus lancens e la mirra                                   Sino daltrament no pots salvar.

1164 E la gonela de bon grat e uolenters                              Aquel bon hom com ach ausit
         E jhesus dauant aquela gent                                         Tot ço que langel li ha dit
         La gonellas uesti mantinent                                          Sere a Jesús los .....
         Quera poca a obs dinfant                                              E ..... goneyla volecers

1168 E mannes fo a el bastant                                               J. chist davant aquelagent
                                                                                               La goneylas vest dematinent
         Apres jhesus a mandats                                                Quera pocha ha hops dinfant
         Quels XXX. diners portats                                           E manves fo albastant
         Fosen el temple e estoyats

1172 E en tresor fosen pauats.                                               Apres Jesús mana breument
                                                                                               Que los . XXX . dines dargent
                                                                                               Fosen el temple estoyats
                                                                                               En tresor fosen posats.





Josep Ballabriga Clarasó









(1) S'edità en vuit remeses. Comença al volum 3, d'Estudis Universitaris Catalans del gener-febrer al novembre-desembre de 1909, i segueix al volum 4 del gener-febrer al juliol-desembre de 1910.
Mentre es publicava aquest treball, Joan Segura i Valls moria a Santa Coloma de Queralt el 16 de juliol de 1909.

(2) Es tracta del vers 1.144 de la Bíblia rimada. El manuscrit d'questa Bíblia es conserva a la Biblioteca Capitular i Colombina de Sevilla (ms. 7-7-6) i és de la segona meitat del segle XIV. Alguns historiadors creuen que la realitzà Romeu sa Bruguera entre el 1282 i 1325, però no està confirmat. No es tracta propiament d'una traducció, sinó que és una versió lliure i resumida de 21 llibres dels 43 que formen l'Antic Testament, també hi ha part dels evangelis del Nou Testament. Al final hi ha diverses llegendes piadoses. Està composta de 26.336 versos.

(3) Una gonella és una peça de vestir que duien homes i dones, composta de cos i falda més o menys llarga.

(4) Aquí sembla que falta un vers, doncs els pastors no s'enportaren aquell tresor, i el deixaren on era, qui sap si advertits per "langel de deu" que els digué que no el toquessin perquè era de Jesús.

Cent anys i cent noms de noia al municipi de les Piles.

                            CENT ANYS I CENT NOMS DE NOIA AL MUNICIPI DE LES PILES

Entre 1876 i 1976, nasqueren 484 nenes al municipi de les Piles a les quals posaren diferents noms de pila. Gairebé són 100 noms de noia (1) que tot seguit passarem a ordenar alfabèticament i a la vegada farem un recompte de cada nom per veure'n la incidència.

Som-hi doncs:

Adalina 1, Adela 1, Adelaida 2, Adelina 1, Adriana 1, Agustina 1, Alberta 1, Alvira 1, Amalia 1, Ana 2, Ana Maria 1, Angela 10, Anita 2, Antonia 23, Asuncion 3, Asunta 1, Aurea 1.

Balbina 3, Bienvenida 1.

Carme 1, Carmen 19, Carolina 1, Colombrina 1, Concepció 1, Concepcion 5, Consuelo 4, Corona 1, Crescencia 1. 

Dolors 1, Dolores 13.

Elisa 3, Elvira 1, Emilia 3, Encarnación 7, Enrica 1, Escolastica 1, Esperanza 1, Eugenia 9.

Felicidad 1, Filomena 4, Flora 1, Florentina 1, Francisca 14.

Genoveva 1, Guadalupe 1.

Ignasia 1, Ignes 1, Ines 2, Isabel 3.

Josefa 20, Josefina 2, Julia 2, Julita 3.

Leonor 3, Leocadia 1, Loreto 1, Lourdes 4, Luisa 1.

Magdalena 3, Magina 1, Margarida 1, Margarita 1, Maria 71, Maria Angels 1, Maria Angeles 1, Maria Carmen 10, Maria del Carmen 1, Maria Concepción 1, Maria Dolores 3, Maria Luisa 1, Maria Lourdes 1, Maria Mercè 1, Maria Mercedes 1, Maria Montserrat 4, Maria Natividad 1, Maria Pilar 2, Maria Rosa 4, Maria Salomé 1, Maria Teresa 4, Maria Vicenta 1, , Marina 2, Martina 7, Matide 2, Mercedes 7, Mersedes 3, Milagros 1, Mónica 1, Montserrat 14, Munda 1.

Natividat 2, Nativitat 1, Nuria 1.

Paula 4, Pilar 5, Primitiva 1, Providencia 2.

Quiteria 1.

Raimunda 4, Raymunda 1, Ramona 4, Remedios 1, Rosa 40, Rosa Maria 1, Rosalia 8, Rosario 1, Rosinda 1, Rosita 2.

Salomé 1, Sara 1, Serafina 4, Sofia 1.

Teresa 33, Trenidad 1, Trinidad 4.

Ursula 1.

Valbina 1, Veneranda 2, Ventura 1, Vicenta 1, Visenta 1, Virginia 1.

ELS 10 O 12 NOMS MÉS POPULARS DEL SEGLE

Maria 71, Rosa 40, Teresa 33, Antonia 23, Josefa 20, Carmen 19, Francisca 14, Montserrat 14, Dolores 13, Angela 10, Maria Carmen 10, Mercedes o Mersedes 10.

A aquest llistat de noms hi caldria afegir una Carme i una Dolors.


Josep Ballabriga Clarasó


(1) He volgut respectar la grafia de cada nom, i per tant n'hi ha uns quants de repetits, com per exemple Adalina i Adelina, o Balbina i Valbina, només per dir-ne alguns.

D on ve el nom de les Piles.

                                                         D'ON VE EL NOM DE LES PILES ?

Aquesta pregunta me l'han fet moltes vegades, i jo com espilenc que sóc sempre els he dit que la cosa no estaba gaire clara, que potser venia d'unes piles de pedra que marcaven un territori, o d'unes piques d'aigua d'una font...o aneu a saber que.

El principal problema consisteix en la polisèmia del mot pila, que tan vol dir pilar o columna, o pica d'aigua i també munt de coses ordenades  i en vertical.

Aquesta diversitat de significats, ha fet que els etimòlegs s'hagin dividit en un o altre sentit. Alguns ni tan sols n'han dit res.

Per tal d'aclarir la qüestió, hem recopilat fins a vuit propostes diferents, que més endavant desgranarem una a una.

L'any 1043 en la Carta de Població de Conesa, surt per primera vegada el  nom del nostre poble en un document. En un llindà del terme conesí figura l'afrontació de "ipsas Pilas".

Molt aviat trobem el nostre topònim escrit de diverses formes: de Pilis, Piles, Peles, (gardiam de) Piles, Cespiles, Ses Piles, Cespilis, Sespiles, Zespiles, Les Piles. Així mateix, el primer cognom del lloc (o dels primers), fou Piles, escrit de diverses formes.

LES PILES, TERRA DE LÍMITS

S'ha dit que el nostre poble des de molt antic, estaba situat en un lloc fronterer, i que per això estava marcat per unes fites o menhirs, o munts de pedres que delimitarien el territori.

Sabem que les tribus primitives desllindaven els termes amb fites de pedra o de fusta (grans pals o estaques d'alzina o roure) clavades en llocs elevats on trencaven les aigües, perquè es poguéssin veure a distància. Marcaven la propietat i els drets tribals, o sigui dret de caça i de pastura, d'aprofitament de la llenya i dels fruits silvestres.Dins d'aquest espai senyalitzat, hi conreaven els cereals i llegums, i a la vora del riu hi feien les hortalisses.

Abans de l'arribada dels romans a les nostres terres, les Piles feia de frontera entre les tribus iberes dels ilergets i els cossetans.

Mossèn Joan Segura i Valls explica que "en temps tindria unes piles de pedres que devien servir com a fites, sigui per separar un terme veí, sigui per marcar els límits de la Hispània mora".

Lligant aquesta teoria de mossèn Segura, també s'ha dit que aquest nom és d'origen àrab, i que vol dir "riu de pas", perquè el nostre riu que és afluent del Gaià, feia de frontera entre les terres cristianes i l'al-andalus. Dit d'una altra manera, pel nostre poble hi passava una f`ranja imaginària que en dèien la Marca Hispànica.

Les Piles entre l'any 1000 i 1050, devia ser el límit del comtat d'Osona pel sud-oest.

I de moment deixem-ho aquí, doncs això només és un extracte d'un article més extens que publicaré molt aviat.


Josep Ballabriga Clarasó

La pesta ales Piles cap a la meitat del segle XVII.

                               LA PESTA A LES PILES CAP A LA MEITAT DEL SEGLE XVII

Entre 1648 i 1654, la pesta (1) s'escampà per les terres catalanes produint un gran nombre de morts. A Catalunya entrà pel sud a través del País Valencià, i les primeres referències les trobem a Ulldecona  l'any 1648.

A l'Alt Gaià, l'epidèmia arribà l'any 1651. Santa Coloma de Queralt en fou la vila més afectada, doncs la pesta ocasionà un total de 210 defuncions, segons ens explica l'historiador i prevere colomí, en Joan Segura i Valls. La primera mort causada pel contagi a Santa Coloma fou anotada al registre parroquial el 25 de juny de 1651. La víctima era Jaume Ferrer fadrí natural d'Aguiló, el qual morí en casa de Joseph Miralles. "Fou enterrat secretament per quant se temia  no fos encontrat de pesta". Les pròximes defuncions que seguiren a la del Jaume, es fan d'amagat i de nit perqué ningú sospiti que la pesta ja ha arribat a Santa Coloma.

Però, val més que deixem als colomins en pau i centren-nos en el nostre poble: Les Piles.

La primera notícia sobre la pesta a les Piles, la trobem registrada el 4 de setembre de 1651. En aquesta data morí Juan Bartolomeu, fadrí, sense que pogués rebre cap sagrament, doncs la família no va avisar al rector, donat que morí promptament, en només 4 o 5 dies. El tragueren de casa ràpidament, i no fou portat a l'església i ni tan sols enterrat al fossar de la parròquia, doncs l'enterrador no ho va voler fer. "dubtava per la malaltia de contagi". L'enterraren a les espatlles de casa seva, tocant a la pared de Juan Conte.

En data del 12 d'octubre de 1651, Isabet Bartolomeua, vídua de Juan Bartolomeu i mare del Juan que morí el mes anterior, fa testament. El redacta el rector del poble al seu domicili. Veiem-ne un extracte: " trobantme un poc desganada i per temor del perill de la mort...", explica que està afectada del mal contagiós, i "estant jo abarracada en lo carrer de ma casa...(...) no se lo que será de mi ni se ont memorire...", en definitiva, vol que a la seva mort, el seu cos reposi al fossar de l'església de les Piles, junt els seus avantpassats.

Poc després de d'haver fet  testament, l'Isabet, en companyia de Pasqual Balle i de tota la seva família, fugen de les Piles, i s'abarraquen als defores del poble, doncs després de morí son fill, "i temin no fos del mal contagios que per la probincia corre en est temps, estave aberracada a la partida dita Coma de Biure..." i allí morí el 16 de setembre de 1651. Fou sepultada a la pesa més alta al marge prop d'un cirerer, i dit marge afronta amb lo Mas d'en Borras.

El mes de març de 1652, els ossos de la Isabet són traslladats i enterrats al cementiri de les Piles. A l'acte funerari hi assistiren 12 sacerdots, els quals cobraren cadascun set rals, i el rector el doble.

Aquestes dues morts, són les úniques que el rector de les Piles, Antoni Pellicer natural de Guimerà, anota al seu obituari. Però hi ha dues defuncions anteriors que ens fan dubtar per dos motius, l'un és perqué el rector no fa constar el motiu de la mort, i l'altra perqué són unes dates molt primerenques perqué la pesta ja fos present a l'Alt Gaià. Però no vull descartar-les, i tot seguit us les comento.

Les dues morts en questió són la de Catarina Talavera, germana del rector, ocorreguda el 20 de setembre de 1650, i la de Pau Alvi, nebot del rector, el qual morí el 7 de gener de 1651. Aquests dos difunts van ser enterrats a l'interior de l'església, devant de l'altar major, (la casa Talavera era la única  família espilenca que disposava de sepultura pròpia a l'interior del temple). En temps de pestilència, els rectors estaven molt exposats al contagi, doncs tenien contacte amb els malalts quan administraven els sagraments de confessió, comunió i extremunció. Qui sap si el rector va passar el contagi als seus familiars. Qui sap si el rector sabia del seu contagi, i no ho digué per poder enterrar els seus familiars sense problemes?.



Josep Ballabriga Clarasó



(1) La pesta bubònica era transmesa per les rates negres, mitjançant alguns dels seus paràsits, principalment les puces.
Es tracta d'una bactèria que afecta el sistema inmune a través del sistema limfàtic. Els símptomes són calfreds, febre alta, mal de cap, rampes i deliri. El malalt està decaigut i se li inflamen els ganglis limfàtics (els bubons), que són uns bonys dolorosos situats principalment a les ingles, les aixelles i el coll, que sovint els supuren



El terratrèmol de les Piles.

                                                      EL TERRATRÈMOL DE LES PILES

El 28 d'agost del 1606, el rector i prevere de les Piles Hieronjm Gomar batejava a Joan Brianso, que era fill de Montserrat i d'Isabet de les Piles.
El padrí és Montserrat Mateu, fill de Joan i Catherina del Mas del Cugul de la parròquia de Vallverd i la padrina és Catherina Pons, donzella, filla de Jaume i Isabet de les Piles.

No tindria res de particular aquesta inscripció baptismal, si no fos que el rector al.ludit anotés al costat esquerre del foli, aquesta frase: "dit dia una ora antes del dia y ague terra tremol y se entengue per molts llocs". (1)

Aquest terratrèmol és inèdit, doncs no consta al llibre ja clàssic de l'Eduard Fonserè i Josep Iglésies que és un recull de dades sísmiques a les terres catalanes. (2) En aquest llibre consta un terratrèmol ocorregut els dies 20 i 21 de desembre de 1605 d'intensitat VI (3), que fou percebut a la ciutat de Barcelona.

A les Rubriques de Bruniquer, diu així: "Dimecres à 21 de Desembre de 1605, en Dietari apar, que en la nit pasada hagué terratremol en Barcelona vers las partidas del Carrer de la Palla, y ques derrocaren algunas Xameneyas".

L'any 1605 fou bastant atípic, si més no per la zona del Maresme, doncs va ser molt plujós. De Barcelona estant ens diuen: "En lany 1605, foren tantas las Plujas, que causaren danys notables, ys gastaren molts blats en les Sitges, com se veu â 12 de Octubre cum sequentibus" (4).

A més al 12 d'octubre hi hagué un eclipsi notable de sol, i per acabar-ho de rematar a finals d'any, es produí el terratrèmol que hem comentat.

Sembla ser però, que la terra devia continuar tremolant de tant en tant. Des de Barcelona ens assabenten que "A 10 de Janer 1606, las Portas de la muralla del Portal del Studi caygueren, y prengueren desota una fadrina que morí promptament, y un frare que restá sens sperança de Vida"(5).

Curiosament però, en aquesta última cita, enlloc s'anomena la paraula terratrèmol, encara que segurament devia ser una rèplica del terratrèmol de l'any anterior.

El terratrèmol de les Piles doncs, és molt possible que fos una rèplica més del moviment sísmic que començà l'any 1605.

I ja per cloure aquest article, potser caldria agraïr al prevere espilenc mossén Gomar, la breu nota que inserí al registre parroquial esmentant el sisme, encara que siga més de 400 anys després.


Josep Ballabriga Clarasó





(1) Llibre de baptismes, confirmacions, esposoris y òbits de noviembre de 1588 fins lo any 16422". Ho trobareu a l'Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona.

(2) Recopilació de dades sísmiques de les terres catalanes entre 1100 i 1906.                              Eduard Fontserè i Josep Iglésies.
Fundació Salvador Vives Casajuana. Barcelona 1971.

(3) Un terretrèmol de la intensitat VI segons l'escala de Mercalli, es considera un sisme fort. És percebut per tothom; molta gent s'esglaien. S'enfondren algunes xemeneies. Es mouen els mobles.

(4) Rúbriques de Bruniquer. Ceremonial dels Magnífichs Consellers y Regiment de la Ciutat de Barcelona.

(5) Rúbrica d'Esteve Gilabert Bruniquer. Casos sinistres i successos extraordinaris de Barcelona.
Col.lecció de Documents Històrics Inèdits.
Arxiu Municipal de la Ciutat de Barcelona.