divendres, 17 de juny del 2016

                                         EL MONSTRUÓS PODER DE LA SANG MENSTRUAL

He volgut començar aquest article, fent aquesta associació de monstruós i menstrual, perquè son dues paraules que s'assemblen, i de fet no és cap coïncidència aquesta semblança. Monstre en català antic, també s'havia dit mostro i monstruo. I de menstrual, també en podem dir el menstru. Si despullem la paraula monstre del sentit pejoratiu que té, li queda un significat d'un sentit religiós, de prodigi, de quelcom fabulós, d'extraordinari, colossal, fenomenal...i naturalment també d'espantós, d'horrorós, perquè produeix aquest sentiment en els humans, que no arriben a copsar la grandiositat d'un fenòmen per ells inexplicable.

Un dels primers ritus (ritus=vermellós) en celebrar-se, va ser amb sang menstrual. Aquesta sang era ofrenada directament a la Mare Terra, de forma natural i incruenta. L'origen de cru, del qual deriven cruel, cruesa, etc., ve del llatí i vol dir "que sagna", tot i que l'arrel és indoeuropea. De kreu (sang, carn viva). A diferència de la sang mentrual, que fluïa directament a la terra, la sang sacrificial necessitava d'una víctima expiatòria, que podía ser un animal o una persona, (generalment un infant). En aquest cas, la víctima era consumida, si més no parcialment de cru en cru, i la seva sang beguda de calent en calent.

A més de vessar la sang menstrual a la Divinitat, per demanar-li o agraïr-li la fertilitat dels camps, de les pluges generoses, de les collites abundoses, etc., aquesta sang també era beguda com a font de regeneració. També era beneficiós empastifar-se'n o banyar-s'hi. (ara que banyar-se en aquesta sang, només era permès als deus).

Moltes cultures, van fer de la sang menstrual, la beguda dels Deus. A Egipte, els faraons es convertien en deus quan bevien la "Sang d'Isis", que era una ambrosia que en dèien Sa. La deessa hindú Kali-Maia, invitava als deus a banyar-se en el seu fluït sagnant, o a beure'n. Beure d'aquesta sang, era beure `l'ànima de la deessa, la "Sang del Drac". I també era a l'Índia, que la beguda sagrada, el Soma, era secretada per la Vaca de la Lluna, i era begut barrejat amb llet, en cerimònies de sacrifici. A Grècia era el Vi vermell sobrenatural, que rajava de la Dea Mare Hera. Els reis celtes es feien divins, quan bevien L'Aiguamel vermell de la reina Mab. Els deus escandinaus, sort en tenien d'aquest Néctar Diví, doncs el deu Thor havia de banyar-se en un riu de sang menstrual, si és que volia conservar la inmortalitat. El seu pare Odí, era tant poderós, perquè havia robat la Sang Sàvia de la Deessa Mare.

Aquesta libació sagrada d'un color encarnat o carmesí, simbòlicament, era d'un vermell obscur, diferent de la sang sacrificial, que era d'un vermell arterial. Aquesta secreció no és mai roja, doncs aquest color, és d'un vermell que tira a groc.

Les paraules menstruació i catanèmia son sinònimes, i es refereixen al sagnat mensual que la dona té cada mes i durant el seu període fèrtil. Com que el cicle menstrual femení, té una durada similar al cicle lunar, es va fer servir per mesurar el pas del temps, i així va nèixer el primer calendari conegut, el calendar lunar. Aquestes dues paraules, doncs, venen de mes, (del llatí mensis, i aquest del grec, mene, que vol dir lluna), derivats seus, són medir, mesurar, etc.

Fixem-nos però, en la paraula catanèmia. Té l'origen en el grec, kata, que vol dir "cap avall", però deriva de l'antiga paraula indoeuropea, kat, o sigui "cosa vessada o llençada cap a baix", que es refereix evidentment a la sang menstrual.

La sang menstrual, no només era un fluïd diví, no, sinó que també ho era (o ho és) dels simples mortals, bruixes, bruixots, ocultistes...busquen en aquest líquid la font de la juventud, o potser l'elixir de la immortalitat.

Els seguidors d'una variant del Tantra, prenen el kalas roig, que és la sang catanemial femenina, és el kala més antic de tots, el més potent,i el que té més energia.

Actualment s'està redescobrint el poder que té aquesta sang com a font de cèl.lules mare, que es podrán fer servir per la medicina regenerativa, i per a curar un gran nombre de malalties. La prova d'això és que van sorgint empreses especialitzades en recollir la sang menstrual criogenant-la... i guardant-la desprès en bancs creats expressament per aquest menester.



  • Josep Ballabriga Clarasó

dissabte, 7 de maig del 2016

                                                     GAUDÍ  1852-1926. UNA REIVINDICACIÓ

El pròxim mes de juny es compliràn dos aniversaris que tenen a veure amb un personatge que el destí va voler que naixés i que també morís un mes de juny. El seu naixement va ser natural, però la seva mort, va ser accidental. No entrarem ara a considerar si la seva mort ja estaba escrita en el seu destí.

Aquest 2016 es compleixen 164 anys del naixement de Gaudí i 90 anys de la seva mort.

Anton Gaudí i Cornet, va nèixer el dimecres 25 de juny de 1852 a dos quarts de deu del matí. (no entrarem ara a discutir, de si va nèixer a Reus o a Riudoms, doncs és una questió que encara avui dia genera polèmica).

El dia següent, el 26, és batejat a la parròquia de Sant Pere de Reus pel vicari i mossèn Josep Casas. Li posen els noms d'Anton, Plàcid i Guillem.
El nom d'Anton, li posen perquè és el nom de la seva mare i també del seu avi matern.
Plàcid, perquè éra el nom del seu padrí de bateig. I Guillem perquè era el sant del dia del seu naixement.

Els pares del nou-nat eren Francesc Gaudí i Serra, calderer de Riudoms i Antònia Cornet i Bertran de Reus.

Els padrins van ser Plàcid Gaudí, torner de Riudoms i Raimunda Tarragó (aquesta Raimunda estaba casada amb Anton Gaudí de Riudoms). Tots ells eren oncles de Gaudí.

I ara ve la reivindicació. Actualment a Gaudí se'l coneix amb el nom d'Antoni o Antonio, només cal que consulteu a Internet o la gran quantitat de bibliografía que hi ha publicada sobre ell. Gairebé ningú l'anomena pel seu nom autèntic. ANTON.

Tots els familiars i amics de Gaudí li dèien Anton. Els seus col.laboradors li dèien don Anton o senyor Gaudí. Perquè li hem canviat el nom?.

Anton Gaudí, celebrava el seu sant el 13 de juny que era sant Antoni de Pàdua, quan en realitat l'hauria d'haver celebrat el 15 de gener, que és sant Anton abat, que era el sant de qui li van donar el nom.

Suposo que Gaudí era conscient que celebrava el seu sant quan no tocava. Segurament que l'arquitecte va escollir aquesta diada perquè era molt devot de sant Antoni de Pàdua, doncs a la vora de Riudoms hi ha l'ermita on es venera aquest sant. Gaudí sempre que anava a Riudoms acudia a aquesta ermita a pregar a sant Antoni.



Josep Ballabriga Clarasó



                                                                   

                                               

dissabte, 26 de març del 2016

             EL PODER MALÈFIC DE LES BRUIXES A L’EDAT MITJANA

Entre 1450 i 1750, a bona part de les regions d’Europa es va viure una frenètica cacera de bruixes. A Catalunya durant aquest període de temps foren “ajusticiades” un total d’entre  tres-centes i cinc-centes persones, la majoria d’elles van ser dones acusades de bruixeria. Moltes van ser penjades a la forca i d’altres (un nombre molt més reduït) van ser cremades a la foguera. També hi va haver bruixots acusats de malèfics i de pactar amb el diable, però van ser una minoria.

"La bruixa" Litografia de Hans Thoma (1870)
Deien que les bruixes, o els bruixots, podien provocar molts flagells (almenys d’això era del què les acusaven) ja que podien fer tot tipus de mals a persones i animals, podien causar catàstrofes, com tempestes i pedregades,  boires persistents i sequeres que feien malbé les collites. També deien que escampaven pestes i epidèmies. Asseguraven que eren unes assassines i que practicaven la antropofàgia en infants. Les bruixes es van convertir en el sac dels cops de tots els mals. Tot era culpa de les bruixes, acusades de cremar els bladars, d’agriar el vi, de fer perdre la llet a les cabres o les vaques, etc.

Un altre poder que se’ls atribuïa era el d’impedir l’acte sexual, afectant així, tant a la potència generadora de l’home com de la dona.  Tenien diversos procediments per aconseguir aquest objectiu. Podien fer tornar estèrils les dones interrompent la gestació o provocant un avortament. També podien contraure, i fins tancar del tot, els genitals femenins, fent impracticable la unió sexual. Un altre mètode era provocar un gran rebuig entre la parella, de forma que no poguessin acoblar-se. L’home també era atacat directament doncs la bruixa podia fer que el seu membre viril es mantingués sempre en estat de flaccidesa; també podia obturar els seus conductes seminals impedint la ejaculació, o fer el seu semen infèrtil. Però el més sorprenent de tot, és que podia reduir el seu penis a mides insignificants, o bé li podien robar o fer desaparèixer completament.

Llegim, al “Martell de les Bruixes” (1), el relat d’un home que havia perdut el seu membre  i per tal de recuperar-lo va acudir a una bruixa. Aquesta va manar el malalt que pugés a dalt d’un arbre, que estava ple de membres penjants, i li digué que n’escollís un. Quan l’home estava a punt de collir-ne, un dels més grossos, la bruixa li va dir: -No l’agafis, aquest, perquè pertany a un dels rectors…-

Roman de la Rose (segle XIV). Biblioteca Nacional de França (París) Folis 106r. i 106v.

Al mateix llibre, també ens expliquen que els bruixots col·leccionen membres virils en gran nombre (vint o trenta) i els col·loquen en nius d’ocells o els tanquen en caixes on continuen movent-se com a membres vius, menjant civada o alguna altra cosa (2), tal i com alguns ho han vist i l’opinió comuna ho relata.

I encara farem esment de dos casos més, explicats al mateix llibre, que resumits diuen així: “A la ciutat de Ratisbona, un noi mantenia relacions amb una noia. Quan aquest va voler-la abandonar, de cop i volta li va desaparèixer el seu membre viril, fins al punt que allí on hi havia d’haver el sexe, no s’hi veia ni tocava res, només hi havia una superfície aplanada. Amoïnat per tot plegat, va anar a una taverna i allí va entaular conversa amb una dona, a la qual  li va explicar, amb detall, el motiu de la seva tristesa i el què li passava al seu cos. Ella li va preguntar si sospitava d’alguna dona i ell li va explicar el què li havia passat. La dona li va dir que si volia recuperar la salut, havia d’acudir a aquella dona de bones maneres i que si així no aconseguia res, doncs caldria usar algun tipus de violència. (…) El jove va anar a trobar la noia i li pregà que li retornés la salut… Ella li va dir que era innocent i que no sabia de què li parlava… Ell se li tirà a sobre, tot i embolicant-li una tovallola al coll, ja l’estava ofegant quan la noia encara li va poder dir: -Si em deixes anar, et curaré.- El jove li va afluixar el nus del coll i ella, tocant-li l’entrecuix, li va dir: -Ja tens el que desitges-. I ell, mitjançant la vista i el tacte, va notar que el seu membre havia retornat al seu lloc.”

Un pare del convent d’Spira, reconegut a la seva orde per la seva ciència i honorabilitat, explicava d’un noi que havia acudit a ell a confessar-se. En el curs de la confessió, el noi no es va poder estar de lamentar-se perquè havia perdut el seu membre viril. El pare li digué que tot plegat era sorprenent i que no es podia creure el què li deia. Aleshores, el jove, per demostrar que deia la veritat, es va apartar els vestits i li ensenyà el lloc. Un cop evidenciat que el noi deia la veritat, ell li va preguntar si sospitava d’alguna dona que li hagués pogut provocat aquell estat. Ell li digué que potser era una noia que vivia a Worms. El pare li aconsellà que anés a parlar amb ella el més aviat posible i que intentés estovar-la mitjançant promeses i paraules amables. I així ho feu el jove. Al cap d’uns dies, el jove retornà al convent per agrair al frare el seu consell, dient-li  que ja s’havia curat i recuperat.

Hem de dir, però, que aquest poder no era propi de la bruixa, sinó que era un poder que li havia transmés el dimoni mitjantçant un pacte, la bruixa s’havia convertit en la seva vassalla o esclava a canvi d’un gran poder. Per tant, les bruixes actuaven només com a intermediàries entre el dimoni i els homes.

Però de tot això ja en parlarem un altre dia.


Josep Ballabriga Clarasó

dilluns, 15 de febrer del 2016

                                               L'IL·LIMITAT PODER DE L'ORACIÓ. 1

Ja a la més remota antiguitat, l'home va descubrir la força de la paraula i a la vegada el poder de l'oració. Diem que l'oració té un poder il·limitat, perquè en realitat no té límits ni fronteres. També hi podriem afegir altres qualificatius, com que és omnipotent o que té un poder inabastable. Però aleshores em podrieu dir que aquests poders són divins, i que només els pot tenir el Creador. I en certa manera tindrieu raó, si no fos que Déu ens creà a la seva imatge i semblança i que al fer-ho ens deixà dins nostre un petit fragment de la seva divinitat. Aquesta guspira divina ens converteix en realitat en petits déus en potècia i capaços per tant d'obrar miracles. Quan s'ora amb intenció i convenciment es produeix el miracle o la màgia de la curació.

Faig aquest preàmbul introductori per tractar d'explicar com actua l'oració i entendre alhora les creences que portàren i porten al poble a invocar i/o conjurar a una determinada "Divinitat" per poder canalitzar i aconseguir qualsevol petició. Malauradament aquests precs no sempre es destinaven a aconseguir el "Bé", sino que també es destinaven a transmetre qualsevol "Mal". Sovint qualsevol oració es podia fer servir tant per curar una determinada malaltia com per transmetre-la. Era el que en dèien el "mal donat". Per tal de donar mal, calia capgirar el sentit de l'oració i adreçar-la a una entitat maligna i alhora de senyar el mal, es senyava al revès o sigui que el senyal de la creu es feia de baix a dalt i de dreta a esquerra. A més  calia fer servir la mà esquerra perquè el prec fes més efecte. (1) Per tal d'evitar que algú ens transmetés algún mal, calia tenir determinats amulets que ens protegissin o que fessin rebotar el mal al seu donador.

Però jo del que us vull parlar, és de les oracions mèdiques o remeieres, la única finalitat de les quals era la d'aconseguir la curació dels seus "pacients". Aquestes oracions es recitaven en veu alta, (a vegades entre dents), amb l'objectiu de curar o d'allunyar qualsevol malaltia. Sovint s'acompanyaven d'un ritual determinat. Totes les malalties tenien una oració propia, a vegades una mateixa oració servia per guarir diverses malalties. Per exemple. Per curar el dolor, l'erisipela, el mal donat, el cranc, el mal lleig i contra tot altre mal dolent que rosega la carn, es resava aquesta oració:

Nostre Senyor i sant Pere van de camí,
i segueixen carrera;
Encontren un mal estrany,
un mal carany,
un vent roig,
un desipel,
un desipelat,
un mal lleig,
un mal donat.
-On vas?
-A rosegar els ossos i la carn d'en...
-Mata-l'hi, Pere.
-Senyor, amb què l'hi mataré?
-Amb la señal de la santa creu.

Continuarà.


Josep Ballabriga Clarasó


(1) En el pròxim capítol parlarem de la mà esquerra, que és la mà del dimoni. Aquesta mà es feia servir per transmetre el mal.El dimoni diuen que és esquerrà......






dimecres, 30 de desembre del 2015

 
                        LA POBLACIÓ DE LES PILES AL PRIMER QUART DEL SEGLE XVI

                 
                      Avui parlarem del fogatgem que s'efectuà al poble l'any 1515, només divuit anys
                      després de l'anterior, que com vam veure, era de l'any 1497.

                      En aquest cas es registren només 16 focs o cases, que representen uns 80 habitants.

                      El rector del poble era mossèn Guillem Oller, i els caps de casa tot i seguint l'orde
                      alfabètic, eren els següents:

                      La vídua Alamanya
                      Antoni Balcell
                      Joan Barthomeu
                      Lorenç Briançó
                      Pere Copons
                      Joan Genovés
                      Antoni Gisquefré
                      Joan Mateu
                      Nicolau Perejoan
                      Joan Pons
                      Antoni Querol
                      Antoni Roig
                      Bernat Santgenís
                      Joan Talavera
                      Lorens Talavera
                      Joan Traver

                      En aquest període de temps, veiem que morí Barthomeu Alemany. Potser no
                      tenien fills o eren menors d'edat, el cas és que només figura la seva vídua.

                      Els cognoms que repeteixen són els Balcell, Barthomeu, Briançó, Copons,
                      Genovés, Joan, Mateu o Matheu, Pons o Ponç, Roig, Santgenís o Sengenís,
                      i Talavera.

                      Desapareixen els cognoms Bové i Muntaner.

                      Per contra, n'entren tres de nous: Gisquefré, Querol i Traver.

                      Nota: Considero que el Nicolau Perejoan, és Nicolau Pere Joan.
                     
                      En el fogatge anterior hi havia dues famílies que portaven el cognom Barthomeu,
                      ara només n'hi ha una. En canvi en aquesta ocasió hi ha dues famílies que porten
                      el cognom Talavera.

                      Un últim apunt final. Cada vegada he anotat el mossèn a part i potser hauriem de
                      comptar-lo com una casa més. (la rectoría).



                      Josep Ballabriga Clarasó
     


          

dijous, 10 de desembre del 2015

                                    LA POBLACIÓ DE LES PILES A LA FI DEL SEGLE XV

                   En el fogatge de 1497 les Piles tenia 17 focs, que correspondrien a uns
                   85 habitants.

                   El rector del poble era Johan de Sensever, i els caps de casa els citarem
                   per ordre alfabètic.

                   Són els següents:

                   Bartholomeu Alemany
                   Anthoni Balcell
                   Jaume Barthomeu
                   Bernat Guim Barthomeu (1)
                   Pere Bover
                   Lorenç Briançó
                   Pere Copons
                   Johan Genovés
                   Nicholau Johan
                   Johan Matheu
                   Johan Muntaner
                   Berenguer Ponç, balle (batlle)
                   Jaume Roig
                   Bernat Sengenís
                   Johan Talavera

                   Alguns d'aquests cognoms van continuar al poble durant diverses gene-
                   racions, però només tres d'ells han perviscut fins l'actualitat.
                   Són el Balcell (act. Balcells o Balsells), els Briançó (act. Briansó) i els
                   Talavera.

                   Dos d'aquests noms de família van quedar fixats a la toponímia espilen-
                   ca. La Rasa de la Balsella, més coneguda per Rasa de Santgenís, li ve
                   dels cognoms Balcells i Santgenís.

                  
                   Josep Ballabriga Clarasó


                  (1) Bernat Guim és un nom compost.

dissabte, 3 d’octubre del 2015

                                                         SANT GALLARD EL 1900



Esglèsia de Sant Josep - Sant Gallard


El poble de Sant Gallard pertany al municipi de les Piles, però la seva petita esglèsia dedicada a sant Josep, pertany a la parròquia de Santa Coloma de Queralt.

L'any 1900, Sant Gallard tenia 10 cases i una quarantena de veïns.

Per saber el nom i cognoms de cada veí del poble, hem hagut de fer ús d'una llista de Compliment Pasqual extreta d'un llibre de la parròquia de la Mare de Dèu del Roser de Guimons.

Veiem-la:

Molí.
Magí Aimerich, marit
Maria Solé, muller
Ramon Aimerich, fill solter

Cal Cornét.
Maria Clarassó, viuda
Joseph Tarragó, fill i marit
Maria Palau, muller
Joseph Tarragó, fill solter
Pere Tarragó, fill solter

Cal Sarradó.
Maria Mas, viuda
Francesc Llubét, fill i marit
Maria Llorach, muller

Cal Briansó.
Francesc Mas, viudo
Vicenç Mas, fill i marit
Francesca Queról, muller
Francesc Mas Albareda, fill solter
Vicenç Mas Albareda, fill solter

Castell
Joseph Canals, marit
Maria Graélls, muller

Casanova
Paula Solé, viuda
Joseph Mestre, fill i marit
Francesca Ravell, muller

Cal Blanch
Joseph Santaeularia, marit (no ha complert)
Josepha Miret, muller (no ha complert), tatxat
Maties Civit, marit (no ha complert)
Francesca Santaeularia, muller
Teresa Santaeularia, soltera

Cal Perochét
Vicenç Prat, viudo
Magí Prat, fill solter
Carme Prat, filla soltera

Cal Carraca
Bàrbara Solé, viuda
Vicenç Bartolí, marit
Francesca Balcells, muller
Salvador N. , mosso

Cal Isidro
Teresa Santaeularia, viuda

En aquesta llista de Compliment Pasqual, no hi ha la totalitat dels habitants del poble, doncs els menors de 10 a 12 anys i a vegades els de 14 anys i més, no tenien dret a combregar.

Per tal de saber quins i quants podien ser els habitants que ens falten per completar aquesta franja d'edat, seguirem el Registre Civil de les Piles, des de l'any 1886 fins el 1900. Veurem, doncs, qui va nèixer i qui va morir en aquest període de temps.

Naixements.
Any
1886  Pere Tarragó Palau, Teresa Llobet Llorach, Josep Mestres Ravell.
1887 Josefa Morgadas Figueras, Ramon Tarragó Palau.
1888 Josep Llobet Llorach, Josep Tarragó Casellas.
1889 Antoni Mestre Ravell, Carme Gallart Tarragó, Joan Grau Oronias.
1890 Francesc Tarragó Palau, Mercè Llobet Llorach.
1891 Maria Mestre Rabell, Maria Abelló Casellas.
1892 Antoni Tarragó Casellas.
1893 Ramon Abelló Casellas.
1894 Salvador Bartolí Balsells, Juan Mestre Ravell.
1896 Salvador Bartolí Balsells, Adelaida Civit Santaularia, Josefa Tarragó Palau,
         Rosa Canals Graells.
1899 Maria Llovet Llorach, Rosa Bartolí Balsells, Alvira Canals Graells, Rosa Mestre Ravell.

Defuncions.
Any.
1886 Joan Roig Civit (L'Espluga de Francolí), Ramon Caus Solé (Ardèbol)
1887 Magí Figueras (San Pedro),
1888 Maria Ana Planas Mas (Ardèbol), Salvador Tarragó Palau, Fermí Grau Oronias (Montlleó),
         Joaquim Grau Oronies (Montlleó), Dolors Grau Oronies (Montlleó).
1889 Francesc Llobet Solé (Vallbona), Benvingut Santaeulalia Miret.
1893 Antoni Tarragó Mestre, Maria Farrera Corbella (Rauric).
1894 Salvador Bartolí Balsells.
1895 Francesca Solé Mulet (Talavera), Joan Palau Tarragó, Jaume Mestre Morera (Clariana).
1896 Salvador Bartolí Aubia, Isidre Palau Tarragó (Figuerola), Pau Aymerich Cuatrecasas
         (Savallà)
1898 Francesca Romero Blada.




Josep Ballabriga Clarasó.